ELS III JOCS OLÍMPICS EN SANT LOUIS DE 1904
La continuació dels Jocs Olímpics de l’ Era Moderna, mai van estar tan a prop de desaparèixer, després dels Jocs de Sant Louís, als quals, el barò Pierre de Coubertín, que va possar tot la seva èmfasi, després el fracàs dels realitzats a Paris, la seva ciutat natal, ha on va tenír una de les decepcions més grands de la seva vida.
Si els de Paris, encara són recordats com els pitjors de la història olímpica, també els de Sant Louís, seran recordats com els més impresentables i escandalósos de tots els temps.
Aquest esdeveniment olímpic es va voler organitzar, paral.lelament com part de l’ Exposició Universal, com va succedir a Paris quatre anys abans, tornant a tenír un altre fracàs, sent més pendent la ciutadania del que succedia en el recinte firal, de lo que es realitzaba, dins de les instal.lacions olímpiques.
Quan les cosses començen malament, gairebé sempre solen acabar pitjor.La contrastade desunió de les ciutats de Chicago i Sant Louís que pretenien ambdues, organitzar aquests Jocs, per primera vegada fora del continent europeu, van ser un escull molt difícil de sol.lucionar pel baró Pierre de Coubertin, l’ànima mater de la recuperació dels “Jocs de la Antiguetat”, pel que va haver d’intervenir personalment el propi president dels EUA, Theodore Roosevelt que finalment és va decidir per la “ciudad del algodón” com ére coneguda aquesta capital de l’estat de Missouri.
Per altre costat, Chicago volía organitzar els Jocs en l’any 1905, degut a problemes d’organització, però fora del cicle establert de quatre anys, tal com es va decidir en el Congrés del CIO en 1901, la qual cosa va ser rebutjada de ple, donat que solament serién reconeguts, els organitzats dins d’aqueste frecuència.
Per la seva part, Sant Louís, que des d’un principi var comptar amb el supor institucional, va trobar la llum verda per a fer realitat aquest anhelat projecte, dins del qual, figurava commemorar l’annexió de la Lousiana Francesa als EUA.
UN ESPECTÀCLE VERGONYÒS
Per complicar més les cosses al director de la Exposició Universal, no se li va ocórrer altre idea, que no fòs la genial de programar en el mateix esdeveniment, el “Anthropological Day” o Día de la Antropología, com una part més de l’Exposició Universal, amb la qual cosa no solament li restava la seriositat que sempre han de tenir uns Jocs Olímpics, sinó, que donaven motiu per a presènciar el més vergonyòs e indignant espectàcle de discriminació racial, mai vist dins d’un esdevenimente esportitu.
La desfilada inaugural, d’aquesta impresentàble pantomima, portant expresament dels racóns més exótics del món, a raçes supostament inferiors a la blanca, per a practicar els esports típics dels seus països, va ser una farsa que amagava la realitat, que no ére altre que possar en evidència la superioritat dels blancs, damut les altes étnies de diferent colors, quan se lis convidava per a demostrar les seves actituts esportives.
Es va arribar a formar un grup compost per índis cocopas i sioux, igoratas de Filipinas, siris, enants, pigmeus de l’ Africa central, étnies de la Patagónia, ainos de Japò, turcs, magrebís, i tot el que els vénia per davant, vestits tots ells, amb “tapa rabos” els quals durant la desfilada inaugural, éren el fes-me riure i la mofa de gairebè tot el pùblic assistent, com si d’una funció de circ es tractés.
L’espectable d’ aquesta demostració de segregació racial, mai vist a un esdeveniment esportiu, va tenír una resposta unànim de rebutx per tot el món. Com era de suposar el president del CIO va renunciar ser present en la inauguració d’aquesta “mascarada” per no haver de veure amb els seus propis ulls, aquest lamentable succés. S’ha d’esmentar que la Cerimònia d’Obertura, va ser presidida pel president de l’Exposició Universal, David Francis.
Per a més tempesta,pel president del CIO i del món de l’esport, l’infòrme oficial de la Exposició Universal, va ser avasal.lador Textualment dèia entre altres artícles,“Els representats d’aquestes tribus salvatges i no civilitzades, han mostrat la seva inferioritat atlètica, que havía sigut sobre estímada excessivament...”
MISCELÀNIES D’ AQUESTS INCREÌBLES JOCS
La participació de nacions no va ser el nombrosa que s’esperava donat l’ alt cost econòmic del viatge, gairebé tots amb vaixell, lo qual va posar frè a moltes delegacions europees, que no van poder assumir aquestes despeses.
Els països participants van ser, Alemanya, Gran Bretaña, Noruega, Hongría, Grècia, Cuba, Australía, Canadà, Suïssa, Austria, Irlanda i els EUA, sent la més nombrosa aquesta ùltima, amb 681 homes i 6 dones, mentres que d’ Europa solament va haver 64 participants, hi d’altres països sols foren 42, no haven en aquesta ocasió participació espanyola. Els Jocs vàn començar el día 1 de juliol, i van tenir una durada de més de quatre mesos, per culpa dels actes de l’ Exposició Universal.
Els esports programats van ser 17, incloent-se per primera vegada com olímpics, els de boxa i lliuta lliure. El país amb més medalles va ser EUA amb un total de 242 sent Àustria amb una, la que menys. En aquests Jocs es van otorgar per primera vegada medalla d’or al primer clasificat, cosa que no va succedir en les dues anteriors, ha on sols es va premiar als dos primers clasificats en Atenes en 1896, amb medalles d’argent i una branca d’olivera al primer, i una altre medalla de bronze i una branca de llaure al segón, mentres a París ho feien amb objectes recordatoris de donacions particulars.
Và ser tan aclaparant la collida de guardons per part EUA, cosa lògica per la seva massiva participació, que dels 75 podiums ocupats pels tres primers clasificats, solament es van interferir, el françès Albert Coray argent en maratón, l’alemany Paul Weinstein bronze en alçada, l’anglès Jhon Galy argent als 2.500 metres amb obstàcles, el grec Nicolaos Georganda bronze en disc i l’irlandés Thomas Francís Kiely or en decathló. En total 6 atletes, no nordamericans.
UNA FOTOGRAFÌA HISTÒRICA PER L'OLIMPISME
Al centre George Poage, primer atleta de color, guanyador d’una medalla olímpica |
Per primera vegada els organitzadors es van veure sorpresos en contrast amb les seves pretensions, de rebutjar la presència de participants no blancs, quan un dels seus components, George Poage, es va convertír en el primer atleta de color de la història, al pujár al pòdium olímpic a recollir la seva medalla de bronze, en les proves de 200 i 400 metres tanques.
Per primera vegada també en aquests Jocs, les iardes es van convertir en metres de forma oficial, no abans d’ unes fortes discussions, entre organitzadors i membres del CIO, que van obligar als primers, a utilitzar el sistema mètric decimal.
Altre anècdota de les moltes que van haver en aquesta olimpiada, la va constituir l’empat a 38.28 metres, en el llançament de disc, entre els americans Martín Sheridan i Ralph Rose, als quals els jutges, van oblidar a efectuar un nou llançament per a decidir el guanyador, que va anar al primer dels citats.
Anomenar al gran heroi d’aquets complicats Jocs, va ser un altre dels problemas a resoldre. Els uns van apostar per Archie Hann, conegut com el meteorit de Milwaukee, guanyador dels 60,100 i 200 metres llisos, amb una marca en aquesta última distància, de 21,6 que va perdurar com a record olímpic, durant més de 28 anys.
D’altra banda els havia que es van decantar per Ray Ewry, del qual al final d’aquest document faig un breu recull del seu palmarès, que va guanyar tres medalles d’or, en alçada, llargada i triple salt, sense cursa d’ímpuls que agregades a les altres tres que va aconseguir en els anteriors Jocs de París de 1900, feien d’ell un verdader ídol, pels aficionats nord americans.
Altre dada molt eloqüent, que potser cobri actualitat, en aquests moments tán complicats pel nostre esport, amb el tema de la farmacologia, és la que es refereix a l atleta d’EUA, Thomas J. Hicks participant en la prova del marató, per un presumpte intent de dopatge, a l’haver d’injectar-se en plena cursa, amb sulfat de estrictina, amb glops de conyat, per a podér arribar a la meta com a guanyador, amb un temps de 3h. 28,53. Però s’hauría de dír, que en aquells temps no hi habia cap control pel dopatge.
Però un altre fet molt curiós i impactant que va afectar molt directament a l’opinió pùblica, va succedir amb l’especialista de marathó, el cubà Félix Carvajal, que media 1.52 d’alçada, apodat “el andarín” que va provocar el riure de tots els espectadors que omplien de gom a gom les graderies de l’estadi, al presentar-se a la desfilada inaugural, amb uns pantalons llarg d’anar pel carrer, una deteriorada camisa de màniga llarga i unes sabates molt velles, amb els quals és va presentar a la sortida de la cursa.
Es te que saber que Félix Carvajal, quan va arribar en vaixell a Nueva Orleans, s’en va anar directament al casino, ha on va perdre tots els diners, que va recollir demanant almòines pels carrers de L’ Havana per costejar-se el viatge, en jocs d’azar, tenin que fer després,“auto stop” per poguer arribar a Sant Louis.
La sortida de la marathò, va tenír un petit retard, però amb el temps suficient, per que el discòbol americà Jhon Sheridan, guanyador al llançament de disc, anès a la seva ajuda amb unes tissores, per tallar-li els pantalons a l’alçada del genolls, per poguer arribar en un meritori quart lloc, desprès de superar alguns inconvenmients.
Aquest extravagant atleta quan anava totalment destacat en primer lloc, va tenír que aturar-se degut al cansançi, aprofitant per menjar unes pomes, que van dir eran una mica verdes, lo qual li va provocar una indisgestió i el no poder guanyar una cursa que quasi bè ja tenia assegurada, però que li valer per ser anomenat com “el perdedor más glorioso de la história”.
Sortida de la marathó de Sant Louis, a on aparéix Félix Carvajal pitrall (2) i el guanyador Thomas J. Hicks amb el (20) |
Félix Carvajal que recolectava diners pels carrers de L’ Havana, fent demostracions atlètiques per costejar-se el seu viatge als Jocs, va arribar a sensibilitzar de tal manere als seus coleges atlètics, que aquests li varen costejar el viatge de retorn al seu país.
Tanmateix en aquests Jocs, va sorgir un trampòs, quan el neoyorquí Fred Lorz, que va arribar en primer lloc a la meta, en aquesta mateixa prova va tenír que aturar-se, esgotat pel esforç, al kilòmetre 16, aprofitant per pujar a una carrossería guiade per caballs, per realitzar un bon tram del recorregat sentat dins d’ell, però no dubtan en fotografiàr-se al costat de la filla del presidente dels EUA., Alice, quan a punt estava de rebre la medalla de guanyador.
Descobert el fràu pels jutges, no va dubtar un instant en reconèixer el seu erròr, sent descalificat, i donant per guanyador al també nord-americà, Thomas J. Hicks, l’altre atleta questionat per un presunpte intent de dopatge, abans esmentat.
Es a dir, en aquesta polèmica maratò es pot fer menció, que va averí tres fets molt puntuals. Un trampòs, un presumpte dopatge i un gloriós pérdedor.
Per acabar amb aquesta cronología de anècdotes, fare esment de l’esportista més guardonat d’aquets Jocs, que va ser el gimnasta americà Antón Heida, guanyador de cinç medalles d’ or i una d’argent en diferents ejercicis gimnàstics.
Altre fet digne d’esmentar, és el referent al gimnasta també nord-americà, George Eyser, que va perdre una cama en un accident d’automòbil, lo qual no li va impedir, malgrat aquest greu problema físic, guanyar tres medalles d’or en paral.leles, pujada amb corda i salt de cavall., a més a més, d’altres dues medalles d’argent i altre de bronze, en altres desciplines gimnàstiques. S’ha de dir que aquest esportista va disputar aquestes proves, duent una cama artificial de fusta.
Campions olímpics | |||
60 metres |
Archie Hann |
7,0 |
EE.UU. |
100 metres |
Archie Hann |
11,0 |
EE.UU. |
200 metres |
Archie Hann |
21,8 |
EE.UU. |
400 metres |
Harry Hillman |
49,2 |
EE.UU. |
800 metres |
Jim Lightbody |
1:56,0 |
EE.UU. |
1500 metres |
Jim Lightbody |
4:06,8 |
EE.UU. |
110 tanques |
Frederich Schule |
16,0 |
EE.UU. |
200 tanques |
Harry Hillman |
24,8 |
EE.UU. |
400 tanques |
Harry Hillman |
53,0 |
EE.UU. |
2.500 obstàcles |
Jim Lightbody |
7:36,6 |
EE.UU. |
Marathón |
Thomas J. Hicks |
3H.28,53 |
EE.UU. |
Alçada |
Samuel Jones |
1.80 |
EE.UU. |
Perxa |
Charles Dvorak |
3.50 |
EE.UU. |
Llargada |
Myer Prinstein |
7.34 |
EE.UU. |
Triple salt |
Myer Prinstein |
14.35 |
EE.UU. |
Pes |
Ralph Rose |
14.81 |
EE.UU. |
Disc |
Martin Sheridan |
39.28 |
EE.UU. |
Martell |
Jhon J. Flanagan |
51.23 |
EE.UU. |
Salts sense cursa d’ ímpuls
Un gran campió d’una antiga especialitat olímpica |
||||
Alçada |
Ray Ewry |
1.65 |
París |
1900 |
Llargada |
Ray Ewry |
3.21 |
París |
1900 |
Triple salt |
Ray Ewry |
10.58 |
París |
1900 |
Alçada |
Ray Ewry |
1.60 |
Sant Louis |
1904 |
Llargada |
Ray Ewry |
3.48 |
Sant Louis |
1904 |
Triple salt |
Ray Ewry |
10.54 |
Sant Louis |
1904 |
Alçada |
Ray Ewry |
1.56 |
*Atenes (Inter.) |
1906 |
Llargada |
Ray Ewry |
3.30 |
*Atenes (Inter.) |
1906 |
Alçada |
Ray Ewry |
1.57 |
Londres |
1908 |
Llargada |
Ray Ewry |
3.33 |
Londres |
1908 |
* Jocs Intercalats
Per a molts nord-americans el nom de Ray Ewry conegut popularment com “l’home de goma”, va ser consideratno solament com el veritable heroi dels Jocs de Sant Louis, sinó també dels de Paris de 1900.
Aquest atleta que va sofrir una paràlisis en la seva infançia, degut a la poliomilitis que li va obligar anar en cadire de rodes, va ser un autèntic estudiós de la seva pròpia malaltia, ideant els exercícis adequats per a la seva recuperació, amb els quals va pràcticar amb gran perseverància, fins la edat de 17 anys, quan va superar aquesta greu deficiència en una demostració de constància i voluntat de vèncer.
Aquesta recuperació no solament li va servir per a íntegrar-ser a la seva activitat quotidíana i als estudis, en els quals va aconseguir ser un prestigiós enginyer, sinó també per a integar-se al seu esport predilecte, en el qual aconseguiria arribar a vuit medalles d’or en uns Jocs Olímpics, i altres dues en els Jocs Intercalats d’Atenes en 1906, que van totalitzar 10 medalles d’or, gesta encara no superada per cap esportista olímpic.
Aquesta especialitat de salt sense cursa d’impuls, que va quedar suprimida dels Jocs a partir de Londres de 1908, va supossar per a Ray Ewry, ja amb 35 anys d’edat, donar per finalitzada la seva brillant activitat atlética. Però sempre serà recordat, com un dels més grands atletes del moviment olímpic.
DUES INSTANTÀNIES DEL MÌTIC RAY EWRY
|
|
Preparat pel salt sense cursa
|
Pasant sobre el llistó amb impuls vertícal
|
LA MEDALLA PELS GUANYADORS DELS JOCS DE SANT LOUIS DE 1904
Fonts d’ informació:
Recerca per Internet
Archius de la l´AEEA
Documentació pròpia
Llibre de l’International Athletic Foundation
Gener de 2009