REFERENTS HISTÒRICS DE 5 000 METRES LLISOS-HOMES
A LA RECERCA DELS SEUS ORIGENS HISTORICS
Com en gairebé totes les proves del calendari olímpic, aquesta especialitat va donar els seus primers passos a mitjans Segle XIX quan en els entorns rurals dels països britànics, els atletes professionals comptaven amb un gran recolzament popular, atrets per les apostes dels afeccionats.
Un professional anglès, William Jackson, té un temps de 14:52,0 , reconegut pels estadístics d'aquella època, aconseguit a Londres el 31-05-1852, mentre que el primer amateur, George Farran, de la mateixa nacionalitat, ho té amb un temps de 16:52,0 aconseguit a Dublín el 28-03-1957. Però si hem de catalogar al millor d'aquest segle, aquest seria un altre anglès, Walter George, amb una marca de 14:54,0 aconseguida a Londres el 17-05-1884.
 |
| Walter George en Londres 1886 |
L’inici cronològic oficial, dels 5000 metres llisos, no succeiria fins als inicis del Segle XX, una vegada constituïda la Federació Internacional d'Atletisme IAAF, amb motiu dels Jocs d'Estocolm de 1912, quan aquesta va incloure per primera vegada, la distància mètrica, al mateix temps que es reconeixia al primer campió i recordista olímpic, el finlandès Hennes Kolehmainen, amb una marca de 14:36,6.
Fins aquesta data, la prova dels 5000 metres amb prou feines existia, atès que gairebé totes les proves de fons, es disputaven sobre la distància mesurada per iardes i milles, especialment en el Regne Unit. Per situar-nos prop dels 5000 metres, es pot dir que la prova de les 3 milles (4828m.) va ser la que va crear el dubte i la indecisió dels rectors de l'olimpisme, per decidir com d'elles, havia de ser inclosa en el calendari olímpic. Això va poder ser un dels motius pels quals aquesta atractiva prova, no figurava al programa oficial dels Jocs Olímpics, en les seves quatre primeres edicions.
 |
| Hennes Kolehmainen i el francés Jean Bouin als Jocs d’Estocolm de 1912 |
Cal assenyalar que en els Jocs de París de 1900 es va celebrar una prova de 5000 metres de camp a través, pels Boscos de Boulogne, com una exhibició més, dels actes de l'Exposició Universal de París, els organitzadors de la qual estaven més preocupats per l'èxit de l'exposició, que pels propis Jocs Olímpics,. Amb tota la raó, aquests Jocs són considerats fins a l'actualitat, com els pitjors organitzats de la història olímpica. (Veure el document d'Històries Olímpiques, d'aquesta plana, la que correspon als Jocs de París de 1900).
Una vegada establerta la seva presència en el calendari oficial, la prova de 5000 metres seria enriquida continuament per un nombrós grup de grans fondistes, destacant entre ells, els famosos atletes voladors de Finlàndia, encapçalats pel millor fondista de tots els temps Paavo Nurmi.
Sempre a l'ombra d'aquest mític campió, també estaven el propi Hennes Kolehmainen,Ville Ritola, Laure Lehtinen, Taisto Mäki i Gunnar Hoerckert que dominarien tots els Jocs Olímpics, disputats entre 1912 i 1936. És a dir fins a les mateixes portes de l’inici de la “Segona Guerra Mundial” la qual com és sabut va truncar la progressió i els esforços dels millors fondistes mundials.
No seria fins als Jocs de Londres de 1948, quan la glòria i l'esplendor d'aquesta prova, va recuperar la seva brillantor amb l'aportació d'un dels més grans campions mai vistos sobre una pista de competició. Ens estem referint al txecoslovac Emil Zatopek, també conegut, com la “locomotora humana” per la seva peculiar forma de córrer, gesticulant i movent els seus braços i cap, amb la impressió de caure al sòl en qualsevol moment.
 |
| Emil Zatopek, Alain Mimoun,Gordon Pirie en Helsinki-52 |
Aquest gran atleta ha estat fins avui, l'únic home a aconseguir en uns mateixos Jocs, tres medalles d'or en les proves de fons. Aquest fet va succeir en els Jocs Olímpics d'Hèlsinki de 1952, en les proves de 5000, 10000 i marató, Una gesta increïble, que encara avui 61 anys després, perdura en la memòria de tots els analistes del món.
Després de la represa de Londres, de 1948, no van trigar massa a aparèixer altres grans mites, com el belga Gastón Reiff guanyador dels 5000 metres a la capital londinenca, que deixarien la seva petjada en aquesta primera meitat del Segle XX amb el suec Gunder Hägg, el soviètic Vladimir Kuts, els australians Murray Halberg i Ron Clarke, l'anglès Gordon Pirie o l’ongarés Sándor Iharos. Tots ells campions olímpics o plusmarquistes mundials, que van tenir l’honor de tancar un gloriós cicle d’or, encara amb les velles pistes de cendra.
QUAN EL 5000 METRES ACONSEGUEIX EL SEU CÉNIT
Va ser a partir de l'aparició del tunisià , Mohamed Gammoudi, guanyador de l'or en els Jocs de Mèxic de 1968, quan l'atletisme Africà va fer un pas de gegant en tots els rànkings mundials, amb impressionants plusmarques i títols, que encara avui romanen vigents..L'aparició de noves tecnologies i les ràpides pistes sintètiques, tenen molt a dir,sobre aquesta espectacular superioritat.
 |
| Mohamed Gammoudi |
Seria impossible nomenar en aquest esquemàtic historial, tots els noms il·lustres que assenyalen els llistats internacionals. De totes maneres es poden contemplar en les taules inserides al final d'aquest document. Tant en tots els Jocs Olímpics celebrats des de 1968 com així mateix, en els diversos campionats mundials disputats des de 1983, el testimoniatge i el referent d'aquest domini enrolador.
Igualment en la taula corresponent als “All Time” es pot veure sense equívocs aquesta asseveració. De totes formes cal recordar a Said Aouita, Henri Rono, Ron Clarke, Kipchoge Keino, amb el finlandès Lasse Viren entre ells, que van ser entre d’altres, els que van precedir a Daniel Komen, Haile Grebrselassie i Kenenisa Bekele, els últims reis d'aquest emergent atletisme africà.
LA INCIDÈNCIA D'AQUESTA PROVA A ESPANYA
A diferència d'altres proves, quan es busca l'origen del 5000 metres a Espanya, és relativament fàcil, atès que existeixen dades des de les acaballes del Segle XIX, quan en la nostra península s'organitzaven competicions pedestres de fons en tot tipus de recorreguts. Igual podien ser per ruta, camp a través, pistes improvisades de terra, o d'asfalt, per no parlar de les festes patronals d'Aragó, i Euskadi, on sempre el número fort de les seves festes, eren les “Corridas de pollos” que es disputaven a les places majors i eres de trillar a Aragó, i fins i tot en places de toros a Euskadi, on desenvolupaven els seus desafiaments, els “korricolaris” del país basc.
En la mateixa dècada de la recuperació dels “Primers Jocs Olímpics d'Atenes de 1896”, se celebra a Barcelona la primera prova reconeguda en els llibres de la història de l'atletisme espanyol, que va organitzar el professor Jaime Vila, del Gimnàs Tolosa de Barcelona, el dia 9 de desembre de 1888. Segons els historiadors atlètics de l'època, era la primera prova pedestre de fons a Espanya, en un trajecte que començava al barceloní carrer del Duc de la Victòria, per arribar a la llavors vila de Sarrià, en un trajecte d'anada i tornada de 14 km. que els corredors van cobrir en un temps de 55 minuts.
 |
| “Pollarada” a Calanda, amb Guardía, García, Molins i Aritzmendi, als anys 1950 |
Però molts anys abans a Saragossa, ja havia hagut un desafiament pedestre, entre un italià anomenat Achiles Bargossi i el andarín aragonès Chistavin de Berbegal, a la plaça de toros de la capital aragonesa, el dia 22 d'octubre de 1882. (Veure el document del 13 de desembres de 2012 del link de Notícies d'aquesta web), per conèixer detalls d'aquesta històrica competició, que va ocupar titular els periòdics de l'època.
Però situant-nos en els primers anys del Segle XX, s'ha d'esmentar, que ja en aquells temps es van organitzar nombroses proves pedestres per tot el territori espanyol, competicions gratuïtament titulades, com a campionats d'Espanya, Regionals, Sindicals, Jocs Olímpics Madrilenys, Concursos Olímpics, Jocs Olímpics Gallecs, Olimpíada Valenciana etc., i qualsevol denominació anava bé, segons les conveniències de cada organitzador.
 |
| En Barceloa. Colón, els tramvies, els ciclistes, l’empredat i els atletas a la Volta a Barcelona 1930 |
La primera marca oficial reconeguda, segons els estadístics de l'època, va correspondre a José Tovar amb un temps de 17:52,0 realitzada a l’hipòdrom de Barcelona, el dia 25 de març de 1907. Però no seria fins a l'any 1914 quan s'aconsegueix baixar dels 17 minuts, gesta que va realitzar el català Pere Prat, en aconseguir un temps de16:49,8 el dia 5 de juliol de 1914 a Barcelona. Tot això en circuits improvisats tant en carretera com en gespa, com va ser el cas de José Tovar.
Cal assenyalar que Pere Prat va ser tot un referent per als atletes de l'època, en posseir en el seu moment tots els rècords d'Espanya, entre els 800 i la marató inclusivament..
Per buscar la primera marca oficial en pista, cal esperar fins a 1918 quan Juan Muguerza assenyala en Sant Sebastià un crono de 16:13,8. Aquest rècord de Muguerza va ser batut per Joaquín Miquel a Barcelona amb una marca de 15:41,6, el dia 23 de març de 1924.
El llistat d'atletes, que van anar superant gradualment aquesta marca és llarguíssim. Els noms del propi Pere Prat, Juan Muguerza, Joaquin Miquel, o el biscaí Jesús Oyarbide, que va tancar la dècada de 1920 amb un temps de 15:21,4 , en una eliminatòria dels Jocs Olímpics de Amsterdam de 1928, el 31 de juliol de 1928, parlen per si sols, de la combativitat que mantenien en aquells anys els fondistes espanyols, que posteriorment han estat considerats, com els pioners d'aquesta especialitat a Espanya.
EL LLARG PARENTESIS DE L'ATLETISME A ESPANYA
Després dels Jocs de Amsterdam, exceptuant unes tímides activitats dels nostres atletes, l'atletisme espanyol, juntament amb altres esports, va sofrir una obligada aturada per imperatius de la “Guerra Civil”, no reprenent les activitats, fins a les vigílies dels Jocs Olímpics de Londres de 1948, on un reduït grup d'atletes va tenir una testimonial actuació, amb la participació de Gregorio Rojo amb una marca de 15:19,0 en 5000 metres, però eliminat en la seva sèrie. D'altra banda l'atleta de La Rioja Constantino Miranda, , va ser l'únic espanyol que va arribar, després de superar la seva sèrie, a la final de 3000 obstacles amb un temps de 9:25,0 classificant-se en vuitena posició.
 |
| Miranda, Coll, Rojo, Losada i Yebra referents de la década de 1940 |
Les seqüeles del conflicte bèl·lic espanyol, va ser difícil de superar. La precarietat era absoluta, atès que els pocs espanyols presents a Londres, ja tenien una avançada edat, però van seguir aportant la seva col·laboració en la dècada de 1950. El fet que cap representant espanyol estigués present en els dos següents Jocs d'Hèlsinki 1948 i Melbourne 1956 parla per si sol de la pobresa de registres esportius en gairebé tots els esports.
En la dècada de recuperació, com és considerada la de 1955, encara que lenta però segura, el nostre esport es va veure enfortit amb l'aparició de destacats fondistes com Antonio Amorós, Luis García, Francisco Guardía, José Coll, Pedro Sierra, Jesús Hurtado, José Molins, Carlos Pérez, Juan Manuel Augusto Alonso que van ser entre d’altres, els que van aportar el revulsiu, que va fer possible, que pocs anys més tard, apareguessin els grans campions d'aquesta segona meitat del segle.
Aquesta transició a Espanya, es va produir a partir de la dècada de 1970, quan va aparèixer la segona avançada, del que molt aviat apareixeria darrere d'ells. Els noms emblemàtics de Mariano Haro, Fernando Aguilar, Javier Alvarez Salgado, Antonio Prieto, Enrique Molina, José Antonio Campos, Fernando Cerrada, Santiago de la Parte, Ramón Tasende, van deixar, entre uns altres, obert el camí per on havien de transitar els actuals dominadors, d'una de les proves més espectaculars del calendari atlètic.
EL QUE VENIA PER DARREDA
És a partir dels anys 80, quan la presència espanyola en el rànquing europeu, és cada vegada més sòlida, és sol·licitada la seva presència en els més importants meetings internacionals. La guàrdia d'honor, d'aquest nou grup de campions, el presideixen els mig-fondistes José Luis González, José Manuel Abascal, Anacleto Jiménez, Manuel Pancorbo, Isaac Viciosa, Juan Carlos Higuero, José Antonio Redolat, que en les seves esporàdiques incursions en aquesta prova, van deixar constància que el mig fons, és perfectament compatible amb els 5000 metres.
ELS GRANS FONDISTES DELS ANYS DE 1960 Y 1970
 |
 |
| Mariano Haro i Javier.A.Salgado | Antonio Amorós |
Però el que va venir per darrere, i no solament a Espanya, va ser una nova i complicada etapa. Ja plenament assumit i acceptat el professionalisme en tots els seus vessants, la imposició dels espònsors als organitzadors i les exigències de les cadenes de televisió cada vegada més àvides d'oferir gestes espectaculars als seus teleespectadors, obliguen en molts casos, a la utilització de mètodes que van en contra de la puresa de l'esport.
A tot això ha d'unir-se la participació dels atletes llebre professionals i els foscos temes de la farmacologia, que tenen un alt risc. És veritat que tot ajuda a la millora dels registres, però el preu de tot això, comporta situacions molt perilloses. És veritat que els organismes internacionals intenten tallar d'arrel, però no sempre ho aconsegueixen. L'esgotament prematur de molts atletes, no solament escurça la seva activitat competitiva, sinó que fins i tot poden danyar perillosament la salut dels mateixos.
Centrant-nos al nostre país, vaga dir noms, ni assenyalar a ningú. El tema és internacional, i el temps és qui dóna i lleva raons, que inevitablement posarà les coses en el seu just punt. Presumptament el nostre atletisme es net i no hi ha res per retreure a ningú.
Actualment el rècord espanyol absolut, pertany a l'atleta africà, nacionalitzat espanyol Aelemayehu Bezabeh, amb una marca de 12:57,25 aconseguit a Oslo el 4 de juny de 2010, registre que ja entra en els alts nivells internacionals.
| Referents històrics Olímpics i mundials | |||||
|
Millor marca Segle XX |
Haile Gebrselassie |
ETH |
12:39,36 |
Helsinki |
13-06-1998 |
|
Millor marca Segle XXI |
Kenenisa Bekele |
ETH |
12:37,35 |
Hengelo |
31.05.2004 |
|
1r Campió Olímpic |
H. Kolehmainen |
FIN |
14:36,6 |
Estocolm |
10-07-1912 |
|
1r Récord Mundial |
H.Kolehmainen | FIN | 14:36,6 | Estocolm | 10-07-1912 |
|
1r Récord Olímpic |
H.Kolehmainen | FIN | 14:36,6 | Estocolm | 10-07-1912 |
|
|
|||||
EL MES GRAN DE TOTS DE L’ÉPOCA MODERNA
 |
|
L’etiop Haile Grebrselassie |
| Les 10 millors atletes internacionals “All Time” | ||||
|
Kenenisa Bekele |
12:37,53 |
KEN |
Hengelo |
31-05-2004 |
|
Haile Grebrselassie |
12:39,36 |
ETH |
Helsinki |
13-06-1998 |
|
Daniel Komen |
12:39,74 |
KEN |
Brusel.les |
22-08-1997 |
|
Eliud Kipchoge |
12:46,53 |
KEN |
Roma |
02-07-2004 |
| Dejen Gebrhiwitet | 12:46,81 | ETH | París | 06-07-2012 |
|
Sileshi Sihine |
12:47,04 |
ETH |
Roma |
02-07-2004 |
| Hagos Gebrhiwitet | 12:47,53 | ETH | París | 06-07-2012 |
| Isiah Kiplangat Koech | 12:48,64 | KEN | París | 06-07-2012 |
|
Isaac Kiprono Songok |
12:48,66 |
KEN |
Brusel.les |
18-08-2006 |
| Yenew Alamirew | 12:48,77 | ETH | París | 06-07-2012 |
|
|
||||
| Cronologia de Campions Olímpics | ||||
|
Atenes |
1896 |
No se celebraron |
------- |
------- |
|
París |
1900 |
“ “ |
------- |
------- |
|
Sant Louis |
1904 |
“ “ |
------- |
------- |
|
Londres |
1908 |
“ “ |
------ |
------- |
|
Estocolm |
1912 |
Hannes Kolehmainen |
14:36,6 |
FIN |
|
Anvers |
1920 |
Joseph Gillemot |
14,55,6 |
BEL |
|
París |
1924 |
Paavo Nurmi |
14:31,2 |
FIN |
|
Àmsterdam |
1928 |
Ville Ritola |
14:38,0 |
FIN |
|
Los Ángeles |
1932 |
Lauri Lehtinen |
14:30,0 |
FIN |
|
Berlín |
1936 |
Gunnar Hoeckert |
14:22,2 |
FIN |
|
Londres |
1948 |
Gastón Reiff |
14:17,6 |
BEL |
|
Helsinki |
1952 |
Emil Zápotek |
14:06,6 |
CZE |
|
Melbourne |
1956 |
Vladimir Kuts |
13:39,6 |
URS |
|
Roma |
1960 |
Murray Halberg |
13:43,4 |
NZL |
|
Toquio |
1964 |
Robert Shul |
13:48,8 |
USA |
|
Mèxic |
1968 |
Mohamed Gammoudi |
14:05,5 |
TUN |
|
Munic |
1972 |
Lasse Virén |
13:26,4 |
FIN |
|
Montreal |
1976 |
Lasse Viren |
13:24,8 |
FIN |
|
Moscou |
1980 |
Miruts Yifter |
13:20,91 |
ETH |
|
Los Ángeles |
1984 |
Said Aouita |
13,05,59 |
MAR |
|
Seúl |
1988 |
John Ngugi |
13,11,70 |
KEN |
|
Barcelona |
1992 |
Dieter Baumann |
13:12,52 |
GER |
|
Atlanta |
1996 |
Vénuster Niyongabo |
13,07,96 |
BUR |
|
Sidney |
2000 |
Mamo Wolde |
13:3649 |
ETH |
|
Atenes |
2004 |
Hicham El Gerrouj |
13:14,39 |
MAR |
|
Péquín |
2008 |
Kenenisa Bekele |
12:57,82 |
ETH |
|
Londres |
2012 |
Mohamed Farah |
13:41,66 |
GBR |
| Rio de Janeiro | 2016 | Mohamed Farah | 13:03,30 | GBR |
ALS 10 MILLORS ATLETES ESPANYOLS " ALL TIME "
Aelemayehu Bezabeh 12:57,25 Oslo 04-06-2010
Alberto Gracía 13:02,54 Roma 29-06-2001
Jesús España 13:04,73 Mónaco 22-07-2011
Enrique Molina 13:07,34 Estocolm 07-07-1997
José Rios 13:07,59 Estocolm 01-08-2000
Anacleto Jiménez 13:08,30 Roma 05-06-1997
Manuel Pancorbo 13:08,44 Roma 14-07-1998
Isaac Viciosa 13:09,63 Roma 14-07-1998
Juan Carlos de La Ossa 13:09.84 Huelva 20-06-2006
Francisco Javierf Alves 13:11,01 Londres 28-07-2006
Llistas tancats el 25 Juliol de 2018
Fonts d'Informació
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme RFEA
Llibres de l’ Associació Espanyola d’Estadístics d’ Atletisme AEEA
Libre de José Corominas
Llistats de la IAAF World Records
Correcions de català per Anna Marti
Recerca per Internet
Documentació propia
Juny de 2013