ELS III JOCS OLÍMPICS EN SANT LOUIS DE 1904

 

La continuació dels Jocs Olímpics de l’ Era Moderna, mai van estar  tan a prop de desaparèixer, després dels Jocs de Sant Louís, als  quals, el barò Pierre de Coubertín, que va possar tot la seva èmfasi,  després el fracàs dels realitzats a Paris, la seva ciutat natal, ha on va tenír una de les decepcions més grands de la seva vida.

 

Si  els de Paris, encara són  recordats com els pitjors de la història olímpica, també els de Sant  Louís, seran recordats com els més  impresentables i escandalósos de tots els temps.

 

Aquest  esdeveniment olímpic es va voler organitzar, paral.lelament com part de l’ Exposició  Universal, com va succedir a Paris quatre anys abans, tornant a  tenír un altre fracàs, sent més pendent la ciutadania del que succedia en el recinte firal, de lo  que es realitzaba, dins de les instal.lacions olímpiques.

 

Quan  les cosses començen malament, gairebé sempre solen acabar pitjor.La contrastade  desunió de les ciutats de Chicago i Sant Louís que pretenien ambdues,  organitzar aquests Jocs, per primera vegada fora del continent europeu, van ser  un escull molt difícil de sol.lucionar pel baró Pierre de Coubertin,  l’ànima mater de la recuperació dels “Jocs de la Antiguetat”, pel  que va haver d’intervenir personalment el propi president dels EUA, Theodore  Roosevelt que finalment és va decidir per la “ciudad del algodón” com ére coneguda aquesta capital de  l’estat de Missouri.

 

Per altre costat, Chicago volía organitzar els  Jocs en l’any 1905, degut a problemes d’organització, però fora del cicle  establert de quatre anys, tal com es va decidir en el Congrés del CIO en 1901, la qual cosa  va ser rebutjada de ple, donat que solament  serién reconeguts, els  organitzats dins d’aqueste  frecuència.

 

Per  la seva part, Sant Louís, que des d’un principi var comptar amb el supor  institucional, va trobar la llum verda per a fer realitat aquest anhelat  projecte, dins del qual, figurava commemorar l’annexió de la Lousiana  Francesa als EUA.

 

UN  ESPECTÀCLE VERGONYÒS

 

Per complicar més les  cosses al director de la Exposició Universal, no se li va ocórrer altre  idea, que no fòs la genial de programar en el mateix esdeveniment, el “Anthropological  Day” o Día de la Antropología, com una part més de l’Exposició Universal,  amb la qual cosa no solament li restava la seriositat que sempre han de tenir  uns Jocs Olímpics, sinó, que donaven motiu per a presènciar el més  vergonyòs e indignant espectàcle de discriminació   racial,  mai vist dins d’un esdevenimente esportitu.

 

La desfilada inaugural, d’aquesta impresentàble pantomima,  portant expresament dels racóns més  exótics del món, a raçes supostament inferiors a la blanca, per a practicar els  esports típics dels seus països, va ser una farsa que amagava la realitat, que  no ére altre que possar en evidència la superioritat dels blancs, damut les  altes étnies de diferent colors, quan se lis convidava per a demostrar les  seves actituts esportives.

 

Es va arribar a formar un grup compost per índis cocopas  i sioux, igoratas de Filipinas, siris, enants, pigmeus de l’ Africa central, étnies de la Patagónia, ainos de Japò, turcs, magrebís,  i tot el que els vénia per davant, vestits tots ells, amb “tapa rabos” els quals durant la desfilada inaugural, éren el fes-me riure i la mofa de  gairebè tot el pùblic assistent, com si d’una funció de circ es tractés.

 

L’espectable d’ aquesta demostració de segregació  racial, mai vist a un esdeveniment esportiu, va tenír una resposta unànim de  rebutx per tot el món. Com era de suposar el president del CIO va renunciar  ser present en la inauguració d’aquesta “mascarada” per no haver de  veure amb els seus propis ulls, aquest lamentable succés. S’ha d’esmentar que  la Cerimònia d’Obertura, va ser presidida pel president de l’Exposició  Universal, David Francis.

 

Per a més tempesta,pel president del CIO i del món de l’esport, l’infòrme oficial de la Exposició  Universal, va ser avasal.lador Textualment dèia entre altres artícles,“Els representats d’aquestes tribus salvatges i no civilitzades, han mostrat la  seva inferioritat atlètica, que havía sigut sobre estímada excessivament...

 

MISCELÀNIES D’ AQUESTS INCREÌBLES  JOCS

 

La participació de nacions no va ser el nombrosa que  s’esperava donat l’ alt cost econòmic del viatge, gairebé tots amb vaixell, lo  qual va posar frè a moltes delegacions europees, que no van poder assumir  aquestes despeses.

 

Els països participants van ser, Alemanya, Gran  Bretaña, Noruega, Hongría, Grècia, Cuba,  Australía, Canadà, Suïssa, Austria, Irlanda i els EUA, sent la  més nombrosa aquesta ùltima, amb 681 homes i 6 dones, mentres que  d’ Europa solament va haver 64 participants, hi d’altres països sols  foren 42, no haven en aquesta ocasió participació espanyola. Els Jocs vàn  començar el día 1 de juliol, i van tenir una durada de més de quatre mesos, per  culpa dels actes de l’ Exposició Universal.

 

Els esports programats van ser 17, incloent-se per  primera vegada com olímpics, els de boxa i lliuta lliure. El país amb més  medalles va ser EUA amb un total de 242 sent Àustria amb una, la  que menys. En aquests Jocs es van otorgar per primera vegada medalla d’or al  primer clasificat, cosa que no va succedir en les dues anteriors, ha on sols es  va premiar als dos primers clasificats en Atenes en 1896, amb medalles  d’argent i una branca d’olivera al primer, i una altre medalla de bronze i una  branca de llaure al segón, mentres a París ho feien amb objectes  recordatoris de donacions particulars.

 

Và ser tan aclaparant la collida de guardons per part EUA, cosa lògica per la seva massiva participació, que dels 75 podiums  ocupats pels tres primers clasificats, solament es van interferir, el françès Albert  Coray argent en maratón, l’alemany Paul Weinstein bronze en alçada,  l’anglès Jhon Galy argent als 2.500 metres amb obstàcles, el grec Nicolaos  Georganda bronze en disc i l’irlandés Thomas Francís Kiely or en  decathló. En total 6 atletes, no nordamericans.

 

UNA FOTOGRAFÌA  HISTÒRICA PER L'OLIMPISME

 

Al centre George Poage, primer atleta de color, guanyador d’una medalla olímpica

Al centre George Poage, primer atleta de color, guanyador d’una medalla olímpica

 

Per primera vegada els organitzadors es van veure  sorpresos en contrast amb les seves  pretensions, de rebutjar la presència de participants no blancs, quan un  dels seus components, George Poage, es va convertír en el primer atleta de color de la  història, al pujár al pòdium olímpic a  recollir la seva medalla de bronze, en les proves de 200 i 400 metres tanques.

 

Per primera vegada també en aquests Jocs, les iardes  es van convertir en metres de forma oficial, no abans d’ unes fortes  discussions, entre organitzadors i  membres del CIO, que van  obligar als primers, a utilitzar el sistema  mètric decimal.

 

Altre anècdota de les moltes que van haver en aquesta  olimpiada, la va constituir l’empat a 38.28 metres, en el llançament de disc,  entre els americans Martín Sheridan i Ralph Rose, als quals els jutges,  van oblidar a efectuar un nou llançament per a decidir el guanyador, que va  anar al primer dels citats.

 

Anomenar al gran heroi d’aquets complicats Jocs, va ser un altre dels  problemas a resoldre. Els uns van apostar per Archie Hann, conegut  com el meteorit de Milwaukee, guanyador dels 60,100 i 200 metres llisos,  amb una marca en aquesta última distància, de 21,6 que va perdurar com a record  olímpic, durant més de 28 anys.

 

D’altra banda els  havia que es van decantar per Ray Ewry, del qual al final  d’aquest document faig un breu recull del seu palmarès, que va guanyar tres  medalles d’or, en alçada, llargada i triple salt, sense cursa d’ímpuls que agregades a les altres tres que va aconseguir en els anteriors Jocs de París de 1900, feien  d’ell un verdader ídol, pels aficionats nord americans.

 

Altre dada molt eloqüent, que potser cobri actualitat, en  aquests moments tán complicats pel nostre esport, amb el tema de la  farmacologia, és la que es refereix a l atleta d’EUA, Thomas J. Hicks participant en la prova  del marató, per un presumpte intent de dopatge, a l’haver d’injectar-se en  plena cursa, amb sulfat de estrictina, amb glops de conyat, per a podér arribar a la meta com a  guanyador, amb un temps de 3h. 28,53. Però s’hauría de dír, que en aquells  temps no hi habia cap control pel  dopatge.

 

Però un altre fet molt curiós i impactant que va afectar molt  directament a l’opinió pùblica, va succedir amb l’especialista de marathó, el  cubà Félix Carvajal, que media 1.52 d’alçada, apodat “el  andarín” que va provocar el riure de tots els espectadors que omplien de  gom a gom les graderies de l’estadi, al presentar-se a la desfilada inaugural,  amb uns pantalons llarg d’anar pel carrer, una deteriorada camisa de màniga  llarga i unes sabates molt velles, amb els quals és va presentar a la sortida  de la cursa.

 

Es te que saber que Félix Carvajal, quan va  arribar en vaixell a Nueva Orleans, s’en va anar directament al casino,  ha on va perdre tots els diners, que va recollir demanant almòines pels carrers  de L’ Havana per costejar-se el viatge, en jocs d’azar, tenin que fer  després,“auto stop” per poguer  arribar a Sant Louis.

 

La sortida de  la marathò, va tenír un petit retard, però amb el temps suficient, per que el discòbol americà Jhon Sheridan, guanyador al llançament de disc, anès a la  seva ajuda amb unes tissores, per  tallar-li els pantalons a l’alçada del genolls, per poguer arribar en un  meritori quart lloc, desprès de superar  alguns inconvenmients.

 

Aquest extravagant atleta quan anava totalment  destacat en primer lloc, va tenír que aturar-se degut al cansançi, aprofitant  per menjar unes pomes, que van dir  eran una mica verdes, lo qual li  va provocar una indisgestió i el no poder guanyar una cursa que quasi bè ja  tenia assegurada, però que li valer per ser anomenat com “el perdedor más glorioso de la história”.

 

Sortida de la marathó de Sant Louis, a on aparéix Félix Carvajal pitrall (2) i el guanyador Thomas J. Hicks amb el (20)

Sortida de la marathó de Sant Louis, a on aparéix Félix Carvajal pitrall (2) i el guanyador Thomas J. Hicks amb el (20)

 

Félix Carvajal que  recolectava diners pels carrers de L’ Havana, fent demostracions atlètiques per costejar-se el seu viatge als  Jocs, va arribar a sensibilitzar de tal manere  als seus coleges atlètics, que aquests li varen costejar el viatge de  retorn al seu país.

 

Tanmateix  en aquests Jocs, va sorgir un  trampòs, quan el  neoyorquí Fred Lorz, que va arribar en primer lloc a la meta, en aquesta  mateixa prova va tenír que aturar-se, esgotat pel esforç,  al kilòmetre 16, aprofitant per pujar a una carrossería guiade per caballs, per  realitzar un bon tram del recorregat sentat dins d’ell, però no dubtan en fotografiàr-se al costat de la filla del  presidente dels EUA., Alice, quan a punt estava de rebre la medalla de guanyador.

 

Descobert el fràu pels jutges, no va dubtar un  instant en reconèixer el seu erròr, sent descalificat, i donant per  guanyador al també nord-americà, Thomas J. Hicks, l’altre atleta  questionat per un presunpte intent de dopatge, abans esmentat.

 

Es a  dir, en aquesta polèmica maratò es pot fer menció, que va averí tres fets molt  puntuals. Un trampòs, un presumpte dopatge i un gloriós pérdedor.

 

Per  acabar amb aquesta cronología de anècdotes, fare esment de l’esportista més  guardonat d’aquets Jocs, que va ser el gimnasta americà Antón Heida, guanyador de cinç medalles d’ or i una d’argent en diferents ejercicis  gimnàstics.

 

Altre fet digne d’esmentar,  és el referent al gimnasta també nord-americà, George Eyser, que va  perdre una cama en un accident d’automòbil, lo qual no li va impedir, malgrat aquest greu problema físic, guanyar tres medalles  d’or en paral.leles, pujada amb corda i salt de cavall., a més a més, d’altres  dues medalles d’argent i altre de bronze, en altres desciplines  gimnàstiques. S’ha de dir que aquest  esportista va disputar aquestes proves,  duent una cama artificial de fusta.

 

Campions olímpics

60 metres

Archie Hann

7,0

EE.UU.

100 metres

Archie Hann

11,0

EE.UU.

200 metres

Archie Hann

21,8

EE.UU.

400 metres

Harry Hillman

49,2

EE.UU.

800 metres

Jim Lightbody

1:56,0

EE.UU.

1500 metres

Jim Lightbody

4:06,8

EE.UU.

110 tanques

Frederich Schule

16,0

EE.UU.

200 tanques

Harry Hillman

24,8

EE.UU.

400 tanques

Harry Hillman

53,0

EE.UU.

2.500 obstàcles

Jim Lightbody

7:36,6

EE.UU.

Marathón

Thomas J. Hicks

3H.28,53

EE.UU.

Alçada

Samuel Jones

1.80

EE.UU.

Perxa

Charles Dvorak

3.50

EE.UU.

Llargada

Myer Prinstein

7.34

EE.UU.

Triple salt

Myer Prinstein

14.35

EE.UU.

Pes

Ralph Rose

14.81

EE.UU.

Disc

Martin Sheridan

39.28

EE.UU.

Martell

Jhon J. Flanagan

51.23

EE.UU.

 

Salts sense cursa d’ ímpuls

 

Un gran campió d’una antiga especialitat olímpica

Alçada

Ray Ewry

1.65

París

1900

Llargada

Ray Ewry

3.21

París

1900

Triple salt

Ray Ewry

10.58

París

1900

Alçada

Ray Ewry

1.60

Sant Louis

1904

Llargada

Ray Ewry

3.48

Sant Louis

1904

Triple salt

Ray Ewry

10.54

Sant Louis

1904

Alçada

Ray Ewry

1.56

*Atenes    (Inter.)

1906

Llargada

Ray Ewry

3.30

*Atenes    (Inter.)

1906

Alçada

Ray Ewry

1.57

Londres

1908

Llargada

Ray Ewry

3.33

Londres

1908

* Jocs  Intercalats

 

Per a molts nord-americans el nom de Ray Ewry conegut popularment com “l’home de goma”, va ser consideratno solament com el veritable heroi dels Jocs  de Sant Louis, sinó també dels de Paris de 1900.

 

Aquest atleta que va sofrir una paràlisis en la seva  infançia, degut a la poliomilitis que li va obligar anar en cadire de rodes, va  ser un autèntic estudiós de la seva pròpia malaltia, ideant els exercícis  adequats per a la seva recuperació, amb els quals va pràcticar amb gran  perseverància, fins la edat de 17 anys, quan va superar aquesta greu  deficiència en una demostració de  constància i voluntat de vèncer.

 

Aquesta recuperació no solament li va servir per a  íntegrar-ser a la seva activitat quotidíana i als estudis, en els quals va  aconseguir ser un prestigiós enginyer, sinó també per a integar-se al seu  esport predilecte, en el qual  aconseguiria arribar a vuit medalles d’or en uns Jocs Olímpics, i altres  dues en els Jocs Intercalats d’Atenes en 1906, que van totalitzar 10  medalles d’or, gesta encara no superada per cap esportista olímpic.

 

Aquesta especialitat de salt sense cursa d’impuls, que va quedar suprimida dels Jocs a partir de Londres de 1908, va  supossar per a Ray Ewry, ja amb 35 anys d’edat, donar per finalitzada la  seva brillant activitat atlética. Però sempre serà recordat, com un dels més  grands atletes del moviment olímpic.

 

DUES INSTANTÀNIES DEL MÌTIC  RAY EWRY

 

 Preparat pel salt sense cursa
ant sobre el llistó amb  impuls vertícal 
Preparat pel salt sense cursa
Pasant sobre el llistó amb  impuls vertícal

 

LA MEDALLA PELS GUANYADORS  DELS JOCS DE SANT LOUIS DE 1904

 

 

Fonts d’ informació:

 

Recerca per Internet

Archius de la  l´AEEA

Documentació pròpia

Llibre de l’International Athletic Foundation

 

Gener  de 2009