ELS ORIGENS HISTÒRICS DELS JOCS DEL MEDITERRANI
Panoràmica del Mar Mediterrani des de Tarragona |
En primer lloc voldria dir, que es un plaer tenir l’oportunitat de poder parlar del nostres Jocs del Mediterrani de Barcelona de l’any 1955 dels quals, tenim uns entranyables records, tant els que varen poder presenciar-los, com els que varen participar.
Però abans d’entrar en el tema, voldria fer una breu introducció dels orígens dels esmentats jocs, que deixen molt clar, les dificultats que hi van haver, a l’hora d’arribar a acords necessaris per fer possible aquest esdeveniment.
ELS SEUS COMPLICATS ORÍGENS
S’ha de dir, que a la dècada dels anys vint, el propi Comitè Olímpic Internacional, va intentar organitzar uns Jocs Africans, impulsats pel seu propi president, el francès Pierre de Fredy “Baró de Coubertin” tenint previst realitzar-los, entre els anys 1925 al 1927, pels quals també hi havia dos candidatures preparades, que foren Alger i Alexandria, però mai es van poder portar a terme, segons es va dir, per “problemes tècnics” per no dir polítics, o religiosos.
Poderoses nacions europees, tenien sota el seu protectorat molts països africans, i en certa manera, tenien por, d’augmentar les seves ànsies d’independència, donat que la seva participació comportava desfilar sota el seu l’himne i la seva bandera nacional.
Alger que en principi havia acceptat fer-ho l’any 1925, va renunciar a ells, pels mateixos problemes, pel qual el CIO va proposar ajornar-los fins l’ any 1927, amb Alexandria com a seu organitzadora. Però un cop mes, també por problemes tècnics, la ciutat egípcia va tenir que suspendre’ls fins l’any 1929, per manca d’inscripcions, donat que sols es van presentar dos països, Egipte i Àfrica del Sud, es van haver de tornar a ajornar-los a l’espera d’arribar millors temps.
Cal esmentar que l’especial idiosincràsia i les desavinences del països del continent Africà, eren uns dels primers obstacles, molt difícils de solucionar per trobar la unió entre ells. Les identitats de les seves cultures, les seves ètnies, la seva religió, el colonialisme, com també la seva economia, varen representar un pas barrat, per dur endavant aquest projecte.
Davant aquestes dificultats, es va haver de deixar passar el temps, tot esperant una nova oportunitat, que es va presentar, una vegada finalitzada la II Guerra Mundial, en els històrics Jocs Olímpics de Londres de 1948, que una vegada més, va ser el punt de partida per recuperar tota la dinàmica esportiva mundial que hi havia, abans d'esclatar l' esmentat conflicte bèl·lic.
Va ser un any desprès, dels esmentats Jocs, quan es varen començar les negociacions per promoure els primers Jocs del Mediterrani, per una iniciativa del politòleg egipci i membre de la Casa Reial, Mohamed Taher Pacha, per el seu parentesc com a nebot del Rei Faruk i tanmateix, membre del Comitè Olímpic Internacional, el qual va proposar a la Federació Internacional, l’organització d’uns Jocs del Mediterrani, en el lloc de aquells frustrats Jocs Africans, que es volien organitzar al curs dels anys vint.
Mohamed Taher Pacha |
Segons la seva visió, això podria suposar una eina més fàcil per la proximitat de les nacions sud-africanes, per un diàleg més fluid, per l’enteniment i la unió d’aquests països.
Ell creia, que al tractar-se d’una àrea més reduïda, es podrien afegir els països del Sud d’Europa banyats pel nostre mar, i poder compensar l’absència d’alguns països africans, que difícilment podrien accedir, entre altres motius, per la seva manca de recursos econòmics.
Aquesta decisió va ser molt ben acollida i ben acceptada per la comissió del Comitè Olímpic Internacional, en una reunió celebrada el dia 28 d’abril de 1949 a Roma, suggerint que fos la ciutat d’Alexandria l’elegida, donat que ja havíem optat per organitzar els Jocs Africans de 1929.
I aquí varen néixer els esmentats Jocs del Mediterrani. L’esperada data va ser el dia 15 d’octubre de 1951, amb una participació de 10 països y 745 esportistes, que seguint el guió de les olimpíades, es repetirien cada quatre anys, en un país diferent. Cal dir que l’èxit d’aquests primers jocs, va ser total, tant de participació com de resultats i d’assistència.
ELS II JOCS DEL MEDITERRANI DE BARCELONA DE 1955
Després d’aquesta organització efectiva, el Comitè Olímpic Internacional, va voler assegurar-se molt bé, que l’èxit de la ciutat egípcia, no fos una efímera aparició, pel qual no va dubtar en nomenar Barcelona, com la seu organitzadora de la segona edició, convençuts totalment que la nostra ciutat, oferia plenes garanties d’una bona planificació, que fes possible la continuïtat que tots volien.
L’APARICIÓ DE JOAN ANTONI SAMARANCH
En aquells anys el nostre país, que estava immers en un període de molta precarietat, degut a la postguerra civil, la noticia de que Barcelona seria la seu dels II Jocs del Mediterrani, va portar en sí, l’entusiasme i l’entrega de tota la ciutadania, perquè Barcelona demostrés al món, la seva capacitat d’organització, com molts anys més tard, quedaria ratificada, amb els inoblidables Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 com d’altres competicions internacionals de primer ordre.
A les hores, la nostra ciutat estava regida sota el mandat de Joan Maria Simarro, des de l’Alcaldia de Barcelona, un home totalment vinculat al regiment franquista i molt qüestionat per les seves lentes i dirigides gestions municipals. Ell fou nomenat per decret del ministre de governació Serrano Súñer, per assumir aquest mandat, des de 1951 fins 1957 quan en aquest últim any, va ser cessat i substituït per José Maria de Porcioles.
Entre els integrants del consistori i com a regidor i responsable de l'àrea d'esports, es trobava Joan Antonio Samaranch, una persona amb una visió de futur, tant polític com a esportiu, com en poques persones es podien trobar en aquells temps i en els posteriors, que tinguessin aquest perfil de dirigent esportiu que tant necessitava l'esport espanyol.
I la nostra ciutat es va començar a moure’s. Es van construir un nou Palau d’Esports al carrer de Lleida, amb una capacitat per 14.000 espectadors, la remodelació de l’antiga piscina de Montjuic, l’habilitació del Casino de Sant Sebastià, situat a la platja del mateix nom, per les proves d’esgrima, l’acondiciament de l’estadi de la Foixarda, per a la practica del rugbi, la construcció d’una Nova Pista d’Atletisme de 300 metres de corda, situada a 50 metres de darrera de l’estadi, per l’escalfament dels esportistes, com així mateix la preparació del Pavelló d’Esports, del carrer Llança, on es van disputar les competicions de hoquei sobre patins i d’altres.
Sebastian Junqueras, buidant l’aigüa de l’ànfora, en el pebeter situat en l’Estadi de Montjuic |
Coneixedor, Joan Antoni Samaranch, de la precarietat de l’esport al nostre país, una de les seves primeres gestions, va ser la contractació d’un dels millors entrenadors del món, el finès Olli Virho resident a la ciutat de Turku, especialista en atletisme i preparació física en general de qualsevol esport, pel període d’un any.
Els seu savis consells varen ser molt ben aprofitats pels nostres esportistes, amb la consecució de medalles d’or, plata i bronze, a més a més, de diferents plusmarques nacionals. Quan va finalitzar el seu contracte, es va convertir en el millor ambaixador que es podia trobar, de l’atletisme espanyol per a tot Escandinava.
La "Font Màgica", al parc de Montjuic |
Aquests jocs, que van superar l’èxit d’Alexandria en tots els seus aspectes, es van disputar entre els dies 16 al 25 de juliol de 1955, participant 1140 esportistes representant a 10 països per disputar 19 esports, amb 102 competicions.
També hi van haver dos esports de demostració, fora dels jocs, com foren el hoquei amb patins i el rugby. S’ha de dir que igual que a Alexandria, no hi va haver participació femenina. La presència de les dones no va ser possible fins els Jocs de Tunis, l’any 1967.
Els països que van participar varen ser, França, Itàlia, Espanya, Grècia, Turquia, Síria, Egipte i El Líban. La delegació d’Iugoslàvia, que en principi tenia previst participar, a ultima hora va boicotejar els Jocs de Barcelona, per desacord amb la política franquista.
En aquest esdeveniment, els símbols del jocs van ser un àmfora de plata amb aigües del mediterrani, que es va buidar en el pebeter del protocol de l’estadi, i la resta a la “Font Màgica de Parc de Montjuic”, el mateix dia de la inauguració. La bandera oficial era amb fons blau cel, amb tres cèrcols blancs entrellaçats que representaven els continents d’Àsia, Àfrica i Europa.
El medaller final, va estar encapçalat per França, seguida d’Itàlia i Espanya, que va assolir 45 medalles, 12 d’or, 15 d’argent i 18 de bronze.
Joan Antoni Samaranch |
Com actuacions destacades, entre altres, cal citar les de l’emblemàtic gimnasta Joaquim Blume, guanyador de 7 medalles de or i molt preparat per ser el futur campió olímpic als Jocs de Melbourne-1956, que per una absurda decisió del govern espanyol no va ser possible aconseguir-ho.
La invasió de las tropes de la URS a Hongria, les delegacions d’Espanya i Holanda, van boicotejar els jocs amb la seva abstenció, mentre el propi país, sí va ser present i amb una brillant actuació.
Una altra gesta per recordar, la va protagonitzar el nedador francès Jean Boiteux, guanyador de l’or a les proves de 400 metres lliures i 1500 metres. S’ha de recordar que aquest gran nedador, va aconseguir als Jocs Olímpics de Helsinki-1952, la medalla d’or en la prova dels 400 metres lliures, amb l’extraordinari temps de 4:30,7 assolint els topes olímpics i mundials.
Varen tenir que transcórrer 52 anys, per que un altre nedador francès assolís un èxit semblant, que va arribar quan la controvertida nedadora Laure Manaudou, va guanyar la medalla d’or en els Jocs Olímpics d’Atenes-2004, a la prova dels 400 metres lliures.
Uns altres esportistes que van deixar l’empremta de la seva qualitat internacional, foren l’espanyol Àngel León, especialista de tir de pistola ràpida de precisió. A esgrima per l’italià Christian D’Oriola en la prova de floret. Tots dos, guanyadors d’aquestes proves i ratificant tots els seus èxits, tant abans com després d’aquests jocs per tot el món. Com així mateix, el marxador italià Giuseppe Dordoni, un nom emblemàtic a l’entorn de la marxa internacional.
PRESÈNCIA DE GRANS CAMPIONS ALS JOCS
El francès Jean Bouiteux |
L’italìa Christian D’Oriola
|
L’espanyol Ángel León | L’espanyol Joaquín Blume |
Una agradable sorpresa va ocórrer, quan l’atleta guipuscoà Bernardino Adarraga va vèncer en la disciplina més completa del calendari de proves, com és la prova del decatló. Un or inesperat, que ratificava a la vegada el gran treball de l’entrenador finès Olli Vir-ho, amb els atletes espanyols.
També varen destacar en les competicions per equips, els equips d’Espanya amb les medalles d’or en Basquetbol i Hoquei sobre herba, que pocs anys més tard justificarien la seva qualitat internacional, assolint medalles d’or i plata en Jocs Olímpics i Mundials, com així mateix la victòria d’Itàlia en ciclisme de ruta, amb 7 corredors dins dels 10 primers ciclistes classificats.
Una presencia molt agraïda pel públic assistent, va ser la del carismàtic atleta francès Alain Mimoun, guanyador de l’or en els 10000 metres, que a l’any següent es coronaria als Jocs Olímpics de Melbourne-1956, com a campió olímpic, a una de les proves mes històriques, com es la marató.
Finalment val dir, que van presidir els jocs, el General Moscardó, com a Delegado Nacional de Deportes, el qual estava acompanyat per les primeres autoritats de Barcelona, encapçalades pel seu Alcalde Joan María Simarro i de Joan Antonio Samaranch, el futur president del Comitè Olímpic Internacional.
LA MEDALLA CONMEMORATIVA DELS JOCS
PAÏSOS PARTICIPANTS A TOTS ELS JOCS
Les nacions que al menys un cop, han participat als nostres jocs:
ÁFRICA |
Argelia, Egipto, Libia, Marruecos y Túnez. |
ÁSIA |
Líbano y Siria |
EUROPA |
Albania, Andorra, Bosnia-Herzegovina, Chipre, Croacia, Eslovenia, España, Francia, Grecia, Italia, Macedonia, Malta, Mónaco, Montenegro, San Marino, Serbia y Turquía. |
SEUS ORGANITZADORES DELS JOCS
1951 Alejandria - Egipto |
1987 Latakia -Siria |
||
1955 Barcelona - España |
1991 Atenas - Grécia |
||
1959 Beyrout -Líbano |
1995 Languedoc- Francia |
||
1963 Nápoles - Italia |
1999 Bari - Italia |
||
1967 Túnez -Túnez |
2003 Túnez -Túnez |
||
1971 Esminrna –Turquia |
2007 Almería -España |
||
1975 Argel - Argelia |
2009 Pescara - Italia |
||
1979 Split -Yugoslavia |
2013 Mersin -Turquia |
||
1983 Casablanca -Marroc |
2017 Tarragona -España |
Personalment els Jocs del Mediterrani van suposar el punt de partida de la meva extensa trajectòria atlètica internacional. Tot va començar a Barcelona en 1955, amb el rècord espanyol en la prova de 1500 metres, com a quart classificat, seguint per Beirut en 1959 amb les medalles d'or en 1500 metres i plata en 800 metres, per finalitzar la meva trajectòria en aquests jocs, quan a Nàpols de 1963, aconsegueixo la medalla de plata en els 1500 metres, que van significar un primer pas, per poder ajudar a obrir les portes dels estadis més emblemàtics d'Europa, a l'atletisme espanyols d'alt nivell.
LOS XVIII JOCS MEDITERRANIS A TARRAGONA - 2017
Han passat més de 64 anys dels primers Jocs de Alexandria, i encara avui, continuen sent molt vius, buscant nous formats per ampliar la participació de nous esports, amb més països i més esportistes, segur que en el segon viatge de l’àmfora amb aigua del nostre Mar Mediterrània a la ciutat de Tarragona el 2017, portarà en sí el testimoni que aquest jocs cada vegada son més grans.
La joia de l’aquaducte romànic | Un històric escenari que meravella |
En els Jocs Olímpics de Roma - 1960, els organitzadors van saber escenificar perfectament, alguns esports a l'entorn dels seus històrics monuments. D'aquest esdeveniment, en el qual vaig tenir l'orgull de representar al meu país, sempre guardaré la imatge inesborrable, de la pràctica d'una competició esportiva, amb els focus il·luminant les pedres dels seus incomparables monuments. No en va la capital italiana sempre, és recordada fins al dia d'avui, com la seu que millor va saber escenificar, uns Jocs Olímpics.
La Imperial Tarraco, que té un dels seus principals patrimonis en les runes romanes del segle II aC. escampades pe tota la ciutat, podria ser coneguda també, com la ciutat amb els millors jocs escenificats de la història dels Jocs del Mediterrani.
POSTERS ANUNCIADORS DE LES SEUS ESPANYOLAS
FORA DEL CONTEX DE BARCELONA
Fora d’aquest context dels Jocs de Barcelona, el Comitè Olímpic, va anar ampliant i aprofitant alguns dels seus deferents conceptes, dels quals puc anomenar alguns.
La desintegració de Iugoslàvia, va portar en si, la fragmentació de les seves regions, apareixen Sèrbia, Montenegro, Croàcia, Bòsnia Hercegovina, Eslovènia i Macedònia, les quals es van convertir en nous i habituals participants en els futurs jocs, a l’igual que Xipre, Malta, Albània, Marroc, Líbia, San Marino i Mònaco, els quals sumarien en els últims Jocs de Mesin de Turquia, un total de 23 països, a diferència dels 10 inicials d’Alexandria i una participació de 3140 esportistes, en lloc dels 743 que hi van participar a la ciutat egípcia.
Es va decidir per part del COI, que cada ciutat organitzadora, tenia la llibertat de convidar a dos països fora de l’Àrea Mediterrània, sent Andorra i Jordània entre altres, dos dels primers convidats a aquests jocs.
També es va autoritzar l’organització conjunta dels Jocs, a dos regions a la vegada, com varen ser els organitzats per França, dels quals es van encarregar les regions del Llenguadoc i el Rosselló l’any 1993. Va ser la primera i última vegada que els jocs s’han organitzar per regions.
S’ han disputat fins ara, 16 edicions. Els 10 primers jocs, es disputaven un any abans del Jocs Olímpics, però a partir de 1993, es feien un any després. Va ser una decisió del COI l’any 1991.
Futbol femení a països de religió musulmana |
En els jocs organitzats a Latakia (Síria) el 1987, aquest país va presentar un equip femení, conformat per 87 atletes, segona darrere d’ Itàlia, però als següents Jocs a Atenes de 1991, no va presentar cap equip de dones.. Una cosa era fer-ho a casa seva i altra fer-ho fora, doncs no s’ha d’oblidar, que la religió musulmana, té els seus propis dictats, que sempre s’han de respectar.
I parlant de la participació de les dones, cal recordar que l’esportista més llorejada de la història mediterrània, és l’espanyola Laura Muñoz, practicant de gimnàstica artística, amb 8 medalles d’or, i 1 de plata, assolides als Jocs de Casablanca i Latakia.
PEL QUE AFECTA ALS PAÏSOS AFRICANS
Pel que fa a la resta de països africans, els jocs van significar l’obrir les portes a la seva integració a l’esport, sent la seva participació, als Jocs del Mediterrani un primer gran pas i que el millor vindria després.
S’ha de dir, que gràcies als Jocs del Mediterrani, aquells hipotètics Jocs Africans dels anys 1920, van veure la llum, quan a la ciutat de Congo-Brazzaville, es va celebrar el 18 de juliol de 1965, la primera edició d’aquests jocs, amb una massiva participació d’esportistes i països del continent africà.
L’ INCIDENCIA DELS JOCS AMB EL RÈGIM FRANQUISTA
En aquella època, no hi havia una mínima estructura esportiva, que no fos l’oficial dels governats d’aquells temps. Les coses s’han de dir tal com son. És veritat, que no hi havia una estructura sòlida per enlairar l’esport en general, però hem de tenir en compte, que la quasi totalitat dels alts càrrecs esportius estaven en mans de militars, els quals i amb la seva bona voluntat, abans de pensar en estructures i millores tècniques, varen optar per la organització continua amb festivals de tota mena. Es buscava més la quantitat de participants, que no la qualitat, ja que aquesta, a vegades, surt sola.
Dels Campionats Absoluts d’Espanya, que mai van deixar d’organitzar-se, com tanmateix del Regionals, els responsables de l’esport espanyol varen optar per fer altres campionats estatals, com van ser els Militars, Frente de Juventudes, Empresarials, Universitaris, Acció Catòlica, Escolars, dels quals van anar sortint esportistes, que gràcies als seus èxits individuals, van donar a conèixer al món, que el nostre país podria, amb el pas del temps, figurar als llocs alts dels rànkings internacionals.
Si els nostres estaments esportius, no feien més, no seria sols per la seva manca de recursos, si no perquè no sabien prou, però mai per falta de voluntat. El que sí es criticable, és la discriminació que van patir les nostres dones, que varen ser quasi totalment marginades, per la Sección Femenina, per factors, que avui farien caure la cara de vergonya, als que van dictar aquelles vexatòries decisions.
La faldilleta no era problema per córrer | En la foto la famosa Lili Alvarez en 1940 |
Prenent mides per allargar els vestits de bany |
Avui dia la dona, no sols pot participar sense la faldilleta, sinó que pot accedir als mateixos cims que els homes. Poden córrer maratons, pujar a l’Everest, practicar la boxa, el rugby, el futbol, les grans voltes ciclistes del món, el pentatló, la lluita lliure, proves d’enduro, el París-Dakar, i tot allò, on fa uns anys sols els homes hi podien accedir.
Fonts d'informació:
Recerca per Internet
Arxius del Consell Superior d’ Esports d’ Espanya
Llibres de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’ Atletisme (AEEA)
Correccions de català por gentilesa d’Anna Martí
Documentació pròpia
Documents de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme. (RFEA)
Juliol de 2015