REFERENTS HISTÒRICS DE 3000 METRES OBSTACLES - HOMES
ANTECEDENTS ANECDÒTICS
|
Primera medalla olímpica de la història moderna. Atenas 1896 |
Els orígens d'aquesta espectacular prova, van ser com en tantes altres disciplines atlètiques les Illes Britàniques, sent molt freqüents a mitjan segle XIX les carreres hípiques que se celebraven en camp obert pels xicotets poblats que havia disseminats, entre els verds prats dels comtats anglesos.
Els desafiaments han sigut considerats com el primer pas i referent, perquè aquestes proves hípiques esconvertiran més tard, en competicions pedestres, tant de camp a través, (cross country) com en pistes atlètiques (steeplechase).
Estem parlant de mitjants de l'any 1850. Pel que tot allò que es refereix, al nostre esport atlètic en aquelles èpoques, tenen les seves anècdotes i les seves xicotetes històries, no sent ajena a ella aquesta dels 3000 metres obstacles.
Des d'un principi, aquests desafiaments molt populars en aquelles dècades, comptaven amb una massiva massa de seguidors, que aprofitaven aquests esdeveniments per a fer les seves tradicionals apostes, a les quals tan addictes eren.
El córrer a cavall per aquells prats i boscos sortejant, tot tipus de desnivells, xicotetes llomes, rierols, etc., no solament era un atractiu espectacle, sinó que molt prompte es van convertir en autèntics reptes, entre diferents clubs, dels quals solament els més agosarats s'arriscaven a participar. És a partir d'aquesta època quan les carreres a peu, al costat d'altres esdeveniments atlètics, troben el seu punt de partida.
|
Les primeres proves van ser hípiques |
Si ens detenim per un instant, en les esmentades proves hípiques, cal conèixer que quan les distàncies eren de certa consideració, els genets tenien com a guia per a orientar-se, les cúpules dels campanars de les esglésies que es trobaven en els seus recorreguts, atès que en sobreeixir per sobre dels xicotets pujols que hi havia per aquells paratges, els facilitaven per la seva visualització, el camí més curt per a arribar al punt final de la competició.
Si a aquests pinacles que en llengua anglesa, es denominen “Steeple”, li afegim la paraula “chase”. Entendrem millor perquè s’associaa les proves dels 3000 metres obstacles als“3000 metres steeplechase”, tal com són conegudes en quasi tots els programes atlètics internacionals. Aquesta podria ser una de les primeres anècdotes.
La segona ve donada per la participació en un d'aquests desafiaments, d'un genet que en intentar salvar un dels nombrosos obstacles que va trobar pel camí, va sortir bruscament despedit de la seva muntura, per a caure aparatosament al sòl amb el seu cos ple de blaus, alhora de maleïa i jurava que mai més, tornaria a muntar, en un potranc com aquell.
ELS INICIS D'AQUESTA ESPECTACULAR PROVA
|
Primers assatjos de carreres amb obstàcles naturals |
Aquest jove el nom del qual era Halifax Wyatt, estudiant de l’Universitat d'Oxford, va proposar als seus col·legues, realitzar aquestes mateixes competicions, corrent a peu,amb la variant de posar obstacles artificials, com podien ser tanques o troncs, en diferents trams del seu recorregut. Després de diversos assajos, definitivament l'any 1864, en el poblat de Bisney en Oxfordshire.
Els primers assajos de carreres amb aquesta nova especialitat amb obstacles naturals, la va guanyar precisament aquest mateix estudiant, en competència amb els seus eterns rivals esportius de la Universitat de Cambridge, sobre una distància d’unes dues milles (3218,7 metres) aproximadament. No es aventurat dir, que amb ella va nàixer una nova especialitat per al nostre esport atlètic.
Encara que de forma esporàdica, aquesta prova s'anava programant a poc a poc en els festivals atlètics en pista, encara que sense fossat d'aigua i amb distàncies molt dispars entre si, a més d'una dubtosa exactitud referent a la seva longitud i a l'altura dels obstacles, per la qual cosa, cada competició tenia les seves pròpies característiques, per pistes de cendra i altres vegades per la gespa.
Però no seria fins al dia 7 de juliol de 1900, quan un anglès Sydney Robinson, establiria la millor marca mundial oficiosa, en aconseguir a Londres, un temps d'11,18”8, per a una distància de dues milles, sense fossat d'aigua, però amb 12 passos de tanques.
S'INTENTA UNIFICAR LES REGLES D'AQUESTA PROVA
Amb la recuperació dels “Jocs Olímpics de la “Era Moderna” i l'assessorament del Comitè Olímpic Internacional, aquesta prova es va conformant, però no amb la rapidesa que tots desitjaven. És obvi dir que des d'un principi, va ser acceptada per tots però les divergències cada vegada eren majors.
Solament amb dir que de les cinc primeres edicions dels Jocs, quatre d'elles, van ser summament polèmiques, ja ens dóna una imatge més que suficient per a entendre, el difícil que seria arribar a un acord entre els organitzadors de les mateixes.
En els desastrosos “Jocs de París de 1900” es van disputar dues proves, amb obstacles, sent una d'elles sobre la distància de 2.500 metres, amb 13 passos de tanques, però sense fossat d'aigua, que va guanyar el canadenc George Ortón amb un temps 7,34”4.L’altre el guanyador va ser el francès Jean Rimmer amb un crono de 12,58”4.
En els “Jocs de Sant Louis 1904”, amb un altre desastre d'organització, aquesta prova sobre una distància de 2500 metres, va tenir 12 passos de tanques, per 5 del fossat d'aigua, on el mig fondista americà Jim Lightbody, va guanyar la seva segona medalla d'or en uns Jocs amb la marca de 7,35”6.
Un exemple del volum de les divergències, que va haver-hi sobre aquesta prova la tenim, que mentre uns volien que es disputes per fora de la pista de cendra, o sigui sobre l'herba, els altres la volien per dins. Tampoc ho tenien clar on se situaria el fossat de l'aigua. Com es pot observar per aquesta històrica fotografia, inserida unes línies més a baix en aquest document, sobren els comentaris.
 |
Finalment, en els següents de Londres de 1908, sobre 3200 metres, amb 18 obstacles i 6 vegades el fossat, el vencedor va ser l'anglès Arthur Russell, amb un temps de 10,47”8. Com pot comprovar-se, tampoc hi havia unanimitat per cap costat, a la hora d'establir unes regles pera Londres de 1098 que foren vàlides per a tots els Jocs.
En cada Olimpíada es canviaven les regles, per la qual cosa en els següents Jocs programats per a celebrar a Estocolm en 1912 es va decidir, amb bon criteri, no celebrar-los per a evitar agres discussions, que en gens afavorien al moviment olímpic.
Una marca que posteriorment va cridar l'atenció de tots els afeccionats, va ser l'aconseguida, precisament per l'atleta suec, Josef Ternström, un possible guanyador en els esmentats Jocs d'Estocolm, en aconseguir en la ciutat de Malmö, 2 anys mes tard la marca de 9,49”8, el 4 de juliol de 1914., reconeguda posteriorment per la IAAF, com la millor marca mundial, encara que no com a rècord absolut.
A causa del parèntesi provocat per la “Primera Guerra Mundial”, la cronologia d'aquesta disciplina, no es va poder reprendre, fins als Jocs d'Anvers de 1920, una vegada que el COI i la IAAF, van establir de forma oficial, la normativa adequada que havia de tenir aquesta prova per a poder reconèixer les marques, que en el seu moment, haurien de figurar en els llistats de millors marques internacionals.
A partir d'aquest instant es va obrir una etapa de ple domini nòrdic, especialment finlandés, que es mantindria durant sis olimpíades consecutives, fins als “Jocs de Londres de 1948.
COMENÇA L'ERA OFICIAL DE LA FEDERACIÓ INTERNACIONAL
Cal conèixer, que les marques s'aconseguides en pistes de 500 metres, com les de Barcelona o Colònia , com així mateix les de París, amb alguna de 450 metres, els passos de les tanques i del fossat d'aigua, no sempre eren iguals per a tots, per la qual cosa els registres sempre tenien un valor molt diferenciat segons els estadis, on se solien celebrar aquestes competicions.
|
El finlandès Paavo Nurmi |
Després d'una etapa de total domini nòrdic (1924 a 1948), amb els finlandesos Ritola, Loukola, Iso-Hillo, el suec Sjöstram i així mateix en alguna ocasió, del llegendari Paavo Nurmi, es va entrar en una altra època on el domini en aquesta especialitat es va repartir, fins a l'any de 1968, entre atletes de diferents països europeus, que van aconseguir plusmarques itítols olímpics, amb marques que jacomençaven a tenir una rellevant qualitat.
Va ser a partir de l'any 1954 quan es va decidir, que solament s'homologarien les plusmarques, que s'obtingueren en pistes de 400 metres, amb 28 passos de tanques i 7 del fossat d'aigua, amb una altura dels obstacles, de 0,914, per a totes les competicions internacionals.
La primera plusmarca acceptada per la IAAF va correspondre a l'atleta hongarés Sándor Rozsnyói, quan en la ciutat de Berna, va aconseguir la marca de 8,49”6, el dia 28 d'agost de1954, amb motiu dels Campionats d'Europa.
Aquest gran atleta va tenir dos anys més tard, dues grans decepcions, durant els “Jocs Olímpics de Melbourne” de 1956.
LA FINAL OLIMPICA MÉS CONFLICTIVA DE LA HISTORIA
|
El pas del fossat d’aigua, als Jocs Olímpics a Melbourne, amb l’anglès Chris Brasher nº 226, medalla d’ or, cap davanter del grup |
Una, la més important, la invasió del seu país per les tropes russes, amb la incertesa del que els podia succeir als seus familiars. L'altra, la deterioració de tota la il·lusió posada després de llargs períodes de preparació, davant la possibilitat d'aconseguir el guardó més gran que pot desitjar un atleta, que no és un altre, que coronar-se com a campió olímpic com tots els entesos van vaticinar.
De totes maneres a punt va estar de penjar-se la medalla d'or, en un atapeït colze a colze amb el noruec Ernst Larsen, que a punt van estar d'ensopegar, havent de deixar lliure la part esquerra de la pista perquè aixó no succeïre, la qual cosa aprofito per a colar-se, segons van dir de forma irregular, l'atleta anglés Chris Brasher, que va arribar primer a la meta.
Aquest final va tenir la seva polèmica, per unes protestes que van motivar la desqualificació de l'anglès, que gràcies al propi Rozsnyói, quan va exposar que no va haver-hi tal irregularitat, amb la qual cosa el jurat no va tenir més remei que rectificar per a proclamar a l'atleta britànic, com a legítim vencedor, sent la medalla de plata per a l'atleta hongarés i la de bronze per al noruec Ernst Larsen. Amb aquest triomf, els anglesos van recuperar l'hegemonia que sempre, segons ells, els corresponia.
S'ha de dir, que en senyal de protesta per aquesta invasió, tant Espanya, com Holanda van renunciar a estar present en aquests Jocs, mentre que Hongria, la nació agredida, no va faltar a la cita olímpica. Els perjudicats, els esportistes, que a priori teníem la possibilitat, d'estar presents per primera vegada, en uns Jocs Olímpics. Però sens dubte aquells eren uns altres temps...
QUAN AQUESTA PROVA ACONSEGUEIX LA SEUA MÀXIMA ESPLENDOR
Però va ser en els Jocs de Mèxic de l'any 1968, quan van fer la seva aparició els atletes africans, amb el keniata Arnos Biwott, que va guanyar per primera una medalla d'or d'aquesta prova, en uns Jocs Olímpics, amb el registre de 8,51”02.
|
Arnos Biwott de Kenia |
Per a donar-nos una idea de l'aclaparant superioritat dels atletes africans en aquesta disciplina, la trobarem entrant en els llistats internacionals, on veurem que de les 10 últimes olimpíades disputades, des dels Jocs de la cabdal mexicana, 8 van ser per als especialistes de l'esmentat continent africà.
Però encara hi ha més. Si entrem en el rànquing mundial “All Time”” trobarem, que entre els 10 primers classificats 8 també són atletes delmateix continent i del mateix país de Kenya, que dominaria a partir d'aquest punt, absolutament totes les grans competicions internacionals.
Igualment si parlem dels Campionats Mundials, trobem, que de les 12 edicions celebrades fins avui, 10 dels vencedors, tornen a ser atletes de Kenya.. Parlar de noms seria interminable. Solament amb visualitzar les taules estadístiques, inserides al final d'aquest document, són la prova més eloqüent, per a conèixer amb tot detall aquest gran domini que exerceixen actualment els atletes africans.
ESPANYA TAMBÉ ESTÀ PRESENT EN AQUESTA PROGRESSIÓ
El nostre país com ja és tradicional, comença a ensenyar la seva identitat atlètica quan parlem d'estadístiques, que no és un altre que un considerable retard que en algunes disciplines és abismal, la qual cosa provoca en determinades èpoques, la seva inexistència en qualsevol ránking allèn les nostres fronteres.
Després d'uns primers moviments, al voltant dels anys 1920 i 1930, documentats pel nord del nostre país i Catalunya, la primera referència ho podem fixar en l'atleta aragonés Angel Mur, quan va ser reconegut per la Federació Espanyola, com a primer plusmarquista espanyol, per la seva marca de 9,46”0 aconseguida en l'Estadi de Montjuïc de Barcelona, el dia 10 de juny de 1934.
ELS PIONERS A ESPANYA DE DUES ÈPOQUES MOLT DIFERENCIADES
|
Angel Mur del F. C. Barcelona, primer plusmarquista d'España |
Constantino Miranda del R.C.D. Español, atleta olímpic |
Solament una dècada més tard comencen a sorgir els noms del madrileny Antonio Goméz Urtiaga, del català adoptiu Constantino Miranda, un atleta oriünd de LaRioja, que van aconseguir marques molt acceptable en els anys de 1940-50, la qual cosa li va valdre per a estar present en els “Jocs Olímpics de Londres de 1948”, amb un destacada actuació en la final dels 3000 metres Steeplechase, en la qual va haver-hi un detall que no va passar desapercebut, per a ningú de la gentada que omplia l'estadi.
Va succeir que un atleta que anava davant seu, va caure al sòl el, que li va induir a parar-se per a ajudar-li a alçar-se i continuar, la qual cosa li va valdre l'ovació de la jornada i el premi “Trofeu Fair Play” d'aquests Jocs. L'únic aconseguit per un atleta espanyol en uns Jocs Olímpics.
L'ÈPOCA DAURADA D'AQUESTA ESPECIALITAT A ESPAÑA
Si ens detenim en els anys 1950 a 1970, veurem clarament que els nostres atletes, no cessen d'incrementar els ránkings espanyols, destacant poderosament els noms dels gallecs, José Teixeira amb 9,10”0 de Manuel Augusto Alonso, vuit vegades campió absolut d'Espanya i sis com a plusmarquista, cabent-li l'honor de ser el primer espanyol a baixar dels 9 minuts, en el “Campionat d'Europa d'Estocolm de 1958”, amb la marca de 8,56”2 i de Javier Alvarez Salgado un altre dels grans de Galícia, que va aportar grans actius per a aquesta prova.
Seguint el seu deixant, sorgeixen noms tan il·lustres com Dimas Ramos, Vicente Egido, Antonio Campos, Francisco. Sánchez Vargas, Domingo Ramón, José Luis Blanco els quals van tancar entre uns altres, una brillant etapa de la història d'aquesta prova, abans de l'aparició dels nostres actuals campions, que ja brillen actualment, en els llistats de marques internacionals.
|
Eliseo Martín |
Luís Miguel Berlanas |
José Luís Blanco |
Els noms de Luis Miguel Martin Berlanas, 8,07”44 en el 2002, Eliseo Martín, 8,09”09 en 2003, Antonio.Jiménez Pentinel, 8,11”52 en 1976, són en certa forma, al costat de José Luis Blanco, 8,12”86 en el 2006, la consolidació d'aquesta difícil especialitat a Espanya.
La marca de l'actual plusmarquista espanyol, Luis Miguel Berlanas, li col·loca amb el seu magistral registre, entre els primers 20 atletes mundials de tots els temps, donant-li tot el llustre de qualitat, que tant necessitava aquesta especialitat a Espanya
| Grans referents histórics deLs segles XIX – XX - XXI |
| 1er Campeón Olímpico | 1900 | George Orton | 7,34”4 | París | CAN |
| 1er Record Olímpico | 1900 | George Orton | 7,34”4 | París | CAN |
| 1er Record Mundial | 1954 | Sándor Rozsnyói | 8,49”6 | Berna | HUN |
| Mejor marca del siglo XX | 2004 | Saif Saaed Shanheen | 7,53”63 | Bruselas | QTA |
| Cronología de tots els campions olímpics de l'“Era Moderna” |
| Atenas | 1896 | No se celebraron | ----- | ----- |
| París | 1900 | George Orton (2500 m.) | 7,34”4 | CAN |
| París | 1900 | Jean Rimmer ( 4000 m. ) | 12,58”4 | FRA |
| Sant Louis | 1904 | Jim Lightbody( 1900 m. ) | 7,39”6 | EUA |
| Londres | 1908 | Artur Russell ( 3200 m. ) | 10,47”8 | GBR |
| Estocolmo | 1912 | No se celebraron | ------ | ----- |
| Amberes | 1920 | Percy Hodge | 10,00”4 | SWE |
| París | 1924 | Vilho Ritola | 9,33”6 | FIN |
| Amsterdam | 1928 | Toivo Loukola | 9,21”8 | FIN |
| Los Angeles | 1932 | Volmari Iso - Hollo | 10,33”4 | FIN |
| Berlín | 1936 | Volmari Iso - Hollo | 9,03”8 | FIN |
| Londres | 1948 | Tore Sjöstram | 9,04”6 | SWE |
| Helsinki | 1952 | Horace Ashenfeld | 8,45”4 | EUA |
| Melbourne | 1956 | Chris Brasher | 8,41”2 | GBR |
| Roma | 1960 | Zdazislaw Kriszkowiak | 8,34”2 | POL |
| Tokio | 1964 | Gastón Roelants | 8,30”8 | BEL |
| Méjico | 1968 | Arnos Biwott | 8,51”02 | KEN |
| Munich | 1972 | Kipchoge Keino | 8,23”64 | KEN |
| Montreal | 1976 | Anders Gärderud | 8,08”2 | SWE |
| Moscu | 1980 | Bronislaw Malinowski | 8,09”70 | POL |
| Los Angeles | 1984 | Julius Korir | 8,11”80 | KEN |
| Seul | 1988 | Julios Kariuki | 8,05”51 | KEN |
| Barcelona | 1972 | Matthew Birir | 8,08”84 | KEN |
| Atlanta | 1976 | Joseph Keter | 8,07”12 | KEN |
| Sidney | 2000 | Ezekiel Kembol | 8,05”81 | KEN |
| Atenas | 2004 | Reuben Kosgei | 8,21”43 | KEN |
| Pekín | 2008 | Brimin Kipruto | 9,10”34 | KEN |
| Londres | 2012 | Ezaquiel Kemboi | 8,18”01 | KEN |
| Rio Janeiro | 2016 | Conseslus Kipruto | 8,03”28 | KEN |
| Las 10 millors marques mundiales “All Time” |
| Saif Saaeed Shaheen | QTA | 7,53”63 | Bruselas | 03-09-2004 |
| Brimin K. Kipruto | KEN | 7,53”64 | Fontvieille | 02-07-2011 |
| Paul Kipsiele Koecu | KEN | 7,54”31 | Roma | 03-05-2012 |
| Brahim Boulami | MAR | 7,55”28 | Bruselas | 24-08-2001 |
| Bernard Barmasai | KEN | 7,55”72 | Colonía | 24-01-1997 |
| Ezequiel Kemboi | KEN | 7,55”76 | Fontvieille | 22-07-2011 |
| Mosés Kiptanui | KEN | 7,56”16 | Colonía | 24-01-1997 |
| Richard Kipkemboi | KEN | 7,56”81 | Doha | 11-05-2012 |
| Reuben Kosgei | KEN | 7,57”29 | Bruselas | 24-08-2001 |
| Jairus Kipchoge | KEN | 7,58”41 | Bruselas | 05-09-2014 |
| Less 10 millors marques espanyoles “All Time” |
| Luis Martín Berlanas | 8,07”44 | Bruselas | 30-08-2002 |
| Eliseo Martín | 8,09”09 | París | 26-08-2003 |
| Antonio Jiménez Pentinel | 8,11”52 | Sevilla | 08-06-1976 |
| José Luis Blanco | 8,12”86 | Huelva | 08-062006 |
| César Pérez | 8,13”86 | Huelva | 20-06-2006 |
| Angel Mullera | 8,13”71 | Bruselas | 07-08-2012 |
| Marco Cepeda | 8,14”74 | Barcelona | 25-07-2000 |
| Victor García | 8,15”20 | Huelva | 07-06-2012 |
| Domingo Ramón | 8,15”74 | Moscú | 31-07-1980 |
| Juan José Torres | 8,16”25 | Coblenza | 29-08-1984 |
Llistats tancats el dia 26 de Juliol de 2018
Fonts d'Informaciò
Reserca per Internet
Documentació propia
Arxius fotográfic d’ Enric Plà miembro de AEEA
Llibres de la Asociación Española de Estadísticos de Atletismo AEEA
Arxius dee la Real Federación Española de Atletismo RFEA
Llibres de la Internacional Athetic Foundation IAAF
Traduccions per Anna Marti
Agost de 2009