ELS JOCS OLÌMPICS D'ANVERS DE 1920

 

ELS JOCS DE LA PAU

 

Després de la “Primera Guerra Mundial de 1914”, la paralització dels Jocs Olímpics va ser absoluta, fins a l'any de 1920. Els previstos a celebrar a Berlín en 1916, van haver d'esperar fins a l'any 1936, com a conseqüència lògica dels fets esdevinguts, en el conflicte bèl•lic, que va costar la vida a més de deu milions de persones, la segona que més baixes va ocasionar, després de la II Guerra Mundial, en la qual es va veure involucrada mig món.

 

Aquest forçat parèntesi, va crear una gran crispació mundial el que va obligar al COI, una vegada finalitzat aquest conflicte, a canviar la seva idea inicial, per a poder efectuar la seva represa, a la qual també aspiraven Amsterdam i Lyon, per a atorgar-los finalment a la ciutat belga d'Anvers, en record i homenatge per les víctimes sofertes, atès que Bèlgica, va ser un dels països més afectats. La idea va ser acceptada de bon  grat pel Rei Alberto I de Bèlgica, i per tots els seus ciutadans.

 

Si en els “Jocs de l'Antiguitat”, aquests eren un motiu gairebé obligat, per a efectuar una treva en les seves contínues guerres, en aquests anomenats de la “Modernitat”, això mai va ser possible aconseguir.

 

Aquests Jocs d'Anvers, es van celebrar entre les dates de 20 d'abril al 12 de setembre de 1920, sense la participació d'Alemanya, Àustria, Bulgària, Turquia, Hongria, com tanmateix Rússia i Polònia, malgrat les pressions del COI, que era partidari de la seva presència, però va poder més, la decisió de les autoritats belgues, que es van oposar rotundament a aquesta pretensió, que per altra banda s'entén, si es té en compte, que aquests països van ser els enemics més acèrrims de Bèlgica, en aquesta cruenta guerra.

 

No obstant aquestes absències, i la precarietat de mitjans econòmics, (va haver moltes aportacions personals de ciutadans de diferents països, per a ajudar a l'organització), la participació va batre records, de presència amb 2593 esportistes, molts d'ells desconeguts, conjuntament amb altres que encara tenien, visibles cicatrius de la passada guerra, contant-se entre ells, 29 dones, que varen participar a un total 27 esports, incloent entre ells, el  hockey sobre gel i el patinatge artístic.

 

Per altra banda cal fer esment, que aquests Jocs a diferència d'altres celebrats anteriorment, solament podien participar esportistes, si aquests eren inscrits pels seus respectius Comitès Olímpics. Així i tot es van arribar a millorar fins a 18 plusmarcas, amb l'aparició de nous  mites esportius, que amb el pas del temps, es convertirien en els autèntics referents dels seus respectius esports.

 

LES GRANS NOVETATS D'AQUESTS JOCS

 

Si en els “Jocs de Londres de 1908”, els organitzadors ja van començar donant forma, al que requeria un esdeveniment d'aquesta envergadura, amb una perfecta organització, quatre anys més tard a Estocolm, de 1912  aquests encara van millorar sensiblement, per a arribar als d'Anvers de 1920, on, malgrat les seves precarietats econòmiques, gairebé es va fregar la perfecció, introduint-se nous formats en el seu organigrama, que encara continuen vigents en l'actualitat.

 

És obvi assenyalar que el sentit de tristesa imperava en tots els àmbits, després dels esdeveniments bèl•lics ja comentats, per la qual cosa la Inauguració d'aquest gran esdeveniment, presidida pel Rei Alberto I de Bèlgica, i la Reina Elizabeth, conjuntament amb el Cardenal Mercier, va tenir dues cerimònies.

 

Una va ser la religiosa, celebrada en la Catedral de la ciutat, en memòria dels esportistes caiguts en la guerra mundial, entre els quals es trobava, el mític atleta francès Jean Bouin, guanyador de la Plata en els 5000 metres d'Estocolm de 1912. L’altra va civil i esportiva, que es va desenvolupar al mateix l'estadi, ha on per primera vegada, onejava en el masteler la bandera olímpica.

 

Aquest fet va ser una visió del Baró Pierre de Coubertín, quan en l'any 1913, va tenir aquesta idea, per la qual cosa va encarregar confeccionar en els magatzems, El Bon Marchè de París, aquesta bandera que hauria de ser el símbol, per a commemorar el vintè aniversari, de la primera edició dels Jocs (Atenes 1896) al coincidir amb la data, dels previstos a desenvolupar a Berlín en 1916, però els trists fets esdevinguts, van impedir realitzar-lo Aquest símbol dels Jocs, una vegada confeccionada va ser guardada gelosament, pel propi President del CIO, el qual la va fer aparèixer en un solemne acte, en aquests inoblidables Jocs d'Anvers.

 

Per cert s'ha de conèixer que el propi President del COI Pierre de Coubertín, es va allistar voluntàriament, amb les tropes franceses, en la seva lluita contra la invasió de l'Imperi Austrohúngaro, contra Sèrbia, amb el suport entre uns altres, per l'Imperi Otomà. Una vegada finalitzada la guerra, una de les seves primeres decisions va ser recuperar aquesta bandera, la qual va tenir una història, que comentaré seguidament.

 

LA LLARGA HISTORÍA DE UNA BANDERA OLIMPICA

 

Aquesta bandera a partir d'aquests Jocs, mai va deixar d'estar hissada en tots els estadis on es van celebrar les posteriors olimpíades, que com tots coneixem, consta de cinc cercles entrellaçats que representaven als cinc continents. El blau a Europa, el vermell a Amèrica, el negre a Àfrica, el groc a Àsia i el verd a Oceania.

 

Per a no ser menys que en anteriors Jocs, Anvers també va tenir les seves curiositats i  les seves anècdotes, sent aquesta de la bandera olímpica, potser una de les més significativa.

 

Resulta que un saltador de l’equip americà de natació, en l'especialitat de palanca, el nom de la qual, era Haig Prieste va fer una aposta amb alguns companys del seu equip, dient que seria capaç de dur-se la bandera olímpica, que onejava en el més alt de l'estadi, cap el seu país, aposta que va guanyar.

 

Aquest esportista, vuitanta anys més tard, ja amb una avançada edat, propera als 100 anys, va ser portador de la Torxa Olímpica, en els “Jocs de Atlanta de 1996”, però el fet anecdòtic ve donat, quan quatre anys més tard, en els “Jocs de Sydney del 2000”, aquest mateix esportista prop dels 104 anys d’edat, va fer lliurament d’aquella bandera que amb tant zel va guardar Pierre de Coubertín, al President del CIO, durant la Cerimònia d'Inauguració.

 

Aquesta bandera es possiblement la original, malgrat que ja en els Jocs d’Atenes de l’any 1896, va haver una d’enlairada, al l’Estadi de Marbre del Panathenaikos. Aquest símbol olímpic esta exposada actualment, al “Museu Olímpic de Lausanne”, com un dels records més entranyables, del moviment olímpic, de la Era Moderna.

 

ALTRES FETS HISTORICS D’AQUESTS JOCS

 

Igualment per primera vegada es va realitzar el jurament olímpic, que en representació de tots els esportistes participants, va córrer a càrrec de l'esportista belga Víctor Boin, especialista en esgrima, anunciant els “VII Jocs Olímpics”, que en realitat haurien d’ésser els sisens, però per una decisió del CIO, aquest organisme malgrat la suspensió dels de Berlín l'any 1916, sempre es comptabilitzaria en la seva cronologia de cada quatre anys, com si s'haguessin celebrat, la qual cosa també va succeir, per l'esclat de la “Segona Guerra Mundial” en 1940, quan prèviament ja havien estat atorgats a Hèlsinki, sense poder celebrar-se.

 

També per primera vegada va sonar l'himne olímpic, que no seria oficial fins a l'any 1956, com així mateix , una solta de coloms missatgers, que volant en diferents adreces, eren portadores d'un Missatge de Pau, per a tots els països del món.

 

EL REMODELAT ESTADI D'ANVERS

 

Cerimònia de Inauguració dels Jocs Olímpics d’ Anvers en 1920

Cerimònia de Inauguració dels Jocs Olímpics d’ Anvers en 1920

 

MISCELANIES OLÍMPIQUES D'AQUESTS JOCS

 

Aquests Jocs sempre es recordaràn, tant en el seu aspecte esportiu com ciutadà, pels contrastes i les seqüeles que va deixar el passat període bèl•lic. L'estadi es va reconstruir, amb la instal•lació de dues noves tribunes de fusta, molt usuals en aquella època, l'aspecte de les qual era molt similar, a moltes de les actuals, el mateix que en els altres recintes esportius, on es celebrarien els diferents esdeveniments, d'aquests Jocs.

 

Però sempre amb el trist contrast, del que un podia visualitzar, al sortir d'aquests recintes al final de les proves, on gairebé tot eren edificis en ruïnes, trinxeres derruïdes, filats trencats, deixalles bèl•liques pels sòls, que entre altres calamitats, eren el cruel testimoniatge de les seqüeles, que va deixar aquest infernal enfrontament, en aquesta i bella e històrica ciutat belga.

 

ELS GRANS PROTAGONISTES D'AQUESTS JOCS

 

Entrant a comentar el merament esportiu, el primer que ens ve a la memòria, és la imatge inesborrable d'un gran atleta finlandès de ulls blaus, que respon al nom de Paavo Nurmi, conegut com el “atleta volador” guanyador de tres Medalla d'Or en aquests Jocs, pels seus triomfs en els 5000 metres, camp a través individual, i camp a través per equips. Sense sortir de l'esport atlètic, s'hauria d'assenyalar que Finlàndia, va ésser el país revelació aconseguint, un total de 30 medalles d'or, 13 de plata i 8 de bronze, sent en atletisme, on més ors aconseguiria al guanyar en 11 d'ells.

 

Hennes Kolehmainen, entrant a l’estadi finalitzant la seva agònica marató

Hennes Kolehmainen, entrant a l’estadi finalitzant la seva agònica marató

  Uns anys més tard després dels “Jocs d'Estocolm de 1912” altre finlandès Hannes Kolehmainen, una vegada finalitzats aquells Jocs, va traslladar el seu habitatge a Estats Units, des d'on va ser reclamat per la seva federació, per a acudir a aquests d'Anvers, ja gairebé en l'epíleg de la seva activitat competitiva, amb 31 anys d'edat, prèvia una exhaustiva revisió mèdica, va acceptar prendre part en el marató, on en una agònica carrera va guanyar la medalla d'or, quan a punt va estar de ser passat, pel estonià Lossman, que va arribar per darrere d’ell, a tant sols 13 segons, després d’haver liderat la cursa netament destacat, des de el quilòmetre  35, amb un avantatge, més que suficient per guanyar, però l’esgotament final, era tant patent, que quasi li fa perdré aquest guardo d’or, pel qual tant va lluitar durant la cursa.

 

Altres guanyadors finlandesos van ser, el gran llançador de javelina Jonni Myyrá, especialitat regna en el seu país. Un altre medalla d’or finlandès, va ser Ville Porhola, en llançament de pes, al qual varen seguir, el discòbol Elmer Niklander i el saltador de triple salt Vilho Tuulos, ambdós del mateix país, i amb idèntica medalla daurada.

 

El británic Albert Hill, guanyador dels 800 i 1500 m

El británic Albert Hill, guanyador dels 800 i 1500 m

Per primera vegada en la seva història Finlàndia, va poder realitzar la desfilada inaugural, darrere de la bandera del seu propi país, independent de la Unió Soviètica, de la qual ja havia aconseguit la seva independència, deixant de ser un Ducat , per la qual cosa, ja va haver les seves diferencies  en els anteriors “Jocs d’Estocolm de 1912”, on va ésser obligada a realitzar la seva presentació, darrere de la bandera de l’equip soviètic.
Un altre atleta destacat va ser l’anglès Albert Hill, doble guanyador a les proves de mig fons, com així mateix, el gran velocista dels Estats Units, Charles Paddock, un dels més grans referents d’aquesta prova.

 

També com una novetat d’aquesta olimpíada, va radicar en la “marxa atlètica” , ha on per primera vegada, va fer la seva aparició en uns Jocs Olímpics,  l’italià Ugo Frigeiro, va assolir un doble triomf, en els 3000 i 10000 metres, realitzant  les seves últimes voltes a la pista, acompanyat pels sons de la banda de música, situada dintre del propi estadi.

 

DOS IL•LUSTRES CAMPIONS OLIMPICS

 

La nedadora USA, Ethelda Bleibtrey L’italià Ugo Frigerio

La nedadora USA, Ethelda Bleibtrey

L’italià Ugo Frigerio

 

En natació va destacar poderosament l'americà d'origen hawaià Duke ”Paoa” Kahanamoku, que va aconseguir la medalla d'or en els 100 metres lliures, amb una marca de 1,00”4, que representava un nou record mundial i olímpic. Aquest fantàstic nedador va revalidar el seu títol aconseguit a “Estocolm en 1912”, assolint alhora, convertir-se com el medallista de més edat, amb 30 anys, en aquesta clàssica distància. Altra mítica campiona en aquest mateix esport va ésser, la nedadora americana, Ethelda Bleibtrey, guanyant les tres proves que va participar, amb sengles plusmarcas mundials i olímpiques, en 100 metres lliures amb 1,13”6, com així mateix en 300 metres lliures i el relleu de 4 X 100.

 

Un altre esportista que va marcar una fita en aquesta olimpíada, va correspondre a un altre italià, Nedo Nadi, que va guanyar en cinc, de les sis proves d’esgrima, en les quals va participar.

 

CURIOSITATS  I  ANÈCDOTES OLIMPIQUES

 

La piscina olímpica dels Jocs d’Anvers

La piscina olímpica dels Jocs d’Anvers

Una nedadora americana, Aileen Rigen, de 13 anys d'edat saltadora de trampolí, va ser considerada com la més jove esportista femenina, en guanyar una medalla olímpica. Però si ens remetin al més jove esportista olímpic, ens trobarem amb el jove timoner en rem, de l’equip a quatre holandès, guanyador de la medalla d'or en els “Jocs de París de 1900”, el nom del qual mai es va poder saber, com tanmateix la seva edat atès que va desaparèixer sobtadament, sense poder-lo localitzar. Sols es recorda, que va dir que tenia 12 anys d'edat.

 

Però si parlem dels esportistes més joves, també caldrà fer-lo, amb els més llongues, que aquest sí, respon al nom de Oscar Swahn, el tirador suec, amb 64 anys d'edat, que ja va guanyar la medalla de argent en tir al “Cérvol en moviment”, la qual cosa ja va aconseguir quatre anys abans, als “Jocs d’Estocolm de 1912”, però assolint la medalla de or en aquell esdeveniment, quan els anglesos la varen incloure per primera vegada, en els seus Jocs.

 

Curiosament en aquests Jocs d'Anvers, es van incloure dues competicions més pròpies d'uns jocs d’hivern que no d'estiu. Van ser dos esports, que encara hi ha el dubte, si van ser oficials o d'exhibició, encara que predomina la primera versió.

 

Es tractava de l'hoquei sobre gel i del patinatge artístic. Aquestes dues competicions es van celebrar en el “Palace du Glasse” davant d'uns 600 espectadors VIPS, que van ser convidats a un sopar, amb bon vi, mentre escoltaven els sons d'una orquestra en viu, parapetats darrere d'unes grans vidrieres, per on contemplaven les evolucions dels esportistes sobre la pista de gel. Cal assenyalar que en hoquei Canadà, va guanyar a l’equip dels Estats Units, assolint l'or, mentre en patinatge individual, ho feia la sueca Magda Julin.

 

LA PRESENCIA ESPANYOLA EN AQUESTA OLIMPIADA

 

Per primera vegada Espanya va participar en atletisme amb una representació de 14 atletes: Diego Ordoñez en 100 i 200 m., Carlos Botí en 100m., Carlos Pajarón i Federico Reparaz en 200m., José García Lorenzana en 400m. Juan Muguerza i Diodoro Pons, ambdós en les 5000m. i 10000m., i Ignacio Izaguirre en pes. Tots els atletes van ser eliminats tot just començar. Els millors van ser Fèlix Mendizábal que va arribar cinquè en la seva semifinal, i el català Luis Meléndez, cinquè en una  sèrie, per poder passar a la final dels 10000m. marxa, amb la qual cosa es va convertir com el primer finalista espanyol, en uns Jocs Olímpics, però es va veure obligat abandonar per una indisposició.

 

Fèlix Mendiazábal

Fèlix Mendiazábal

En els esports d'equip Espanya, va competir en futbol, polo i waterpolo, guanyant  els dos primers les             medalles d’argent, al vèncer en futbol, als Països Baixos per 3 a 1 , per l’argent o bronze i en polo a la             selecció d'Estats Units, pel resultat de 13 a 3, mentre que en waterpolo, Espanya va resultar perdedora davant       la Gran Bretanya, per l'engruixat resultat de 9 a 0, essent eliminada.

 

En les altres quatre competicions que va participar el nostre país, el més destacat ho va aconseguir el tennista Manuel Alonso que va acabar en cinquè lloc. Els altres resultats van ser molt pobres, no podent passar ningú en natació, de les primeres sèries, mentre que en tir amb revòlver per equips a 30 metres, és va acabar en sisena posició, mentre l’altre equip, amb arma de guerra, tombats en el sòl a 300 metres, es va classificar en setena posició.

 

EL FONDISTA MES GRAN DE TOTS  ELS TEMPS

 

El mìtic Paavo Nurmi en Anvers,  el any 1920

El mìtic Paavo Nurmi en Anvers,  el any 1920

 

Campions olímpics
100 metres Charles Paddock 10”8 EUA
200 metres Allen Woodring 22”0 EUA
400 metres Beuil Rudd 49”6 RSA
800 metres Albert Hill 1,53”4 GBR
1500 metres Albert Hill 4,01”8 GBR
3000 per  Equips Estados Unidos 10 punts EUA
5000 metres Joseph Guillemot 14,55”6 FRA
10000 metres Paavo Nurmi 31,45”8 FIN
Marató H. Kolehmainen 2h.32,35”8 FIN
110 m.  tanques Earl Thomson 14”8 CAN
400 m.  tanques Frank Loomis 54”0 EUA
3000 obstacles Percy Hodge 10,00”4 GBR
Camp a  través Paavo Nurmi 27,15”0 FIN
Alçada Richmond Landon 1.93 EUA
Perxa Frank Fos 4.09 FIN
Llargada William Petterson 7.15 SWE
Triple  salt Vilho Tuulos 14.50 FIN
Pes Ville Porhola 14.81 FIN
Disc Elmer Niklander 44.69 FIN
Martell Patrick Ryan 52.87 EUA
Javelina Jonni Myyrá 65.78 FIN
4 X 100 Estados Unidos 42”2 EUA
4 X 400 Estados Unidos 3,22”2 EUA
Cros per  equips Finlàndia 10 punts FIN
3000 m. marxa Ugo Frigeiro 13,14”2 ITA
10000 m. marxa Ugo Frigeiro 48,06”2 ITA
Decathló Helge Lovland 6804 NOR
Penthaló Eero Lehtonen 14 punts FIN
Pes 56  lliures Patrick MacDonald EUA
Tracció a Corda Finlàndia 10 punts FIN

 

LA MEDALLA PELS VENCEDORS  OLÍMPICS

 

 

Fonts d’ informació:

 

Recerca per Internet

Arxius de la  RFEA

Documentació pròpia

Arxius de l’AEEA

Llibres de l’IAAF

 

Març de 2010