ELS PRIMERS MOVIMENTS ATLÈTICS DE LA HISTÒRIA DEL NOSTRE ESPORT

INTRODUCCIÓ

La finalitat d’aquests comentaris no és una altra que donar a conèixer a les joves generacions d’atletes, una part molt important de la història del nostre esport. Es diu, i és veritat, que mai es fa res de nou, i menys a l’esport, sinó que són els referents els que ens marquen el camí a seguir.

  

És a partir d’aquest punt, quan  crec que aquests comentaris personals que aniré fent sobre la vessant del nostre esport atlètic, poden tenir una incidència molt puntual  per saber què va passar en aquells anys inicials, quan a això de la pràctica atlètica ningú hi feia cas.

 

Aquestes recopilacions són fruit d’una exhaustiva recerca de publicacions i llibres de diferents nacionalitats, de pàgines d’internet, de documentació de la IAAF, dels  historiadors  espanyols, que n’hi ha molts i bons,  com així mateix de la documentació de l’AEEA  (Asociación Española de Estadísticos del Atletismo), de la qual sóc membre i a la qual aporto el fruit de  la meva experiència de més de 70 anys dins del nostre atletisme, com a atleta, com a entrenador i com a  membre federatiu.

 

ELS PRIMERS MOVIMENTS ATLÈTICS A ESPANYA I CATALUNYA

 

Si comencem a parlar de l’atletisme d’ahir a casa nostra, ens hem de remetre a la primera prova oficial reconeguda, el dia 9 de Desembre del 1898, de la qual parlaré tot seguit. Però molt abans d’aquesta  prova, voldria dir que hi havia un cert coneixement d’alguns moviments atlètics en altres regions espanyoles com a Guipúscoa,  Aragó i Catalunya.

  

En molts pobles d’aquestes comunitats i amb  motiu de les seves festes patronals, ja es feien competicions de curses per korricolaris  i de carreras de pollos, que  malgrat que els mitjans de comunicació no donaven quasi cap notícia, sí tenien una gran popularitat que arrossegava a una gran quantitat d’espectadors, els quals consideraven  aquests esdeveniments; conjuntament amb els partits de frontó de pilota a mà, el llançament de  la barra aragonesa, la processó i el ball de tarda, com els plats forts de les seves festivitats. Avui en dia, en moltes i petites poblacions d’aquests indrets, continuen mantenint la mateixa tradició.

 

LA PRIMERA PROVA OFICIAL RECONEGUDA A CATALUNYA

 

A finals del segle XIX, la carrera a peu és al capdavant del nou atletisme. La primera cursa atlètica de la qual es té notícia, tingué lloc a Barcelona el 9 de desembre de 1898. Va ésser una iniciativa de Jaume Vila, aleshores professor al Gimnàs Tolosa, al carrer Duc de la Victòria, tocant al carrer de la Canuda.

 

Per tal de posar a prova els bons resultats de l’entrenament, va organitzar una cursa en la que van prendre part Julián García, Ismael Alegre, Eusebi Gràcia, conjuntament amb el propi Jaume Vila i el mestre d’esgrima Eduard Alessoli.

 

Els corredors van sortir del carrer Duc de la Victòria, davant del gimnàs, per seguir  pel carrer  Bergada, el camí  adoquinat que seguia el tramvia 14 que anava fins a la Plaça de Sarrià. Es diu que la distància era d’uns 14 Km., segons el llibre Carreras a Pie de  l’Albert Maluquer, publicat per l’editorial Ibèrica de Barcelona, el 10 de Juliol del 1916.

 

Els atletes van partir de bon matí, a les 5 hores, quan encara era fosc a la ciutat. Sembla ser que van invertir 55 minuts en un trajecte d’anada i tornada, és a dir, tornaren al carrer Duc de la Victòria abans del trenc d’alba.

 

Un cop acabada la prova, els participants van fer un bon esmorzar i encara els hi van quedar forces per fer una excursió en bicicleta. S’ha de dir que l’entrenament el van fer  al petit espai de la sala del gimnàs on, Eusebi Gràcia havia aconseguit el rècord del pas gimnàstic en hora i mitja.

 

               "L’autor d’aquest comentariés en Francesc Castelló, amb motiu del “ I  Centenari

                                                                 de l’Atletisme Català ” 

 

CRONOLOGIA DE L’ATLETISME  CATALÀ

Període des de 1900 fins al 1914

 

Abans d’entrar dins d’aquesta cronologia del nostre esport, es pot dir que després de la primera cursa oficial a Catalunya va tenir lloc, després del primer partit de futbol del F. C. Barcelona, l’organització d’una cursa sobre la distància de 800 metres als voltants de l’hotel Casanovas, en la qual Joan Gamper, fundador del Barça, va assolir la segona posició.

 

Més tard, i per iniciativa de la Fundació del F. C. Barcelona, impulsada per Hans Gamper i diversos amics de la colònia estrangera, al costat d’ altres ciutadans de Barcelona, es va fomentar la necessitat d’implantació de camps per a la pràctica d’altres esports, arribant així, i després de visitar diverses vegades a l’alcalde de la ciutat, senyor Bartolomé Robert, al patrocini municipal per a que això fos possible.

 

Així, l’any 1907, al hipòdrom de Barcelona, es va celebrar el dia 25 de Març, un Concurso Atlético amb un anomenat Campeonato de España de 10 Km, guanyat per José Tovar amb un temps de 36’25, i pocs dies després, va néixer laVolta a Barcelona, que organitza la Federació Catalana de Futbol, amb la participació de 67 corredors, entre ells dos del País Valencià.

 

Seguint amb la cronologia, Catalunya ens trobem que l’any 1910 el Club Natació Barcelona organitza per la seva part, la primera cursa llarga, que quasi es podia considerar com la primera marató al nostre país, encara que la distància ni era l’adequada, ni la cursa oficial.

 

Un fet també molt significatiu dins del nostre entorn atlètic, va succeir a Barcelona, el dia 21 d’ Agost de 1911, quan el F. C. Barcelona, amb motiu de la cloenda de temporada, organitza una carrera que va significar el debut del famós Pere Prat que, més tard, seria el plusmarquista de totes les distàncies des de 800 metres fins a la marató.

 

L’aparició d’en Pere Prat, que per cert era familiar del President de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, el gran impulsor de la modernitat del nostre país en tots els seus aspectes, va ser un cas molt casual, molt atípic i un tant especial, molt d’acord amb el seu perfil personal, i que mereix un breu comentari.

Casualment, un directiu del F.C.Barcelona, Miquel Gibert, al qual li agradava molt l’excursionisme, es va trobar en una de les seves sortides pels Pirineus català, amb un espectacle insòlit en veure com una parella de carabiners perseguia a un jove que amb un paquet sota el braç, corria con una fletxa sortejant la seva detenció. Era tal la seva agilitat i rapidesa que, ràpidament va fugir dels seus perseguidors i va passar la línia fronterera amb França, sense cap altre problema.

 

Tan impressionat va quedar aquest directiu, que no va parar de buscar-lo fins a trobar-lo i fer-lo venir a Barcelona per fitxar pel seu club. Molt aviat, en Pere Prat, estableix al parc de la Ciutadella, el rècord de Barcelona de la 1/2 hora, en recórrer una distància de 8.676 metres.

En Pere Prat, no sols guanyava carreres sinó més; guiat per la seva inquietud es va dedicar a promoure tot allò que signifiqués la pràctica de la carrera a peu. Molt aviat, conjuntament amb l’Albert Charlot, un altre gran campió de marxa del R. C. D. Espanyol i, juntament amb el Joan Barba, varen constituir el Club Barcelonès, societat totalment dedicada a l’atletisme, organitzant la primera competició el dia 16 d’octubre de 1912 en honor dels assembleistes del Congreso Escolar, al camp del Universitari.

 

Aquest esdeveniment, es podria considerar com la primera actuació seriosa en pista,  on destacà en Carles Comamala, amb un salt  de 5.32 a llargada i 9.75 al llançament de pes que, conjuntament amb els 11,35 de Joseph Mª. Sagnier als 100 metres llisos, foren els atletes més destacats d’aquest festival.

 

Anys més tard, en Pere Prat va emigrar a Nova York  on va fixar la seva residència i va treballar com a taxista, amb un rètol que deia “Taxi Pratt” amb dos T T finals, fet que diu molt clar la classe de personatge tan singular i extravertit que era en americanitzar-se tant ràpidament

 

Període des de 1914 fins al 1936

 

És interessant, abans de continuar amb aquesta cronologia, saber que en el transcurs de l’any 1913, el Marquès de Villamejor, en nom del C. O. E, autoritza a Narcís Masferrer a constituir un Comitè Olímpic Català (C. O. C), el qual veu interrompuda la seva activitat per l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

      

L’any 1914,  segons els historiadors va ser l’any gran per al nostre atletisme, organitzant-se arrel de tot l’Estat Espanyol moltes manifestacions, com la realitzada a Madrid el mes d’abril, anomenada Los Juegos Olímpicos Madrileños. A Barcelona, el mes de juliol, El Concurso Olímpico organitzat pel Sindicat de Periodistes al camp del Real Polo Jockey Club. A Euskadi, el 31 de juliol, organitzat per la Sociedad Jolastokieta, la seva Olimpíada Vasca, amb participació d’esportistes de França i molts d’altres de tot arreu, i per no ser menys també a Bilbao, s’organitza  entre els dies 17 i 31 de desembre, un altre gran festival amb un gran èxit de participació i uns molts bons resultats. És a dir, el moviment era general i cadascú escollia  el títol que millor els assemblava per als seus festivals.

 

Tornant a casa nostra, i gràcies a l’empenta d’un dels nostres primers impulsors atlètics, un  enamorat de l’atletisme i amb una gran visió de futur, en  Manuel Nogareda, després de moltes visites a les institucions locals,  va poder constituir la primera Federació Atlètica Catalana, al transcurs d’una assemblea constitucional a la seu de La Real Sociedad Columbòfila de Catalunya, presidida pel doctor Álvaro Presta, i que va aprovar els estatuts, sent  elegit President, el propi Dr. Álvaro Presta; i amb seu al Passeig de Gràcia, 106,  2º pis, a Barcelona el dia 2 de setembre de 1915.

 

Ràpidament s’homologa el  primer rècord oficial, quan l’atleta Leandro Coll realitza un temps de 24,2 a la prova dels 200 metres llisos. Com es pot observar, la nostra FCA va ser constituïda 3 anys abans que la RFEA, la qual va fer pública la seva aparició el 1918,  presidida per en Gabriel M. de Laffite, tenint un mandat de 5 anys, abans de ser rellevat per en Javier Peña, el 1923.

 

El primer Campionat Oficial de Catalunya, en pista i organitzat per la FCA, va tenir lloc a les instal·lacions de la Societat d’Esports Pompeia, a Barcelona, i on es varen fer les eliminatòries. Les finals es realitzaren al camp del Real Club Deportivo Español.

 

Arriben les primeres curses de marxa atlètica a Catalunya, l’any 1917, organitzades pels germans René i Albert Charlot, amb el Campionat d’ Espanya dels 50 Kms, a  Barcelona, i que és el referent d’una disciplina molt difícil d’entendre en aquell temps. Els noms dels germans Charlot, Lluís Meléndez, Ramón Castelltort, Gerau García, Enric Vilaplana, Albert Gurt, entre d’altres, varen aconseguir davant la indiferència del públic en un principi, captar l’atenció d’una gran massa d’aficionats que mai es perdien els grans duels entre tots aquests històrics marxadors, els veritables pioners d’aquesta especialitat, que tants grans campionats varen assolir amb el pas del temps, amb la consecució d’un títol olímpic als inoblidables JJ. OO. de Barcelona, el 1992

 

Continuen els esdeveniments històrics a Catalunya, i vull fer constància del naixement de la clàssica JeanBouin, l’any 1920, que és guanyada per l’històric atleta del F.C. Barcelona, Rossend Calvet.

 

En aquest mateix any,  1920,  per primera vegada, una  delegació d’Espanya participa als  JJ.OO. d’Anvers amb 13 atletes i amb una poc afortunada intervenció, sent eliminats tots ells a les primeres de canvi, excepte Ignacio Izaguirre que, a la prova de llançament de pes, amb  11.23m  li va suposar el 17è lloc de la classificació.

 

Aquesta precària actuació dels nostres representants, tenia també la seva lògica donat que, el nostre atletisme estava en una fase ascendent però dins d’una evident precarietat. Però malgrat això, el sol fet de desfilar en uns Jocs Olímpics, al costat de les grans potències mundials, ja suposava  un actiu molt important per l’atletisme d’aquell temps.

 

Fora de Catalunya  es registra un fet també històric, com és la  construcció de la primera pista reglamentària de 400 metres, a la localitat de Tolosa a Guipúscoa, el dia  1 de desembre de 1924, anomenada Estadio de Berazubi i que var ser el vaixell insígnia dels més importants campionats nacionals abans de l’aparició del nostre Estadi de Montjuïc a Barcelona.

 

No puc obviar en aquest recull de fets  a casa nostra, l’aparició per primera vegada de les dones al nostre esport.  Com en altres moltes coses del nostre mon  atlètic, Catalunya també va marcar la pauta a seguir. Va ser un any després de la inauguració de l’Estadi de Montjuïc quan, a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat i per iniciativa de David Marco, el dia 21 d’abril de 1930, quan es va fer la presentació del primer equip femení català, anomenat Club Femení Esports, amb un festival en el qual totes les atletes eren conegudes jugadores de Basket,  que van decidir canviar d’esport.

 

 

En aquest mateix any, i amb el suport de la Mancomunitat, Barcelona presenta la candidatura per tal d’ organitzar els Jocs Olímpics, projecte que fracassa i es concedeix a París,  on són presents 4 atletes catalans, Joan Junquera, Jesús  Diéguez, Miquel Palau i Joaquim Miquel, amb una actuació molt discreta, però ser olímpics en aquells moments, ja era de per sí un gran guardó, el més gran al qual  podia aspirar un atleta.

 

Per acabar amb les incidències més històriques d’ aquella època, s’ha de dir que l’any 1929, s’inaugura el que serà el més emblemàtic estadi de tota la nació, el nostre Estadi de Montjuïc, amb la presència dels Reis Alfonso de Borbón i Victória de Battemberg, davant la presència de 60.000 espectadors, sent presents també, en aquest històric moment, el baró Pierre de Coubertín  i de Jules Rimet, President de la FIFA.

 

Tanmateix, en aquest any, es fa el debut internacional en una cursa de cross, en la seva 22 edició, i que és l’abans anomenat Cross de las Naciones, que data dels primers anys del segle i que amb el pas del temps es converteix en l’actual Campionat del Món de Cross. L’escenari va ser el Parc de Vincennes, a París,  on l’ equip d’Espanya, integrat per una majoria d’atletes catalans, en contra de tots els pronòstics, va assolir el tercer lloc, darrera de França i Anglaterra.  S’ha de dir que aquest fet va tenir un impacte molt positiu a tot Europa.

 

És a partir d’aquest moment, i fins el 1936, quan comença a caminar seriosament el nostre esport.  Es constitueixen  noves federacions i apareixen molts clubs  arrel del país i és, a partir d’aquest moment, quan realment es comença a conèixer l’autèntica realitat del nostre atletisme. Es parla d’encontres internacionals, dels propers JJ. OO. de Berlín i de tantes i tantes coses que, tot de cop, va tenir la més brusca de les aturades que mai s’hauria d’haver produït.

Desgraciadament, els rumors de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, va ser un fet decisiu i el fi d’una etapa il·lusionant, desapareixent molts i prometedors atletes i dirigents, entrant en un període molt difícil i complicat, tant per l’esport com per la reconstrucció de tots els somnis que tanta gent tenia per tal de recuperar l’estabilitat i el progrés en tots els àmbits socials del nostre país. Var ser una època molt traumàtica  que difícilment es podrà oblidar.

Properament faré un altre comentari, el més documentat  i breu possible, per continuar  parlant de dues dècades molt importants i molt diferenciades entre elles.  Els anys de 1940 i 1950,  on es produeix la recuperació de tot el perdut en la primera i, l’entrada dins de l’àmbit internacional, a la segona.  

 

                                                                                                                           Desembre de 2006