REFERENTS HISTÒRICS DE 110 METRES TANQUES

 

ELS PRIMERS MOVIMENTS D'AQUESTA PROVA

 

Abans de la pista, a Anglaterra ja passaven tanques en el cross a mitjans del segle XIX

Així va començar la prova de 110 tanques,

posant obstàcles en Cros a mitjans del segle XIX 

A diferència altres especialitats atlètiques, la prova de 110 metres tanques, no té els seus ancestrals en els Jocs de l'Antiguitat, la qual sí tenen quasi totes les proves que conformen el calendari olímpic. Aquesta espectacular disciplina, a la qual podem considerar com relativament moderna, esta inspirada per les proves hípiques d'obstacles a Anglaterra.

Els primers moviments, estan registrats, segons els arxius actuals, en l'elitista centre estudiantil del Elton College, situat en el Comtat de Berkshire en el Sud-est del Regne Unit, molt proper en el Castell de Windsor, residència oficial dels Reis d'Anglaterra.

Abans que la pista, a Anglaterra ja passaven tanques amb la hípica, pero van decidir incloure les tanques en el Cross a mitjants segle XIX en festivals esportius, en la qual varen inclure tambè, una competició de velocitatde 140 iardes, en la qual s'havia de passar per sobre de deu tanques, repartides equitativament en aquest curtrecorregut.

 

El vencedor d'aquesta prova va correspondre a l'alumne Philip Norman, guanyador amb un temps de 18,0 seg., que com queda explicat, va causar una gran sensació i acceptació per part de tots els assistents, donada l’espectacularitat de la prova. La data va ser el 29 de novembre de 1837, marcant l'inici d'una nova i bella prova atlètica, que amb el pas del temps, arribaria a ser una de les més espectaculars i atractives del calendari atlètic internacional.

 

Molt ràpid en 1850, l'Exeter College d'Oxford i la Universitat de Cambridge, arreplegant el relleu del Elton College, van ser regulant i conformant la prova, amb noves variants, tant en la seva distància, que seria reduïda a 120 iardes (109,72m) com en l'altura de les tanques, que passaria a tenir 3,5 peus (1.06m.).Aquest centre educatiu d'alta nissaga, els esports preferits eren el rugby i el rem.

 

El Elton College en el Comptat de Berkshire en el Regne Unit

L'Elton College al Comptat de

Berkshire (Regne Unit)

S'ha de fer constar que la primera pista atlètica amb mesures reglamentàries, es va inaugurar precisament a Oxford en 1850, la qual va servir, a més d'incrementar la integració de nous atletes, reflectir els seus registres en els seus arxius, que més tard passarien als de les futures federacions.

 

Per a això va néixer una nova seu federativa, gairebé al uníson amb les pistes, denominada Federació Nacional d’Atletisme d’Anglaterra, amb la finalitat de poder controlar totes les activitats que s'anaven succeint en aquelles remotes èpoques.

 

Com no podia ser menys, en altres països fora de les illes britàniques, especialment a França i Estats Units, també van aconseguir que aquesta nova disciplina, tingués una bona acceptació per part de tots els afeccionats. Precisament en el segon d'aquests països, es va fundar l'any 1860, l'Olímpic Club de Sant Francisco, naixent amb això, un nou referent per a atletisme nord-americà.

 

 Passant tanques a Detroit en 1888
Passant tanques a Detroit el 1888

El domini, com va ocórrer en gairebé totes les proves de l'actual calendari olímpic, abans de l'aparició de la IAAF, va ser un vedat tancat per als atletes britànics que no van cessar de dominar totalment la distància. La millor marca, sempre en distàncies mesurades per iardes, la va aconseguir l'anglès Charles Daft, amb un temps de16, 0.assolit a Londres el 3 de juliol de 1886, reconeguda posteriorment com a millor marca del segle XIX.

 

S'ha d'assenyalar que aquesta prova, va tenir el seu bateig olímpic, en els Primers Jocs Olímpics de l'Era Moderna d'Atenes en 1896, la qual cosa va generar alguns dubtes, quant a la posició de les tanques i la distància entre ambdues, en canviar les iardes pel sistema mètric, amb la qual cosa a partir d'aquest moment romandria inalterable en totes les olimpíades, encara que tot sigui dit, alternant-se durant alguns anys, les iardes i els metres, en diferents festivals d'alt nivell, sobretot als països anglosaxons.

 

Mai en els Jocs, va haver-hi una participació tan reduïda en una prova, atès que en el moment de presentar-se prendre la sortida, solament ho van fer dos atletes americans, Thomas Curtis, vencedor amb la marca de 17,6 i l'alemany Gratley Goulding amb 17,8. És obvi dir, que per primera vegada un pòdium olímpic, va quedar incomplet en quedar vacant el lloc destinat per al tercer atleta classificat.

 

Però sempre procurant trobar el punt idoni per a aquesta disciplina, seria a França, en 1888 quan es va decidir donar una empenta definitiva, amb noves modificacions que estiguessin més concordes amb el que Europa desitjava.

 

Igualment es va modificar la distància des de la sortida a la primera tanca a 13.72m., alhora que s’ampliava la distància en 28m.,des de l'última tanca fins a la cinta d'arribada. L'altura dels obstacles, va quedar fixada en 9.14m, amb tot la qual cosa, va quedar estructurada de forma definitiva els 110 metres tanques, tal com coneixem actualment.

 

COMENÇA EL DOMINI DELS ATLETES DELS ESTATS UNITS

 

Thomas Curtis, primer campió olímpic en 1896 
Thomas Curtis, primer campió olímpic el 1896

Quatre anys més tard el 1890 amb l'aparició d'un altre atleta no britànic, l'americà Harry L.Williams, l'hegemonia dels anglesos va quedar totalment eclipsada, quan aquest realitza a Nova York, un temps de 16.0 seg., marca que igualarien posteriorment diversos compatriotes seus, amb la qual cosa començaria un llarg domini nord-americà que duraria diverses dècades.

 

A partir d'aquest moment com queda dit, el domini dels atletes d' USA va ser aclaparador, acaparant tots els llistats de millors marques mundials, la rúbrica de les quals la posa un altre americà Alvin Kraenzlein, quan en els Jocs Olímpic de París de 1900, aconsegueix fer patent aquesta superioritat en guanyar l'or olímpic amb la marca de 15, 4 seg.

 

Aquest domini que perduraria durant totes les olimpíades celebrades fins als de Jocs Estocolm de 1912 guanyant totes les medalles d'or, va trobar el seu zenit en els Jocs de Londres de 1908, on va sobresortir poderosament el nord-americà Forrest C.Smithson, amb una marca de 15,0 seg. que posteriorment seria considerat oficialment, com a primer plusmarquista mundial.

 

Això va succeir una vegada constituïda de forma oficial, la primera Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) a Estocolm el dia 17 de juliol de 1912, on es va decidir durant el curs del seu primer congrés, elegir com a president el suec Sigfried Edström. Les seves primeres decisions van ser reconèixer de forma oficial, totes aquelles marques anteriors, si aquestes reunien els requisits legals establerts.

 

      EUROPA APAREIX EN ELS RÀNKINGS INTERNACIONALS

 

El domini dels atletes d' USA, va ser veritablement espectacular. Des dels Jocs d'Atenes de 1896, fins als de Munic de 1972, tots els vencedors van ser atletes nord-americans, amb l'excepció del canadenc Earl Thomson a Anvers de 1920 i el sud-africà Sydney Atkinsoon en Amsterdam de 1928.

 

A partir d'aquestes esporàdiques, però reeixides aparicions d'atletes no americans, es va haver d'esperar fins al dia 27 de juliol de 1934, quan un altre nord-americà Percy Beard, recupera el ceptre universal, en córrer la distància a Estocolm, en 14,3 seg., el dia 26 de juliol de 1934, que fins llavors posseïa el finlandès Bengt Sjöstedt, amb 14,4 seg., aconseguida a Hèlsinki el 5 de setembre de 1931.

 

L’alemany Martin Lauer, l’atleta que va obrir i tancar una època històrica
L’alemany Martin Lauer, l’atleta que va obrir i tancar una època històrica

El colofó de l'aparició d'atletes no americans, és la presència de l'alemany Martín Lauer, que malgrat no aconseguir el cim olímpic, si aconsegueix la plusmarca mundial amb l'extraordinari temps de 13,2 seg. sobre la llavors pista de cendra de Zürich, el 7 de juliol de 1959, tancant amb això el cicle de grans marques sobre aquest tipus de pistes.

 

Aquesta plusmarca romandria imbatible, malgrat l’assentament dels grans de l'època Lee Calhoun, Earl MaCullouch, Ery Hall, Willie Davenport i del mateix Rod Milburn tots ells americans, fins que aquest últim li arrabassa la supremacia el 6 de juliol de 1973, en acreditar un crono de 13,1 seg. ja en l'època de les afavoridores pistes sintètiques, a la mateixa ciutat de Zürich.

 

No hi ha dubte que Martín Lauer, va ser un dels més grans especialistes de la història, quedant sempre el dubte del registre que hagués pogut aconseguir, d'haver actuat en les mateixes condicions i pistes que ho van fer els seus successors.

 

Des d'aquest instant, la voràgine de plusmarques dels atletes d' USA és imparable, fins a l'any 1959, quan apareix l'alemany Martín Lauer, interposant-se entre ells, en arrabassar-los la supremacia mundial en Zürich, el 7 de juliol de 1959, amb una gran marca de 13,2 seg., que romandria inalterable fins al 6 de juliol de 1973, quan un altre atleta americà, Rod Milburn, aconsegueix un crono de 13,1 seg., ja en l'època de les afavoridores pistes sintètiques.

 

   EL COMENÇAMENT D'UN ALTRE ATLETISME

 

A partir dels Jocs de Mèxic el 1968, amb l'aparició de les pistes sintètiques, amb el professionalisme oficialitat, els nous materials i la incorporació de esponsors i televisions, l'atletisme va donar una bolcada total, per la qual cosa difícilment poden comparar-se unes èpoques amb unes altres

 

Amb tots aquests ingredients l'ascensió de marques és constant, es l'època dels nous ídols que no cessen d'aparèixer per tot el món. Als noms de Willie Davenport, Roger Kingdom, Rod Milburn, Ery Hall, Renaldo Nehemiah, aviat se'ls unirien atletes d'altres països que fins llavors, eren quasi desconeguts, com el cubà Alejandro Casañas, l'anglès Colin Jackson, el xinès Xiang Liu, fins a arribar a un altre cubà Dayron Robles, actual posseïdor de la plusmarca mundial, amb l'increïble temps de 12,87, aconseguida el 12 de juny de 2008 a la ciutat de Ostrava.

 

ELS DOS MÉS GRANS DE L' EPOCA MODERNA

 

El cubà Dayron Robles El xinès Xiang Lui 

El cubà Dayron Robles                                                       El xinès Xiang Lui

 

 ELS REFERENTS HISTÒRICS A ESPANYA

 

Les primeres competicions al nostre país, daten des de principis del Segle XX, amb esporàdics festivals, on predominaven les proves de velocitat, salts i llançaments, però sense referència de cap prova de tanques, fins que el dia 24 d'abril de 1909 apareix a Madrid, el nom de Carlos de Anchóriz, que marca un temps de 19,8 seg. convertint-se en el primer referent espanyol.

 

Ja dins de la dècada de 1910-1919 la millor marca correspon a Sòcrates Quintana en realitzar a Madrid el dia 15 d'abril de 1914, un temps de 18,0 seg. al que seguiria en la del decenni 1920-1929, Clemente Martínez, quan a Sant Sebastià, aconsegueix el bon crono de 17,8 seg. el 24 de juliol de 1920.

 

En la curta temporada de la dècada de 1930 existeix una marca de Antonio del Pino de 17,6 realitzada a Oviedo el 25 de juny de 1939.

 

El gallec Manuel Suárez Molezún, al centre, impulsor dels 110 metres tanques a Espanya, en la dècada de 1940

          El gallec Manuel Suárez Molezún, al centre, impulsor dels

             110 metres tanques a Espanya, en la dècada de 1940

 

 

La cronologia d'aquesta disciplina, com en totes les que van succeir després de la nostra guerra civil, va sofrir un estancament que no va trobar la seva recuperació, fins a ben entrada la dècada 1940- 1949, on la incorporació de nous atletes, va portar amb si la millora constant de marques, el major assoliment de les quals ho va aconseguir el gallec Manuel Suárez Molezún amb un registre de 15,5 seg. a Madrid el 27 de juny de 1948. En aquest nou cicle, molt van tenir a veure, els Campionats d'Espanya per a Universitaris, Front de Joventuts, Militars i naturalment els Absoluts.

 

Sebastián Junqueras, un altre referent d’aquesta especialitat a Espanya
Sebastián Junqueras, un altre referent d’aquesta especialitat a Espanya

L'espiral de millora no es va detenir. A partir de la dècada de 1950-1959 una sèrie de noms poc coneguts per les actuals noves promocions, però si que recordar-los, perquè ells van ser els que van iniciar el camí pels quals venien per darrere, com van ser els Sebastián Junqueras, José Lacunza, Jose J. Parellada i Emilio F.Campra, el qual va establir a la fi d'aquest any la marca de 15,1 seg., a Madrid, marcant el camí com a grans preferents, als Rafael Cano amb 14,5 en 1967 i Manuel Ufer també amb 14,5 seg. en 1968, ja gairebé en les portes d'accés a un nou tipus d'atletisme, amb l'aparició de les pistes sintètiques.

 

ELS ATLETES QUE VAN MARCAR LA HISTORIA MODERNA A ESPANYA

 

Javier MorachoCarlos SalaFelipe Vivancos

               Javier Moracho                              Carlos Sala                                 Felipe Vivancos

 

 

El llistat d'aquestes noves generacions des de 1970 a 2012, és molt llarga i de gran qualitat,. Noms com Javier Moracho, Carlos Sala, J.L.Lloveras, Antonio Lanau, Felipe Vivancos entre molts uns altres, van ser els predecessors de Jackson Quiñónez, un atleta d’ascendència afro-equatorià, nacionalitzat espanyol, que va situar el record espanyol, amb un registre de gran qualitat, com ho acredita la seva marca de 13,34 seg.

 

Encara que la millor actuació d'un corredor espanyol en l'àmbit internacional la va realitzar Javier Moracho, quan en els Jocs Olímpics de Moscou en 1980, va aconseguir entrar en la final olímpica, amb un meritori setè lloc amb 13,78, gesta encara no igualada, per cap atleta espanyol en una final olímpica, disputada per carrers.

 

Posteriorment en l’any de 2016 va arribar a Espanya l’atleta cubà Orlando Ortega un dels millors especialistes mundials, que no va dubtar en adquirir la nacionalitat espanyola, per defendre al seu nou país als Jocs de Rio de Janeiro, ha on va assolir l’èxit més gran de la seva carrera, aconseguint la medalla d’argent.

 

Aquest atleta quan va arribar al nostre país tenia una millor marca de 12,94 seg. assolida a Saint Denis, encara amb la nacionalitat cubana. Però va ser a Mònaco ja nacionalitzat espanyol, quan va proclamar-se com a nou plusmarquista espanyol amb la marca de 13,04 seg.

 

110 M Orlando Ortega

El cubà, nacionalizat espanyol, Orlando Ortega actual

                                       plusmarquista espanyol

 

 

Les 10 millors marques mundials “All Time” a l’aire lliure

Aries Merritt USA 12,80 Brusel.les 07-09-2012

Dayron Robles

CUB

12,87

Ostrava

12-06-2008

Xiang Lui

CHN

12,88

Lausanne

11-07-2006

David Oliver

USA

12,89

Doha

09-05-2008

Dominique Arnold

USA

12,90

Lausanne

11-07-2006

Colin Jackson

GBR

12,91

Stuttgart

20-08-1995

Roger Kingdon

USA

12,91

Zürich

16-08-1989

  Allen Johnson

USA

12,92

Atlanta

23-06-1996

Renaldo Nehemiah

USA

12,93

Zürich

19-08-1981

Jack Pierce

USA

12,94

Atlanta

26-06-1996

Hansie Parchment USA 12,94 París 06-07-2014

Orlando Ortega

CUB 12,94 Saint Denís
 04-07-2015

 

Cronologia de tots els campions olímpics

Atenes

1896

Thomas Curtis

USA

17,6

París

1900

Alvin Kraenzlein

USA

15,4

Sant Louis

1904

Frederick Shule

USA

16,0

Londres

1908

Forrest Smithson

USA

15,0

Estocolm

1912

Frederick Kelly

USA

15,1

Anvers

1920

Earl Thomson

CAN

14,8

Paris

1924

Daniel Kinsey

USA

15,0

Amsterdam

1928

Sydney Atkinsoon

RSA

14,8

Los Angeles

1932

George Saling

USA

14,6

Berlín

1936

Forrest Towns

USA

14,2

Londres

1948

William Porter

USA

13,9

Hèlsinki

1952

Harrison Dillard

USA

13,7

Melbourne

1956

Lee Calhoun

USA

13,5

Roma

1960

Lee Calhoun

USA

13,6

Toquio

1964

Hayes Jones

USA

13,6

Méxic

1968

Willie Davenport

USA

13,3

Munic

1972

Rodney Milburn

USA

13,24

Montreal

1976

Guy Drut

FRA

13,30

Moscou

1980

Thomas Mundekelt

GDR

13.39

Los Angeles

1984

Roger Kingdom

USA

13,20

Seül

1988

Roger Kingdom

USA

12,98

Barcelona

1992

Mark MacKoy

CAN

13,12

Atlanta

1994

Allen Johnson

USA

12,95

Sidney

2000

Anier García

CUB

13,00

Atenes

2004

Xiang Liu

CHN

12,91

Pequín

2008

Dayron Robles

CUB

12,93

Londres 2012 Aries Merrit USA 12,92
Rio de Janeiro 2016 Omar McLeod JAM 13,05

 

Les 10 millors marques espanyoles “All Time” a l’aire lliure

Orlando Ortega 13,04  Mónaco  15-07-2016

Jackson Quiñones

13,33

Osaka

30-08-2007

Yidel Islay 13,35 La Roche-sur-Yon 22-07-2015

Felipe Vivancos

13,41

Saragossa

30-08-2006

Javier Moracho

13,42

Barcelona

16-08-1987

Carlos Sala

13,44

Barcelona

16-08-1987

Javier Colomo 13,58 Castelló 11-08-2016

Hipólito Montesinos

13,59

Tolosa

10-07-1999

Fco. Javier López 13,62 Castellón 02-08-2015

Miguel de los Santos

13,68

Monachil

14-08-1999

Llistat tancats el dia 5 de gener de 2017

 

                                                                 

Fonts d'informació:

Arxius de l’Associació Espanyola d’ Estadístics d’ Atletisme (AEEA)
Llibres estadístics de l’IAAF World Records
Apunts històrics espanyols de José Javier Etayo
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme. (RFEA)
Traduccions per gentilesa d’Anna Marti
Recerca per Internet
Documentació pròpia

 

                                                                                                                                                                  Juny de 2012