REFERENTS HISTÒRICS DE 400 METRES LLISOS- HOMES 

 

UNS INICIS MOLT COMPLEXOS

 

Edgart Bredin, millor atleta del segle XIX

Des d'un principi, aquesta prova va comptar amb el suport de tots els afeccionats donades les seves peculiaritats i característiques de la mateixa. Com no podia ser d'una altra forma, la incidència mediàtica d'aquesta prova la van assumir, tant els Estats Units com Anglaterra, on eren molt freqüents els desafiaments i intents de millora de rècords.

 

Cal esmentar que els primers intents es van realitzar en línia recta, per part dels atletes professionals, i també per alguns amateurs, sent el millor de tots, el crono establert pel britànic Richard Buttery el dia 04-10-1873 a la ciutat de Gateshead, amb 48,1 sobre distància mesurada per iardes ( 400 i.=365.76 m.)

 

Però si intentem buscar la millor marca del Segle XIX aquesta la trobarem amb el britànic Edgar Bredin, quan el 22-06-1895 aconsegueix a Londres un temps de 48, seg. que va constar com la millor, segons els estadístics de l'època, però mai com a plusmarca mundial.

 

Cal fer constar, que fins als Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912, no es va homologar cap plusmarca. Va ser l'americà Charles Reidparth qui va tenir l'honor d'assumir el primer rècord oficial del món, en guanyar la medalla d'or amb un temps de 48,2 seg. el dia 13-07-1912.

 

Charles Reidparth, primer recordman mundial-1912

Fins a aquesta data, multitud d'atletes van rebaixar constantment les marques establertes, però sempre sense el recolzament oficial, donada la complexitat de les pistes, les distàncies mesurades per iardes o mètriques, i tanmateix pel seu cronometratge no sempre correcte, la qual cosa va motivar que moltes marques no fossin homologades com a registres oficials. Això explicaria que en els llibres històrics d'aquelles dècades, apareixessin alguns registres superiors als reconeguts com a autèntics., donat que en aquelles èpoques les estructures mundials estaven sempre en formació per disparitat de criteri.

 

UNA ANÈCDOTA HISTORICA

 

Com en gairebé totes les disciplines atlètiques, que sempre deixen un reguitzell d'anècdotes i curiositats, també en aquesta dels 400 metres, va sorgir una d'inesperada que va incidir en la reglamentació de la mateixa.

 

Fins als Jocs de Londres de 1908 totes les proves sobre aquesta distància, eren disputades pel carrer lliure, o sigui, sense carrers prefixats com en l'actualitat. En la final d'aquesta prova disputada a la capital londinenca, un dels favorits, l'anglès Wyndham Halswell, es va trobar en la recta final amb els americans Carpenter, Robbins i Taylor, entre altres atletes, i quan semblava que la seva victòria era un fet incontestable, l'americà Carpenter va impedir que ho depassés interposant el colze i els braços per impedir-ho, per la qual cosa els jutges van decidir suspendre la prova i repetir la final una hora més tard.

 

Després de moltes deliberacions es va decidir la repetició, però amb la desqualificació de l'americà, cosa que no van acceptar de bon grat els seus compatriotes i altres atletes, Efectivament es va repetir la sortida però sense la presència de cap dels classificats que solidaritzant-se amb l'americà, van decidir no prendre la sortida.

LA SOLITUD D'UN CAMPIÓ OLÍMPIC

 

El britànic Wyndham Halswell.guanyant l'or, en la final de Londres de 1908, sense contrincants a qui vèncer

 

La polèmica va venir donada perquè segons els americans, els seus reglaments permeten la càrrega amb l'espatlla, mentre que a Europa això està prohibit. Aquest intercanvi d'interpretacions va originar que per primera vegada, una atleta guanyés la medalla olímpica, corrent en solitari i sense rivals que li molestessin  El temps de Halswell va ser de 50,2 seg.

 

A partir d'aquest moment la Federació Internacional va decidir que en el futur aquesta prova fos disputada per carrers igual com succeeix amb els 100 metres llisos, per evitar aquestes picabaralles o aldarulls, que en aquesta ocasió van incidir en aquest fet històric.

 

EL DOMINI AVASALLADOR D'USA

 

Mai es va donar en una disciplina atlètica, un domini tan aclaparador com l’exèrcit dels atletes nord-americans des dels orígens d'aquesta prova, com ho testifiquen els 19 títols olímpics, els actuals 10 atletes “All Time” amb 9 nord-americans, així com la presència dels seus millors atletes en els ránkings mundials dels Segles XIX, XX, XXI, els quals van dominar totalment.

 

Michel Johnson l’actual recordman mundial

Actualment la plusmarca mundial absoluta continua en possessió de l'espectacular atleta Michael Johnson, amb el crono de 43,18 des de l'any 1999 aconseguit en els mundials de Sevilla, recolzat pels seus grans compatriotes, Reynols, Wariner,Watts, Merrit, Evans, S.Lewis, Everett i Larry James, tots ells per sota dels 44 seg.

 

Però aquesta evident superioritat nord-americana, no va ser suficient perquè en la resta del món, el progrés quedés col·lapsat. Molts països van trobar en les competències amb els atletes ianquis, un motiu de superació per enriquir els seus llistats nacionals, especialment als Michel Johnson l’actual països del Carib d’un van sortir molts corredors d'aquesta distància, que també van aconseguir grans triomfs en jocs olímpics, campionats mundials i continentals. Un exemple el podem trobar a Jamaica, una veritable font de velocistes i migfondistes amb medalles d'or olímpiques.

 

Noms com Arthur Wint, Hert McKenley, George Rhoden, Berd Camerón, Nesta Carter,són un exemple, de la riquesa que atresora aquesta font inesgotable de grans talents, que és el país del Carib, a part dels seus grans velocistes, encapçalats pel mateix Usain Bolt o Asafa Powell.

 

Lashawm Merrit i l’atleta de Grenada Kirani James

Al costat d'ells no podem oblidar al cubà Alberto Juantorena o a l'atleta de Grenada, Kirani James, Aquest últim, l'únic especialistes intercalat entre l'elit d'Estats Units en el llistat dels 10 millors “All Time” va ser el guanyador de l'última medalla d'or, en els Jocs Olímpics de Londres de 2012.

 

EL PROGRÉS AL NOSTRE PAÍS FINS EL 1940

 

Com ha succeït en moltes altres disciplines del nostre calendari nacional, trobar els ancestres d'aquesta prova és una mica complicat si es vols deixar reflectida la seva veritable exactitud. És conegut que en el primer decenni de 1900-09 ja va haver-hi uns tímids moviments destacant una marca de 60,8 de Zabala aconseguida el 25 d'abril de 1909 en el “Campionat de Sports” de Madrid. Però en aquella època era difícil homologar marques atès que la majoria d'elles, eren sobre asfalt en línia recta, o pistes habilitades en camp de terra, el mesurament de la qual era també molt complicat.

 

Era per aquestes dificultats tècniques, que la majoria de millors de marques, no podien tenir la confirmació oficial necessària per ser incloses en els llistats de millors marques de l'època. No obstant això els noms com Carlos Comamala, Cosme Duñabeitia, Carlos Gil, el guipuscuà Isidro Eizaguirre o Sòcrates Quintana sempre seran recordats com a autèntics referents d'aquesta espectacular prova.

 

En principi és recomanable com diu Josép Corominas en el seu llibre “Mig Segle de l'Atletisme Español”, comencés a oficialitzar llistats a partir de José Luis Elósegui el qual va aconseguir un temps de 59,8 en una eliminatòria dels “Jocs Madrilenys”, l'any 1914.

 

Un any més tard apareix en l'horitzó d'aquesta prova, un atleta català, Leandro Coll amb unes grans condicions per a aquesta prova, que aconsegueix un temps de 55,2 al Parc de la Ciutadella de Barcelona, on habitualment es disputaven totes les carreres a peu del calendari atlètic.

 

Però no seria fins als Campionats d'Espanya disputats en el camp d'Atocha a Sant Sebastià, quan va aparèixer un nom que va tenir el domini d'aquesta prova fins a ben entrada la dècada de 1930. El seu nom Miguel Garcia que aconsegueix davant l'expectació de tots, el títol nacional, amb un temps de 51,8, el 25 de juliol de 1920.

 

Fernando Labourdette a Barcelona l’any 1930

Aquesta marca de Miguel Garcia, va estar vuit anys sense perillar, sent el català Joaquín Miquel qui el dia 15 de juliol de 1928 el va rebaixar fins a un crono de 50,1. a Tolosa. Però molt ràpid, una altra vegada, Guipúscoa recupera aquesta marca per mediació de Fernando Labourdette quan en un festival celebrat a Bolonya guanya la seva prova amb el temps de 50,0 seg. Marca que va tancar una època en la dècada del 1930. A partir d'aquest instant i motivat per l'explosió del conflicte bèl·lic espanyol, tot l'atletisme nacional va quedar forçosament paralitzat.

 

LA PROGRESSIÓ A LA POSTGUERRA

 

Amb la represa de totes les activitats polítiques i esportives a Espanya, apareix en el firmament atlètic espanyol, un jove gallec anomenat Ramón “Moncho” Rodríguez que enlluerna a tots els tècnics pel seu enorme coratge i força, elements bàsics, per destacar en aquesta prova, el qual aprofitant una competició celebrada a Milà en 1942 es va proclamar Campió Europeu de la Joventut amb l'extraordinari temps de 49,2.

 

Ramón “Moncho” Rodriguez a Monjuic a l’any 1946

Posteriorment es va mantenir com a campió espanyol els anys 1943-1944-1946 i 1947 mantenint el rècord dels campionats fins a 1961. En la trobada contra Portugal de l'any 1946 a Barcelona, es va alçar amb la victòria amb un extraordinari temps de 49,0 seg., plusmarca que va perdurar fins a l'any 1959, en què va ser millorada pel madrileny Jesús Rancaño amb una marca de 48,9 seg.

 

 

         COMENÇA L'ENLAIRAMENT A ESPANYA

 

Jesús Rancaño

L'aparició de Jesús Rancaño en la taula de rànquings nacionals va ser una gran pilota d’oxigen per a aquesta disciplina, que estava passant una etapa molt complexa malgrat la millora d'alguna marca, perquè la il·lusió de tots radicava que Espanya, hauria de tenir les seves plusmarques a to amb la de molts països europeus, que globalment inferiors a nosaltres, encara ens superaven en algunes marques, segons les seves taules de rècords nacionals.

 

Jesús Rancaño un atleta a qui tant cal agrair, pel seu lliurament i la seva constància, aconsegueix a l'Espanya-Àustria celebrat a Viena en 1960, igualar el rècord que posseïa llavors José Luis Martínez, un especialista de 800 passat al 400 amb un temps de 48,8 Tot seguit a Madrid dins del mateix any, Jesús Rancaño aconsegueix en el “Trofeo Canguro”, millorar aquesta plusmarca, amb el bon temps de 48,5, assenyalant nous camins que fins llavors, com queda dit, estaven una mica complicados.

 

GRANS REFERENTS DELS 400 METRES ESPANYOLS

 

Cayetano Cornet	David Canal

 

La dècada de 1961 és considerada en la cronologia espanyola, com una època d'esplendor d'aquesta segona part del Segle XX. Per set vegades va ser millorat el rècord espanyol per tres atletes, les millors marques dels quals van ser Jaime López Amor, 48,5 , Virgilio González Barbeitos 47,5 i Ramón Pérez també amb 47,5.

 

Altres atletes com a J.F Suarez Garrudo, Ramón Magariños, Manuel C.Gayoso, Rogelio Rivas, Pedro Arteaga i Angel Gabernet, van ser grans actius que van tenir molt a veure en la millora col·lectiva del quatre-cents espanyol.

 

No hi ha dubte que aquesta legió d'especialistes, va deixar molt ben marcada la línia per on apareixerien els actuals especialistes, que amb les pistes sintètiques en vigor, aconseguirien grans registres, molt difícils d'aconseguir en pistes de cendra.

 

Aquests noms van ser David Canal (45,01) Antonio Sánchez (45,41) Angel Heras (45,54) Salvador Rodríguez (45,95) Antonio Reina (45,98), tots ells com a únics atletes espanyols per sota dels 46,seg., els quals poden ser considerats com els dignes escuders, que van obrir el pas a l'atleta de Reus, Cayetano Cornet, que amb la seva marca de 44,96,, aconseguida a Barcelona el 12 d'agost de 1989, va deixar palès la bonança d'aquesta marca, que encara avui, perdura com el rècord espanyol absolut, després de 24 anys.

 

Referents històrics  olímpics, mundials i continentals
Millor marca segle XIX	* Edgar Bredin	GBR	48,0	Londres	20-06-1895
Millor marca segle XX	Michael Johnson	USA	43:18	Sevilla	26-08.1999
Millor  marca segle XXI	Jeremy Wariner	USA	43:45	Osaka	31-08-2007
1er Campió Olímpic	Tom Burke	USA	54:2	Atenes	1896
1º Récord Mundial	Charles Reidparth	USA	48,2	Estocolm	13.07-1912

* Distancia mesurada per iardes

 

Cronologia de campions olímpics
Atenes	1986	Tom Burke	54,2	USA
París	1900	Maxwelkw Long	49,4	USA
Sant Louis	1904	Harry Hilman	49,2	USA
Londres	1908	Wyndham Halswell	50,0	GBR
Estocolm	1912	Charles Reid Path	48,2	USA
Amvers	1920	Bevil Rudd	49,2	RSA
París	1924	Eric Liddel	47,6	GBR
Amsterdam	1928	Raymond Barbuti	47,8	USA
Los Angeles	1932	William Carr	46,2	USA
Berlín	1936	Archival Williams	46,5	USA
Londres	1948	Arthur Wint	46,2	JAM
Hèlsinki	1952	George Rhoden	45,9	JAM
Melbourne	1956	Charles Lamont	46,8	USA
Roma	1960	Otis Davis	44,9	USA
Toquio	1964	Michael D.Larrabee	45,1	USA
Méxic	1968	Lee Evans	43,86	USA
Munic	1972	Vicent E.Matthews	44,66	USA
Montreal	1976	Alberto Juantorena	44,26	CUB
Moscou	1980	Victor Markin	44,60	URS
Los Angeles	1984	Alonzo Babers	44,27	USA
Seúl	1988	Steve Lewis	43,87	USA
Barcelona	1992	Quincy Watts	43,50	USA
Atlanta	1996	Michael Johnson	43,49	USA
Sidney	2000	Michael Johnson	43,84	USA
Atenes	2004	Jeremy Wariner	44,00	USA
Pequin	2008	LaShawn Merrit	43,75	USA
Londres	2012	Kirani James	43,94	GRN
Rio de Janeiro	2016	Wayde van Niekerk	43,03 r.m.	RSA

 

10 millors atletes internacionals “All Time” a l’aire lliure
Wayde van Niekerk	43,03	RSA	Rio de Janeiro	14-08-2016
Michael Johnson	43,18	USA	Sevilla	26-08-1999
Harry Reynols	43,29	USA	Zurich	17-08-1988
Jeremy Wariner	43,45	USA	Osaka	31-08-2007
Quincy Watts	43,50	USA	Barcelona	05-08-1992
LaShawm Merrit	43,65	USA	Pequin	26-08-2015
Fred Kerley	43,70	USA	Austin	26-05-2017
Isaac Makwala	42,72	BOT	La Chaux de Fonds	05-07-2015
Kirani James	43,74	GRN	Lausanne	03-07-2014
Danny Everet	43,81	USA	New Orleans	26-06-1992

 

10 millors atletes espanyols “All Time”a l’aire lliure
Bruno Hortelano Oscar Husillos	44,69 44,73	Madrid Madrid	22-06-2018 22-06-2018
Cayetano Cornet	44,96	Barcelona	12-08-1989
Samuel García	45,00	Monachil	07-07-2017
David Canal	45,01	Jerez de la Frontera	03-08-2003
Lucas Búa	45,25	Huelva	08-06-2018
Antonio Sánchez	45,41	Sttutgard	29-08-1986
Angel Heras	45,54	Milán	09-06-1984
Salvador Rodriguez	45,95	Madrid	19-07-2003
Antonio Manuel Reina	45,98	París	03-09-2005

 

                                                    Llistats tancats el día 24 de juliol de 2018 

 

Fonts d'informació:

Arxius de la Reial Federació Española de Atletisme. RFEA
Llibres de la Associació Espanyola de Estadístics d' Atletisme AEEA
Correccions de català per Anna Martí
Recerca por Internet
Llibre de Josep Coromines “Medio Siglo del Atletismo Español”
Llibres de la Internacional Atlètic Foundatión IAAF
Documentació pròpia

                                                                                                                                                                                                                                                    Agost de 2013