ELS JOCS OLÍMPICS D'ESTOCOLM DE 1912
QUAN ELS JOCS COMENCEN A MODERNITZAR -SE
L'organització dels "Jocs Olímpics a Estocolm, poden considerar-se després de les complicades organitzacions anteriors, com l'inici del que hauria de ser en el futur, el model d'organització d'un esdeveniment d'aquesta envergadura. Per primera vegada es van fer servir els cronòmetres i la foto-finish, per a les classificacions i veracitat de les marques. Es va construir la pista de competició, amb corbes semicirculars en comptes de les el-líptiques, que fins llavors havien prevalgut, per lo qual van ser considerades com la més ràpida del Món, com així mateix com els Jocs més brillants i més ben organitzats.
Com en gairebé totes les anteriors edicions dels Jocs Olímpics, també en aquests d'Estocolm, van haver diferents canvis de les proves a disputar, eliminant algunes d'elles, a canvi d'incorporar-ne altres de noves. En atletisme per primera vegada es van programar les proves de 10000 metres llisos, el cros country de 12000 metres, la de 3000 metres per equips, els relleus de 4 x 100 i 4 x 400 i el decathlo, com axí mateix, el pentahló modern, conformada per les disciplines de triple sal, tir, natació, esgrima, equitació i cursa pedestre.
 |
|
Jim Thorpe |
Però aquests Jocs d'Estocolm, seran recordats sempre, per damunt de tot, per l'aparició de l'atleta nord-americà Jim Thorpe, descendent d'una tribu índia, denominada Ki ka pu, sent el seu nom de pila, Wa-Tho-Huk, que en el seu llenguatge natiu, significa "Sendero Lluminoso" nascut en l'Estat d'Oklahoma el 1887. Aquest gran esportista considerat, com l'atleta més complet, de la primera meitat del Segle XX, va cursar els seus estudis en la Universitat de Carslice, on es va iniciar en l'esport que li portaria a guanyar, les Medalles d'Or en les proves de Decathló i Pentahló Modern, on va batre els records mundial i olímpic de les mateixes. A més va participar en els mateixos Jocs, en les de proves de longitud (7è) i alçada (4t) formant part de l'equip americà de beisbol, en una exhibició contra Suècia.
En recollir les seves medalles de mans del Rei de Suècia Gustavo V, aquest li va dir textualment. “Ets l’atleta mes gran del món”.
Al seu país era un assidu pràcticament de beisbol, futbol americà, natació i bàsquet, on sempre va ocupar llocs rellevats, en tots ells. Després de guanyar dues medalles olímpiques, algú va fer aparèixer una foto seva impresa en un diari, en la qual apareixia formant part, d'un equip de futbol americà de les categories inferiors, percebent un sou setmanal de 12 dòlars, que vulnerava la carta olímpica, pel qual cap esportista "amateur" no pot percebre cap recompensació econòmica. Això va motivar perquè li fossin retirades les seves medalles que tan legítimament va guanyar, sent a més desqualificat per tota la vida, per professional, pel "Comitè Olímpic Internacional" - CIO.
Aquestes Medalles les van voler lliurar posteriorment, als segons classificats, al noruec Ferdinand Bie i al suec Hugo Wieslender, les quals van rebutjar totalment, en solidaritat amb Jim, Thorpe. perquè van entendre que allà, sol hi havia un guanyador únic i net, alhora que consideraven injust tenir-les ells.
 |
|
El Rei Gustavo V de Suecia,lliura les medalles d’Or a Jim Thorpe |
Aquest formidable atleta, mai no va poder superar aquest trànsit, va viure la resta de la seva tempestuosa vida, totalment enfonsada en la misèria i en l'alcoholisme, reclamant constantment les seves medalles olímpiques, fins i tot el punt que haver de captar, per poder accedir a "Els Jocs Olímpics de Los Angeles" de 1932, on una vegada reconegut pel públic assistent, la veu va córrer per tot l'estadi, el qual li va tributar una llarga ovació.
Sempre va estar reclamant els seus trofeus, fins a l'últim moment de la seva vida, morint d'un atac cardíac a l'edat de 65 anys, dia 28 de març de 1953, en l'estat Califòrnia.
En la seva ciutat natal, els “Pieles Rojas” van erigir un monument, amb un rètol que diu: "James Thorpe el més extraordinari atleta del Món, al qual injustament se li va negar la glòria dels seus triomfs".
Van haver de passar més de 30 anys, després de la seva mort, quan el "Comitè Olímpic Internacional", CIO Presidit per l'espanyol, Juan Antonio Samaranch. li tornés, l'any 1984, aquest reconeixement i les seves dues medalles, que van rebre els seus néts i els seus hereus. Tota una autèntica història, que va merèixer la filmació d'una pel•lícula interpretada per l'actor Burt Lancaster, perquè tot el món, conegués no sols la glòria del nostre esport, sinó també les seves misèries.
UNS JOCS PLENS DE SINGULARS ANÈCDOTES
Aquests memorables Jocs van tenir una durada de més de quatre mesos, els compresos, entre el 5 de març fins al 27 de juliol de 1912, participant un total de 2547 atletes de 28 països, entre ells 57 dones, sent presidida la Cerimònia Inaugural, a l'actual Estadi Olímpic de la capital sueca, pel Rei Gustavo V de Suècia, aconseguint-se grans resultats, com així mateix, diverses anècdotes, com sol succeir en totes les Olimpíades.
Un fet a ressaltar, va ser l'aparició del primer gran referent dels fondistes finlandesos, coneguts des de llavors, com els "finlandesos voladors" amb la participació d'Hannes Kolehmainen, que va guanyar les proves de 5000 metres, 10.000 metres, batent les plusmarques mundials, i la cursa de camp a través, sobre un recorregut de 12000 metres, que va guanyar amb el temps de 45:11,6, que van sorprendre a tots els presents, ja que és coneguda la gran rivalitat que sempre va existir entre els països nòrdics, especialment en mig fons i fons. D'aquest gran atleta es tenien unes positives referències, però no fins al punt, de poder dominar totalment aquestes proves de fons.
 |
|
Hennes Kolehmainen, encapçala la prova dels 10.000 metres |
Aquest mateix atleta H.Kolehmainen va tornar a sorprendre a tot l'entorn atlètic mundial, vuit anys més tard, quan en els "Jocs d'Anvers" de 1920, es penjava del coll una altra medalla d'Or en la prova de la marató. S'ha de dir que els Jocs programats per a 1916, que havien de celebrar-se a Berlín, van haver de suspendre's, a causa del conflicte bèl•lic de la "I Guerra Mundial", encara que el Comitè Olímpic sempre els va comptabilitzar en la seva cronologia dels Jocs, com si aquest s’haurien realitzats.
Un altre fet anecdòtic d'aquestes olimpíades, va ser amb la natació, ja que els organitzadors no tenien la piscina reglamentaria, que llavors era de 100 metres de llarg per 20 d'ample, per la qual cosa es va haver d'habitar una recolzada de la Bahia de Djurgarden, fora de perill dels corrents marins, una pileta flotants amb les mesures reglamentàries, on va fer la seva aparició un nedador americà, procedent de les illes Hawaii, Duke Pupa Kahanamoku, el qual va batre el record mundial dels 100 metres lliures.
Aquest nedador, que era un atleta completíssim, que igual nedava, que corria, que practica el surf, molt habitual en aquelles illes del Pacífic, va arribar a Estats Units, amb un nou estil de rol, que segons ell, els seus avantpassats ja practicaven amb assiduïtat, des de feia molts anys, que va tenir molta incidència en l'estil modern que avui es practica a tot el Món, que permet aconseguir marques impensables. El nou estil consistia a treure el cap a la superfície cada quatre braçades, quan en aquells temps, sempre es nedava amb el cap per damunt d'aigua.
Seguint amb la natació els jutges que controlaven els moviments d'aquest esport, es van trobar amb una petició insòlita. En el relleu de 4 x 100, dues nedadores australianes, van demanar participar en el mateix, realitzant cada una d'elles, de forma alternativa dos relleus, ja que els faltaven dues companyes per poder completar l'equip. Lògicament se'ls va denegar aquesta increïble petició.
La natació femenina que per primera vegada primera, va ser present a uns Jocs Olìmpics, va veure aparèixer, a la que es pot assenyalar, com en el referent de la natació femenina, l'australiana Fanny Durach, que va guanyar la medalla d'Or als 100 metres lliures, amb el "crono" de 1" 19, 45, amb el qual va batre el record mundial. Aquesta nedadora va detenir, en el seu moment els records mundials, en dues distàncies tan dispars, com eren, la més curta, els 100 iardes com la més llarga, la milla anglesa.
Curiosament Japó, que sempre es va caracteritzar, per tenir les millors nedadores del Món, durant varies dècades, va tenir en aquests jocs una reduïda participació de sol 14 participants, dels quals tan sol una era nedadora, la qual va passar desapercebuda.
Aquesta primera aparició de les dones en uns Jocs, va ser un dels majors assots, que va haver de suportar el pare dels "Jocs de l'Era Moderna", Pierre de Coubertín, que res no volia saber-ne, quan intentaven participar, en aquelles disciplines que segons la seva pròpia visió, eren propietat privada dels homes, únics protagonistes d'aquestes proves tan agòniques.
 |
|
La nedadora Fanny Durack, rep la seva Medalla de mans del Rei Gustavo V de Suècia |
Altres dels fets a destacar el va proporcionar, la competició de lluita on el rus Klein i el finlandès Aki Kainen van lluitar en un equilibrat combat, que va durar onze hores, per proclamar un vencedor, que no n'hi va haver, per haver decidit els jutges, concedir taules pel qual, cada un d'ells va rebre una medalla d'argent.
Igualment s'hauria de conèixer que a la prova del Penthaló Modern va participar un altre atleta americà que amb el pas del temps seria conegut mundialment com el famós General George S. Patton, heroi en la "II Guerra Mundial", que per cert, hagués pogut ser el vencedor, si en la disciplina de tír, curiosament un element militar, hagués estat més encertat, ja que es va classificar dels 32 participants, en el lloc 21.
Un altre participant en el decathló, va ser l'americà Avery Brundage, que arribaria amb el pas del temps, a presidir el CIO, des de 1952 fins a 1972. Va ésser Juan Antonio Samaranch, del que tots recordem pels seus innombrables actius aportats al nostre esport, i a l'artífex principal de la devolució de les medalles a Jim Thorpe, a més d'haver de reconduir el moviment olímpic amb mà ferma, pels molts moviments polítics, succeïts, en la potser pitjor època de l'olimpisme modern.
Paral•lelament amb aquests Jocs, encara que estretament units amb els mateixos, es va organitzar l'olimpíada Cultural, on en la prova de literatura, va guanyar, George Ohrod i Eschbach, que va fascinar el jurat amb un minuciós treball pel qual li va ser concedit aquest guardó apreciat olímpic. Però l'anècdota ve donada, en descobrir-se posteriorment, que aquest nom, era un pseudònim, que corresponia a un tal Pierre de Coubertín, que d'aquesta forma, inscriu el seu nom, al llistat de guanyadors, olímpics., encara que aquest fos, allunyat dels recintes de competició.
COM SEMPRE, LA MARATÓ VA TENIR MOLTES ANÈCDOTES
 |
|
Kenneth MacArthur |
L'organització d'aquests Jocs, amb molt bon criteri, va exigir a tots els participants en la cursa de la marató, un certificat mèdic, cosa que mai abans no es va realitzar per poder prendre part en ella. Aquest detall tan important que no tots van acceptar de bon grau, desgraciadament, va donar la raó als organitzadors.
Durant la prova l'atleta portuguès Francisco Lázaro es va desplomar al terra en plena cursa a causa de la forta calor regnant, morint més tard en l'hospital. En aquesta luctuosa competició, que sempre va ser guanyada en tots els Jocs Olímpics, per atletes de baixa estatura, aquesta vegada va tenir un vencedor de gran de gran alçada.. Un policia sud-africà Kenneth MacArthur, va ser capaç de trencar aquesta tradició, amb una marca de 2h.36,55.
Per cert en aquesta mateixa prova un altre atleta maratons, el japonès Shizo Kanakuri, va desaparèixer de la prova i mai més no es va saber d'ell, fins que l'any 1966, va ser localitzat per la Televisió sueca, contestant amb tota naturalitat a les preguntes que li van formular per aquella misteriosa desaparició, que segons ell, es va deure a la sufocant calor regnant durant la prova, que li va obligar a beure massa aigua, pel qual no va poder continuar, abandonant no sol la competició, sinó també Suècia, sense avisar ningú. Ni als organitzadors, ni a la seva delegació.
MES CURIOSITATS D'AQUESTS JOCS
Encara que aquests Jocs, com queda dit, van ser els més ben organitzats i brillants, després dels estrepitosos fracassos de París 1900 i Sant Louis en 1904, i una mica menys, a Londres de 1908, també van estar a punt de tenir seu ensopegades, a causa de qüestions polítiques, que gràcies a la bona organització no van arribar a majors mals.
L'equip de Rússia, a través del seu Ambaixador a Suècia, exigia que la delegació finlandesa desfilés conjuntament amb l'equip rus, ja que Finlàndia, era considerada, com un "Gran Comtat", adherit a la Unió Soviètica, per el van haver de desfilar conjuntament. Però l'equip finlandès, així que s'anaven apropant a la tribuna d'autoritats, anaven premeditadament disminuint el pas, fins a arribar a aconseguir una separació amb l'equip rus, de prop de 70 metres, amb el qual en passar per davant del Rei, van alçar inesperadament un cartell, amb la mítica frase de "Citius, Altius, Fortis".
Així mateix es va exigir, que en cas de vèncer un esportista de Finlàndia, s'alcés al pal de l'estadi, la bandera russa, com així es va fer, però la megafonia de l'estadi, va dir molt clar, en les victòries d'Hannes Kolehmainen, "l'atleta de Finlàndia", el que va comportar les ovacions del públic.
Altres notes curioses, van succeir en una prova de grecorromana, on a la final el suec Andreas Ahlgren i el finlandès War Bohling, després de nou hores de baralla, igual com va succeir en la prova de lluita, van fer taules, per la qual cosa no hi va haver medalla d'or, però si dos de plata. Una per a cada un d'ells.
En la prova de ciclisme en ruta, la distància a recórrer, era extenuant, com mai no s'havia realitzat abans, amb un traçat de 320 quilòmetres, que va guanyar el sud-africà Rudolph Lewis amb un temps de 10 hores i 45 minuts.
En futbol en un dels partits previs, Alemanya va guanyar a Rússia pel voluminós resultat de 10 gols a 0, amb la singularitat que els deu gols, els va marcar el mateix jugador. H. Fuchs, que possiblement va establir una proesa, no superada encara fins al dia d'avui, en una competició oficial.
Durant el curs d'aquests Jocs va ser constituïda la "Federació Internacional d'Atletisme" (IAAF) en la qual va sortir elegit com a primer president, el suec Sigfrid Edström, sent a partir d'aquest instant, quan es van començar a homologar les millors marques, segons s'anaven succeint, com les primeres plusmarques mundials.
L'ATLETISME CONTINUA MARCANT EL SEU ASCENS
 |
|
L’arribada victoriosa de l’americà Ralph Cook Craig, als 100 metres llisos |
Com en gairebé tots els Jocs, el domini dels atletes nord-americans, va ser acaparador, guanyat un total 86 medalles, seguida per Suècia, que va assolir 65., seguida al seu torn, pel Regne Unit, que va aconseguir un total de 41 d'elles.
Si ens referim concretament en atletisme, aquest domini encara va ser major, assolint 40 medalles, amb sis pòdium complets, en els 100 - 200 - 800 -110 tanques -perxa, i pes.
En la prova de Decathló, la va guanyar oficialment el suec Hugo Wieslander amb 7724 punts i el Penthaló Modern, el noruec Ferdinal Bie amb 16 punts. La puntuació assolida per Jim Thorpe, besnét del "Gran Jefe Halcón Negro" va ser de 8412 punts, que representava una nova plusmarca mundial, que va ser esborrada immediatament, tal com queda explicat, de la taula de resultats.
S’ha de dir de Jim Thorpe, que de les cinc proves del penthló, va guanyar quatre d’elles, un fet molt difícil de superar, la qual cosa parla per si sol, de la gran qualitat d’aquest extraordinari atleta. Igualment s’ha de fer menció, que el total de les proves en les quals va participar en aquests Jocs, s’eleva a la quantitat de 17 disciplines.
La victòria en la marathó com queda explicat, va ser per al sud-africà Kenneth MacArthur, amb 2h. 36:52,0 seguit del seu compatriota Christian Gitsman, amb 2h.37:52,8 i de l'americà Gastón Strobino, amb 2h.38:42, sent un altre dels grans herois d'aquest esdeveniment, l'americà, Ralph Cook Craig amb la seva doble victòria en 100 metres llisos amb 10 " 8 i en 200 metres llisos amb 21 " 7.
 |
|
El suec Eric Lemming, Medalla d'Or en javelina |
Per part de Suècia la millor victòria va correspondre al llançador de javelina, Eric Lemming amb un llançament de 60.64, superant la seva millor marca personal de 56.65 aconseguida a Falún el 29-09-1907, considerada fins llavors com a millor marca mundial, però mai com a record, del Món, el qual assoliria de forma oficial, en aquest mateix estadi, el dia 29 setembre de 1912 llançant el dard a una distància de 62.32, el dia 29 de setembre de 1912, una vegada ja finalitzats, aquests extraordinaris "Jocs Olímpics d'Estocolm".
Eric Lemming el millor llançador d'aquesta especialitat, que mai no va tenir el país suec, va aprofitar aquesta oportunitat, per revalidar al seu propi país, el seu títol olímpic, assolit en els anteriors "Jocs de Londres de 1908", on per primera vegada va ser acceptada aquesta disciplina, assolint la plusmarca olímpica, amb un llançament de 54 metres.
UN NOU ESTADI PER A UNS JOCS INOLVIDABLES
 |
|
L’actual estadi olìmpic d’Estocolm, a l’any 1912 amb la inauguració dels Jocs Olìmpics |
MEDALLA OFICIAL PELS GUANYADORS OLÌMPICS
| Campions Olímpics | |||
|
100 metres |
Ralph Cook Craig |
10’8 |
EUA |
|
200 metres |
Ralph Cook Craig |
21,7 |
EUA |
|
400 metres. |
Charles Reidpath |
48,2 |
EUA |
|
800 metres. |
James Meredith |
1:51,9 |
EUA |
|
1500 metres. |
Arnold Jackson |
3:56,8 |
GBR |
|
3000 per equipcs |
Estados Unidos |
9 puntos |
EUA |
|
5000 metres |
Hannes Kolehmainen |
14:36,6 |
FIN |
|
10000 metres |
Hannes Kolehmainen |
31:20,8 |
FIN |
|
Marathó |
Kennet MacArthur |
2h.36:55 |
RSA |
|
110 metres tanques |
Frederick Kelly |
15,1 |
EUA |
|
Cros Country |
Suecía |
10 puntos |
SWE |
|
Relleus 4 x 100 m. |
Reino Unido |
42,4 |
GBR |
|
Relleus 4 x 400 m. |
Estados Unidos |
3:16,6 |
EUA |
|
10000 marxa |
George Goulding |
46:28,4 |
CAN |
|
Alçada |
Almas Richards |
1.93 |
EUA |
|
Perxa |
Harry Babcock |
3.95 |
EUA |
|
Triple salt |
Gustaf Linblorm |
14.76 |
SWE |
|
Llargada |
Albert Gutterson |
7.60 |
EUA |
|
Pes |
PatrickDonald |
15.34 |
EUA |
|
Disc |
Armas Taipale |
45.21 |
FIN |
|
Martell |
Matthew MacGrath |
54.74 |
EUA |
|
Javelina |
Eric Lemming |
60.64 |
SWE |
|
Decathló |
* Jim Thorpe |
--------- |
EUA |
|
Penthló Modern |
* Jim Thorpe |
--------- |
EUA |
|
Cros Contry 12000 |
Hannes Kolehmainen |
45:11,6 |
FIN |
|
Llargada s/ impuls |
Konstantin Tsiklitiras |
3.37 |
GRE |
|
Alçada s/ impuls |
Platt Adams |
1.63 |
EUA |
(*) No es van facilitar els temps oficials per la seva desqualificació.
Fonts d'informació:
Arxius de la RFEA
Recerca per Internet
Llibres de l’IAAF
Documentació pròpia
Novembre de 2009