HISTORIA DEL MARATÓ OLÍMPIC - DONES 

     LA DIFICIL INTEGRACIÓ DE LES DONES

 

Encara que la marató femenina, no va començar a donar els seus primers passos, fins a arribar a la dècada de 1970, existeixen documents que ens parlen d'una tímida activitat de les dones en proves de marató, no oficial, en les  darreries del Segle XIX,   sent considerada com la primera, la grega Stamis  Rovithi   que va córrer tot sola, el trajecte entre Marató   i Atenes.

 

Aquesta atleta considerada com la primera dona, participant en una marató, va demanar als organitzadors ser inscrita, juntament amb els homes, a la prova olímpica, però la seva petició va ser denegada.

 

Davant d'aquesta negativa, Rovithi,  va decidir córrer pel seu compte, sortint immediatament després dels homes. Per no interferir a l'organització, va córrer paral·lelament fora del traçat marcat per els  jutges.  

 

Ella, lo que volia era cridar l'atenció de la Casa Real , per millorar la seva posició social. Durant la cursa, es va aturar solament uns instants, els suficients per beure un got d'aigua, quan ja havia passat a molts homes, que varen abandonar la cursa. 

 

En arribar a l'estadi, ja completament buit, li van prohibir l'entrada a la pista, per la qual cosa va optar, per fer un rodeig pel seu exterior, per acabar amb un temps aproximat, entre les 4 hores i mitja. Això va suposar arribar amb més d'una hora retard, amb relació a l'últim classificat de la cursa oficial. 

 

Aquesta negativa dels organitzadors, va merèixer una crítica molt acerada, per part de tota la premsa, que adduïa que aquesta gesta de l'atleta grega, bé mereixia l'oportunitat de donar-li aquesta satisfacció. 

 

.Explicada aquesta anècdota, cal dir que existeix una certa confusió, amb una altra atleta  grega anomenada Melpóneme , que també pretenia el mateix, però no existeix l'evidència que sigui cert. D'altra banda hi ha algun document que insinua, que possiblement es tracti de la mateixa persona.

 

Alice MIlliat

Fins a aquí, el silenci més absolut, fins a  la dècada de 1920, quan una atleta britànica, Violete Piercy,   registra a la ciutat de Chiswirck , una marca oficial de 3h.40,22, el dia 3 d'octubre de 1920, marca que l' IAAF   reconeixeria anys més tard, com a millor marca mundial, però mai com a record del món.

D'altra banda també existeix un registre anterior, que parla d'una francesa, Marie Louise Ledrú,   que el dia 21 de setembre de 1918, va realitzar un temps de 3h.30, en un circuit pels voltants de la capital francesa. Aquesta prova es va organitzar, sota el mandat de la Federació  Internacional de l'Esport Femení ESFI   presidit per Alice Milliat , la gran impulsora de l'esport per les dones, també coneguda com la "Pasionaría de l'Esport Femení"   (veure el seu perfil personal, en l'índex general de Noticies)   amb data 14 -11-2006).

 

La prova de la discòrdia d'Ámsterdam-1928

Recordant el succeït en els Jocs de     Amsterdam   de 1928,   en la prova dels 800 metres llisos, on les participants, sense control de cap classe, ni experiència en aquesta distància, van anar caient al sòl algunes d'elles, totalment extenuades, una vegada traspassada la línia d'arribada.

 

Aquesta patètica escena va donar la raó als endevins de l'època creant un clima d'inquietud que requeria una urgent regulació d'aquests esforços, no aptes segons deien alguns, per les dones.  

 

Va ser el propi president del CIO , el belga Henri Baillet - Latour,   substitut de Pierre   de Coubertin,   el que va prohibir tallantment, reconèixer com a oficial, cap prova que sobrepassés els 200 metres. Cal significar que gairebé totes les atletes que van participar en aquesta prova de 800 metres, van ser atletes que practicaven altres disciplines, però que es van inscriure en ella, per la il·lusió de ser olìmpiques, malgrat no tenir programades les seves proves predilectes. 

 

Les noruegues Grete Waitz i Ingrid Kristiansen

Però el preu a pagar va ser molt alt. Les escenes viscudes en la cinta d'arribada, gens van afavorir la seva pretensió, per aconseguir els seus objectius, que no eren un altre, que demostrar que les dones, igualment podien córrer proves llargues com els homes.

 

La guanyadora va ser l'alemanya, Lina Racke -   Bastchauer,  amb el dorsal  362 a la foto de dalt, amb el prometedor temps de 2:16,8, seguida a la seva dreta, per la japonesa Kinue Hitomi,   una de les millors saltadores mundials.

 

La conclusió va ser gairebé unànime. Tots els federatius i tècnics van arribar a la conclusió, que córrer una distància superior de 200 metres, representava per a elles, no solament un seriós perill per a la seva salut, sinó també per a la seva futura maternitat. A partir d'aquests Jocs, es va decidir no programar cap competició per dones, superior a la distància esmentada. Es va haver d'esperar 32 anys, fins als Jocs de Roma de 1960, quan es va acceptar incloure, distàncies superiors al programa olímpic. 

 

Retornant a la marca, de l'abans esmentada Violete Piercy,   aquesta es mantenir imbatude durant 63 anys, fins que l'americana, Merry Lepper,   realitzés en Culver City,  un temps de 3h.27,07 el dia 16 de desembre de 1963. Però molt aviat una  altre anglesa Dale Greig,   va recuperar pel seu país aquesta supremacia, quan el 23 de maig de 1964, rebaixaria aquest temps, fins les 3h.27,25 a    la població de Ryde/Isle of Wight.

 

En aquests anys, les maratons femenines van començar a guanyar el seu espai, amb una intensa activitat, com es demostra que aquesta marca de l'atleta anglesa, solament durés tres mesos, quan la diminuta neozelandesa, Mildred Sampson   , aconseguiria un temps de 3h.19,33 a la ciutat d' Auckland , el dia 16 d'agost de 1964.

 

Aquesta pepita atleta, que mesurava 1.47 mt. d'alçada i solos pesava 30 quilos, va sorprendre a propis i estranys per la seva aparent fragilitat. Però la sorpresa encara va ser major, quan es va comprovar, que es tractava d'una nena, de 13 anys.

 

PER FI LES DONES ACONSEGUEIXEN EL SEU GRAN TRIOMF

 

Paula Radcliffe, l' actual     recordwomen mundial

Com es pot comprovar, l'activitat de les dones a partir d'aquests anys, va ser incessant, apareixent nous noms, que amb el seu esforç i constància van aconseguir  el seu   màxim  objectiu, que no era un altre, que tenir el seu lloc natural en uns Jocs Olímpics.

 

Aquest històric moment, es va produir en els Jocs de   Los Ángeles de 1984,   quan la més clàssica de totes les proves olímpiques, va adquirir la seva majoria d'edat, tirant pels sòl, "aquelles   sàvies teories"   d'alguns d'aquells dirigents d'èpoques passades.

 

Posteriorment, l'aparició de nous noms, com les noruegues Grete Waitz   i Ingrid   Chistiansen,   o de la portuguesa Rosa Mota,   veritables icones d'aquells anys, va tenir una incidència molt puntual, perquè altres atletes seguissin el seu camí. 

 

Els noms de l'atleta keniata,  Tegla   Leroupe,   de la j aponesa Nakao Takahashi,   primera dona per sota de les 2 hores y 20, minuts, o de la pròpia Joan Benoit,   van ser les precursores que va trobar en el seu camí, la més completa de totes les maratonianas, la britànica Paula   Radcliffe,   actual plusmarquista mundial, amb un temps 2h.15,25  aconseguit a Londres,   el 13 de abril de 2003.

 

Actualment aquesta prova, que tant va costar ser reconeguda, es avui, una prova gairebé compartida, en totes les grans maratons mundials: Nova York, Boston,  Londres, Berlín, París, Röterdam.....   en els quals, queda molt palès, que la distància no és un obstacle per a elles.

 

CURIOSITATS  I ANÈCDOTES DE LA PRIMERA MARATÓ OLÍMPICA

 

Afortunadament amb les dones, no va succeir el mateix que amb els homes. Per un costat, ja existia una regulació de totes les competicions. Per altra banda la seva història olímpica, és relativament molt curta. De totes maneres si va haver-hi algunes anècdotes, aquestes van succeir precisament, en els primers Jocs de la seva curta historia.

 

Joan Benoit, primera campeona olímpica en Los Ángeles-1984

Cal recordar que la primera guanyadora d'uns Jocs, concretament en els Jocs de   Los Ángeles   de 1984 , la nord-americana, Joan Benoit   va començar les seves primeres practiques de córrer a peu, com a teràpia de recuperació, d'una fractura de cama, que  va sofrir esquiant. Quan ja estava recuperada i lliurada de ple al seu nou esport, va a sofrir un altra important lesió, en el tendó d'aquil·les, de la que afortunadament, també es va recuperar molt aviat.

 

En aquesta mateixa marató, una atleta d' Hondures , anomenada Diaz de Cano, va començar perdent temps d'una forma desmesurada, tenint en compte que als 5 km. ja portava un retard de 6 minuts, corrent totalment sola i separada del grup que tènia per davant, a uns quants quilòmetres.

 

Davant el que això, podia succeir, per al tràfic rodat de vehicles, els guàrdies de control li van instar a abandonar la prova, a lo qual cosa ella s' oposava, però davant la insistència dels reguladors de tràfic, no va tenir una altra opció que retirar-se. 

 

Com es pot comprovar, aquest fet es contradiu amb els principis olímpics, que deixen molt clar, que l' "important és participar" però segons  sembla, en els temps que ara ens toca viure, és més important la circulació rodada, que els atletes corrent una marató olímpica. Es evident que l'esperit olímpic, a poc a poc es va difuminant, davant els avanços de la modernitat.

 

La atleta suïssa Gabi Andersen-Scheiss entrant l'estadi de Los Ángeles-1984

Sempre sense sortir-nos d'aquests Jocs, un altre fet que va succeir, despertant totes les alarmes, va ser l'arribada de l'atleta suïssa, Gabi Andersen-Scheiss.   En tractar-se d'una dona, això va crear una enorme expectació pensant que podia ser una catàstrofe.

 

Aquesta atleta va trigar més de 6 minuts a recórrer els últims 200 metres, des que va entrar a l'estadi fins a la meta, donant tombs per tots costats, en un esforç titànic per no caure en terra i poder arribar per si sola, fins a la cinta d'arribada.

 

La seva imatge reflectint l'esforç que estava realitzant para no caure al sòl, va ser realment dramàtic. Cal dir que totes les assistències, li van acompanyar en aquells interminables minuts finals, però sense arribar a tocar-la en cap moment.

 

Aquest fet va produir una forta tensió, entre els metges de la delegació suïssa, que volien costi el que costi, que es parés, però els organitzadors de la prova, de cap manera van permetre, que s'apropessin a ella.

 

La discussió va acabar amb empentes i altres maltractaments. Segons els primers, existia   un seriós perill per la salut de l'atleta, que podia acabar de forma tràgica. Però tot va ser motivat per una deshidratació, degut a la alta temperatura regnant. 

 

Sacerdotessa a Olìmpia

Passades  dos hores, va ser donada d'alta, i 15 dies després, participava en un duathlón, que es va organitzar  a la ciutat de Idaho , sense cap incidència física. El mateix que li hagués pogut succeir a un home, li ha succeït a una dona. La llum verda per afrontar aquesta llarga i esgotadora prova, ja estava oberta pel  futur.

 

Tota aquesta expectació, va venir donada recordant el que va succeir, en els Jocs de   Londres de 1908,   amb l'italià Dorando Pietri   i del belga Etienne Gailly , també a la capital anglesa en 1948, quan tots dos van arribar a l'estadi, en unes pèssimes condicions físiques, que en principi, van fer témer el pitjor. Molts van  pensar que aquest cas, de Los Ángeles   i tractant-se d'una dona, podia ser un cop mortal per al futur d'aquesta històrica prova.

 

La marca de la guanyadora d'aquests Jocs, Joan Benoit,   de 2h.24,52, es va mantenir invicta com record olímpic, durant 16 anys, quan l'atleta japonesa Naoko   Takahashi   , registra un temps de 2h.23,14 en els Jocs de Sydney de 2000,   marca amb la qual va obrir el pas, a totes les grans especialistes que venien per darrere.

 

Si ens atenim als millors temps "All Times"   d'aquesta prova, veurem que entre les 10 millors marques, 9 pertanyen a l'actual Segle XXI,   la qual cosa demostra que l'aparició de noves practicants és incessant, no essent arriscat vaticinar, que l'època daurada d'aquesta especialitat no fet més que començar.

 

LES PIONERES DE EL MARATÓ FEMENÍ A ESPANYA

Per conèixer l'abisme que existeix, entre les maratons d'homes i dones, bastarà dir que si els primers van trobar els seus referents, a finals de la dècada de 1896, les dones per la seva banda, no els van tenir fins al decenni de 1970. És a dir més de 70 anys de retard.

 

Seria un reduït grup de valents atletes, capitanejades per Matilde Gómez, Iciar Martínez, Joaquima Casas, Rosa   Talavera, Mercedes Calleja, Marina Prat,    Consuelo Alonso, Maria Luisa Irizar , Elena Cobos...   que sense cap tipus de complexos, no van dubtar per a saltar a la llum pública, alineant-se en nombroses proves de fons, creant el primer nucli referent, per les altres atletes espanyoles, que no van dubtar massa  imitar-les.

 

Matilde Gómez, la primera recordwomen espanyola

Posats a enumerar marques i plusmarques començarem per aquelles situades en mes de quatre   hores, essent la sabadellenca Matilde Gómez,  atleta de la  JAS (Joventut  Atlètica Sabadell)  qui encapçalaria el llistat espanyols, amb un  temps de 3h.55,03, aconseguit el dia 12 de març de 1978 a la localitat gironina de Palafrugell , on també van participar altres dues atletes, Esther Más i Montse Camps, considerades tanmateix, com a pioneres de la marató femenina.

 

Aquesta atleta sabadellenca, ja tenia uns antecedents en proves de gran fons, atès que dos anys abans ja va ser llaurada com a campiona d'Espanya de camp a través per equips, amb el seu club la JAS  de Sabadell.

 

Posteriorment, després d'haver pres part en diferents maratons, incloent la de Nova York,  va participar dos anys més tard, en la Primera Marató de Barcelona   de 1978, on va aconseguir el seu millor registre personal, amb un temps de 3h.15,40.

 

També s'hauria de dir que l'any 1977,  una atleta basca, no especialista de fons, si no més aviat, participant en proves de velocitat, tanques o llargada, va volguer provar, encara que fos de forma testimonial, córrer els 42.195 metres a la ciutat francesa de Bordeus,  conjuntament amb els homes.

 

El seu nom Lourdes Gabarain,   nascuda a Tolosa   el dia 4 de febrer de 1960. Segons diferents fonts d' informació, aquest intent ho va realitzar a  l'esmentada  ciutat de Bordeu   el dia 15 d'octubre de 1977. El seu temps va ser de 4h.51,32. En aquesta cursa  que va guanyar un tal Sabatier  amb 2h.26,53, també varen participar alguns atletes guipuscoans.

 

Lo que sí es verídic i serveix com a  referència, es que aquesta atleta va acabar la prova, per la qual cosa, se la pot considerar, com a la primera dona espanyola en realitzar aquest agònic recorregut de la marató.

 

REFERENTS  DEL MARATÓ FEMENÍ A ESPANYA

Joaquina Casas-1979	Mercedes Calleja-1981	Marina Prat- 1982

Un altre fet per assenyalar, es que en aquells temps, es deixava participar a tothom sense límit d'edat. Hi ha constància que la participant més jove en aquella època correspon al nom de Sílvia Barrientos,   amb només 10 anys i la de major edat a Gerònima Rillo amb 51 anys.

 

Arribant ja l'any 1980, era molt habitual a les més importants curses de fons, contemplar les evolucions de les nostres dones, juntament amb els homes, tant al nostre país, com fora d'ell.

 

La primera atleta espanyola en rebaixar el topall de les tres hores, correspon  a la basca Rosa Talavera , amb una marca de 2h.59,30 aconseguida, a la localitat d' Oiarzun,  el any 1980. Aquesta mateixa atleta va tenir l'honor d'inscriure el seu nom, com a la primera Campiona d'Espanya , a la mateixa població d' Oiarzun , un any més tard, amb un nou record espanyol de 2h.58,32.

 

Aquest temps, considerat quasi com un fet històric en aquells temps, tan sols va durar tres mesos, quan una altre emblemàtica atleta de Madrid   la Iciar   Martínez,  vinguda de les curses de pista i camp a traves, assenyala un temps, de 2h.49,02 a la marató de Nova York,   una marca increïble, si tenim en compte, que rebaixa en més de 20 minuts, l' anterior  millor marca de la esmentada Rosa Talavera.

 

EL COMENÇAMENT D'UNA ETAPA MOLT  PROMETEDORA

 

La primera aparició en uns Jocs Olímpics,  es va produir en la cita de Atlanta  de 1996, on nostra atleta, Rocio Ríos   va obtenir el cinquè lloc en una memorable actuació, la qual representa fins avui, la millor classificació de una dona espanyola, en uns Jocs   Olímpics,   amb l'excel·lent, per aquells temps de 2h.30,50. 

 

Rocío Ríos millor espanyola a uns Jocs Olímpics

Al seu costa tanmateix varen córrer, les emblemàtiques Mònica Pont   i Ana Isabel Alonso , conformant el triple històric, de la presencia d' Espanya   per primer vegada, a una fita olímpica. 

 

La successió de noms, que van seguir donant llustre al llistat de millors marques espanyoles, continua fins avui. Els noms de Maria Luisa Muñoz, Maria  Isabel   Abel, Alessandra Aguilar, Maria Luisa Larraga,  Beatríz Ros....   son els pilars, on sempre es van  recolzar, les noves especialistes d'aquesta emblemàtica prova.   

 

Actualment, malgrat aquests positius referents, la prova de marató a Espanya , a diferència del que succeeix més enllà de les nostres fronteres, denota un clar descens, en la qualitat  dels seus registres.

 

Si ens a tenim pels nostres llistats de millors marques, veurem que tot ell, esta conformat per noms il·lustres de finals del passat Segle   XX , al qual podem definir, com "l'època   daurada de el marató femení espanyol" ,concretament entre els anys 1995 al 2001. 

 

Sols una atleta, Alessandra Aguilar , el millor registre de la qual, data de l'any 2009, i de la qual poden esperar-se nous i positius actius per a aquesta especialitat, va poder incloure's entre aquest selecte grup de grans especialistes. 

 

DOS DE LES GRANS DE LA MARATÓ ESPANYOLA

Ana Isabel Alonso actual recordwomen                d'España	Mónica Pont, gran referent del marató a español

Totes les  Campiones Olímpiques
Angeles -1984	Joan Benoit	EUA	2h.24,52
Seül - 1988	Rosa Mota	POR	2h25,40
Barcelona - 1992	Valentona Yegorova	E. Unif.	2h.32,41
Atlanta - 1996	Fatuna Roba	ETH	2h.26,05
Sydney - 2000	Naoko Takahashi	JPN	2h.23,14
Atenes - 2004	Mizuki Noguchi	JPN	2h.26,20
Pequín - 2008	Constantina Tomescu	ROM	2h.26,44
Londres - 2012	Tiki Gelana	ETH	2h.23,07 r.o.
Rio de Janeiro-2016	Jemina Sumgong	KEN	2h.24,04

Les 10 millors marques mundials "All Time"
Paula   Radcliffe	ENG	2h.15,25	Londres	13-04-2003
Mary Jepkosgei Keitany	KEN	2h.17,01	Londres	23-04-2017
Liliya Shobukhova	RUS	2h.18,20	Chicago	09-10-2011
Cathrene Ndereba	KEN	2h.18,47	Chicago	07-10-2001
Tiki Gelana	ETH	2h.18,58	Rotterdam	15-04-2012
Mizuki Noguchi	JAN	2h.19,12	Berlín	25-09-2005
Irina Mikitenko	GER	2h.19,19	Berlín	28-09-2008
Aselefech Mergia	ETH	2h.19,31	Dubai	27-01-2012
Lucy Kabuu	KEN	2h.19,34	Dubai	27-01-2012
Tegla   Loroupe	KEN	2h.20,43	Berlín	26-09-1999

LES DEU MILLORS ATLETES ESPANYOLES " ALL TIME "

Ana Isabel Alonso          2H.26:51       Sant Sebastian       15-10-199

Maria Abel     2h.26:58    Frankfurt         27-10-2002

Alessandra Aguiler    2h.27:00    Rotterdam   10-04-2011

         Mónica Pont        2h.27:53      Osaka           28-01-1996

  Rocio Rios        2h.28:20       Sant Sebastian      15-10-1995

 Paula González   2h.28:5           Sevilla                19-02-2017

   María Luisa Muñoz       2h.28:59     Sevilla      25-02-1996

                              Beatriz Ros        2h.29:25     Saint- Denís  FRA   31-08-2003

   María Luisa Larraga     2h.30:11       Valencia    04-02-2001

               Marta Esteban    2h.30:47      Valencia  20-11-201 

( Llistats tancats el dia 27 de Juliol de 2018 )

 

   LA ATLETA ICIAR MARTINEZ UN DELS GRANS REFERENTS ESPANYOLS

La històrica atleta Iciar Martínez, amb el dorsal 57, tenint a la seva l'esquerra, a un jove amant de les curses de fons,         José Mª Odriozola, durant el curs, d'un dels molts maratons que va disputar

Fonts d'informació:

Recerca per Internet

Llibres de l'IAAF Council

Arxius de l'AEEA

Referències històriques basques de José Mª. García

Referències històriques catalanes de Miquel Pucurull

Traduccions per Anna Martí

Arxius de la RFEA

Documentació propia.