ELS JOCS OLÌMPICS DE LONDRES DE 1908
Desprès dels fracassos de les anteriors olimpíades de 1900 a París i Sant Louis en 1904, era evident que el futur dels Jocs Olímpics, tenien un seriós perill de desaparèixer, que gràcies als “Jocs Intercalats”, també coneguts com els jocs ignorats, varen servir per enviar missatges a tots els països del mon, convençuts que la recuperació del prestigi olímpic, era possible recuperar amb el sopor de tots.
A la vista d’aquest greu problema el COI va decidir al seu Congres a Londres l’any 1904, estudiar les possibilitats de les dues ciutats que varen presentar la seva candidatura, per a organitzar la de l’any 1908, que foren Berlín y Roma, decidint que fos la capital italiana l’organitzadora, per la renuncia de la capital alemanya, per diferents problemes polítics.
Però no sempre les previsions, surten com un voldria. L’ erupció del volcà Vesubio, el dia 7 d’ abril de 1907, que pràcticament va sepultar a la ciutat de Nàpols, vara posar el fre a les intencions del Govern Italià, pel qual en aquells tràgics moments, la seva principal preocupació, no era altre que la reconstrucció de la ciutat napolitana, però l’elevat cost econòmic que això comportava, va tancar totes les intencions d’organitzar uns Jocs Olímpics.
Tot això va suposar un greu contratemps, pel moviment olímpic, que va tenir que fer, quasi a dit, la designació per la capital anglesa, de la qual ningú dubtava de la seva capacitat, però un cop més una exposició, encara que no fos universal, com les anteriors, s’interposa a uns Jocs Olímpics, per tercera vegada.
Encara que es tractava d’una exposició amb una gran incidència mediàtica, donat pel acord conjunt, entre Anglaterra i França, aquesta no va tenir cap incidència per poder enfosquir als Jocs, com va succeir a les dues anteriors. Amb la lliçó molt ben assumida, el COI va procurar d’acord amb el país organitzador, matisar tots aquells detalls, per mínims que foren , per lo qual els Jocs varen tenir la brillantor que tots desitjaven.
Aquesta vegada es va encertar plenament, amb la concessió a la capital anglesa, que molt sàviament, van saber aprofitar lo positiu dels Jocs Intercalats, copiant detalls molt puntuals dels mateixos. Per altre costat el donar-los a Londres, en certa manera era fer un reconeixement, a la seva experiència organitzativa, avalada per la seva tradició esportiva, considerada per tots, com a pionera, de molts del esports a desenvolupar en aquests Jocs.
Un cop decidida aquesta opció, la capital londinenca, va posar mans a l'obra, organitzant uns Jocs molt a la seva manera, introduint nous esports, que quasi ningú coneixia, excepte a les Illes Britàniques, on si tenien una bona acceptació entre els seus afeccionats. A partir d’aquest moment, malgrat el seu relatiu èxit d’organització, es va dir, que mai més uns Jocs coincidirien amb cap altre exposició.
LONDRES PREPARA EL SEU GRAN REPTE OLÍMPIC
Sìmbol olìmpc de Londres l' any 1908
Es va construí por primera vegada a la historia, un estadi expressament per acollir els Jocs Olímpics, al barri de Shepperd’s Bush”, a les afores de Londres, el qual més tard, seria conegut com l’Estadi de White City, amb una capacitat a prop dels 68.000 espectadors, que va complir amb tots els requisits legals, per un esdeveniment d’aquesta magnitud, sent la seva estructura, quasi definitiva, si fem la comparació amb les que avui tenim a tot el mon.
El diàmetre de la pista d’ atletisme, tenia una corda de 537 metres, rodejada d’una altre de ciment, apte pel ciclisme de 604 metres. Dins del camp de gespa es varen disputar les competicions de Futbol, rugbi i hoquei. A més a més al seu costat, quasi adossat a l’estadi, es va construir una piscina coberta, per les competicions de natació, amb unes dimensions de 100 metres per 70 d’ample, ha on es varen fer totes les proves olímpiques, els salts i el waterpolo. Donat que es tractava de una piscina de més de 100 metres de llargada, es va construir una plataforma de fusta, per adaptar-la a la mida reglamentaria dels 50 metres.
Referent al nostre esport, es van introduir, els relleus de 3 x 1 milla, els 3200 metres amb obstacles, les 5 i 10 millas de marxa atlètica , els relleus suecs de 200 x 200 x 400 x 800 metres, (en total 1600 metres en aquella època) conservant, conjuntament amb l’estil modern del llançament de javelina i disc, l’estil “grec de l’antiguitat” d’aquests llançaments. Altres esports com el tenis, hoquei sobra gespa, la tracció a corda, el polo, el tir olímpic i el futbol, varen veure per primer cop, la llum olímpica en aquest esdeveniment, tant a l’anglesa.
Tanmateix i com esports d’exhibició, es varen organitzar demostracions de patinatge sobre gel i el tir al “cérvol en moviment”.
Aquests Jocs coneguts també, com els jocs del “Diluvio”per lo molt que va ploure durant la seva celebració, de cap manera varen ser uns jocs fàcils d’assumir per moltes delegacions, donat que molts d’elles, varen acusar als jutges, tots anglesos d’una certa parcialitat en molts esports. Va ser a partir de aquest moment, quan el CIO va decidir, que tots els Jocs del futur, els jutges, serien originaris de diferents nacionalitats.
LA DESFILADA INUAUGURAL DELS JOCS
L'equip de Grècia encapçalant la desfilada inaugural, dels “Jocs Olímpics de Londres” el dia 27 d’ abril de 1908 |
La Cerimònia d Inauguració, va ésser presidida pel el Rey Eduardo VII, acompanyat per la seva dona la Reina Alejandra, als quals van acompanyar, els Prínceps de Grècia, Suècia i Gales.
Per primera vegada els equips participants, van desfilar darrera de la bandera dels seus respectius països. Aquest protocol que ha perdurat fins ara, va ésser enfosquit pel primer boicot i controvèrsies d’alguns països, per reivindicacions polítiques.
Finlàndia, sota el mandat, i considerada com un comptat de l’URS, va ser obligada pel Govern de Moscù a desfilar amb la bandera del Zar, la qual cosa es varen negar a realitzar. Així mateix Irlanda va fer lo propi, per no volguer ser representada pel Regne Unit.
Un altre fet a destacar, va ser l’absència del porta estàndard de USA, per la seva negativa a desfilar davant del Rey Eduardo VII, per no tenir que fer la reverencia al passar per davant seu, lo qual va encoraginar a sa Majestat. Per la seva part, la delegació de Suècia, també es va negar a participar en aquesta desfilada, per l’agreix que suposava, que la seva bandera, no figures a l’alt de l’estadi, conjuntament amb la resta de les 22 nacions participants. Els organitzadors van excusar-se, dient que no havien pogut trobar una amb els seus colors.
No va haver jurament olímpic. El primer que es va realitzar, va ésser als Jocs d’Anvers en 1920, com tanmateix, no va haver la flama portada per la torxa, que il·lumines els Jocs. Això va ser possible l’any 1928 als Jocs d’ Amsterdam. El jurament oficial de la Olimpíada, no es va efectuar, tenint-se que esperar, fins els Joc de Munic a l’any de 1972.
La participació va ser de 2008 atletes, dins dels quals hi havia 37 dones, representant a 22 països. El país guanyador amb més medalles, va ser com era de preveure Anglaterra, amb un total de 148, seguida pel equip de USA amb 47. Però si ens aturem a lo que fa referència al nostre esport, els americans varen ser els primers amb 15 medalles, mentrestant els anglesos, tant sols varen assolir 8 d’elles.
Per primer cop a la historia, en aquests Jocs va haver la Cerimònia de Cloenda, amb tot el llustre, tan tradicional dels anglesos, amb lo qual es varen tancar uns Jocs, amb la brillantor, que mereixen tenir, tots aquells esdeveniments, que adjunt al seu entorn, centenars d’esportistes de tot el món, tant diferenciats en tradicions, ètnies i religions, però molt units pel esport.
CURIOSITATS I ANÈCDOTES OLÌMPIQUES
|
|
Saltant la fosa d’aigua a la final dels 3200 metres obstacles
|
Un atleta americà corrent aquesta prova amb la Bíblia a la mà
|
En aquests Jocs de Londres, es van organitzar per primer cop, dins del calendari olímpic, un torneig de futbol amb la. participació de 8 països, Dinamarca, Hongria, Suècia, Bohèmia, Els Països Baixos, Franca- A i Franca- B, conjuntament amb el Regne Unit, guanyant la medalla d’or l’equip anglès, al guanyar en la final, a Dinamarca per 2 a 0.
Com a nota curiosa en aquesta competició, es poden citar els resultats d’alguns partits previs, com la victòria d’ Anglaterra contra l’ equip de Franca B, per 12 a 11, i la de Dinamarca, davant Suècia pel resultat de 17 a 1. Com es pot comprovar per aquella època, el futbol era molt diferent de l’actual.
Un record encara vigent, es la del guanyador dels 100 metres llisos, el sud-africà Reggie Walker, que amb un temps de 10,8 amb 19 anys d’edat, es va convertir en el més jove guanyador d’aquesta prova, encara no superat per ningú.
Nomès als Jocs de Paris de 1900, va haver un guanyador més jove, també guardonat amb una medalla d’or, que va ésser a la prova de rem de dues amb timoner, representant a Holanda, del qual sols es sabia, que la seva edat oscil·laria entre els 9 i 10 anys, amb un pes de 32 quilos, el límit reglamentari en aquest tipus de proves. Una vegada acabada la prova ve desaparèixer i mai es va saber res més d’ell.
Per altre banda, el guanyador amb més edat a Londres, va ser l’arquer suec Oscar Swahn, que amb 60 anys, va guanyar la seva primera medalla d’or, matant un “cérvol en moviment” de un sols tret, repetint al dia següent, amb una altre medalla daurada, al concurs per equips. Aquesta disciplina, va ser inclosa per primer cop pels anglesos, en aquesta olimpíada. Fins avui, ningú ha pogut superar aquests fets, tant anecdòtics, per aquestes edats tan diferenciades.
Un altre fet a destacar va ser, que per primer cop a uns Jocs olímpics, un corredor de raça negre, de l’equip de USA, John Taylor, va guanyar la medalla d’or, amb l’equip del relleu suec.
En natació, també per primera vegada a la historia olímpica, un nedador va guanyar l’or, a dues disciplines tan diferenciades, com son el waterpolo i els relleus , 4 x 200 metres lliures, que va ser l’anglès Paül Radmilovic.
Un altre nedador anglès, Henry Taylor, va ésser considerat com l’ heroi a natació al guanyar el or, als 400, 1500, y relleus de 4 x 200 metres lliures. Però el més ràpid no obstant, va ser l’americà Charles Daniel, al nedar els 100 metres lliures, amb la marca de 1:05,6. La piscina per les proves de natació, estava situada fora de l’estadi, però separada per pocs metres d’ell, per lo qual alguns guanyadors, podien gaudir de les seves victòries sobre la gespa del mateix White City Stadium, davant de milers d’ espectadors, la qual cosa no era possible realitzar a la piscina, per la seva limitació de localitats.
Al sopar de cloenda dels Jocs, el President del COI, Pierre de Coubertín, va pronunciar al curs del seu parlament, la frase més històrica de tot el moviment olímpic, quan va dir “Als Jocs Olímpics l’ important no es guanyar, si no participar”.
Durant moltes dècades, tot el mon li va atribuir aquestes paraules com a pròpies, però en realitat, qui les va pronunciar per primera vegada va ser l’arzobisbe de Pensilvània, durant el prego que va fer al curs de una missa, a la Catedral de Saint Paül, al preludi dels Jocs, i escoltada pel propi Baró Pierre de Coubertín, present en aquells moments.
L’ HÉROI ES PORTAT SOBRE LES ESPATLLES, DES DE LA PISCINA AL ESTADI
El nedador anglès Henry Taylor, sense dubte l’ heroi de les proves de natació, guanyador de tres medalles d’ oro, en aquests Jocs, es portat al centre de l’ estadi |
Lamentablement en aquests Jocs no va haver participació espanyola, per dificultats econòmiques, donat que els pressupostos no arribaven per a costejar les depeses del desplaçament. S’ha que tenir en compte que en aquests Jocs, no es podia participar a nivell individual. Sols s’admetien equips oficials representatius per països Això no va succeir amb les anteriors Jocs, ha on va haver participació espanyola, pel fet de poder costejar-se per sí mateix, les despeses originades pel viatge i allotjament.
Un esport que Pierre de Coubertín, va introduir, com a bon seguidor del mateix, va ésser el rugbi, que ja va tenir presencia als Jocs de Paris de 1900, repetint-lo novament en aquests de Londres, on sols es van inscriure dos equips, Anglaterra i Austràlia, guanyant els anglesos per 32 a 3. Es te de saber, que l’equip anglès el conformaven en la seva totalitat, els components d’un destacat club local.
En aquests Jocs a l’ apartat de l’atletisme, es varen superar les marques a 15 disciplines del calendari oficial, amb relació amb els anteriors Jocs de Atenes de 1896, Paris de 1900, Sant Louis de 1904, i els “Intercalats” de 1906, de Atenes.
Un fet, molt luctuós, que quasi va passar desapercebut, durant els esmentats Jocs, ho va constituir, la mort del primer President del Comitè Olímpic Internacional, el grec Demetrius Bikelas.
LA MARATÓ MES HISTORICA, DE TOTS ELS JOCS OLÌMPICS
Per desig de la Reina Alejandra, la muller del Rey Eduard VII, la sortida de la cursa de marató, es va realitzar des de el Palau Reial de Windsor, pel fet de que els seus nets, poguéssim veure en directe, des de la pròpia residència, la sortida d’aquesta clàssica prova.
Per aquest simple detall de la Reina Alejandra, la distància de la Marató, es va fer oficial en 42.915 metres, donat que es varen tenir que afegir, als 41 quilòmetres, més o menys dels anteriors jocs, uns 1819 metres, que era la distancia, que tenia aquest rodeig, per complaure a Sa Majestat. A partir d’aquest fet, aquesta distància es feria oficial per totes, les maratons del futur.
La prova va ésser molta complicada, tant per la seva distància, com pels desnivelles que havia al seu recorregut. L’italià Dorando Pietri, al fer la seva entrada a l’estadi destacat en primer lloc, va equivocar la direcció per anar a l’arribada, rectificant d’immediat, però totalment esgotat i sense força per mantenir-se de peu, anant caient i aixecant-se de terra varies vegades, per poder arribar fins a sols 10 metres de l’arribada, a on un cop més, al caure a terra, gràcies a l’ajut dels propis jutges i auxiliars, ajudant-li a aixecar-se, va poder traspassar la cinta de meta, per caure, totalment esgotat, una vegada acabada la prova, com a guanyador.
La dramàtica arribada de l’italià Dorando Pietri, a la marató de Londres, ha on es pot apreciar, l’ajut rebut pels propis jutges de la prova. Atenció al spiker oficial dels Jocs, ajudant-li a no caure, amb el megàfon a la mà |
La delegació de USA va protestar, sent desqualificat, donant per a guanyador al americà John J. Hayes, que passarà a la historia sense pena ni glòria. Un cop recuperat, el guanyador moral Dorando Pietri, va rebre de la Reina Alejandra, una copa d’ or, com obsequi pel seu esforç per arribar a la cinta de arribada.
Possiblement el seu gran triomf , va ser no guanyar, passant a la historia olímpica com el més dramàtic perdedor de una medalla de oro. Amb el pas del temps, 100 anys més tard, es va erigir a Milà, una estàtua que recorda la seva gesta, mentrestant de l’americà Hayes, ningú es recorda. Aquest es un exemple, de lo que pot aportar, uns Jocs Olímpics per a un esportista, que encara sense guanyar, pot accedir a la glòria de l’olimpisme.
MEDALLA PELS GUANYADORS OLÌMPICS
Campions Olímpics | |||
100 metres |
Reggie Walker |
10,8 |
RSA |
200 metres |
Robert Kerr |
22,6 |
CAN |
400 metres |
Wyndham Halswelle |
50,6 |
GBR |
800 metres |
Melvin Sheppard |
1:58,8 |
USA |
1500 metres |
Melvin Sheppard |
4:03,4 |
USA |
5 millas |
Emil Voight |
25:11,2 |
GBR |
3 x 1 milla |
Regne Unit |
14:41,6 |
GBR |
110 tanques |
Forrest Smithson |
15,0 |
USA |
400 tanques |
Charles Bacón |
55,0 |
USA |
Marató |
John Joseph Hayes |
2h.55,18’4 |
USA |
3200 obstacles |
Arthur Russell |
10:47,8 |
GBR |
3500 marxa |
George Larner |
14:55,0 |
GBR |
10 millas marxa |
George Larner |
1h.15,57’4 |
GBR |
Alçada |
Harry Porter |
1.905 |
USA |
Alçada sense impuls |
Ray Ewry |
1.575 |
USA |
Perxa “ |
Edward Cooke Alfred Gilbert |
3.71 or 3.71 plata |
USA USA |
Llargada |
Francis Irons |
7.48 |
USA |
Llargada sense impuls |
Ray Ewry |
3.335 |
USA |
Triple salt |
Timothy Ahearne |
14.92 |
IRL |
Relleus suecs |
Estats Units |
3:29,4 |
USA |
Pes |
Ralph Rose |
14.21 |
USA |
Relleus 3 x 1 milla |
Regne Unit |
14:41,8 |
GBR |
Disc estil lliure |
Martín Sheridan |
40.89 |
USA |
Disc estil grec |
Martín Sheridan |
38.00 |
USA |
Martell |
John Flanagan |
51.92 |
USA |
Javelina estil lliure |
Eric Lemmning |
54.445 |
SWE |
Javelina estil grec |
Eric Lemming |
54.820 |
SWE |
Tracció a corda |
Regne Unit |
---- |
GBR |
EL DIPLOMA OLÌMPIC D’AQUESTS JOCS
Fonts d'informació:
Recerca per Internet
Documentació pròpia
Arxius de l'AEEA
Llibre de records de l’IAAF
Juliol de 2009