ELS IX JOCS OLÍMPICS D'ÀMSTERDAM DE 1928

 

EL LLEGAT D'ALICE *MILLIAT

 

Aquests Jocs de Amsterdam, seran recordats sempre, com el triomf definitiu de les dones, en la seva lluita per aconseguir la glòria i la credibilitat atlètica. El seu anhelat somni, de pujar a un pòdium olímpic, es va fer realitat en aquesta inoblidable olimpíada, recordant alhora, que aquest era el primer pas, del molt i bo, que encara els quedava per recórrer.

És a partir d'aquest moment, quan la llavor sembrada, per la inoblidable Alice Milliat, gran capdavantera i artífex principal de les seves reivindicacions, comença a germinar posant fi, a la injustícia més gran de la història del nostre atletisme femení.

No sols va haver de lluitar, amb Pierre de Coubertin i el seu successor, el belga Henri de Baillet-Latour, sinó fins i tot, amb el mateix Papa Pius XI, que va criticar les evolucions inhumanes, segons ell, de les dones en proves superiors als 200 metres, però Alice va seguir cap endavant, fins a aconseguir aquest objectiu.

Aquesta etapa sempre es recordarà, com en infinitat de vegades s’ha dit, com la més vergonyosa de la nostra història atlètica, on no solament es va intentar submergir a les nostres atletes, en el pou més profund de la denigració i l'oblit, sinó fins i tot, amb les frases més injurioses i vexatòries que una esportista pot escoltar, provenint tant dels mitjans de comunicació, com d'alguns dels rancis entorns socials, d'aquella època.

 

ELS JOCS QUE MODERNITZEN L'OLIMPISME

Henri Baillet-Latour
Henri Baillet-Latour

Holanda, que intentava per tercera vegada, ser seu d'uns Jocs Olímpics, va haver de fer un gran esforç, tant governamental com a econòmic, atès que les seqüeles de la passada contesa bèl·lica, encara eren patents en totes les esferes del país.

Els holandesos que sempre han tingut fama de bons negociadors, van saber resoldre de forma positiva aquesta difícil situació, oferint al món uns Jocs, que sempre seran recordats, com un dels millors d'aquesta primera meitat del Segle XX.

Evidentment, tota la ciutadania va col·laborar dins de les seves possibilitats, perquè aquest projecte tingués un record inoblidable, quan en el futur es parlés, que en els Jocs de Amsterdam-1928 va ser, on va començar i es va consolidar, l’atletisme olímpic femení, després de molts anys de lluita,  per assolir aquest aquests anhelat desig.

No hi ha dubte, que després de les perfectes organitzacions, dels Jocs d'Estocolm en 1912, d’Anvers en 1920 i París en 1924, el llistó per a la capital holandesa, estava situat bastant alt, però com queda reflectit, l'èxit va superar totes les previsions. S'ha de conèixer que a més de les precarietats econòmiques, també existia les divergències, entre el COI i els organitzadors, pel controvertit tema, de l’esmentada presència   femenina.

Històric moment, del primer Jurament d’Atletes, a uns Jocs Olímpics, a càrrec de l’esportista belga Victor Bouin

Històric moment, del primer Jurament d’Atletes, a uns Jocs Olímpics, a càrrec de l’esportista belga Victor Bouin

Per primera vegada la desfilada inaugural, dels equips participants, estava encapçalat per la delegació de Grècia, bressol de l'olimpísme i seu dels primers Jocs Olímpics de l'Era Moderna a Atenes de1896, essent el país organitzador, qui tancaria en últim lloc, aquesta presentació, com ve succeint des de llavors, en totes les cites olímpiques.

Igualment per primera vegada es va efectuar, l'encès del pebeter, amb la flama encesa i portada per relleus, des de la Vall d'Olimpia, fins a l'estadi, on va romandre viva, durant tot el curs dels Jocs.

Així mateix Amsterdam, va ser l'escenari on es va realitzar per primera vegada, el jurament dels atletes, en la persona de l'esportista belga, Victor Boin, un destacat especialista en esgrima i waterpolo, envoltat per tots els banderes dels països participants.

Cal fer constar, que després de més de 16 anys d'absència, a causa del esclat de la “Primera Guerra Mundial”, varen  ser acceptades com un gest de bona voluntat i senyal de pau, les delegacions d'Àustria i Alemanya., considerades presumptament com a culpables, d'aquest trist episodi. Aquesta decisió va ser molt aplaudida, per part de tota la família olímpica, més preocupada per preservar els valors olímpics, que no airejar d’altres.

Aquesta va ser una de les últimes decisions, del recuperador dels Jocs, el francès Pierre de Fredy, Barò de Coubertín, absent d'aquests esdeveniments a causa d'una malaltia, però ja substituït, en el seu moment, pel belga Henri de Baillet-Latour.

No estarà de més dir, que Alemanya va saber aprofitar molt bé aquesta invitació, per aconseguir 31 medalles, 10 de les quals, varen ser d'or. La delegació alemanya va ser la segona,  mes llaurejada, darrere de EUA, màxim guanyador de guardons, en aquests Jocs.

L'ATLETISME FEMENÍ ALS  SEUS PRIMERS JOCS

L’americana  Elizabet Robinson, primera campiona olímpica de la historia

L’americana  Elizabet Robinson, primera campiona olímpica de la historia

La gran signatura pendent del moviment olímpic, que ningú volia afrontar, era acceptar d'una vegada per sempre, la presència de les dones, competint en uns Jocs, simultàniament amb els homes, a la qual cosa es negava a reconèixer, el propi Comitè Olímpic Internacional.

 

Però donada la gran pressió rebuda, per tots els estaments esportius i socials, el CIO no va tenir més remei que claudicar, acceptant  incloure en el programa olímpic, cinc proves per a les dones, com un indici de bona voluntat, però sense el convenciment, del que realment pensaven.

Aquestes proves van ser, els 100 metres llisos, salt d’alçada, llançament de disc i relleus de 4 X 100, sent totes elles acceptades de bon grau, cosa que no va succeir amb els 800 metres.

De totes maneres, aquesta decisió final de programar aquesta prova, va tenir una forta polèmica entre el CIO i els organitzadors, atès que entre els uns i els altres, no hi havia un consens majoritari, per anunciar-la com a prova olímpica.

Coneixedors d'aquests dubtes, el clam general reclamant una cursa de resistència  femenina, va anar augmentant, fins a aconseguir l'èxit esperat, quan la Federació Internacional, decideix acceptar-la, previ advertiment, de que aquesta prova atemptava seriosament a la salut de les atletes.

LA  PROVA MÉS POLÈMICA DE LA HISTÒRIA OLIMPICA FEMENINA

La primera prova olímpica dels 800 metres, als Jocs d’ Ámsterdam-1928, al seu pas, pels primers 400 metres, amb Lina Radke-Batschauer (762) guanyadora de l’or, al costat de la mítica japonesa Kinue Hitomi,  medalla de argent a la seva dreta

La primera prova olímpica dels 800 metres, als Jocs d’ Ámsterdam-1928, al seu pas, pels primers 400 metres, amb Lina Radke-Batschauer (762) guanyadora de l’or, al costat de la mítica japonesa Kinue Hitomi,  medalla de argent a la seva dreta

La presència d'onze participants, no totes especialistes d'aquesta distància, procedents de diverses nacionalitats, va ser en certa forma, com un “Bumerang” per a elles mateixes, a la vegada que un sedant per a la IAAF, atès que efectivament, l'arribada d'aquesta prova, va ser molt dramàtica, amb les atletes extenuades, esteses en el sòl, precisant de l'auxili dels serveis sanitaris, per ajudar-les en la seva recuperació.

Aquesta escena que mai va haver de succeir, va caure com a aigua beneïda, per als oportunistes de torn, per tirar encara més llenya al foc, en aquest controvertit tema de la paritat de gènere.

L'endemà, un acreditat periodista, el nom del qual no val la pena esmentar, va saber treure fruit d'aquesta imatge, amb un contundent comentari, el titular del qual deia, “Ahir, allà baix van córrer 11 desgraciades dones, cinc de les quals van abandonar abans del final, i altres cinc, es van desmaiar tan aviat van creuar la meta”.

La medalla d'or d'aquesta comentada i controvertida, prova, va ser per a l'alemanya Lina Radke-Batschauer, guanyadora amb una marca de 2:16,4/5  homologada i reconeguda oficialment, com a primera plusmarca olímpica i mundial.

 

No obstant aquest reconeixement oficial, la desorientació que aquestes escenes va produir, entre els tècnics atlètics i part de l'opinió pública, va ser tan gran, que el propi president del CIO, Henri de Baillet-Latour, prenc la decisió de suspendre immediatament, qualsevol prova superior als dos hectòmetres, per la qual cosa es va haver d'esperar 32 anys, per poder contemplar les evolucions olímpiques femenines.

 

Aquest afortunat dia, va arribar amb motiu dels Jocs de Roma de 1960, on la casta de les dones, va tornar a demostrar del que eren capaces de realitzar, sobre distàncies superiors, com eren les programades a la capital italiana. A partir d'aquest instant, elles no van deixar de lluitar, per aconseguir el seu objectiu, que no era d’altre, que poder assolir, igual que els homes, la seva oficialitat a totes les proves olímpiques, inclosa la marató.

No estarà de més dir, rebobinant en la memòria, que la marca de Lina Radke-Batschauer, es va mantenir inamovible, durant 16 anys, sent la sueca Anna Andersson, qui després de rebaixar-la, en tres anteriors ocasions, la va fixar finalment, en un topall de 2:13,8 assolit a Estocolm, el dia 30 d'agost de 1945.

LES ALTRES CAMPIONES OLIMPIQUES D’ÁMSTERDAM

 

En aquests Jocs van haver-hi unes altres grans campiones, com la polonesa Halina Konopacka, guanyadora de la prova del disc, aconseguint una distància de 39.62 metres. Aquesta atleta gaudia d'un merescut prestigi a Polònia, on era considerada com una de les atletes més completes, i l'exemple a seguir per a les noves promocions femenines.

Una altra destacada guanyadora, va ser la canadenca, Ethel Catherwood, una atleta molt versàtil en diverses disciplines, que en aquesta ocasió, va guanyar la Medalla d'Or, en salt d'alçada, amb una marca de 1.59 metres, executant una tècnica molt habitual en aquells temps. El conegut salt, amb l'estil de les “tisores”.

Igualment per primera vegada, els relleus van tenir la seva presència en un esdeveniment olímpic, amb la victòria de l'equip de Canadà en 4x100, on el quartet format Fanny Rosenfeld, Ethel Smith, Florence Bell, Myrtle Cook, es van portar cap el seu país, la Medalla d'Or, amb el temps de 48,2/5, que superava el seu propi rècord olímpic, establert un dia abans, en aquestes mateixes pistes, amb una marca de 49,3 seg.

La canadenca Ethel Catherwood La polonesa Halina Konopacka

La canadenca Ethel Catherwood

La polonesa Halina Konopacka

 

CURIOSITATS I  ANÈCDOTES OLÌMPIQUES

 

La pista d'atletisme i escenari de tot el Cerimonial dels Jocs, va ser inaugurada tan sol 48 hores després, d’haver finalitzat les obres, no podent-se fer el mateix, amb la pista d'escalfament, per la qual cosa, cada esportista ho realitzava on podia.

Cal assenyalar, que a més de la lentitud de les obres, pels problemes econòmics, els organitzadors van voler construir, paral·lelament amb la pista de cendra, un velòdrom amb pis de ciment, on es realitzarien les competicions de ciclisme. Aquest estaria situat, exactament, entre la pista d'atletisme i les graderies. de l'estadi.

Com gairebé sempre succeeix en totes les olimpíades, en aquestes també van haver-hi les seves coses curioses i anecdòtiques. Una de les més destacades, va ser veure pujar al pòdium de guanyadors per primera vegada, a un membre de la reialesa europea, en la persona de Olaf V de Noruega, per recollir la Medalla d'Or, com a guanyador de l'especialitat de vela, èxit que va compartir, amb els altres sis components de la tripulació.

En la més clàssica i emblemàtica prova, de tots els Jocs, com es la marató, el vencedor va ser l'algerià francès, Mohamed Boughera El Quafi, obrer d'una coneguda fàbrica d'automòbils a França, que es va imposar sense massa dificultats, amb un temps de 2h. 32, 57, davant del xilè Manuel Plaza, al principi suplent del seu equip, però sorprenent guanyador de la Medalla de Plata, primera en la història olímpica de l'atletisme xilè.

Mohamed  Boughera el Quafi

Com ja va succeir amb algun altre campió del passat, una vegada deixada la competició, M. Boughera, que va ser l’ únic francès en guanyar una medalla olímpica, va tornar al seu país d'origen Alger, sumit en la més profunda misèria, morin als 60 anys d'edat, quan una bala perduda va impacte en el seu cos, mentre prenia un cafè, en una terrassa de la seva ciutat natal.

També s'hauria de anomenar al més jove de tots els participants, que aquesta vegada, corresponia a una nena italiana, Luigina Giavotti, de tan sol 11 anys i pocs mesos d'edat, la qual va conquistar la Medalla de Argent, en les proves de gimnàstica.

En el torneig de futbol, Uruguai, va aconseguir per segona vegada consecutiva l'or olímpic, en guanyar la final a l'equip d'Argentina, per 2 gols a 1.

També pel que fa a la Vila Olímpica, aquesta va tenir la seva incidència anecdòtica. Sempre supeditats pel dèficit econòmic, els organitzadors van decidir habilitar unes casernes militars, com a allotjament de tots els participants, per la qual cosa van facilitar a tots ells un sac de dormir.

Van considerar que aquesta decisió facilitaria que tots els esportistes, estiguessin més a prop, uns dels altres, sense discriminació de races, credos, ni tendències polítiques, amb la qual cosa  també es reforçaven els valors olímpics. D'aquí va néixer la idea d'habilitar en el futur les Viles Olímpiques, que tots coneixem.

Sobre el particular cal dir que l'equip nord-americà, va preferir pernoctar en tres vaixells de guerra de l'armada dels EE.UU. ancorats en el port, el comandant del qual era el que més tard, seria conegut com el famós General Douglas Mac Arthur, l'heroi de la Batalla del Pacífic, de la Segona Guerra Mundial.

Però les incomoditats, i l'enrenou continu que es registrava en aquest port, va provocar que la delegació americana, es veiés obligada abandonar el vaixell i buscar un nou allotjament, en un lloc més tranquil.

Una altra anècdota la va protagonitzar, la nedadora alemanya Hilde Schrader, quan en sonar el xiulet de partida, per a la prova de 200 braça, se li va trencar el vestit de bany, deixant un pit a la vista de tots. Va ser tanta la vergonya que va sofrir, que va voler sortir al més aviat possible de la piscina, per la qual cosa no va tenir més remei, que nedar el més ràpid que podia. Tan de pressa va nedar, que li va portar a guanyar la prova i la Medalla d'Or.

UN ARISTÒCRATA CAMPEON OLIMPIC

 

Recordant anècdotes d'aquests Jocs, va haver una, que van inspirar, la filmació de la pel·lícula “Carros de Foc”, ha on apareix un dels personatges més excèntrics i emblemàtics, en la persona de l'atleta britànic David George Burghley, hereu del Marques de Exeter, guanyador de la Medalla d'Or, en la prova dels 400 m. tanques.

Va succeir en el claustre interior del Trinity Colletge, en Cambridge, l'any 1927, quan per una aposta, aquest futur medalla d'or, va ser el que més metres va realitzar, donant voltes al pati major del col·legi, durant l'espai de temps, que trigaven a sonar les 12 campanes del mig dia, en el rellotge situat, en una de les torres de l'edifici.

L'anècdota ve donada, quan aquesta gesta va ser atribuïda a un altre atleta, en l'esmentada  pel·lícula “Carros de Foc”, el també anglès d’origen irlandès, Harold Abrahams,. per la qual cosa Lord Burghley, ja en una avançada edat, es va negar assistir a l'estrena i projecció de l'esmentada pel·lícula.

Final de 400. tanques amb David G. Burghley al centre
Final de 400. tanques amb David G. Burghley al centre

Un altre curiós detall d'aquest atleta, va ser el fet de trigar 57 segons, vestit amb indumentària de carrer, a donar la volta completa al pont de coberta, del transatlàntic Queen Mary, que també tenia, aquest peculiar ránking, a l'abast de tots els passatgers que desitgessin accedir a ell.

Així mateix se li recorda com el primer atleta, a posar caixes de llumins, damunt de les tanques,  per intentar a tirar-les al sòl amb la cama d'atac, sense tocar les tanques.

Una vegada retirat de l'atletisme d'alt nivell, e investit com a Lord, David George Burghley, va presidir durant 40 anys la “Assossiació d'Atletisme Britànic Amateur” coneguda més tard, com l’IAAF, a la qual va dirigir, durant uns altres 48 anys.

ALTRES DESTACADES ACTUACIONS OLÍMPIQUES

En aquests Jocs de Amsterdam, van tornar a ressorgir i fer patent la seva superioritat en proves de mig fons i fons, els famosos “finlandesos voladors”, repetint les seves victòries d'anteriors olimpíades, a més de el marató, 3000 metres obstacles i decathló.

Gràcies a això, Finlàndia va ser la nació més llaurada, darrere d' EE.UU. en aconseguir un total de cinc medalles d'or, mentre els americans aconseguien vuit també daurades, en el transcurs de les proves atlètiques.

Seguint amb les medalles als guanyadors, l'egipci Ibrahim Moustafá, va tenir l'honor, de ser el primer atleta no europeu, a guanyar la prova de lluita de grecorromana, un fet ìncreible en aquells temps.

 

Així mateix per part del continent asiàtic, es va aconseguir per primera vegada, les medalles d'or, a càrrec del japonès Mikio Oda, guanyador en triple salt i del nedador Yoshiyuki Tsuruta, en 200 metres braça.

Un altre triomf, el primer dels sis consecutius, que aconseguiria en posteriors Jocs Olímpics, va ser l'assolit per l'equip de l'Índia, en jockey sobre gespa, on va exercir un domini absolut, durant molts anys.

En aquests jocs, la diversificació de medalles als guanyadors olímpics, va ser un complet èxit. Entre  un total de 28 nacions, almenys una d'elles guanyaria  una medalla. Aquesta gesta global de medallistes, no es va superar fins a transcórrer, més de 40 anys.

ELS ULTIMS REFERENTS OLIMPICS

 

De Amsterdam, sempre es recordarà, que va ser l'escenari, on es van contemplar per última vegada, les actuacions olímpiques, dels dos esportistes més mítics de la història. Paavo Nurmi, en atletisme i Johnny Weissmuller, en natació, els quals van repetir les seves medalles d'or, d’anteriors olimpíades.

Per al nedador americà, aquesta va ser la última actuació, abans de veure's immers al cinema com a actor, encarnant al famós “Tarzán”, en diverses de pel·lícules, de gran èxit taquiller.

Pel seu costat Paavo Nurmi, guanyador de nou medalles olímpiques, s'ha de dir, que quan pretenia participar en Los Angeles de 1932, se li va prohibir prendre part, acusat d'haver percebut diners, pel concepte de desplaçaments, atès que aquesta compensació econòmica, vulnerava el “status”amateur”, aplicable a qualsevol esportista olímpic.

LA PARTICIPACIÓ DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA

 

La participació espanyola, va tenir com abanderat en la desfilada inaugural, a l'atleta madrileny - guipuscoà, Diego Ordoñez , recordista espanyol en velocitat, i present en les dues anteriors olimpíades, després de la Primera Guerra Mundial. L'equip espanyol va estar compost per 80 esportistes, entre ells 10 atletes, els quals van participar en un total de10 disciplines.

En el que fa referència al nostre atletisme, els nostres atletes van tenir una discreta actuació, sent eliminats tot just començar. La nota més destacada, dins d'aquesta precarietat, va estar en la final directa, dels 10.000 metres llisos, on Arturo Peña, va aconseguir el tretzè lloc, amb un temps de 32:26,6. En els altres esports, les actuacions van ser d'un to mitjà molt discret.

MEDALLA D'OR  PER ALS GENETS ESPANYOLS

L’equip d’Espanya Medalla d’Or, a la prova d’hípica, de salts per equips
L’equip d’Espanya Medalla d’Or, a la prova d’hípica, de salts per equips

L'única medalla per a la delegació espanyola, es va aconseguir en la prova de hípica, en salts per equips, on els nostres genets, tots ells capitans de cavalleria, José Alvarez, Julio García i José Navarro, van proporcionar al nostre país, l'alegria de guanyar l'Or Olímpic, deixant constància de les moltes possibilitats que tenia nostra hípica, per a futurs esdeveniments olímpics.

Campions olímpics
100 metres   llisos Percy   Williams 10.8 CAN
200 metres   llisos Percy Williams 21,8 CAN
400 metres   llisos Raymond Barbuti 47,8 EUA
800 metres   llisos Douglas Lowe 1:51.8 GBR
1500 metres   llisos Harry Larva 3:53,2 FIN
5000 metres   llisos Ville Ritola 14:38,0 FIN
10000   metres llisos Paavo Nurmi 30:18,8 FIN
Marató M. Boughera El Quafi 2h.32,57 FRA
110 m.   tanques Sydney Atkinson 14,8 RSA
400 m.   tanques David Burghley 53,4 GBR
3000 m.   obstacles Torvo Loukola 9:21,8 FIN
Salt d’alçada Robert King 1.94 EUA
Salt de   perxa Sabin W. Barnes 4.20 EUA
Salt de   llargada Edward Hamm 7.73 EUA
Triple   salt Mikio Oda 15.21 JPN
Llançament   de pes John Kuck 15.87 EUA
Llançament   de disc Clarence Niklander    47.32 EUA
Llançament   martell Patrick O’Callaghan 51.39 IRL
Llançament   javelina Erik Lundkvist 66.60 SWE
Decathló Paavo Yrjölä 8.053 p. FIN
Relleus   4 X 100 Equip d’EE.UU. 41,2 EUA
Relleus   4 x 400 Equip d’EE.UU. 3:14,2 EUA
Campiones olímpiques
100 metres   llisos Elizabet Robinson 12,2 EUA
800 metres   llisos Lina Radke- Batschauer 2:18,8 GER
Salt d’Alçada Ethel Catherwood 1.59 CAN
Llançament   de Disc Halina Konopacka 39.62 POL
Relleus   4 x 100 Equip de Canadà 48,1 CAN

 

LA MEDALLA PELS  GUANYADORS OLÌMPICS

Fonts d'informació:

 

Arxius de la RFEA

Llibres de l’Internacional Athetic Foundation

Arxius de l’Associació Espanyola de Estadístics de Atletisme. (AEEA)

Recerca per Internet

Llibres de l’Europea Athletics

Documentació pròpia

 

Febrer de 2011