ELS JOCS OLÍMPICS DE BERLÍN DE 1936
UNA OLIMPÍADA MARCADA PEL SIGNE NAZI
Els Jocs Olímpics de Berlín de 1936, passaran a la història olímpica, com l'intent del poble alemany, de demostrar al món, la bondat i la força de la classe ària, en contraposició, amb la resta de les ètnies, dels altres països del planeta.
Aquests Jocs, que van ser atorgats al país alemany l'any 1931, va ser l'herència que va trobar el govern d'Adolf Hitler, quan en 1933, va ser designat Canceller Suprem d'Alemanya, el qual ja havia engegat la seva màquina aniquiladora que tènia en ment, per tot allò que tingués un cert origen jueu, que segons els seus criteris, eren la intromissió d'elements externs, que podien danyar els incipients fonaments de la nova política del règim nazi.
A partir d'aquesta designació com a Cap Suprem, es va instaurar una política de segregació racial, mai vista fins llavors, sent expulsats sistemàticament de l'esport, com així mateix de la seva presència en clubs i federacions, a tots els jueus, negres, gitanos, i homosexuals, prohibint-los alhora, accedir a qualsevol recinte esportiu del país. Per si això fos poc, es va ordenar la detenció de totes les persones addictes i integrants dels Testigos de Jehová.
Però el que no sabia aquest delirant personatge, és que el destí li tenia preparada una sorpresa. La designació dels Jocs Olímpics a Berlín, que ja li van ser concedits l'any 1916 i suspesos pel esclat de la “Primera Guerra Mundial”, els hi va trobar damunt de la seva taula de treball, en accedir al seu alt càrrec governamental, quan el objectiu principal, eren els seus anheles expansionistes per dominar Europa.
Aquesta designació, que en principi va suposar un fre inesperat als seus macabres projectes, va suposar així mateix, un recés de pau momentani, per l'oportunitat de poder comunicar al món, mitjançant aquest gran esdeveniment olímpic, els avantatges i grandesa de la política nacional sindicalista, com a eina idònia de govern, que segons ell, haurien d'imitar tots els països.
Com era previst, aquesta designació va motivar en principi, un boicot per no assistir a aquests Jocs, de molts països, entre ells Espanya, que liderats pels Estats Units, rebutjaven participar per considerar que Alemanya, estava infringint l'Esperit Olímpic, per discriminació racial, que segons l'opinió de Jeremiah Mahoney, el veritable instigador d'aquest moviment i president de la Federació d'Atletisme d'Estats Units, vulnerava tots els valors olímpics...
Davant aquesta possible decisió, al govern alemany, no li va quedar una altra alternativa, que modificar el seu organigrama polític i esportiu, tenint present, que tot el poble alemany, desitjava per d’amunt qualsevol argument, tenir aquests Jocs a casa seva.
UNA ENCERTADA DECISIÓ D'ADOLF HITLER
 |
| Joseph Goebbels, conegut com la mà dreta d'Hitler |
Una de les primeres decisions adoptades per Adolf Hitler, va ser anomenar un responsable de propaganda per a aquest esdeveniment, que no va ser un altre, que el seu eficaç Ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, el qual va planificar un perfecte organigrama de treball, fregant la perfecció de lo que ha de ser, l'organització d'un esdeveniment tan important obert a tots els països del món.
Una de les seves principals accions, va ser intentar silenciar al més aviat possible, tots aquells signes i rumors, que parlaven dels sinistres plans de el “Fhürer” que soterradamente, anaven prenent forma, per executar-los en el moment adequat.
Molt de pressa, tot va ser esborrat i desmentit de forma immediata, sent suprimides totes les campanyes antisemites, que havien estat constants, des de l'arribada de el “Fhurer” al poder. La perfecta orquestració, va donar els seus fruits, atès que tot va quedar eliminat en un obrir i tancar d'ull, amb la ajut de la Gestapo, la guardia secreta del “Tercer Reich”.
 |
| Un bulevard a Berlín en les vigílies dels Jocs |
Van ser precisament les joventuts hitlerianas, les mateixes que des d'un principi ja havien envaït tots els carrers i racons del país, amb campanyes racistes, pòster i altres rètols propagandistes, amenaçant a la comunitat jueva, lo qual feien presagiaven autentiques atrocitats contra la mateixa Ells sempre fidels als dictats de Hitler, van ser els encarregats de deixar-ho tot net i sense cap besllum d'amenaça contra ningú, perquè els ulls dels visitants vinguts de qualsevol racó del món, solament poguessin observar, la perfecta organització dels Jocs Olímpics.
Malgrat que l'elecció d'Alemanya, va ser decidida l'any 1931, sota la presidència de l'americà Avery Brundage, president del CIO, la designació definitiva, no es va decidir fins el congrés celebrat a Barcelona, en 1933, presidit llavors, pel belga Henri- Baillet-Latour, que va fer valer la seva versió personal, després d'escoltar a les autoritats alemanyes, de la certesa que el canvi polític alemany, ja era una realitzar, que implicava a més a més, amb tot el respatller de la ciutadania alemanya.
Tan convençut va sortir d'aquesta entrevista el president del CIO, que no va dubtar a afirmar, que solament Berlín en aquell moment, era el marc idoni, per garantir, no solament una gran organització esportiva, sinó també, l'èxit assegurat d'assistència de públic. Aquest va ser el primer pas positiu, que és van apuntar els membres del comitè organitzador, per poder convèncer a tots els països del món, per assistir a la cita de Berlín.
BERLIN PRESENTA LA SEVA IMATGE MÉS PERFECTA
 |
| L’actriu Marlene Dietrich, reina del “glamour” alemany |
Eren els temps de la modernitat alemanya, quan Berlín era l'epicentre comercial i financer de totes les activitats industrials i econòmiques del país, i on se centrava tota la voràgine de la frenètica vida nocturna berlinesa.
Els seus famosos cabarets, oberts als més espectaculars esdeveniments, eren un punt d'atracció per a tots els visitants. Era l'època de furor de el “charleston”, en els més rutilants músic hall, de la ciutat, on les més destacades “starlets” de el varietté, encapçalaven les cartelleras d'aquest món de la faràndula, proporcionant tot aquell “glamour”, de la qual sempre va presumir la capital berlinesa.
Estem parlant dels feliços anys 1930, on tota Alemanya, una vegada aparcat el preocupant tema polític, l’única cosa que tenien en ment, era que arribés al més aviat possible, l’instant de l’ inauguració dels Jocs Olímpics, convençuts totalment, que serien el millor aparador, on es podien mostrar al món, per vendre les excel·lències i la bonança de la nova política del govern nazi.
Però encara hi havia més. Era l'època, on emergia amb tota la seva brillantor, la més famós estel del cinema mundial, la idolatrada Marlene Dietrich, on els sons de la seva famosa cançó “Líli Marleen” que va ser injustament qualificada, com un missatge dictat pel nou govern alemany. Però que no tothom, creia que fos així. Sols era una preciosa cançó del dia molt popular, que tots coneixien.
UNA PERFECTA ESTRUCTURACION ESPORTIVA
Com gairebé sempre, els aspectes referents a l'esport, unes vegades eclipsen als polítics, i en uns altres són els polítics, els que enfosqueixen a l'esportiu. En aquests memorables Jocs, estaven en dubte els dictats de Hitler.
 |
| Adolf Hitler, presidint la ceremonia de Obertura, del Jocs de Berlín de 1936 |
Un era la seva lluita racial i antisemita, i per l'altre, voler demostrar al món la capacitat organitzativa de la nova doctrina nazi.
En el primer d'ells, no hi ha dubte que Alemanya, es va apuntar un gran èxit, en aconseguir ser el país que major quantitat de medalles va assolir, com en l'apartat d'organització, que va fregar els límits de la perfecció.
Però en el polític la derrota més inesperada i estrepitosa, que ningú podia imaginar, les va sofrir en la seva propi carn, el mateix Adolf Hitler quedant en evidència davant milions de persones de tot el món.
Un sol home, Jesse Owens, d'origen afro-americà, va tirar per terra davant els mateixos nassos de el “Fhürer” tota la seva estudiada parafernalía política de segregació racial, per demostrar amb els seus incontestables triomfs i plusmarques mundials, que la glòria no solament la podien aconseguir els atletes de la raça ària, sinó que estava a l'abast de qualsevol esportista, sense importar la seva procedència, la seva religió, el seu credo i la seva tendència política. Per una vegada, encara que solament fos transitòriament, un sol atleta, va imposar la seva llei sobre les idees de l'home, que aspirava a dominar al món.
ADOLF HITLER VA SABER ENCAIXAR LA SEVA DERROTA
La seva faraònica idea estava a la vista de tots. L'espectacular construcció del millor estadi del món, amb una capacitat per més de 100.000 espectadors, al qual va seguir, adjunt al mateix, la no menys majestuosa piscina de natació, amb una altra capacitat rècord de localitats, per més de 20.000 espectadors, va ser el primer pas per culminar un dels seus objectius, i el marc ideal, per al desenvolupament de les proves de natació.
La culminació de tot aquest treball va tenir el seu cénit, el dia de la inauguració, quan una vegada efectuat la desfilada, i encès el pebeter, els 120.000 espectadors presents, van entonar l'himne alemany “Deuschland, Deuschland, über Alles”, format per un cor, de més de 3.000 cantants, que dirigits per Richard Strauss, van llançar a l'aire al final del mateix, l'estrident crit “Heil Hitler” que va haver d'escoltar-se per tots els confins de la capital alemanya.
En aquests Jocs van intervenir 3.738 homes i 328 dones, que repartits entre 49 equips, van intervenir en 19 esports, fent el acta de Jurament d’atletes, l’esportista alemany. Rudolf Ismaye.
|
| L’imatge del pebeté amb la flama, encesa a les runes de l’antiga Olímpica |
El Cap de protocol dels esdeveniments esportius, va ser encarregat a Carl Diem, un home que mai va figurar en el CIO, però que va lluitar amb gran afany, per recuperar per a Berlín, aquells Jocs de 1916, concedits a la capital alemanya, que sols l'esclat de la Primera Guerra Mundial, va impedir organitzar.
La constància de Carl Diem, va tenir la seva recompensa 20 anys més tard, una vegada va sapiguer impulsar molt be, la candidatura de la capital berlinesa, quan el poder alemany, encara estava a mans de Henrich Brunig.
Una altra d'idea d'aquesta estructuració ideada pels alemanys, va ser portar per primera vegada, el Foc Olímpic, encès en el propi Santuari d'Olimpia, antiga seu dels Jocs de l'Antiguitat, mitjançant relleus, amb més de 5.000 atletes, que travessant set països, van fer arribar la Flama Olímpica, al pebeter del majestuós Estadi Olímpic, on es mantindria encesa durant el curs dels Jocs.
Un altre dels reptes del govern alemany, radicava en tornar a demostrar al món, no solament una organització modèlica, sinó presentar així mateix, una delegació d'esportistes que acaparés el màxim de medalles i esborrarà del pòdium, a tots els atletes de diferents races, independent del país que representaven, com ja queda explicat.
 |
| Jesse Owens i Lutz Lang, en cordial convivència durant el salt de llargada a Berlín de 1936 |
Amb aquesta finalitat les diferents federacions esportives alemanyes, van fer una selecta selecció de participants, als quals el govern els va donar tot el seu suport, possible no regatejant cap tipus d'ajuda, malgrat els rumors, de que algun cop, sobrepassaven, les regles de l’ esport amateur.
El èxtasis d’aquest deliri, va arribar fins a l’extrem, d’haver de triar a l’atleta que representés a la raça ària. L’escollit per tots va ser el saltador de llargada, Lutz Lang, un gran atleta, el qual atresorava tota la bellesa varonil, que de hauria de servir com exemple per a la joventut alemanya.
EL MOMENT MÉS FELIÇ D'ADOLF HILTER EN ELS JOCS
 |
|
L’arribada del últim relleu portant la torxa olímpica, va seu un dels moments culminants dels Jocs, essent l’esportista alemany Fritz Schilgen, el privilegiat en realitzar aquest últim tram, amb la flama encesa, a la Vall de Olimpia |
UNA ACTITUD D'ADOLF HITLER MOLT CONTROVERTIDA
En el transcurs dels Jocs, van succeir una sèrie de fets, que van aixecar infinitat de comentaris de diferent índole, en les quals prevalien les crítiques al Canceller, no totes justes, si entenem que estem parlant del vessant esportiu.
 |
| El gran Jesse Owens, a la sortida dels 200 metres llisos |
Una imatge que va donar la volta al món, va ser la victòria del gran Jesse Owens, guanyador del salt de llargada, per davant de l'esperança blanca i atleta símbol del nazisme Lutz Lanz , amb la marca de 8.06 metres. Es va comentar que veure en el més alt del pòdium a un atleta de color, eclipsant a l'ídol local, que estava un calaix més a baix, com li correspon al segon classificat, va deslligar un furor inconcebible en el “Fhürer” que sempre, segons versions de poc crèdit, va determinar abandonar la llotja, per no haver de contemplar semblant humiliació.
Això no és cert. Moments abans d'abandonar l'estadi, Hitler i Jesse Owens van coincidir en un dels passadissos propers a la llotja, tendint-li la mà, com a felicitació pel seu triomf. Abans va contemplar, com els dos atletes, Jesse i Lutz, donessin junts una volta d'honor a l'estadi, per rebre les ovacions del públic. Posteriorment, com explica el propi Jesse Owens, el govern alemany, el va enviar una felicitació per correu.
Aquest inesperat detall, que ho relata el propi Jesse Owens en les seves memòries, afegeix que l'actitud d'Adolf Hitler, va ser molt més cordial i amable, que la que va tenir amb ell, el propi president dels Estats Units.
En aquells moments el President americà, Franklin Rooselvet estava immers en les eleccions presidencials del seu país, per la qual cosa no va convidar a Jesse Owens, a la Casa Blanca, tal com va fer amb altres esportistes de raça blanca, per rebre la seva felicitació personal per la actuació a Berlín.
El candidat Roosevet, tènia per davant un desplaçament pels Estats del Sud, de marcada tendència racista i una de les seus principals del Ku Klux Klan, lo qual li podia suposar, perdre uns vots que li eren crucials per a la seva reelecció.
El fet d'homenatjar, a un esportista negre a la pròpia Casa Blanca, era un risc que no va voler afrontar. Com es pot observar, en política sigui el país que sigui, tot és vàlid. Però en aquest cas, com pot observar-se, Adolf Hitler, va saber estar molt millor en el seu lloc, que el president americà.
Aquest grandíssim campió de color, que els alemanys, el van anomenar com “el dimarts negre de Berlín” va haver de guanyar-se la vida, realitzant absurds desafiaments amb llebrers, motos, bicicletes autobusos, etc., morint en la més profunda misèria el dia 31 de març, als 66 anys d'edat, a la ciutat de Tucson (Arizona), afectat per un càncer de pulmó. Cal assenyalar que era un empedernit fumador, consumint diàriament un paquet de tabac.
LA COMENTADA ACTITUD D'HITLER DURANT ELS JOCS
Molt s'ha escrit i comentat, que a mesura que els atletes forans, sobretot els de raça no blanca, anaven atresorant medalles, i plusmarques, la ira de Hitler anava en augment arribant-se a afirmar, que va haver d'abandonar la Llotja d'Autoritats, per no haver de contemplar, felicitar i penjar medalles a determinats atletes. Però aquesta opinió no generalitzada, dista molt de ser certa.
Realment aquests comentaris estaven fora de lloc. Al principi, la qual cosa que veritablement desitjava Hitler, era felicitar i penjar personalment les medalles a tots els vencedors olímpics, cosa que si va realitzar, en les dues primers lliuraments. Però aquest protocol, segons el responsable del festival, retardava considerablement els horaris establerts, per la qual cosa li van suggerir no realitzar-ho, cosa que el “Fhürer” va acceptar immediatament.
Això que pot semblar, com una altra de les moltes anècdotes, que van haver-hi en els Jocs, va ser acceptada pel Cap de l'Estat, que assegut tranquil·lament en la seva butaca presidencial, solament es va limitar a alçar la mà, com un símbol de felicitació per tots les vencedors, als quals mai els va negar la salutació.
ELS MILLORS MOMENTS ESPORTIUS DELS JOCS
 |
| L’americana Helen Stephens, guanyant la final dels 100 metres llisos |
Un altre fet puntual, que va fer història, va venir a continuació. En la delegació americana, integrada en la seva majoria per atletes de raça blanca, també van tenir cabuda, altres deu atletes de procedència afro-americana, els quals guanyant un total de 7 medalles d'or, 3 d’argent i altres 3 de bronze, van demostrar un cop més al món, que en l’esport tots tenen cabuda per d’amut de qualsevol veto de tipus racista.
Cal assenyalar que per primera vegada, uns Jocs Olímpics van ser televisats en directe, encara que en un àrea molt restringida, de la pròpia capital alemanya, amb una visió no massa perfecta.
Així mateix, es van efectuar més de 3.000 retransmissions radiofòniques, que van comunicar a tots els continents, aquest inoblidable esdeveniment olímpic, que tanta expectació va aixecar, per les circumstàncies ja descrites.
 |
| L’atleta alemanya Dora Ratjen, era en realitat un home |
Un fet anecdòtic, es refereix a l'atleta alemanya Dora Ratjen, quarta classificada en salt d'alçada, que es va fer passar per dona, quan en realitat era un home.
Aquest fet, es va descobrir en el Campionat d'Europa de 1938 a Viena, quan va aconseguir superar la plasmaria mundial de la prova.
Quan es va tenir constància d'aquesta evidència, immediatament va ser desposseïda de tots els seus registres atlètics. Per la seva banda ella va al·legar, que va haver de canviar el seu nom, obligada per la pressió dels seus superiors i per l'honor de la pàtria.
El seu nom veritable responia a, Henrich Ratjen, nascut a la ciutat de Bremen, un dia del mes d'abril de1916, precisament dos anys abans, que la capital alemanya organitzés aquests Jocs olímpics, que li van ser concedits, però que finalment van haver de suspendre's, per motiu de la “Primera Guerra Mundial”.
Una dels estels de l'atletisme femení, feliçment recuperat, com a esport olímpic, va ser l'atleta americana de raça blanca, Helen Stephens, que va aconseguir dues medalles d'or en 100 metres llisos i relleus 4 x 100, guanyant en la primera d'elles, a l'anterior campiona dels Jocs de Los Angeles de 1932, Stanislawa Walasiewicz, amb una nova plusmarca mundial de 11,5 segons.
 |
| La jove danesa Inge Sorense medalla de bronze als 200 metres braça |
Sempre com en gairebé succeir a tots els Jocs, apareixen inesperadament, les precoçes i grans figures de qualsevol esport En aquests de Berlín, aquest honor li va correspondre a una jove nena danesa, Inge Sorensen, que amb tant sol 12 anys d'edat, va guanyar la medalla de bronze, en els 200 metres braça, tenint a més l'honor, de ser fins a aquell moment, la nedadora més jove de la historia, a pujar a un pòdium olímpic.
En la delegació alemanya i com a signe de bona voluntat, van ser seleccionades dos atletes d'ascendència jueva, en l'especialitat d'esgrima, ambdues en la prova de floret individual, on Helene Mayer i Ellen Elek, van aconseguir sengles medalles d’argent i bronze Això fet va ser considerat, com un acte fictici, de la bona predisposició que tenien les autoritats alemanyes, per admetre a esportistes de qualsevol raça i continent, amb la intenció de deixar en evidència, a tots aquells, que els assenyalaven com inductors de discriminació racial.
De Helena Mayer s'hauria de conèixer, que ja en els anteriors Jocs de Los Angeles, de 1932, va ser proclamada campiona olímpica, en la mateixa especialitat. Nascuda a Alemanya, era filla d'un doctor de medicina d’origen jueu, sent obligada a traslladar-se abans dels Jocs als Estats Units, on residia i estudiava en el Mills College. Posteriorment va ser reclamada, per tornar a formar part de l'equip alemany en aquests Jocs.
 |
| L’alemanya Helen Mayer medalla de argent en esgrima |
Tornant amb l'esport aquàtic, s'hauria d'esmentar, que els nedadors japonesos, van continuar mantenint l'hegemonia, mundial, aconseguint en aquest gran estadi nàutic de Berlín, 9 medalles en homes i una en dones, ha on precisament en l’esmentada dels 200 metres braça, Hideko Maehata, guanyaria amb la marca de 3:03,6 convertint-se en la primera japonesa. a accedir al lloc més alt d’un pòdium olímpic.
La nedadora holandesa Hendrika Mastenbroek amb tres medalles d'or, va ser juntament amb el britànic Jack Beresford, el qual va guanyar la seva primera medalla d’or, després de les seves cinc anteriors participacions olímpiques, a la especialitat de rem, van ser altres, de les figures més destacats dels Jocs.
 |
| L’alemany Alfred Schwarzmann guanyador de 8 medalles a gimnàstica |
Un altre gran protagonista, va ser el gimnasta alemany, Alfred Schwarzmanan, participant en vuit disciplines, guanyant un total de vuit medalles, tres d'or i cinc de bronze, convertint-se en el participant, que més medalles van aconseguir, durant els Jocs.
Per primera vegada en uns Jocs, es va disputar un torneig de pilota a mà, amb equips formats per 11 jugadors,. en camp obert, com a esport demostratiu, no sent reconegut com a olímpic, fins als Jocs de Munich de 1972, però ja, en la modalitat d'equips formats set jugadors.
Entrant en un altre dels esports, que amb el temps aconseguiria un lloc preferent, als a més grans esdeveniments mundials, va ser el bàsquet, que ja va estar present en els Jocs de Sant Louis en 1904, com a esport demostratiu. Aquesta vegada a Berlín va adquirir el rang oficial com a esport olímpic, marcant alhora un fet històric, quan l'equip dels Estats Units, l’inventor d'aquest esport, va guanyar totes les seves encontres, amb uns resultats de més 30 punts d'avantatge, excepte en el partit final, que va guanyar a Canadà pel tempteig de 19 a 8 punts.
A partir d'aquí es va iniciar una ratxa de 64 victòries olímpiques i set títols, fins als Jocs de Munich de 1972, quan va caure davant la Unió Soviètica, per 51 a 50. En aquest primer esdeveniment van participar un total de 23 equips.
UNA PRESUMPTA INTERVENCIÓ PERSONAL DEL RAIS ALEMAN
Una altra presència en els Jocs, corresponia a l'esport del futbol, en el qual va haver-hi els seus més i els seus menys, com succeeix gairebé sempre quan un equip, no sap encaixar una derrota. Això va succeir en un partit que va tenir una incidència, que va donar motiu a molts comentaris.
Tot va succeir durant el partit entre Àustria i Perú, disputat en Munic, on van guanyar els andins, pel resultat de 4 a 2, la qual cosa va enfurir en gran mesura al públic assistent, entre ells al propi “Fhürer”, que recordem, va néixer a Àustria.
Segons sembla es va dir, que va haver-hi agressions i invasió de camp per part dels seguidors peruans, en la seva majoria nacionalitzats alemanys i austríacs, i sempre segons rumors que van circular, Hitler, va fer valer la seva influència, per aconseguir anul·lar aquest partit, i repetir-ho uns dies més tard, cosa que l'equip de Perú, va rebutjar immediatament, tornant al seu país.
En el fons es va comentar, que segons ell, solament un equip format en la seva majoria per persones de diferents ètnies, era capaç d'organitzar un escàndol, com el succeït en aquest encontre. En la final disputada a la mateixa ciutat de Munic, el triomf va correspondre a Itàlia. que va vèncer a la selecció d'Àustria pel resultat de 2 gols a 1.
LA MARATÓ GAIREBÉ SEMPRE TÉ UN PROTAGONISME ESPECIAL
 |
| El coreà Sohn-kee-Chung |
Com en gairebé totes les competicions sobre els 42.195 quilòmetres de la marató, sempre succeeixen fets, que deixen la seva empremta i el seu impacte en la història d'aquesta prova. En aquesta de Berlín, no podia ser menys, quan en el pòdium de vencedors, va ser ocupat per dos coreans, però que oficialment, sol podien participar amb nom i l'escut de Japó.
Corea que des de 1905 era un protectorat del país japonès, situació que va perdurar fins al final de la Segona Guerra Mundial, no podia enviar cap delegació oficial pròpia, no tenint més remei que participar sota la insígnia i la bandera japonesa.
El guanyador absolut va ser Sohn- kee-Chung, atleta que va néixer a la ciutat de Pyongyang, però amb el nom de Kitel-Són, que era la versió japonesa del seu cognom, segons el vocable japonès. Aquest destacat fondista era un guanyador nat, havent vençut entre els anys de 1933 a 1936, en deu dels 13 maratons disputades, sent una figura adorada per tot el poble coreà.
En la competició de Berlín, presenciada per més d'un milió de persones, va sorprendre al món sencer, en guanyar l'or i batre la plusmarca mundial amb un crono de 2h.29,19 tenint com a company d'equip al seu compatriota, també coreà, Shoryu Nan que es va alçar amb la medalla de bronze, amb 2h.31,42, intercalant-se entre ells, l'anglès Ernest Harper, que va arribar amb un temps de 2h.31,23.
Com es pot imaginar-se, estant en plena reivindicació nacionalista, aquest triomf dels atletes coreans, va asseure fatal als dirigents japonesos, que van haver de contemplar, en sonar l'himne japonès en la cerimònia del lliurament de premis, com tot l'estadi posat en peus, va veure als dos atleta coreans amb el cap ajupit, sense voler mirar a les banderes japoneses, quan aquestes eren hissades, en el masteler de l'estadi com a protesta, per la situació política del seu país.
 |
| Casc de la Batalla de Marató |
En tractar-se de la prova més clàssica i llegendària de tot el programa olímpic, el govern alemany els tenien reservada una agradable sorpresa. Al costat de la medalla d’or, es lliuraria al vencedor, un casc grec autèntic de la Batalla de Marató, trobada en un recerca, entre les ruïnes de Olimpia, per l'arqueòleg alemany, Ernst Curtus.
Aquest regal va ser bloquejat per l'entrenador japonès, com a càstig per aquest gest despectiu, quedant el cas en el Museu de Berlín. Van haver de transcórrer més de 50 anys, perquè aquesta joia, de la època dels Jocs de l'Antiguitat, li fos lliurada a Sohn-kee-Chang., que actualment, esta dipositada al Museu de Seül.
Aquest heroi del poble coreà, encara en els Jocs de Seül de 1988, va ser el portador de la torxa encesa per entrar en l'estadi, amb el foc de Olimpia. Una vegada lliurat el relleu, les seves primeres paraules van ser: I ara, que més puc demanar, si el meu somni ja ho he vist realitzat Que més puc demanar...
Doncs sí, li quedava una altra gesta històrica per veure. La de contemplar, amb els seus propis ulls, com un compatriota seu, Hwang Young-Cho, guanyava la medalla d'or en la marató, dels memorables Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, després de haver transcórrer més de 66 anys, de la seva victòria a Berlín, però aquesta vegada, amb la bandera de la seva estimada Corea, hissada en el masteler més alt de l'estadi de Montjuïc.
Va morir als 90 anys d'edat, en el 2002, i és considerat actualment, com una de les personalitats més populars, de la història de Corea.del Sud.
UN PODIUM MOLT CONMEMORADOR DE LA PROVA DE MARATÓ
 |
|
El pòdium triumfador del marató de Berlín, ha on es pot observar a Sohn- kee-Cheng, en el centre, amb el seu compatriota Shoryu Nan davant d’ell, amb el cap ajupit, sense voler mirar la bandera del Japó, en senyal de protesta per motius polítics |
Tan sol unes poques setmanes, després de finalitzats els Jocs, van començar de forma lenta però segura, les persecucions i arrestos, segons els dictats del macabre dictador alemany, la qual cosa corrobora, que el seu projecte aniquilador, de tots els ciutadans d'origen jueu, residents a Alemanya i els seus voltants, era la seva autentica assignatura pendent d’aprovar. Tot l'anterior, va ser una autèntica parafernalia, per desviar l'atenció mundial, d'aquesta estudiada represàlia, que solament podia cabre en el cap, d'un delirant dirigent sense escrúpols, en ple segle XX.
LA COMPLICADA PRESENCIA DE ESPANYA A BERLÍN
Espanya, que en principi també es va adherir al boicot als Jocs, proposat pels Estats Units, opto finalment per seguir la decisió dels països, que en principi es negaven a participar, inscrivint-se, en les disciplines de pentaló modern, hípica, tir, bàsquet i hochey, dubtant fins al límit del tancament d'inscripció, si ho realitza també en atletisme, esport que en aquells anys, estava en un dels seus nivells més baixos. Després de realitzar un esbós de selecció, i un estudi de les seves possibilitats, es va decidir no participar.
És veritat, que malgrat els esdeveniments que s'aveïnaven al nostre país, no eren massa optimistes, els nostres esportistes estaven molt il·lusionats per acudir a la trucada olímpica, fins a l'extrem que alguns components d'algun esport, entre ells la *hípica, van decidir avançar el seu viatge cap a la capital alemanya, sufragant-se de la seva pròpia butxaca, les despeses que tot això comportava.
Tot va succeir un any abans, o sigui en el pre-olimpic de1935, quan varen adquirir a França, els presumptes cavalls, que haurien d'utilitzar els genets espanyols per a aquests hipotètics Jocs. Si volies tenir un, amb una certa qualitat, aquest tenia un cost, que oscil·lava entre les 15 i 20.000 pessetes de l'època, sense quantificar les despeses que porten aparellats, el seu desplaçament i la seva manutenció. Es parla de la compra de 5 cavalls. Tota una autentica fortuna per aquells temps.
La nostra delegació, per desgràcia no va poder estar present en els Jocs de Berlín de 1936, per culpa de l'obligat retorn, motivat per l'esclat de la nostra cruenta Guerra Civil, però el record de la seva breu estada, i el seu precipitat retorn a Espanya, va donar peu a una de les incògnites, que encara avui, ningú a sabut respondre.
Se sap que van tornar tots els genets, però no els seus cavalls. Aquest és el record o l'anècdota de la participació d'Espanya en aquests Jocs. Per saber més informació d’aquest tema, entreu, a (www.elmarcadordejmsurroca.blospot.com).
S'ha de conèixer que abans d'esdevenir aquests successos, Barcelona, era una de les ciutats, que van optar per organitzar aquests Jocs, però en les votacions per triar la seu olímpica, van recaure a Berlín, amb un total de 43 vots pels 16 que va tenir la Ciutat Comtal, que va ser segona en el recompte final.
ANVERS I REVERS DE LA MEDALLA OLIMPICA DE BERLIN DE 1936
 |
|
| Campions Olímpics | |||
| 100 metres | Jesse Owens | 10,3 | EUA |
| 200 metres | Jesse Owens | 20,7 | EUA |
| 400 metres | Archive Williams | 46,5 | EUA |
| 800 metres | Jun Woodruff | 1:52,6 | EUA |
| 1.500 metres | John Lovelock | 3:47,8 | NZL |
| 5.000 metres | Gunnar Hockert | 14:22,2 | FIN |
| 10.000 metres | Ilmari Salminen | 30:15,4 | FIN |
| 3000 m. obstàcles | Volmari Iso-Hollo | 9:03,8 | FIN |
| 110 metres tanques | Forrest Towns | 14,2 | EUA |
| 400 metres tanques | Glen Hardín | 52,4 | EUA |
| Marató | Sohn -Kee-Chung | 2h.29,19 | KOR |
| 50 klm. marxa | Harold Whitlock | 4h.30,42 | GBR |
| Salt d’alçada | Cornelius Johnson | 2.03 | EUA |
| Salt de llargada | Jesse Owens | 8.06 | EUA |
| Triple salt | Naoto Tajima | 16.00 | JPN |
| Salt de perxa | Earle Meadows | 4.35 | EUA |
| Llançament de pes | Hans Woellke | 16.20 | GER |
| Llançament de disc | Kenneth Carpenter | 50.49 | EUA |
| Llançament de martell | Karl Hein | 56.49 | GER |
| Llançament de javelina | Gerhard Stock | 71.84 | GER |
| Decathló | Glen Morris | 7900 P. | EUA |
| Relleus de 4 x 100 | EUA | 39,8 | EUA |
| Releus de 4 x 400 | GBR | 3:09,0 | GBR |
| Campiones olímpiques | |||
| 100 metres llisos | Helen Stephens | 11,5 | EUA |
| 80 metres tanques | Trebisonda Valla | 11,7 | ITA |
| Salt d’ alçada | Ibolya Csak | 1.60 | HUN |
| Llançament de disc | Gisela Mauermayer | 47.63 | GER |
| Llançament de javelina | Tlly Fleischer | 45.18 | GER |
| Relleus de 4 x 100 | EUA | 46,9 | EUA |
Fonts d'informació:
Arxius de l’Associació Espanyola d Estadístics de l’Atletisme (AEEA)
Llistats de l’Association of Athletics Federation
Recerca per Internet
Arxius de la Real Federación Espanyola de l’Atletisme (RFEA)
Hemeroteca de la Biblioteca Nacional de Catalunya
Documentació personal
Apunts del llibre de Conrado Durantez Corral
Juny de 2011