REFERENTS HISTÒRICS DE LA PROVA DEL DECATHLÓ
ELS SEUS PRIMERS ORÍGENS
Si volem trobar els primers inicis de la prova del Decatló, haurem de remuntar-nos a l'any 708 a C. quan aquesta disciplina, considerada com la més completa de totes, era el plat fort i la que més expectació aixecava durant el curs dels Jocs de l'Antiguitat. En aquells remots temps, aquesta prova era coneguda amb el nom de Pentatló.
Aquesta disciplina que gaudia del fervor de tot el poble grec, era sempre esperada amb una enorme expectació, atès que d'ella sorgia l'atleta més complet i el guerrer més intrèpid de l'exèrcit grec. S’ha de tenir present que la base del Pentatló es fonamentava ja des d'un principi, en la formació dels soldats de l'exèrcit grec, sempre disposats a afrontar les batalles més dures d'aquelles èpoques.
Les proves que constituïen aquesta disciplina eren la carrera a peu, salt de llargada, llançament de javelina, llançament de disc i finalment la lluita. Aquesta estava dividida en tres especialitats, segons les èpoques, la lluita, la boxa i la més brutal de totes elles el pancraci, que era una barreja de les dos anteriors, on tot era vàlid, fins a l’extrem d’arribar a l'inhumana estrangulació del contrincant.
Segons descriuen els historiadors, existeix l'evidència que un tal Arriquión, mentre era escanyat i abans de morir, va tenir temps de desencaixar un turmell al seu contrincant obligant-li a l'abandó, per la qual cosa, a títol pòstum, va ser proclamat vencedor.
El Segle V a C. va ser l’època d’esplendor d’aquests Jocs. Posteriorment, l’any 393 d C., en plena dominació romana, es van prohibir, sent substituïts per d’altres sagnants competicions, ha on l'única finalitat dels quals, era la preparació de futurs guerrers. La durada d'aquesta prova combinada, tenia una un límit de cinc dies. A cada jornada només es disputava una de les cinc disciplines programades.
El format d'aquesta competició establia que els atletes que més saltaven en llargada, passaven a llançar la javelina. Els quatre millors passaven a disputar la prova pedestre, dels quals els tres primers feien el llançament de disc. Finalment els dos millors disputaven la prova de lluita, d’on sorgia el vencedor.
Part d'aquesta informació, procedeix del llibre “Les Olimpíades Modernes”, escrit per Conrado Durántez, President d'Honor del Comitè Internacional Pierre de Coubertin.
L'ÈPOCA MODERNA DEL DECATLÓ
En el Segle XIX a Anglaterra, l'atletisme, com molts altres esports, ja gaudia d'una gran popularitat . Va ser aquí on es van organitzar les primeres proves combinades, les quals van tenir una molt bona acceptació per part dels afeccionats.
En algunes competicions de l'Era Moderna hi havia festivals esportius on el Decatló tenia una durada entre un i tres dies, fins que definitivament va quedar fixat en dos. Aquests són els que regeixen des dels Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912 fins a l’actualitat. Un any més tard es va fundar la IAAF amb seu a Londres, que seria l’origen de totes les noves regles de l'atletisme mundial.
L'esperit de l'atleta més complet, com es denominava al vencedor en els Jocs de l'Antiguitat, va seguir prevalent, tant en el Pentatló Modern com en l'actual Decatló. Si en la primera de les disciplines esmentades les proves es van anar suavitzant, en la segona s'anaven endurint, sotmetent a l'atleta a un esforç més dur, atès que després de les nou proves disputades en dos dies, restava la darrera prova els agònics 1500 metres, que tancava la competició.
LA GLÒRIA I LA MISÈRIA DEL MÉS GRAN DE TOTS
El mític Jim Thorpe el més complet |
Una de les injustícies més grans mai conegudes en l'esport es va produir en els Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912 on va emergir poderosament la figura del més gran atleta de tots els temps, l'americà Jim Thorpe, un home de raça pell vermell descendent de la tribu sioux. El seu nom era conegut entre els membres de la seva comunitat amb l’alies de “Sendero Luminoso” besnét del Gran Cap de la tribu Halcón Negro. Ell va ser la figura indiscutible d'aquests jocs, guanyant a més del Decatló la prova del Pentatló, que també es va disputar en aquella olimpíada.
Mai en la cronologia d'aquesta competició olímpica hi hagut ningú que vencés amb tanta superioritat, avantatjant el segon classificat en més de 700 punts, tot i reconeixent que les taules de puntuació no sempre han mesurat sota els mateixos criteris, atès que el CIO les va fer endurir en diferents ocasions.
Hugo Weislander el 1912
|
En el moment de lliurar les medalles, el rei suec Gustau V li va dir, “És vostè, sens dubte, l'atleta més complet de tots els temps”. Però la gran decepció va venir un any més tard, quan el seu propi Comitè Olímpic Americà va denunciar-lo al COI al·legant que era un esportista professional, amb la qual cosa va ser desposseït automàticament dels seus guardons que van ser oferts al suec Hugo Weislander, segon classificat, que les va rebutjar immediatament.
D'aquest gran esportista, és curiós conèixer que la seva primera i última participació en una prova de decatló, va ser precisament la que va correspondre a aquests Jocs d'Estocolm, la puntuació dels quals, va trigar prop de vint anys a ser superada. Caldria afegir que potser l'atletisme, no fos el seu esport predilecte.
Va ser casualment, estant en una pista d'atletisme, en el curs d'un entrenament, quan vestit de carrer, va assajar en una de les seves disciplines, aconseguint una marca que va deixar sorpresos als tècnics i atletes que hi havia per allí. Molt aviat ho van convèncer per ingressar en el seu equip, i efectuar els seus primers entrenaments, per la més completa de les proves atlètiques, que li va portar, gens més ni res menys, que a participar en uns Jocs Olímpics.
Cal assenyalar, que la seva veritable passió era la practica de l'esport en general, sent un assidu practicant en esports tan dispars, com podien ser el futbol americà, el beisbol, natació, boxa, tennis, hoquei sobre gel, tir amb arc, en els quals sempre va tenir el vist i plau de tots els seus preparadors.
Però on va sobresortir en particular, va ser en el futbol americà i el beisbol, on en els equips dels Cantón Bulldogs i New White Giants respectivament, va marcar fites que van crear història, sent triat posteriorment, com un dels millors jugadors de la seva història.
Aquest gran campió, que va ser proclamat per l'Associació de Periodistes d' EUA com l'atleta més gran de la primera meitat del Segle XX i més tard a l’any 1999 com el tercer millor atleta de tot el Segle XX, darrera dels mítics Babe Ruht i Michael Jordan, es va passar la resta de la seva vida reclamant aquelles medalles tan legítimament guanyades a Estocolm.
Aquesta és la història gloriosa i una de les més injustes d’uns Jocs. El motiu exposat pels membres de la AAU va ser que havia percebut diners, uns 20 dòlars més o menys, per jugar al futbol americà en un equip de beisbol de la segona divisió. Aquesta va ser la tragèdia d'un gran esportista que va marcar per sempre el rumb de la seva vida, enfonsant-lo en la més profunda misèria i en un alcoholisme crònic, que va provocar la seva mort el 28 de juny de 1953 a la localitat de Lamita.
Trenta anys més tard, en 1983, el CIO sota el mandat de l'espanyol Joan Antoni Samaranch, va decidir redimir-lo d'aquella injustícia, lliurant als seus fills i néts les seves anhelades medalles amb la qual cosa es va fer justícia històrica que mereixia. Aquestes medalles varen ser dipositades a un museu, essent posteriorment robades i desconeixent fins avui, ha on són..
COMENÇA LA CRONOLOGIA D'AQUESTA PROVA
Després dels esmentats Jocs d'Estocolm, tot l'esport mundial va quedar paralitzat amb motiu de la Primera Guerra Mundial, no reprenent les competicions fins als Jocs d'Anvers en el 1920. A partir d’aquests Jocs, el Decatló va anar incrementant la seva presència en totes les competicions mundials de les quals, van anar sorgint els més complets atletes, afermant el que ja en els remots Jocs de l'Antiguitat, es considerava com la disciplina més completa de totes.
Com s’ha esmentat anteriorment, la IAAF, de forma gradual i d'acord amb els avenços tècnics de l'esport atlètic, així com dels artefactes de llançament i pistes de competició, va anar modificant les taules de puntuació. Aquestes esmenes es van iniciar l'any 1920, per seguir en el 1934, després de la Segona Guerra Mundial, en les dècades 1950 i 1960 i per ser fixades definitivament el 1985, fins als nostres dies.
En els llistats inserits al final d'aquest document podem visualitzar els noms de molts atletes que van fer història, entre els quals van sobresortir l'americà Bo Matisa i el britànic Dalleu Thomson, únics que van poder repetir el triomf en uns Jocs Olímpics.
ELS ÚNICS GUANYADORS EN DUES OLÍMPIADES CONSECUTIVES
L'americà Bob Mathias |
Ashton Eatón d'USA |
Bob Mathias ho va aconseguir als Jocs de Londres de 1948 i Hèlsinki en el 1952, mentre que Daley Thompson, els va assolir al Jocs de Moscou el 1980 i a Los Ángeles el 1984. Posteriorment els anys 2012 i 2016 l’americà Ashton Eatón es va afeixir guanyant a Londres i Rio de Janeiro respectivament.
L'actual record mundial el posseeix el l’americà Ashton Eatón. amb una puntuació de 9045 punts, aconseguit a Pequin el dia 29 d’agost de 2005, però no necessàriament pot considerar-se-li com el millor de tots.
En la complicada cronologia del decatló, on els punts són en definitiva els que marquen les classificacions, no sempre reflecteixen exactament, qui és el millor de la història, atès que el que veritablement es recorda, són les gestes i els factors que van influir en alguns atletes, per marcar amb els seus agònics triomfs, la grandesa d'aquesta especialitat.
No és el mateix els 8412 punts de l'americà Jim Thorpe, en 1912, que els 7887 del seu compatriota Bob Mathias, en 1952, de Rafer Johsson, 8392 en 1960, de l’anglès Daley Thompson, amb 8495, en 1980 i de Ashtón Eatón, donat com ja queda explicat, les circumstancies en aquelles èpoques, eren molt diferents.
EL MOVIMIENT DEL DECATLÓ A ESPANYA
Rafael Hernández Coronado, el primer plusmarquista espanyol l'any 1929
|
Tot i l’ancestral retard del nostre país, aquest no es va mantenir al marge del progrés d'aquesta prova tant històrica.
Ja l'any 1929 Rafael Hernández Coronado, aconseguia la primera plusmarca espanyola de la història en assolir a Madrid, una puntuació de 4723 punts,una marca que, cinc anys més tard el dia 11 de novembre de 1934, va superar Celso Mariño a Tolosa quan va aconseguir el bon registre de 5748 punts, marca que va perdurar fins 1948 quan el plusmarquista espanyol a l’any 1929 guipuscoà Bernardino Adarraga, aconseguia a Madrid enlairar la puntuació fins als 5846 punts, gesta que repetiria sis anys més tard, també a la capital d’Espanya, a l’assoli una puntuació fins els 5850 punts.
Un altre dels grans desatentes espanyols que va consolidar una mica més aquesta disciplina en el nostre país, va ser el madrileny Rafael Cano que va marcar definitivament el camí als seus successors amb un gran registre de 7629 p.aconseguit a Barcelona el 10 de juny de 1973.
Una fita històrica per a aquesta disciplina i per al nostre esport ho va aconseguir Antoni Peñalver quan, contra pronòstic, aconsegueix a Barcelona la medalla d’argent en els memorables Jocs de 1992 a la ciutat comtal.
DOS GRANS REFERENTS A ESPAÑA
Bernardino Adarraga el 1950 |
Rafael Cano el 1978 |
Actualment la plusmarca espanyola la posseeix Francisco Javier Benet, en aconseguir anys més tard, el 17 de maig de 1998 en la localitat de Alhama de Múrcia, un registre de 8526 punts.
Aquest atleta juntament amb Antonio Peñalver, Jaime Peñas i Alvaro Burrell, són els únics espanyols per d’amunt dels 8000 punts, cosa impensable no fa massa anys, deixant a la vegada tots ells, un excitant llegat, per a les noves promocions que sens dubte, sorgiran per darrera d’ells.
Sempre es diu, que els records s'estableixen perquè uns altres els superin, i això sense dubte, inevitablement succeirà.
Millors atletes mundials fins 1920, puntuats amb la taula de 1912 |
James “Jim” Thorpe | EUA | 8412 Puntos | Estocolmo | 14-07-1912 |
Aleksander Klumberg | EST | 8025 “ | Tallín | 05-07-1920 |
Bertil Ohlson | SWE | 7853 “ | Estocolmo | 04-07-1920 |
Helge Levland | NOR | 7786 “ | Kristiania | 20-07-1919 |
Evert Nilsson | SWE | 7780 “ | Estocolmo | 04-07-1920 |
Hugo Wieslander | SWE | 7724 “ | Estocolmo | 14-07-1912 |
Brutus Halmilton | EUA | 7684 “ | Nueva York | 10-07-1920 |
Everett L. Bradley | EUA | 7626 “ | Nueva York | 10-07-1920 |
Gustav Holmer | SWE | 7347 “ | Estocolmo | 13-07-1912 |
Paavo Johansson | FIN | 7596 “ | Tampere | 20-06-1920 |
Jhon Svanstroem | FIN | 7534 “ | Malmo | 09-07-1914 |
Karl Halt | GER | 7534 “ | Malmö | 09-07-1914 |
Alma Richards | EUA | 7517 “ | San Francisco | 10-08-1015 |
Waldemar Wickholm | FIN | 7462 “ | Malmö | 09-07-1914 |
Erik Gyllenstople | SWE | 7420 “ | Estocolmo | 04-07-1920 |
J.Austin Menaul | EUA | 7414 “ | Menaul | 24-05-1912 |
Los mejores atletas mundiales, bajo mandato de la IAAF |
Astón Eatón | USA | 9045 Puntos | Pekín | 29-08-2005 | |
Román Sebrle | TCH | 9026 “ | Götzis | 27-05-2001 | |
Tomás Dvorák | TCH | 8994 “ | Praga | 04-07-1999 | |
Dan O’Brien | EUA | 8891 “ | Talence | 09-09-1992 | |
Daley Thompsón | ENG | 8847 “ | Los Ángeles | 09-08-1984 | |
Jürgen Hinngsen | GER | 8832 " | Mannheim | 09-06-1983 | |
Bryan Clay | EUA | 8832 “ | Eugene | 30-06-2008 | |
Erki Nool | EST | 8815 “ | Edmontón | 07-08-2001 | |
Uwe Freimuth | GER | 8792 " | Potsdam | 21-07-1984 | |
Trey Hardee | EUA | 8790 " | Berlín | 20-08-2008 |
Cronologia de tots els campions olímpics |
Estocolm - 1912 | James “Jim” Thorpe | EUA | 8412 Puntos |
Anvers- 1920 | Helge Lovland | NOR | 6804 “ |
París - 1920 | Harold Osborn | EUA | 7710 “ |
Amsterdam - 1928 | Paavo Yrjölä | FIN | 8053 “ |
Los Ángeles- 1932 | James Bahsch | EUA | 8462 “ |
Berlín - 1936 | Glen Morris | EUA | 7900 “ |
Londres - 1948 | Bob Mathias | EUA | 7139 “ |
Helsinki - 1952 | Bob Mathias | EUA | 7887 “ |
Melbourne - 1956 | Milton Campbell | EUA | 7937 “ |
Roma - 1960 | Rafer Johsson | EUA | 8392 “ |
Toquio - 1964 | Willi Holdorf | GER | 7887 “ |
Méxic - 1968 | Bill Toomey | EUA | 8193 “ |
Munic - 1972 | Nikolay Avilov | URS | 8454 “ |
Montreal - 1976 | Bruce Jenner | EUA | 8618 “ |
Moscou - 1980 | Daley Thompson | GBR | 8495 “ |
Los Ángeles - 1984 | Daley Thomson | GBR | 8797 “ |
Seúl - 1988 | Christian Schenk | GDR | 8488 “ |
Barcelona - 1992 | Robert Zmëlik | TCH | 8611 “ |
Atlanta - 1996 | Dan O’Brien | EUA | 8824 “ |
Sydney - 2000 | Erki Nool | EST | 8641 “ |
Aten3s - 2004 | Román Sebrle | CZE | 8893 “ |
Pekín - 2008 | Bryan Clay | EUA | 8791 “ |
Londres - 2012 | Ashton Eaton | EUA | 8869 “ |
Rio de Janeiro - 2016 | Ashton Eaton | EUA | 8963 r.o. |
Els millors atletes espanyols, fins la dècada dels 1950 |
Bernardino Adarraga | 5846 Puntos | Madrid | 16-06-1948 |
Celso Mariño | 5748 “ | Tolosa | 11-11-1934 |
Luis Agosti | 5736 “ | Barcelona | 08-09-1932 |
Antonio Gil | 5703 “ | Madrid | - -10-1935 |
Andrés Iguaran | 5596 “ | Barcelona | 09-10-1932 |
Miguel Consegal | 5529 “ | Tolosa | 01-10-1933 |
Joaquin Roca | 495 “ | Tolosa | 01-10-1933 |
Rafael H. Coronado | 5427 “ | Barcelona | 18-12-1930 |
José Tugas | 5227 “ | Barcelona | 09-10-1932 |
Els 10 millors atletes espanyols segons la taula internacional de 1985 |
Los 10 mejores atletas españoles egún la tabla internacional de 1985
Antonio Peñalver |
Fco. Javier Benet |
Kevin Mayer 9126 Punts Tallence 16-09-2018
Fco. Javier Benet | 8526 " | Alhama de Múrcia | 17-05-1998 |
Antonio Peñalver | 8478 “ | “ “ | 24-05-1992 |
Pau Gaspar Tonnesen | 8247 " | Eugene EE.UU. | 11-06-2015 |
Jaime Peñas Jorge Ureña Alvaro Burriel |
812 8 " 8125 " 8005 " |
Alhama de Murcia Londres Alhama de Murcia |
01-06-1997 12-08-2017 24-05-1992 |
Oscar González | 7949 “ | Pequín | 31-08-2001 |
David Gómez | 7940 “ | Huelva | 07-08-2004 |
Agustín Félix | 7845 “ | Saragossa | 23-07-2006 |
Marcos Antonio Moreno | 7790 “ | Logroño | 20-08-2000 |
Llistats tancats el dia 26 de Juliol de 2018
Tots els llistats estan confeccionats segons les taules dictades per la IAAF, durant les dècades de 1920, 1934, 1954, 1962 i 1983.
Fonts d’informació:
Butlletins de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme AEEA
Recerca per Internet
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme RFEA
Traduccions per Anna Martí
Llibres de la Foundatión Internacional de l’IAAF
Documentació pròpia.
Desembre de 2011