LA PROVA DE LA MARATÓ EN ELS JOCS OLÍMPICS

     QUAN LA LLEGENDA ES BARREJA AMB LA HISTÒRIA

 

Póster de l’Aniversari de la Batalla  de Marató

Póster de l’Aniversari de la Batalla  de Marató

Sempre basant-nos en la llegenda, aquesta ens diu, que l'any 490 A. C. el general Milciades va decidir enviar un emissari a Atenes, per donar notícia de la victòria dels grecs, sobre les tropes perses, triant a Phillípides, un de soldat participant, en la Batalla de Marathón, per evitar una possible massacre entre la població, en cas d'una derrota dels seus soldats.

 

Sobre fets utòpics, la llegenda ens diu, que un manifest dels perses, anunciava que en cas de victòria, aquests saquejarien la ciutat, violarien a les dones, matarien als nens i calarien foc a la capital grega.

 

Amb la finalitat d'evitar una matança massiva de la  població, Phillípides va haver de recórrer a peu, una distància, que oscil•lava entre 35 i 39 km. per portar la  notícia victoriosa de les tropes gregues.

 

Coneixedora la ciutadania d'aquesta intenció dels perses, les  dones van manifestar, que si en el termini de 24 hores, guiant-se per la posta del sol, no rebien la notícia de la victòria grega, elles mateixes, s'encarregarien, d'aniquilar a tots els nens, per suïcidar-se posteriorment totes elles.

 

Com la victòria sobre els perses, es va demorar més temps del previst, i a punt de finalitzar el termini, Phillípides, va haver de fer un esforç  sobre humà, per arribar a temps a la capital i impedir aquesta matança, cosa que va aconseguir evitar, però arribant tan exhaust, que després d'anunciar la victòria, va caure desplomat al sòl sense vida. Aquesta és la llegenda, que va donar origen a la història que tots coneixem.

LA BATALLA DE MARATHON

 

Existeixen diverses versions d'aquesta dramàtica guerra. Segons la visió de cadascun dels historiadors, aquesta té aspectes molt diferenciats, sobre el suposat emissari Phillípides.

 

La Flama eterna de Marathon

La Flama eterna de Marathon

Majoritàriament, gairebé tots coincideixen, que en la batalla de Marató, el general Melciades va enviar un emissari a Esparta, distant uns 240 Km. en un trajecte que va durar dos dies, amb la finalitat de demanar ajuda militar contra la invasió persa, petició que va ser denegada pels espartans, que celebraven els seus festivals de Artemis. Però ningú esmenta el nom del portador del missatge.

 

L'historiador grec més important del V Segle A. C. Heródoto, tampoc menciona per cap lloc, el nom de Phillípides. La historia de la prova de marató, és cert, que es va inspirar en la llegenda  sobre aquest emissari, però no va quedar escrita, fins al Segon Segle D.C. uns 600 anys mes tard, d'aquella suposada gesta, que és quan ens parla d'aquest heroic soldat.

 

LA PRIMERA MARATÓ EN ELS JOCS OLÍMPICS

 

ATENES DE 1896

 

En vespres dels Primers Jocs Olímpics de l'Era Moderna que es van celebrar a Atenes en 1896, Pierre de Coubertín, va recollir un suggeriment del seu compatriota Michel Bréal, el qual va proposar crear una prova de gran fons, amb el nom de la llegendària Batalla de Marató.

 

Els organitzadors d'aquesta primera olimpíada, havien de decidir, qual de les dues opcions era la idònia, entre els 240 km. de Esparta, i els 39 km. que existeix entre Marató i Atenes, decidint triar aquesta última.

 

El guanyador aquesta primera marató olímpica, va ser un humil pastor grec, anomenat Spyridon Louis, que solament havia corregut una marató de preelecció, un mes abans a la pròpia capital grega, en la qual va arribant en cinquè lloc, amb un de temps de 3h.18: 27. Uns 30 dies més tard, davant la sorpresa i deliri dels 60.000 espectadors, que van omplir l'actual estadi de marbre del Panatheinakos, aquest modest ciutadà, va tenir l'honor de recordar a tothom, la llegenda convertida en història, d'aquella batalla de Marató, de la qual el seu Aniversari,  compleix ara els 2500 anys.

 

Spyridon Louis ganador en atenes 1896

Spyridon Louis ganador en atenes 1896

En aquesta primera edició van prende la sortida 17 corredors dels quals 12 eren ciudatans grecs i cinc estrangers, que el dia 10 d'Abril de 1896 des de la població de Marató fins a l' estadi de marbre de Panatenaikos a Atenes sola una calor sofocant, que va causar estralls als participants dels quals, sol 9 van arribar a meta entre ells 4 estrangers.

 

Cal assenyalar que el temps invertit en els aproximadament 40 klm per Spiridon Louis va ser de 3h.58:50 seguit per altres dos atletes grecs Kharilaos Wasilakos amb 3h.02:06 i Spiridon Belokas, que va ser desqualificat en comprovar que s'havia pujat a un carro tirat per caballs, de manera que la medalla de bronze va ser per a l'hongarès Gyula Kellner que va marcar un temps de 3h.06:35. Diuen els historiadors que Spiridon Louis va estar resant 24 hores abans de la prova, menjant una gallina sencera abans de la sortida

 

Cal assenyalar que Sipiridon Louis, no va còrrer mai més. una altra marató, passant de ser humil ciudatà, a un més acabalat, gràcis a les generositats, de la Casa Reial i comercianta de la ciutat, que li van facilitar una vida còmoda.

 

Parò més tard en l'any 1936, va ser convidat pel propi Comitè Olímpic Internacional per assistir als Jocs de Berlín, com a President Honorari de la delegació grega, uniformat per la matei roba que va portar el di de ls seva victòría en 1896. Cal dir que va ser rebut cordialment per Adolfo Hitler, a qui va lliurar una brancs d'olivera en senyal de pau, tallada en el mateix "Muntanya de l'olivera" a Olímpia.

 

Spiridon Louis va morir a Maurose (Grècia) el dia 24 de març de 1940 a l'edat de 66 anys.

 

UNA CURIOSA INSTANTÀNIA DE LA MARATÓ D'ATENES 1896

1896 MARATO ATENES

Corredors anònims en plena marató a Atenes - 1896 

 

Fins a entrar en ple Segle XXI, la Federació Internacional d'Atletisme    IAAF no reconeixia cap marca, com   record mundial en ruta. És a partir del dia 1 de gener de 2003, quan es reconeixen els registres, com a millors marques mundials. Un any més tard, a partir del dia 1 de gener de 2004, es comencen a oficialitat les millors marques, com records mundials. Abans d'aquestes dates, solament s'arxivaven els temps de cada prova, com a testimoniatge oficial de les mateixes.

 

CURIOSITATS I MISCELANEAS OLÍMPIQUES

INTRODUCCIÓ

 

En aquesta recopilació d'anècdotes de la marató en Jocs Olímpics, solament es recullen les succeïdes fins als Jocs de París de 1924. Fins a arribar a aquest punt, no s'ha d'oblidar, que va haver-hi entre mitjà, una Guerra Mundial, que va afectar al progrés d'aquesta prova, de la qual es recordaven més les anècdotes, que els seus registres.

 

De la sèrie de curiositats esdevingudes, moltes d'elles es deuen a la normativa del CIO, que permetia en aquells anys, la inscripció individual d'un esportista, amb la qual cosa es justifica per si sols, la interminable quantitat d'anècdotes succeïdes, en aquest primer decenni del Segle XX.

 

Seria en els Jocs d'Estocolm de 1912, on es va determinar que a partir d'aquell moment, ningú podria participar, sinó era formant part l'equip oficial representatiu del seu propi país, i amb la prèvia revisió mèdica del seu estat de salut.

 

Cal assenyalar que fins als Jocs de Londres de 1908, no existia una distància exacta per a aquesta prova, oscil•lant sempre, entre els 39 i 40 quilòmetres, segons les peculiaritats dels seus recorreguts.

 

Aquesta distància, no seria modificada, fins als esmentats Jocs de la capital anglesa, per un capritx de la seva Majestat la Reina Alejandra, que desitjava que els seus néts veiessin la sortida de la prova, des dels propis jardins del Palau de Windsor. Això va portar amb si, realitzar una marrada de 2195 metres, per arribar a l'Estadi de White City, on estava fixada l'arribada.

 

D'aquesta forma va quedar establerta per sempre la distància oficial de 42.195 metres, per a totes les maratons del futur, recordant, que en els Jocs d'Antiguitat, la cursa més llarga, tenia solament un recorregut de 4614 metres.

 

Abebe Bikila  vencedor a Roma de 1960

Abebe Bikila  vencedor a Roma de 1960

Això no vol dir que en els següents Jocs, no haguessin més fets anecdòtics i històrics, com poden ser les gestes de Emil Zapotek conegut també con la “locomotora humana” que va guanyar la marató d'Hèlsinki en 1952, després de fer-ho en les proves de 5000 i 10000 metres, com així mateix la inesperada victòria de Alaín Mimoun a Melbourne de 1956, o del etíop Abebe Bikila, corrent descalç a Roma de 1960, com la de l'actual recordista olímpic, el keniata Samuel K. Wanjiru, vencedor a Pequín de 2008.

 

Per descomptat que tots ells, juntament amb uns altres, tenen la tota l'admiració  general, per la seva gran contribució al moviment olímpic, com així mateix, per engrandir la història d'aquesta espectacular prova. Si van haver-hi algunes, aquestes no van tenir l'impacte mediátic de les anteriors, atès que amb el pas del temps, les normatives oficials, van anar posant cada cosa en el seu lloc, evitant episodis curiosos, però també altres, molt lamentables.

PARÍS DE 1900

 

Si la primera marató d'Atenes, va ser considerada la més impactant i històrica de tots els temps, no podem dir el mateix, de la disputada a en els Jocs de París de 1900, considerada de forma unànime, com la pitjor organitzada, també de tota la història olímpica.

 

Els participants conforme anaven arribant a la capital francesa, es van trobar sense recepció, sense allotjament, sense saber les seus dels esports, etc. Veure'ls passejar pels bulevards parisencs, sense saber on anar, ni venir, era tot un lamentable succés.

 

Però el batibull organitzat va tenir el seu cènit, en la prova del marató, que estava programat en un recorregut entre Versalles i París, que va haver de ser modificat, pocs moments abans de donar-se la sortida, que es va efectuar en els Boscos de Boulonge, com així mateix l'arribada, davant el desconcert de gairebé tots els participants, que no donaven crèdit a aquesta inesperada decisió d'última hora.

 

Al no conèixer exactament el recorregut, atès que uns anaven d'una banda, i uns altres per un altre, es van originar grans dubtes, donat que uns van córrer més que uns altres, per la qual cosa les marques van ser tan abismals. L'americà Arthur Newton, que anava en primer lloc faltant 10 Km. es va equivocar i va arribar en sisena posició, amb un temps de 4h.04,12.

 

Michel Théato

Michel Théato

Una mica abans, quan el seu compatriota Dick Grant liderava la prova, li va atropellar una bicicleta, perdent molt temps, però podent arribar a la meta, encara que sense temps oficial, en última posició.

 

Un altre corredor anglès, seguint les indicacions del poc públic que hi havia presenciant la prova, es va dirigir per altres carrers en direcció oposada a la correcta, perdent-se entre els bulevards de la ciutat, com a molts altres participants.

 

Mentre això succeïa, el luxemburguès Michel Théato, de 22 anys, que els jutges van convertir en francès, era un treballador de jardineria, en les instal•lacions del Racing Club de París, i un perfecte coneixedor de tot aquest entorn per on discorria la prova, en aquesta variant dels organitzadors, especialment de les dreceres de terra, que va aprofitar segons es va dir, per evitar els dures llambordes dels carrers parisencs, per arribar guanyador.

 

És anecdòtic dir, que Michel Théato es va assabentar que havia guanyat oficialment, molts anys més tard, després d'un llarg i difícil debat, entre les delegacions de EUA i el CIO, pel fet que un corredor de l'equip americà, que va sortir amb un ritme infernal, sense que ningú aconseguís sobrepassar-li, va entrar a la meta pel recorregut marcat, però davant la sorpresa de veure's relegat al final, com a últim classificat.

 

  A causa que hi havia molt poca gent presenciant la competició, l'organització va entendre que podia haver estat possible, fer més d'un parany, per la qual cosa es va trigar gairebé 12 anys, a reconèixer com a vencedor oficial, al francès Michel Théato, amb un temps de 2h.59,45 seguit pel seu compatriota Emile Champion, amb 3h.04,17 i del suec Ernest Fast, amb 3h.37,14.

 

S'ha de dir que va ser tan gran el desconcert que va provocar, el canvi de recorregut, que dels 30 participants que van prendre la sortida, solament 7 d'ells, van poder arribar a la meta. Els altres van abandonar per l'esforç, per la temperatura propera als 39º, o es van perdre pels carrers de la capital de França.

 

SANT LOUIS - 1904

 

El fet més curiós i impactant del marathón de Sant Louis, que va afectar molt directament, a tots els espectadors que omplien les graderías de l'estadi, va tenir com a protagonista al cubà Félix Carvajal, especialista en marató, que mesurava 1.52 d'alçada, sobrenomenat “el andarín” que va provocar el riure de tots els assistents, en presentar-se en la desfilada inaugural, amb uns vells pantalons llargs de caminar pel carrer, una deteriorada camisa de màniga llarga i unes sabates que estaven fetes una “calamitat”, amb els quals es va present  presenta en la línia de sortida.

 

S'ha d'esmentar que Félix Carvajal, quan va arribar amb vaixell a Nova Orleáns, es va anar directament al casino, on va perdre tots els diners que havia recaptat a l'Havana, en jocs d'atzar, per la qual cosa va haver de realitzar el viatge fins a Sant Louis, en “auto stop.”

 

Tenint sempre com a protagonista a aquest singular personatge, s'hauria de dir que la sortida de la marató, va haver de demorar-se uns instants, els suficients perquè el discòbol americà, Jhon Sheridan guanyador de la prova de disc, acudís en la seva ajuda amb unes tisores per tallar-li els pantalons a l'alçada dels genolls, podent arribar en un meritori quart lloc, després de superar alguns inconvenients.

 

Aquest extravagant atleta quan anava netament destacat en primer lloc, va haver de parar-se esgotat pel cansament, la qual cosa va aprofitar per detenir-se davant d'un hort, per ingerir unes pomes, que segons es va dir, encara estaven molt verdes, que li va provocar una indigestió i la possibilitat d'una victòria, que pràcticament tenia assegurada, però rebent posteriorment el qualificatiu de “el perdedor más glorioso de la historia”.

 

Félix Carvajal que va mendigar pels carrers de l'Havana, fent demostracions atlètiques per pagar-se el seu viatge als Jocs, va arribar a sensibilitzar de tal manera als seus col•legues atlètics, que aquests van pagar el viatge de retorn al seu país natal.

 

Una altra dada molt eloqüent, que potser cobri actualitat, en aquests moments tan complicats que viu el nostre esport, amb el tema de la farmacologia, és de l'atleta, de EUA, Thomas J. Hicks, participant en aquesta  prova, per un presumpte intent de dopatge, en haver d'injectar-se en plena competició, amb sulfat de estrictina, i amb xarrups de brandy, per poder arribar a la meta com a guanyador, amb un temps de 3h. 28,59.

 

Cal significar que en aquesta mateixa prova, va sorgir el primer trampós de la història olimpica, quan el americà  Fred Lorz, que va arribar en primer lloc, va haver de parar-se esgotat per l'esforç, en arribar al quilòmetre16, amb la qual cosa va aprofitar per pujar-se a un carro tirat per cavalls, realitzant assegut en ell, un bon tram del recorregut. No obstant això, no va dubtar a fotografiar-se, al costat de la filla del president dels EUA, Alice, quan era a punt de rebre la seva medalla de guanyador.

 

Descobert el frau pels jutges, aquest atlete no va tenir cap problema a reconèixer el seu error, pel qual va ser desqualificat, donant per guanyador, al abans esmentat  nord-americà, Thomas J. Hicks.

 

LONDRES EN 1908

 

Per desig de la Reina Alejandra, esposa del Rei Eduardo VII, la sortida de la prova de la marató, es va realitzar des del Palau Real de Windsor, pel fet que els seus néts veiessin en directe, des de la pròpia residència, la sortida d'aquesta clàssica prova.

 

Per aquest simple detall de la Reina, la distància de la Marató, es va oficialitzar en 42.195 metres de recorregut, atès que es va tenir afegir als 40 quilòmetres, que més o menys tenien tots els anteriors Jocs, uns 2195 metres que era la marrada, que havia de realitzar-se, per complaure a la seva Majestat i poder arribar a l'estadi de White City. Mai l'arribada va estar davant del Palau Real, com testifiquen alguns analistes atlètics A partir d'aquest moment, aquesta distància seria la clàssica oficial per a totes les maratons olímpiques del futur.

 

La prova va ser duríssima tant per la seva distància, com pels desnivells que hi havia en el seu recorregut. L'italià Dorando Pietri, en efectuar la seva entrada a l'estadi, destacat en primer lloc, per la porta del marató, va equivocar direcció per arribar a la meta, rectificant immediatament, totalment esgotat, sense forces per mantenir-se en peu, caient i aixecant-se varies vegades, fins a arribar a uns 10 metres de l'arribada, on una vegada més va caure, ajudant-li a aixecar-se, els propis jutges i auxiliars, fins a poder traspassar la cinta d'arribada com a vencedor, per caure definitivament al sòl, totalment extenuat per l'esforç realitzat.

 

La delegació de EUA va protestar, per la qual cosa va ser desqualificat, donant per vencedor a l'americà John J. Hayes, que passarà a la història sense pena ni glòria. Una vegada recuperat, el guanyador moral, Dorando Pietri va rebre de la Reina Alejandra, una copa banyada en or, com a obsequi a l'esforç realitzat per poder arribar a la cinta de meta.

 

L’italià Dorando Pietri

L’italià Dorando Pietri

Possiblement el seu gran triomf, va anar el no guanyar, passant a la història olímpica, com el més dramàtic perdedor d'una medalla d'or. Amb el pas del temps, 100 anys més tard, es va erigir a Milà, una estàtua que perdura la seva gesta, mentre que de l'americà, Hayes, ningú s'acorda. Est és un exemple, del que poden aportar, uns Jocs Olímpics, perquè un participant, àdhuc sense guanyar, pot accedir a la glòria de l'olimpisme.

 

ESTOCOLM  EN 1912

 

L'organització d'aquests Jocs, amb molt bon criteri, va exigir per primera vegada a tots els participants a la cursa de marató, un certificat mèdic, per poder prendre part en ella. Aquest detall tan important que no tots van acceptar de bon grat. Desgraciadament aquesta decisió, va donar la raó als organitzadors. Durant la prova el portuguès Francisco Lázaro es va desplomar al sòl, a causa de la forta calor regnant, morint posteriorment a l'hospital.

 

Kenneth MacArthur

Kenneth MacArthur

Aquesta històrica prova de marató, que sempre va ser guanyada en tots els anteriors Jocs Olímpics, per atletes de baixa alçada, aquesta vegada va tenir un guanyador de gran estatura. Un policia sud-africà Kenneth MacArthur, va ser capaç de trencar aquesta tradició, amb una marca de 2h.36,55, seguit del seu compatriota Christian Gitsham, amb un temps de 2h37,52. Aquestes medalles, varen ser les úniques que va guanyar la República de Sud-africà en aquests Jocs.

 

Per cert en aquesta mateixa prova un altre maratonià, el japonès Shizo Kanakuri va desaparèixer de la prova, i mai més es va saber d'ell, fins que l'any 1966, va ser localitzat per la televisió sueca, per contestar amb tota naturalitat, a les preguntes que li van formular per aquella misteriosa desaparició.

 

Segons ell, tot es va deure  per el sufocant calor, que van haver de suportar durant la prova, la qual cosa li va obligar a beure massa aigua, per la qual  no va poder continuar, abandonant no solament la competició, sinó també Suècia, sense avisar a ningú. Ni als organitzadors, ni a la seva delegació. Segons confessió pròpia, per la vergonya d'haver d'abandonar la prova.

 

Per acabar de descriure aquesta prova d'Estocolm, es te que fer esment, de la primera defunció d'un atleta en una prova de marató olímpica. Segons testimoniatges dels seus companys d'equip, Francisco Lázaro, va poder ingerir estríctina juntament amb altres fàrmacs, a més  d'empastifar-se el cos, amb un liniment molt gratcient, la qual cosa, va poder ocasionar una falta d'absorció d'oxigen al seu organisme, que al costat de la forta calor regnant, va poder motivar una deshidratació general del seu cos.

 

ANVERS EN 1920

 

Per a no ser menys que en els anteriors jocs, Anvers també va tenir les seves curiositats i les seves anècdotes, sent  la bandera olímpica, una de la més significatives. Resulta que un saltador de l'equip americà de natació, en l'especialitat de palanca, el nom de la qual era Haig Prieste, va fer una aposta amb alguns dels seus companys d'equip, dient que seria capaç de portar-se la bandera olímpica, que onejava en el més alt de l'estadi, per endur-se al seu país, aposta que va aconseguir guanyar.

 

Aquest esportista, vuitanta anys més tard, ja amb una avançada edat propera als 100 anys, va ser portador de la Torxa Olímpica, en els “Jocs d'Atlanta de 1996”, però el fet anecdòtic ve donat, quan quatre anys més tard, en els “Jocs de Sydney del 2000”, aquest mateix esportista, ja amb 104 anys d’edat, va retornar aquella llegendària bandera, que amb tant zel va guardar Pierre de Coubertín, al President del CIO, Joan Antoni Samaranch, mitjançant la Cerimònia d'Inauguració.

 

Aquesta bandera és possiblement l'original, a pesar que ja en els “Jocs d'Atenes” de l'any 1896, va haver-hi una hissada en l'Estadi de Marbre del Panathenaikos. Aquest símbol olímpic, actualment esta exposat en el “Museu Olímpic a Lausanne”, com un dels records més entranyables, del moviment olímpic de l'Era Moderna.

 

Anys més tard després dels Jocs d'Estocolm de 1912 el atleta finlandès, Hannes Kolehmainen, una vegada finalitzats aquells Jocs, va traslladar el seu habitatge a Estats Units, des d'on va ser reclamat per la seva federació per participar en aquests jocs d'Anvers, gairebé en l'epíleg de la seva activitat competitiva, amb 31 anys d'edat.

 

Hannes Kolehmainen

Hannes Kolehmainen

Prèvia una exhaustiva revisió mèdica, va acceptar prendre part en el marató, on en una agònica cursa va guanyar la medalla d'or, quan a punt va estar de ser passat, pel estonià Lossman, que va arribar per darrere d' ell, a tan sol 13 segons, després d'haver liderat la prova, netament destacat, des del quilòmetre 35, amb un avantatge més que suficient per guanyar, però l'esgotament final era tan evident, que gairebé li va fer perdre, aquest guardó daurat, pel qual tant va lluitar durant tota la cursa.

 

PARÍS EN 1924

 

Continuant amb la saga dels atletes finlandesos, s'ha de dir, que Finlàndia va aconseguir en aquests Jocs, 37 medalles, superada solament, per l'equip dels EUA d'Amèrica. Els noms de Ville Ritola, Albín Stenroos, guanyador el primer dels 10000 metres i 3000 obstacles, i el segon del marató, van anar entre uns altres, els que van acompanyar al gran Paavo Nurmi, per merèixer l'elogi unànime de tot el món amb el qualificatiu dels finlandesos voladors.

 

Tornant al mític Paavo Nurmi, cal fer constar, que va asseure un precedent pel fet, de córrer amb un rellotge de polsera, per mesurar el temps i calcular la seva velocitat de carrera. En aquell temps, se li va considerar com un avantatjat tecnològicament sense precedents. Actualment infinitat de corredors fan el mateix, en gairebé totes les proves de fons i marxa atlètica, després de l'esdevingut fa 86 anys.

 

Si s'ha d'esmentar, el nom d'un esportista que va deixar la seva empremta en aquests Jocs, aquest va ser sens dubte, el finlandès Paavo Nurmi, reconegut com el més “gran de tots els temps”, el qual en aquest esdeveniment de París, va aconseguir guanyar 5 medalles d'or en les proves de 1500 i 5000 metres, amb un interval entre ambdues, inferior a una hora, deixant constància de la seva gran capacitat de recuperació A més de guanyar la prova Cros Country Individual i la de relleus de 3 x 3000 metres, va finalitzar la seva memorable actuació, amb la consecució d'una cinquena medalla, en el Cros Country per Equips.

 

Sumats aquests guardons als aconseguits en els anteriors Jocs d'Anvers de 1920, on va guanyar 3 medalles d'or i 1 de plata, i els que posteriorment aconseguiria en els de Amsterdam de 1928, amb 3 d'or i 2 de plata, completen un total de 12 medalles olímpiques, que justifiquen amb escreix, el sobrenom de “El més gran” i el més reeixit de la història olímpica. En quan al guanyador de la marató Albín Stenroos, s'ha de dir que des de, la seva primera marató l'any 1909, no havia pres part en cap altra, fins a aquests Jocs de París.

 

Era l'època daurada dels “finlandesos voladors”, on la gran quantitat i qualitat d'atletes finlandesos, en les proves de 5000 i 10000 metres, no li donaven opció per participar en elles. Aquest va ser el motiu, pel qual va optar prendre part, en la prova més agònica del programa olímpic, amb 35 anys ja complerts.

 

La seva actuació va merèixer els millors elogis, per la seva gran actuació, la qual cosa li va permetre arribar a la meta, amb un temps de 2h.41,22, amb més de 6 minuts d'avantatge sobre el seu immediat seguidor, l'italià Romeo Bertini, que va invertir un temps de 2h.47,19. Albín Stenroos, es va retirar de l'atletisme l'any 1927, després d'haver aconseguit la segona plaça en la famosa marató de Bostón, l'any anterior.

 

L’ ARRIBADA  DE LA MARATÓ A PARÍS DE 1924

 

El finlandès Albin Stenroos, arribant a meta

El finlandès Albin Stenroos, arribant a meta

 

LA PRESENCIA D’ESPANYA ALS JOCS OLIMPICS

 

El debut d'atletes espanyols en una olimpíada, es remunta als Jocs de París de 1924, on l'aragonès Dionisio Carreras es va classificar en 9º lloc, amb un temps de 2h.57,18. La segona participació, va ser la d’Emili Ferrer, en els Jocs de Amsterdam de 1928, amb una discreta actuació, aconseguint la 52ª posició, amb una marca de 3h.11,08.

 

Motivat per diversos problemes, originats per la Segona Guerra Mundial i pel nostre conflicte bèl•lic, amb una postguerra molt complicada, la presència espanyola, va quedar paralitzada durant 32 anys, fent la seva reaparició olímpica, en els memorables Jocs de Roma de 1960, on el nostre campió d’Espanya, Miguel Navarro, va aconseguir un meritori 17 lloc, amb una estimable marca de 2h.24,17.

 

Cal assenyalar que en aquesta prova que va guanyar l’inoblidable Abebe Bikila, es va produir el fet anecdòtic per part d’aquest atleta, de córrer descalç tota la prova, la qual cosa no li va privar d’aconseguir el millor temps mundial, amb una marca de 2h.15,16. Aquest temps, va ser millorat  en els següents Jocs a celebrar a Tòquio en 1964, amb un altre sensacional crono, de 2h.12,19 nou record mundial. Aquest vegada amb el calçat adequat.

 

A partir d’aquest moment, paral•lelament amb la millora general de tot l’atletisme espanyol, Espanya no va deixar d’estar present fins a l’actualitat, en totes les següents, olimpíades, ha on les classificacions de les quals, queden reflectides en la taula inserida al final.

 

De totes maneres, la gran assignatura pendent d’aprovar, que encara té el nostre marató, és aconseguir el pòdium olímpic, considerat mundialment, com el de major jerarquia, del calendari atlètic internacional, objectiu que sens dubte, en un futur a mitjà termini, podran aconseguir els nostres atletes, per unir-ho al costat del mundial i europeu, que en el seu moment van aconseguir, Martín Fiz i Abel Antón.

 

LES  ICONES DE LA MARATÓ ESPANYOLA

 

Martín Fíz Abel Antón

Martín Fíz

Abel Antón

 

Tots  els Campions Olímpics
Atenes –1896 Spyridon Louis GRE 2h. 58,50
París – 1900 Michel Théato LUX 2h.59,45
Sant Louis – 1904 Thomas Hicks EUA 3h.28,53
Londres – 1908 John Hayes EUA 2h.55,18
Estocolm – 1912 Kenneth McArthur SAF 2h.36,54
Anvers – 1920 Hannes Kolehmainen FIN 2h.32,35
París – 1924 Albín Stenroos FIN 2h.41,22
Amsterdam – 1928 El Bouguerra Quafi FRA 2h.32,57
Los Angeles – 1932 Juan Carlos Zabala ARG 2h. 31,36
Berlín – 1936 Sohn-Chung JPN 2h.29,19
Londres – 1948 Delfo Cabrera ARG 2h.34,51
Hèlsinki – 1952 Emil Zátopek CZE 2h.23,03
Melbourne – 1956 Alain Mimoun FRA 2h.25,00
Roma – 1960 Abebe Bikila ETH 2h.15,16
Tòquio – 1964 Abebe Bikila ETH 2h.12,11
Mèxic – 1968 Mamo Wolde EHT 2h.20,26
Munic – 1972 Frank Shorter EUA 2h.12,19
Montreal – 1976 Waldemar Cierpinski RFA 2h.12,19
Moscou – 1980 Waldemar Cierpinski RFA 2h.11,03
Los Angeles – 1984 Carlos Sousa López POR 2h.09,21
Seül – 1988 Gelindo Bordin ITA 2h.10,32
Barcelona – 1992 Hwang Young-Cho KOR 2h.13,23
Atlanta – 1996 Josia Thugwane RSA 2h.12,36
Sydney – 2000 Gezahgne Abera EHT 2h.10,11
Atenes – 2004 Stefano Baldini ITA 2h.10,55
Pequín – 2008 Samuel Kamau Wanjiru KEN 2h.06,32
Londres - 2012 Stephen Kiprotich UGA 2h.08,01
Rio de Janeiro - 2016  Eliud Kipchoge KEN 2h.08,44

 

Les 10 millors marques mundials "All Times"
Denis Kimetto KEN 2h.02:57 Berlín 28-09-201
Kenenisa B ekele ETH 2h.02:03 Berlín 25-09-2016
Eliud Kipchoge KEN 2h.03:05 Londres 24-04-2016
Wilson Kipsang Kiprotich KEN 2h.03:13 Berlín 25-09-2016
Emmanuel Mutai KEN 2h.03:13 Berlín 28-09-2014
Patrich Makau Musyoki KEN 2h.03:38 Berlín 25-09-2011
Stanley Biwott KEN 2h.03:51 Londres 24-04-2016
Haile  ETH 2h.03:59 Berlin 28-09-2008
Geofrey Muyai KEN   2h.04:15 Berlín 30-09-2012
Ayele Abshero ETH  2h.04:23 Dubai  27-01-2012

 

Les 10 millors marques espanyoles “All Time”
Julio   Rey 2h.06,52 Hamburg 23-04-2006
Fabian   Roncero 2h.07,23 Rotterdam 18-04-1999
Antonio   Peña 2h.07,34 Otsu 04-03-2001
José   Rios 2h.07,42 Otsu 07-03-2004
Fco. Javier   Cortés 2h.07,48 Hamburg 22-04-2001
Alejandro   Gómez 2h.07,54 Rotterdam 20-04-1997
Abel Antón 2h.07,57 Londres 26-04-1998
Alberto   Juzdado 2h.08,01 Tòquio 08-02-1998
Martín   Fiz 2h.08,05 Otsu 02-03-1997
José   Manuel Martinez 2h.08,09 Rotterdam 13-04-2003

Llistats tancats el dia 30 d'agost de 2017  

Fonts d'informació:

Recerca per Internet

Arxius de l'Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme     AEEA

Arxius de la   RFEA

Llibres de l’International Athelic Foundation

Documentació própia

                                                                                                                                                             Octubre de 2010