ELS JOCS OLÍMPICS DE ROMA DE 1960

ELS  MILLORS JOCS  DE  L'ERA MODERNA

 

El  pas dels segles i els atzars històrics, van fer possible que fos des  de Roma, ha on  l'emperador Teodosio I, va manar eliminar ,“Els Jocs  de l’Antigüetat” a l’any 393 de la nostra Era, per a considerar-los, com uns jocs  pagans. Van haver de passar 1576 anys perquè fos possible, que la capital romana pogués organitzar, una edició  dels jocs moderns de l’actualitat.

 

La capital romana,  que ja va pretendre organitzar-los, l'any 1908, en que varen ser concedits a Londres, va  veure finalment complits els seus desitjos, de ser l'amfitriona d'uns Jocs Olímpics, després  d'una llarga espera de més de 52 anys, en les quals, va haver-hi entre mitjà, dues cruentes guerres mundials.

 

Aquests Jocs Olímpics de Roma de 1960,  estan considerat per molts historiadors, com els millors organitzats fins a aquesta data, on es van barrejar  el passat amb el present, pels seus ancestrals i històrics monuments, on molts dels esports actuals de  l'Era Moderna, van trobar el seu decorat idoni, que difícilment es podien trobar en cap altre  lloc del món.

 

Les Termes de Caracalla, on  es van disputar les proves de gimnàstica, la Basílica de Magencio, on van tenir lloc els  tornejos de lluita, la Via Apia, el Coliseu i l'Arc de Constantino,  que van contemplar el pas i l'arribada del marató, o el Foro Itálico, ha on es  ven desenvolupar els tornejos d’atletisme, futbol, natació, són imatges inesborrables, que mai es poden oblidar,  per tots aquells que van tenir la sort de veure en directe aquestes competicions, entre els quals es  trobava, l'autor d'aquest esquematitzat document.

 

ELS PROLEGOMENTS D'AQUESTS INOBLIDABLES JOCS

 

L’Estadi Olímpic, en el dia de l’Inauguració dels Jocs, amb el Estadi de Marbre al costat, dins de l’entorn del Foro Itálico

 

Amb la pau gairebé consolidada entre tots els països, la Cerimònia  Inaugural va tenir efecte el dia 28 d'agost de 1960, sent presidida pel President d'Itàlia,  Giovanni Gronchi, el president del Comitè Olímpic Internacional Avery Brundage,  i l'assistència expectant, de més de 100.000 espectadors.

 

El  Jurament Olímpic, va estar a càrrec del mític atleta italià Adolfo  Consolini, antic campió olímpic i plusmarquista mundial, sent l'últim portador de la torxa, amb  el foc encès en Olimpia, el seu compatriota i també atleta Giancarlo Perís.

 

La participació va ser de 83 països, els quals van aportar  un total de 5.347, entre ells 610 dones, sent la inscripció més nombrosa, fins llavors, de totes les  olimpíades celebrades.

 

En contra de l'habitual, la desfilada  de les delegacions, ho va encapçalar Grècia, amb el Príncep Constantino i  la Princesa Sofia, amb 14 anys d'edat, que formaven part del grup de participants, per  a les proves de vela.

 

El Jurament Olímpic a càrrec de l’atleta italià Adolfo Consolini

Com a himne dels jocs, que no es va  fer oficial fins als disputats a Toqui en 1964, era una obra compost en la seva música, pel  compositor grec Spiro Samaras, amb lletra de Costis Samaras, l'estrena  de la qual ja es va efectuar, en els Primers Jocs d'Atenes en l’any de  1896.

 

Prèviament  el dia anterior a la inauguració, S. S. el Papa Juan  XXIII, va rebre en audiència, a tots els participants, amb un esment especial, per a Pierre  de Coubertín, convidant-los a realitzar les seves competències, dins del marc de l'esportivitat  i l'amistat, la qual cosa era la millor garantia, per poder preservar els valors olímpics, que sempre han de  persistir, per damunt de la victòria o la derrota.

 

Un fet  que marcaria el rumb de l'esport en el futur, va consistir que tots els esdeveniments van poder visionar-se  en directe per televisió, encara que solament per a Europa, mentre que per als altres continents,  es realitzaven l'endemà, en versió diferida.

 

MISCELANEAS I CURIOSITATS DELS JOCS

 

Encara que com queda dit, els temes pendents al marge de l'esport d'alguns  països, semblaven oblidats, encara van sorgir dos, que molt lleus, vull esmentar.

 

El  primer va succeir amb la inscripció de la Xina Nacionalista,  quan els atletes de Taiwan, es van veure obligats per poder participar, a portar el nom de  Formosa, per indicació del màxim dirigent de la República Xina, Chian  Kai Sek, que no va dubtar a fer constar, que seria “sota protesta”.

 

L'altre  cas va ser a càrrec de Alemanya Oriental,  l'himne del qual, ho va constituir l'obra de Beethoven, “L'Himne de l'Alegria”, per  entendre que part d'Alemanya es tractava, quan algun esportista havia de pujar al  pòdium de guanyadors.

 

Aquests Jocs van contemplar el principi  d'una ratxa de triomfs dels gimnastes de la Unió Soviètica, que ininterrompudament no  cessaria fins als jocs de Montreal de 1976, sobresortint, com en els anteriors de Jocs  Melbourne, els mateixos Boris Shakhlim amb  quatre ors i Larissa Latynina, amb tres del mateix metall.

 

Cassius Clay a Roma-1960

Un  piragüista suec Pert Fredriksson va guanyar en aquests jocs el seu sisè titulo,  com així mateix els va fer, el esgrimista hongarès Aladar Gerevich, amb d'altres medalles  d'or.

 

Un pugilista de 18 anys, anomenat Cassius Clay,  que va guanyar la final dels pesos semipesads, al polonès Zbiegnirw Pietrzykowsi,  tres vegades campió d’Europa, el qual una vegada finalitzats els jocs es va passar al  professionalisme, alhora que feia el pròpia amb l'islamisme, amb el nou nom de Mohamed Alí,  que als pocs anys es convertiria en tota una llegenda, en conquistar el títol mundial dels pesos pesats.

 

Aquest  extraordinari boxejador, catalogat “com el més gran” era un acèrrim lluitador contra el racisme, arribant a tirar a les escombraries,  la medalla conquistada a Roma, al ser-li barrat l'entrada, en un restaurant del seu poble natal,  per considerar que Estats Units, no mereixia  l'honor, de tenir entre els seus ciutadans  una icona com ell.

 

Així mateix, es va negar a participar  en la guerra contra el Vietnam, per la qual cosa va ser desposseït de tots els seus títols,  sofrint una sanció de dos anys, al cap dels quals va tornar als quadrilàters, tornant a conquistar en  el primer intent, aquell títol seu.

 

Per segona vegada en  la història en els jocs, un esportista va trobar la mort, durant el curs de la competició. Es tractava del  ciclista del danès Knud Enemark Jensen, en desplomar-se al sòl, a causa de la tòrrida calor  que imperava durant la prova, morint més tard a l'hospital. El seu entrenador va confessar dies més tard, que  li havia subministrat amfetamines.

 

Aquesta va ser la  segona vegada, que un esportista mor en uns Jocs Olímpics, després del maratonià portuguès  Francisco Lázaro, que en els jocs d'Estocolm de 1912 va caure, igualment esgotat  al sòl, per la tremenda calor regnant a la capital sueca, morint quan era traslladat a l'hospital.

 

Un  dels duels més emocionants a Roma, va succeir  en la esgotadora prova del decathló, entre l'americà Rafer Johnson i el xinès de Taiwan,  Chuan-Kwang Yang, tots dos estudiants i companys a la universitat de UCLA,  que van lluitar fins a l'extenuació per la victòria, que no es va resoldre fins a l'última prova., a favor  del primer, amb 8392 punts, pels  8334 de l’atleta de Taiwan.

 

Rafer Johnson y C.K.Yang, al final del decathló

L'avantatge de Yang era molt minsa., per la qual cosa Rafer  Johnson, que va guanyar aquesta prova amb la seva millor marca personal, seguit per Yang,  va ser suficient per guanyar l'or. Al final d'aquesta agònica prova, l'americà va caure  extenuat al sòl, als peus del seu rival, que no va dubtar a ajudar-li a recuperar-se. Cal fer constar que C.K.Yang,  va conquistar per al seu país, Taiwan, la primera medalla olímpica  de la seva història.

 

Un atleta que va reeditar la seva gran  classe com a velocista, va ser l'alemany Armin Hary, guanyador dels 100 metres amb 10,2  segons, assolint un nou record olímpic, després de  superar una sortida nul-la. Aquest atleta es caracteritzava per la seva explosiva sortida, sempre polèmica i  molt discutida pels jutges.

 

Un altre atleta que va marcar  una fita en la història del mig fons, va ser l'australià Herbet Elliot, que no solament  va guanyar la prevista medalla d'or, sinó que a més, va batre el record mundial amb la marca de 3.35,6 en (pista  de cendra), en una gran demostració del seu talent atlètic. Com a dada curiosa s'hauria de dir, que en  aquells temps, estava terminantment prohibit, el contacte verbal i físic, entre entrenador i atleta, dins de  l’estadi, per la qual cosa el seu entrenador Percy Cerutty, des de l'alt de les graderies,  li anava indicant amb gestos ja estudiats, com havia de comportar-se durant la prova, com així mateix els temps  de pas.

 

Herbet Elliot als 1500 metres assolint un nou record del món

Cal deixar constància, que poc després de finalitzar  els Jocs, es van disputar per primera vegada, els Jocs Paralímpícs, en els quals Espanya  no va participar, perquè encara no existia al nostre país, una estructura per a l'esport  d'atletes discapacitats.

 

Finalment assenyalar que el  petit, però emblemàtic Estadi de Marbre, amb tot un seguit de escultures de marbre, elevades  damunt de les graderies, representant a tantes disciplines com tenien els jocs, va ser construït per Benito  Mussolini, entre els anys de 1928 al 1938, sent les estàtues que li donen el seu nom actual,  esculpides per escultors de tots els racons de Itàlia.

 

Aquesta  joia de l'escultura italiana, esta situada al costat del majestuós estadi olímpic,  al que s'accedeix per un túnel subterrani, per que els atletes accedeixin directament a l’estadi, per a  participar a les seves proves.

 

En  principi aquest recinte esportiu, portava adossat a la seva façana, el nom de Benito Mussolini.

 

EL MILLOR LLANÇADOR DE DISC DE TOTA LA HISTÒRIA

 

L’americà Al Oerter, l’únic atleta guanyador de quatre medalles d’or consecutives, en uns Jocs Olímpics, a la mateixa disciplina

 

Un gegant d'Estats Units el gran Al Oerter,  va guanyar la seva segona medalla en llançament de disc de les quatre consecutives, que assolaria en la  seva trajectòria atlètica. Després d'haver aconseguit l'or a Melbourne de 1956 de la qual  es la foto que encapçala aquests relats, i en aquests a Roma de 1960, repetiria en els de Toqui,  de 1964, on convalescent d'una preocupant lesió, produïda per un accident d'automòbil,  li va obligar a portar una cotilla ortopèdica i un collet, recomanant-li els metges la seva abstenció, cosa  que ell no va acceptar, participant i guanyant la medalla d'or.

 

Finalment  en els Jocs de Mèxic de 1968, torna a la palestra i aconsegueix la seva  quarta medalla d'or, quan va estar prop de ser vençut, per l'alemany oriental Lothar Milde,  que amb 63.08 i el txec Ludik Danëk amb 62.92, estaven situats davant de tots, abans de fer  l'últim llançament.

 

En aquest instant Al Oerter,  jugant-se l'última carta per guanyar el seu quart títol consecutiu, es despulla de tots els artilugis  que portada adossats al seu cos, llançant-los al sòl. En un últim i suprem esforç, arriscant al màxim  la seva integritat física, llança un extraordinari llançament fins als 64.78 metres, que li dóna la seva cuarta medalla  d'or, amb la seva corresponent plusmarca olímpica, tal com va fer, en les seves tres anteriors participacions  olímpiques.

 

Sens dubte, ha sigut el més gran tots.  La seva millor marca personal la va aconseguir el dia 31 de maig de 1980, ja amb 43 anys a coll, amb un tir  de 69.46 metres.

 

LA GRANDESA I LA MISÈRIA D'UNA ATLETA ÚNICA

 

Wilma Rudoph guanyant els 100 metres llisos

La nord-americana, Wilma Rudoph, coneguda com el sobrenom  de la “Gasela Negra” ha estat l'única dona a guanyar tres ors, en uns mateixos jocs, en guanyar  els 100 metres llisos, 200 llisos i el relleu de 4 x 100, amb records olímpics i mundial. Però el drama  estava en el que ella va deixar darrere.

 

Pertanyent a  una família, en la qual ella era la vintena, de vint-i-dos germans, va néixer pesant solament, poc més de dos  quilos, en la llar d'una família molt humil, en un guetto  per a negres, a la ciutat Clarksville (Tennessee), sofrint una doble pneumònia i una escarlatina.,  patint posteriorment una poliolimitis als tres anys, que li va paralitzar una cama. Li van col·locar  uns ferros i després d'estar des dels 3 als 5 anys en una cadira de rodes, va començar a caminar, gràcies  a una recuperació, on ella va posar el que no podia posar la medicina. La seva voluntat per poder vèncer  i tornar a caminar, por sí sola.

 

Aquesta esvelta, àgil i  bella atleta, que mesurava 1.81 d'alçada, va anar superant totes les seves precarietats físiques, però l'anècdota  o el miracle, va venir, quan un dia estant en la església del seu poble, va decidir llevar-se tots els  ferros de la cama, començant a caminar normalment, exclamant la gent en veure-la, que s'havia “produït  un miracle”.

 

Es va retirar de l'atletisme als  22 anys, havent-hi donat les seves medalles als seus pares i als seus fills. Durant uns anys va jugar al bàsquet,  dedicant-se més tard al ball i més tard en desfilades de models, donada la seva alçada i la seva bellesa.

 

Wilma Rudolph, amb les tres medalles d’or, guanyades als Jocs de Roma

Posteriorment un accident de trànsit, li va trencar  les cames paralitzant totes les seves activitats professionals, per la qual cosa a més amb les seqüeles i cicatrius  d'aquest trist succés, li va portar a la més profunda misèria, acabant per vendre les seves medalles...

 

Al seu país va pagar molt car, les seves protestes pel  tema racial contra els negres, sent una de les bandereres més admirades, per tota la població de color, la  qual cosa li va tancar totes les portes, per accedir a tots els àmbits socials i esportius del país Wilma  Rudolh, va morir d'un tumor cerebral l'any 1994, portant en el seu fèretre la bandera  nord  americana. Però sempre se li recordarà més, per la seva tenacitat per vèncer, les seves deficiències físiques,  que no per les seves medalles olímpiques.

 

L'APARICIÓ INESPERADA DEL MARATONIÀ MÉS GRAN DEL MÓN

 

Un espigat atleta africà, procedent d'Etiòpia, del que amb  prou feines, gens es coneixia d'ell, el nom del qual responia a Abebe Bikila, va donar peu,  per a una  de les moltes anècdotes històriques d'aquests jocs.

 

Abebe Bikila, davant del marroquí Rhadi a la prova de el marató de Roma

Això  va succeir en la prova dels 42.192 metres del marató, on davant la sorpresa de tots, entre els  quals estàvem un reduït grup d’espanyols, veiem com en la sortida, hi ha un atleta preparat per, córrer descalç  pels empedrats i durs camins del Fòro Itálico  i els seus voltants, el qual va deixant  enrere poc a poc, a tot el grup de atletes, entre els quals estava l'espanyol Miguel Navarro,  per arribar com a gran vencedor a la meta, rebaixant el record mundial, amb una marca de 2h.15,16. Aquesta  medalla olímpica guanyada per Abebe Bikila, va representar la primera assolida per un  atleta africà, en uns Jocs Olímpics.

 

Posteriorment,  preguntant al seu entrenador, el suec Onni Niskanen, que  exercia com a encarregat de la preparació física de la Guardia Imperial de l’emperador Haile Salassie,  aquest va respondre, que el veure-li córrer per primera vegada descalç, acaba de descobrir a  un diamant en brut, per la qual cosa no va trigar massa a adaptar-ho als entrenaments moderns.

 

Però  l'anècdota ve donada, en observar amb sorpresa, que Abebe  Bikila, anava més de pressa corrent descalç, que amb sabatilles. Per la qual cosa no va ser cap capritx,  veure-ho corrent sense calçat, pels carrers asfaltats del Fòrum Itàlic i els voltants  de la Via Itàlica i el Coliseu romà.

 

LA CURIOSA ANÈCDOTA HISTORICA D'AQUESTA PROVA

 

La marató, passant sota l’històric Arco de Constantino

Segons explica la història, fa 25 anys, les tropes italianes, sota el mandat  de Benito Mussolini, van partir des de l'Arco de Constantino, per conquistar  el país, africà que en aquell moment responia al nom d'Abissínia, que amb el curs del  temps i pels successos polítics esdevinguts, actualment respon al nom d'Etiòpia.

 

Però  la història també va voler, una vegada expulsades les tropes  italianes després d'una dècada d’ocupació, que fos un sol soldat, pertanyent al cos de  la Guardia  Reial Imperial d’Etiopia anomenat Abebe Bikila, el qual sense cap exercit que li acompanyés,  envaís la capital romana, com a gran triomfador de la marató més recordada fins avui.

 

  La seva  entrada a la meta instal·lada precisament, en l'esmentat Arco  de Constantino,  el mateix d'on que van partir aquelles tropes italianes, a mitjanits de  la dècada dels anys de  1930, per envair el seu país, es un fet que encara recorda, la historia de aquest  país africà.

 

LA PRESÈNCIA DE LA DELEGACION ESPANYOLA

 

L'equip d'Espanya, va acudir amb una representació de 145  esportistes, la més nombrosa de la història fins a aquell moment, entre els quals es trobaven tretze atletes,  els quals que van tenir una discreta actuació, molt per sota de l'esperat.

 

Els  atletes seleccionats en atletisme foren, José Luis Albarrán, Alfonso C. De  Andrés,  Luis Felipe Aretya, MelanIO Asensio, Tomás Barris, José Luis Falcón, José Fernández, Jolio Gomez Almazán,  Jose Molins, Miguel Navarro,  Carlos Pérez, Miguel de la Quadra Salcedo i José Ribas, essent a priori el barceloní Tomás Barris, el qui més possibilitats tenia, per accedir a la final  dels 1500 metres.

 

Però una lesió inoportuna  en el seu taló de Aquil-les, li va privar de totes les seves possibilitats, sent el pitjor classificat  de tot el grup, en aconseguir un temps de 3:56,10 i penúltim en una de les semifinals.

 

Aquesta  marca impròpia d'un atleta, que un any i pocs mesos abans, havia aconseguit  un dels millors registres mundials, en marcar un crono 3:41,7 a la ciutat finlandesa de Turku,  va ser una decepció inesperada, precisament en l'esdeveniment més esperat per ell, com són els Jocs  Olímpics.

 

La millor classificació en  atletisme, va correspondre al maratonià, Miguel Navarro, que amb una marca de 2h.24,17’4 va  entrar en la dissetena posició, amb un nou record d'Espanya, seguit per un altre atleta de  llargues distàncies, com era José Ribas, que en la final directa dels 50 klms. marxa, va  entrar en divuitena posició, amb un temps de 4h.51,20'6.

Tots  els altres, per diferents causes van ser eliminats tot just començar, tornant uns a Espanya,  en acabar les seves proves, i uns altres contravenint les ordenis, es van quedar pel seu compte a la capital  italiana, per seguir les evolucions de la resta de competicions, encara que alguns rebels, com José  Molins, per res del món es van voler perdre l'oportunitat de contemplar en directe les imatges  dels jocs.

 

L’alegria de l’equip espanyol de hoquei sobre gesta, a l’assoli la medalla de bronze

La millor actuació espanyola va ser a càrrec  de l'equip masculí de hoquei sobre gespa en conquistar la medalla de bronze en vèncer a Anglaterra,  pel resultat de 2 a 1, essent marcats els gols, per Josep i Joaquim Dualde.

 

Aquest torneig, que es va disputar dins de les  instal·lacions del velòdrom, va acaparar  l'atenció de tots dels components de la delegació espanyola, que  van assistir en gran quantitat, per recolzar  aquest irrebatible equip, que va competir amb els millors conjunts  del món.

 

La  final, va ser disputada pels dos països imbatibles en aquella època, Pakistan i  l'Índia, vencent els primers pel tempteig de 1 a 0.

 

També  van aconseguir, diplomes olímpics, José Panizo, sisè en lluita i l'equip  de ciclisme contra rellotge, que va aconseguir la vuitena posició.

 

Per  primera vegada, el bàsquet espanyol va estar present en uns Jocs Olímpics,  obtenint una discreta actuació en classificar-se en catorze posició. La final va ser guanyada per Estats  Units que va vèncer a la URSS pel tempteig de 81 a 67.

 

L’ARRIBADA DE L’HOME MES RÀPID DEL MÓN, ALS 100 METRES

 

L’alemany Armin Hary a l’esquerra, guanyant  la prova dels 100 metres, amb un temps de 10,2 nova plusmarca olímpica

LA MEDALLA PELS GUANYADORS OLÍMPICS

 

  

Fonts d'informació:

 

Arxius de l'Associació Espanyola d'Estadístics d'Atletisme (AEEA)

Recerca per Internet

Llistats de Juan Maria Iriondo

Arxius de la Reial Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA)

Llibres de l'IAAF World Records

Documentació pròpia

 

Novembre de 2011