Els seus entrenadors

 


Barris amb Manel CutiéManuel Cutié
 fou considerat en el seu temps com el millor entrenador espanyol de proves de fons. Tots els millors atletes catalans que en aquell temps també ho eren d'Espanya, van passar per les seves mans: Gregori RojoConstantí MirandaJosep Coll, Bonaventura BaldomàJosep MolinsLluís GarcíaAntoni AmorósJaume Guixà, Domingo López (per cert el primer atleta que va guanyar el Campionat d'Espanya de Cros de la categoria juvenil), Miguel Navarro, Francesc Guàrdia i Josep Quesada entre d'altres; tots ells van saber aprofitar molt bé els seus savis consells. Cutié fou l'home que va recuperar per al nostre atletisme a Tomàs Barris, quan aquest, desmoralitzat per les seves mediocres actuacions, va deixar pràcticament aquest esport; convencent-lo de les seves grans possibilitats en mig-fons.

Barris i O. VirhoOlli Virho, entrenador finlandès contractat a instàncies de Joan Antoni Samaranch per l'
Ajuntament de Barcelona, va introduir en el nostre país el sistema nòrdic de l'escola de Verömekki, consistent en la carrera contínua sempre sobre gespa, carreres pel bosc, "farlek", canvis de ritme a pas moderat, etc., que sempre estimulava ràpidament a l'atleta per la seva aparent facilitat d'assimilació però que de forma progressiva l'enfortien de manera molt positiva per a la competició. Fou l'entrenador que va situar a Barris en el punt de sortida de la seva propera etapa, començant a assolir títols i rècords espanyols d'una certa cotització internacional.

 

Woldemar Gerschler, fou junt el famós cardiòleg alemany Reindell, el descobridor del Interval Traning o entrenament fraccionat que va revolucionar tots els sistemes de preparació Barris i W. Gerschlerinternacionals. Per la seva escola de Friburg van passar molts plusmarquistes mundials i campions olímpics com Rudolf HarbigGordon PirieJosy BarthelRoger Moens, de la mateixa manera que els millors atletes internacionals de l'època. L'època hivernal d'entrenament a Friburg, era un autèntic calvari. La pista de treball era una recta interminable de 400 metres de longitud, quasi sempre amb neu gelada, fraccionada en trams de 100 metres amb estaques clavades a terra, paral·leles i junt el riu Breisgau. Era un continu anar i venir amb temperatures gèlides que generalment oscil·laven entre els 8 i 10 graus sota zero. Aquest entrenament, a més de monòton, era molt dur i sempre es basava fonamentalment en sèries de 100 i 200 metres. Cada dia el mateix. Amb Gerschler, Barris, que va saber assimilar molt bé aquest treball, aconseguiria gràcies a aquest dur sistema, les cotes més altes dins l’elit mundial.