REFERENTS HISTÒRICS DELS 1500 METRES LLISOS MASCULINO

 

        BREU INTRODUCCIÓ HISTÒRICA

 

Si intentem realitzar l’històric d'una prova atlètica, per buscar la veracitat del seu contingut, és aconsellable començar pel succeït al Segle XIX, que és quan realment es comencen a organitzar i controlar tots els moviments atlètics de l'època moderna.

 

Fer-ho amb anterioritat, és perdre'ns en la infinitat del temps, on solament trobarem anècdotes i resultats de dubtosa credibilitat. Hem de tenir en compte que l'antiguitat de l'atletisme pot ser tan antiga, com la pròpia humanitat, per la qual cosa el ventall d'interrogants podrien arribar a l'infinit.

 

Un punt de referència aconsellable, seria començar a partir de l'any 1875, quan es crea a les Illes Britàniques, el Amateur Athlétic Club, amb la finalitat de controlar tots els registres realitzats fins a aquest moment i organitzar els campionats d'Anglaterra, i altres competicions després de la seva creació.

 

És per això, que els primers resultats al mig fons a les Illes Britàniques, es presten una mica al dubte, pel fet afegit que són registrats al pas de la milla anglesa (1609,36m). Això va succeir ja al Segle XVIII quan en 1787, un atleta anglès Steve Warpole realitza un temps de 4:30,0 en una prova que, se suposa, va ser sobre la milla.

 

Com a primera marca oficial sobre els 1500 metres llisos, mesurat pel sistema mètric decimal, l'aconsegueixen els britànics Walter Lay i William Richard, quan obtenen en el Royal Oak a Manchester, l'any 1865 un temps de 4:17,0 , considerat per molts estadistes de l'època, com el millor registre fins a aquell moment.

 

De totes maneres, 30 anys més tard, la IAAF , fundada a Estocolm el 17 de juliol de 1912, fa constar en el seu Llibre dels Rècords, una marca anterior del francès Michael Soalhat, quan el dia 26-05-1895 aconsegueix a París un temps de 4:16,2/5, que aviat milloraria el seu compatriota Albín Lemusiaux, en aconseguir, a la mateixa capital francesa, una marca de 4:10,2/5, el dia 28-06-1896, considerada com la millor de Segle XIX.

 

ELS PRIMERS MOVIMENTS DEL SEGLE XX

 

La consolidació oficial d'aquesta disciplina, vindria de la mà dels II Jocs Olímpics de París l'any 1900, on el britànic Charles Bennet aconsegueix la primera medalla d'or per a un atleta anglès, en registrar un temps de 4:06,2.

 

Arnold Sheppart y Abel Kiviat en la final dels 1500m. Als Jocs d’Estocolm de 1912 
Arnold Sheppart y Abel Kiviat en la final dels 1500m. Als Jocs d’Estocolm de 1912

 Solament quatre anys després, començaria l'hegemonia dels atletes americans, quan en els tres següents Jocs Olímpics, disputats en Sant Louis (1904) Londres (1908) i Estocolm (1912) James Lightbody, Melvin Sheppart i Arnold Jackson, acaparen per aquest ordre les tres medalles d'or. Aquesta supremacia es veuria incrementada, quan un altre americà, Abel Kiviat, aconsegueix la primera plusmarca mundial oficial d'aquesta prova, en aconseguir un temps de 3:59, 4/5 en la localitat de Cambridge ) el 8-6-1912

 

Després dels Jocs d’Estocolm i motivat per l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que va paralitzar gairebé tots els esports, les competicions atlètiques van sofrir un gran recés, que no es normalitzaria fins als Jocs d'Anvers de 1920, que lògicament, també van acusar aquest parèntesi bèl·lic, tant pels seus resultats esportius, com para la seva organització.

 

Seria a partir d'aquest moment, quan comencen a aparèixer els grans mites de la història. És el començament dels finlandesos voladors menats per l'atleta més gran d'aquella època Paavo Nurmi i els seus compatriotas Hennes Kolehmainen i Vilho Ritola que juntament amb el francès Jules Ladoumégue, l'italià Luigi Beccali i del neozelandès Jack Lovelock, tots ells plusmarquistes universals, atorgarien a aquesta emblemàtica prova, el llustre que tant necessitava, en aquests anys tan complicats.

 

El britànic Albert Hill, Or als Jocs d’Anvers 1920 
El britànic Albert Hill, Or als Jocs d’Anvers 1920

Però sempre, els imponderables sorgeixen en el moment més inoportú, sent una altra vegada la nociva Segona Guerra Mundial, la que va tirar pels sòls tot tipus de superació esportiva. Van ser uns llargs dotze anys d'inactivitat, que va afectar a gairebé tots els països del món. No seria fins a l'any 1948, amb l'organització dels Jocs Olímpics de Londres, quan comença un llarg recorregut que portés amb si, l'aparició constant de grans campions i organitzacions atlètiques d'alt nivell. És el començament de l'etapa definitiva de l’olimpisme, que amb el pas del temps seria considerada, com la més gloriosa d'aquesta primera meitat del Segle XX.

 

Com era d'esperar, molt aviat sorgirien noves legions de grans estrelles, com l'escola sueca amb Gunder Hägg, Henry Ericksson, Lennart Strand i Arne Anderssen, que donarien el relleu a una altra escola de gran calibre com l'hongaresa, els representants de la qual Sandor Iharos, Istan Rözsavölgyi, Läszlo Tábori, van deixar palès els seus sensacionals registres per les pistes europees.

 

    APAREIXEN NOUS SISTEMES DE PREPARACIÓ

 

Per primera vegada en l'atletisme modern, apareix Austràlia, que recordem va obtenir amb el seu atleta Teddy Flack, la primera medalla d'or de la història olímpica a Atenes de 1896, quan un revolucionari entrenador Percy Cerutty, dóna a conèixer al món un nou concepte de preparació, que es va conèixer com “entreno natural”, molt similar al desenvolupat a les escoles nòrdiques d'Europa

 

Elliott. Halberg,Rozsalölgy,y Waern en un meeting internacional en 1958 
Elliott. Halberg,Rozsalölgy,y Waern en un meeting internacional en 1958

 Aquest tipus de preparació estava basat en la carrera contínua, tant pel camp, com per dunes de sorra de les pròpies platges australianes. Era un entrenament mixt entre aquests dos conceptes, tenint molt poc contacti amb les pistes de cendra. Era un tipus de preparació molt amè que aviat va tenir una gran acceptació, de la qual van sorgir Herbet Elliott, John Landy, Peter Senell, Murray Halberg i Ralp Dubell tots ells campions olímpics i plusmarquistes mundials, que van ser en certa manera, els que van tancar l'etapa de les velles pistes de cendra.

 

Però en tot aquest carrusel de noms, com no podia ser menys, també estaven els atletes de la Gran Bretanya, que van tenir la puntual presència de sempre, amb el seu atleta Roger Bannister, primer home en baixar dels quatre minuts en la milla, com així mateix dels coneguts Sebastian Coe, Steve Owett i Steve Cram, aquest últim primer home en baixar dels 3:30,0, que en el seu moment van acaparar diversos rècords mundials. Ells van ser entre uns altres, els que van cedir el pas a una legió de grans talents, procedents d'un emergent atletisme africà, ja en plena expansió de les pistes sintètiques.

 

LA PRESÈNCIA DELS ATLETES AFRICANS

 

Una de les primeres aparicions d'atletes africans, es va produir en els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968 quan el keniata Kipchoge Keino i el tunicenc Mohamed Gammoudi van aconseguir els triomfs en 1500 i 5000 metres, que ja es vaticinaven des dels Jocs de Tòquio de 1964, on va tenir una actuació molt especial, l’etíop Abebe Bikila guanyador de la marató.

 

Posteriorment, un atleta de Tanzània, Filbert Bayi sorprèn al món amb el primer rècord mundial per part d'un atleta africà, en aconseguir un temps de 3:32,2 a la ciutat de Christchurch, el 2 de febrer de 1974 que sols seria un previ avís, al que succeiria posteriorment.

 

Per un moment semblava que aquesta explosió de Filbert Bayi podia ser flor d'un dia, atès que l'armada anglesa de grans mig fondistes, amb el gran Steve Coe al capdavant , el qual li arrabassaria quatre anys més tard, aquesta benvolguda plusmarca, que més tard passaria a mans d'altres dos compatriotes seus, Steve Ovett i Steve Cram, aquest últim primer home en superar la barrera dels 3:30,0 en el meeting de Nice el dia 16 de juliol de 1985, competició que va comptar amb la presència de l’espanyol José Luis Gonzalez.

 

ELS DOMINADORS DEL MIG FONS MUNDIAL EN LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX

 

           Sebastian Coe, or en 800m. en Moscou-80  Steve Ovett, or en 1500m a Moscou-80
        Sebastian Coe, or en 800m. en Moscou-80 Steve Ovett, or en 1500m a Moscou-80

 

Per cert la marca de José Luis González amb un temps de 3:30,92 el situava com a primer espanyol que mai havia estat tan a prop d'un rècord mundial absolut amb un retard de 2 anys, arrabassant aquesta supremacia espanyola a Tomás Barris, que ho posseïa des del 29 d'agost de 1958 en el meeting de Turku (Finlàndia) amb un temps de 3:41,7 i 3 anys de retard. Actualment aquests dos atletes segueixen sent, a dia d'avui, com els dos espanyols més propers pel que fa al rècord mundial.

 

Quan tot semblava que la Gran Bretanya, tornava a dominar aquesta prova, solament un mes més tard, el marroquí Said Aouita, els arrabassà aquest preuat ceptre, amb un temps de 3:29,46 aconseguit a Berlín el 23 d'agost de 1985.

 

A partir d'aquest moment el continent africà es converteix en una font inesgotable de grans especialistes que dominen totalment aquesta distància en la qual sobresurten els noms del marroquí Hicham El Garrouj i l'algerià Noreddine Morceli, els quals acaparen gairebé tots els títols, ja siguin olímpic, mundials o les seves respectives plusmarques

 

LA PRESÈNCIA D'ESPANYA EN ELS LLISTATS MUNDIALS

 

Com sempre ha succeït, l'atletisme espanyol va haver de lluitar, com va esdevenir en altres esports, amb un significant retard en relació amb altres països europeus, pel greu inconvenient que va suposar la nostra postguerra civil. Van ser uns anys molt complicats, no solament per a l'esport, sinó per a tota la societat espanyola.

 

És veritat que es van anar salvant obstacles i inconvenients polítics, però també afortunadament, molta gent amant del nostre esport, va saber marcar un camí per retrobar el lloc que mereixia l'atletisme espanyol.

 

ELS GRANS PIONERS D’ AQUEST PROVA

 

                                 El catalá Pere Prat l’any 1915   El vasc Juan Muguerza l’any 1920
                               El catalá Pere Prat l’any 1915     El vasc Juan Muguerza l’any 1920

 

Van ser temps molt difícils per poder mirar a Europa, però encara que poc, alguna cosa es feia. Cal recordar que va haver-hi moments que érem el furgó de cua del tren europeu, però competir amb països de segon nivell, ja suposava un gran èxit per a tots. Durant bastants anys, el nostre esport era conegut a través de repetitives trobades, amb França-B, Portugal, Itàlia-B, Luxemburg o Sarrebruch, però l'important era que ja estàvem caminant.

 

El que no es pot ometre, és que gràcies als festivals i als campionats que se celebraven per moltes àrees del nostre país, com van ser els nacionals del Front de Joventuts, Universitaris, Militars, Regionals, i per descomptat els Nacionals Absoluts, van ser decisius perquè gradualment, anessin apareixent molts practicants, atès que en aquells temps, era l'esport més assequible i econòmic, al que tots podien accedir.

 

LA PLUSMARCA ESPANYOLA QUE VA LLANÇAR AL MIG FONS ESPANYOL CAP L'ELIT MUNDIAL

 

La història mai explicada a Espanya d'aquesta emblemàtica prova. Això va succeir a la ciutat finlandesa de Turku el dia 29 d'agost de 1958, en una afable tarda nit, al voltant de les 21 hores, amb una temperatura de 22 º C, una humitat de 65 % i una velocitat del vent gairebé nul·la. La pista de cendra estava considerada entre les millors del món. L'estadi situat entre la frondositat dels nombrosos boscos de la ciutat, tenia una capacitat per uns 5000 espectadors, que pràcticament estaven damunt de les pistes.

 

En aquell moment, un atleta barceloní Tomás Barris, aconseguia en el bressol de l'atletisme mundial, una marca de 3:41,7 considerada, com la dotzena millor marca del rànquing mundial, solament superada per onze països d'un gran nivell atlètic, com Austràlia, Estats Units, Nova Zelanda, Finlàndia, Suècia, Rússia, Anglaterra i Hongria, però per davant de països com Alemanya, França, Itàlia, Iugoslàvia, Romania i Bèlgica, països considerats igualment, com a grans potències del mig fons mundial. Aquest fet va obrir totalment, les portes dels més acreditats estadis europeus, per a l'atletisme espanyol.

 

       UNA FOTOGRAFIA HISTÒRICA INÈDITA A ESPANYA

 

                                         Turku (Finlandia). Arribada de la prova dels 1500 metres, on Tomàs Barris (4t a la foto) assoliria la marca de 3:41,7, el dia 29 d’agost de 1958 

                                    Turku (Finlandia). Arribada de la prova dels 1500 metres, on Tomàs Barris                                     (4t a la foto) assoliria la marca de 3:41,7, el dia 29 d’agost de 1958

 

En aquesta, per a nosaltres històrica prova, en la qual van participar 15 atletes de diferents països, es van batre simultàniament els rècords absoluts d'Hongria, Espanya i Polònia, amb la següent classificació:

 

 

  Classificació final    Temps parcials
Olavi Vuorisalo F  3:40,8                   400 m  57,0
 Olavi Salsola F  3:41,5    800 m 1:57,8
 L. Kovacs H  3:41,6    1000 m 2:28,4
Tomás Barris E 3:41,7   1200 m 2:58,6
W.Oriwald P 3.42,0   1500 m 3:41,7
H.Hopeassari F 3:45,2      

 

No estant autoritzada l'actuació d'atletes llebre, la prova va ser comandada de forma alterna, pels finlandesos Salsola, Vuorisalo i Hopeassari fins als últims 300 metres finals.

 

HOMOLOGACIÓ OFICIAL DE LA PLUSMARCA

 

Els temps anotats pels tres jutges de la prova van ser: Tres minuts quaranta-un segons i set dècimes. Tres minuts quaranta-un segons i set dècimes. Tres minuts quaranta-un segons i sis dècimes. Oficialment va ser homologat per la Real Federació Espanyola d'Atletisme a Madrid, presidida per Andrés Tuduri, el 15 de gener de 1959, constant en el foli 44, tom 7º en el Llibre de Rècords reglamentaris, segellat i reintegrat de Timbres.

 

Aquesta plusmarca es va mantenir inalterable en la taula de rècords espanyols, durant 10 anys, fins que l'aragonès Alberto Esteban ho va rebaixar a 3:41,3 en el seu pas per la milla, en un meeting internacional a Estocolm, el dia 2 de juliol de 1968. Solament un mes després, aquesta marca seria superada en Göteborg, pel madrileny Jorge González Amo, en aconseguir un registre de 3:40,0 el 26 d'agost de 1968.

 

       LA CONSOLIDACIÓ INTERNACIONAL DEL 1500 METRES ESPANYOL

 

                                   José Luis González   José Manuel Abascal    Fermín Cacho
                              José Luis González José Manuel Abascal Fermín Cacho

La presència de nombrosos noms il·lustres en els grans meetings europeus, com José Luis González, José Manuel Abascal, Fermín Cacho, Reyes Estevez, Andrés Diaz, José Antonio Rodolat, Alberto Esteban i Jorge González Amo, entre uns altres, va portar amb si l'esperança que a curt termini, el nom del nostre país, seria una realitat en els llocs alts dels rànquings internacionals.

 

Aquesta és sens dubte, la prova més llorejada a nivell internacional, de totes les que conformen el calendari atlètic espanyol, sent a més la introductora en l'àmbit internacional, de la sensació de que el nostre atletisme, podia aconseguir en un futur molt proper, el màxim guardó mundial, que no podia ser un altre, que l'or en uns Jocs Olímpics.

 

EL MOMENT CIM DE L'ATLETISME ESPANYOL

 

Aquest fet memorable va succeir en els inoblidables Jocs de Barcelona de 1992, on el soriano Fermín Cacho, en una carrera tàctica de gran calibre, aconsegueix el triomf en 1500 metres, posant el fermall de l'or, a una llarga i reeixida llista de noms, que van tenir una incidència molt positiva, perquè aquest històric moment fos una realitat.

 

LA VICTORIA MES GRAND DE L'HISTORIA  ATLÈTICA ESPANYOLA

 

 Fermín Cacho, Medalla d’Or a Barcelona-1992, amb 3:40,12 

Fermín Cacho, Medalla d’Or a Barcelona-1992, amb 3:40,12

Referents històrics, olímpics i mundials

Millor marca segle XIX

Albin Lemusiaux

FRA

4:10,2/5

París

28-06-1896

Millor marca segle XX

Hicham El Guerrouj

MAR

3:26,00

Roma

14-07-1998

Millor marca segle XXI

Bernat Lagat

USA

3:26,34

Brussel.les

24-08-2001

1º Campió Olímpic

Teddy Flack

AUS

4:33,2

Atenes

19-04-1896

1º Rècord Mundial

Abel Kiviat USA 3:56,4/5 Cambridge 08-06-1912

Cronologia de Campions Olímpics

Atenes

1896

Teddy Flack

AUS

4:33,2

Paris

1900

Charles Bennet

GBR

4.06,2

Sant Louis

1904

James D.Lightbody

USA

4:05,4

Londres

1908

Melvin Sheppart

USA

4:03,4

Estocolm

1912

Arnold Jackson

USA

3:56,8

Anvers

1920

Albert Hill

GBR

4:01,8

París

1924

Paavo Nurmi

FIN

3:56,6

Amsterdam

1928

Harry Larva

FIN

3:53,2

Los Angeles

1932

Luigi Beccali

ITA

3:52,2

Berlín

1936

John Lovelock

NZ

3:47,8

Londres

1948

Henry Ericksson

SWE

3:49,8

Hélsinki

1952

Josep Barthel

LUX

3:45,1

Melbourne

1956

Ronald N. Delany

IRL

3:41,49

Roma

1960

Herb Helliott

AUS

3:35,6

Tòquio

1964

Peter Snell

NZ

3:38,1

Mèxic

1968

Kipchoge Keino

KEN

3:34,9

Munic

1972

Pekka Vesala

FIN

3:36,33

Montreal

1976

John Walker

NZ

3:39,2

Moscú

1980

Sebastian Coe

GBR

3:38.40

Los Angeles

1984

Sebastian Coe

GBR

3:32,53

Seúl

1988

Peter Kono

KEN

3:35,96

Barcelona

1992

Fermín Cacho

ESP

3:40,12

Atlanta

1996

Noureddine Morceli

ALG

3:35,78

Sidney

2000

Noah Ngeny

KEN

3:32,07

Atenes

2004

Hicham El Guerrouj

MAR

3:34,18

Pequín

2008

Asbel Kipruto

KEN

3:34,11

Londres

2012

Taoufik Makhloufi

ALG

3:34,08

Rio de Janeiro 2016 Matthew Centrowitz   3:50,0

Les 10 millors marques mundials de tots els temps

Hicham El Guerrouj

MAR

3:26,00

Roma

14-071998

Bernat Lagat

USA

3:26,34

Bruselas

24-082001

Asbel Kiprop KEN 3:26,69 Mónaco 17-07-2015

Noureddine Morceli

ALG

3:27,72

Niza

12-07-995

Noah Ngeny

KEN

3:28,12

Zürich

13-081997

Taoufik Makhloufi ARG 3:28,75 Mónaco 17-08-2015

Mohamed Farah

ENG 3:28,81 Mónaco 18-07-2013

Fermín Cacho

ESP

3:28,95

Zürich

13-081997

Mehdi Baala

FRA

3:28,98

Bruselas

05-092003

Daniel K.Komen

KEN

3:29,20

Roma

09-072006

                                                                          Llistats tancats el dìa 10 de setembre de 2016

Fonts d'informaciò


Llibres de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme  AEEA
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme  RFEA
Correccions de català  per Anna Martí.
Recerca per Internet
Llibres de la World Rècords de l'International Athletic Foundation  IAAF
Documentació pròpia

 

                                                                                                                                                  Maig de 2013