HISTORIA DELS JOCS OLÍMPICS  PER A ATLETES DISCAPACITATS

           ELS SEUS ORÍGENS HISTÖRICS

 

Primers participants als Jocs de Stoke Mandeville
Primers participants als Jocs de Stoke Mandeville

 

Segons els historiadors, durant el segle XIX,  ja va haver-hi  a Alemanya una certa, encara que feble activitat, d'esportistes amb problemes de sordesa,  que van marcar una direcció a seguir, pel futur esportiu de moltes altres persones amb discapacitat física.  Aquests moviments són considerats com el referent mundial, de l’esport per persones  amb problemes físics.

 

Va ser per una iniciativa del doctor alemany Ludwig  Guttmann, que amb ajuda dels aliats, va poder escapar del Règim Nazi, per treballar  a l'hospital britànic de Stoke Mandeville. És ell a qui es considera com l'ideari  i fundador d'uns titulats “Jocs Internacionals amb Cadires de Rodes” que canviarien molt ràpid  de nom, per ser coneguts com els “Jocs Internacionals de Stoke Mandeville” una petita localitat  britànic, situada prop de Londres.

 

El doctor Ludwig Guttmann, en Stoke Mandeville en conversaciò amb algunes alumnes
El doctor Ludwig Guttmann, en Stoke Mandeville en conversaciò amb algunes alumnes

En aquests Jocs, solament podien participar soldats anglesos  veterans de la Segona Guerra Mundial, afectats amb lesions en la medul·la espinal. Aquest  primer esdeveniment considerat com el precursor dels actuals Jocs Paralímpics, solament  van participar 16 soldats, que van competir en la prova de tir amb arc.

 

Quatre  anys més tard en els Jocs Helsinki-1952, va haver-hi  una segona edició, a la qual es van adherir altres esportistes discapacitats, procedents dels Països  Baixos, la qual cosa va convertir aquest esdeveniment, en un duel entre dos, tot esperant l'aparició  d'un Comitè Internacional, que regulés de forma oficial, totes les seves activitats.

 

Cal  recordar, que el (COI) des d'un principi,  sempre acceptava en les seves competicions a qualsevol atleta inscrit per la seva pròpia federació, sense  tenir en compte el seu grau de discapacitat, si complia amb els mínims exigibles. Fins a aquest moment solament  es reconeixien les proves d'esportistes, amb cadires de rodes.

 

I així, amb aquestes tendències precàries, van seguir desenvolupant-se competicions  en els Jocs Olímpics de Ámsterdam-1928, Los Angeles-1932 i Berlín en 1936,  fins que l'esclat de la Segona Guerra Mundial, va paralitzar totes les activitats, fins  als Jocs de Londres-1948, seguint després a Helsinki-1952 i Melbourne-1956  on va començar a formar-se  un model de competició, sense interrupció fins a dia de avui,  que atrauria l'atenció de tots.

 

Les tres ciutats referents, dels Jocs del IPC de l’ època moderna Les tres ciutats referents, dels Jocs del IPC de l’ època moderna
Les tres ciutats referents, dels Jocs del IPC de l’ època moderna

 

Els Jocs Olímpics de Roma-1960 organitzats pel (CIO)  van ser l'escenari on es va celebrar la primera edició dels Jocs Paralímpics, ampliant-se  el calendari de proves, amb vuit esports nous: Atletisme, Bàsquet amb cadires de rodesDartchery, Esgrima, Natació, Snooker, Tennis de taula i Tir amb arc, la qual cosa  era un nou  camí que s'obria, per al tracte igualitari dels atletes olímpics  amb els atletes discapacitats. 

 

Aquesta decisió va tenir en el futur, un èxit espectacular,  fins a arribar a aquests Jocs de la capital italiana, amb una inscripció de 23 països  i 400 esportistes, que semblava una xifra acceptable, aquesta va ser superada netament pel que venia per darrere,  que va trencar els pronòstics més optimistes.

 

Tres símbols de l’ esport Paralímpic Tres símbols de l’ esport Paralímpic Tres símbols de l’ esport Paralímpic
        Tres símbols de l’ esport Paralímpic

 

Seria a partir d'aquest moment, quan el col·lectiu d'atletes minusvàlids,  seguiria  enfortint-se amb la integració de nous practicants, donada la novetat de noves disciplines i categories,  podent-se assegurar que la capital londinenca, va assumir amb gran èxit, tots els objectius assenyalats  pel Comitè (CIP) que van aconseguir el seu cénit, amb una participació 160 països i 4200  esportistes.

 

L'esperada creació d'un comitè, no arribar  fins a dia 22 de setembre de 1989, amb seu a la ciutat alemanya de Düsseldorf, on es van  començar a reglamentar, totes les activitats d'aquest col·lectiu.

 

Una  de les seves primeres conclusions, va ser que a partir dels Jocs de Barcelona-1992,  anessin les pròpies seus designades per organitzar les olimpíades, els responsables del muntatge dels  Jocs Paralímpics, en instal·lacions de la mateixa ciutat organitzadora, essent des de Atlanta-1996  fins a Londres-2012, el nou format per a l'organització de tots els  esdeveniments olímpics.

 

Dins d'aquest progrés constant  del (CIP) es reconeixen així mateix, altres grans esdeveniments esportius, com els Jocs  Especialsi les Sordolimpiadas. Dins d'aquesta gran varietat de proves, existeixen  en cada discapacitat, fins a deu categories, on tenen el seu espai reglamentat, d'acord amb les seves  limitacions físiques.

 

La mexicana Yazmith Bataz Carballo, un icona de l’atletisme en cadira de rodes, participant en varis Jocs del IPC, guanyant diverses medalles d’or i plata
La mexicana Yazmith Bataz Carballo, un icona de l’atletisme en cadira de rodes, participant en varis Jocs del IPC, guanyant diverses medalles d’or i plata

 

En aquests casos s'inclouen, els esportistes amb algun tipus de discapacitat,  com són, potència muscular, física, mental o sensorial, com així mateix per a atletes, amb deficiències  motores, amputacions, ceguesa, paràlisi cerebral o intel·lectual.

 

Actualment,  la seu dels diferents comitès, que conformen aquest gran projecte, per  a la integració d'aquestes persones, tant a la vida social com a esportiva, esta situada a la ciutat alemanya  de Bonn.

 

Però encara avui, els esportistes  del (CIP) malgrat que el seu treball, la seva constància i la seva embranzida, són molt  superiors als atletes del COI, continuen en general tenint molts pocs minuts de glòria,  que són tan efímers, com a ràpid és l'oblit de les seves gestes, per caure en el més profund dels silencis.

 

GESTES QUE MEREIXEN SER RECORDADES

 

George Eyser
George Eyser

Un dels primers atletes discapacitats, a actuar conjuntament, amb “atletes  normals” va ser el germà nord-americà George Eyser, nascut en Colònia,  encara que domiciliat a Estats Units, que ja en ple segle XX, va  participar en els Jocs de Sant Louis-1904, aconseguint en l'especialitat de gimnàstica,  sis medalles en diferents especialitats.

 

Aquest recordat  atleta, que en la seva joventut va ser atropellat per una locomotora, seccionant-li una cama, va haver de  valer-se per a la resta de la seva vida, d'una artificial de fusta, la millor que hi havia en aquella època.

 

Tanmateix va ser a la capital anglesa, quan va aparèixer un atleta hongarès  amb discapacitat física, que va ser el precursor i l'exemple a seguir, per a altres esportistes com ell,  que volien participar conjuntament amb “atletes normals” com va ser el capità Karoly  Takacs, especialista de tir ràpid amb pistola de precisió, guanyador de molts campionats internacionals,  per poder complir en el seu moment, el somni de la seva vida, que no era un altre que convertir-se en  campió olímpic.

 

Pot ser veritat, que la conquesta d'aquest  guardó, hagi estat fins avui, la més soferta de la història, segons algunes opinions. Aquesta intenció  que va quedar trencada per culpa de la Segona Guerra Mundial, que va impedir organitzar els  jocs de 1940 i 1944, la seva millor època esportiva. Però amb l'afegit que l'any 1938 durant unes maniobres  militars, l'explosió d'una granada, li va seccionar la mà dreta que era la utilitzada per disparar.

 

Karoly Takacs
Karoly Takacs

Lluny de desanimar-se per aquest greu contratemps, va començar un llarg i  laboriós treball exercitant-se amb la mà esquerra, tot esperant arribar a temps, per a la represa dels Jocs,  que estaven assignats per celebrar-se a Londres-1948 i on segons ell, tenia  la seva última oportunitat.

 

I aquest dia va arribar. Quan  davant la sorpresa de tots, en veure-li aparèixer pels fossats de tir, li van preguntar per la seva presència,  va contestar, estic aquí no solament per participar, sinó per guanyar la medalla d'or,  la qual revalidaria quatre anys més tard, a Hèlsinki-1952.

 

Igualment  existeixen altres casos semblants, com la danesa Lis Hartel, participant  en hípica, que va guanyar la medalla de plata, en domatge clàssic a Hèlsinki  1952. Aquesta amazona que va sofrir un atac de poliomielitis als 23 anys d'edat, que li va  afectar les cames des dels genolls fins als peus, així com també els braços i mans, tenia que ser ajudada pel  seu entrenador, cada vegada que havia de pujar i baixar de la seva muntura.

 

La danesa Lis Hartel
La danesa Lis Hartel

Ella es va convertir en la primera dona, a competir amb la categoria  d’homes,  tan pel que fa a un esport individual com a  qualsevol època.

 

En  els següents  Jocs de Melbourne-56 va repetir en la mateixa prova, que va haver  de celebrar-se a Estocolm, a causa de la quarantena que hi havia a Austràlia,  per la pesta equina, repetint la conquesta de la medalla de plata.

 

Una  de les dones històriques en l'especialitat d'esgrima, va ser la floretista hongaresa Ildiko  Resta, sordmuda des dels 15 anys, a la qual els seus entrenadors que no coneixien el llenguatge  per signes, havien de comunicar-se per escrit, durant les seves competicions, i entrenaments.

 

L’hongaresa Ildiko Resta
L’hongaresa Ildiko Resta

La  seva primera participació va ser, a Roma-1960, guanyant  una medalla de plata per equips, sent en els següents de Tòquio-1964, quan es  va consolidar com la millor de tots els temps, en guanyar l'or en individual i per equips. Ella, que va arribar  a participar en altres tres olimpíades, conquistant diverses medalles d'or i plata, es va convertir amb  un total de 13 guardons olímpics, com una de les esportistes més llorejades  de la història.

 

En  el que es refereix el participar, en dos Jocs d'estiu  en el mateix any, tenim l'atleta neozelandesa Neroli Fairhall, especialista en tir amb  arc, que va participa en els Jocs de Los Angeles de 1984, organitzats pel CIO.

 

Però aquest fet va tenir la seva nota històrica. Ella, que  ja havia participat en diferents Jocs, propis de la seva categoria, en els anys 1972-1980-1988  i 2000 guanyar diferents medalles, va voler fer el propi amb els organitzats pel COI,  però això sí, sempre ajudada de la seva cadira de rodes, degut a 'un accident de motocicleta, que la va deixar  paralítica de cintura cap avall, i sempre va haver de dependre d'ella.

 

La neozelandesa Neroli Fairhall
La neozelandesa Neroli Fairhall

Però l'anècdota per ser acceptada, no té desaprofitament. Li van preguntar,  no creu vostè que té un avantatge en tirar asseguda. Al que ella va respondre, senyors,  jo mai he tirat dempeus, per la qual cosa, no se fer-ho d'una altra forma. I per això....  vostès van a impedir-me participar. ?

 

Davant  la contundència i claredat de les seves respostes, la van acceptar d’immediat, alhora que va entrar de  ple en la història, en ser la primera dona paraplègica, a participar en dos Jocs d' Estiu.  Això va succeir en els organitzats a Moscou-1980, competint en atletisme i tir amb arc, guanyant  en aquesta última especialitat, la medalla d'or.

 

L’americà Jeff Float
L’americà Jeff Float

Però  encara hi havia molt més. En els Jocs de Los Angeles-1984, un americà, Jeff Float,  va participar en la prova de natació, en el relleu de 4 x 200 metres lliures. A aquest nedador que  tenia greus problemes auditius amb un 80 % de sordesa en l'oïda dreta i un 60 % en l'esquerre, a causa d'una  meningitis soferta als 13 mesos d'edat, no li va ser un impediment per penjar-se una medalla d'or.

 

L’APARICIÓ  D'OSCAR PISTORIUS

 

La complexitat i la diversificació de competicions en l'àmbit dels atletes  discapacitats, crea de vegades algunes confusions.  Una d'elles, és la creença general, que el velocista sud-africà,   Oscar Pistorius, amb les seves gestes dels anys 2011-2012, era el primer atleta  del CIP a competir en igualtat de condicions, amb atletes normals, a més de ser el primer  a fer-ho, en dos jocs d'estiu en el mateix any.

 

Però no va  anar així. Molts anys abans, fins i tot previs als Jocs de Londres-1948, com també després  dels mateixos, ja va haver-hi esportistes amb discapacitat, que van competir amb atletes normals, molt abans  que l'atleta sud-africà. Com igualment, participar en dos “Jocs d'estiu”, en el mateix any.

 

La incorporació d'aquest col·lectiu, als esports d'hivern,  serà el tema d'un proper document. La primera edició es va efectuar amb motiu dels Jocs de Seoul,  de 1988, gairebé immediatament després dels Jocs de la capital sudcoreana, a  la petita ciutat sueca de Örnsköldsvik, situada al nord del país.

 

 

Fonts d'informació:

Llibres de l'Associació Espanyola d' Estadístics d'Atletisme. (AEEA)

Recerca per Internet

Correccions de català per gentilesa d’Anna Martí

Arxius de la Real Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA)

Hemeroteques de diferents mitjans de comunicació

Documentació pròpia

Confederació Espanyola de Persones Discapacitades (COCEMFE)

                                                                                                                                                                                     Juny de 2015