REFERENTS HISTÒRICS DE LLANÇAMENT DE PES FEMENÍ
UNA BREU INTRODUCCIÓ HISTÒRICA
Atleta d'Esparta |
L'aparició de l'activitat atlètica de les dones, es remunta, segons certes evidències, de la Grècia Clàssica, a l'any 396 a. de c. quan segons la llegenda, ja tenien programada les seves pròpies competicions, que se celebraven, pocs mesos després, de finalitzar els Jocs dels homes, ja en plena estació tardorenca.
Dins del programa de competicions, existia una carrera a peu, d'uns 170 metres, de la qual es conserven en l'actualitat, algunes il·lustracions i figures esculpides en bronze, on es pot apreciar, la silueta d'una dona corrent.
Segons els historiadors de l’època, La Princesa espartana Cinisca, va ser la primera dona campiona olímpica, als voltants del segle 470 a. de c. Però tot va ser molt breu. Els canvis polítics i socials d'aquells temps, van prohibir tallantment, que la dona realitzés competències d'esforç, pel convenciment que hi havia de que solament els homes, podien ser capaços de realitzar-ho.
Això va succeir en el curs de l'any 550 juntament amb un decret, que prohibia a les dones assistir a les competicions, fins i tot com a meres espectadores. Ignorar aquesta normativa, era exposar-se a severes sancions, que podien incloure la pena de mort. A partir d'aquí, el silenci més absolut, sobre l'activitat esportiva de les dones.
ELS ANTECEDENTS DE L'ÈPOCA MODERNA
Van haver de passar molts segles fins a trobar nous vestigis, que ens parlessin d'una nova aparició femenina en una prova atlètica. Això va succeir en el Vassar College, a la fi del segle XIX, exactament l'any 1895, on els professors i historiadors d'aquells ancestrals Jocs de l'Antiguitat, Dr.Vadonar Lewis’s i L. J. Moore, van idear la possibilitat d'introduir algunes disciplines, a la seva festa anual del Field Day, o Día de Camp, dedicat a tot tipus d'activitats lúdiques i esportives.
Una imatge de les primeres activitats atlètiques, del Vassar College el 1895 |
Aquest acreditat centre escolar, dedicat exclusivament a la formació integral de senyoretes, situat en la població de Poughkeepsie, en l'estat de Nova York, va ser el bressol, on es van desenvolupar les primeres experiències atlètiques femenines, sempre basades en proves de fàcil assimilació, bàsicament, amb salt d'alçada, llargada i alguna prova de velocitat. Peró gens encara de llançaments.
Des d' aquí va començar tot, encara que hauria de dir-se, que sense ordre ni concert en aquests inicis. Solament per l iniciativa d'alguna societat privada, o per iniciativa personal de moltes persones que ja creien fermament, que l'atletisme femení tenia per davant seu, un ampli camí a recórrer.
És veritat que es va començar a caminar molt lentament, amb la tímida organització d'algunes esporàdiques competicions, que amb el pas dels anys, serien reconegudes, com l'inici de l'atletisme femení, per la pròpiaFederació Internacional (IAAF).
Encesa de la torxa |
Però aquesta trajectòria, no va ser res fàcil. El primer escull a salvar, va ser la del propi Comitè Olímpic (CIO)que res volia saber d'aquests moviments atlètics de la dona, i menys incloure els seus moviments, en uns Jocs Olímpics.
L'aparició de la dama francesa, Alice Milliat, coneguda, com la "Pasionaría” de l' Esport Femení, va ser decisiva per reconduir les seves activitats, fundant l'any 1919, Federació Internacional de l'Esport Femení (FSFI), a la qual va conduir amb mà mestra fins a aconseguir la paritat amb els homes, solament una dècada més tard.
Aquesta històrica gestió, va ser com a aigua beneïda caiguda del cel, per a la consolidació definitiva de l'atletisme femení, a nivell olímpic i mundial.
A partir d'aquest moment, la presència i força de la FSFI , que ja tenia els seus propis Jocs Mundials per a les dones, com així mateix els seus propis ránkings mundials, va ser tan gran i decisiva, que la IAAF, no va trigar massa temps per assumir sota el seu control, totes les seves activitats.
(Per conèixer en profunditat aquesta història, entreu en l'índex general de Notícies d'aquesta pàgina, de data 14-11-2006)
EL COMENÇAMENT DE L'ERA OLÍMPICA FEMENINA
Això va succeir, en els Jocs de Amsterdam de 1928, on l'atletisme femení, ja va tenir el seu lloc natural, com a participants olímpiques, conjuntament amb els homes, amb una programació de cinc proves, però encara sense el llançament del pes.
Però malgrat que l'objectiu ja estava aconseguit, encara quedaven per davant, molts anys de constants reivindicacions, per integrar-se totalment al calendari internacional, la qual cosa es van aconseguir amb la prova dels 20 km marxa, quan l'atleta xinesa, Wang Yan va assolir a la ciutat de Guangzhow, la primera marca mundial oficial, el día 19 de novembre de 2001.
Jocs d'Ámsterdam de 1928. Per fi, l' atletisme femení, va poder celebrar el seu reconeixement olímpic. |
COMENÇA L'HOMOLOGACIÓ OFICIAL DE PLUSMARQUES
El primer reconeixement oficial de llançament de pes, per part de la IAAF, es va produir quan l'alemanya Gisela Mauermayer, va llançar la bola fins als 14.38 metres, el dia 15 de juliol de 1934, a Varsòvia, en el curs d'una trobada internacional entre les seleccions de Polònia i Alemanya. D'altra banda el primer titulo i plusmarca olímpica, no es va produir fins als Jocs de Londres de 1948, pocs anys després de finalitzada la Segona Guerra Mundial.
Cal assenyalar que aquesta disciplina, encara no estava inclosa, en els anteriors Jocs Los Angeles en 1932 i Berlín en 1936. La nova i primera campiona olímpica en els esmentats Jocs de 1948, responia al nom de Micheline Ostermeyer, atleta representant de Franca,que amb un llançament de 13.75 metres, marcant una fita històrica, en la cronologia d'una especialitat, que seria a partir d'aquest moment, propietat exclusiva de les poderoses llançadores de l'Europa Oriental, que dominarien tots els llistats internacionals, fins als nostres dies d'avui.
La francesa Micheline Ostermayer, primera campiona olímpica a Londres 1948 |
Els noms de les soviétiques Galina Zybina, vuit vegades plusmarquista mundial, de Tamara Press, amb altres sis, i Nadezhda Chizhova, amb set, van ser les primeres abanderades d'aquest aclaparador domini, que finalment van poder trencar les llançadores de la Alemanya Oriental, igual que ho ferien la txeca, Helena Fibingerová i la búlgara Ivanka Khristova.
Peró molt aviat tornaria aquesta supremacía, al país soviètic quan Natalia Lisovskaya, actual posseïdora del topall mundial, va llançar un tir de 22.63 metres, a Moscou, el 7 de juny de 1987.
Com pot observar-se, totes aquestes marques van ser aconseguides en les últimes tres dècades del segle passat, la qual cosa amb el pas del temps, ja en ple segle XXI, apareixen novament tots aquells dubtes i rumors que qüestionaven els tipus de preparació, com així mateix els mètodes, empleats per gairebé totes les llançadores, de la part oriental del nostre continent.
Repassant els registres, de les 10 millors marques internacionals “All Time” a l'aire lliure inserides al final d'aquest document, es pot observar clarament, que en ella no apareix cap atleta després de l'any 1990, quan la xinesa Xinmei Sui , va llançar a Pequín, les seus 21.66 metres, el dia 9 de juny de 1990, marca amb la qual es tanca el llistat de les millors llançadores mundials de tots els temps.
APAREIXEN LES PRIMERES LLANÇADORES ESPANYOLES
Els primers símptomes d'activitat de les nostres atletes, es van produir, com en gairebé totes les disciplina, a les regions de Guipúscoa, Madrid i Barcelona, on els estadis de Berazúbi i Montjuïc, els únics que teníem en aquella època, van començar a veure incrementada la seva precària d'assistència d'atletes amb nous practicants, on la presència de la dona en aquella època encara que també escassa, era real.
Ana Tugas, primera campiona d'Espanya a Barcelona-1936 |
Aquestes primeres evolucions, van donar molt ràpid els seus fruits amb la consecució de la primera plusmarca espanyola a càrrec de la catalana, Anna Tugas, aconseguida en el curs dels Campionats de Catalunya, celebrats en l'estadi de Montjuïc de Barcelona, quan va llançar fins a una distància de 9.77 metres, el dia 28 de juny de 1936. Aquesta marca no seria superada, fins a començaments de la dècada de 1960.
Però lamentablement, tot va quedar trencat amb el trist episodi de la nostra cruenta Guerra Civil. Amb ella, desapareixent totes les il·lusions i tot el trebalrealitzat.Van ser cinc anys de total silenci de l’esport espanyol,que no va poder reprendre les seves activitats. fins al començament de la dècada de 1940.
Com en molts altres esports, els primers passos de les nostres atletes, també van estar plegats de grans dificultats. No cal oblidar, que acabem d’entrar en una post guerra, plena de grans dificultats, tant polítiques, com a socials, que lo que menys importava era l’esport amateur.
Però el treball es va reprendre, amb noves persones, nous entrenadors i antics atletes, buscant entre tots, conformar una mínima estructura que ens portés a recuperar l'espai perdut. Però el més important, va ser que mai es va llançart la tovallola, continuant-se caminant cap endavant, a la recerca d'aquest objectiu.
Com es pot imaginar, la presència de les nostres noies, sobretot en llançaments, era gairebé inexistent en els anys de 1940 i 1950. En la primera de les citades dècades, va aparèixer un nou club a Barcelona, el Hispano Francès, per iniciativa del centre escolar del Liceu Francès, que seria on se centrarien, totes les activitats atlètiques d'aquells temps.
Va ser en el curs, d'un d'aquests festivals, organitzats en les seves pistes del carrer Sardenya, de la ciutat Comtal, quan una de les seves alumnes, Denise Huet, aconseguiria la millor marca de la dècada de 1940, amb un registre de 7.44 metres, el dia 17 de juny de 1948.
Però si parlem de la dècada següent de 1950, haurem d'assenyalar, que gairebé tota ella, va ser nul·la, referent a l'activitat femenina. Solament en l'últim any d'aquest decenni, es van començar a realitzar alguns moviments, quan un club del districte de Gracia de Barcelona el C.A. Linterna Roja, organitza una trobada contra l' Hispano - Francès, on en la prova del pes, apareix el nom de Maruja Cabal, la qual guanya amb un tir, de 8.52m. el dia 4 d'octubre de 1959.
Un mes més tard, els dies 8-15-22 i 29 de novembre, i 5 de desembre, que són els mesos on es centra tota l'activitat atlètica femenina, Maruja Cabal, torna a millorar el seu registre personal, quan durant el curs de la prova del Pentaló, llança fins a la distancia de 8.60 metres, el dia 29 de novembre de 1959, assolint la millor marca d'aquesta dècada
GRANS REFERENTS D'AQUESTA PROVA A ESPANYA
Margarita Ramos en 1997 |
Ana María Molina en 1968 |
Seguint amb la cronologia, ens situem en la dècada dels anys 1960, on cada vegada és més ferm la presència femenina. Seria una guipuscoana, Maria Concepción Laso, la que aconsegueix el dia 22 de maig de 1968 a Pamplona, rebaixar la llegendària plusmarca espanyola d’Anna Tugas, amb un llançament d'11.56m., marca que un any més tard, milloraria la inoblidable Anna Maria Molina, tot un autèntic referent, de l'època moderna de l'atletisme al nostre país, en llançar a Girona, fins als 13.12 metres, el 5 d'octubre de 1968.
Per fer-nos una idea, del lluny que encara estàvem de la èlit europea, bastarà dir, que igual que els homes és a partir d'aquest punt, quan es comença a reduir l'abismal distància, que ens separava, en relació amb les millors llançadores europees.
Cal assenyalar que en aquell moment, la millor marca mundial, estava en poder de la soviètica Tamara Press , amb 17.42 metres, aconseguida a Moscou, el 13 d'agost de 1960, quan encara la nostra màxima nacional, era de 9.77 metres, en poder de la catalana Anna Tugas, aconseguida en aquella llunyana data de l'any de 1936, a Barcelona.
Es a partir de principis de 1970, quan apareixen les primeres atletes, encarregades d’obrir el camí definitiu, per conduir-nos, a millorar el llistats de marques al nostre país amb registres, que ja començaven a tenir, una certa valoració.
Els noms de Concepción Laso, Anna María Molina, Angeles Barreiro, Rita Lora, Margarita Ramos, van ser entre d’altres, les que van donar el testimoni d'aquesta progressió, a les emblemàtiques Martina de la Puente i Irache Quintanal, que van saber situar el nivell d'aquesta disciplina, en el lloc natural que li corresponia, d'acord amb la valoració global del nostre atletisme.
De la incorporació de noves especialistes, entre les quals destaca, Úrsula Ruiz, tercera millor marca espanyola de tots els temps, es poden esperar-se noves superacions, per a consolidar aquesta prova, després de tants anys de retard.
LES TRES MILLORS LLANÇADORES D'ESPANYA
Irache Quintanal |
Úrsula Ruiz |
Martina de la Puente |
Les 10 millors marques, sota el mandat de la (FSFI ) 1919 - 1931 |
Grete Heublein |
GER |
13.70 |
Bielefeld |
16 –08- 1931 |
Ottlile “Tily” Fleischer | GER | 12.88 | París | 21 –07- 1929 |
Gerda Kink | GER | 12.06 | Bielefeld | 24 –08- 1930 |
Olga Jungkunz | GER | 11.61 | Frankfurt | 21 –07- 1929 |
Ruth Lange | GER | 11.54 | Berlín | 15 –07- 1928 |
Ellen Braumüller | GER | 11.17 | Frankfurt | 21 –07- 1929 |
Erika Lehmann | GER | 10.88 | Berlín | 15 –07- 1928 |
Violette Gouraud | FRA | 10.68 | Colombes | 12 –07- 1925 |
Kantorowicz | GER | 10.68 | Berlín | 03 –06-1928 |
Martha Jacob | GER | 10.66 | Berlín |
03 –06-1928 |
Grans referents històrics del segle XX |
Millor marca Segle XX | Natalia Lisovskaya |
URS |
22.63 | Moscú | 07-06-1987 |
1ª Campiona olímpica | Micheline Ostermayer | FRA | 13.75 | Londres | J.J OO 1948 |
1ª récord olímpic |
Llona Briesenick |
URS | 22.63 | Moscú | 24-07-1980 |
Primer record mundial | Gissela Mauermayer | GER | 14.38 | Varsòvia | 15-07-1934 |
Cronologia de totes les campiones olímpiques |
Londres - 1948 | Micheline Ostermayer | FRA | 13.73 |
Helsinki - 1952 | Galina Zybina |
URS |
15.21 |
Melbourne - 1956 | Tamara Tyshkevich | URS | 16.59 |
Roma - 1960 | Tamara Press | URS | 17.32 |
Toquio - 1964 | Tamara Press | URS | 18.14 |
Mèxico - 1968 | Margitta Gummel | GER | 19.61 |
Munic - 1972 | Nadezhda Chizhova | URS | 21.03 |
Montreal - 1976 | Ivanka Hristova | BUL | 21.18 |
Moscou - 1980 | Llona Slupianek | GER | 22.41 |
Los Angeles - 1984 | Claudia Lusch | GER | 20.48 |
Seül - 1988 | Natalia Lisovskaya | URS | 22.24 |
Barcelona - 1992 | Svetlana Krivelyona | E.Unif. | 21.06 |
Atlanta - 1996 | Astrid Kumbernuss | GER | 20.56 |
Sydney - 2000 | Yanina Korolchik | BLR | 20.56 |
Atenes – 2004 | Yumileidi Cumbá | CUB | 19.59 |
Pequín - 2008 | Valerie Vili | NZL | 20.56 |
Londres - 2012 | Valeri Adams | NZL | 20.70 |
Rio de Janeiro-2016 | Micheller Carter | USA | 20.63 |
Les millors atletes internacionals “All Time” |
Natalia Lisovskaya |
URS |
22.63 | Moscú | 07-06-1987 |
Llona Slupienek | GDR | 22.45 | Potsdam | 12-05-1980 |
Helena Fibingerová | CZE | 22.32 | Nitra | 20-08-1977 |
Claudia Losch | GER | 22.19 | Hainfeld | 04-07-1976 |
Ivanka Khristova | BUL | 21.89 | Belmekeu | 04-07-1976 |
Marianne Adam | GDR | 21.86 | Leipzig | 23-06-1976 |
Meisu Li | CHN | 21.76 | Shijiazhuang | 23-04-1988 |
Natalia Akhrimenko | URS | 21.73 | Leselidze | 21-05-1988 |
Vila Paulysh | UKR | 21.69 | Budapest | 20-08-1998 |
Xinmei Sui | CHN | 21.66 | Pekín |
09-06-1990
|
LES LLANÇADORES QUE VAN MARCAR UNA ÈPOCA
Natalia Lisovskaya de la URSS, actual plusmarquista mundial desde 1987 |
Tamara Press de la URSS, doble campiona olímpica el 1960 i 1964 |
Les milors atletes espanyoles “All Time” |
Úrsula Ruiz | 18.28 | Barcelona | 22.07.2017 |
Irache Quintanal | 18.20 | Barcelona | 04.07.2007 |
Martina de la Puente | 18.17 | Jerez de la Frontera | 16.06.1999 |
Margarita Ramos | 17.93 | Alcala de Henares | 05-07-1997 |
María Belén Toimil | 17.38 | Pontevedra | 15.07-2017 |
Magnolia Iglesias | 17.07 | Avilés | 09-04-2005 |
Rita Lora | 16.17 | El Ferrol | 13-07-1992 |
Alice Matejková | 16.06 | Pula CRO | 10-03-2002 |
Esperanza Orts | 16.00 | Léon | 17-02-1996 |
Angeles Barreiro | 15.61 | Säo Jacinto POR | 20-06-1992 |
( Llistats tancats el dia 28 de Juliol de 2018 )
Recerca per Internet.
Arxius de l’Associació Espanyola d Estadístics de l’Atletisme AEEA.
Dades històriques catalanes facilitades per Maite López.
Arxius de l’International Association ofAthletics Federation. IAAF
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme RFEA.
Traduccions i correccions de catalá per Anna Marti.
Documentació própia.
Abril de 2011
REFERENTS HISTÒRICS DE 20 KLM: MARXA MASCULÍ
UNA DE LES PROVES MÉS ANTIGUES
Encara que la història de la marxa atlètica es remunta a finals del Segle XVIII amb les primeres actuacions documentades de diversos atletes, que realitzaven els seus propis desafiaments caminant sense parar d'una població a una altra qualsevol que fos la seva distància, la qual cosa en aquells temps els aficionats es van sentir atrets per les seves gestes, començant fins i tot a realitzar apostes cosa que els apassionava.
Tot era vàlid per caminar
|
Però cal assenyalar que diversos Segles abans ja existien competicions per etapes que daten des dels anys de 1226 amb recorreguts de milers de klms.
Aquests primers moviments com no podia ser d'una altra manera, com en la majoria d'esports, es van desenvolupar a Anglaterra, on aviat van sorgir societats i clubs, on els seus afiliats no van trigar massa temps per realitzar les seves pròpies competicions.
Amb el pas del temps ja al Segle XX, dins els Jocs de Londres de1908, la marxa atlètica va fer el seu debut olímpic en dues proves 3500 metres i una altra de 10 milles guanyades les dues per l'anglès George Larner amb les marques de 14:55,0 i 1h.15: 57, 4 el que va donar peu, perquè en tots els següents Jocs mai faltés una competició de marxa atlètica en el seu programa olímpic, però havent d'esperar com queda assenyalat, fins als Jocs de Melbourne de 1956 per que entrés en vigor de manera oficial, els 20 klm. marxa en ruta.
George Larner el 1908
|
Si anteriorment totes les proves olímpiques de 10000 metres es van desenvolupar a la pista, es va arribar a la conclusió que incloure una prova de 20 klm. a la pista a més de avorrida, monòtona i llarga, podia entorpir el bon ritme del programa.
La intenció d'incloure aquesta prova venia donat per la intenció de programar-la, com l'opció curta, al costat de la més llarga com eren els 50 klm., que es disputen a ruta amb sortida i arribada dins del propi estadi, la qual cosa li donava una apoteosi espectacular en recórrer els últims metres per la pista de cendra, que els atletes agraïen enormement, després del dur trajecte recorregut pels carrers de qualsevol població.
Imatge de la primera competició olímpica de 20 klm. que es va realitzar Melbourne amb motiu dels seus jocs de 1956.
I així va ser quan en els Jocs Olímpics de Melbourne en 1956, els 20 klm. marxa van veure la llum verda oficial per primera vegada, prenent la sortida 21 atletes representant a 10 països, on el soviètic Leonid Spirin va tenir l'oportunitat de proclamar-se com el primer campió olímpic de la història i la seva primera medalla d'or, amb una marca de 1h .31: 27,4.con el que també aconseguia la primera plusmarca olímpica.
El japonés Yusuki Suzuki actual plusmarquista mundial |
La successió de grans especialistes a estat constant, com pot observar a les taules inserides més avall, on apareixen noms il·lustres com poden ser els italians Abdon Pamich, Giuseppe Dordoni i japonès Yusuke Suzuki entre moltíssims altres, que farien una llista interminable.
ELS PRIMERS MOVIMENTS A ESPANYA
Per respecta a Espanya aquesta constant es a mantingut igualment vigent fins als nostres dies . El nostre país a estat, i és considerat, conjuntament per l'escola de la regió murciana, com l'actual bressol dels nostres grans especialista, en diferents èpoques de la nostra història
Alberto Charlot primer campió d'Espanya de 50 klm. amb 5h.14:15, a Barcelona el 15-10-1922 |
Principis del segle XX a Barcelona. Els passatgers del tramvía admirats els "bojos" de la marxa atlètica |
Si intentem conèixer els nostres grans referents al nostre país, inevitablement s'ha de recordar a tots aquells que van sorgir en les primeres dècades del Segle XX, com els germans Charlot, Luis Meléndez, Ramon Castelltort, Gerardo García, Enrique Vilaplana, Albert Galín, José Ribas , José Colín, Pascual Aparici els quals van donar un gran impuls a aquesta especialitat, que també en aquells temps tenia la seva gran massa de seguidors.
Luis Melendez en 1920 |
José Marín en 1968 |
Els grans fets històrics, són protagonitzats pel llegendari Luis Meléndez primer marxador olímpic espanyol en els Jocs d'Anvers de 1920 i el barceloní José Marín, el primer a fer el seu debut olímpic amb la nova normativa dels 20 klm. ruta que va tenir efecte en els jocs de Moscou de 1986, on va participar també en la prova dels 50 klms. amb una notable actuació.
QUAN ELS 20 KLM. RUTA APAREIXEN EN UNS JOCS
Daniel Plaza Campió Olímpic a Barcelona - 1992 |
En recordar totes aquestes gestes, no poden oblidar a grans campions com Valentin Masana, Jordi Llopart, José Marín, Francisco Javier Fernández, José Corbacho, Mikel Odrizaola que sens dubte entre d'altres, van deixar un camí molt marcat gràcies a les seves brillants actuacions en els més importants esdeveniments, com campionats mundials, europeus i en els més importants esdeveniments atlètics que jalonen el calendari internacional de competicions.
L'agraïment a tant d'esforç, va tenir el millor retorn que es podia esperar en contemplar amb el pas dels anys, com un marxador espanyol, aconseguia la gloria en els memorables Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, quan Daniel Plaza es coronava com a primer atleta espanyol a aconseguir un títol Olímpic, gesta no aconseguida fins ara per cap marxador espanyol.
L'ÈPOCA MODERNA DEL SEGLE XXI
Sempre ja dins el tema que motiva aquest històric, és molt gratificant contemplar com aquesta llegendària prova s'esta nodrint contínuament amb l'aparició de joves promeses amb el convenciment que aquella a generació atlètica espanyola que tants èxits va recollir en el passat Segle XXassegurat el seu relleu generacional.
Cal no oblidar que noms com Francisco Argila, Luis Alberto Amezcua, Benjamí Sánchez, Álvaro Martín, Diego García entre un ramells de joves promeses que dirigits pels bons entrenadors que tenim al nostre país, la marxa atlètica espanyola té per davant un repte, que sens dubte ha de resoldre favorablement, per engrandir encara més aquesta bella disciplina.
Tots els campions olímpics |
Roma - 1960 | Voladimir Golubnichy | 1h.34:07 | URS |
Tokio - 1964 | Kenj Matthews | 1h.29:34 | GBR |
México - 1968 | Volodimir Golubnichy | 1h.29:34 | URS |
Múnich - 1972 | Peter Frenkel | 1h.26:42 | GDR |
Montreal - 1976 | Daniel Bautista | 1h.24:40 | MEX |
Moscú - 1980 | Mauricio Damilano | 1h.23,35 | ITA |
Los Angeles - 1984 | Renesto Canto | 1h.,23:13 | MEX |
Seúl - 1988 | Jozef Pribilinec | 1h.19:57 | CZM |
Barcelona - 1992 | Daniel Plaza | 1h.21:45 | SPN |
Atlanta - 1996 | Jefferson Pérez | 1h.20:07 | ECU |
Sydney - 2000 | Robert Korzeniowski | 1h.18:59 | POL |
Atenas - 2004 | Ivano Brugnetti | 1h.19:40 | ITA |
Pekín - 2008 | Valeri Borchin | 1h.19:01 | RUS |
Londres - 2012 | Wang Ding | 1h.18:46 | CHN |
Rio de Janeiro - 2016 | Wang Zhen | 1h.19:14 | CHN |
Els 10 millors atletes internacionals “All Time” a l'aire lliure |
Yusuke Suzuki | 1h. 16:36 | JAP | Nomi | 15-03-2015 |
Serguél Morozov | 1h.16:43 | RUS | Saransk | 08-06-2008 |
Johan Piniz | 1h.17:02 | FRA | Arlés | 08-03-2015 |
Vladimir Knaikin | 1h.17:16 | RUS | Saransk | 29-09-2007 |
Jefferson Pérez | 1h.17:21 | COL | Sant Denis | 23-08-2003 |
Paquillo Fernándz | 1h.17:22 | SPN | Turku | 28-04-2002 |
Vladimir Stankin | 1h.17:23 | RUS | Adler | 08-02-2004 |
Alex Schwazer | 1h.17:30 | ITA | Lugano | 18-03-2012 |
Nathan Deakes | 1h.17:33 | AUS | Cixi | 23-04-2005 |
Wang Zhen | 1h.17:36 | C HN | Taivang | 30-03-2012 |
Els 10 millors atletes espanyols “All Time” a l'aire lliure |
Francisco Javier Fernández | 1h.17:22 | Turku | 28-04-2002 |
Miguel Angel López | 1h19:14 | Pekín | 23-08-2015 |
Diego García | 1h.19:18 | A Coruña | 02-06-2018 |
Juan Manuel Molina | 1h.19:19 | Cheboksary | 10-05-2008 |
Valenti Massana | 1h.19:25 | A Coruña | 06-06-1992 |
Alvaro Martín | 1h.19:36 | Roma | 07-05-2016 |
David Márquez | 1h.19:46 | París | 23-08-2003 |
Luis Alberto Amezcua | 1h.19:46 | Londres | 13-08-2017 |
José Marín | 1h.20:00 | Hospitalet Llobregat | 17-04-1983 |
José David Domínguez | 1h.20:15 | París | 23-08-2003 |
Listats actualitzats el dia 26 de Juliol de 2018
Fonts de Informaciò
Documentació Propia
Arxius de la Asociación Española de Estadísticos de Atletismo AEEA
Llibres de la Real Federación Española de Atletismo RFEA
Libre dels Récords de la IAAF
Recerca per Internet
Traduccions per Anna Marti
Març de 2017
REFERENTS HISTÒRICS DE 20 KM MARXA ATLÈTICA FEMENINA
MARI CRUZ DIAZ, EN PRIMERA POSSCIÓ AMB DORSAL 273 DOMINANT LA PROVA
ELS SEUS ORÍGENS ANCESTRALS
Els primers indicis de la marxa atlètica, se situen entre els anys 1226 i 1482 a Anglaterra i França, específicament en proves de gran fons, on s'explicaven per centenars, els quilòmetres de distància de cada competició.
Aquests espectacles despertaven una gran curiositat entre els aficionats, que induïts per les apostes acudien en massa a contemplar aquestes competicions de gran resistència. Un exemple ho podem tenir l'any 1876 quan la nord-americana Elsa Von Blumen cobreix la distància de cent milles (161 km) en només 27 hores a la ciutat d'Albany (Nova York).
La marcha al segle XIX |
Aquesta gesta d'Elsa Von Blumen, era una més, de les moltes que habitualment venien desenvolupant-se en aquests inicis. Això de caminar de pressa no va tenir grans problemes en aquesta època, atès que qualsevol aficionat podia fer-ho, mitjançant una senzilla i prèvia preparació que solament consistia a caminar més de pressa del normal.
Mentre tot això succeïa, noves practicants se sumaven als entrenaments per imitar a aquestes predecessores, organitzant gairebé d'amagat de les seves respectives associacions, algunes proves de tanta duresa com els homes. Podia valer com a referent la gesta de l’anglesa Bellast Clair la qual des dels dies del 25 de juliol al 31 d'agost de 1876 va realitzar la gesta o aventura, de recórrer una distancia de 1000 milles (1.609 km) en North Woolwhich en l'increïble temps de 38 dies i 14 hores.
Igualment pot considerar-se, com una altra prova de fortalesa de les dones, la gesta de Madame Anderson que va cobrir del 19 al 25 d'agost de 1878 un recorregut 695.239 km, en una competició emmarcada com els 6 dies, molt habitual en aquella època.
Aquestes dues gestes només són una mostra de la puixança que ja tenia en aquells temps la marxa femenina a nivell mundial, amb un front molt sòlid compost per una gran quantitat de països i noms de gran relleu, les quals se succeïen contínuament a marcar i superar les seves pròpies plusmarques. Sens dubte aquests són els referents de la marxa femenina.
A partir de la dècada de 1950, coneguda com l'època moderna d'aquesta especialitat, el domini continua en poder dels països escandinaus on sobresurten nous talents com les daneses Anna Likke Kristiansen, Jytte Rasmussen, Karin Moller les quals es van anar intercalant en la taula de rècords del seu país fins a mitjans 1970.
Aquesta gran quantitat de competicions, a la qual cada vegada accedeixen més països i atletes, van fet i fet exercint una certa pressió sobre la Federació Internacional, (IAAF) que al final, davant l'evidència dels fets consumats, no té més remei que donar el seu braç a torçar, acceptant no solament el control de la marxa femenina, sinó també recomanant a totes les federacions i membres de la mateixa, per incloure-la en els seus calendaris oficials.
LA CONSOLIDACIÓ DE LA MARXA ATLÈTICA
Malgrat que en els Jocs Olímpics de Londres de 1908, es va incloure la marxa atlètica per als homes, la presència olímpica de les dones, no es va produir fins als Jocs de Barcelona de 1992, la qual cosa ja diu per si sola, les grans dificultats que van haver de solventar per fer realitat aquella anhelada aspiració.
Al principi, una vegada oficialitzada la marxa, aquesta es desenvolupava sobre la distància de 10.000 metres, tant en els jocs olímpics com en campionats mundials i esdeveniments nacionals. Serà a partir dels Jocs de Sidney de l'any 2000 quan de forma definitiva, aquesta prova es desenvolupa sobre la distància de 20 km en ruta.
La primera marca oficial reconeguda per la IAAF correspon a l'atleta russa Olimpíada Ivanova amb un temps de 1h 26:52,3 aconseguida en Brisbane el dia 6 de setembre de 2001.
Olímpiada Ivanova primera campiona olìmpica |
Però les grans plusmarques no es van produir fins a principis del segle XXI on les atletes del bloc soviètic, acaparen absolutament totes les millors marques del rànquing internacional, encapçalades per les campiones olímpiques que confirmaven la supremacia de les especialistes russes, en aquesta primera dècada, la qual cosa pot observar-se en la taula de llistats inserida en aquest document.
LA MARXA ATLÈTICA A ESPANYA
En relació amb el que venia succeint a tot el món, al nostre país aquesta prova estava totalment marginada per un entorn polític, que res volia saber de les dones practicant marxa atlètica. Es van haver de solucionar moltíssims problemes, fins a la dècada de 1970 quan un club barceloní, el Club de Marxa Mare Nostrum, es decideix, contra vent i marea, organitzar les primeres proves, la qual cosa comporta a una situació molt conflictiva on la Federació Espanyola res volia saber del tema.
Segons el seu President, les dones podien practicar qualsevol especialitat, però mai la marxa, prohibint fins i tot accedir a les pistes per entrenar. Elles no obstant això, encara que fos clandestinament, tampoc van voler donar el seu braç a torçar i van continuar amb les seves proves extraoficials.
La primera competició, dins del marc de el “Gran Premi Internacional Ciutat d'Hospitalet” es disputa l'any 1971, quan els organitzadors desobeint les ordenances de la Federació Espanyola, inclou dins del seu programa una prova per a dones, que va tenir una gran acceptació per part dels espectadors. En la mateixa participen les atletes Pilar Montesinos, Esther Nolla, Rosana Cals i Carmen Sierra, sent per a aquesta última la victòria en una emocionant prova.
Però van haver de passar prop de deu anys, per organitzar per primera vegada, un Campionat d'Espanya oficial, cosa que va succeir a Saragossa el 19 82 on Teresa Palacios del F.C. Barcelona, guanyés el primer títol sobre una distància de 10 km. amb un temps de 53:46.
A partir d'aquest moment les coses van anar millorant, i un any més tard en 1983, un grup de noies, conformat per la pròpia Teresa Palacios, Mari Cruz Díaz, Iolanda Fernández i Begoña Miranda, van sortir per primera vegada a l'estranger per competir a Eschborn (Alemanya) en la Copa del Món de Marxa sobre la distància de 5000 metres, classificant-se en onzena posició per equips.
DUES JOIES DE LA MARXA ATLÈTICA ESPANYOLA
Mari Cruz Díaz | Raquel González |
El primer èxit internacional individual, va succeir en 1986 durant el Campionat d'Europa de Juniors sobre la distància de 10 km. disputat a Stuttgart, on Mari Cruz Díaz, de fet una de les millors atletes espanyoles de tots els temps, va aconseguir la Medalla d'Or amb un temps de 46:09,0.
El primer avís ja estava donat. Molt ràpid van aparèixer les grans especialistes Reyes Sobrino María Vasco, Beatriz Pascual, Eva Pérez, María José Poves, Julia Takacs, que entre unes altres, van aconseguir el reconeixement internacional, culminat amb la Medalla de Bronze de María Vasco en els Jocs Olímpics de Sidney del 2000, que venia a fer justícia a tots els mal moments patits per les seves antecessores.
Cal esmentar que aquesta emblemàtica atleta fins avui, és la primera i única medalla assolida per una dona espanyola en uns Jocs Olímpics.
Grans referents dels segles XX-XXI |
Millor marca segle XX | Ailing Xue | CHN | 1h.37:19,1 | Xiang |
Millor marca segle XXI | Yelena Lashmanova | RUS | 1h 25,02 | Londres-12 |
Primer rècord mundial | Olimpiada Ivanova | URS | 1h.26:52,3 | Brisbane-01 |
Primera campíona olímpica | Hen Yueling * | CHN | 44:32,0 | Barcelona-92 |
Primera campiona mundial | Irina Strajova * | URS | 44:12,0 | Roma-1987 |
* Sobre la distància de 10.000 metres
Campiones olímpiques |
Barcelona-1992 | Hen Yueling * | 44.32,00 | CHN |
Atlanta-1996 | Yelena Nikolayeva * | 41,49:00 | RUS |
Sidney-2000 | Liping Wang | 1h.29,05 | CHN |
Atenas-2004 | Athanasia Tsoumeleka | 1h.29,12 | GRE |
Pekín - 2008 | Olga Kaniskina | 1h.26,31 | RUS |
Londres-2012 | Yelena Lashmanova | 1h.25,02 | RUS |
* Sobre la distància de 10.000 metres a pista
L'ACTUAL RECORDWOMEN MUNDIAL
L'atleta russa Yelena Lashmanova |
Les 10 millors marques internacionals “All Time” |
Yelena Lashmanova | 1h 25:02 | RUS | Londres | 11-08-2012 |
Vera Sokolova | 1h 25:08 | RUS | Sochi | 26-02-011 |
Anisya Kirdyaokina | 1h 25,09 | RUS | Sochi | 26-02-2011 |
Olga Kaniskina | 1h 25:09 | RUS | Londres | 11-08-2012 |
Shenjie Qieyang | 1h 25:16 | CHN | Londres | 11-08-2012 |
Tatyana Gudkova | 1h 25:18 | RUS | Moscú | 19-05-2000 |
Olga Polyakova | 1h 25:20 | RUS | Moscú | 19-05-2000 |
Elmira Alembekova | 1h 25:27 | RUS | Sochi | 18-02-2012 |
Irina Stankina | 1h 25:29 | RUS | Moscú | 19-05-2000 |
Olimpiada Ivanova | 1h 25:41 | RUS | Helsinki | 07-08-2005 |
Les 10 millors marques espanyoles “All Time” |
María Vasco | 1h 27:25 | Pekín | 21-08-2008 |
Beatriz Pascual | 1h.27:44 | Pekín | 21-08-2008 |
Julia Takacs | 1h.27:58 | A Corunya | 02-06-2018 |
María José Poves | 1h.28:15 | Pontevedra | 04-03-2012 |
Raquel González | 1h.28:36 | Taicang (CHN) | 03-05-2014 |
María Pérez | 1h.28:50 | Taiang (CHN) | 05-05-2018 |
Laura García Caro | 1h.29:29 | Londres | 13-08-2017 |
Ainhoa Pinedo | 1h.29:50 | A Corunya | 03-06-2017 |
María Teresa Gargallo | 1h.30:41 | A Corunya | 07-06-2003 |
Lidia Sánchez-Puebla | 1h.30:51 | A Coru nya | 03-06-2017 |
( Llistats actualitzats el dia 28 de Juliol de 2018 )
LA MILLOR ESPANYOLA DE TOTS ELS TEMPS
La gran María Vasco, amb la Medalla dels Jocs de Sidney |
Fonts d'informació
Llibres de l’ Associació Espanyola d’ Estadístics d’ Atletisme AEEA
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme RFEA
Reserca per Internet
Traduccions per Anna Martí
Apunts del llibre “Catalunya marxa” d’Albert Galín
Llibre de l’ IAAF World Récords IAAF
Documentación propia.
Novembre de 2013
REFERENTS HISTÒRICS DE LLANÇAMENT DE PES - HOMES
ELS SEUS ORÍGENS MÉS REMOTS
|
El llançament de pes té els seus orígens en la mitologia grega, on ja es parlava, de competències de llançament de pedres, en alguns concursos de força i destresa.
Però buscant, com en gairebé totes les especialitats atlètiques, els seus antecedents històrics, aquests se situen a la llunyania dels Jocs de l'Antiguitat, desenvolupats als Segles IV-V-VI a. de C. considerats pels historiadors, com els millors d'aquells remots temps.
En aquell llunyà període, cal significar que el llançament de pes, no figurava en cap d'aquells clàssics Jocs, encara que sí ho estaven els de javelina i disc, emmarcats en la prova del Pentatló.
Cal conèixer, que aquesta prova, conformada per cinc disciplines, era la més emblemàtica i valorada de totes, atès que l'objectiu fonamental era trobar el prototip, com es diu actualment, de l'atleta més complet i llaurat, que haurien de ser, tots els pretendents, per aspirar a accedir com a guerrers, en el cas d'una contesa armada.
Ser el més hàbil, el més ràpid, el més fort i el millor lluitador, era l'objectiu principal de tots els aspirants que pretenien integrar-se en l'exèrcit grec. És per això que habitualment s'organitzaven molts concursos populars, al marge dels Jocs. D'altra banda, aquestes opcions de fortalesa, podien donar accés, per participar en l'esmentat Pentatló, per al que es requerien unes determinades qualitats físiques.
|
Seria centenars d'anys més tard, ja en ple Segle XVII d. de C. quan en el curs dels nombrosos desafiaments, que solien realitzar-se a Grècia, van començar a disputar-se concursos de tota esmena esportiva, entre els quals sobresortien, els llançaments d'artefactes pesats, en els quals, predominava el llançament de pedres de diferents grandàries i pes. Aquestes pedres en forma esfèrica, se anaven modelant per a un millor encaix a les màns del llançador.
Una vegada exposats aquests antecedents, entrem amb un gran salt entre èpoques, en ple període del Segle XVII, on serien una vegada més, els països britànics els qui començarien a organitzar, diferents desafiaments de demostració de força, incloent el llançament de la bala, com es denominava en els seus principis, en els típics festivals rurals, que anualment es desenvolupaven per tots els comtats d'Irlanda i Escòcia, trobant molt ràpid, el seu lloc natural en aquests tradicionals esdeveniments.
George Gray-1898
|
Aquests primers moviments, es van experimentar amb bales de canó, d'un pes aproximat, als 7 quilos, que amb el pas del temps, s'anirien modelant fins a arribar als 7.257 actuals. Com en altres disciplines atlètiques, molt ràpid també, aquesta prova va traspassar l'Atlàntic, fins a arribar als Estats Units, on va ser introduïda en col·legis i universitats, amb un gran acceptació.
Els llançaments en els seus inicis , es realitzaven partint d'una zona quadrada, pintada en el sòl, amb unes línies de calç, sobre terra o herba, segons les característiques del terreny, però sense el contenidor frontal de fusta.
Aquesta plataforma de llançament, utilitzada en els Jocs deAtenes de 1896, i París de 1900, no va ser reemplaçada fins els Jocs de Sant Louis en 1904, per una d’altre de forma circular de 2.13 de diàmetre, tal com es va reglamentar, sobre pis de terra o cendra. No seria fins als anys de 1952 i 53, quan aquesta superfície seria substituïda, per l'actual de ciment, que tots coneixem.
Igualment la seva tècnica amb el pas del temps, s'aniria perfeccionant amb una gran varietat d'estils, com eren els llançaments de front i parat, de torsió del tronc cap endavant, de costat amb desplaçament lateral, d'esquena amb translació cap endavant, llançament amb mig gir, llançament amb girs complet, semblants al llançament actual del disc, a més d'alguns altres assajo tècnics, com en el seu moment, va intentar realitzar, el nostre recordat compatriota, Emilio Campra, dels quals s’aprofiten alguns dels seus moviments, per aplicar-los als estils actuals.
LA VERSIÓ MODERNA D’AQUESTS LLANÇAMENT
Si hem de nomenar a un atleta del com existeix una marca, encara que sigui extraoficial, per tractar-se d'un professional, la trobarem en els llibres de la pròpia IAAF, en els quals tenen registrat el nom de l'anglès William Goodfellow, el qual va llançar el pes en la localitat de Innerleihten, fins a una distància d'11.43m. el dia 26 de setembre de 1827.
Durant un període de prop de 15 anys, seguirien les evolucions d'aquests atletes professionals, que aconseguirien marques que oscil·laven, entre els esmentats d'11.43m. de Goodfellow, i els 12.55m. del seu compatriota Charles Balleny, registrats en la població de Ayton, el 14 d'octubre de 1842.
La primera marca reconeguda d'un atleta amateur, no va arribar fins a 17 anys més tard quan un altre anglès, Hugh Williams, va aconseguir en Cambridge, la discreta marca de 10.72m. el 15 de març de 1859.
Sempre sota el domini dels atletes britànics, aquesta disciplina, va sofrir una certa paràlisi quant a registres de qualitat es refereix, fins que va aparèixer per primera vegada un atleta no britànic, en la figura indiscutible, del canadenc George Gray, que va ser reconegut com el millor llançador del Segle XIX amb una marca de 14.76m. aconseguida a Ottawa, el 1 d'agost de 1898.
Però seguint amb la cronologia d’aquest segle, no es pot silenciar el nom de l'irlandès Denis Horgan, un peculiar i genial gran atleta, que va dominar tots els llistats de millors marques d'aquest final de segle, en el qual va trobar el seu zenit en Mallow, en llançar fins als 14.88m. però que no va poder ser oficialitzar-se, pels dubtes que va generar, tant pel pes de l'artefacte, com per les característiques del lloc de llançament.
UN NOU CONCEPTE DE LLANÇAMENT DE PES
Ja de ple en l'època moderna dels Jocs Olímpics, que es van reprendre a Atenes en 1896, aquesta especialitat es consolida definitivament, amb el primer campió olímpic d'aquesta nova època, l'americà Robert Garret. Aquest atleta procedent d'una acabalada família americana, es va costejar el seu desplaçament a la capital grega amb altres quatre compatriotes, als quals també va costejar el viatge.
Aquest polifacètic atleta, que en principi solament pensava participar en pes, ho va fer igualment en disc, aconseguint en ambdues proves la medalla d'or. Però si això no fos suficient, també va prendre part en els concursos d'alçada i llargada, ha on aconseguiria en ambdues, la medalla d’argent.
La progressió d'aquesta especialitat, que cada vegada tenia més addictes, va continuar de forma incessant amb la seva progressió, aconseguint la seva majoria d'edat, en els Jocs Olímpics de Sant Louis de 1904, on l'aparició arrasadora d'un altre americà Ralph Rose, li va permetre aconseguir el títol de campió olímpic, amb 14.81m. El seu domini absolut, continuaria fins els propers Jocs de Londres de 1908, ha on també va assolir la medalla d’or, amb un llançament de 14.21m.. Un any més tard, aquests gran atleta, es reconegut com a primer plusmarquista mundial, en llançar a San Francisco, fins els 15.54m. el dia 21 d’agost de 1909.
Ralph Rose, primer plusmarquista mundial, a San Francisco-1909 |
Robert S.Garret, primer campió olímpic en Atenes-1896 |
Com pot observar-se el domini dels llançadors americans, excepte unes breus aparicions de diferents atletes de l'Europa de l'Est, va ser totalment aclaparant, liderat tots els rànkings mundials, fins a la dècada de 1970, on finalitza el seu domini, quan un altre americà Terry Albritton, estableix un nou record mundial de 21.78m. el dia 21 de febrer de 1976 en Honolulu.
Actualment la plusmarca mundial, després d'una altra dècada, amb noves aparicions de nous llançadors europeus, torna a estar en possessió d'un altre atleta de EE.UU., “Randy” Barnes, amb un tir de 23.12m. aconseguit el dia 20 de maig de 1990, a la ciutat de Los Angeles.
ELS PRIMERS MOVIMENTS A ESPANYA
Els llançaments en el nostre calendari de proves, han estat durant moltes dècades l’ assignatura pendent de millora, en relació amb altres disciplines. Com es podrà observar per les taules inserides al final d'aquest document, les marques malgrat els esforços dels tècnics de l'època, estaven totalment estancades, sense aparèixer ni tan sols a la llunyania, la figura que podria representar per als nostres atletes, el trampolí que es necessitava per donar el salt qualitatiu que tots desitjaven.
Alfonso Vidal- Quadras en 1958 |
José Luis Torres, en 1948 |
Si que és cert, que després del llegendari José Luis Torres 14.01m. en 1948 i Alfonso Vidal Quadras 15.12m. en 1950, aquesta especialitat comença a despertar tímidament, gràcies als noms d'Antonio Herreria 17.51m. en 1969 i de Martín Vara, dominador durant dues dècades 1970 i 1980, amb uns esperançadores 18.40m., amb la qual cosa es comença a dotar a aquesta especialitat, el nivell de qualitat que tant necessitava.
Però el recolzament definitiu arribaria, en les dècades de 1997 i 2002, quan apareix el nom del lleonès Manuel Martínez, pot ser que una mica tard, quan aconsegueix per fi remuntar el nivell d'aquesta especialitat. Les seves marques de 20.27m. en 1997 i 21.47m. en 2002, són els actius que necessitava aquesta prova, per recuperar l'immens retard que tenia, en relació amb els llistats internacionals
Una prova evident, del lluny que estàvem en aquells temps, en els ránkings d'alt nivell, bastarà comprovar, que l'any 1965 “Randy” Matson, llançava fins als 21.52m. Ho dit tot. D’una altra manera, quan el nostre actual plusmarquista, aconsegueix els seus 21.47m. l'any 2002, portava un retard de 37 anys, amb respecte al record mundial.
Un fil d'esperança per romandre en els llocs alts de les taules internacionals, oberta per Manuel Martínez, dependrà dels nostres actuals campions, Borja Vivas, Germán Millán, Daniel Anglés, que juntament amb uns altres que seguiran sorgint, dels reconeguts centres de tecnificació del nostre país, sàpiguen aprofitar el referent i el camí marcat, pel nostre actual plusmarquista espanyol, per seguir mantenint aquests llocs de privilegi, que tants anys de treball va costar aconseguir.
ELS PILARS PER CONSOLIDAR AQUESTA PROVA A ESPANYA
Borja Vivas, de Málaga |
Germán Millán, de Tenerife |
Daniel Angles, de Castelló |
Manuel Martínez, de Lleó |
Els grans referents històrics dels segles XIX i XX |
Millor marca Segle XIX | George Gray | 14.75 |
CAN |
Ottawa | 01-08-1898 |
Millor marca Segle XX | Randy Barnes | 23.12 | EUA | Westwood | 20-06-1990 |
Primer campió olímpic | Robert Garret | 11.22 | EUA | Atenes | Abril-1896 |
Primer record mundial | Ralph Rose | 15.54 | EUA | San Francisco | 21-08-1909 |
Cronologia de tots els campions olímpics |
Atenes - 1896 | Robert S. Garret | 11.22 | EUA |
París - 1900 | Richard Shekdon | 14.10 | EUA |
Sant Louis - 2004 | Ralph Rose | 14.81 | EUA |
Londres - 1908 | Ralph Rose | 14.21 | EUA |
Estocolm - 1912 | Patrick MaDonal | 15.34 | EUA |
Anvers - 1920 | Ville Pörhöla | 14.81 | FIN |
París - 1924 | Clarence Houser | 14.99 | EUA |
Amsterdam - 1928 | John Kuck | 15.87 | EUA |
Los Angeles - 1932 | Leo Sexton | 16.00 | EUA |
Berlín - 1936 | Hans Woelke | 16.20 | GER |
Londres - 1948 | Wilbur Thompson | 17.12 | EUA |
Hèlsinki - 1952 | Perry O’Brien | 17.41 | EUA |
Melbourne - 1956 | Perry O’Brien | 18.57 | EUA |
Roma - 1960 | Hill Nieder | 19.68 | EUA |
Toquio - 1964 | Dallas Long | 20.33 | EUA |
Mèxic - 1968 | Randy Matson | 20.54 | EUA |
Munic - 1972 | Wladyslaw Komar | 21.18 | POL |
Montreal - 1976 | Udo Beyer | 21.05 | GRD |
Moscou - 1980 | Wladimir Kiselyov | 21.35 | URS |
Los Angeles - 1984 | Alessandro Andrei | 21.26 | ITA |
Seül - 1988 | Ulf Timmermann | 22.27 | GER |
Barcelona - 1992 | Wike Stulce | 21.70 | EUA |
Atlanta - 1996 | Randy Barnes | 21.62 | EUA |
Sydney - 2000 | Arsi Harju | 21.19 | FIN |
Atenes – 2004 | Yurli Bilonog | 21.16 | UKR |
Pequín - 2008 | Tomasz Majewski | 21.51 | POL |
Londres - 2012 | Tomasz Majewski | 21.89 | POL |
Rio Janeiro - 2016 | Ryan Crouser | 22.52. | EUA |
L'INDISCUTIBLE PLUSMARQUISTA MUNDIAL
L’americà Randy Barnes, recordman mundial amb 23.12 metres, |
Els millors atletes internacionals “All Time” a l’ aire lliure |
Randy Barnes | 23.12 | EUA | Westeood | 20-05-1990 |
Ulf Timmermann | 23.06 | GDR | Chania | 22-05-1988 |
Alessandro Andrei | 22.91 | ITA | Viareggio | 12-08-1987 |
Brian Oldfield | 22.86 | EUA | El Paso | 10-05-1975 |
Werner Günthör | 22.75 | SUI | Berna | 23-08-1988 |
Kevin Toth | 22.67 | EUA | Lawrence | 19-04-2003 |
Udo Beyer | 22.64 | GDR | Berlín | 20-08-1986 |
Christian Cantwell | 22.54 | EUA | Gresham | 05-06-2004 |
John Brenner | 22.52 | EUA | Nuez | 26-04-1987 |
Ryan Croser | 22.52 | EUA | Rio de Janeiro | 18-08-2016 |
Els millors atletes espanyols “All Time” a l’ aire lliure |
Manuel Martínez | 21.47 | Salamanca | 10-07-2002 |
Borja Vivas | 21. 07 | Alcobendas | 27-07-2014 |
Carlos Tobalina | 20.57 | Las Palmas | 12-03-2017 |
Yloser Toledo | 20.25 | Alcobendas | 27-07-2014 |
German Millán | 19.34 | La Laguna | 14-07-2007 |
José Luis Martínez | 19.31 | Salamanca | 18-07-1995 |
José María Peña | 19.10 | Sevilla | 17-02-2007 |
José Angel Pinedo | 19.09 | Madrid | 14-07-2017 |
Iker Sukia | 19.05 | Tolosa | 07-07-1999 |
Daniel Anglés | 19.03 | Alcobendas | 27-07-2013 |
( Llistats tancats el dia 26 de Juliol de 2018 )
Fonts d'informació:
Recerca per Internet
Arxius de l’Associació Espanyola d Estadístics de l’Atletisme AEEA
Apunts del llibre de Conrado Durantez Corral
Arxius de l’International Association of Athletics Federation. IAAF
Correccions de català per Anna Marti
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme RFEA
Llibre de Josep Corominas
Documentació personal
Març de 2011
REFERENTS HISTÒRICS DE LA PROVA D'HEPTATLÓ
A LA RECERCA DEL SEU ORIGEN HISTÒRIC
A diferència dels homes, que ja tenien programat el pentatló en els “Jocs de l'Antiguitat”, la participació de les dones era inexistent, no només en aquesta disciplina, sinó en totes aquelles que es referien a aquests Jocs i no només com a participants, sinó fins i tot com a simples espectadores. Posteriorment aquesta prohibició es va aplicar exclusivament a les dones casades.
La seva presència a l'estadi estava estrictament prohibida, amb el risc de terribles i severes sancions que podien incloure el brutal acte de ser tirades pel penya-segat de la muntanya Tipeo, situat al marge oposat de la vall on es disputaven els Jocs, a pesar que no existeix cap dada històrica que confirmi la certesa d'aquest brutal càstig.
Malgrat aquestes terribles amenaces, elles també van tenir les seves pròpies competicions, com eren els “Jocs de la Hera”, que se celebraven durant l'anomenat mes de les Verges conformats per una sola prova atlètica, la carrera de 162 metres Aquests Jocs es disputaven el mateix any que els de els homes, sempre entre els mesos de juny i juliol però deixant un prudencial espai de temps, abans o després de les proves masculines.
La creació d'aquestes competicions s'atribueix, segons la llegenda a Hipodamia, a la filla del rei de Pisa, conegut com Enomaos, la qual les va establir en honor de la deessa Hera com a reconeixement a aquesta, per haver permès el seu matrimoni amb Pelops.
Les participants competien descalces amb els cabells deixats anar i portaven com a únic vestit una curta faldilla que les tapava des de la cintura fins els genolls. A la vencedora se li atorgaven els honors de poder dedicar la seva imatge a Hera, de rebre la corona d'olivera salvatge i de poder menjar la carn de la vaca que era sacrificada en honor a la deessa. Aquest és el pròleg dels antecedents de l'atletisme femení, datat al voltant de 472 anys a.c.. quan ja s'havien dut a terme 77 olimpíades sense la presència de les dones.
L'any 393 de la nostra Era, des del mateix moment que els romans envaeixen Grècia i el seu emperador, l'hispà romà Teodosi I, prohibeix totes les competicions olímpiques per considerar-les paganes, desapareixen totes les activitats esportives fins a mitjans Segle XIX.
ON ACABA LA HISTÒRIA I COMENÇA L'ACTUALITAT
Amb la recuperació dels Jocs Olímpics de l'Era Moderna d'Atenes el 1896, les dones encara queden al marge del programa olímpic tot i que comencen la seva activitat amb esporàdics festivals que es desenvolupen a diferents països, sense el control federatiu, fins que apareix l'any 1921 la Federació Internacional de l'Esport Femení (FSFI) liderada per la dama francesa Alice Melliat, una assídua practicant esportiva i defensora a ultrança de tota l'activitat esportiva de les dones.
És a partir d'aquí, quan aquest col·lectiu, sempre al marge de la IAAF, que presidia el Baró Pierre de Coubertín, contrari acèrrim a l'activitat esportiva femenina, comença la seva marxa a la recerca del lloc que elles creuen merèixer, dins l'entorn atlètic mundial.
L’equip americà a París l’any 1923
|
Les seves primeres decisions no deixen lloc a dubtes. La seva lluita a la recerca de la paritat amb els homes acabava de començar. Molt ràpid van crear les pròpies competicions i els seus calendaris de proves. I així, organitzen els primers campionats mundials femenins, amb un èxit espectacular de participació i marques. Aquest esdeveniment seria el gran precedent que, després de d’unes quantes dècades, imitaria la pròpia IAAF.
Quan el Comitè Olímpic Internacional (CIO), assetjat per tots costats, decideix donar el seu beneplàcit perquè la presència femenina en els Jocs Olímpics de Ámsterdam de1928 sigui un fet incontestable, es marca la primera etapa de la consolidació de la dona en l’esport . En aquell moment la presidència del CIO l'ostentava el belga Henri de Baillet-Latour, substituint a Pierre de Coubertín, afligit per seriosos problemes de salut.
Cal assenyalar que la primera campiona olímpica va ser la nord-americana Elizabet Robinson, guanyadora dels 100 metres llisos, amb una marca de 12,2 seg., tan sol dues dècimes inferior al temps assolit pel seu compatriota Tom Burke en els I Jocs Olímpics d'Atenes de 1896, en vèncer amb un temps de 12 segons justos.
ELS PRIMERS MOVIMENTS EN PROVES COMBINADES
Centrant-nos en les proves combinades, les primeres actuacions, com queda dit, van començar sota el control de la FSFI a la ciutat de Magdeburg, on l'alemanya Annelise Jacks aconsegueix una puntuació de 3480 punts, els dies 30 de juny i l'1 de juliol de 1928. En aquesta primera fase, el programa de proves no cessava de canviar el seu ordre i puntuació la qual cosa parla per si mateix, de la precària estructura organitzativa que existia en aquella època. Però el que privava per sobre de tot, era començar a actuar.
L'ordre de proves del pentatló en aquesta primera etapa amb la FSFI, era el llançament de pes, salt de longitud el primer dia, i els 100 metres llisos, alçada i javelina, en el segon.
L'alemana Gisela Maurmaier última campiona amb l'ESFI l'any 1934 |
L’última competició d’aquesta efímera federació, abans d'integrar-se a la IAAF, es desenvolupa a Londres el 9 i 11 d'agost de 1934 on la també alemanya Gisela Mauermayer, aconsegueix un registre de 4155 punts.
Abans de continuar amb la cronologia d'aquesta competició, és obligat assenyalar que la prova del pentatló va constituir el primer pas i el referent a seguir perquè dècades més tard, pogués aparèixer l'actual heptatló, la disciplina que motiva la confecció d'aquest històric de les proves combinades.
En aquesta mateixa dècada, la IAAF canvia una vegada més la taula de puntuació de 1912 i 1920, cosa que repetiria anys mes tard, en 1934, 1948, 1954, 1964, 1981 i 1985, així com també el canvi i l'ordre de proves i la inclusió d'altres disciplines. En aquest laberint de canvis, cal assenyalar que es va arribar a realitzar fins a onze nous formats.
QUAN LA IAAF ASSUMEIX EL CONTROL DE LES DONES
És a partir dels Jocs Olímpics de Tòquio, de 1964, on la Federació Internacional estableix una altra nova normativa per a aquestes cinc proves, que contempla participar el primer dia en els 80 metres tanques, pes i alçada i en el segon, la llargada i els 200 metres llisos.
En aquest esdeveniment olímpic, seria on apareixeria la primera campiona olímpica de l'especialitat, quan l'atleta de la URS, Irina Press aconsegueix la victòria amb un registre de 5246 punts, nova plusmarca olímpica i mundial.
La Federació Internacional estableix una altra nova normativa per aquestes cinc proves, que preveu participar el primer dia en els 80 metres tanques, pes i alçada i en el segon, la longitud i els 200 metres llisos, que substitueix la javelina.
La soviètica Irina Pres primera campiona olímpica |
Però no tot el tràfec de canvis i noves proves acabaria aquí, atès que una altra vegada la IAAF continuava endurint-les, la qual cosa no va ser obstacle perquè l'alemanya oriental, Burglinde Pollak, aconseguís a Bonn, millorar la plusmarca mundial amb 4932 p. el dia 22 de setembre de 1973, però amb el canvi dels 80 metres tanques, pels 100 metres tanques
L'última gran marca del pentatló, abans d'entrar de ple en l'actual heptatló, l'aconsegueix, després d'anteriors plusmarques mundials establertes per altres atletes, la russa Nedezhda Tkachenko, quan culmina a Moscou el dia 24 de agost de 1980, el cicle de la prova del pentatló, amb una puntuació de 5083 punts, amb un altre nou format que inclou els 800 metres, en substitució dels 200 metres.
Des de l'any 1977 es va emprar aquest nou model que es disputava en una sola jornada fins al 1980 en què la soviètica Irina Press, tornaria als seus orígens de sempre, en ser la primera campiona olímpica amb aquest nou format.
UNA ALTRA NOVA NOMRATIVA DE COMPETICIÓ
Com es pot comprovar, la incorporació de noves proves i canvis de jornades no dona a l’abast i, novament la IAAF aplica una altra formula diferent que inclou la javelina, que havia estat programada sota el mandat de la FSFIen 1928, i continuar amb les dues jornades d'antany, per disputar les set i definitives proves del que, a partir de l'1 de gener de 1981 ja podem anomenar com l'actual heptatló.
Ramona Neubert, primera plusmarquista d'heptatló l'any 1981 |
Aquesta programació que sembla definitiva, contempla disputar el primer dia les proves dels 100 metres tanques, pes, alçada i els 200 metres i en el segon, la llargada, javelina i els 800 metres.
La primera plusmarquista mundial de heptatló, sota aquest nou format, ho aconsegueix l'atleta del Alemanya Oriental GDR, Ramona Neubert, amb un registre de 6716 punts, a la ciutat de Kíev, el 27 i 28 de Juny de1981, marca que la mateixa atleta tornaria millorar en dues ocasions, fins els 6836 punts, en el Mundial de Moscou els dies 18 i 19 de juny de de 1983.
Novament amb un nou quadre de puntuació en 1985, que sembla ser definitiu, és quan apareix la figura de l'emblemàtica i qüestionada atleta americana, Jackie Joyner-Kersee, la qual en el curs dels Jocs de Seül de 1988, aconsegueix en els dies 23 i 24 de setembre, una nova plusmarca mundial, amb l'estratosfèrica marca de 7291 punts, un registre anomenat a roman, segons alguns tècnics, com un topall inamovible durant molts anys, en la taula de plusmarques mundials.
D'aquesta gran atleta ha de dir-se que va tenir una infància molt traumàtica vivint en el si d'una família molt humil, amb la desgràcia afegida, de contemplar a l'edat d'11 anys, com assassinaven a un home a la porta del seu domicili. Una tràgica escena, que tornaria a repetir-se davant dels seus ulls, quan el seu avi, en estat d’embriaguesa total, va matar d'un tret a la seva àvia.
ELS INICIS D'UNA COMPLICADA HISTÒRIA ATLÈTICA
Als 18 anys gràcies a una beca, va ingressar a la Universitat de UCLA a Seattle, on canvi per complet la seva vida, en prendre contacte per primera vegada amb l'atletisme, sota l'adreça de Bob Kersee, alhora entrenador de l'espectacular Florence Griffith, demostrant les seves enormes qualitats per a la pràctica d'aquest esport. Molt poc temps després, Jackie va contreure matrimoni amb Bob del qual va adoptar el seu cognom.
Alhora el seu germà Al Joyner, guanyador del triple salt en els Jocs de Los Angeles de 1984, es va casar Florence Griffith, amb la qual cosa va néixer el clan més famós de la història atlètica, en convertir-se ambdues en cunyades.
Jackie Joyner-Kersee l'actual plusmarquista mundial |
Aquesta circumstància va afectar greument, la trajectòria atlètica de Jackie Joyner-Kersee, la imatge de la qual va quedar esquitxada, pel sospitós dopatge de Florence Griffith , en els Jocs de Seül de 1988, la qual que va un final de la seva vida molt tràgic. Va morir sobtadament el 21 de setembre de 1998 als 38 anys, víctima d'una apoplexia cerebral.
Cal fer constar que en aquests mateixos jocs, Jackie Joyner-Kersee, també va guanyar la medalla d'or en salt de llargada amb una marca de 7.40 metres, que representava una nova plusmarques olímpica, amb la qual cosa van augmentar els rumors gens favorables per a ella, d'una presumpta presa de fàrmacs, que no va poder confirmar-se, però que sí van motivar la seva decisió de romandre inactiva durant un any. Passat aquest temps va reaparèixer a Seattle, guanyant una heptatló amb un total de 6783 punts.
Com ve succeint en gairebé totes les proves de perllongat esforç, l'heptatló esta actualment assumit en un aparent estancament, a l'espera de les noves practicants, que han de prendre el relleu, que sempre al llarg de la història han tingut totes les disciplines femenines. Una dada que assevera aquesta tesis son les grans marques que figuren entre els “All Time” internacionals, daten des dels anys 1980 i 1990.
EL PENTATLÓ AL NOSTRE PAÍS
Els primers indicis a Espanya es remunten al final de la dècada de 1950, concretament el 1959, quan a Barcelona se celebra una Tricathlón, (longitud, pes i 80 metres llisos) el 22 de novembre, que va guanyar Maruja Cajal, pertanyent al club esportiu Hispano Francès, amb una puntuació de 606 punts, en competència amb onze atletes.
Pocs dies més tard el 29 del mateix mes, també a Barcelona, es disputa el “I Trofeo Sirvent "de pentathón amb les proves de 100 metres llisos, pes, alçada, longitud, i el disc i on novament Maruja Cajal, guanya amb un registre de 697 punts amb la presència de deu atletes participants.
Ana Maria Molina |
Però no seria fins a la dècada de 1960, quan amb l'aparició de la gironina Anna Maria Molina, en l'encara anomena pentatló, comença a remuntar posicions en els rànquings del nostre país, com així mateix a incrementar la presència de les nostres noies.
Afortunadament, l'aparició d'atletes va ser enriquint aquest col·lectiu, que superant tots els obstacles i problemes van aconseguir ocupar un lloc preferent, des del qual els aficionats en general, van començar a conèixer els noms de Sagrario Aguado, Nativitat Astray, Montserrat, Pujol, Blanca Miret, Carolina Nolten, Ana María Molina, Susana Cruz, Rosa Maria Colorado, María Luisa Orobia, Maria Isabel Siles que van ser entre altres destacades atletes, les veritables pioneres d'aquesta disciplina.
Amb la seva tenacitat, el seu coratge, e l seu treball i la seva entrega total, van ser l'exemple a imitar per totes les atletes i un referent espanyol, que no trigaria molts anys a donar els seus fruits alhora que van captar, l'admiració i l'acceptació de tots els aficionats.
La complexitat d'aquesta prova, pels mols ts factors que encara restaven per decidir per part de la IAAFamb un continu canvi de proves i puntuacions, fa molt deficil elab orar una llista global de les que van ser les millors. Cal assenyalar que al llarg de la seva història, la Federació Internacional arribaria a modificar el seu format en infinitat de vegades.
Actualment al nostre país aquest llistat l'encapçalen Maria Pentinat, la nostra actual plusmarquista, que amb Cristina Bárcena i Imma Clopés, són les úniques per sobre dels 5800 punts, les quals van donar peu al seu moment, a la creença que aquesta prova, estava cada vegada mes a prop dels límits internacionals, cosa que no va ser així, ja que des de principis de la dècada del 2000, encara estan totes inalterables, sense que enlluerni el relleu generacional que tots esperaven.
Sagrario Aguado un referent d’aquesta especialitat |
Com l'esperança no es perd mai, sorprenentment va aparèixer una atleta nascuda i resident a l'Hospitalet de Llobregat anomenada María Vicente, tot un prodigi de lluita, superació i sacrifici en la categoria Sub-20, proclamant-se Campiona Mundial Juvenil, en aconseguir a la localitat húngara de Györ, 6221 punts. el dia 06 de juliol de 2017, proclamant-se igualment “Plusmarquista Mundial”.
Amb només 16 anys d'edat, Maria es va proclamar Campiona Juvenil en la prova de Heptatló a Nairobi, i l'any següent amb 17 anys, a Buenos Aires va guanyar la Medalla de Plata en els “Jocs Olímpics de la Joventut”.
Però va ser a la ciutat sueca de Böros, en el curs dels Campionats Europeus Sub-20, quan es va convertir en la primera atleta espanyola a superar els 6000 punts. amb un registre de 6115 punts, per damut de totes les plusmarquistes espanyoles. Aquesta joia del nostre esport, atresora un total de 57 plusmarques entre totes les seves proves predilectes, que són les que comporta l'actual programa del Heptatló.
Cal fer constar que afortunadament, amb l'aparició de noves atletes, sembla que comença a enlluernar un nou horitzó, on es pot esperar una nova etapa d'esplendor en aquesta disciplina. Els noms d'Estefania Fortes, Bàrbara Hernando, Laura Gines, Ana Capdevila, Ruth Unzu, pot ser una garantia de relleu del llegat que van deixar les seves antecessores, que anys més tard va saber aprofitar positivament Carmen Ramos, establint una nova plusmarca espanyola.
Les 10millors atletes mundials “All Time” |
Jackie Joyner Kersee | 7291 Punts | EUA | 24-09-1988 | Seúl |
Carolina Kluft | 7052 “ | SWE | 26-09-2007 | Osaka |
Larisa Nikitina | 7007 “ | URS | 11-06-1989 | Bryansk |
Sabine Braun | 6985 “ | GER | 31-05-1992 | Götzis |
Sabine Paetz | 6946 “ | GDR | 06-05-1984 | Potsdam |
Ghada Shouaa | 6942 “ | SYR | 26-05-1996 | Götzis |
Ramona Neubert | 6935 “ | GDR | 19-06-1983 | Moscou |
Eunice Barber | 6889 “ | FRA | 05-06-2005 | Arlés |
Tatyana Chernova | 6880 “ | RUS | 30-08-2011 | Daegu |
Natalia Shubenkova | 6859 “ | URS | 21-06-1984 | Kiev |
Totes les campiones olímpiques |
Tòquio | 1964 | Irina Press | RUS | 5246 p |
Mèxic | 1968 | Ingrid Becker | GER | 5098 p |
Múnic | 1972 | Mary Peters | GRB | 4801 p |
Montréal | 1976 | Siegrun Siegl | GDR | 4777 p |
Moscou | 1980 | Nedezhda Trachenko | URS | 4669 p |
Les 10 millors marques espanyoles "All Time” |
Böros SWE | 2019 | María Vicente | Spain 6115 p |
Soria | 2018 | Carmen Ramos | Spain 5905 p. |
Castellón | 2019 | Cristina Bárcena | Spain 5860 p |
Barcelona | 2012 | Laura Ginés | Spain 5860 p. |
Alhama de Murcia | 2019 | Cristina Bárcena | Spain 5850 p. |
Barcelona | 2000 | Imma Clopés | Spain 5843 p. |
Azusa USA | 2018 | Patricia Ortega | Spain 5782 p. |
Riviera Brava P. | 2014 | Estefania Estrella | Spain 5660 p. |
Getafe | 2018 | Paula Hernando | Spain 5649 p. |
Gijón | 2016 | Andrea Marina | Spain 5645 p. |
Arona | 2016 | Yanira Soto | Spain 5644 p. |
( Llistats actualitzats el dia 3 de setembre de 2019 )
LES TRES ATLETES QUE ENCAPÇALEN EL RÀNKING ESPANYOL
Maria Viencte en 2019
Maria Peinado 2002 |
Cristina Barcena 2002 |
Fonts d’ informació:
Cerca per Internet
Arxius de l'Associació Espanyola d'Estadístics d'Atletisme AEEA
Llibre d'Irene Szewinska
Llibre "Els Jocs Olímpics de l'Antiguitat", de Conrado Durántez
Llistes de la Foundation Athletic International IAF
Arxius de la Reial Federació Espanyola d'Atletisme RFEA
Documentacio própia
Agost de 2019