ELS II JOCS OLIMPÍCS DE PARIS DE 1900

 

Després del gran èxit de  la recuperació dels Jocs Olímpics de  l’ Antigüetat, celebrats en Grecía en 1896, el president del COI, el barò Pierre de Coubertín, les hi prometía molt feliços, organizant els  propers a París, la seva ciutat natal, però el desengany que va, tenir,  sòn dels fan època, al no involucrar-se  el govern plenament en aquest  esdeveniment, per a tenir el suport institucional i económic, que mereixen uns Jocs Olímpics.

 

El gran problem va néixer arrel de  l’organizació de l’ Exposició Universal en la pròpia capital francesa,  per les mateixes dades, lo qual va atreure, no solament l’atenció de tots els  ciutadans, sinó que la del propi govern, que no tenía altres ulls per mirar,  que no fòs per a assegurar l’èxit de la citade exposició.

 

La  lluita i l’obstinació de Pierre de Fredy, barò de Coubertín, un  lluitador nat, no va puguer canviar l’opinió dels governants francesos, els  quals exigíen enquadrar aquests Jocs com una parcel-la més, dins del format  organitzatiu de l’exposició, presidída per Alfred Picard, el qual per  altre costat, volia que el calendari de competicions, fora confeccionat pel  comitè organitzador de l’esmentada exposició, com així mateix els esports i les  dades de competició.

 

Cal dir que tota la seva empenta per dur cap endavant aquest  esdeveniment, amb l’èxit que sempre haurien de tenir uns Jocs, no va tenir la  resposta esperada, pel qual no havia altre  solució, que acceptar part de aquestes condicions, en llaura de no perdre la  continuïtat de les olimpíades per les quals tant va lluitar, esperant que  arribessin temps millors.

 

El baró Pierre de Coubertín creia que una vegada superat aquest  presumpte i greu contratemps que s'aveïnava, esperava il·lusionat els Jocs de  Sant Louis en 1904 (EUA), per primera vegada fora d'Europa, per  poder refer-se d'aquest desengany, però sense imaginar el caos que li esperava  a l'altre costat del Atlàntic, amb un altre batibull d'organització i de  segregació racial, mai vist en un esdeveniment esportiu.

 

La inauguració d'aquests Jocs de París, als quals, els entesos  membres de l'exposició van intentar canviar el seu nom, pel de "Campionats  Mundials de l'Esport", va tenir efecte el dia 20 de maig de 1900. El  somni del president del CIO es va convertir de fet,  en una autèntica disbauxa, per la continua sèrie de despropòsits  d’organització, com mai es pogués  imaginar-se.

 

Els atletes conforme anaven arribant a la capital francesa, es van  trobar, pràcticament llençats pels carrers, sense que ningú que els atengués,  sense saber on tenien que allotjar-se. Els problemes eren continus, sense  recepció, sense allotjament, sense calendaris de proves i dades, sense  informació, ni tan sòls pública, sense recintes per a entrenar i el pitjor de  tot, sense saber on estaven situats els recintes de competició en els quals  tenien que competir.

 

Veure el caminar pels bulevars de París a moltes delegacions  perdudes, sense saber   on anar i venir, era tot un lamentable succés. És a dir un autèntic  desori organitzatiu  que sens dubte va  merèixer el qualificatiu, que anys més tard va pronunciar el president del CIO Pierre de Coubertín, al  considerar-los com " Els pitjors jocs de la història olímpica”, frase que ningú fins la data d'avui, a intentat  desmentir.

 

MISCELANÌES DELS JOCS  OLÌMPICS DE PARÍS EN 1900

 

La  participació de països malgrat totes aquestes penuries organizatives, va ser  doble superior dels anteriors Jocs d’  Atenes. Les nacions participants foren 21, i estaven formades per: França, EE.UU., Gran  Bretaña, Suissa, Espanya, Bélgica, Alemanyia, Italía, Australia, Dinamarca,  Cuba, Argentina, Canadà, Austria, Noruega, Holanda, Suecia, *Bohemía, Mèxic,  Perú, Hongria, i un equip mixte compost per esportistas de diferents  països. *Bohemía canviaría de nom a partir dels Jocs de 1920, per el de Checoslovaquia.

 

Referent  a la participació d’esportistes, va ser de 1330 de 21 països, hi per primera  vegada va haver participació femenina, formade  per 22 participants. La duració dels Jocs per a compromissos de l’  exposició, van tenir una durada de 5 mesos des de el 20 de maig fins el 28 d’  octubre de 1900. El país que més guardons va guanyar va ser Francia amb  102 i la que menys Holanda, amb sís.

 

En  l’aldarull de aquesta lamentable organizació, hi ha que fer esment que per la  realització d’ aquesta olimpiada, no es va construir cap tipus d’  instal.lació nova. Es va tenir que  demanar permís per a fer ùs de les dependéncies esportives del Racing Club  de París i d’altres clubs, per a determinats esdeveniments, mentrestant,  per un altre costat, les proves de natació per manca de piscines, es van tenir  que realitzar en un racó del riu Sena, al seu pàs per la veina població d’ Asnierés, ha on per la tranquilitat  de les seves aigües, va permetir el  realitzar determinades competicions.

 

Per els partits de water polo, es van posar com a  porteríes dues barcaças, ha on els jugadors al llançar la pilota impactant en  elles, ère considerat pels arbitres com un goal. Una altre prova atípica la va  constituir la dels 60 metres per baix de l’aigüa, es a dir, en apnèa total.

 

Es  varen inventar també una prova de natació de 200 metres amb obstàcles, que  consistía, en nadar en línea recta, però passant per baix d’uns barrils que es intercalaven damut  de la superfície de l’aigua, de la qual el guanyador va ser l’ Australià, Frederick Lane.

 

Una  anècdota curiosa va ser la protagonitzada  pels remès holandesos, Francois Brandt i Roelof Klein, a  la prova de dos amb timonel, quan van comprovar  horrorizats al certificar la seva participació, que el seu timonel  sobrepasava el pès reglamentari. La solució va ser ràpida buscant pels carrers  de París, el seu sustitut,. donat que ells erèn els favorits per  guanyar aquest prova.

 

La  solució va arribar al trobar un nèn, que podía pesar uns 32 kilos, del qual,  ningù sàvía el seu nom ni la edat, però que podría oscil.lar entre els 9 i 10  anys, convertin-se en l’esportista més jove de la història olímpica, en guanyar  una medalla d’or. Una vegada guanyada la prova, va desaparèixer hi mai es va  sapiguer rès més d’ell.

 

Per primera vegada en  aquesta aqueste olimpiada, un esportista latí americà, el cubà Ramón Fonst, va guanyar a esgrima, la primera medalla d’or pel seu país i una d’altre  d’argent en les dues desciplines que va  intervenir.

 

També per primera vegada, una dona, es va coronar com  primera campiona olímpica de la història, per Charlotte Cooper en  tenis, al guanyar la final  individual.

 

De  la mateixa manera en aquest esdeveniment olímpic, es và produir la primera  aparició d’Espanya, però no oficial. Va ser en “tíro de pichón” ha on và  participar, a nivell particular, l’esportiste Pedro Pidal ”Marqués de Villaviciosa” que es va fer amb la  medalle d’argent, que no va rebre, però si uma pipa per fumar.

 

En  altre prova tanmateix no oficial, els  puntistes espanyols, Amézola y Villota formant parella, en “pelota vasca o cesta punta”, van  guanyar el partit i una presunpta medalla d’or, que anys més tard en 1904, lis  sería reconeguda com oficial pel pròpi Comitè Olímpic Internacional.

 

Però dins de les moltes  anècdotes e incidències que es van produir en París 1900, va ser la referent a les proves d’ atletisme, ha on no  existía cap pista reglamentaría, tenin-se que adaptar a la normativa vigent,  una de gespa que hi havía en unes  instal.lacions lùdiques, tenin-se que segar la gespa lo més baix possible, per  que fòs competitiva.

 

La  corda de la pista que tenía un perímetre de 500 metres, amb una recta amb un  cert desnivell a l’arribada, plena de sustracs, però que va servir per  realitzar les proves atlétiques. En un dels seus costats més pròxims es va  habilitar una zona de llançaments, ha on la gran dificultat erèn la frondositat  dels boscos que la rodejaven, plens d’ àrbres, amb una restringide zona pel  pùblic, ha on van anar a caure perillossament per tres vegades, els llançaments  de disc, del guanyador l’hongarès Rodolf Bauer.

 

Hi  ha que assenyalar que foren els mateixos atletes els encarregats de adeçentar  les pistes i zonas de llançaments per manca de personal tècnic qualificat, per  que aquestes desciplines tinguessin els mínims exegibles, perquè poguéssin ser  aceptades pels jutges com a reglamentaries. Una altre indidència va ser, que  els jutges obligaven a tots els  participants en velocitat a sortir ajupits amb el recolçament de les  mans a terra, a diferència d’Atenes ha on cadascù sortía com volia.

 

La  assistència de pùblic per presencíar el nostre esportt, va ser un dels fets més  decepcionants. Va ser tan gran la manca d’informació, per part dels  organitzadors, que molts ciutadans, quasi rès savién d’aquest aconteixement.

 

Per  altre part, la precarietat de noticies dels mitjans de comunicació, que quasi  van silençiar els Jocs, va contribuír perquè molts participants, no sapigueren  les seves classificacions, com així mateix, sí havíen participat a uns Jocs  Olímpics, fins anys més tard.. Alguns d’aquests esportistes que van morír,  mai varen sapiguer els seus resultats.

 

Com  es pot comprovar, el càos va ésser ínmens, lo qual donave peu, per la fràse ja  llegendària del barò Coubertín, quan va dir textualment: ”Ha sido  un milagro que el movimiento olímpico haya sobrevivido a estos Juegos".

 

En  la cerimònia inaugural, no va haver desfilada, com tanmateix a la de clausura. Els guanyadors no varen rebrer  medalles, que forén subtituides amb objectes  típics de l’ època, com bastons amb puny d’argent, boquilles per fumar,  pipes, bastons de bambù, sendrés i altres “souvenirs” que molts  dels guanyadors varen rebutjar.

 

Com  en aquests Jocs, estava permés la participació atletes professionals, els  premis en metàlic erèn per ells, mentrés pels amateurs, no més els objectes  recordatoris, valorats segons la clasificació de cadascù.

 

Tanmateix va ser  decepcionant veure que aquestes guardons en forma d’objectes recordatoris, per  la premiació dels guanyadors olímpics, foren donacions voluntaries de  particulars, donat que cadascú d’ells aportava el que creian que era millor per  els esportistes. Per ells per lo vist, ère lo mateix una medalla olímpica, que  un sendre,un paraigües o un bastò per anar pel carrer.

 

De  les poques medallas que va haver, destinades pels guanyadors dels Jocs, de la  qual une d’elles, esta insertda al final d’aquest com la mostra d’una d’elles  al final d’auqets recull d’anècdotes del Jocs, es va dir que foren repartides  entre personalitats jutges, organitzadors i algu`ns guanyadors, que van rebre  anys més tard.

 

Malgrat  aquesta desídia, dels organitzadors, aquests sempre confiarèn, al moment de  anomenar al millor atleta dels Jocs, que sería per un atleta francés, però  donat que l’ ignorància es pròpia, dels que volen i no sabén, el dessencís  final dels organitzadors, es va anar per terra. L’aparició d’un atleta  nord-americà, Alvin Kraenzlein al guanyar quatre medalles d’or, en 60  metres 110 metres tanques, 200 metres tanques i llargada, pel qual no va haver  cap dubte de qui havía sigut el millor atleta, d’ aquests increíbles i  desafortunats Jocs de París 1900.

 

Però  a més a més, va haver un altre gran heroi com ell. Estem parlant del mític Ray Ewry, guanyador de tres medalles d’or, en alçada, llargada i triple  salt, sense cursa d’ impuls.  Aquest atleta gracies a una increíble recuperació física, per superar una  paràlisis infantil que va patír per culpa d’una poliomilitis, va tenín  que patír fins complir els 17 anys, l’estar damut d’una cadira de rodes,  per poguer desenvolupar els seus estudis i a la vegada, lluitar per superar  aquesta greu dolència.

Ray Ewry va aconseguir la seva recuperació, gracies  a la seva perseverància hi ha uns ejercicis específics ideats per ell mateix,  que va pràcticar una vegada và recuperar les seves funcions vitals, potenciant  les seves cames amb una força desconeguda, que li va permetre ser un atleta invencible a les  proves de salt, sense cursa d’ímpuls.

 

LES DUES GRANDS FIGURAS DE PARÍS 1900

 

Alvin Kreinzlein	Ray Ewry

 

LA MARATHÒ MÉS  COMPLICADA DE TOTES LES OLÍMPIADES

 

Com  no podía ser menys amb aquests desbarajust organizatiu, la prova de marathò va  ser dissenyada per un recorregut entre Versalles i París, però  tenín que ser modificat moments abans de donar-se la sortida, la qual es va  realitzar als Boscos de Boulonge, ha on també estava situada  l’arrivada, davant del natural desconcert, de quasi tots els  participants, que no donaven crèdit per aquesta decisió de ùltima hora.

 

En principi es tenía que  passar per alguns camins amb molt de fang, que s’anaven alternant, amb altres trams damut de  l’asfalt, però amb el canvi d’ùltima hora, va haver una lògica confussió,  pasant uns, per uns llocs i altres, per uns de diferents, lo qual va fer  esclatar un cèrt aldarull, entre atletes i jutges, degut els dubtes que tot  això va créar, pel desconèixement del recorregut.

 

Està  molt clar que ningù podía certificar que la distància dels 42.195 metres fòs  exacte, donçs es dèia, que uns van còrrer més i uns altres menys de lo que haurien de haver fet., amb lo  qual els registres entre dels pocs que varen poder arribar, foren tan  abismals.

 

El  americà Arthur Newton que  anava primer, quan sols faltaven 10 kilòmetres, es va equivocar de direcció  arrivant en sexte possició amb un temps de 4h.04,12 Una mica abans, quan el seu  compatriota Dick Grant, liderava la cursa, li va atropellar una  biciclete, perdent molt temps, però va poguèr arribar, encara que sense temps  oficial, en ùltima  possició.

 

Un  altre atleta anglés, seguint les indicaciones dels pocs espectadors que hi  havia presenciant la cursa, es va dirigír per altres càrrers, que erèn en  direcció contrària a la correcte, i es và perdre pels bulevars de la ciutat,  com molts altres participants.

 

Mentrestant  aixó succedía el luxemburgés Michel Théato de 22 anys, al qual els  jutges van convertír en francés , que treballava com a jardiner en les  instal.lacions del Racing Club de París, coneíxedor perfecte de tot  aquest entorn, per ha on discurría la cursa,  especialment dels trencalls de terra, que va aprofiar, segóns es dèia,  per evitar els durs empedrats dels  càrrers, entrant com a guanyandor de la prova.

 

Sols resta dir que Michel Théato es va asseventar que  havía guanyat de forma oficial molts  anys més tard, després d’un llarg i difícil debat, degut a la protesta de la  delegació dels EUA, davant del CIO,  pel fet que un dels seus atletes, que va sortir amb un ritme infernal, al que ningù va sobrepasà, va arribar primer a la meta, pel recorregut  assenyalat, però trobàn-se al final amb la sorpresa de ser clasificat, com el sisè i penùltim de la prova.

 

Donat que als voltants del recorregut, havía  poca gent presenciant la prova, l’  organització va entendre que  podía haver sigut possible, el fer més d’una trampa, per la qual cosa es va trigar uns dotze anys, en  reconèixer com a guanyador oficial, al francés Michel Théato, amb un temps de  2h.29,45 seguit, pel també francès Emile Champion, amb 3h. 04,17 i del suec Ernest Fast,  amb 3h.37,14.

 

Es  tè que dir, que va ser tant gran el  desconcert que hi havía referent al recorregut, que dels 30 participants que  van pendre la sortida, sols varen poguer  arribar a la meta 7 atletes. Els demès van tenír que retirar-se pel  esforç, per la temperatura de més de 39º, i dels que es van perdre, pels càrrers de la capital de França.

 

LA TRIBUNA  PRINCIPAL DE L’ESTADI DELS JOCS DE PARÍS EN 1900

 

L’impresentable estat de les pistes de competició. A la tribuna i graderies, no més de 1000 espectadors, foren testimoni de les competicions atlètiques d’aquests Jocs

 

MEDALLES DELS  JOCS DE PARÍS EN 1900

 

 

Fonts d’ informació:

 

Recerca per Internet

Llibre de récords de l´IAF

Documentació pròpia

 

Gener  de 2009