ANÈCDOTES I CURIOSITATS DELS JOCS OLÍMPICS

 

 

Des de Moscou - 1980 fins a Atlanta - 1996

 

MOSCOU – 1980

 

Aquests Jocs sempre seran recordats, com els Jocs  del gran boicot en plena guerra freda, entre la Unió Soviètica i els Estats  Units. La invasió de les tropes soviètiques a Afganistan, va ser considerada pels  nord-americans, com una transgressió als drets de pau internacional.

 

La  resposta del president Jimmy Carter, al president del COI, l'irlandès  Lord Michael Killanin, després que aquest intercedís amb el president soviètic,  Leonidas Brezhnev, va ser clara i contundent. Si no retires les tropes d'Afganistan,  jo retiro als atletes de Moscou. No feien falta més paraules. El boicot ja  estava en marxa.

 

Dels 164 països inscrits, solament van participar  80 d'ells, dels quals 50 ho van fer solidaritzant-se amb USA, amb la qual cosa aquesta  va ser, la participació més baixa, des dels Jocs de Melbourne de 1956.

 

Juan Antonio Samaranch
Juan Antonio Samaranch

En  contra del previst, Espanya va participar com a suport  a Juan Antonio Samaranch, a les hores en aquell temps Ambaixador d'Espanya Moscou i vicepresident del COI, que seria triat en aquests Jocs,  com a nou president del Comitè Olímpic Internacional.

 

La  majoria dels països participants, entre ells Espanya, van  desfilar, amb la bandera i l'himne olímpic. Aquesta decisió va comptar des d'un principi, amb el suport del  Consell Olímpic Europeu.

 

Malgrat aquests lamentables successos, aquests Jocs van  ser considerats com un èxit total d'organització, d'assistència de públic i esportiu, atès que en ells, es van  aconseguir un total de 33 plusmarques mundials.

 

LA PART ESPORTIVA DELS JOCS

 

Una de les millors gestes va estar a càrrec del nedador soviètic Vladimir  Salnikov, de 20 anys d'edat, sobrenomenat el “tauró soviètic” que va destacar  poderosament, en la prova dels 1500 metres lliures, amb una marca considerada en aquells temps, com a  impossible.

 

El soviètic Vladimir Salnikov
El soviètic Vladimir Salnikov

Cal deixar constància, que per primera vegada  es va rebaixar la barrera dels 15 minuts, amb un temps de 14:58,27, amb uns parcials, en cada tram de 100 metres,  per sota del minut.

 

Igualment, aquest prodigi  de la natació, va guanyar l'or en 400 metres lliures i en el relleu de 4 x 200 metres lliures.  En aquells moments Vladimir, que ostentava, ni més ni menys, que 20 plusmarques mundials, no  va poder participar en següents Jocs de Los Angeles de 1984, per culpa del presumible boicot  de la URS, en resposta al que els països occidentals, van realitzar a Moscou.

 

Una vegada més, la política va utilitzar a l'esport per airejar al món els  problemes, que ells mateixos van crear, i que van ser incapaços de resoldre per si mateixos. 

 

Una  altra de les novetats positives, és registrar l'aparició del decatlonista  britànic Francis “Daley” Thompson, dues vegades consecutives, medallista d'or, d'aquesta  espectacular prova igualant amb aquesta marca, la gesta del jove americà, Bob Mathias Londres-1948 i Hèlsinki-1952.

 

Bob Matuias Francis “Daley” Thompson
Bob Matuias Francis “Daley” Thompson

 

Cal assenyalar que, Bob Mathias, amb sol de 17 anys d'edat,  que feia poc temps s'havia incorporat a aquest esport, es va convertir a Londres-1948,  en el medallista més jove de la història, en aquesta dura especialitat.

 

Uns  fets que van sacsejar al món de l'esport, va ser la participació de l'Alemanya Oriental,  de la qual segons es deia, que havia engegat, tota la maquinària del seu laboratori, per a aquelles disciplines, on la força i la resistència eren fonamentals per aconseguir medalles.

 

En tot l'entorn atlètic internacional, més que sospites,  hi havia la completa seguretat, que els esportistes de l'Alemanya Oriental es dopaven, però  mai en cap control van donar positiu. És aquí on radica el gran secret, que tants rius de tinta han fet córrer,  però que fins avui ningú a pogut desxifrar.

 

Però aquest  misteri, no sols es referia a aquest sector de Alemanya, sinó tanmateix a altres països  de l’Est d’Europa, tot i que no tots.

 

En les proves de  rem, els esportistes de l'Est Alemany van guanyar 7 medalles d'or, 7 més de plata i una de  bronze. Això pel que fa als homes. Quant a les dones, aquestes van comptabilitzar en les proves de canotatge,  un total de 4 medalles d'or, altres 4 de plata i una de bronze.

 

Marita Koch
Marita Koch

En  atletisme l'Alemanya Oriental, va aconseguir 13 medalles amb 6 d'or, 3 de plata  i 4 de bronze en homes. Per la seva part, les dones van assolir-ne 14, repartides amb 4 d'or, 5 de plata i  5 de bronze. Entre elles va destacar la plusmarquista mundial Marita Koch amb or en 400 llisos  i plata en relleus 4 x 100..

 

Aquesta atleta que va aconseguir  14 plusmarques mundials, va efectuar en aquests Jocs la seva última carrera, donat  que a Los Angeles de 1984, no va participar degut al boicot portat a terme per part del bloc  de l'Europa Oriental.

 

Però on va haver-hi un abusiu domini, va ser en les proves de natació per  homes, on la Unió Soviètica, va collir 7 medalles d'or, altres 7 de plata i 3 de bronze. Referent  a les dones, aquestes van aconseguir 11 medalles d'or, 8 de plata i 7 de bronze.

 

En  la disciplina de boxa, Cuba va fer palesa una vegada més,  la seva tradició en aquest esport, aconseguint un total de 6 ors, 2 de plata i 2 de bronze. Una nota molt  puntual i emotiva va ser el comiat del gran Teófilo Stevenson, considerat per molts, com el  millor boxador de la història, que una vegada més, va guanyar la medalla d'or en el seu combat final en la  categoria dels pesos pesats.

 

En lluita grecoromana, la Unió  Soviètica, va sorprendre al món, guanyant 9 medalles d'or, 3 de plata i 2 de bronze, però  sense la presència dels països d'Àsia Occidental, com Iran, Turquia, Mongòlia que  entre uns altres, que sempre van dominar aquesta especialitat.

 

UN ACTE DE CLAUSURA MOLT EMOTIU

 

Potser la nota més entranyable va succeir en l'acte final de comiat de aquets  Jocs. Per decisió pròpia la Delegació Nord-Americana, no va onejar la  bandera del seu país, però si va permetre que ho fes la de Los Ángeles, al costat de Grècia  i la del Comitè Olímpic Internacional.

 

Però  l'impacte emocional va succeir, quan es va apagar la flama olímpica i va aparèixer la  simpàtica osseta Misha que vessant una llàgrima, va emocionar a tots els presents, a la vegada  que se allunyava  a l'infinit, amb direcció al Cel. (Veure el link situat en el final d'aquest document).

 

ALGUNS DELS  PÒSTER DE MOSCOU

 

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Moscou 1980

 

LOS ÁNGELES – 1984

 

 La mascota olímpica
La mascota olímpica

Si els Jocs de Moscou han estat considerats com els de el  gran boicot, el de Los Ángeles, serà recordat com els de gran superàvit de la història olímpica,  fins a aquells temps, amb més de 200 milions de dòlars de benefici.

 

L'alcalde  de color Tom Bradley, va confiar l'organització de l'esdeveniment  al LAOOC i a l'executiu Peter Ueberroth, un ex executiu de Coca  Cola, alhora que llançava un missatge, afirmant que aquesta organització, no costaria ni un centau,  al ciutadà.

 

I som-hi. El primer que va dir Ueberroth,  sense pèls a la llengua va ser molt fàcil. El mínim d'inversions i procurar ingressar els màxims  diners. Es van aprofitar totes les instal·lacions existents, remodelant en alguna d'elles, el més essencial,  com era el cas del Memorial Colisseum de Los Angeles, el mateix que va albergar els  Jocs del 1932  que seria l'escenari per als actes d'obertura i clausura.

 

Per  a l'allotjament dels esportistes, es van utilitzar les Universitats,  convertides en Vila Olímpica, i l'estadi de bàsquet dels Lakers convertit  com a instal·lació poliesportiva. Solament es va construir una pista per a ciclisme i una piscina  olímpica.

 

 Peter Ueberroth
Peter Ueberroth

Una altra de les seves iniciatives per generar  ingressos, va ser l'organització del recorregut de la torxa olímpica en terres americanes, sobre un recorregut  de 19000 km, que va transitar pels estadis de 40 estats, havent de pagar cada portador de la flama olímpica,  la quantitat de 2000 dòlars per quilòmetre.

 

Altres  ingressos, van venir donats pels fons de companyies privades i per la indústria de la cinematografia de Hollywood,  bolcant-se aquesta última amb totes les estrelles  més populars del moment. Així  mateix, els ingressos derivats de la imatge de la mascota SAM, un àguila portant la torxa i  la bandera  nord-americana, recordant al Tio Sam”, tan venerat en aquest país, va ser molt  espectacular i altament comercialitzada en diferents formats.

 

Un  país de l'Europa de l'Est, que no es va adherir al boicot, va ser Romania,  que va obtenir la major quantitat de medalles de tota la seva història, amb 53 preses i segona classificada,  en el còmput final, darrere de la delegació d'Estats Units d'Amèrica, amb 157 medalles.

 

 Ulrike Meyfarth
Ulrike Meyfarth

Una imatge molt celebrada va estar a càrrec de la  bella atleta de l'Alemanya Federal, Ulrike Meyfarth que va fer història, en guanyar la medalla  d'or en salt d'altura, 12 anys després d'haver guanyat l'or en Munich de 1972. En aquesta  última ciutat, va saltar una altura d'1,92 m. i a Los Angeles de 1984, 2,02 m, amb l’estil  Fosbury-Flop que va aparèixer per primer cop a Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

 

Després d'una absència de 50 anys va reaparèixer  Xina en els Jocs, sent rebuda, la seva aparició, amb una fragorosa ovació  de tots els espectadors.

 

En aquests Jocs van  succeir moltes incidències que han de conèixer-se, i amb la finalitat d'evitar repeticions, es pot entrar  en el link situat al final d'aquest document, per veure detalls memorables.

 

Podreu veure els grans moments i les seves anècdotes, com poden ser la de  l'atleta africana Nawal El Moutawkel, del Rei Hassan II, els èxits de l'home  del vent Carl Lewis, la gimnasta americana May Lou Rettton, els nedadors  Ambroise Gaines, l'alemany Michael Gross, la nedadora Mary T Meagher,  el mític saltador de palanca l'americà Greg Louganis, i per damunt de tot,  el que va succeir en la primera marató olímpica femenina, guanyada per l'americana Joan Benoit,  i les seqüeles que aquesta prova va deixar per a la història d'aquesta prova, tot això entre altres anècdotes  i curiositats.

 

ALGUNS PÓSTER DE LOS ANGELES

 

     

 

Per més informació entrar a l apàgina dels Jocs Olímpics de Los Ángeles 1984

 

SEÜL – 1988

 

Els Jocs de Seül van oferir, malgrat una petita absència  de països, un rècord de participants amb 8465 delegacions inscrites, entre les quals hi havia 2186 dones, un  altre rècord de participació superat.

 

En la desfilada de  la cerimònia inaugural, solament van desfilar un terç d'esportistes, perquè en cas contrari, hagués sorgit  un problema de temps i d'ubicació, en la gespa de l'estadi.

 

Una  vegada efectuada la desfilada, es van deixar anar centenars de coloms blancs, portats expressament per  a aquesta cerimònia, però molts d'ells van morir en l'encesa del pebeter olímpic, mentre s'interpretava la  cançó oficial dels Jocs, “hand in hand” interpretada pel grup La Koreana.

 

Aquesta va ser l'última olimpíada disputada sota el marc  de la “Guerra Freda” La inevitable presència de la mascota dels Jocs, representant  un llegendari tigre de les tradicions coreanes, el nom de les qual era Hodori,  va ser, com en tots els Jocs, la nota simpàtica i agradable que mereix tenir  sempre un esdeveniment d'aquesta categoria.

 

Però no tot  van ser flors a Seül. Una vegada oficialitzat el tema del dopatge per part del COI,  aquest va fer estralls en diversos esportistes, sent a l’atletisme, on va esclatar el gran escàndol  del velocista canadenc Bob Johnson, que una vegada rebut els seus trofeus, va ser desposseïts  de tots ells. Aquesta trista història, es pot contemplar amb tots els seus detalls, en el link,  situat al final d'aquest document.

 

ELS CAMPIONS DEL PRIMER OPEN OLÍMPIC

 

 L’alemanya  Steffi Graf El txec Miroslav  Mecir 
L’alemanya  Steffi Graf El txec Miroslav  Mecir

 

Una gran novetat es va registrar al programa olímpic, quan es va acceptar  novament al Tennis després de 60 anys d'absència. Per primera vegada, la mà del nou president  del CIO, l'espanyol Juan Antonio Samaranch, es va fer sentir en admetre  per primera vegada, en aquest i altres esports, la presència d'esportistes professionals. Les primeres medalles,  en aquest nou cicle Open, van anar per a l'alemanya Steffi Graf i el  txec Miroslav Mecir, grans estrelles del tennis professional.

 

Van  ser moltes les novetats que va haver-hi a Seül, que han de quedar  gravades en la nostra memòria. Una d'elles correspon al turc Naim Süleymanoglu, que en halterofília,  va aconseguir en una mateixa jornada, 6 plusmarques olímpiques i altres 6 mundials, gesta encara  no igualada en aquesta especialitat, per cap esportista.

 

Per  primera vegada un nedador de color de 21 anys, Anthony Nesty, únic integrant de la Delegació  de Suriman, que davant de la sorpresa del públic, es va convertir  en el primer nedador de la seva raça, a aconseguir una medalla d'or olímpica en la prova de 100 papallona, amb  un temps de 53,00.

 

 El  nedador de Suriman, Anthony Nesti
El  nedador de Suriman, Anthony Nesti

Cal recordar que aquest petit país,  pertanyia a la Guaiana holandesa. El protocol del podi, es va haver de demorar, fins a poder  aconseguir un bandera verda i vermella,  que representava a aquest diminut país.

 

Un cas curiós que ningú va saber entendre correspon a les actuacions de les  nedadores de l'Alemanya Oriental que van aconseguir un total de 9 medalles d’or, 5 de plata  i altres 7 de bronzes, destacant poderosament Kristin Otto, que va ser la primera esportista  en aconseguir 6 medalles d'or en uns mateixos Jocs.

 

No cal oblidar, desprès de l’afer del canadenc Bob Jhosom,  les  extraordinàries gestes de Carl Lewis, de Florence Griffith, del saltador  de palanca Greg Lauganis, y el seu món particular, tots ells de la delegació USA,  com així mateix, els moments clau de la Marató o la presència de la delegació  d'Espanya. Tot això es pot recordar entrant en el link, situat al final d'aquest document.

 

L'EMOTIU FINAL DELS JOCS

 

 

La Cerimònia de Clausura, va ser una estampa plena de bellesa  i emotivitat, amb el colorit i lluminositat, tan pròpia dels països asiàtics, on no va faltar una al·legoria,  recordant al món, que la ciutat de Barcelona en 1992 seria la seu triada per acollir  els propers Jocs.

 

Una vegada es va enfosquir  el cel, va aparèixer sobrevolant l'estadi, la figura de la mascota de Barcelona, un  gos del Pirineu català, anomenat  Cobi, que sota centenars de reflectors que  il·luminaven la nit, portava de la mà al tigre Hodori, per pujar junts, rumb a la immensitat  del cel, alhora que apareixien en cartró-pedra, la reproducció de la Sagrada Família de  Gaudi, la Paloma de Pablo Picasso i el Sol de  Joan Miró.

 

Tot això sota els sons  d'una orquestra coreana, interpretant una sardana, mentre apareixia, el vermell d'uns clavells amb el groc  d'unes ginestes, simbolitzant els colors de Catalunya i Espanya.

 

Una  altra vistosa imatge, va ser el moment en que un grup de dones  coreanes, lliuraven espelmes a dones espanyoles, per simbolitzar el canvi de seu de la propera Olimpíada.

 

Mentre, apareixia en el marcador electrònic  de l'estadi, una frase recordant la cita de la Ciutat Comtal, en quatre idiomes: “Nous  Await You “Os esperamos, “Us esperem” a Barcelona.

 

*  Encara que no tot, exactament igual, aquests comentaris de l'acte final, han  estat basats, sobre un article de l' historiador argentí Eduardo Alperin, per la xarxa d'  Internet. Hi podeu accedir, pel llistat final de Fonts d'Informació.

 

ALGUNS PÓSTERS DE SEÜL

 

       

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Seül 1988

 

BARCELONA - 1992

 

Els Jocs de Barcelona, són considerats com l'esdeveniment  olímpic que va saber equilibrar la política i l'esport, amb una sèrie d'actius que encara avui són recordats  al món.

 

Però aquesta placidesa i tranquil·litat va ser  possible, gràcies a l'un altre gran èxit d'aquest esdeveniment, com va ser la seguretat dels mateixos. El desplegament  estratègic, sense parangó a Espanya, va ser possible per d'una perfecta sincronització,  entre els mitjans de seguretat de tota Espanya, que va avortar més de 30 amenaces  reals de terrorisme, tant abans, durant, i després dels Jocs.

 

Solament  a pocs dies de la inauguració, els serveis de vigilància van detectar dins de  l'estructura modular de el Palau de Sant Jordi, un explosiu per ser detonat d'un moment a  un altre, però sense que ningú reivindiqués l’autoria.

 

 Juan A.Samaranch portant la torxa de BCN-92
Juan A.Samaranch portant la torxa de BCN-92

En  el tram del recorregut de la torxa olímpica, en el sector reservat al president del COI Juan Antonio  Samaranch, entre les localitats de Sant Sadurni d’Anoia i Vilafranca del  Penedès, per raons de seguretat, no es va donar publicitat del tram del recorregut, ni dels integrants  dels relleus, en els que es  trobaven familiars i alguns dels seus amics reunits, entre els quals puc dir amb orgull, que jo era un d'ells.

 

Amb aquest objectiu, el desplegament massiu, que la Guàrdia Civil  va realitzar entre els vinyers que jalonaven el recorregut, va ser impressionant i digne d'una impecable  planificació. Entre aquests terrenys, es trobaven les vinyes de raïm, d'un dels millors del caves del  país, com era la marca Torelló, segon cognom del nostre inoblidable president.

 

Algunes  ciutats, que posteriorment van organitzar uns Jocs,  van recordar el model d'actuació de les forces de seguretat de Barcelona.

 

Un  to d'emotivitat, va estar a càrrec en la cordial i emotiva presència  en l'estadi, del líder Nelson Mandela, que en la cerimònia d'inauguració, es va posar  dempeus  al pas de la seva delegació, que en aquesta cita a Montjuïc encara tenia pocs representants  de color.

 

 Nelson  Mandela
Nelson  Mandela

D'una banda, es va evitar el massiu  boicot d'anteriors Jocs, acceptant-se la participació d'Alemanya Federal, amb  la qual cosa es reunificaven  les dues Alemanyes , que fins aquest moment estaven dividides.  També va ser l'última olimpíada, en què van desfilar les ex-repúbliques de la Unió Soviètica,  sota la bandera olímpica, i sota el mateix nom d'Equip Unificat. No així, les repúbliques  bàltiques d'Estònia, Letònia i Lituània, que van  desfilar per primera vegada des de 1936, com a països independents i amb la seva pròpia bandera.

 

La fragmentació de Iugoslàvia, va portar el debut d'EslovàquiaCroàcia i Bòsnia Herzegovina, igualment amb equips  independent. Un altre fet de Barcelona, va ser el reingrés de Sud-Àfrica,  que per motius de la seva política de l'Apartheid, va estar absent dels Jocs,  per un període de 36 anys.

 

 Derek Redmon i el seu pare
Derek Redmon i el seu pare

Una de  les belles i emotives derrotes, va succeir en una de les semifinals de 400 metres tanques, quan el britànic  Derek Redmónd, es va haver de parar caient a terra amb llàgrimes en els ulls i visibles mostres  de dolor, rebutjant totes les ajudes per aixecar-se, cosa que va fer ell mateix, intentant arribar per  si sol, fins al final.

 

Si tenim en compte que aquest atleta  als 27 anys, va haver de passar en la pròpia Barcelona, 13 vegades pel quiròfan per ser  intervingut d'una la lesió en el tendó d'Aquil·les, sabia molt bé que això significava la fi  de la seva carrera esportiva.

 

El seu pare, que el va introduir  al món d’aquest esport olímpic forcejant amb la seguretat de l'estadi va saltar a la pista, per posar  el seu braç en l’espatlla del seu fill, acompanyant-lo fins fins a la meta. Una cop  van arribar a meta, les  seves paraules van ser colpidores. Si junts hem començat, junts acabem, Posant-se a plorar  abraçat al seu fill. L'ovació del públic va ser una de les més sonores, dels Jocs. Derek  va ser desqualificat, però la seva derrota va significar l'exemple, dels valors olímpics, que  a vegades aquesta atresora.

 

Una final encara present en  la memòria de tots els afeccionats, que van tenir la sort de presenciar-ho, va succeir en el Camp  Nou del F.C.Barcelona, davant de 65.000 enfervorits espectadors, van embogir en el  partit contra Polònia, quan el jugador Kiko, en l'últim sospir de l’encontre,  va marcar el gol de la victòria d'Espanya, que va significar pel nostre futbol, la seva  primera medalla d'or olímpica.

 

En aquests Jocs  un esport minoritari, que sempre es va moure en la precarietat esportiva, va donar el seu toc d'atenció  al moviment olímpic, guanyant a Barcelona-92, la seva primera medalla olímpica. Motiva  conèixer els seus antecedents en aquests grans esdeveniments.

 

EL WATERPOLO OLÍMPIC ESPANYOL AL SEGLE  XX

 

El waterpolo va debutar com a olímpic en els II Jocs de París de  1900, en una improvisada piscina, situada en un recés del riu Sena, en la localitat  de Asnierés, posant com a porteries dues barcasses, que en impactar la pilota en elles, era  considerat com un gol. En aquest tranquil indret, es van efectuar així mateix algunes de les proves de natació.

 

Pel que fa al waterpolo olímpic espanyol, aquest va  fer el seu debut en els Jocs d'Anvers de 1920, no deixant de participar mai en cap esdeveniment  olímpic. Durant llargs decennis, aquest esport estava sumit en un modest nivell internacional, començant  a despertar de la seva letargia, a partir dels Jocs de Moscou de 1980 i Los Angeles  de 1984, on va aconseguir un diploma en cadascun d'ells.

 

Però  seria en els Jocs de Barcelona de 1992, quan assoliria la seva majoria d'edat,  en aconseguir la medalla de plata, en dura competència amb Itàlia, que després de tres  pròrrogues, va poder vèncer a l'equip espanyol pel tempteig de 9 a 8 gols.

 

 L’ irrepetible Manuel Estiarte
L’ irrepetible Manuel Estiarte

Cal  destacar, en aquesta final, la brillantíssima actuació de Manuel Estiarte,  sobrenomenat el Michel Jordán de l'aigua, que quatre anys més tard aconseguiria l'or  a Atlanta 1996, en la seva última intervenció olímpica. Sens dubte ha estat el millor waterpolista  espanyol de la història, amb 6 participacions en els Jocs Olímpics i proclamat en  7 ocasions, com el millor jugador mundial d'aquest esport.

 

No hi ha dubte, que això va ser un fet històric, en el qual van contribuir  els extraordinaris jugadors, Miki Oca, Jesús Rotllán, Ivan Pérez, Daniel Ballart, Pedro García Aguado,  Salvador Gómez, Sergi Pedrerol, Guillermo Molina, que entre d’altres, van participar en d’altres  Olimpíades.

 

Aquest equip màgic, va consolidar  el seu alt nivell internacional, als següents Jocs de d’Atlanta  de 1996, en guanyar la seva primera medalla d’or, davant  del sensacional i potent equip de Croàcia, pel tempteig de 7 a 5 gols.

 

Com  es pot observar, aquests jocs van donar lloc a moltes altres anècdotes i  vivències, que es poden visualitzar en el link final, amb l'objecte d'evitar repeticions.

 

ALGUNS LOGOS DE BARCELONA

 

     

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992

 

ATLANTA - 1996

 

Un dels llegats, que va deixar l'antic president del Comitè Olímpic,  Pierre de Coubertín, va ser el seu desig que el I Centenari dels Jocs Olímpics se  celebrés a la mateixa ciutat que va organitzar els primers de l'Edat Moderna (1896 - 1986), que  tots recordem, es van celebrar a Atenes.

 

Però  aquests desitjos van ser frustrats, davant l'escomesa d'Atlanta-86 que avalada  per les últimes tecnologies modernes i la forta inversió econòmica, procedent d'entitats privaves, va tirar  per terra aquests sentiments olímpics.

 

És veritat que  Grècia també pretenia aquests Jocs, però la falta d'infraestructura esportiva  i la seva precarietat econòmica, juntament amb les fortes discrepàncies entre els membres del seu Comitè  Organitzador, que en algunes reunions, fins i tot finalitzaven amb insults i cops de puny,  van cercenar aquests desitjos, que la veritat sigui dita, la majoria de països també volia.

 

PRIMERA ACTUACIÓ OLÍMPICA ESPANYOLA, EN GIMNÀSTICA RITMICA FEMENINA

 

Per primera vegada en uns Jocs Olímpics, va ser inclòs al  seu programa, la gimnàstica rítmica femenina per equips, on sorprenentment, el conjunt espanyol va guanyar  l'or, amb una puntuació de 38.933 seguida de Bulgària amb 38.866 i de Rússia amb  38.365 punts.

 

La nostra selecció nacional, amb uns  escassos antecedents, encara que sòlids, va saber sacrificar moltes coses pròpies de la seva edat, per lliurar-se  de ple a una dura i exhaustiva preparació, que en molt escàs temps donaria els seus fruits, alçant tants  podis, com participacions.

 

 Les nenes d’or en Atlanta de 1996
Les nenes d’or en Atlanta de 1996

L'any  1995 a Viena, ja van aconseguir el seu primer títol mundial,  en les especialitats de cèrcols i pilotes, i en la general per conjunts la plata darrere de Bulgària,  una de les seleccions més poderoses en aquest esport.

 

Però  aquesta victòria, que també entrarà en els anals de la història espanyola, solament va ser  el preàmbul del que arribaria un any més tard, en els Jocs d'Atlanta -96 amb el guardó més  gran que pot aconseguir un esportista, com es la Medalla Olímpica d’Or.

 

Al  moment del seu retorn a Espanya, tot van ser flors i violes,  sent enaltides pels mitjans de comunicació com “Les nenes d'or”, entre moltes altres  lloances, però amb el pas del temps aquestes aurèoles es van anar difuminant i l'oblit gairebé total arriba,  injustament per a elles.

 

Incomprensiblement, aquesta gloriosa  pàgina de la nostra gimnàstica, passats aquests primers moments d'eufòria, seria la més oblidada de l'olimpisme  espanyol. Els noms d'Estela Giménez, María Baldó, Nuria Cabanillas, Tamara Lamarca, Lorena  Gutiérrez i Estbaliz Martínez, mereixen no solament l'honor d'estar en el pedestal  més alt per aquest guardó, sinó també, pel llarg, exhaustiu i laboriós treball realitzat, per aconseguir aquesta  gran gesta, sota les directrius de la seva entrenadora, la búlgara Emilia Boneta.

 

A  l'igual com he realitzat amb el waterpolo olímpic espanyol,  en els Jocs de Barcelona - 92  considero ara, fer el propi amb aquesta primera incursió de la gimnàstica rítmica femenina espanyola  per conjunts. Si el waterpolo per a homes, era en aquell temps, un esport minoritari, elles ni tan sols  això. Van aparèixer del no-res i continuen sent-hi.

 

 Les mateixes nenes d’or, celebrant el seu particular X Aniversari, l’any 2006
Les mateixes nenes d’or, celebrant el seu particular X Aniversari, l’any 2006

 

Aviat es compliran 20 anys d'aquell llunyà dia d'Atlanta-96,  quedant solament el record d'aquell fet. Seria just i oportú, en aquesta assenyalada data, un record per  aquelles heroïnes d'or, com a referent olímpic espanyol.

 

Aquests  Jocs, possiblement siguin un dels que més vivències i anècdotes  van deixar escrites per al record de tots els afeccionats atlètics. Igual que en anteriors documents, s'arriba  a ells fent clik en el link, inserit al final d’aquest escrit.

 

POSTER ANUNCIADORS  D’ ATLANTA

 

     

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics d'Atlanta 1996

 

Fonts d'informació:

 

Llibres de l’Associasió Espanyola d’Estadístitics d’Atletisme. (AEEA)

Recerca per Internet

Correcions de català per gentilesa d’Anna Marti

Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA)

Apunts de l’historiador argentì, Eduardo Alperin spndeportes.espin.go.com/news/story?id=247119

Anuaris de l’International Athletic Foundation (IAAF)

Documentació pròpia

 

Maig de 2015