ANÈCDOTES I CURIOSITATS DELS JOCS OLÍMPICS DE PARIS 1900

 

INTRODUCCIÓ

 

Després del gran èxit dels Jocs d'Atenes de 1896, el president  del Comitè Olímpic Internacional, Pierre *Fredy “Baró de Coubertín”, se les prometia  molt felices, en aconseguir que la segona edició se celebrés a París, la seva ciutat natal.

 

Però el que li esperava era un seguit de despropòsits que  acabarien amb el seu apartament dels esmentats Jocs, per exigències del Govern rancès i  de la pròpia comissió organitzadora de l'Exposició Universal, que en aquells moments ocupava  tota l'atenció de la ciutadania francesa.

 

Els Jocs estaven  programats des del 20 de maig fins al 28 d'octubre de 1900, les mateixes dates que l'Exposició,  per la qual cosa segons el seu president Alfred Picart, la competició olímpica s'aniria  intercalant segons els espais de temps disponible, donant per descomptat que l'esdeveniment olímpic, seria  un esdeveniment  més dels actes d'aquest certamen.

 

La  primera mesura a prendre, va ser canviar el nom de Jocs Olímpics, pel de “Concurs  Internacional d'Exercicis Físics Esportius” amb el suport del Govern francès i de  gairebé totes les institucions del país.

 

Pierre de Coubertin
Pierre de Coubertin

Quan el bo de Pierre de Fredy, va incidir amb tota  la seva energia per evitar aquesta barrabassada, es va trobar amb la sorpresa per part dels organitzadors,  que si volia la celebració de les competicions olímpiques, s’havia d’apartar voluntàriament de la seva organització  i de tot allò que comportava la seva presència.

 

Amb  la finalitat de salvar el moviment olímpic, Pierre de Fredy no va tenir més remei que claudicar  i abandonar el seu lloc de comandament, amb la qual cosa va començar la pitjor organització de la història  olímpica fins al dia d'avui. Quan en el mes d'octubre van finalitzar les competicions, el president  del CIO va manifestar, “És un miracle que els Jocs hagin sobreviscut”. Em  vaig equivocar en renunciar, però era l'única cosa que podia fer en aquells moments.

 

Estic segur continuà  dient, que en les properes edicions podrem salvaguardar  l’esperit olímpic, continuant amb el nostre cicle de quatre anys, perquè un país diferent els podés organitzar.  Però l'il·lusionant Pierre de Fredy, encara no sabia el què li esperava en la propera  cita de Sant Louis de 1904.

 

Cartells anunciadors dels Jocs de París 1900

 

MISCELÀNIA DE CURIOSITATS I ANÈCDOTES

 

La inauguració dels “Jocs Olímpics de París”, va tenir efecte  el dia 20 de maig fins al 28 d'octubre de 1900, mostrant al món la més caòtica organització que mai pogués  imaginar-se. La participació encara que va ser lleugerament superior a la registrada en els anteriors Jocs,  amb 1.120 homes i 22 dones, representant a 24 països,  el conjunt de resultats sols va ser acceptable en  alguns esports, destacant més en actuacions individuals, que no en el seu conjunt global. A causa d'aquesta  exclusivitat de l'Exposició, la durada dels Jocs va ser superior a 5 mesos en lloc d'una setmana com estava  previst.

 

En les proves atlètiques l'assistència de públic  va ser molt escassa, sent la màxima de 3000 espectadors el primer dia de competició, en unes precàries instal·lacions  esportives que van deixar molt a desitjar. Per no haver ni existia pista d'atletisme, havent-se  d'habilitar una zona plana plena de mala herba, sots, pedres, on segant l'herba el més curta possible, es va  habilitar una pista de 500 metres de corda, amb una recta d'arribades d'un pronunciat desnivell.

 

Tanmateix,  no hi havia zona de llançaments, ni personal especialitzat  per sanejar l'àrea de caiguda dels artefactes, que havia de ser en el centre d'un espès bosc annexa a les  pistes. Van ser ells, els propis llançadors, els que van haver de tallar diversos arbres i poder conformar  un espai sense perill per al públic.

 

La tribuna i pista olímpica de París 1900 Així eren els obstacles a la hípica

La tribuna i pista olímpica de París 1900

Així eren els obstacles a la hípica

 

Cal assenyalar, recordant les manques d'aquests Jocs, que no va haver-hi  Cerimònia d'Inauguració ni de Clausura, i que per motius  de l'Exposició, aquests van tenir una durada de cinc mesos. No es van donar medalles als guanyadors,  però si copes, trofeus i diferents obsequis en forma de bastons amb puny niquelat, bitlleters, filtres,  pipes, cendrers, bastons de bambú, objectes d'art, que no sobrepassessin els 2000 francs, que van ser  donats per particulars i empreses privades, encara que també cal dir, que molts esportistes es van negar a acceptar-los.

 

És cert que va haver-hi algunes medalles, però  aquestes van ser repartides entre algun esportista professional i algunes altres persones per la seva aportació  als esdeveniments esportius. Encara que un dels esculls a resoldre, va venir donat per la incapacitat  de molts col·laboradors a l’hora de saber quins esports se'ls podia considerar com a oficials dels Jocs i quins no.

 

Al final es va decidir que totes aquelles especialitats  que derivessin de jocs populars o locals, els que percebien premis en metàl·lic superiors al límit establert,  a l'igual que aquelles pràctiques no considerades com a esport, serien excloses del programa i considerades  com a meres demostracions. Com pot observar-se tot un súmmum de despropòsits, que sempre derivaven  amb tot tipus de polèmiques.

 

Aquesta normativa va privar  que Espanya aconseguís la seva primera medalla olímpica, quan el tirador Pedro Pidal,  Marquès de Villaviciosa” va aconseguir el segon lloc en la prova de tir al colomí,  atès que en percebre un premi en metàl·lic de 5000 francs, vulnerava el topall mínim establert.

 

De  totes maneres la primera medalla espanyola aconseguida en uns  Jocs, la van aconseguir els palistes José de Almezola del país Bacs y Francisco Villota,  madrileny, en l'especialitat de cistella punta, a la qual es van presentar solament dos equips,  l'espanyol i el francès. Però aquí sorgeix una de les anècdotes més problemàtiques que apareixen en uns  Jocs. Els jugadors francesos es van retirar al·legant que les normes establertes per a aquest torneig no eren  legals, per la qual cosa no es va celebrar cap partit.

 

La pilota basca va ser present a París – 1900

La pilota basca va ser present a París – 1900

 

A instàncies de l'historiador olímpic Bill Mallón, autor  del llibre, “The 1900 OlymGames” , es va presentar un informe al Comitè Olímpic Internacional,  amb l'esdevingut en aquell moment, comprovant-se que la parella espanyola no va incomplir  cap de les normes establertes, per tant demanava per a ells la proclamació oficial com a vencedors.

 

Una vegada verificada l'autenticitat de l'exposat,  el Comitè Executiu del CIO, va proclamar a la parella espanyola, guanyadora de la medalla  d'or, encara sense jugar cap partit. Aquest guardó els va ser atorgat a José de Almezola i Francisco  Villota, l'any 2004 amb un retard de 104 anys. Aquesta va ser una més, de les moltes conseqüències  negatives que van originar aquests Jocs de París de 1900.

 

Des  d'un principi no hi havia ni cartells oficials i amb prou feines informació en  la premsa, per la qual cosa no és d'estranyar que la ciutadania no tingués la informació que mereixen tenir  uns Jocs Olímpics, encara que sí hi havia cartells a tot bombo de l'Exposició Internacional.  Les poques medalles que es van confeccionar portaven gravades en relleu el logotip de l'esmentada  exposició, però no la dels Jocs, si bé molt més tard es van afegir les seves sigles en els cartells  anunciadors.

 

Els carrers de París, a principis del segle XX
Els carrers de París, a principis del segle XX

El desconcert era gairebé total. Els atletes conforme anaven arribant a la  capital francesa, es van trobar amb tot tipus de problemes, sense recepció, sense allotjaments, sense calendaris  de competicions, sense ordre de proves, sense recintes per entrenar, amb prou feines informació pública,  i el pitjor de tot, sense saber exactament on i en quines localitats estaven situats els recintes esportius,  en els quals presumptament, havien d’participar.

 

Veure  passejar pels bulevards de París a moltes delegacions perdudes, sense saber on anar ni venir,  era tot un lamentable succés. Aquest autèntic desori organitzatiu, va merèixer el qualificatiu que li  va atorgar el president del CIO Baró Pierre de Coubertín, en considerar-los com Els  pitjors Jocs organitzats de la història olímpica, sense que ningú fins al moment, hagi pogut desmentir-ho.

 

LES COMPETICIONS ESPORTIVES

 

En el batibull d'aquesta lamentable organització, cal assenyalar que per  a la realització d'aquesta olimpíada, no es va construir cap instal·lació nova. Es va haver de demanar permís  per fer ús de les dependències esportives del Racing Club de París i d'altres clubs per determinats  esdeveniments, mentre que d'altra banda, les proves de natació per falta de piscines, es van haver  de realitzar en un recés del riu Sena, al seu pas per la veïna població de Asnierés,  on la tranquil·litat de l'aigua, permetien condicionar una piscina de 100 metres de longitud per  15 d'ample, que senyalitzada amb corxeres, barcasses i altres accessoris, permetia realitzar determinades  competicions.

 

Es van inventar igualment, una prova de natació  de 200 metres amb obstacles, a més de la de 200 metres lliures, que consistia a nedar en línia recta, però  passant per sota i per sobre d'uns barrils que s'intercalaven surant sobre la superfície de l'aigua, guanyant  en ambdues el nedador Frederick Lane, únic representant d'Austràlia, tot  un mite de la natació mundial en aquells temps.

 

 Imatges de las proves de natacio, en un recull del ríu Sena a AsnierésImatges de las proves de natacio, en un recull del ríu Sena a Asnierés

Imatges de las proves de natacio, en un recull del ríu Sena a Asnierés

 

Pels partits de wàter pol, es van instal·lar com a porteries dues barcasses,  on els jugadors en llançar la pilota i impactar en elles, era considerat pels àrbitres, com un punt. Una  altra prova atípica la va constituir la dels 60 metres per sota de l'aigua, és a dir en total apnea, que va  guanyar el francès Charles Vandeville en totalitzar més d'un minut, sota l'aigua.

 

 Charlotte Cooper
Charlotte Cooper

En la part positiva,  cal assenyalar el debut de les dones en els Jocs Olímpics, amb la presencia de 22 participants,  sobresortint l'anglesa Charlotte Cooper, campiona en Wimblendon i primera  campiona olímpica de la història, en guanyar en tennis, l'individual i el doble per parelles.

 

Així  mateix van debutar com a nous esports oficials el waterpolo,  el rem i el futbol, juntament amb altres esports de demostració que van ser, el pol, el cricket, rugbi, golf,  pilota basca i croquet.

 

Paral·lel amb el programa oficial, els espavilats organitzadors, amb la finalitat  d'atreure al públic, es van atrevir a incloure un altre programa paral·lel, com el de trencar l'olla,  carreres de sacs, concursos de pesca, joc de petanca, llançaments de globus, entre altres jocs provincials.  El primordial era cridar l'atenció del públic, perquè assistissin als espectacles.

 

En  la disciplina de tir, va haver-hi 25 especialitats, superior a les del propi  calendari atlètic. En alguns esports es van acceptar equips mixtos compostos amb professionals i amateurs,  que gairebé sempre van guanyar els primers. En canvi en el debut del croquet femení, totes de nacionalitat francesa,  solament es vendre una entrada.

 

La prova de tir  amb arc, sense un reglament oficial es va convertir en prova olímpica fins als Jocs de París de 1924  sent exclosa una vegada finalitzats els mateixos. No seria fins als Jocs de Munich de 1972,  quan ja amb un reglament oficial, va tornar a reaparèixer en el calendari olímpic.

 

 Comprovant els encerts en el tir amb arc femení

Comprovant els encerts en el tir amb arc femení

 

En el torneig de rugbi, un dels esports més populars de França en  aquell moment, solament es van presentar tres equips, de tres països diferents. La dada anecdòtica  ve donada perquè solament es va jugar un partit, on la selecció francesa es va imposar a l'alemanya pel tempteig  de 27 a 15.

 

En l'altre partit previst entre Alemanya  i Anglaterra, no es va poder celebrar, pel precipitat viatge de retorn dels  anglesos al seu país, per la qual cosa els organitzadors van decidir repartir la medalla de plata entre  els dos. Una dada a conèixer és que en aquest torneig, un franco-haitià , Constantin Henriquéz, es  va convertir en el primer esportista negre a guanyar una medalla d'or olímpica.

 

Una prova que va crear història, va ser en l'especialitat de rem, en “dos  amb timoner”.  Quan la representació d'Holanda, formada per Roelof Klein Francois Brand, grans favorits de la prova, es van trobar amb una sorpresa majúscula, en  el moment del pesatge oficial, comprovant-se que excedien del pes reglamentari la qual cosa els deixava fora  de competició. Ràpids i sense descans, es van endinsar pels carrers de París, buscant a algun  noi de pes lleuger per fer de timoner. Van tenir la sort de trobar a un nen, que es va prestar per això,  que podia tenir entre vuit i onze anys, amb el qual van guanyar l'or, justificant el seu paper de favorits.

 

L'anècdota d'aquesta regata, ve donada, perquè una vegada  rebuts els premis, el nen va desaparèixer i mai més es va saber d'ell, ni el seu nom ni la seva edat. Aquest  fet li va suposar ser el medallista més jove de la tota història olímpica, fins als dies d'avui.

 

 El cubà Ramón Fonst
El cubà Ramón Fonst

Un  fet molt destacable va ser la presència de Cuba,  ex-colònia d'Espanya i més tard sota protectorat d'Estats Units, que va  conquistar una medalla d'or, la primera per a un país llatinoamericà, i una altra de plata en la competició  d'esgrima, per mitjà de Ramón Fonts, un jove participant de 16 anys d'edat i esquerrà, considerat  per molts, com el millor tirador de la història. Cal assenyalar que aquesta bella illa del Carib,  era en aquells temps, una semi-desconeguda i més en esport.

 

Si  hem de buscar un altre dels grans protagonistes, aquest va ser l'americà, Alvin  , Kraenzlein guanyador de quatre medalles d'or, o d’obsequis, una gesta encara no  superada en una prova atlètica fins avui, atès que no va participar en cap relleu. Aquestes van ser, 60 m.  llisos 110 tanques, longitud i 200 tanques.

 

Per primera vegada, aquest atleta va atacar les tanques amb una cama avançada,  estil que va quedar permanent. És a dir en comptes  de saltar les tanques com a venia sent normal, Alvin Kraenzlein lliscava per sobre d'elles,  amb la qual cosa, és evident, que les marca eren millors.

 

ELS MES GRANS EN ATLETISME

 

 Alvin Kraenzlein  Ray Ewery

Alvin Kraenzlein

Ray Ewery

 

Des d'aquests Jocs de París, fins als de Londres  de 1908, existia en el calendari atlètic, la prova de salt sense impuls, en el qual va destacar poderosament  en totes aquestes edicions, el americà Ray Ewry, conegut com l'home de goma, atès  que en la seva infantesa va tenir una paràlisis que li va immobilitzar tot el cos, però que gràcies a uns  exercicis de recuperació ideats per ell mateix, va poder potenciar la part inferior del seu cos, amb una capacitat  d'impuls mai imaginada. Aquestes proves, altura, triple i llargada, van ser excloses del calendari olímpic  en els Jocs de Londres. Aquest gran atleta va guanyar totes les medalles d'or a París  1900, Sant Louis 1904 i en els Jocs Intercalats d'Atenes de 1906.

 

En aquesta cita olímpica es va produir el debut  del futbol, que a primers de segle no gaudia de la popularitat actual. Solament es van inscriure tres equips,  de tres països diferents, Regne Unit, França i Bèlgica. Va resultar guanyadora la formació  del Regne Unit, per major percentatge de gols a favor i en contra, en vèncer a França  per 4 gols a 0, i aquesta per la seva banda, es va imposar a la selecció de Bèlgica per  l'engruixat tempteig de 6 gols a 2. Totes les  trobades de van disputar en l'estadi olímpic del  Velòdrom de Vincennes, amb una escassa assistència de públic. Al primer partit van assistir  500 persones i al segon i decisiu de França-Bèlgica uns 1500 espectadors.

 

En  el torneig de golf femení, jugat a nou clots, la nord-americana Margaret  Ives Abbott, que morta l'any 1955, mai va saber que s'havia convertit  en la primera dona  olímpica en la història d'Estats Units. No sabia si aquest torneig formava part de l'Exposició  Universal o dels Jocs Olímpics.

 

En la classificació per guardons, aquesta va ser encapçalada per França,  amb 101 guardons, seguida d'Estats Units 47 i el Regne Unit amb  30. La classificació d'Espanya entre els 20 països medallistes, va anar en el catorze  lloc, amb una 1 medalla d'or en cistella punta, gràcies a l'actuació de José deAmezola i Francisco  Villota.

 

EL SÚMMUM DELS DESPROPÒSITS, EN LA MARATÓ

 

Potser un dels majors disbarats, va succeir en la prova de marató, on va  ser tan gran la desorganització, que molts dels corredors no van saber fins a passats alguns anys, quina havia  estat  la seva classificació. D’ altres van morir, sense saber si va ser una prova popular o era una prova  olímpica.

 

En principi el recorregut estava assenyalat entre  les ciutats de Versalles i París, però es va haver de canviar poques hores abans de començar,  per una nova sortida i arribada, que estaria situada en els Boscos de Boulonge, la  qual cosa va provocar un monumental desconcert entre els participants.

 

El luxemburgués  Michel Théato, guanyador del marató de París - 1900   Refrescant als atletes
 El luxemburgués  Michel Théato, guanyador del marató de París - 1900 Refrescant als atletes 

 

Alguns es van assabentar dels canvis en presentar-se al punt de sortida,  amb la qual cosa, més d'un es va perdre pels carrers de París. Uns altres es van haver de retirar  esgotats per la intensa calor, amb temperatures properes als 39 graus. Igualment algun atleta, seguint  indicacions del poc públic assistent, es va equivocar de camí arribant fora de control.

 

Però  també va haver-hi altres corredors espavilats, que coneixedors de l'entorn  del Boscos de Boulonge, van escollir diferents adreces i dreceres per sortejar l'asfalt  i els empedrats, per arribar a meta amb una gran diferència de temps, entre els quals estava el vencedor de  la prova, el luxemburguès-francès Michel Théato, un treballador de les instal·lacions del  Racing Club de París, un perfecte coneixedor  de tot aquell entorn, que no va dubtar a escollir  la línia recta que el podia portar sense massa problemes, a la cinta d'arribada. El seu temps va ser de  2h 59,45 sobre uns hipotètics 42 km de recorregut.

 

Quan  Michel Théato va creuar la línea d'arribada es va escoltar l'himne de la  Marsellesa com si d'un francès es tractés, però molt aviat es va comprovar, que aquest luxemburguès  mai va perdre la seva nacionalitat d’origen.

 

Un  cas increïble va succeir igualment, quan l'americà Dick Grant amb una sortida fulgurant es  va posar al capdavant dels participants i seguint per un dels recorreguts assenyalats, va arribar destacat a  la meta, sense que ningú l‘hagués avançat. La seva sorpresa va ser majúscula, quan creuada la cinta d'arribada,  es va assabentar que va ser classificat en el setè i últim lloc, amb un temps de 4h.2,01. 4.

 

Una altra incidència de les moltes que va haver-hi, va succeir igualment  quan un altre americà Arthur Newton, que anava en primer lloc faltant solament 10 quilòmetres  per la meta, es va equivocar de camí arribant en sisena posició, amb un temps de 4h 04,12. Altres corredors  amb el mateix problema i escoltant els consells del poc públic assistent, van optar per escollir altres camins,  per acabar perdent-se pels carrers de París.

 

Un  atleta nord-americà, Richard Grand quan anava destacat al capdavant, i per un  camí equivocat, va ser atropellat per un dels ciclistes que els acompanyaven. Era tal la confusió, que dels  tretze participants tan sol set d'ells, van poder arribar a meta.

 

Davant  les protestes d'algunes delegacions i altres perjudicats, el luxemburguès Michel  Bhéato, no va ser declarat vencedor fins transcorreguts més de deu uns anys, atès que davant les protestes,  els organitzadors van entendre que potser aquestes errades, havien estat reals. Tot estranyat, l'atleta  va rebre la medalla d'or, amb un retard, com queda explicat de 12 anys.

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de París 1900

 

Fonts d'informació:

 

Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme (AEEA)

Llibres de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA)

Documentació digital de la Federació Internacional d’Atletisme. (IAAF)

Recerca per Internet

Correccions de català per gentilesa d’Anna Martí

Documentació pròpia

 

Juliol de 2014