ELS ORIGENS HISTÒRICS DELS JOCS DEL MEDITERRANI

 

Panoràmica del Mar Mediterrani des de Tarragona
Panoràmica del Mar Mediterrani des de Tarragona

 

En primer lloc voldria dir, que es un plaer tenir l’oportunitat de poder  parlar del nostres Jocs del Mediterrani de Barcelona de l’any 1955 dels quals,  tenim uns entranyables records, tant els que varen poder presenciar-los, com els que varen participar.

 

Però abans d’entrar en el tema, voldria fer una breu introducció  dels orígens dels esmentats jocs, que deixen molt clar, les dificultats que hi van  haver, a l’hora d’arribar a acords necessaris per fer possible  aquest esdeveniment.

 

ELS SEUS COMPLICATS ORÍGENS

 

S’ha de dir, que a la dècada dels anys vint, el propi Comitè Olímpic  Internacional, va intentar organitzar uns Jocs Africans, impulsats pel seu propi  president, el francès Pierre de Fredy “Baró de Coubertin”  tenint  previst realitzar-los,  entre els anys 1925 al 1927, pels quals també hi havia  dos candidatures preparades, que foren Alger  i Alexandria, però  mai es van poder portar a terme, segons es va dir, per “problemes  tècnics” per no dir polítics, o religiosos.

 

Poderoses  nacions europees, tenien sota el seu protectorat molts països africans, i en certa manera,  tenien por, d’augmentar les seves ànsies d’independència, donat que la seva participació comportava desfilar  sota el seu l’himne i la seva bandera nacional.

 

Alger  que en principi havia acceptat fer-ho l’any 1925, va renunciar a ells, pels mateixos problemes,  pel qual el CIO va proposar ajornar-los fins l’ any 1927, amb Alexandria com  a seu organitzadora. Però un cop mes, també por problemes tècnics,  la ciutat egípcia va tenir que suspendre’ls fins l’any 1929, per manca d’inscripcions, donat que sols es  van presentar dos països, Egipte i Àfrica del Sud, es van haver de tornar  a ajornar-los a l’espera d’arribar millors temps.

 

Cal esmentar  que l’especial idiosincràsia i les desavinences del països del continent Africà, eren  uns dels primers obstacles, molt difícils de solucionar  per trobar la unió entre ells. Les identitats de  les seves cultures, les seves ètnies, la seva religió, el colonialisme, com també la seva economia, varen representar  un pas barrat, per dur endavant aquest projecte.

 

Davant  aquestes dificultats, es va haver de deixar passar el temps, tot esperant una nova oportunitat, que  es va presentar, una vegada finalitzada la II Guerra Mundial, en els històrics Jocs  Olímpics de Londres de 1948, que una vegada més, va ser el punt de partida per recuperar tota la  dinàmica esportiva mundial que hi havia, abans d'esclatar l' esmentat conflicte bèl·lic.

 

Va  ser un any desprès, dels esmentats Jocs, quan  es varen començar les negociacions per promoure els primers Jocs del Mediterrani, per  una iniciativa del politòleg egipci i membre de la Casa Reial, Mohamed Taher Pacha, per  el seu parentesc com a nebot del Rei Faruk  i tanmateix, membre del Comitè Olímpic  Internacional, el qual va proposar a la Federació Internacional, l’organització d’uns  Jocs del Mediterrani, en el lloc de aquells frustrats Jocs Africans, que  es volien organitzar al curs dels anys vint.

 

Mohamed Taher Pacha
Mohamed Taher Pacha

Segons la seva visió, això podria suposar una eina més fàcil per la proximitat  de les nacions sud-africanes, per un diàleg més fluid,  per l’enteniment i la unió d’aquests països.

 

Ell  creia, que al tractar-se d’una àrea més reduïda, es podrien  afegir els països del Sud d’Europa banyats pel nostre mar, i poder compensar l’absència  d’alguns països africans, que difícilment podrien accedir, entre altres motius, per la seva manca de recursos  econòmics.

 

Aquesta decisió va ser molt ben acollida i ben acceptada per la comissió  del Comitè Olímpic Internacional, en una reunió celebrada el dia 28 d’abril de 1949 a Roma,  suggerint  que fos la ciutat d’Alexandria l’elegida, donat que ja havíem  optat per organitzar els Jocs Africans de 1929.

 

I  aquí varen néixer els esmentats Jocs del Mediterrani. L’esperada  data va ser el dia 15 d’octubre de 1951, amb una  participació de 10 països y 745 esportistes, que seguint  el guió de les olimpíades, es repetirien cada quatre anys, en un país diferent. Cal dir que l’èxit d’aquests  primers jocs, va ser total, tant de participació com de resultats i d’assistència.

 

ELS II JOCS DEL MEDITERRANI DE BARCELONA DE 1955

 

Després d’aquesta organització efectiva, el Comitè Olímpic Internacional,  va voler assegurar-se  molt bé, que l’èxit de la ciutat egípcia, no fos una efímera aparició,  pel qual no va dubtar en nomenar  Barcelona, com la seu organitzadora de la segona edició,  convençuts totalment que la nostra ciutat, oferia plenes garanties d’una bona planificació, que fes possible  la continuïtat que tots volien.

 

                                                      L’APARICIÓ DE JOAN ANTONI SAMARANCH

 

En aquells anys el nostre país, que estava immers en un període de molta  precarietat, degut a la postguerra civil, la noticia de que Barcelona seria la seu dels II  Jocs del Mediterrani, va portar en sí, l’entusiasme i l’entrega de tota la ciutadania, perquè  Barcelona demostrés al món, la seva capacitat d’organització, com molts anys més tard, quedaria  ratificada, amb els inoblidables Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 com d’altres competicions  internacionals de primer ordre.

 

A les hores, la nostra  ciutat estava regida sota el mandat de Joan Maria Simarro, des de l’Alcaldia de Barcelona,  un home totalment vinculat al regiment franquista i molt qüestionat per les seves lentes i  dirigides gestions municipals. Ell fou nomenat per decret del ministre de governació Serrano Súñer,  per assumir aquest mandat, des de 1951 fins 1957 quan en aquest últim any, va ser cessat i substituït  per José Maria de Porcioles.

 

Entre els  integrants del consistori i com a regidor i responsable de l'àrea d'esports, es trobava  Joan Antonio  Samaranch, una persona amb una visió de futur, tant polític com a esportiu, com en poques persones  es podien trobar en aquells temps i en els posteriors, que tinguessin aquest perfil de dirigent esportiu  que tant necessitava l'esport espanyol.

 

I  la nostra ciutat es va començar a moure’s. Es van construir un nou Palau d’Esports al carrer  de Lleida, amb una capacitat per 14.000 espectadors, la remodelació de l’antiga piscina  de Montjuic, l’habilitació del Casino de Sant Sebastià, situat a la platja  del mateix nom, per les proves d’esgrima, l’acondiciament de l’estadi de la Foixarda, per  a la practica del rugbi, la construcció d’una Nova Pista d’Atletisme de  300 metres de corda, situada a 50 metres de darrera de l’estadi, per l’escalfament dels esportistes, com així  mateix la preparació del Pavelló d’Esports, del carrer Llançaon es van  disputar les competicions de hoquei sobre patins i d’altres.

 

Sebastian Junqueras, buidant l’aigüa de l’ànfora, en el pebeter situat  en l’Estadi de Montjuic
Sebastian Junqueras, buidant l’aigüa de l’ànfora, en el pebeter situat  en l’Estadi de Montjuic

Coneixedor,  Joan Antoni Samaranch, de la precarietat de l’esport al nostre país, una  de les seves primeres gestions, va ser la contractació d’un dels millors entrenadors del món, el finès Olli  Virho resident a la ciutat de Turku, especialista en atletisme i preparació  física en general de qualsevol esport, pel període d’un any.

 

Els  seu  savis consells  varen ser molt ben aprofitats pels nostres esportistes,  amb la consecució de medalles d’or, plata i bronze, a més a més, de diferents plusmarques nacionals.  Quan va finalitzar el seu contracte, es va convertir en el millor  ambaixador que es podia trobar, de l’atletisme  espanyol per a tot Escandinava.

 

La
La "Font Màgica", al parc de Montjuic

Aquests jocs, que van superar l’èxit d’Alexandria en tots  els seus aspecteses van disputar entre els dies 16 al 25 de juliol de 1955, participant  1140 esportistes representant a 10 països per disputar 19 esports, amb 102 competicions.

 

També hi van haver dos esports de demostració, fora dels  jocs, com foren el hoquei amb patins i el rugby. S’ha de dir que igual que a Alexandria, no  hi va haver participació femenina. La presència de les dones no va ser                                                                           possible fins els Jocs de Tunis,  l’any 1967.

 

Els països que van participar varen ser, França, Itàlia, Espanya,  Grècia, Turquia, Síria, Egipte i El Líban. La delegació d’Iugoslàvia,  que en principi tenia previst  participar, a ultima hora va boicotejar els Jocs  de Barcelona, per desacord amb la política franquista.

 

En  aquest esdeveniment, els símbols del jocs van ser un àmfora de plata amb aigües  del mediterrani, que es va buidar en el pebeter del protocol de l’estadi, i la resta a la Font Màgica  de Parc de Montjuic”, el mateix dia de la inauguració. La bandera oficial era amb fons blau cel,  amb tres cèrcols  blancs entrellaçats que representaven els continents d’Àsia, Àfrica i Europa

 

El medaller final, va estar encapçalat  per França,  seguida d’Itàlia i Espanya, que va assolir 45 medalles, 12 d’or, 15 d’argent  i 18 de bronze.

 

Joan Antoni Samaranch
Joan Antoni Samaranch

Com actuacions  destacades, entre altres, cal citar les de l’emblemàtic gimnasta Joaquim Blume, guanyador de  7 medalles de or i molt preparat per ser el futur campió olímpic als Jocs de Melbourne-1956,  que per una absurda decisió del govern espanyol no va ser  possible aconseguir-ho.

 

La invasió de las tropes de la URS a Hongria,  les delegacions d’Espanya i Holanda, van boicotejar els  jocs amb la seva abstenció, mentre el propi país, sí va ser present i amb una brillant actuació.

 

Una altra gesta per recordar, la va protagonitzar el nedador francès Jean  Boiteux, guanyador de l’or a les proves de 400 metres lliures i 1500 metres. S’ha de  recordar  que aquest gran nedador, va aconseguir als Jocs Olímpics de Helsinki-1952, la medalla  d’or en la prova dels 400 metres lliures, amb l’extraordinari temps de 4:30,7 assolint els topes olímpics i  mundials.

 

Varen tenir que transcórrer 52 anys, per que  un altre nedador francès assolís un èxit semblant, que va arribar quan la controvertida nedadora Laure  Manaudou, va guanyar la medalla d’or en els Jocs Olímpics d’Atenes-2004, a la prova  dels 400 metres lliures.

 

Uns altres esportistes que  van deixar l’empremta de la seva qualitat internacional, foren l’espanyol Àngel León, especialista  de tir de pistola ràpida de precisió. A esgrima per l’italià Christian D’Oriola en  la prova de floret. Tots dos, guanyadors d’aquestes proves i ratificant tots els seus èxits,  tant abans com després d’aquests jocs per tot el món. Com així mateix, el marxador italià Giuseppe  Dordoni, un nom emblemàtic a l’entorn de la marxa internacional.

 

      PRESÈNCIA DE GRANS CAMPIONS ALS JOCS

 

El francès Jean Bouiteux L’italìa Christian D’Oriola
El francès Jean Bouiteux

L’italìa Christian D’Oriola

 

L’espanyol Ángel León L’espanyol Joaquín Blume
L’espanyol Ángel León L’espanyol Joaquín Blume

 

Una agradable sorpresa va ocórrer, quan l’atleta guipuscoà Bernardino  Adarraga va  vèncer en la disciplina més completa del calendari de proves, com és la prova del  decatló. Un or inesperat, que ratificava a la vegada el gran treball de l’entrenador finès   Olli Vir-ho, amb els atletes espanyols.

 

També  varen destacar en les competicions per equips, els equips d’Espanya amb  les medalles d’or en Basquetbol i Hoquei sobre herba, que pocs anys més tard justificarien  la seva qualitat internacional, assolint medalles d’or i plata en Jocs Olímpics i Mundials,  com així mateix la victòria d’Itàlia en ciclisme de ruta, amb 7 corredors  dins dels 10 primers ciclistes classificats.

 

Una presencia  molt agraïda pel públic assistent, va ser la del carismàtic atleta francès Alain Mimoun, guanyador  de l’or en els 10000 metres, que a l’any següent es coronaria als Jocs Olímpics de  Melbourne-1956, com a campió olímpic, a una de les proves mes històriques, com es la marató.

 

Finalment  val dir, que van  presidir els jocs, el General  Moscardó, com a Delegado Nacional de Deportes, el qual estava acompanyat per les  primeres autoritats de Barcelona, encapçalades pel seu Alcalde Joan María Simarro  i de Joan Antonio Samaranch, el futur president del Comitè Olímpic Internacional.

LA MEDALLA CONMEMORATIVA DELS JOCS

 

 

PAÏSOS  PARTICIPANTS  A TOTS ELS JOCS

 

Les nacions que al menys un cop, han participat als nostres jocs:

 

ÁFRICA

Argelia, Egipto, Libia, Marruecos y Túnez.

ÁSIA

Líbano y Siria

EUROPA

Albania, Andorra, Bosnia-Herzegovina, Chipre, Croacia, Eslovenia, España, Francia, Grecia, Italia, Macedonia, Malta, Mónaco, Montenegro, San Marino, Serbia y Turquía.

 

SEUS  ORGANITZADORES DELS JOCS

 

1951   Alejandria - Egipto

1987   Latakia -Siria

1955    Barcelona - España

1991   Atenas - Grécia

1959    Beyrout -Líbano

1995  Languedoc- Francia

1963    Nápoles - Italia

1999    Bari - Italia

1967   Túnez -Túnez

2003   Túnez -Túnez

1971    Esminrna –Turquia

2007    Almería -España

1975    Argel - Argelia

2009  Pescara - Italia

1979    Split -Yugoslavia

2013     Mersin -Turquia

1983   Casablanca -Marroc

2017 Tarragona -España

 

Personalment els Jocs del Mediterrani van suposar el punt  de partida de la meva extensa trajectòria atlètica internacional. Tot va començar a Barcelona en  1955, amb el rècord espanyol en la prova de 1500 metres, com a quart classificat, seguint per Beirut  en 1959 amb les medalles d'or en 1500 metres i plata en  800 metres, per finalitzar la meva trajectòria en aquests jocs, quan a Nàpols de 1963, aconsegueixo  la medalla de plata en els 1500 metres, que van significar un primer pas, per poder  ajudar a obrir les portes dels estadis més emblemàtics d'Europa, a l'atletisme espanyols  d'alt nivell.

 

LOS XVIII  JOCS  MEDITERRANIS  A TARRAGONA - 2017

 

 

Han passat més de 64 anys dels primers Jocs de Alexandria,  i encara avui, continuen sent molt vius, buscant nous formats per ampliar la participació de nous esports,  amb més països i  més esportistes, segur que en el segon viatge de l’àmfora amb aigua del nostre Mar Mediterrània  a la ciutat de Tarragona el 2017, portarà en sí  el testimoni que aquest jocs cada  vegada son més grans.

 

La joia de l’aquaducte romànic Un històric escenari que meravella
La joia de l’aquaducte romànic Un històric escenari que meravella

 

En els Jocs Olímpics de Roma - 1960, els organitzadors van saber escenificar perfectament, alguns esports a l'entorn dels seus històrics monuments. D'aquest esdeveniment, en el qual vaig tenir l'orgull de representar al meu país, sempre guardaré la imatge inesborrable, de la pràctica d'una competició esportiva, amb els focus il·luminant les pedres dels seus incomparables monuments. No en va la capital italiana sempre, és recordada fins al dia d'avui, com la seu que millor va saber escenificar, uns Jocs Olímpics.

 

La Imperial Tarraco, que  té un dels seus principals patrimonis en les runes romanes  del segle II aC. escampades pe  tota la ciutat, podria ser coneguda també, com la ciutat amb els millors jocs escenificats de la història dels  Jocs del Mediterrani.

 

POSTERS ANUNCIADORS  DE LES SEUS ESPANYOLAS

 

 

FORA DEL CONTEX DE BARCELONA

 

Fora d’aquest context dels Jocs de Barcelona, el Comitè  Olímpic, va anar ampliant i aprofitant alguns dels seus deferents conceptes, dels quals puc  anomenar alguns.

 

La desintegració de Iugoslàvia,  va portar en si, la fragmentació de les seves regions, apareixen Sèrbia, Montenegro, Croàcia,  Bòsnia Hercegovina, Eslovènia i Macedònia, les quals es van convertir en nous  i habituals participants en els futurs jocs, a l’igual que Xipre, Malta, Albània, Marroc, Líbia, San  Marino i Mònaco, els quals sumarien en els últims Jocs de Mesin de Turquia, un total  de 23 països, a diferència dels 10 inicials d’Alexandria i una participació  de 3140 esportistes, en lloc dels 743 que hi van participar a la ciutat egípcia.

 

Es  va decidir per part del COI, que cada ciutat  organitzadora, tenia la llibertat de convidar a dos  països fora de l’Àrea Mediterrània,  sent Andorra i Jordània entre altres, dos dels primers convidats a aquests jocs.

 

També  es va autoritzar l’organització conjunta dels Jocs,  a dos regions a la vegada, com varen ser els organitzats per França, dels quals  es van encarregar les regions del Llenguadoc i el Rosselló l’any 1993. Va  ser la primera i última vegada que els jocs s’han organitzar per regions.

 

S’  han disputat fins ara, 16 edicions. Els 10 primers jocs, es disputaven un any abans del  Jocs Olímpics, però a partir de 1993, es feien un any després. Va ser una decisió del COI  l’any 1991.

 

Futbol femení a països de religió musulmana
Futbol femení a països de religió musulmana

En els jocs organitzats a  Latakia (Síria) el 1987, aquest país va presentar un equip femení, conformat per 87 atletes, segona  darrere d’ Itàlia, però als següents Jocs a Atenes de 1991, no va presentar  cap equip de dones.. Una cosa era fer-ho a casa seva i altra fer-ho fora, doncs no s’ha d’oblidar, que  la religió musulmana, té els seus propis dictats, que sempre s’han  de respectar.

 

I parlant de la participació de les dones, cal recordar que l’esportista  més llorejada de la història mediterrània, és l’espanyola Laura Muñoz, practicant de gimnàstica  artística, amb 8 medalles d’or, i 1 de plata, assolides als Jocs de Casablanca  i Latakia.

 

PEL QUE  AFECTA ALS PAÏSOS AFRICANS

 

Pel que fa a la resta de països africans, els jocs van significar l’obrir  les portes a la seva integració a l’esport, sent la seva participació, als Jocs del Mediterrani un  primer gran pas i que el millor vindria després.

 

S’ha  de dir, que gràcies als Jocs del Mediterrani, aquells hipotètics Jocs Africans  dels anys 1920, van veure la llum, quan a la ciutat de Congo-Brazzaville, es va  celebrar el 18 de juliol de 1965, la primera edició d’aquests jocs, amb una massiva participació d’esportistes  i països del continent africà.

 

L’ INCIDENCIA DELS JOCS  AMB EL RÈGIM FRANQUISTA

 

En aquella època, no hi havia una mínima estructura esportiva, que no fos  l’oficial dels governats d’aquells temps. Les coses s’han de dir tal com son. És veritat, que no hi havia una  estructura sòlida per enlairar l’esport en general, però hem de tenir en compte, que la quasi totalitat dels  alts càrrecs esportius estaven en mans de militars, els quals i amb la seva bona voluntat, abans de pensar  en estructures i millores tècniques, varen optar per la organització continua amb festivals de tota mena.  Es buscava més la quantitat de participants, que no la qualitat, ja que aquesta, a vegades, surt sola.

 

Dels  Campionats Absoluts d’Espanya, que mai  van deixar d’organitzar-se, com tanmateix del Regionals, els responsables de l’esport espanyol  varen optar per fer altres campionats estatals, com van ser els Militars, Frente de JuventudesEmpresarials, Universitaris, Acció Catòlica, Escolars, dels quals van anar sortint  esportistes, que  gràcies als seus èxits individuals, van donar a conèixer al món, que el nostre país podria,  amb el pas del temps, figurar als llocs alts dels rànkings internacionals.

 

Si  els nostres estaments esportius, no feien més, no seria sols per la seva manca de recursos,  si no perquè no sabien prou, però mai per falta de voluntat. El que sí es criticable, és la discriminació  que van patir les nostres dones, que varen ser quasi totalment marginades, per la Sección Femenina,  per factors, que avui farien caure la cara de vergonya, als que van dictar aquelles vexatòries  decisions.

 

La faldilleta no era problema per córrer En la foto la famosa Lili Alvarez en 1940
La faldilleta no era problema per córrer En la foto la famosa Lili Alvarez en 1940
Prenent mides per allargar els vestits de bany
Prenent mides per allargar els vestits de bany

 

Avui dia la dona, no sols pot participar sense la faldilleta,  sinó que pot accedir als mateixos cims que els homes. Poden córrer maratons, pujar a l’Everest,  practicar la boxa, el rugby, el futbol, les grans voltes ciclistes del món, el pentatló, la lluita lliure,  proves d’enduro, el París-Dakar, i tot allò, on fa uns anys sols els homes hi podien accedir.

 

Fonts d'informació:

Recerca per Internet

Arxius del Consell Superior d’ Esports d’ Espanya

Llibres de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’ Atletisme (AEEA)

Correccions de català por gentilesa d’Anna Martí

Documentació pròpia

Documents de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme. (RFEA)

                                                                                                                                                            Juliol de 2015