REFERENTS HISTÒRICS DE 100 METRES LLISOS-HOMES 

 

 

ELS ANTECEDENTS  D’AQUESTA EMBLEMÀTICA PROVA

VAN COMENÇAR AMB LES  100 IARDES

 

La història d'aquesta espectacular disciplina va tenir uns passatges llargs i complicats, fins a arribar a la realitat actual. Al principi, movent-se en ple, la prova dels 100 metres llisos, tenia una importància molt relativa, essent la prova de les 100 iardes  ( 91.44m.) la que acaparaven  l'atenció dels seguidors, la qual sempre tenia un lloc preferent, en gairebé tots els festivals atlètics.

 

La primera marca reconeguda com oficial, es va efectuar a Cambridge el dia 29-11-1855 quan el britànic Thomas Bury  corre la distància amb un temps de 10,0, marca que igualarien posteriorment, ni més ni menys, que 79 atletes, casualment tots ells de  raça blanca i amb nacionalitat anglesa, fins que l'any 1890, sorgeix un tal John R Owen, d'Estats Units, que aconsegueix a Washington, un temps de 9,4/5., que trenca aquesta hegemonia, en la qual ja es trobaven inclosos sis australians i un canadenc.

 

Luther Cary - 1891
Luther Cary - 1891

És a partir d'aquest instant, quan l'aparició d'atletes americans és constant fins a finals de 1899, sent considerada com la millor marca d'aquest Segle, la de l'atleta americà Luther Cary, amb una marca de 9,3/4 a Lawrenceville el 01-06-1891.

 

Cal assenyalar que totes aquestes marques van ser reconegudes com a tals, però mai com a records, ja que encara no existia la Federació Internacional, la qual al-legant posteriorment, que la falta d'aparells mesuradors de la velocitat del vent, que no existien en aquelles èpoques, els impedien donar la validesa a molts altres registres, que es van succeir en aquells anys.

 

Aquest sistema per verificar la velocitat del vent, s'implantaria Londres el 1886, on el britànic Arthur Whartón assoleix un temps de 11,0. Un any més tard el velocista anglès Charles Sherrill, és  considerat com el primer atleta que surt abaixat amb els blocs de sortida adossats al terra, la qual cosa provoca certa hilaritat entre el públic assistent i els propis jutges, per la seva "atípica postura ".

Tom Burke-1896
Tom Burke-1896

Sobre aquesta opinió no estaria de més, recordar que el guanyador dels 100 metres en l'Olimpíada d'Atenes" de 1896, Ton Burke, va ser l'únic dels finalistes en sortir en aquesta actitud, guanyant la medalla d'or amb 12,0 seg.

 

Una altra anècdota per ajudar-nos a entendre una mica més, el tipus d'atletisme que es realitzava en aquells temps, resideix en qui va ser el primer atleta, que va córrer amb sabatilles de claus, assenyalant alguns estudiadors, que va ser l'americà William Curtis le 1880, encara que contínua el dubte, si aquesta idea va venir d'Amèrica, o va néixer a la pròpia Gran Bretanya, país innovador de molts dels aspectes tècnics del nostre esport.

 

Sempre recopilant dades dels 100 iardes, ja en plena vigencia federativa, la primera marca que aquest organisme reconeix com plusmarca mundial, pertany a un altre americà Daniel Nelly, pel seu temps de 9,3/5, aconseguit a Spokane el 23-06-1906.

 

ELS 100 METRES LLISOS COMENÇENT A TROBAR EL SEU ESPAI

 

Malgrat que les mesures anglosaxones, segueixen presents durant el Segle XIX, la prova dels 100 metres, comença a buscar el seu propi espai, que a poc a poc aconsegueix assolir, encara que considerat com un plat de segona taula, en alguns dels programes atlètics.

 

La primera cursa sobre la distància de 100 metres llisos, es va desenvolupar el dia 27-07-1867 a la localitat d'Haslingden, on l'anglès William MacLaren, va ser el guanyador amb la marca d'11,0 seg., encara que existeixen dubtes sobre l'exactitud de la distància, que van dir eren 110 iardes (100.58) , amb lo qual  es van córrer uns 58 metres de més.

 

Així mateix en aquest preàmbul de l'època moderna, es va reconèixer una altra una marca a l'hectòmetre, a càrrec d'un altre britànic Cecil Lee, quan el 25-09-1892 va guanyar la seva prova en els "Campionats de Bèlgica", amb un temps de 10 4/5, (llavors es cronometrava per cinquens, en comptes de dècimes), registre que igualaria un any més tard, el belga Etienne de , a Brussel·les, el 04-07-1893.

 

Des d'aquest moment i fins al año 1906, se s'uneixen en aquesta marca de l'atleta belga, una gran quantitat de velocistes anglesos, que aconsegueixen igualar aquest temps, fins que apareix un desconegut atlete suec, Knut Linberg, el qual rebaixa aquesta marca, amb un crono de 10,3/5, per entrar ja a l'avantsala dels "Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912", on un alemany Emil Ketterer, és considerat com el primer atleta cronometrat per dècimes, en guanyar els 100 metres amb un temps de 10,5 en la ciutat alemanya de Karlsruhe, el 09-07-1911.

 

Però el realment històric, succeeix quan per primera, és reconegut oficialment per l'IAAF, la primera plusmarca mundial, atorgada al americà Donald Lippincott, quan en els "Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912", assoleix en una de les sèries eliminatòries, la marca de 10,6. El vencedor d'aquesta final olímpica, va ser l'americà Ralph Cook, que va aconseguir la medalla d'or, amb un temps inferior de 10,8.

 

Charlie Paddock - 1921
Charlie Paddock - 1921

Aquesta marca de Lippincoot, que va ser igualada vuit anys més tard, al mateix estadi d'Estocolm, per l'americà Jackson Scholz, exactament el 19 de setembre de 1920, va tenir una durada de nou anys, fins al dia 23 d'abril de 1921, quan va sorgir un altre prodigi de la inesgotable pedrera dels Estats Units, Charles Paddock, aconseguint un nou record mundial amb 10,4 a la ciutat californiana de Redlands.

 

M'agradaria fer constar que quan parlem d'aquests grans  velocistes, tots de raça blanca, apareix al firmament d'aquesta prova, el primer plusmarquista de color, Thomas "Eddie" Tolan, conegut com "l'exprés de mitjanit", potser a causa del color de la seva pell, però que ja tenia en seu haver-hi, unes marques de gran relleu de 10,4 aconseguides el 8 de setembre de 1929 a Estocolm, com així mateix uns extraordinaris 10,3 assolits en els "Jocs Olímpics de Los Angelesde 1932" el dia 1 d'agost, amb la qual igualava el record mundial del canadenc Percy Williams, assolit dos anys abans a Toronto.

 

                BREU RELAT DE UNA GRAN INJUSTICIA

Thomas “Eddie” Tolán
Thomas “Eddie” Tolán

 

El parlar de forma específica de Thomas "Eddie" Tolán, ve donat per una de les injustícies més grans que es van originar, després dels lamentables episodis racials succeïts en els "Jocs de Sant Louis" de l’any 1904. Això va succeir en un festival atlètic organitzat a Vancouver, a mitjants de l’any 1928, quan va posar de peus tot l'estadi, en registrar l'estratosfèrica marca de 10,2 que representava una nova plusmarca mundial.

 

Tot seguit aquest registre, va ser injustament anul·lat pels jutges, al·legant que no es podia acceptar, per manca del mesurador del vent, i perquè la pista no era plana, ja que la línia d'arribada, segons ells, estava situada 50 cn.més alta, que la línia de sortida, amb el qual es dedueix, que si veritablement existia un cert desnivell, aquest era en un pla ascendent.

 

Quan a la intensitat del vent, tot el públic va veure, que en aquells instants no bufava ni mica d’ell, pel qual el record mundial va romandre inalterable, en els 10,4 de Charles Paddock des de l'any 1921.

 

UNA ARRIBADA QUE VA PODER SER HISTÒRICA A VANCOUER L’ANY 1928

 

L’estadounident Thomas “Eddie” Tolan, guanya al canadenc Percy Williams, en Vancouer l’any 1928

L’estadounident Thomas “Eddie” Tolan, guanya al canadenc Percy Williams, en Vancouer l’any 1928

 

PER PRIMERA VEGADA UN ATLETA DE COLOR, GUANYA L’OR

OLÎMPIC A LA PROVA DELS 100 METRES LLISOS

 

Però la revenja, per dir-lo d'alguna manera, va venir donada uns anys més tard, quan en els "Els Jocs Olimpics de Los Angeles de 1932" el propi Thomas "Eddie" Tolan, no sols va aconseguir ser el primer campió olímpic, de raça negra de la història, guanyant els 100 metres amb 10, 3, que igualava la vigent la plusmarca mundial de Percy Williams, sinó que més a més, va guanyar així mateix, la Medalla d'Or, als 200 metres, amb el temps de 21,2 el que constituïa una nova Plusmarca Olímpica.

 

Amb aquestes victòries de Thomas "Eddie" Tolan, va començar el domini acaparador dels atletes de raça negra en aquesta distància, en la qual el mític Jesse Owens, guanyador de quatre medalles d'or, a Berlín, l'any 1936, abans de l'esclat de la "II Guerra Mundial de 1936" seguiria el mateix camí, fet que va determinar, que el propi Adolf Hitler, propulsor de la superioritat de la raça ària, sobre la de color, rebutgés felicitar-lo, per considerar aquest fet com una humiliació, pel qual va abandonar l'estadi, abans d'efectuar-se la Cerimònia de les Premiaciones.

 

EL GRAN REFERENT DE LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX

 

Jesse Owens a Berlín  en  1936, després de guanyar quatre Medalles d’Or, en 100 m. 200 m. llargada i relleu 4 x 100

Jesse Owens a Berlín  en  1936, després de guanyar quatre Medalles d’Or, en 100 m. 200 m. llargada i relleu 4 x 100

 

UNA NOVA ETAPA DESPRÉS DE LA “II GUERRA MUNDIAL DE 1936”

 

Les gestes d'aquests dos grans atletes, van tenir la seva continuïtat, en un altre compatriota, també de color Harrisón Dillard, que una vegada finalitzada la contesa bèl·lica mundial, aconseguiria en la represa dels “Jocs Olímpics de Londres el 1948”, assolir una altra medalla d'or, en la mateixa prova dels 100 metres.

 

Cal significar que des dels Jocs de la capital anglesa, fins als nostres dies, tan sol quatre atletes de raça blanca, han tingut l'honor de pujar  al cim mes alt del podi olímpic, amb Lindy Remigio dels EUA, en els d'Hèlsinki de 1952, Bobby Morrow d'EUA, a Melbourne el 1956, Armín Hary de GER a Roma el 1960 i Valeri Borzow, de la URS, a Munic el 1972.

 

LA POLÉMICA SORTIDA DE ARMÍN HARY ALS JJ.OO. DE ROMA DE 1960

 

Fotografía de la segona sortida d’Armín Hary, amb tot l’estadi pendent d’ell, a on es pot apreciar la seva velocitat de reació al sortir dels blocs, que els jutges varen donar com bona, després d’haver anul.lat la primera. La seva marca de 10,2 damut de pista de cendra, li va valer per guanyar la medalla d’or

Fotografía de la segona sortida d’Armín Hary, amb tot l’estadi pendent d’ell, a on es pot apreciar la seva velocitat de reació al sortir dels blocs, que els jutges varen donar com bona, després d’haver anul.lat la primera. La seva marca de 10,2 damut de pista de cendra, li va valer per guanyar la medalla d’or

 

Sobre l'alemany Armín Hary, caldria dir, que ha estat fins a la data, l'atleta amb més poder de reacció al tret de sortida, creant gairebé sempre el dubte d'una sortida nul·la, a qual seguien polèmiques de tot tipus.

 

Per part meva, que en més d'una ocasió vaig coincidir amb ell, en diversos festivals internacionals, en el curs   de les meves gires europeas, puc dir que era molt difícil assegurar la legalitat de les seves sortides. No crec que existís mai, tanta expectació en una sortida de 100 metres, com quan en ella estava Armín Hary.

 

Era un verdader llampec, que va encertar de ple, el dia 21 de juny de 1960, quan en la pista de cendra, de Zürich es va coronar plusmarquista mundial, amb l'increïble temps de 10.0 seg., marca que va romandre imbatuda fins a l'any 1968, quan l'americà, Jim Hines, li va  rebaixar a Sacramento el dia 28-08-1968 en pista de tartan, amb 9,9 (manual), registre que milloraria mesos més tard en “Els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968” fins als 9,95 ja amb el cronometratge elèctric en vigor, en pista de tartan i amb una altitud idònia, per les proves de velocitat i salts.

 

  EL COMENÇAMENT D’UNA NOVA ÈPOCA EN AQUESTA ESPECIALITAT

 

Carl Lewis Donovan Bailey Maurice Greene

Carl Lewis

Donovan Bailey

Maurice Greene

 

Per un costat la IAAF, amb l'aparició de les pistes sintètiques, els nous patrocinadors, els mitjans de comunicació, les televisions amb les seves noves tecnologies, etc., van ser en certa manera, un assajament constant per a la Federació Internacional, que davant de tanta pressió mediàtica, no va tenir més remei que claudicar i canviar les seves pròpies normatives, admetent el professionalisme obert per a tot el col·lectiu atlètic internacional, encara que fora en contra, dels principis fonamentals de la història olímpica.

 

Aquest canvi va proporcionar sens dubte, una contínua organització de grans meetings internacionals, on les organitzadores gràcies a aquests nous patrocinadors, els permetia la contractació dels millors atletes mundials. La disponibilitat econòmica derivada entre altres ingressos, de les televisions, els permetia oferir suculents incentius econòmics, als millors atletes del moment, com així mateix la contractació dels “atletes-llebres” professionals per a les carreres, amb la qual cosa no és d'estranyar el continu remolí de grans registres, que actualment s'assoleixen en aquests festivals, en les proves de mitjà fons i fons.

 

RECORDANT L’INJUSTICIA MÈS GRAN DE LA HISTORIA ATLETICA

 

Jim Thorpe en 1912
Jim Thorpe en 1912

Quan un intenta aprofundir a la historia del nostre esport, per conèixer els seus orígens, i poder contrastar-ho amb l’ actual que ens ha tocat viure, un no pot deixar de recordar, una de les injustícies més grans de la nostra història atlètica, quan es recorda que per una exigua quantitat, que no arribava als 200 dòlars mensuals, el “indi americà” Jim Thorpe, considerat l'atleta més complet de la història, va ser desqualificat per a tota la vida, per profanar l'amateurismo, sent desposseït de les seves cinc medalles olìmpiques tan legítimament guanyades als “Jocs d’Estocolm de 1912” en descobrir-se, que por  aquesta irrisòria quantitat, havia fitxat per un equip de futbol americà de categoria secundària

 

Van haver de transcórrer 30 anys després de la seva mort, perquè el COI, presidit per l'espanyol Juan Antonio Samaranch, li tornés aquelles històriques medalles, que fins al moment de la seva mort, l'any 1953, totalment destrossat per l'alcoholisme, sense feina i en la misèria més profunda, venia reclamant constantment la seva devolució.  essent els seus nets i familiars, qui van recollir aquests guardons, 72 anys després, de la seva memorable actuació en la capital sueca.

 

Quan analitzes aquests fets, és quan et dones compte, de la impossibilitat de poder comparar l'atletisme d'abans, amb què ara el ens ha tocat conviure, amb l'agreujant afegit, de veure-se esquitxat aquest, per la intromissió de la farmacologia i altres beuratges per personatges, sense escrúpols que estan danyant, no sol la puresa de l'esport, si no el que més important, la salut del mateix practicant.

 

    L’ENLAIRAMENT CAP A CIMS IMPEMSABLES

 

Continuant amb la prova reina del calendari atlètic, que sense desmerèixer a les altres, són al meu judici, juntament amb el marató i el mitjà fons, les que acaparen la màxima atenció, de gairebé tots els aficionats, en els grans meetings internacionals.

 

Jim Hines en 1968
Jim Hines en 1968

Posats a recordar noms, apareixen immediatament, una llarga llista on apareixen els de Jim Hines el 1968, Carl Lewis el 1984, Linford Christie el 1992, Donovan Bailey el 1996 i Maurice Greene, el 1996, que foren entre d’altres, els que marquessin el camí, per a les noves generacions que vindran per darrere, a les portes del Segle XXI.

 

Els coneguts Justin Gatlin el 2004, Asafa Powell, el 2008, Tyson Gay el 2007 i per descomptat, al fins avui invencible i actual recordman mundial, el jamaicà Usain Bolt, que amb la seva marca de 9,58 no marca, ni de bon tros, el límit de l'ésser humà, pel que  a velocitat es refereix, atès que els continus avenços tècnics en tots les vessants atlètiques, fan imprevisible qualsevol vaticini.

 

                            L'ANCESTRAL RETARD A ESPANYA

 

La prova dels 100 metres llisos al nostre país, també té com totes les disciplines atlètiques, la seva història i els seus referents. El llegendari record del primer atleta espanyol Miguel Valdés, que va ser cronometrat amb un temps de 12,0 seg,. el dia 18 de novembre de 1900 a Barcelona, és considerat, juntament amb J. Segarra i A. Sánchez, que igualarien la seva marca, en els anys de 1906 i 1909 respectivament, com els més remots en l'historial d'aquesta prova i els primers referents de la mateixa al nostre país.

 

El nom de Miguel Valdés, molt famós a Catalunya, atès que va ser el fundador i propietari, de l'actual Administració de Loteries Valdés, ubicada en la mateixa Rambla de les Flors, de la ciutat Comtal, és molt coneguda pels molts premis que aquesta administració, reparteix contínuament. Però gairebé ningú recorda, que el seu fundador, va ser el primer atleta espanyol, a recórrer oficialment aquesta distància de l'hectòmetre.

 

Ja en les dècades dels anys 1920 i 1930, van començar a registrar-se marques molt notables en aquells temps, començant a ser reconegudes oficialment, les primeres plusmarques espanyoles, per part d'atletes de Castella, Biscaia i Catalunya, on van sobresortir entre altres, els noms de Diego Ordoñez, Félix Mendiazábal, Juan Serrahima, Daniel García Truñon, i Miguel Arévalo, els quals gairebé quasi sempre, solien cobrir la distància al voltant dels 11,0 seg., però va ser el català Luis Sereix, amb un temps de 10,9 assolit a Barcelona el dia 29 de juny de 1931, el que més temps va poder mantenir aquest record, fins que Javier Llana va rebaixar la marca a 10,8 el dia 11 d'agost de 1953, a la ciutat francesa de Bordeus.

 

  ELS MILLORS VELOCISTES ESPANYOLS A LES DÈCADES DE 1950 -1960

 

José Luis Sánchez Paraíso, ( 96 ) possiblement el millor velocista espanyol de tots els temps, guanyant a Barcelona, un dels molts Campionats d’ Espanya, l’any 1963. Encara en les impresentables pistes de cendra de l’època.

 

José Luis Sánchez Paraíso, ( 96 ) possiblement el millor velocista espanyol de tots els temps, guanyant a Barcelona, un dels molts Campionats d’ Espanya, l’any 1963. Encara en les impresentables pistes de cendra de l’època

 

José Luis Albarrán i Armando Roca, grans referents dels anys de 1950 - 1960

José Luis Albarrán i Armando Roca, grans referents dels anys de 1950 - 1960

 

Precisament els anys 1950 i 1960, sorgeixen diversos atletes que rebaixen amb relativa facilitat els 11,0 seg. entre els quals sobresortiren els noms, d'Armando Roca, José Luis Albarrán, Melanio Asensio, per seguir el 1960, amb altres marques de certa qualitat realitzada per ells mateixos, com així mateix, de l'atleta gallec Ramón Magariños, amb 10,5 i José Luis Sánchez Paraíso, possiblement el millor velocista espanyol de tots els temps, amb 10,6 i 10,4 ( aquest el 1971) atès que totes les seves marques van ser realitzades sobre “pistes de cendra” o terra batuda, com era l'habitual durant aquells anys.

 

Es a partir d'aquí amb les noves tècniques de preparació, millors equipaments, les noves pistes sintètiques, els incentius econòmics, etc. Són actius  molt ben aprofitats per les noves promocions, els quals ja en els finals del passat Segle, i principis de l'actual, engrandeixen el nivell mig de la velocitat espanyola, en els ránkings internacionals, però sense arribar encara, al que ja hauria de tenir en aquests moments el nostre esport. Una marca per sota dels 10,0 seg.

 

Angel David Rodruguez
Angel David Rodriguez

La gran distància existent durant moltíssimes dècades, amb els millors especialistes europeus, ens passa ara la seva factura, si recordem que l'actual record espanyol d'Angel David Rodríguez, de 10,14 hagués estat amb aquest registre, plusmarca mundial 54 anys endarrere, superant el mític americà Bobby Morrow, que ja tenia en aquella llunyana data del 29 de juny de 1956, el límit universal en 10,2 en pista de cendra.

 

Però això sol és una anècdota recordatoria, per incentivar, a aquesta nova “pura sang” de la velocitat espanyola i als seus seguidors, per assumir aquest repte, que sens dubte mereix tenir el nostre atletisme.

 

EL MILLOR DEL PASSAT I EL MILLOR DEL PRESENT

             

Jesse Owens a Berlín l'any 1936 (a pista de cendra)

Jesse Owens a Berlín l'any 1936 (a pista de cendra   

Usain Bolt a Pekín l'any 2008 (a pista de tartán)

Usain Bolt a Pekín l'any 2008 (a pista de tartán

 

Els grans referents dels Segles XIX    – XX - XXI
Millor marca Segle XIX John H. Rush EUA 9, 4/5 Chicago 18-06-1898
Millor marca Segle XX Maurice Greene EUA 9,79 Atenes 16-06-1999
Millor marca Segle XXI Usain Bolt JAM 9,58 Berlín 16-08-2009
Primer Campió Olímpic Tom Burke EUA 12,0 Atenes Abril -1896
Primer Récord Mundial Donald Lippincot EUA 10,3/5 Estocolm 06-07-1912
           
Cronologia de tots els campions olímpics de la  “Era Moderna”
Atenes 1896 Tom Burra EUA 12,0
París 1900 Franc Jarvis EUA 11,0
Sant Louis 1904 Archie Hahn EUA 11,0
Londres 1908 Reginal Walker RSA 10,8
Estocolm 1912 Ralph Craig EUA 10,8
Anvers 1920 Charlie Paddock EUA 10,8
París 1924 Harold Abrahams GBR 10,6
Amsterdam 1928 Percy Williams EUA 10,8
Los Angeles 1932 Thomas  “Eddie”Tolan EUA 10,3
Berlín 1936 Jesse Ownes EUA 10,3
Londres 1948 Harrison Dillar EUA 10,3
Hèlsinki 1952 Lindy Remigio EUA 10,4
Melbourne 1956 Bobby Morrow EUA 10,6
Roma 1960 Armin Hary GER 10,2
Tokio 1964 Robert Hayes EUA 10,0
Mèxic 1968 Jim  Hines EUA 9,95
Munic 1972 Valeri Borzow URS 10,14
Montreal 1976 Hasely Crawford TRI 10,08
Moscou 1980 Allan Wells GBR 10,25
Los Angeles 1984 Carl Lewis EUA 9,99
Seül 1988 Carl Lewis EUA 9,92
Barcelona 1992 Linford Christie GBR 9,96
Atlanta 1996 Donovan Bailey CAN 9,84
Sydney 2000 Maurice Greene EUA 9,87
Atenes 2004 Justin Gatlin EUA 9,85
Pequín 2008 Usain Bolt JAM 9,69
Londres 2012 Usain Bolt JAM 9,63 r.o
Rio de Janeiro 2016 Usain Bolt JAM 9,81
Els 10 millors  atletes mundials “All Time”
Usain Bolt 9,58 JAM Berlín 16-08-2009
Tyson Gay 9,69 EUA Sanghai 20-09-2009
Asafa Powell 9,72 JAM Lausanne 02-09-2008
Maurice Greene 9,79 EUA Atenes 16-06-1999
Donovan Bailey 9,84 CAN Atlanta 27-07-1996
Bruny Surin 9,84 CAN Sevilla 22-08-1999
Leroy Burrell 9,85 EUA Lausanne 06-07-1994
Justin Gatlin 9,85 EUA Atenes 22-08-2004
Olusoji Fasuba 9,85 NGR Doha 12-05-2006
Carl Lewis 9,86 EUA Tokio 25-08-1991
Els 10 millors atletes espanyols “All Time”
Bruno Toledano 10,06 Madrid 23-06-2016
Angel David Rodríguez 10,14 Salamanca 02-07-2008
Venancio José Murcia 10,18 Monachil 09-07-1997
Javier Arqués 10,21 Sevilla 25-07-1998
Feo Frutos 10,22 Monachil 10-07-1990
Diego   Moisés Santos 10,26 Castelló 25-07-1998
Luis Rodríguez 10,27 Sevilla 30-05-1990
Jordi Mayoral 10,28 Monachil 10-07-1996
Carlos Berlanga 10,29 Monachil 10-07-1996
Francisco Borrega 10,32 Aranjuez 15-06-1996
José Illán 10,32 Barcelona 11-06-1997

                                                           Llistats tancats el día 10 de setembre de 2016 

 

  • Els temps de Ricardo Sáenz de Heredia, Juan Ruano, Francisco Sánchez Madriguera, amb 10,9 assolits en Avilès els anys 1947 i 1948 , no varen poder ésser  homologats com a record pel  desnivell de la pista, com tanmateix, una altra d'Antolín García, amb la mateixa marca registrada l,’any 1950 a Lisboa, durant el curs d'un encontre Portugal - Espanya, que no va poder ser oficial, per manca dels cronòmetres reglamentaris.

Fonts d'informació:

 

Arxius de la Reial Federaciò Espanyola d'Atletisme  RFEA

Recerca per Internet

Llibres de l’International Athletic Foundation IAAF

Arxius de lAssociació Espanyola d'Estadistics d'Atletisme AEEA

Correcions de català per Anna Martí

Documentaciò pròpia

                                                                                                                                            Maig de 2010

 

 

 

 

Documentació pròpia

 

Abril de 2010