CRONOLOGÍA HISTÒRICA DE 400 METRES TANQUES-HOMES

ELS PRIMERS MOVIMENTS

Aquesta espectacular prova dels 400 metres tanques, va veure per  primera vegada la seva llum, a unes pistes atlètiques, el dia 27 d'abril de 1867, quan a la població anglesa d'Eltham, l'atlèta anglès N. Paterson, va trigar 67,0 en recórrer la distància de 440 iardes (402.34 m).

Però no seria fins al dia 28 de juny de 1903, quan les iardes, donarien pas a la mesura mètrica, quan un atleta francès Georges Filliátre, va fer a París, aquesta distància, amb una marca de 57 1/5, durant el curs dels Campionats de França disputats en el Bois du Boulogne. Aquests registres sempre van ser considerats posteriorment per l'IAAF, com a millors marques, però sense la oficialitat, per ser considerades, en qualsevol d'aquelles dècades, com plusmarques mundials.

Com ha tants altres esports, aquesta prova atlètica, va tenir el seu origen a les Illes Britàniques, ha on era molt habitual al seus programes atlètics, fins que l’aparició del nord americà  John Tewsbury als “Jocs de París” de 1900, proclamin-se nou campió olímpic, amb la marca de 57,6 va trencar aquesta hegemonia dels británics.

Però no tot acabaria aquí. Vuit anys més tard a la “Olimpíada de Londres” de 1908, un altre americà Charles J. Bacon, assoleix la marca de 55,0 que la Federació Internacional, no dubtaria en acceptar-la com un nou record mundial oficial, el dia 22 de juliol de 1908.

A partir d’ aquest Jocs, es va anar fent una alternança, als programes internacionals, amb les iardes i el sistema decimal, segons la tendència del país organitzador, proposant els partidaris de le messura anglesa, que tanmateix es reconeixes oficialment, un record mundial als 440 iardes, pel qual l’atleta anglès Gerard L. Anderson, va tenir l’honor dues anys més tard, aquest reconeixement, quan a Londres, va aconseguir la marca de 56, 4/5 el dia 16 de juliol de 1910, plusmarca que es mantindria imbatible, fins l’any 1920, quan altre americà, John Norton, va assolir a Pasadena, el temps de 54,1/5, el 26 de juny de 1920.

Per la seva part Frank Loomis, dels USA, en la distancia mètrica dels 400 metres tanques, rebaixa el record del seu compatriota Charles J. Bacon, als “Jocs de Anvers” d’aquest mateix any, amb un temps de 54,0.

A partir d’ aquesta nova plusmarca mundial, la messura mètrica es va anar imposant, amb l’aparició dels grans especialistes americans, que durant dècades varen ser els dominadors absoluts, amb l’única intromissió del suec Sten Pettersson, que amb 53,8 el dia 4 d’octubre de 1925, va aconseguir aturar momentàniament, a Colombes, aquest acaparador domini, que fins llavors era propietat dels atletes dels USA.

La rèplica dels atletes americans, no es va fer esperar, encapçalant tots els records internacionals. Els noms de F. Morgan A Taylor, Glenn Hardin, Roy Cochran, Charlie Moore, tots ells, al seu moment, plusmarquistes mundials, van anar elevant constantment la qualitat d'aquests records, fins a 1953, quan un atleta de l'URS, Yurly Lituyev, sorprèn a tots, amb un nou record de 50,4 a Budapest, el 20 de setembre de 1953.

EL COMENÇAMENT DE LES GRANS MARQUES

Encara que les marques sempre, són respectables en qualsevol època, no hi ha dubte, que l'aparició de l'americà Glenn “Jeep” Davis, en els Trials d' USA, recuperant el record mundial per al seu país, va ser l'espoleta, perque aquesta prova assolis, el seu punt més alt d'acceptació, entre tots els seus practicants. Glenn Davis, que a més de ser el primer home, en baixar dels 50,0 amb l'increïble registre de 49,5, repetiria dues anys més tard a Budapest, un nou record amb 49,2 en el curs de l’encontre Hongria-USA en el Népstadión, de la capital hongaresa.

EL MILLOR DE TOTS I EL GRAN REFERENT D’AQUESTA PROVA

L’atleta d’ Ohio Glenn ”Jeep”Davis, doble campió olímpic a Melbourne      1956 i Roma 1960, plusmarquista mundial en tres oportunitats, i     el primer home en baixar dels 50 segons

Posteriorment Glenn Davis, es va proclamar doble campió olímpic als “els Jocs de Melbourne” de 1959 i de Roma de1960, per la qual cosa sempre ha estat considerat com el més gran especialiste de la història d’ aquesta emblemàtica disciplina, si tenim en compte que fins llavors, tot es realitzave, damunt de pistes de cendra.

Glenn Davis, oriünd d'Ohio, sobrenomenat el "Jeep" per la seva fortalesa, va ser premiat l’any 1958, amb el Premi Sullivan, al millor atleta amateur del seu país, guanyant a més dels dues títols olímpics, una altra medalla d'or als “Jocs de Roma”, en el relleu de 4 x 400 metres.

És veritat que darrere seu, van anar sorgint contínuament, altres grans especialistes com el sud-africà Gert Potgieter, l'italià Salvatore Morale, l’alemá Harold Schmid, l'anglès David Hemery, l'ugandès John Akii-Bua, campió olímpic en els “Jocs de Munic” de 1972, i primer atleta en deposar la barrera dels 48 ,0, el dominicà Fèlix Sánchez, campió olímpic en Atenes, l’americà Angelo Taylor, campió olímpic a Pequín, però sempre Glenn “Jeep” Davis, ha sigut l’exemple a seguir i el referent, de tots els especialistes actuals.

Félix Sánchez Campió olímpic a Atenes	Angelo Taylor Campió olímpic a Pequín

COMENÇA UNA NOVA ERA A PARTÌR DELS ANYS 1960 - 1970

La aparició de les pistes sintètiques, els nous materials esportius, el professionalisme refrenat per l’ IAAF, l’incidència mediàtica de la TV, els patrocinadors, els managers, etc., son  ingredients que molt tenen que veure, amb l’impuls que ha experimentat a les  ùltimes dècades, el nostre esport atlètic. Tot això amb el suport institucional, en forma de beques i noves instal·lacions, a quasi tots els països del món.

El salt cap endavant amb les noves tecnologies, a  sigut impressionant, donat que molt aviat van començar a donar els seus fruits, amb la aparició de l’esmentat John Akii-Bua. i d’un altre gran  campió, el carismàtic Edwin Mosses, atleta que  tanca les portes d’accès, per a la millora dels seus impressionants registres d’aquelle època, dels  quals, sobresurt, la marca de 47,02 assolit a la ciutat de Koblenza, el dia 31 d’agost de 1983, com a nou record mundial.

Però com els records sempre es estableixen, per que altres els milloren, sorgeix als inoblidables “Jocs Olímpics de Barcelona” de 1992, un altre americà Kevin Young, que amb els seus 46,78 aconsegueix, a més del títol olímpic, batre la plusmarca mundial, que a la vegada representava, ésser el primer atleta en baixar dels 47,0 segons.

Encara que per molts, no va deixar de ser un fet soprenent la seva victoria a Barcelona, la veritat es que Kevin Young, ja va anar deixant senyals de la seva vàlua, quan a Lausanne, va obtenir a l’any 1987 un temps de 48,15, que representava  la cinquena millor marca mundial.

A Seül, dins del marc, dels seus “Jocs Olímpics”  ja tenir a mà, el pòdium al classificar-se en quart lloc, amb 47,94, essent a l’any següent a Berlín el líder mundial de 1989, amb la marca de 47, 86. Per lo tant, no va ser fruit de l’atzar, la seva Medalla d’Or, a Barcelona-92, als quals ja va arribar imbatible al llarg de tot l’any. El seu extraordinari record, succeint al mític Edward Mosses, amb 46,78, el 6 d’agost, del 1992, encara a dia d’avui, continua intacte, desprès de 24 anys.

LA PROGRESSIÒ A L’ ENTORN DEL NOSTRE PAÍS

Els primers referents al nostre país, datant a partir de l'any 1921 essent entre las ciutats de Madrid i Tolosa, on es reparteixen l'organització d'aquesta prova, dins dels seus calendaris atlètics, recordant que encara no existia l'Estadi de Montjuïc de Barcelona, considerat durant molts anys, com la catedral de tots els grans esdeveniments atlètics a  Espanya.

És a la capital espanyola on apareixen per primera vegada, els noms dels primers especialistes, Antonio Helguera, José Maria Peña,  José Luis Gasset, Juan Becerril, José Luis Emaldi Andrés Iguarán, entre altres destacats atletes de l’època, que dic de pas, no van poder baixar del minut, fins que Juan Cuñat, del F.C.Barcelona, assoleix un temps de 59,8 el 30 de juny de 1930, marca que més tard, igualarien, Manuel Mateu i Joaquim Roca.

Serà a mitjans dels anys 1940, quan  es comença a perfilar un llistat gaire molt acceptable, tenint en  consideració, la precarietat de l’infrastructura atlètica i les seqüeles d'una difícil postguerra, on destacaren per damunt de tots, l’asturià José Luis Rubio, els guipuscoans Juan Bautista Adarraga i Gaspar Gómez, amb marques al voltant dels 55,0 als quals segueixen la seva empremta, ja dins els anys 1950, Sebastian Junqueras, José Fórmica, F. Javier Artiach, Bernardino Lombao y Antonio Cazorla, que amb temps lleugerament inferiors, arriben fins a l'any 1960, que amb l'aparició de les pistes de tartán al nostre país, també els registres s’enlairen fins  unes cotes, que feia pocs anys, ningú imaginava.

Ivan Rodríguez	José María Romera

Un dels grans referents, en l'època de les pistes sintètiques, va ser Manuel Carlos Gayoso, que per nou vegades rebaixa la plusmarca nacional, fins a arribar a un registre de 51,3 el 25 de setembre de 1966 a Berna, que després superarien,  Francisco Suarez Canal, amb 50,5 i un altre gran  atleta Manuel Soriano, que  amb 49,8 el dia 8 de juliol de 1972 a Madrid, aconsegueix a més del record espanyol, ser el primer atleta del nostre país, en rebaixar el topall dels 50,0 segons.

Amb el camí molt bé marcat, sorgeixen també José Casabona amb 50,6, Carlos Azulay amb 49,59, Oscar Pitillas amb 49,50, per donar pas a l'actual recordista espanyol, José Alonso Valero, que després d'haver rebaixat en set ocasions la millor marca espanyola, aconsegueix el 31 d'agost de 1987 a Roma, el registre de 49,0 el més longeu de tots els actuals records espanyols.

L'ICONA ESPAÑOL DE 400 METRES TANCAS 

Llistats tancats el dìa 26 de Juliol de 2018

  Fonts d'Informacio

Recerca per internet
Documentació pròpia
Arxius de la Real Federación Española de Atletismo  RFEA 
Llibres de la Asociación Española de Estadísticos de Atletismo  AEEA 
Llibres de La Internatiomal Athletic Foundation  ’IAAF

Traduccions per Anna Martt

                                                                                                                                                Juliol de 2009