REFERENTS HISTORICS DE 200 METRES LLISOS - DONES

UN COMPLICAT RECONEIXEMENT

Si intentem buscar els orígens de la prova dels 200 metres femenins, ens  introduïm en un laberint bastant complicat per trobar la veracitat del perquè les nostres fèmines, no van tenir  un reconeixement oficial fins a 1928, en l'àmbit internacional i fins a 1962 a l'entorn de l'atletisme espanyol.

Cal assenyalar que ja en el “Jocs de l'Antiguitat”,  les dones tenien un espai reservat per a elles, sempre diferenciades dels homes, on solien  practicar els seus desafiaments atlètics. Quan tot semblava estar en una certa normalitat, la decisió de  l'Emperador romà Teodosio I, els va abolir per considerar-los uns jocs pagans.

A tot això va seguir un llarg silenci que va durar  12 Segles, reprenent-se l'any 939 d.c. amb molt limitades disciplines.

Si  ens traslladem a mitjans del Segle XIX trobem referències d'alguns moviments  a Alemanya on les dones podien competir en alguna competició. Qualsevol d'aquests períodes,  tan abismalment separats pel temps, trobarem un referent d'una prova de velocitat per a les dones.

La extraordinària Fanny Blankers-Köen

Amb la instauració dels Jocs de la modernitat, el Baró Pierre de  Coubertin l'ànima dels mateixos, es va negar rotundament al fet que la dona practiqués qualsevol modalitat  atlètica, per ser fidel als principis dels “Jocs de l'Antiguitat”.

Fins  als Jocs d'Amsterdam de 1928, ja amb el canvi de president  del CIO, i pressionats per la veu popular en tots els àmbits internacionals, van accedir  al fet que participessin en 5 proves, en les quals no estaven els 200 metres llisos.

I  així va continuar fins a 1948 on l'atletisme troba el seu referent oficial,  amb motiu dels Jocs Olímpics de Londres, on va aparèixer l'holandesa voladora Fanny  Blankers-Koén, la mítica atleta que va guanyar quatre medalles d'or, entre elles la de 200 metres  llisos, establint el primer rècord olímpic i mundial, i convertint-se així mateix, com el primer referent  d'aquesta especialitat de l'Era Moderna.

L'ÈPOCA DAURADA D'AQUESTA ESPECIALITAT

Una vegada aconseguit el reconeixement oficial i olímpic, les nostres dones  no van renunciar a la seva obstinació per consolidar els 200 metres . Convertint aquesta prova en una disciplina  cada vegada mes competitiva i atractiva, la qual cosa va portar a l’aparició de noves estrelles de la  velocitat en els llistats internacionals.

Però no seria  fins a les dècades de 1970 a 1990 quan els 200 metres van adquirir la seva majoria d'edat, amb les atletes  de l'Est europeu, especialment de la part oriental d’Alemanya. Va ser tan  aclaparadora  la quantitat de plusmarques aconseguides per les seves atletes, que no debades, totes les mirades  del món es van dirigir cap aquest indret d'Europa. Encara avui en les taules de “All  Time” veurem noms que continuen intocables.

Els  noms de Stanislava Walasievicz, Marita Kock, Heike Drechsler, Maries Göhr, Silke Gladis-Möller,  Katrin Krabbe, Renata Stecher que entre moltes  d’altres, van ocupar un espai de difícil accés,  durant dos decennis per a les atletes occidentals, alhora que van aixecar totes les sospites, sobre els mètodes  usats en aquell misteriós racó de la Alemanya Oriental i en altres països sota la influència  política i mediàtica, que regia en aquesta zona oriental d'Europa.

Marion Jones	Allyson  Felix

Amb els nous sistemes d'equipaments i preparació,  ràpidament , les atletes  d'Estats Units com així mateix de les illes del Carib i també de l'Europa  Occidental, van escurçar la distància que els separava d'aquelles figures imbatibles de  les dècades precedents, naixent uns nous i espectaculars duels, on noms com els de Marión Jones, Valerie  Brisco-Hooks, Marlene Ottey, Shelly-Ann Fraser, Allyson Felix, Verónica Campbell o Gwen  Torrence, feien les delícies de tots els espectadors del món, per la incertesa dels seus resultats  i els seus espectaculars registres, que a poc a poc feien oblidar l'etapa fosca de les alemanyes orientals.

Florence Griffith al Jocs de Seúl de 1988

Però tota la bonança d'aquesta actuacions van caduquejar, quan l'extravagant  i espectacular atleta nord-americana  Florence Griffith-Joyner, va aparèixer en escena  en els Jocs de Seül de 1988, on va guanyar 3 medalles d'or en els 100 metres 200 metres, relleus  4x100 i una de plata en els relleus de 4x400.

Però sobretot per la seva espectacular victòria en els 200 metres, batent el rècord mundial i olímpic amb una marca  estratosfèrica de 21,34 segons, la qual cosa va tornar a encendre totes les alarmes i sospites,  com  esdevingué  en l'etapa de les atletes de la Alemanya de l'Est. Una marca que encara avui representa  la plusmarca mundial després de 25 anys, malgrat les molt directes acusacions d'un presumpte dopatge.

Aquesta singular atleta va morir als 38 anys de forma imprevista  per un atac cardíac o cerebral, al seu propi domicili de Laguna Beach a Califòrnia.  Encara a dia d'avui posseeix la plusmarca mundial de 100 metres amb 10,49, els 200 metres  amb 21,34 i la de relleus de 4 x 100 amb 41,37 seg., però les ombres de la farmacologia, igualment segueixen  vigents.

     MENTRESTANT QUE SUCCEÏA A ESPANYA

Després d'uns prometedors començaments en la primera meitat dels anys 1930  les nostres dones superant totes les adversitats, que en aquella època eren d'àmbit mundial, no van donar  el seu braç a torçar creant el primer referent espanyol, amb l'organització de tres campionats d'Espanya  i una acceptable representació. Era l'època d'Aurora Vila, les germanes Rosa  i Dolores Castelltort, Ana Tugas, Margot Moles, María Morros, Lucinda Moles, Emilia  Trepat, María Luisa Oliveras, Rosa Raventós, Carmen Sugrañes, Carmen Ribé entre d’altres,  si poden ser considerades com els referents d'aquest moviment femení a Espanya.

      LES AUTENTIQUES PIONERES DE L'ATLETISME FEMENÍ

Grup d'atletes en els Campionats d'Espanya de l'any 1932 en el barceloní Estadi de Montjuïc

Una seccio de massatge sempre es bo.      La "faldilleta" , no era obstacle per guanyar la                                                                         prova de velocitat per  María Rosa Castellort

                                                                       UN OBLIGAT PARÈNTESIS

Quan més feliços les hi prometien va venir l'esclat motivat per la Guerra  Civil Espanyola amb la qual cosa es van paralitzar totes les activitats atlètiques. Per els  homes fins a l'any de 1940, però fins a 1962 per a les dones, que per més inri, es van trobar amb un increïble  veto per part de les autoritats espanyoles, en la persona de Pilar Primo de Ribera, que  va prohibir tot tipus d'activitat atlètica femenina.

Com  va succeir en els inicis dels anys 1930, un altre petit grup d'entusiastes atletes, com Elena Fumadó,  María Teresa Baylina, María Luisa Consegal, Isabel Montañá, Nuría Astray, Ana María Molina, entre  moltes altres, sempre lluitant contra corrent, van començar amb unes aïllades actuacions que amb el passar  del temps i veient el que succeïa en l'exterior del nostre país, van aconseguir, amb el seu esforç i tenacitat,  el miracle de veure la llum verda, per ser reconegudes per les autoritats polítiques i espanyoles i per  la Federació Espanyola.

El primer Campionat  d'Espanya es va organitzar l'any 1962, amb un retard prop de 40 anys en relació amb el  debut de les dones en uns Jocs Olímpics Amsterdam de 1928 en contrast amb els homes que  ho van fer amb 14 anys.

                                             LES PROTAGONISTES DE L'ENLAIRAMENT DELS 200 METRES

Les podem considerar, dins dels anys 1980-2000, com les protagonistes de  l'enlairament d'aquesta prova, on apareix novament la inigualable Sandra Myers juntament amb  Cristina Pérez, María Luisa Orobia, Blanca Miret, Teresa Rioné, Blanca Lacambra, Maria  Elena Souto, Rosa Colorado les germanes Montserrat i Gloria Pujol, Emma  Albertos, Glory Alozie, María José Martinez G, Josefina Salgado, les quals van deixar una sòlida  base per al futur d'aquesta prova, alhora que recuperaven part, de l'abismal retard amb Europa.

Belén Recio	Estela García

A partir de l'any 2000 fins a 2013 una nova constel·lació d'estrelles  recullen  el testimoni de les seves antecessores amb un continu canvi de llocs en el rànking nacional, la qual  cosa ajuda a dignificar cada vegada més aquesta prova, amb els noms de Julia Merino, Digna  Luz Murillo, Belén Recio, Julia Alba, Norfalia Carabali, i Estela  García, que són en definitiva, les que lideren els ránkings actuals d'aquesta disciplina, amb l'esperança  de poder igualar i potser superar, a les seves antecessores en un futur proper.

Llistats tancats el día 25 de Juliol de 2018

Fonts d'informació:

Recerca per Internet

Llibres de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme AEEA

Correccions de català per Anna Martí.

Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme  RFEA

 Llibres de l’Internacional Atlètic Foundation  IAAF

Documentació pròpia

                                                                                                                                       Novembre de 2013