ELS JOCS OLÍMPICS DE TÒQUIO DE 1964

 

LA CAPITAL NIPONA DAVANT UN DIFÍCIL REPTE

 

Molt sovint, a l’organització d’uns  Jocs Olímpics, s’associen  una sèrie de problemes inesperats, ja siguin polítics, socials,  racials o esportius, i en aquests Jocs  de Tòquio, també hi havia una assignatura pendent d’aprovar, com era poder guanyar la credibilitat  del món després dels successos esdevinguts duran l’última Guerra Mundial.

 

Japó,  que necessitava de forma immediata, netejar  la seva imatge, seriosament perjudicada per l'esmentat conflicte bèl·lic volia demostrar al món la seva recuperació  i la seva capacitat organitzativa, assumint l'exigència que suposa organitzar uns Jocs Olímpics.

 

A la nació japonesa ja li havien estat  concedits, l'organització dels Jocs de l'any 1940, que no van poder dur a terme degut a la  guerra entre els Japó i la Xina, i amb l’afegit de la II Guerra Mundial.  Amb tot aquest panorama va ser impossible acomplir aquesta fita.

 

Van  haver de passar vint-i-quatre anys perquè, davant l'escepticisme de molts països,  li fossin concedits aquests Jocs a Tòquio, que d’altra banda, serien els primers a tenir  per escenari el Continent Asiàtic.

 

És obvi  dir que el poble japonès es va involucrar totalment en l’organització d’aquest gran repte, despertant l’admiració  de tot el món per la seva decidida obstinació a superar tots els obstacles que tenia per davant.

 

La seva energia i el seu treball per superar la situació  catastròfica en la qual es va veure immers va ser elogiada i aplaudida. Aquest desafiament olímpic pot considerar-se  com l’inici del miracle econòmic japonès que comportaria, amb el pas de pocs anys, ser considerat el  segon país més ric del món.

 

COMENÇA  LA CONSTRUCCIÓ DE LES SEUS OLÍMPIQUES

 

L'estadi nacional, considerat com el vaixell de comandament d'aquests jocs,  construït en la dècada dels anys 1950, es va  inaugurar oficialment al novembre de 1958, amb motiu dels Jocs  Asiàtics.

 

Posteriorment i davant la possibilitat d'acollir  un esdeveniment olímpic, l'equip d'arquitectes de Enzo Tange i Arata Isozaki, van engegar  les obres de remodelació amb un treball magistral, modernitzant les seves dependències així com la seva  amplitud, que va passar a tenir una capacitat per a 60.000 espectadors.

 

Aquesta  joia de l’arquitectura esportiva, situada al Parc Meiji de Tòquio,  va acollir en el seu projecte la possibilitat d’ampliar les pistes de competició, amb vuit  carrers en lloc dels sis que habitualment s’havien desenvolupat en anteriors olimpíades, amb la qual cosa  va néixer un nou referent per a la resta del món.

 

El mestre Enzo Tange
El mestre Enzo Tange    

En  el curs de l’any 1987, el Jurat Internacional de Competències Urbanístiques, va reconèixer aquests  treballs, atorgant-li el Premi Pitzker, en considerar que es tractava d’una de les més  belles construccions del segle XX, fent un reconeixement, alhora, de l’immens treball realitzat  pel govern japonès.

 

Un altre de les joies, amb la ment  posada en la perfecció, va ser l’edificació d’una meravellosa piscina, en el Gimnàs Nacional,  amb el sostre mòbil, única també en uns jocs, així com la utilització de la camera lenta i les computadores  per verificar, l’autenticitat de les marques enregistrades.

 

Sempre  innovant, es va construir per primera vegada, la Vila Olímpica  per a la premsa, jutges i acompanyants, amb una sala per a treballs informàtics i Televisió. Cal assenyalar  que per primera vegada aquests Jocs travessaren l’oceà Pacífic via satèl-lit, per  fer arribar les imatges en color als Estats Units i a Europa, que va merèixer  l’elogi de tots. No debades, a aquesta Olimpíada, també se la va qualificar com “Els Jocs de l’electrònica”.

 

Tots aquests treballs, a part d'altres  obres adherents a aquests Jocs, es realitzaven per grups i torns formats per obrers japonesos, que treballaven  de forma ininterrompuda per arribar a temps a aquesta puntual cita olímpica, que tot el poble japonès  esperava amb una enorme il·lusió.

 

LA INAUGURACIÓ D'AQUESTS EXPECTANTES JOCS

 

La inauguració es va efectuar el dia 10 d'octubre, presidits per l'Emperador  Hirohito. La desfilada la va encapçalar la delegació de Grècia, seguida  de 5151 participants, d’ entre els quals 678 eren dones, que van representar a 93 països.

 

El atleta de Hiroshima  Yoshinari Sakai portant la flama olímpica
El atleta de Hiroshima  Yoshinari Sakai portant la flama olímpica

L’últim  relleu efectuat dins del propi estadi el va realitzar l’atleta de  19 anys Yoshinari Sakai, conegut per el “bebè de Hisroshima” ja que va  néixer el mateix dia, de la tràgica explosió de la primera bomba atòmica sobre l'esmentada ciutat. El jurament  olímpic va ser a càrrec de l’atleta Takashi Ono.

 

Com es habitual, també en aquesta Olimpíada de Tòquio, va  haver-hi algunes  absències, gairebé sempre motivades per termes polítics. D'una banda Xina va  rebutjar participar, per fer-ho també, la delegació de Taiwan. També va estar absent,  la República de Sud Àfrica, al no rebre invitació per la seva coneguda política de segregació  racial. Així mateix Indonèsia, també va estar absent pels seus conflictes interiors. Aquestes  baixes van ser compensades, per la participació d'altres catorze nous països.

 

La  delegació d'Alemanya va desfilar per última vegada com a equip  unificat, entre els dos sectors de la part Oriental i l'Occidental. Posteriorment com ja és conegut, ho farien  per separat, representant l'Alemanya Occidental a la República Federal d'Alemanya (GER) mentre  l'Alemanya Oriental ho faria amb les sigles de la República Democràtica d'Alemanya (GDR).

 

Aquests Jocs i concretament el seu acte inaugural,  van estar amenaçats per la inseguretat climatològica, atès que s'anunciava la imminent arribada de l'huracà  Wilma, que afortunadament, segons s'apropava a les costes japoneses, va anar diluint la  seva intensitat, per arribar en forma de pluja intermitent, acompanyada amb vents de bastant intensitat que  van dificultar la consecució de les marques a l'aire lliure.

 

LA JOIA ARQUITECTONICA D'AQUESTS JOCS

 

El Gimnàs Nacional de Yoyogui en Tòquio
El Gimnàs Nacional de Yoyogui en Tòquio    

 

UNA DERROTA QUE VA COMMOCIONAR A TOT UN PAÍS

 

Com ja havia succeït en d’altres olimpíades, també en aquestes de la capital  nipona, van aparèixer nous esports. Per primera vegada va formar part d’uns Jocs el judo, l'esport nacional  per excel·lència i el voleibol, on en el primer d'ells i contra el pronòstic general, va aparèixer la primera  i inesperada gran frustració per als afeccionats japonesos.

 

Antón Geesing, inmovilitzant al ìdol japonès Akio Kaminaga
Antón Geesing, inmovilitzant al ìdol japonès Akio Kaminaga    

El  Japó, país d’un nivell mundial en l'especialitat de Judo, va trobar la seva primera  dificultat a l'hora de triar qui seria el seu representant, ja que era un país d’un  gran volum de practicants.

 

La decisió no va ser fàcil, se li va concedir aquest  honor a l'ídol local, Akio Kaminaga, considerat per unanimitat, com el més hàbil de tots,  encara que no el més fort.

 

La decepció va venir donada en haver d'enfrontar-se al fornit holandès Antón  Geesing, que venia precedit amb un gran historial, encara que mai s'havia enfrontat amb  els grans especialistes nipons. Aquest gran lluitador amb una alçada d'1.98 i un pes de 120 quilos, havia d’imposar-se  a la gran tècnica del japonès, que per la seva banda, donava una alçada de 1.70 i 80 quilos de pes.

 

Aquest gran desafiament que va tenir lloc en una altra  de les modernes instal·lacions, el Nipó Budokan, va tenir un brutal desenllaç per als afeccionats  japonesos, que van veure com el seu gran ídol nacional Kaminaga, sucumbia després  de nou minuts de lluita amb la més humiliant derrota que pot donar-se en aquest esport, que no és una altra  que la immobilització total en el sòl.

 

Antón Geesing,  conscient del que això suposava pels afeccionats japonesos, va demanar als seus seguidors des  del centre del “tatami”, no pujar al mateix per celebrar la seva victòria, per respecte als  creadors d'aquesta modalitat esportiva i als seus seguidors.

 

Es  va arribar a dir, que diversos afeccionats es van suïcidar arran d'aquest desastre esportiu, i que  el mateix havia fet el propi Akio Kaminaga, per demanar perdó per la seva derrota, que segons  ell va proporcionar la deshonra del seu poble.

 

Dos anys  més tard, segons algunes versions, Kaminaga se s’hauria suicidat demanant perdó al poble  japonès per aquesta derrota, encara que la versió més verídica sembla ser, que la seva mort va ser deguda a  una malaltia de càncer que no va poder superar.

 

ALTRES SUCCESSOS, CURIOSITATS I ANÈCDOTAS OLIMPIQUES

 

La ucraïnesa Larissa Latynina guanyadora de sis medalles olìmpiques
La ucraïnesa Larissa Latynina guanyadora de sis medalles olìmpiques

En aquests  inoblidables  Jocs es van donar una sèrie de coincidències dignes  de destacar. Una de les més significatives i històriques, potser va radicar en la gimnasta ucraïnesa Laryssa  Latynina, guanyadora de dues medalles d'or, dos d’argent i dues de bronze, aplegant en  el seu historial, un total de 18 medalles olímpiques, gesta només igualada en un esdeveniment olímpic, per  altres tres esportistes.

 

Cal assenyalar que aquesta fabulosa  gimnasta, va donar per finalitzada la seva carrera esportiva, en aquests per ella inoblidables Jocs de  Tòquio.

 

Un altre perseverant esportista,  que no va cessar fins a aconseguir el metall daurat, va ser l'hongarès Imre Polyák, expert  en lluita grecorromana que després d'aconseguir tres medalles d’argent en anteriors jocs, va poder finalment,  aconseguir a la capital japonesa, l'anhelada medalla d’or, que amb tanta  obstinació sempre va perseguir.

 

Una gesta que no va passar desapercebuda per ningú, va  ser la del discòbol americà Al Oerte, que va tornar a guanyar l'or per tercera vegada consecutiva,  després de sofrir, una setmana abans, la luxació d'una vèrtebra cervical, però que no li va impedir  superar el rècord mundial de l'especialitat.

 

Bob Hayes
Bob Hayes    

Un altre atleta  dels Estats Units, Bob Hayes, va aconseguir per primera vegada en la història, recórrer  els 100 metres llisos, en menys de 10,seg., però sense poder homologar la marca, per l'excés de vent a favor.  Malgrat això, aquest fornit atleta de color, va guanyar la final d'aquesta emblemàtica prova, en 10 segons  justos, amb la qual cosa va establir un nou rècord olímpic, alhora que igualava la plusmarca mundial de l'alemany  Armín Hary.

 

Continuant amb aquest  llistat de records mundials i olímpics, cal assenyalar a l'americà Henry Carr, rebaixant  la plusmarca mundial dels 200 metres llisos amb una marca de 20,3 seg., de la mateixa manera que ho feia el  mig fondista neozelandès Peter Snell, doble guanyador dels 800 i 1500 metres llisos a una mateixa  olimpíada, fet que ningú havia aconseguit des dels Jocs de Anvers 1920.

 

Per  primera vegada en un esdeveniment olímpic, es va usar la perxa de  fibra de vidre, en substitució de les rígides d'alumini, que fins llavors es venien utilitzant. La victòria  amb aquest nou material, la va aconseguir el també americà Fred Hansen, amb un salt de 5.10  m., superant en 40 centímetres el rècord mundial, després de prop de nou hores de competició.

 

Joe Frazier, gunyant l’or olìmpic a Tòquio
Joe Frazier, gunyant l’or olìmpic a Tòquio    

Els  Estats Units, que sempre havien estat els reis de  la boxa, en aquesta ocasió, van tenir una grisa actuació salvant el seu honor gràcies a un jove anomenat Joe  Frazier, guanyador del pes pesat, el qual pocs anys més tard repetiria la gesta de l’idolotrat  Cassius Clay, tanmateix guanyador de la medalla d'or a Roma i que poc  temps després,  aconseguiria proclamarcom a campió mundial absolut del mateix pes.

 

Tanmateix  en bàsquet, esport de domini gairebé exclusiu dels americans, no van brillar en aquests jocs de la forma aclaparadora  com ho venien fent en tots els Jocs anteriors, malgrat el seu triomf en la final davant Iugoslàvia.  Els seus jugadors de color, adscrits a el “Black power”, van renunciar  a defensar els colors del seu país, amb la qual cosa  va desaparèixer l'espectacularitat i la màgia que sempre  aportaven a aquest esport.

 

Altres brillants guanyadors  van ser el nedador americà Don Schollander, amb quatre medalles d'or i tres records mundials,  així com l'australiana Dawn Fraser guanyadora en la distància dels 100 metres lliures,  per tercera vegada consecutiva en uns Jocs Olímpics.

 

Igualment  el remer rus Vyacheslav Ivanof, va guanyar el mateix nombre de metalls  daurats, en “skull simple”,en sengles esdeveniments olímpics.

 

Wyomia Tyus, guanyant els 100 metres, davant de Ediht McGuire
Wyomia Tyus, guanyant els 100 metres, davant de Ediht McGuire

Referent  a l'actuació femenina, les grans guanyadores van ser les americanes Wyomia  Tyus igualant el rècord mundial en una de les eliminatòries, amb 11,2 seg., mentre la  seva compatriota Edith McGuire va batre el rècord en els 200 metres llisos de la mítica Wilma  Rudoph amb 23,0, essent la britànica Ann Parker qui tancaria el llistat  de plusmarques amb la seva sorprenent victòria dels 800 metres, amb 2:01,1, quan ella era la principal afavorida  per guanyar els 400 metres llisos,   prova en la que no va poder aconseguir la victòria.

 

La  primera prova de combinades  femenina, aceptada en uns Jocs  Olímpics, va correpondre al Pentatló, de la qual la seva guanyadora, l’atleta de la URS Irina  Press, es va convertir en la primera dona, en assolír la plusmarca olímpica i mundial, amb una  puntuació de 5246 punts.

 

Una única i important errada que  es pot imputar a aquests brillants jocs, qualificats  per alguns rotatius de premsa com els Jocs de  la Perfecció, va estar en el fet de no poder obligar a passar el control de feminitat a moltes atletes  dels països orientals d’Europa, que es van negar a realitzar-lo.

 

Malgrat  això, al finalitzar els Jocs, es va poder comprovar que l'atleta polonesa  Ewa Klobukowska, integrant de l'equip de relleus de 4x100 que va batre el record mundial,  era realment un home, per la qual cosa no es va homologar aquest registre, mentre ella  era desqualificada  de por vida. Aquesta va ser la primera vegada en la historia olímpica, que aixó succeïa.  No obstant.aquesta greu incidència, l’equip polonés va guanyar la medalla d’or.

 

COM SEMPRE LA MARATÓ VA DEIXAR LA SEVA PETJADA

 

Abebe Bikila, guanyant aTòquio l’emblemàtica marathó

La nova participació de l'imprevist guanyador en els anteriors Jocs  de Roma, l’etíop Abebe Bikila,  s’esperava  amb gran expectació. Aquesta vegada,  degudament calçat, va guanyar amb una gran superioritat, sent el primer atleta en la història olímpica a aconseguir-ho  per dues vegades consecutives. La seva marca de 2h.12, 11 suposava un nou rècord mundial.

 

Aquesta  gesta de Abebe Bikila, adquireix una  dimensió enorme si es té en compte que sis setmanes abans va patir un atac d'apendicitis, per la qual cosa va  haver de ser intervingut urgentment. Malgrat aquest greu contratemps, l'atleta etíop va entrar a meta còmodament  guanyador, amb més de quatre minuts d'avantatge sobre el seu immediat seguidor.

 

La  delegació japonesa, que va obtenir una gran quantitat de medalles en gairebé  totes les disciplines, només n’hi faltava una procedent de l'atletisme que no arribava per cap costat. La  seva penúltima oportunitat la va tenir en la final dels 10.000 metres, amb la participació de Kokichi  Tsuburaya, a priori un dels favorits, que va haver de cedir davant l'impuls de l'americà William  Mills, descendent d'una tribu índia, que amb un precari bagatge atlètic, va guanyar davant  la sorpresa de tots, amb una marca de 28:24,4.

 

William Mills, medalla d’or als 10000 metres
William Mills, medalla d’or als 10000 metres

Per redimir-se  d'aquesta nova decepció, el mateix Tsuburaya, encara tenia una última oportunitat, que  no era una altra que la prova reina per excel·lència dels jocs, la Marató. En aquesta última prova, i volen  imitar el gran atleta francès Alain Mimoun, que als Jocs de Melbourne de  1956, es va trobar en la mateixa situació, on s’hi va jugar el tot pel tot, per guanyar la medalla d’or, abans  de la seva retirada del nostre esport, la qual cosa va aconseguir davant del mític Emil Zatopek.

 

Així doncs, amb un desesperat i últim intent, l’atleta  japonès va prendre la sortida per intentar repetir aquell èxit del francès, malgrat que la presència  del William Mills, medalla d’or als     gran Abebe Bikila, guanyador en els  Jocs de Roma i de l'anglès Basil Heatley, plusmarquista mundial en  aquell  moment, feien molt difícil aquest objectiu.

 

Però com succeeix en totes les proves dels 42.195 metres, el drama sempre  esta a punt d’aparèixer, i això va succeir quan Kokichi Tsuburaya, va entrar en l'estadi en  segona posició, entre una enorme explosió de goig de tot el públic posat en  peu, però seguit molt a prop  pel britànic Basil Heatley, que en l’última corba l’hi va passar al davant,  entre el desencant  dels afeccionats i l'ensulsiada física i moral del japonès, pel qual guanyar el bronze, va suposar més  que una alegria, una enorme decepció, amb l'afegit de ser avançat precisament per una atleta, pertanyen a un  dels països aliats.

 

Kokichi Tsuburaya, no  acabava d'entendre que en esport, les derrotes i les victòries comencen i acaben dins del propi estadi,  com així mateix la tristesa i l'alegria que aquestes generen. Sempre existeix un dia després i una altra oportunitat,  per poder redimir-se d'una mala actuació esportiva. Però ell no ho va entendre així, i aquí va començar  el seu calvari personal amb un final que va commocionar al món.

 

El podi del marathó, amb Bikila, Heatley i el japonés Kokichi Tsuburaya
El podi del marathó, amb Bikila, Heatley i el japonés Kokichi Tsuburaya

Malgrat  aquesta incidència negativa, Tsuburaya, es va convertir, a partir d'aquell  moment, en tot un ídol per a l’afecció japonesa de no deixava de victorejar el seu nom i el del Japó,  en aconseguir un pòdium olímpic després de 28 anys d'intents frustrats. Però ell ho va entendre  com un fracàs al no poder accedir a la medalla d'or, per justificar la confiança que en ell van dipositar  tots els afeccionats

 

ALLÓ QUE MAI HAURIA HAGUT DE SUCCEIR

 

Les paraules que va pronunciar a la seva arribada, van quedar gravades per  sempre en el seu cervell, repetint contínuament. “He fracassat i desil·lusionat a tot el meu poble”. Aquí va començar el seu gran drama personal, que acabaria tràgicament amb la seva vida.

 

Davant  la seva gran actuació, la Junta de les Forces Armades  de Defensa, a les quals pertanyia, estava convençuda que ell, era l'home ideal per demostrar al  món la puixança de l'atletisme japonès. La cita no era una altra que els Jocs de Mèxic de 1968.

 

Amb aquesta finalitat, sempre rebent ordres dels seus  superiors, va ser concentrat en un centre de tecnificació, amb un espartà pla de treball, amb l'objectiu  d'aconseguir aquesta medalla per al país del Sol Naixent, que segons ells, era l'aparador  ideal, per fer patent la rehabilitació del Japó en l'entorn mundial.

 

Aquesta  primera decisió, de recloure’l durant un període de quatre anys, comportava  la separació de la seva família i de la seva promesa, amb la qual tenia previst casar-se al més aviat  possible. Se li va preparar un exhaustiu pla d'entrenament, no se sap per part de qui, que al cap de dos anys,  el va deixar completament trencat. Va sofrir serioses lesions en les cames, així com una greu lumbàlgia que  el va obligar estar tres mesos ingressat en un centre hospitalitari per a la seva recuperació.

 

LA FINAL D’UN ATLETA QUE NO PODIA CÓRRER MËS

 

Kokichi Tsuburaya
Kokichi Tsuburaya    

No hi havia dubte, l’excés de responsabilitat juntament amb la seva càrrega  física i mental, li van provocar serioses lesions durant l'any 1967, que va ser quan es va adonar, que ja  no podia córrer més de pressa. En els entrenaments, que van venir a continuació, aviat va notar que les seves  cames no responien com ho havien fet anteriorment, per la qual cosa va renunciar per aquesta cita olímpica,  abandonant tota la seva preparació.

 

Pocs  dies després, reunit tot l'equip seleccionat per als propers Jocs  de Mèxic de 1988, van trobar a faltar a Kokichi, sempre puntual a la cita, cosa  que van estranyar i no van dubtar en anar a buscar-ho a la seva casa. Allà es van trobar davant una esquinçada  escena: Kokichi dessagnat i mort sobre el llit, en haver-se seccionat amb una navalla  d'afaitar la caròtida externa.

 

A les seves mans mantenia  la medalla guanyada en els  Jocs de Tòquio, juntament amb una patètica nota que deia “No  puc córrer més”. Mai el desig de guanyar una medalla havia generat un drama com aquest. Esta  molt clar, que la pressió exercida per part dels seus comandaments superiors, com la d'un poble que l’idolatrava  i anhelava la seva victòria, va poder més que ell, conscient que no podria correspondre'ls.

 

UNA PRESÈNCIA ESPANYOLA MOLT TESTIMONIAL

 

La delegació espanyola va estar composta per 53 esportistes, entre ells tres  dones, que van participar sense pena ni glòria., tornant sense medalles, però amb un trist final. El boxador  aragonès Valentin Loren, va ser desqualificat de per vida en agredir a l’àrbitre de nacionalitat  hongaresa per disconformitat amb la decisió final, de proclamar com a guanyador al seu contrincant,  el xinès Hen-Huang.

 

En aquests jocs es  premiava amb un diploma, als sis primers classificats de cada prova, normativa que es va aplicar fins als  Jocs de Los Angeles de 1984, on es va ampliar fins als vuit actuals que avui prevalen.

 

Luis Felipe Areta, diploma en Tokio
Luis Felipe Areta, diploma en Tokio

En  aquest barem de diplomes, la millor actuació va correspondre,  a l'equip espanyol de hoquei sobre gespa, que va estar molt  a prop de revalidar el seu bronze de Roma,  però la fortuna no el va acompanyar, en perdre aquesta possibilitat contra Austràlia,  on en una equilibrada pròrroga, va sucumbir pel tempteig de 3 gols a 2.

 

Altres dignes i merescuts diplomes, els van aconseguir, el ciclista José  M. López Rodríguez, en la competició de ruta i el boxador canari Domingo Barrera Corpas,  classificats en cinquè lloc, tancant la taula l'atleta Luis Felipe Areta, sisè  en llargada, amb un salt de 7.34, d'acord amb el pronòstic  previst.

 

Els  altres seleccionats en atletisme van ser, Fernando Aguilar, en 5000 i 10000  metres, Francisco Aritmendi, en 5000 metres, Luis María Garriga, en alçada,  Rogelio Rivas, en 100 metres llisos i Isidro Sola, en perxa, els quals  van ser eliminats en les classificacions prèvies, excepte l'esmentat Luis Felipe Areta.

 

ANVERS I REVERS DE LA MEDALLA OLIMPICA

 

Campions olímpics
100 metres   llisos Robert   Hayes 10,0 EUA
200 metres   llisos Henry Carr 20,3 EUA
400 metres   llisos Michael Larrabee 45,1 EUA
800 metres   llisos Peter Snell 1:45,1 NZL
1500 metres   llisos Peter Snell 3:38,1 NZL
5000 metres   llisos Robert Schul 13:48,8 USA
10000   metres llisos Wiliam Mills 28:24,4 USA
Marató Abebe Bikila 2h.12:11,2 ETH
3000    m.obstacles Gastón Roelants 8:30,8 BEL
20 km.   marxa Kenneth Matthens 1h.29:34,0 GBR
50 km.   marxa Abdon   Pamich 4h.11:29,4 ITA
Relleus   4 x 100 Equipo de EUA 39,0 EUA
Relleus    4 x 400 Equipo de EUA 3:00,7 EUA
110   metres tanques Hayes Jones 13,6 EUA
400 metres   tanques Rex Cawley 49,6 EUA
Salt d’alçada Valeri Brumel 2.18 URS
Salt de   perxa Fred Hansen 5.10 EUA
Salt de   llargada Lynn Davies 8.07 GBR
Triple   salt Jozaef Schmidt 16.85 POL
Llançament   de pes Dallas Long 16.85 EUA
Llançament   de disc Al Oerter 61.00 EUA
Llançament   martell Romuald Klim 69.74 URS
Llançament   javelina Pauli Nevala 82.66 FIN
Decathló Willi Holdorf 7887 p. GER
Campiones olímpiques
100 metres   llisos Wyomia Tys 11,4 EUA
200 metres   llisos Edith McGuire 23,0 EUA
400 metres   llisos Betty Cuthbert 52,0 AUS
800 metres   llisos Ann Packer 2:01,1 GBR
80 metres   tanques Karin Balzer 10,5 GER
Relleus   4 x 100 Equipo de Polònia 43,6 POL
Salt d’alçada Iolanda Balas 1.90 ROM
Salt de   llargada Mary Rand 6.52 GBR
Llançament   de pes Tamara Press 18.14 URS
Llançament   de disc Tamara Press 57.27 URS
Llançament   javelina Micaela Penes 60.54 ROM
Heptathló Irina Press 5246 p. URS

 

Fonts d'informació:

 

Recerca per internet

Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme  (RFEA)

Llistats de la IAAF World Records

Correccions del català per gentilesa de Anna Martí

Llibres de la Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme (AEEA)

Documentació pròpia

 

Març de 2012