REFERENTS HISTÒRICS DE 5000 METRES LLISOS - DONES

UNS ANTECEDENTS MOLT PROBLEMÀTICS

Alice Milliat

L'aparició d'una nova "Federació Internacional de les Dones" FSFI, constituïda l'any 1915 amb seu a París, va portar amb si una contínua lluita entre aquest nou col·lectiu, liderat per la francesa Alice Milliat, coneguda com la “Appassionada de l'Esport de les Dones”, i el propi Comitè Olímpic Internacional.

Aquesta prova no va tenir el seu reconeixement olímpic, fins als Jocs d'Atlanta del 1996. o sigui 68 anys més tard dels Jocs d’Amsterdam de 1928, on va debutar l'atletisme femení. Però abans que això succeís, van ocórrer moltes altres coses, que ocuparien una gran quantitat de folis per explicar-les.

Es diu que premeditadament, a Amsterdam, el COI va decidir, de forma inesperada, incloure en les 5 proves seleccionades, la de 800 metres, cosa insòlita perquè els manaires del Comitè Internacional, sempre van expressar la seva opinió que les dones no podien córrer distàncies superiors als 200 metres llisos, atès que això podia ocasionar seriosos perjudicis per a la seva salut i fins i tot afectar a la seva futura maternitat.

Aquesta sorprenent decisió, que va enxampar per sorpresa a tot el col·lectiu atlètic femení, va resultar ser una prova parany, segons l'opinió de molts tècnics, atès que eren molt poques les dones preparades davant aquest esdeveniment.

La il·lusió de ser olímpiques va provocar la inscripció de moltes atletes que mai havien participat en una distància tan llarga. El resultat de tot això, no va deixar dubtes als mitjans de comunicació i tècnics atlètics de l'època, quan van veure que gairebé totes les participants es van retirar, o quedaven extenuades en el sòl, una vegada traspassada la línia d'arribada. Aquesta va ser l'excusa perfecta per eliminar per sempre, segons ells, aquesta absurda prova. En aquell moment els fets els van donar la raó, però la història no s'acabava aquí.

Tot això va comportar que els mitjans de comunicació, fossin extremadament crítics, quan l'endemà van publicar titulars que no mereixien aquestes històriques atletes. Un dels mateixos, reproduïa el següent:

"Ahir, allà baix van córrer 11 desgraciades dones, cinc de les quals van abandonar abans del final i altres cinc es van desmaiar tan aviat van creuar la meta"

Va ser tan gran l'escàndol que aquestes escenes van provocar, que els caps pensants del CIO no triguessin a reafirmar que el topall màxim per a una dona, era com quedava expressat en 200 metres.

                                          L A  FOTO HISTÓRICA DELS JOCS DE ANSTERDAM

La alemanya Lina Radke i la japonesa Kinue Hitomi en la final de 800 metres a Amsterdam de 1928

Però amb el pas dels anys, el canvi de directius portava aparellada el canvi de mentalitat dels mateixos, no sent fins als Jocs de Roma de 1960, quan apareix novament una prova superior als 200 metres, amb la inclusió dels 800 metres llisos.

Posteriorment en confeccionar el calendari de proves femení, s’anava canviant contínuament sent a Moscou-1980 quan és inclosa una altra prova de mig fons, els 1500 metres. Seguint amb aquest barem, els Jocs de Los Angeles de 1984, admeten per primera vegada la prova de la marató. Més tard al 1988, en els Jocs de Seül, la prova de 10.000 m. té preferència, davant els 5000 metres, en una competició olímpica.

Seria definitivament, en els Jocs d'Atlanta de 1996, quan el 5000 metres, que venia reclamant la seva inclusió en uns Jocs des de molts anys enrere, veu complerts els seus desitjos i és admesa com a prova olímpica, quan l'atleta de Xina Wang Juncia, establia la primera plusmarca de la distància, amb un temps de 14: 59,88,

Col·loquialment es podria dir, que en aquest cas, els primers van ser els últims, però també per fi, es pot dir, que totes les proves de mig fons i fons, són des d'aquest moment competicions inamovibles, tant en uns Jocs, com en uns campionats Mundials o Continentals

                                                  L'ÈPOCA MODERNA D'AQUESTA PROVA

Sonia O’Sullivan	Paula Fudge	Gabriela Szabo

De la mateixa manera que va succeir amb els homes, va ocórrer amb les dones. En principi aquesta prova va ser d’un domini molt accentuat dels països d'Europa, els quals molt ràpidament van estar superats per les atletes del continent Africà i Asiàtic. Una de les seves atletes Meseret Defar de Etiòpia, posseeix en l'actualitat, la plusmarca universal, amb un temps de 14:16,63, aconseguida en Sidney el dia 15 de juny de 2007.

Encara que l'historial olímpic es condensa en sol 5 edicions, els 5000 metres femenins, tenen una identitat pròpia, com queda demostrat, en tots els grans festivals d'alt nivell i en el rànquing “All Time” on es pot contemplar que tot ell, està conformat per atletes de la inesgotable pedrera de fondistes africans.

Centrant-nos a Europa, on va néixer aquesta prova, cal destacar que les nostres atletes van saber aprofitar molt bé el seu moment, abans de la invasió de les atletes d'Àfrica, sent la irlandesa Sonia O’Sullivan la primera campiona mundial, un any abans dels Jocs d'Atlanta, en guanyar en el mundial de Göteborg amb 14:46,47 en 1995, gesta que van repetir la romanesa Gabriela Szabo per dues vegades, a Atenes-97 i Sevilla-99 i la russa Olga Yegorova en Edmontón en el 2001.

    DOS GRANS REFERENTS DEL FONS MUNDIAL

Meseret Defar, actual plusmarquista mundial a Sidney-2007	Wang Junxia, primera campiona olímpica a Atlanta-1996

Així mateix, l'anglesa Paula Fudge obté de manera oficial, la primera plusmarca mundial en aconseguir, en la localitat de Knarvik, la marca de 15:44,51 el dia 19 de setembre de 1981. És l'època preolímpica, on van destacar atletes que van deixar el seu segell de qualitat, com la noruega Ingrid Kristiansen, la sud-africana Zola Budd i les portugueses Rosa Mota i Fernanda Ribero, entre altres grans atletes.

A partir d'aquí, es va acabar tot. El domini de les atletes del continent africà com queda assenyalat, és aclaparant i sense opció per a cap altra atleta, de fora d'aquest continent, excepte alguna esporàdica aparició d'alguna corredora asiàtica o russa.

      ELS PRIMERS MOVIMENTS A ESPANYA

El nostre país, com sempre amb un retard abismal, per diferents motius no esportius, van haver de lluitar, les dones igual que els homes, per trobar el seu lloc en els llistats internacionals, tema encara pendent, malgrat alguna gran gesta de les atletes tant en camp a través, com en proves de fons en ruta. Encara avui s'està lluitant per trobar aquest espai.

.Les aparicions de Carmen Valero, Cristina Petite, Angelines Rodriguez, Teresa Recio, Julia Vaquero, en un ahir no gaire llunyà, com ara amb Judit Plá, les germanes Isabel i Dolores Checa, Marta Dominguez, Beatriz Santiago, o Estívaliz Urrutia, són referents a les quals sempre se'ls recordarà, especialment a les primeres, per la precarietat de l'època, per intentar consolidar les proves de fons a Espanya.

L'actual rècord espanyol ho posseeix l'atleta gallega Julia Vaquero amb una marca de 14:44,95 aconseguida a Oslo el 5 de juliol de 1996. Un registre de gran qualitat que roman inalterable amb el pas dels anys, i molt prop dels millors llistats mundials.

   DOS ACTIUS DEL FONS ESPANYOLS

Judit Plá	Julia Vaquero

                                             ( Llistats tancats el dia 27 de Juliol de 2018 ) 

Fonts d'informacio:

Arxius de la Federación Española de Atletismo  RFEA
Llibres de la Asociación Española de Estadísticos de Atletismo  AEEA
Correccions de català per Anna Martí.
Recerca per Internet
Llibres de l’Internacional Atlètic Foundatión IAAF
Documentació pròpia

                                                                                                                              Juliol de 2013