ELS  JOCS  OLÌMPICS DE LONDRES DE 1908

 

Desprès dels fracassos de les anteriors olimpíades  de 1900 a París i Sant Louis en 1904, era evident que el futur  dels Jocs Olímpics, tenien un seriós perill de desaparèixer, que gràcies als “Jocs  Intercalats”, també coneguts com els jocs ignorats, varen servir per  enviar  missatges a tots els països del  mon, convençuts que la recuperació del prestigi olímpic, era possible  recuperar amb el sopor de tots.

 

A la vista d’aquest   greu problema el COI va decidir al seu Congres a Londres l’any 1904, estudiar les  possibilitats de les dues ciutats que varen presentar la seva candidatura, per  a organitzar la de l’any 1908, que foren Berlín y Roma, decidint que fos  la capital italiana l’organitzadora, per la renuncia de la capital alemanya,  per diferents problemes polítics.

 

Però no sempre les previsions, surten com un  voldria. L’ erupció del volcà Vesubio, el dia 7 d’ abril de 1907,  que  pràcticament va sepultar a la ciutat  de Nàpols, vara posar el fre a les intencions del Govern Italià, pel  qual en aquells tràgics moments, la seva principal preocupació, no era altre  que la reconstrucció de la ciutat napolitana, però l’elevat  cost econòmic que això comportava, va tancar totes  les intencions d’organitzar uns Jocs   Olímpics.

 

Tot això va suposar un greu contratemps, pel  moviment olímpic, que va tenir que fer, quasi a dit, la designació per la  capital anglesa, de la qual ningú dubtava de la seva capacitat, però un cop més  una exposició, encara que no fos universal, com les anteriors, s’interposa a  uns Jocs Olímpics, per tercera vegada.

 

Encara que es tractava d’una exposició amb una gran  incidència mediàtica, donat pel acord conjunt, entre Anglaterra i França,  aquesta no va tenir cap incidència  per  poder enfosquir als Jocs, com va succeir a les dues anteriors. Amb la lliçó  molt ben assumida, el COI va procurar d’acord amb el país organitzador,  matisar tots aquells detalls, per mínims que foren , per lo qual els Jocs varen  tenir la brillantor que tots desitjaven.

 

Aquesta vegada es va encertar plenament, amb la  concessió a la capital anglesa, que molt sàviament, van saber aprofitar lo  positiu dels Jocs Intercalats, copiant detalls molt puntuals dels  mateixos. Per altre costat el donar-los a Londres, en certa manera era  fer un reconeixement, a la seva experiència organitzativa, avalada per la seva  tradició esportiva, considerada per tots, com a pionera, de molts del esports a  desenvolupar en aquests Jocs.

 

Un cop decidida aquesta opció, la capital  londinenca, va posar mans a l'obra, organitzant uns Jocs molt a la seva manera,  introduint nous esports, que quasi ningú coneixia, excepte a les Illes  Britàniques, on si tenien una bona acceptació entre els seus afeccionats. A  partir d’aquest moment, malgrat el seu relatiu èxit d’organització, es va dir,  que mai més uns Jocs coincidirien amb cap altre exposició.

 

LONDRES  PREPARA  EL SEU GRAN  REPTE OLÍMPIC

 

                                                                        Sìmbol olìmpc de Londres l' any 1908

Es va construí por primera vegada a la historia, un  estadi expressament per acollir els Jocs Olímpics, al barri de Shepperd’s Bush”,  a les afores de Londres,  el qual més tard, seria conegut com l’Estadi de White City, amb una  capacitat a prop dels 68.000 espectadors, que va complir amb tots els requisits  legals, per un esdeveniment d’aquesta magnitud, sent la seva estructura, quasi  definitiva, si fem la comparació amb les que avui tenim a tot el mon.

 

El diàmetre de la pista d’ atletisme, tenia una  corda de 537 metres, rodejada d’una altre de ciment, apte pel ciclisme de 604  metres. Dins del camp de gespa es varen disputar les competicions de Futbol,  rugbi i hoquei. A més a més al seu costat, quasi adossat a l’estadi, es va  construir una piscina coberta, per les competicions de natació, amb unes  dimensions de 100 metres per 70 d’ample, ha on es varen fer totes les proves  olímpiques, els salts i el waterpolo. Donat que es tractava de una piscina de  més de 100 metres de llargada, es va construir una plataforma de fusta, per adaptar-la  a la mida reglamentaria dels 50 metres.

 

Referent al nostre esport, es van  introduir, els relleus de 3 x 1 milla, els  3200 metres amb obstacles, les 5 i 10 millas de marxa atlètica , els relleus  suecs de 200 x 200 x 400 x 800 metres, (en total 1600 metres en aquella època)  conservant, conjuntament amb l’estil modern del llançament de javelina i disc,  l’estil “grec de l’antiguitat” d’aquests llançaments. Altres esports com  el tenis, hoquei sobra gespa, la tracció a corda, el polo, el tir olímpic i el futbol,  varen veure per primer cop, la llum olímpica en aquest esdeveniment, tant a  l’anglesa.

 

Tanmateix i com esports d’exhibició, es varen organitzar demostracions de patinatge sobre gel i el tir al “cérvol en moviment”.

 

Aquests Jocs coneguts també, com els jocs del “Diluvio”per lo molt que va ploure durant la seva  celebració, de cap manera varen ser uns jocs fàcils d’assumir per moltes  delegacions, donat que molts d’elles, varen acusar als jutges, tots anglesos  d’una certa parcialitat en molts esports. Va ser a partir de aquest moment,  quan el CIO va decidir,  que tots els Jocs  del futur, els jutges, serien originaris de diferents nacionalitats.

 

LA DESFILADA  INUAUGURAL DELS  JOCS

 

L'equip de Grècia encapçalant la desfilada inaugural, dels “Jocs Olímpics de Londres” el dia 27 d’ abril de 1908

L'equip de Grècia encapçalant la desfilada inaugural, dels “Jocs Olímpics de Londres” el dia 27 d’ abril de 1908

 

La Cerimònia d Inauguració, va ésser presidida pel  el Rey Eduardo VII, acompanyat per la seva dona la Reina Alejandra,  als quals van acompanyar, els Prínceps de Grècia, Suècia i  Gales.

 

Per primera vegada els equips participants, van  desfilar darrera de la bandera dels seus respectius països. Aquest protocol que  ha perdurat fins ara, va ésser enfosquit pel primer boicot i controvèrsies  d’alguns països, per reivindicacions polítiques.

 

Finlàndia, sota el mandat, i considerada com un comptat de l’URS, va ser  obligada pel Govern de Moscù a desfilar amb la bandera del Zar,  la qual cosa es varen negar a realitzar. Així mateix Irlanda va fer lo  propi, per no volguer ser representada pel Regne Unit.

 

Un altre fet a destacar, va ser l’absència del  porta estàndard de USA, per la seva negativa a desfilar davant del Rey Eduardo VII, per  no tenir que fer la reverencia al passar per davant seu, lo qual va encoraginar  a sa Majestat. Per la  seva part,  la delegació de Suècia, també es va negar a  participar en aquesta desfilada, per l’agreix  que suposava, que la seva bandera, no figures a l’alt de l’estadi, conjuntament  amb la resta de les 22 nacions participants. Els organitzadors van excusar-se,  dient que no havien pogut trobar una amb els seus colors.

 

No va haver jurament olímpic. El primer que es va  realitzar, va ésser als Jocs d’Anvers en 1920, com tanmateix, no va  haver la flama portada per la torxa, que il·lumines els Jocs. Això va ser  possible l’any 1928 als Jocs d’ Amsterdam. El jurament oficial de la Olimpíada,  no es va efectuar, tenint-se que esperar, fins els Joc de Munic a  l’any de 1972.

 

La participació va ser de 2008 atletes, dins dels  quals hi havia 37 dones, representant a 22 països. El país guanyador amb més  medalles, va ser com era de preveure Anglaterra, amb un total de 148,  seguida pel equip de USA amb 47. Però si ens aturem a lo que fa referència  al nostre esport, els americans varen ser els primers amb 15 medalles,  mentrestant els anglesos, tant sols varen assolir 8 d’elles.

 

Per primer cop a la historia, en aquests Jocs va  haver la Cerimònia de Cloenda, amb tot el llustre, tan tradicional dels  anglesos, amb lo qual es varen tancar uns   Jocs, amb la brillantor, que mereixen tenir, tots aquells esdeveniments,  que adjunt al seu entorn, centenars d’esportistes de tot el món, tant  diferenciats en tradicions, ètnies i religions, però molt units pel esport.

 

CURIOSITATS  I  ANÈCDOTES OLÌMPIQUES

 

 Saltant la fosa d’aigua a la final dels 3200 metres obstacles
Un atleta americà corrent aquesta prova amb la Bíblia a la mà 
Saltant la fosa d’aigua a la final dels 3200 metres obstacles
Un atleta americà corrent aquesta prova amb la Bíblia a la mà

 

En aquests Jocs de Londres, es van  organitzar per primer cop, dins del calendari olímpic, un torneig de futbol amb  la. participació de 8 països, Dinamarca, Hongria, Suècia, Bohèmia,  Els  Països Baixos, Franca- A  i Franca- B, conjuntament amb el Regne Unit, guanyant la medalla d’or l’equip anglès, al guanyar en la final, a Dinamarca per 2 a 0.

 

Com a nota curiosa en aquesta competició, es poden  citar els resultats d’alguns partits previs, com la victòria d’ Anglaterra contra l’ equip de Franca B, per 12 a 11, i la de Dinamarca, davant Suècia pel resultat de 17 a 1. Com es pot comprovar per aquella època,  el futbol era molt diferent de l’actual.

 

Un record encara vigent, es la del guanyador dels  100 metres llisos, el sud-africà Reggie Walker, que amb un temps  de 10,8  amb 19 anys d’edat, es va  convertir en el més jove guanyador d’aquesta prova, encara no superat  per ningú.

 

Nomès als Jocs de Paris de 1900, va haver un  guanyador més jove, també guardonat amb   una medalla d’or, que va ésser a la prova de rem de dues amb timoner,  representant a Holanda, del qual sols es sabia, que la seva edat  oscil·laria entre els 9 i 10 anys, amb un pes de 32 quilos, el límit  reglamentari en aquest tipus de proves. Una vegada acabada la prova ve  desaparèixer i mai es va saber res més   d’ell.

 

Per altre banda, el guanyador amb més edat a Londres,  va ser l’arquer suec Oscar Swahn, que amb 60 anys, va  guanyar la seva primera medalla d’or, matant  un “cérvol en moviment” de un sols tret, repetint al dia següent,  amb una altre medalla daurada, al concurs per equips. Aquesta disciplina, va  ser inclosa per primer cop pels anglesos, en aquesta olimpíada. Fins avui,  ningú ha pogut superar aquests fets, tant anecdòtics, per aquestes  edats tan diferenciades.

 

Un altre fet a destacar va ser, que per primer cop  a uns Jocs olímpics, un corredor de raça negre, de l’equip de USA, John  Taylor, va guanyar la medalla d’or, amb l’equip del relleu suec.

 

En natació, també per primera vegada a la historia olímpica, un nedador va guanyar l’or, a dues disciplines tan diferenciades, com son el waterpolo i els relleus , 4 x 200 metres lliures, que  va ser l’anglès Paül Radmilovic.

 

Un altre nedador anglès, Henry Taylor, va  ésser considerat com l’ heroi a  natació  al guanyar el or, als 400, 1500, y relleus de 4 x 200 metres lliures. Però el  més ràpid no obstant, va ser l’americà Charles Daniel, al nedar  els 100 metres lliures, amb la marca de 1:05,6. La piscina per les proves de  natació, estava situada fora de l’estadi, però separada per pocs metres d’ell,  per lo qual alguns guanyadors, podien gaudir de les seves victòries sobre la  gespa del mateix White City Stadium, davant de milers d’ espectadors,  la  qual cosa no era possible realitzar a  la piscina, per la seva  limitació de  localitats.

 

Al sopar de cloenda dels Jocs, el President del COI, Pierre  de Coubertín, va pronunciar al curs del seu parlament, la frase més  històrica de tot el moviment olímpic, quan va dir “Als Jocs Olímpics l’  important no es guanyar, si no participar.

 

Durant moltes dècades, tot el mon li va atribuir  aquestes paraules com a pròpies, però en realitat, qui les va pronunciar per  primera vegada va ser l’arzobisbe de Pensilvània, durant el prego que va  fer al curs de una missa, a la Catedral de Saint Paül, al preludi dels  Jocs, i escoltada pel propi Baró Pierre de Coubertín, present en aquells  moments.

 

L’ HÉROI ES PORTAT SOBRE LES ESPATLLES,  DES  DE LA PISCINA AL ESTADI

 

El nedador anglès Henry Taylor, sense dubte l’ heroi de les proves de natació, guanyador de tres medalles d’ oro, en aquests Jocs, es portat al  centre de l’ estadi

El nedador anglès Henry Taylor, sense dubte l’ heroi de les proves de natació, guanyador de tres medalles d’ oro, en aquests Jocs, es portat al  centre de l’ estadi

 

Lamentablement en aquests Jocs no va haver  participació espanyola, per dificultats econòmiques, donat que els pressupostos  no arribaven per a costejar les depeses del desplaçament. S’ha que tenir en  compte que en aquests Jocs, no es podia participar a nivell individual. Sols  s’admetien equips oficials representatius per països  Això no va succeir amb les anteriors Jocs, ha  on va haver participació espanyola, pel fet de poder costejar-se per sí mateix,  les despeses originades pel viatge i allotjament.

 

Un esport que Pierre de Coubertín, va  introduir, com a bon seguidor del mateix, va ésser el rugbi, que ja va tenir  presencia als  Jocs de Paris de  1900, repetint-lo novament en aquests de Londres, on sols es van  inscriure dos equips, Anglaterra i Austràlia, guanyant els  anglesos per 32 a 3. Es te de saber, que l’equip anglès el conformaven en la  seva totalitat, els components d’un destacat club local.

 

En aquests Jocs a l’ apartat de l’atletisme, es  varen superar les marques a 15 disciplines del calendari oficial, amb relació  amb els anteriors Jocs de Atenes de 1896, Paris de 1900, Sant  Louis de 1904, i els “Intercalats” de 1906, de Atenes.

 

Un fet, molt luctuós, que quasi va passar  desapercebut, durant els esmentats Jocs, ho va constituir, la mort del primer  President del Comitè Olímpic Internacional, el grec Demetrius Bikelas.

 

LA MARATÓ MES HISTORICA, DE TOTS ELS JOCS  OLÌMPICS

 

Per desig de la Reina Alejandra, la muller  del Rey  Eduard VII, la  sortida de la cursa de marató, es va   realitzar des de el Palau Reial de Windsor, pel fet  de que els seus nets, poguéssim veure en  directe, des de la pròpia residència, la sortida d’aquesta clàssica prova.

 

Per aquest simple detall de la Reina Alejandra,  la distància de la Marató, es va  fer  oficial en 42.915 metres, donat que es varen tenir que afegir, als 41  quilòmetres, més o menys dels anteriors jocs, uns 1819 metres, que era la  distancia, que tenia aquest rodeig, per complaure a Sa Majestat. A partir  d’aquest fet, aquesta distància es feria oficial per totes, les maratons del  futur.

 

La prova va ésser molta complicada, tant per la  seva distància, com pels  desnivelles que  havia al seu recorregut. L’italià Dorando Pietri, al fer la seva  entrada a l’estadi destacat en primer lloc, va equivocar la direcció per anar a  l’arribada, rectificant d’immediat, però totalment esgotat i sense força per mantenir-se  de peu, anant caient i aixecant-se de terra varies vegades, per poder arribar  fins a sols 10 metres de l’arribada, a on un cop més, al caure a terra, gràcies  a l’ajut dels propis jutges i auxiliars, ajudant-li a aixecar-se, va poder  traspassar la cinta de meta, per caure, totalment esgotat, una vegada acabada  la prova, com a guanyador.

 

La dramàtica arribada de l’italià Dorando Pietri, a la marató de Londres, ha on es pot apreciar, l’ajut rebut pels propis jutges de la prova. Atenció al spiker oficial dels Jocs, ajudant-li  a no caure, amb  el megàfon a la mà

La dramàtica arribada de l’italià Dorando Pietri, a la marató de Londres, ha on es pot apreciar, l’ajut rebut pels propis jutges de la prova. Atenció al spiker oficial dels Jocs, ajudant-li  a no caure, amb  el megàfon a la mà

 

La delegació de USA va  protestar, sent desqualificat, donant per a  guanyador al americà John J. Hayes, que passarà a la historia sense pena  ni glòria. Un cop  recuperat, el  guanyador moral  Dorando Pietri,  va rebre de la Reina Alejandra, una copa d’ or, com obsequi  pel seu esforç  per arribar a la cinta de arribada.

 

Possiblement el seu gran triomf , va ser no  guanyar, passant a la historia olímpica com el més dramàtic perdedor de una  medalla de oro. Amb el pas del temps, 100 anys més tard, es va erigir a Milà, una estàtua que recorda la seva gesta, mentrestant de l’americà Hayes, ningú es recorda. Aquest es un exemple, de lo que pot aportar, uns Jocs  Olímpics per a un esportista, que encara sense guanyar, pot accedir a la  glòria de l’olimpisme.

 

MEDALLA  PELS  GUANYADORS  OLÌMPICS

 

 

Campions Olímpics

100    metres

Reggie    Walker

10,8

RSA

200    metres

Robert    Kerr

22,6

CAN

400    metres

Wyndham    Halswelle

50,6

GBR

800    metres

Melvin    Sheppard

1:58,8

USA

1500    metres

Melvin    Sheppard

4:03,4

USA

5    millas

Emil    Voight

25:11,2

GBR

3 x 1    milla

Regne    Unit

14:41,6

GBR

110    tanques

Forrest    Smithson

15,0

USA

400    tanques

Charles    Bacón

55,0

USA

Marató

John    Joseph Hayes

2h.55,18’4

USA

3200    obstacles

Arthur    Russell

10:47,8

GBR

3500    marxa

George    Larner

14:55,0

GBR

10    millas marxa

George  Larner

1h.15,57’4

GBR

Alçada

Harry    Porter

1.905

USA

Alçada    sense impuls

Ray    Ewry

1.575

USA

Perxa

Edward Cooke

Alfred Gilbert

  3.71  or

3.71  plata

USA

USA

Llargada

Francis    Irons

7.48

USA

Llargada    sense impuls

Ray    Ewry

3.335

USA

Triple    salt

Timothy    Ahearne

14.92

IRL

       Relleus suecs

    Estats    Units

3:29,4

  USA

Pes

Ralph    Rose

14.21

USA

Relleus    3 x 1 milla

   Regne     Unit

14:41,8

GBR

Disc  estil lliure

Martín    Sheridan

40.89

USA

Disc    estil grec

Martín    Sheridan

38.00

USA

Martell

John    Flanagan

51.92

USA

      Javelina estil lliure

Eric    Lemmning

54.445

SWE

Javelina    estil grec

Eric    Lemming

54.820

SWE

Tracció    a corda

Regne    Unit

----

GBR

 

EL DIPLOMA OLÌMPIC D’AQUESTS  JOCS

 

 

Fonts d'informació:

 

Recerca per Internet

Documentació pròpia

Arxius de l'AEEA

Llibre de records de l’IAAF

 

Juliol de 2009