Els seus entrenadors

 

Amb Manuel Cutié

Manuel Cutié fou considerat en el seu temps com el millor entrenador espanyol de proves de fons. Tots els millors atletes catalans que en aquell temps també ho eren d'Espanya, van passar per les seves mans: Gregori Rojo, Constantí Miranda, Josep Coll, Bonaventura Baldomà, Josep Molins, Lluís García, Antoni Amorós, Jaume Guixà, Domingo López (per cert el primer atleta que va guanyar el Campionat d'Espanya de Cros de la categoria juvenil), Miguel Navarro, Francesc Guàrdia i Josep Quesada entre d'altres; tots ells van saber aprofitar molt bé els seus savis consells. Cutié fou l'home que va recuperar per al nostre atletisme a Tomàs Barris, quan aquest, desmoralitzat per les seves mediocres actuacions, va deixar pràcticament aquest esport; convencent-lo de les seves grans possibilitats en mig-fons.

 

Al costat de Olli Virho

Olli Virho, entrenador finlandès contractat a instàncies de Joan Antoni Samaranch per l'Ajuntament de Barcelona, va introduir en el nostre país el sistema nòrdic de l'escola de Verömekki, consistent en la carrera contínua sempre sobre gespa, carreres pel bosc, "farlek", canvis de ritme a pas moderat, etc., que sempre estimulava ràpidament a l'atleta per la seva aparent facilitat d'assimilació però que de forma progressiva l'enfortien de manera molt positiva per a la competició. Fou l'entrenador que va situar a Barris en el punt de sortida de la seva propera etapa, començant a assolir títols i rècords espanyols d'una certa cotització internacional certa cotització internacional.

 

Woldemar Gerschler, fou junt el famós cardiòleg alemany Reindell, el descobridor Interval Traning o entrenament fraccionat, que va revolucionar tots els tipus de entrenament entrenaments internacionals. Per la seva escola de Friburg van passar molts plusmarquistes mundials i campions olímpics com Rudolf  Harbig, Gordon Pirie, Josy Barthel, Roger Moens, de la mateixa que els millors atletas internacionals de l' època. La temparada hivernal d'entrenament a Friburg era un autèntic calvari. La pista de treball era una recta interminable de 400 metres de longitud, quasi sempre amb neu gelada, fraccionada en trams de 100 metres amb estaques clavades a terra, paral-leles i junt el riu Breisgau. Era un continu anar i venir amb temperatures que generalment oscil-len entre els 8 i 9 graus sota cero. Aquest entrenament, a més de monòton, era molt dur i sempre es basava fonamental en sèries de 100 i 200 metres. Cada dia el mateix. Amb Gerschler, Barris que va saber assimilar molt bé aquest treball. aconseguiria gràcies a aquest dur sistema, les cotes més altes dins l' elit mundial.

 

A Friburg amb Gerslher i el portugués Manuel Faria