REFERENTS HISTÒRICS DE SALT DE LLARGADA FEMENÍ 

ELS ORÍGENS D'AQUESTA ESPECIALITAT 

                                                    

Potser sigui aquesta prova, una de les més antigues de tot el calendari femení, si tenim en compte, que ja en els "Jocs de l'Antiguitat" uns 708 a.C., ja estava inclosa en la prova del Pentatló.

 

Entrant de ple en l'època que podem considerar moderna, uns anys abans que apareguessin al "Llibre dels Records", de l’Internacional Foundation els noms de les alumnes del "Vassar College" a la població de Poughkeepsie a l'estat de Nova York, d'Emma Baker amb un registre de 3.48m. el 9 de novembre de 1895 i de la seva companya d'estudis, Rowena Reed, amb una marca de 4.04m. el 15 de maig de 1897, ja hi va haver en aquest final del segle XIX, un actiu moviment de les dones que igual que els homes, desitjaven practicar proves atlètiques.

 

El Vassar College a Poughkeeepsie

Però el gran problema, era al mateix Comitè Olímpico Internacional (CIO), que res volia saber de la integració femenina, en un esport que segons ells, només estava concebut per a la pràctica dels homes.

 

Davant aquesta negativa, el moviment de les dones no es va fer esperar. Amb la finalitat de controlar i poder atorgar la deguda credibilitat a tots els seus registres, no hi va haver una altra solució  que crear un nou organisme, dedicat totalment a les dones, de manera que sota la presidència de la francesa, Alice Milliat, una lluitadora nata per a la defensa de la dona en nom de la seva pràctica esportiva, va néixer la "Federació Internacional Femenina"  (FSFI). creada a París l'any 1921.

 

Una de les seves primeres decisions, a més d'organitzar les seves pròpies competicions, va ser reconèixer com a primera marca mundial, l'aconseguida per la txecoslovaca Casa Mejzlikova, amb un salt de 5.16m. a Praga el 6 d'agost de 1922, a la qual van seguir entre altres, la mediàtica i gran atleta japonesa Kinue Hitomi amb 5.50m. el 1926 a Göteborg, i més tard l'anglesa Muriel Gunn, amb 5.57m. a Londres, el 1927.

 

La mítica japonesa Kinué Hitomi

Davant l'evidència que l'impuls femení era irreversible, el (CIO) no va tenir altra alternativa que acceptar en els seus programes la presència de les dones. El fet que el Baró Pierre de Coubertín, a causa del seu delicat estat de salut, hagués de cedir la presidència al Comte Henri de Baillet-Latour, va facilitar molt la resolució d'aquest contenciós, atès que des d'un principi, aquest es va mostrar molt més receptiu per dialogar i estudiar les peticions,  d'Alice Milliat, arribant a la conclusió que la presència femenina en uns Jocs Olímpics, eraAquesta va arribar en els Jocs Olímpics d'Amsterdam, el 1928. Amb la finalitat de conèixer amb exactitud totes les vicissituds per les quals va haver de lluitar l'entorn femení fins a trobar el seu lloc natural en el nostre esport, recomano, entrar en l'índex general d'aquesta pàgina de Notícies, en el document titulat (Les primeres actuacions femenines de l'atletisme mundial) que vaig realitzar el dia 14 de novembre del 2006.

L'ATLETISME FEMENÍ SOTA EL CONTROL DE L'IAAF

Cal assenyalar que la primera plusmarca mundial reconeguda per la IAAF, ja a les portes dels Jocs d'Amsterdam, ho va aconseguir sota les seves sigles, l'anteriorment citada Kinue Hitomi amb 5.98m. a Osaka el dia 20 de maig de 1928, en el curs dels Campionats del Japó, record que va perdurar durant 11 anys, fins que l'alemanya Christel Schulz, primera dona en passar dels 6.00 metres, gesta que va aconseguir a Berlín, durant el curs dels "Jocs de lai STAF", amb un salt de 6.12m. el  dia 30 de juliol de 1939.

 

Malgrat que en els esmentats "Jocs Olímpics d'Amsterdam" a la causa de la pressió que rebia per tots els costats, el (CIO) no va tenir altra solució per sortir del pas i calmar els ànims de tot l'entorn femení, que incloure en aquests Jocs, cinc proves per a les dones, però sense figurar en elles, la de longitud, que va haver d'esperar fins als "Jocs de Londres" de 1948, per a ser inclosa per primera vegada en uns Jocs Olímpics.

 

COMENÇA L'ASCENSIÓ DEL SALT DE LLARGADA

  

Un cop amb la llum verda de la IAAF, les competicions van ser incessants per tots els continents, i així i tot donada la bondat de les marques, no seria, fins als esmentats “Jocs de Londres”, quan aquesta disciplina va poder per fi, ser considerada com una prova més del calendari olímpic.

 

Va ser per tant la capital anglesa, l'escenari, on per primera vegada una dona, Olga Gyarmati, d'Hongria, es proclamaria, guanyadora d'una medalla d'or, aconseguint així mateix, la primera la plusmarca olímpica, amb un salt de 5.69m  però no podent accedir al rècord mundial de la "holandesa voladora", la llegendària "Fanny" Blankers-Koen, que va aconseguir l'extraordinari registre de 6.25m. a la ciutat de Leiden el 19 de setembre de 1943.

 

Olga Chistyakova

És a partir d'aquest instant, quan l'aparició de les atletes de la Unió Soviètica i països de l'Europa Oriental, els noms farien un llistat interminable, monopolitzen tots els llistats internacionals, sent entre d'altres, els noms de Galina Vinogradova de la URS, Etbieta Krzesinska de Polònia, Tatyana Shchelkanova de la URS, de la romanesa Vitorica Viscopoleanu, fins arribar a la russa Vilma Baedauskiene que en la població de Kishinyov, aconsegueix ser la primera dona en passar dels 7.00m. metres, amb un salt de 7.07m. el 18 d'agost de 1978.

 

És curiós i en certa forma anecdòtic, que entre les 21 saltadores de l'Est d'Europa, que contínuament es van anar passant la plusmarca mundial d'una a una altra, fos una nord-americana, "Jackie" Joyner- Kersee, quan el dia 13 d'agost de 1987 , aconsegueix arrabassar aquesta supremacia de les atletes europees, en saltar a Indianapolis, fins a una distància de 7.45m. rècord mondial.que a penes li va durar un any quan ja una altra atleta de la URS, Galina Txistiakova retorna l'hegemonia que llavors havien tingut les atletes de l'Europa Oriental amb una marca de 7.52m. actual plusmarca mundial, assolida a Leningrd el dia 11 de juny de 1988 rècord que encara roman vigente després de 11 anys. 

 

 

                                                                                                                                       

      EL NOSTRE ATLETISME TAMPOC ES DORM EN ELS LAURELES

 

Com en gairebé totes les disciplines femenines a Espanya, les nostres atletes inicien el seu camí amb un evident retard, en relació amb gairebé tots els països europeus. Diferents factors, com l'escassa estructura atlètica del nostre país, on gairebé sempre l'atletisme femení, ha estat el pitjor malparat.

 

D'una banda a les rodalies de la dècada dels anys 1930, va néixer gràcies a l'esforç d'un reduït, però persistent grup d'atletes, un atletisme en estat embrionari que amb moltes dificultats intentava obrir-se camí. D'altra banda, la traumàtica post Guerra Civil Espanyola, tampoc els va afavorir molt per continuar amb la seva feina.

 

SALTANT LONGITUD L'ANY 1930  A L'ESTADI DE MONTJUIC

 

Aurora Villa un referent a Espanya

En aquesta lluita van destacar principalment, a part d'alguna esporàdica aparició per altres regions, les comunitats de Madrid, Barcelona i Pais Basc. Els noms més d'una vegada esmentats, quan parlem d'aquestes difícils dècades, de Lucinda Moles, amb 4.51m. el 1929, Carmen Sugrañes, amb 4.41m. el 1930, Aurora Villa amb 4.58m. el 1931, les germanes Rosa i Castelltort, ambdues amb 4.28m. i d’María Trepat amb 4.28m. en l’ any 1933, són entre d’altres, les que van tancar el cicle d’aquest incipient despertar de les postres atletes.

 

Però tot aquest esforç es va enfonsar a partir de l'any 1935, pels motius de tots conegut, de la nostra desgraciada guerra civil, quedant tot derruït, sense federació, directius, sense entrenadors i molts atletes amb seqüeles del conflicte bèl·lic.

 

Arribats a aquest punt parlant dels anys 1940, es va haver de començar tot de nou. És veritat que hi va haver algun festival, encara que sense la ratificació oficial, ni la garantia de certes marques assolides. Només l'entusiasme d'algun federatiu, i d'alguns atletes, ja pràcticament retirats de la competició, van ser els que van intentar reconduir tota aquesta precarietat. És obligat també deixar constància de l'aparició esporàdica d'alguna atleta, com Eulàlia Sants, que va arribar a saltar 4.65m. el 7 de juliol de 1940 a les Campionats del S.E.U, però a partir d'aquí, gairebé tot va finalitzar per les nostres noies.

 

Maria Luisa Consegal

No va ser fins a principis de 1960, quan alguns noms van començar a ser coneguts entre els nostres aficionats, com Maria Luisa Consegal, Ana María Gibert, Blanca Miret, primera atleta en traspassar la barrera dels 5 metres, amb un salt de 5.02m. el 14 d'octubre de 1963 a Saragossa.

 

Però serà en els anys 1970, quan ja el llistat de les nostres prometedores saltadores, és cada vegada més notori. Els noms d'Isabel Montañá amb 5.89m., Josefina Salgado amb 5.93m. destaquen per sobre d'altres atletes amb meritòries marques, per tancar aquesta dècada amb María José. Martinez G. que amb un salt de 6.01m. té l'honor de ser la primera atleta a saltar més enllà dels 6 metres, el dia 27 de maig de 1979 a Barcelona.

 

És en aquest gairebé obligat pròleg, al qual podem considerar com els referents del salt de longitud al nostre país, obria d'incloure, a l'atleta del Gimnàstic Barcelonès de la Ciutat Comtal Olga Dalmau, 6 vegades plusmarquista nacional amb un millor salt de 6.30m . el 10 de juny de 1982 a Barcelona i 6 vegades també, com a Campiona Absoluta d'Espanya de l'especialitat.

 

     ES COMENCEN A ENRIQUIR ELS LLISTATS DE MARQUES

 

L'aparició de la gran Sandra Myers i el seu exemple de plena dedicació al nostre esport, comença a donar els seus fruits, com així mateix l'aparició dels grans i actuals entrenadors que tenim al nostre país. Els noms d'Antonio Corgos, Rafael Blanquer o Ramón Cid entre d'altres, tenen molt a veure amb aquesta positiva evolució de les nostres actuals saltadores.

 

No hi ha dubte que la feina està ben feta. Les marques de Concepció Montaner, amb 6.92m. aconseguida a Madrid l'any 2005, de Niurka Montalvo amb 7.06m. i actual recordwoman d'Espanya i primera atleta en traspassar la barrera dels 7 metres, a Sevilla el 23 d'agost de 1999, no són fruit de la casualitat sinó d'un treball ben planificat i de la confrontació constant amb altres atletes del nostre entorn espanyol, com la pròpia Sandra Myers 6.68m., Carlota Castrejana, 6.47m. com així, mateix, de les prometedores saltadores, Estrella Roldán i Virginia Martinez totes dues amb 6.45m com a registre personal.

 

UN POKER DE GRANS REFERENTS A ESPANYA

  

Concepción Montaner

Niurka Montalvo

Estrella Roldán

Sandra Myers

                                .

Grans referents històrics dels segles XIX i XX

Millor marca del segle XIX	Rowena Reed	USA	4.04	Poughkeepsie	15-05-1897
Millor marca del segle XX	Galina Chistyakova	URS	7.52	Leningrado	11-06-1988
1ª campiona olímpica	Olga Gyarmati	HUN	5.69	Londres	03-08-1948
1ª récord olímpic	Olga Gyarmati	HUN	5.69	Londres	03-08-1948
1º récord mundial	Kinué Hitomi	JAP	5.98	Osaka	20-05-1928

   

Les 10 millors marcas mondiales “All Time” a l’aire lliure

Galina Chistyakova	URS	7.52	Leningrado	11-06-1988
Jackie Joyner-Kersee	EUA	7.49	Nova York	22-05-1994
Heike Drechsler	GDR	7.48	Neubrandenburgo	09-07-1998
Anisora Cusmir-Stanciu	ROM	7.43	Bucarest	04-06-1983
Tatyana Kotova	RUS	7.42	Anency	23-06-2002
Yelena Belesvskaya	URS	7.39	Bryansk	18-07-1987
Inessa Kraveyts	URS	7.37	Kiev	11-06-1988
Tatyana Lébedeva	RUS	7.33	Tula	31-07-2004
Yelena Jlopotnova	URS	7.33	Alma Alá	12-09-1985
Marión Jones	EUA	7.31	Zürich	12-08-1998

   

Niurka Montalvo	7.06	Sevilla	23-08-199
Concepción Montaner	6.92	Madrid	16-07-2005
Juliet Itoya	6.80	Getafe	21-07-2018
Maria del Mar Jover	6.78	Monachil	09-07-2010
Sandra Myers	6.68	Oviedo	30-01-1988
Fátima Diame	6.68	Tarragona	27-06-2018
Olatz Arrieta	6.61	Monachil	02-07-2016
Arantza Loureiro	6.53	Sevilla	22-02-2009
Carlota Castrejana	6.47	Basauri	04-07-1998
Estrella Roldán	6.45	Madrid	24-06-1989

( Llistats tancats el dia 28 de Juliol de 2018 )  

Fonts d’ informació:

Documentació própia
Arxius de la Asociación Española de Estadísticos de Atletismo   AEEA 
Arxius de la Real Federación Española de Atletismo   RFEA 

Recerca per Internet 

Libres de l’ International Athletic Foundation   IAAF

Correccions de català per Anna Marti

                                                                                                                       Agost de 2009