ELS JOCS OLÍMPICS DE HELSINKI 1952

ELS JOCS DE LA RECONCILIACIÓ

 

Després de l'austeritat dels Jocs de Londres, els desenvolupats  a la capital finlandesa, poden considerar-se com una volta a la normalitat olímpica, gràcies a la millora  econòmica experimentada en molts països.

 

Finlàndia,  a la qual ja li van ser atorgats els previstos per a l'any 1940, però que la II Guerra  Mundial va impedir realitzar, va assumir amb entusiasme aquests anhelats Jocs, responent amb una  perfecta organització, amb el suport de totes les institucions del país, i del fervor de tota la ciutadania  que es va involucrats totalment, per demostrar al món, del que era capaç d'organitzar aquest petit país. És un  fet evident que aquests Jocs sempre seran recordats, com un perfecte model d'organització.

 

UNS COMPLICATS ANTECEDENTS

 

En principi la tasca no era massa fàcil, per diverses raons. D'una banda  i en primer terme, encara perdurava el record d'una llarga guerra, que van sostenir durant dècades, Finlàndia  i la Rússia Imperial, la qual considerava al país veí, com un ducat en  les seves ànsies expansionistes, exigint alhora, una àmplia zona del territori finlandès, abans de concedir la  independència, que constantment reclamava el poble de Finlàndia.

 

Es  va donar la circumstància, després de 40 anys d'absència voluntària dels Jocs  Olímpics, que la URSS, decidís el seu retorn a la seu olímpica, precisament  a la capital finlandesa, que encara recordaven els desagradables fets ocorreguts a la capital sueca, en els  Jocs de 1912.

 

Aquest trist record, data de la Cerimònia  d'Inauguració, dels esmentats Jocs d'Estocolm, on precisament Finlàndia, va  ser obligada a desfilar sota la bandera de la Rússia Imperial, conjuntament amb la delegació  russa, la qual cosa va provocar un seriós altercat protocol·lari que va donar la volta al món, per l'actitud  desafiadora dels esportistes finlandesos.

 

Aspecte de l'Estadi d'Hèlsinki, el dia de la Inauguració dels Jocs Olímpics de 1952

D'altra banda  aquests Jocs, que es van desenvolupar en ple període de la “Guerra Freda”, entre els Estats Units  i la URSS, arran de la II Guerra Mundial, va dividir al món en  dues parts bèl·liques i ideològiques, amb les conseqüències de tots conegudes. Però la trucada dels Jocs  d’Hèlsinki, era la ideal per llimar les asprors que encara existien entre el país americà i el  rus.

 

Una dada que corrobora aquest acostament, va succeir en 1951, quan la URSS,  va decidir per primera vegada, crear el Comitè Olímpic Soviètic.

 

LA DECISIÓ DE CONCEDIR ELS JOCS A HÈLSINKI

 

Va ser en la 40º Sessió del Comitè Olímpic, celebrada a Estocolm  el 21 de juny de 1947, quan es va decidir unànimement, que Hèlsinki, seria la seu  d'aquests esperats Jocs, considerats també, com els Jocs de la Pau, on l'esperit olímpic, va  superar les diferències ideològiques que existien entre diversos països.

 

Encès de la torxa en el cerimònia a la Vall Sagrat d’Olimpia

La  Cerimònia d'Inauguració va tenir lloc en el majestuosos estadi d'Hèlsinki,  el dia 19 de juny de 1952, amb la presència del President  de Finlàndia, Juho Kusti Paasikivi, i dels 70.000 espectadors, que van omplir  totalment,  tot l'aforament de l'estadi.Olímpic.

 

El Jurament olímpic  ho va efectuar el gimnasta finlandès Heikki Savolainen. L'oficial dels Jocs, no s'efectuaria,  fins als de Munic de 1972.

 

Els organitzadors  finlandesos van voler oferir al món, el millor espectacle possible, oferint una senzilla, però  molt emotiva cerémonia, el plat fort de la qual, consistia en una carta guardada en la màniga, que sorpresivamente en  el moment oportú, van posar  a la vista de tots els assistents de l'estadi. Contemplar al personatge que feia  la seva entrada a la pista, portant la torxa olímpica, va ser el deliri total, en la seva més pura essència.

 

UN DELS MOMENTS MÉS EMOTIUS DELS JOCS

 

Aquest fet va succeir, una vegada efectuat la desfilada de les delegacions  de 68 països, amb els seus components alineats perfectament en el centre de l'estadi, els quals totalitzaven  uns 4.955 esportistes, entre ells 519 dones.

 

El mític Paavo Nurmi, entrant en l'estadi amb la torxa olímpica

Tots ells  van ser testimonis privilegiats de primera línia, quan en escoltar l'ovació més fragorosa, que mai es va donar  en aquest estadi, quan van contemplar emocionats l'entrada al mateix, de l'atleta més gran de la història  olímpica, el nom de la qual va ser victorejat  per tots els espectadors, que posats en peus, varen provocant  l'èxtasi total d'admiració i fervor al més gran de tots.

 

Aquest atleta no podia ser un altre que Paavo Nurmi, que  als seus 55 anys d'edat, realitzada l'últim relleu, com a portador de la flama olímpica, que encesa en les  ruïnes d'Olimpia, va ser barrejada posteriorment amb una altra, encesa amb el sol de mitjanit,  del nord de Finlàndia. Aquest fet va ser interpretat, com el símbol de la unió, entre els  països del nord i del sud sota el esperit olímpic.

 

Aquest  gran campió, que va arribar a sumar durant la dècada dels anys de 1920, la quantitat 12 medalles olímpiques,  nou de les quals van anar d'or i altres tres de plata, va posseir així mateix, diverses plusmarquistas  olímpiques i mundials, entre les distàncies dels 1500 metres i els 20 quilòmetres.

 

Si  en aquests Jocs va haver-hi un triomfador, aquest sens dubte, va ser Paavo  Nurmi, les gestes del qual, fins al dia d'avui, encara ningú a pogut igualar Aquest acte sens  dubte, va ser el fermall d'or i l'homenatge més emotiu, que ningú podia imaginar al més gran de tots els temps.

 

LA POSADA A PUNT DE LES INSTAL•LACIONS

 

Paavo Nurmi, encenent el pebetè olímpic

Un dels fets que van marcar el curs d'aquesta olimpíada, va ser la tornada  a la mateixa de Japó i Alemanya, excloses en els anteriors de Londres,  per actituds derivades de la II  Guerra Mundial.

 

Aquests Jocs a diferència dels realitzats  a Londres, i amb una economia més sanejada, es van poder construir algunes instal·lacions,  com la piscina olímpica, amb una capacitat de 11.000 espectadors, situada en els limítrofs de l'estadi.  Així mateix es va edificar en Kappy a pocs quilòmetres de l'estadi, una vila olímpica  amb una capacitat per 6.000 esportistes.

 

No obstant els  atletes dels països de l'Est d'Europa, van preferir allotjar-se una mica més allunyats, escollint  la localitat de Ottianhemi, per estar més tranquils i relaxats, sense l’enrenou que  sempre comporta una vila olímpica, encara que els motius, van ser uns altres molt diferents.

 

Un  altre fet digne d'explicar, va ser la remodelació del majestuós estadi,  edificat en entre els anys de 1934 i 37, el major de Finlàndia, on els arquitectes Yrjö  Lindegren i Feréstec Jäntti, van edificar adossat al mateix, una torre de  71.72 metres d'alçada. Aquesta altura, es correspon amb la plusmarca mundial de javelina, que tenia en aquell  moment, el finlandès Matti Jarvinen, amb un mirador en la seva cúpula, per poder contemplar  la panoràmica, més espectacular i bella de la capital.

 

Igualment  amb motiu d'aquest esdeveniment atlètic, es va implantar en l'entrada a l'estadi, una escultura  en bronze de Paavo Nurmi, esculpida per Wäino Aaltonen, que, ningú que visita  aquesta magnífica instal·lació, deixa de contemplar i fotografiar-se al costat d’ella.

 

Sobre  aquest estadi, s'ha de conèixer, que durant la dècada de 1990, es va  efectuar una altra remodelació, per equiparar-ho als més moderns recintes del món, reduint la seva capacitat  de 70 a 40.000 espectadors, amb unes dependències actualitzades, d'acord amb les quals es corresponien, en  aquest final de segle.

 

ELS FETS QUE VAN MARCAR ELS JOCS

 

Cal assenyalar que per primera vegada, després de la revolució bolxevic de  1917, aquests Jocs van acollir per primera vegada, la presència de la Unió de Repúbliques Socialistes  Soviètiques, (URSS) atès que en els Jocs d'Estocolm de 1928,  encara mantenia la seva denominació, com a delegació de Rússia.

 

Una  altra de les notes que van cridar l'atenció, va ser la presència d'Alemanya,  amb dues delegacions. Una era de la zona Oest, mentre l'altra era de l'Est,  fets considerats, com una part invisible de la guerra freda, entre orient i occident.

 

El reverend Bob Richards Medalla d'Or en perxa

Aquestes  decisions, van  deixant un halo de misteri, que va  ser suavitzant-se durant el curs de les competicions, com ho prova el gest de uns atletes de la URSS,  portant a coll, al vencedor de la prova de perxa, el reverend pastor americà Bob Richards,  després de rebaixar la marca mundial de l'especialitat.

 

Los Estats Units va assolir, el primer lloc del medaller, amb 76 medalles, no  és menys cert que URSS, va estar molt prop d'ells amb una collita de 71 medalles, consegüent  a més una fita històrica, en vèncer en totes les disciplina de gimnàstica per equips, ratxa que va durar  fins a l'any 1991, quan es va dissoldre la Unió Soviètica, per recuperar el seu antic i actual  nom de Rússia.

 

També pot considerar-se,  com un fet digne de recordar, que per primera vegada Estats Units i la URSS, es  van enfrontar en una final d’un torneig olímpic de bàsquet, amb una justa victòria dels americans  per 36 a 25 en un partit molt igualat i sense cap tipus d'accidents.

 

Queda  molt clar que l’esperit olímpic, va superar i desmitificar moltes asprors ideològiques pròpies  de l’època.

 

ELS DOS GRANS PROTAGONISTES ESPORTIUS

 

Emil Zatopek, seguit pel francés Mimoun i de l’alemany Schade, als 10.000 metres

Com sol succeir en tots els esdeveniments olímpics, aquests sempre deixen  una estela  de grans actuacions esportives, que amb el pas del temps, solen convertir-se en inoblidables referents,  encara que avui desgraciadament en la majoria dels casos, passen inadvertits, pel concepte que actualment  es té del nostre esport. 

 

Aquest és un dels motius,  que més m'activen per parlar del que va succeir, abans de nosaltres, i en homenatge a un esport net i sense  taques, ha on molts d'aquests participants presents en els Jocs d'Hèlsinki,  com d’altres anteriors, sempre tenen que ésser  recordats i admirats, per totes  les actuals generacions d’atletes.

 

És  difícil començar aquesta cronologia d'actuacions rellevants, però sens dubte,  una de les quals va marcar una fita en aquests Jocs, va ser indiscutiblement, el txecoslovac Emil  Zatopek, conegut amb l'àlies de “la locomotora humana” que ja en els anteriors  Jocs Londres, va deixar l'empremta de la seva gran qualitat., en guanyar l'or i la plata en  les proves de fons en pista.

 

Aquest extraordinari atleta,  a part dels seus èxits ja assenyalats, va deixar un referent a Hèlsinki, bressol dels millors  fondistes mundials de l'època, en desmitificar la creença general, que guanyar en una mateixa olimpíada,  les tres proves de fons, era una gesta impossible, de realitzar per l'esforç que això suposava per l'atleta.

 

El fet en concret, és que el gran Emil Zatopek,  va córrer i va guanyar les proves de 5000 i 10000 metres en la pista de l'estadi, per realitzar el  mateix en la prova del marató, pels carrers asfaltats de la ciutat, aconseguint a més, de la seva tercera  medalla d'or, una nova plusmarca mundial, en aquesta històrica prova, en cobrir els 42.192 metres, amb un temps  de 2h.23:03,2. Una històrica gesta, que encara avui es recorda i que ningú fins als nostres dies, a pogut  igualar.

 

El petó més emotiu i esportiu, entre Emil Zatopek i la seva futura esposa  Dana         Zapopkova, tots dos medalles de or

Una altra medalla que aniria a engrossir la seva  col·lecció, seria l'aconseguida per la seva futura esposa Dana Zapopkova, quan es va coronar,  en aquests mateixos Jocs, com a campiona olímpica, en el llançament de javelina amb 50.47 metres.

 

L'altre  gran mite dels Jocs va ser el nedador francès Jean  Boiteux, que va culminar amb el seu triomf en els 400  metres lliures, l’èxit total de la natació,  ha on gairebé en quasi totes les proves, es van batre tots els records, fins i tot en alguna d’elles,  per diverses vegades.

 

Però el gran triomfador com queda assenyalat, va ser sens dubte l'esmentat  Jean Boiteux, guanyador dels 400 metres lliures, amb el temps de 4:30,7 rebaixant els topalls  olímpics i mundials. Però tot te la seva historia...

 

I aquesta ve donada, quan es va conèixer que el seu pare Gastón, un dels més acreditats nedadors francesos en proves de gran fons, que exercia com a entrenador del seu fill, va fer construir en el jardí de la seva casa de camp, una piscina de 25 metres de llargada, amb tres carrers. D'una banda l'aigua servia per regar les seves plantacions, i per l'altre, perquè el seu fill Jean, intensifiqués els seus entrenaments, gairebé secretament, amb l'objectiu de guanyar l'or a Hèlsinki.

 

LA FOTO QUE VA DONAR LA VOLTA AL MÓN

 

L’ emotiva foto del nedador francès Jean Boiteux, guanyador dels 400 metres lliures, traient de l’aigua al seu pare, que es va llançar a la piscina, vestit de carrer i la  seva inseparable boina, per abraçar al seu fill

 

La imatge de la seva victòria, va provocar en el seu pare una alegria tan  intensa, que temps li va faltar per saltar a l'aigua, vestit de carrer i la típica boina francesa posada, per  abraçar al seu fill. Aquesta fotografia amb els dos abraçats amb l'aigua al coll, va donar la volta al món  i actualment, pot trobar-se en les hemeroteques de tots els mitjans de comunicació.

 

El  goig a França, va ser indescriptible. Va  ser distingit amb tots els honors, fins i tot rebut pel President de la República, Vicent Auriol, però  el millor per a ell sense dubte, va ser l'abraçada del seu pare.

 

Van  haver de passar més de 52 anys, perquè un altre francès aconseguís el màxim guardó en  una prova de natació. Això va ocórrer a Atenes quan el controvertit nedador Laure  Manaudou, va aconseguir l'or en els 400 metres estils.

 

ALTRES MISCELANIES OLIMPIQUES PER RECORDAR

 

Lis Hartel, assecant-se les llàgrimes en el pòdium de guanyadors

Una de les actuacions que van deixar la seva petjada per sempre, va succeir  en la prova de hípica, on per primera vegada, les dones van ser acceptades, a competir amb els homes.

 

Es  tracta de l'amazona Lis Hartel, que representant  a Dinamarca, va guanyar la plata en la prova de domatge, malgrat tenir paralitzades  els seus genoll, a causa d'una poliomilitis, que va sofrir vuit anys abans, afectant la seva mobilitat de  genolls per a baix. S'ha de dir que Lis Hartel tènia que ser assistida, cada vegada que devia  muntar en el cavall.

 

S'ha d'esmentar que per primera vegada  en una prova hípica, un participant no militar, va guanyar una medalla d'or. Es tracta d'un fuster suec  Lars Hall, en guanyar el Penthatló Modern.

 

Una  altra dada curiosa i digne de conèixer-se, es refereix a l'americà Hill Havens, que  en els Jocs a París de 1924, malgrat ser seleccionat, va renunciar a participar per poder  èsser al costat de la seva esposa, quan era a punt de donar llum al seu primer fill. Aquest nen, Frank  Havens, va aconseguir 28 anys més tard a Hèlsinki, aquell guardó que el seu progenitor  aspirava a guanyar a la capital francesa, en imposar-se en la prova de canotaje individual.

 

La soviètica María Gorokhoskaya, indiscutible reina de l’especialitat de gimnàstica

Com  queda apuntat anteriorment, la Unió Soviètica va  acaparar la gairebé totalitat de les medalles, destacant per sobre de totes, María Gorokhovskaya,  amb dues medalles d'or i cinc de plata, un botí que cap dona, encara no a pogut superar en uns  Jocs.

 

Una altra dada a recordar, seria assenyalar al primer  atleta de la URSS, a guanyar una medalla olimpica que va correspondre a Alexandre  Anufriyev, en aconseguir el tercer lloc  en els 10.000 metres llisos, darrera de Emil Zatopek i el francès Alain Mimoun,  amb una marca de 29:48,2. En els mateixos Jocs, tanmateix ho varen aconseguir altres compatriotes  seus, però l’honor de ser el primer de tots, ningú li pot negar.

 

Un  altre gran exemple, digne d'admiració, per la seva constància i pel seu convenciment a recuperar-se,  després de superar una greu malaltia, va ser atleta americà Walter Davis, guanyador del  salt d'alçada amb 2.04 metres. Aquest atleta va sofrir a l'edat de 9 anys, una poliolimitis, que li va mantenir,  altres 3 anys immobilitzat.

 

Però la seva obstinació  per tornar a ser el que ell i tots desitjaven, va ser total, amb un lent i minuciós treball de recuperació,  que li va retornar la mobilitat a tot el seu cos, la qual cosa li va permetre pocs anys després, aconseguir  la glòria olímpica en aquests Jocs d'Hèlsinki, en aconseguir la medalla d'or. Posteriorment,  un any més tard en Dayton-Ohio, aconseguiria la plusmarca mundial, amb un salt de 2.12 metres,  el dia 27 de juny de 1953, amb l'estil del “rodillo ventral”.

 

Walter Davis, depassant el llistó situat a 2.04 m. nova plusmarca mundial, amb l’estil del “rodillo ventral”

 

Aquest gran exemple de recuperació, ho va consolidar integrant-se posteriorment  al bàsquet, en la NBA enrolat en l'equip dels Warrios de Filadèlfia, amb  el qual va aconseguir l'any 1955-56 el prestigiós anell de campió, vencent a Fort Wayne als  Pistons, per 55 a 56.

 

El brasiler Adhemar Ferreira Da Silva el millor triplista sud-americà de sempre

Una altre gesta a recordar, la va constituir el saltador brasiler de triple  salt Adhemar Ferreira Da Silva, guanyador de la medalla d'or, que millorant per tres vegades  consecutives el topall mundial, ho va deixar definitivament, en la magistral marca de 16.22 metres.

 

Una  promesa consolidada en aquests Jocs va ser l’ americà Bob  Mathias, guanyador en els Jocs de Londres, que va tornar a vèncer a Hèlsinki,  amb 7887 punts,superant el seu propi record mundial.

 

       UNA POLÉMICA REPRESENTACIÓ                                                                                      ESPANYOLA

 

El nostre país va estar representat per 27 esportistes, participant en 7  disciplines, però. sense presencia, de l’esport més bàsic per excel·lència, a uns Jocs Olímpics, com  sol ser l’atletisme. 

 

Angel León, medalla de plata a 50 metres, a tir lliure de pistola a precisió

La millor actuació, va correspondre  al tirador de pistola Angel Léon que va guanyar una meritòria medalla de plata  en tir de pistola lliure a precisió a 50 metres, amb una puntuació de 550 punts. Aquest gran tirador espanyol,  nascut al petit poble de Villalón de Campos, de la província de Valladolid,  va participar en diversos campionats mundials, aconseguint en el disputat a Buenos Aires l'any  1949, la medalla de  bronze, en la seva especialitat preferida de 50 metres.

 

Aquest  gran tirador espanyol, compaginada el seu treball com a professor de tir  de pistola del cos de policia nacional, amb els seus habituals entrenaments quotidians. 

 

L’inoblidable Joaquim Blume en 1957

Així  mateix aquests Jocs seran recordats al nostre país, pel debut olímpic  d'un jove gimnasta barceloní de 19 anys d'edat, Joaquin Blume, que va tenir una discreta actuació  classificant-se en el lloc 52, però recollint una experiència, que pocs anys més tard, li convertiria  en un dels millors especialistes mundials.

 

En els Campionats d'Europa de París en  19 continental individual, guanyant en quatre concursos, paral·leles, cavall, barra fixa i anelles.  Però desgraciadament un accident d'aviació a les muntanyes de Cuenca, li va trencar tota la  seva impressionant trajectòria, morint juntament amb la seva esposa i altres companys, l'any de 1959.al estavellar-se  l'avió en què viatjava.

 

La seva mort prematura,  li va privar d'una dels seus majors il·lusionar, com era guanyar l'or en els Jocs de Roma de 1960,  atès que en els de Melbourne de 1956, pels motius polítics de l'època, Espanya  juntament amb Holanda, no va estar present, com a protesta per la invasió russa  a Hongria. Però la paradoxa ve donada, quan Hongria, el país envaït,  si va estar present, en aquests Jocs.

 

En waterpolo, els  nostres representants, després de passar una de les fases prèvies, amb una victòria, va accedir a la final,  obtenint el vuitè i últim lloc.

 

La gran decepció que va  sofrir la delegació espanyola, va correspondre als nedadors canaris Manuel Guerra, Antonio Quevedo i  Jesús Domínguez, que després de ser seleccionats i amb la maletes preparades, van  rebre un avís de la Federació Espanyola, comunicant-los que no podien viatjar per falta de  recursos econòmics.

 

Si volien viatjar, s'havien de pagar  les despeses del seu desplaçament, cosa que van aconseguir gràcies a Bruno Naranjo, un exportador  de tomàquets, que els va pagar el viatge.

 

Una vegada  a la capital finlandesa, van ser rebuts de mala formes, pels responsables de l'equip espanyol, que no ens  els van deixar participar.

 

Malgrat no poder participar,  sí van poder contemplar els Jocs des de les graderies, gràcies a la gentilesa de la delegació argentina, que  els va acollir amb cordialitat, oferint-los allotjament i menjar.

 

Van  estar com a espectadors, però no van poder participar. Sens dubte eren uns altres temps.... Cal  assenyalar que aquests nedadors canaris, eren els millors d'Espanya i la seva participació  estava oberta, a qualsevol agradable sorpresa.

 

 

LA MEDALLA  PELS  GUANYADORS OLÍMPICS

 

 

Fonts d'informació:

 

Llibres de l’Associació Espanyola d Estadístics de l’Atletisme (AEEA)

Recerca per Internet

Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA)

Documentació personal

Arxius de la International Athletic Foundation

 

Setembre de 2011