ELS JOCS OLÍMPICS DE MÈXIC DE 1968
QUAN LA POLÍTICA INTERVÉ EN L'ESPORT
Quan la Ciutat de Mèxic va ser designada pel CIO a Baden Baden, com a organitzadora dels XIX Jocs Olímpics, llavors presidit per l'americà Avery Brundage, en competència amb les ciutats de Lyon, Detroit i Buenos Aires, va ser considerat com el moment ideal per alguns col·lectius, que no tenien res a veure amb l'esport, per airejar al món els seus problemes interiors.
A part dels vaticinis negatius per la qüestió de l'alçada del país mexicà, que segons es deia podia ocasionar greus perjudicis a la salut dels esportistes, es van unir d’altres de tarannà polític, motivades la discriminació racial, que en aquell moment era el tema cabdal en diversos estats de l’Amèrica del Nord.
Aquests moviments coneguts com la Revolució Estudiantil de 1968, que va commoure al món, van tenir el seu inici en el marc de les universitats d'Estats Units, però que ràpidament va creuar l'Atlàntic per niar als països més poderosos del continent europeu, trobant el ressò perseguit, però no per tots compartit.
Com succeeix en gairebé tots els Jocs Olímpics, aquests són utilitzats com a escenari ideal per a tot tipus de reivindicacions, ja siguin com en aquest cas, d'índole cultural i social, o com l’esmentat anteriorment, la segregació racial que patia la població afroamericana.
 |
| Martin Luther King – 1968 |
La mort per assassinat del reverend pastor, Martín Luther King a Memphis el 4 d'abril de 1968 , va desencadenar una onada de violència en gairebé tots els estats de la unió nord-americana, que van provocar multitud de protestes reclamant un tracte d'igualtat i d'oportunitats per a tota la població, sense discriminació de credos ni races.
Si a tot això afegim la decisió de l'anomenat Pacte de Varsòvia d'envair el país de Txecoslovàquia, per les tropes de la URSS el dia 20 d'agost de 1968, arribarem a la conclusió que no era gratuït afirmar que aquest any olímpic fora considerat com el més difícil de la seva història. La perspectiva que tenia per davant el comitè organitzador, per portar a terme unes jornades que haurien d'estar presidides per la unió i l'amistat de tots els pobles, es va convertir en un repte molt difícil de superar.
És evident que aquesta ambició reeixida que tots desitjaven, cada vegada estava més allunyada dels objectius previstos per aquests lamentables fets succeïts més enllà de la seva frontera, però que en certa forma, també van esquitxar la consciència dels ciutadans mexicans, que igualment van començar a reclamar els mateixos drets d'igualtat.
Unes tímides manifestacions que fins aquest moment es venien produint per tot el país, reclamant un canvi polític, com a pas previ a una transició democràtica, van desembocar en una massiva protesta, a la Plaça de les Cultures de la Ciutat de Mèxic, que l’exèrcit mexicà va avortar mitjançant una sagnant intervenció, que va ocasionar centenars de morts, a tan sols dues setmanes de l'inici dels jocs.
UNA BRILLANT CERIMÒNIA D'INAUGURACIÓ
 |
| La desfilada inaugural dels Jocs |
La desfilada inaugural es va efectuar el dia 12 d'octubre, ja en ple període tardorenc, atès que en aquest hemisferi, durant l'estiu espanyol, les pluges són molt freqüents i podien danyar la bellesa global dels jocs. Aquesta era la primera vegada que uns Jocs Olímpics s’organitzaven a Llatinoamèrica.
La Cerimònia, presidida pel president Gustava Díaz Orgaz, va tenir com escenari l’Estadi Olímpic Universitari, ampliat per aquest gran esdeveniment, fins un aforament per a 80.000 espectadors els quals van contemplar emocionats la desfilada dels 5650 esportistes, entre ells 751 dones, que van representar a 113 països participants.
 |
| Enriqueta Basilio, encenen el peveter amb la Flama Olímpica |
L'acte solemne de la jornada inaugural, com sol ser sempre, és l'entrada de la Flama Olímpica en l'estadi. Per primera vegada en la història, una dona va ser la portadora del foc encès a la vall d’Olímpia, dipositant en l'últim relleu, la flama, en el pebeter situat a la part alta de l'estadi. El seu nom, Enriqueta Basilio, que va ser una atleta practicant en els 80 metres tanques i proclamada en la seva època, com l'atleta més completa de Mèxic.
Un altre moment culminant d’aquest tradicional acte, va ser a càrrec de l’atleta mexicà Pablo Garrido, especialista en la marató, quan un cop acabada la desfilada va portar a cap el solemne Jurament Olímpic, en nom de tots els atletes participants.
Amb la finalitat posada en l’èxit, es va edificar un Palau d’Esports per acollir còmodament a més de 20.000 espectadors, on es van disputar quasi totes les proves sota sostre que diàriament el públic va omplir de gom a gom, deixant de costat els conflictes polítics que amenaçaven la capital mexicana, per involucrar-se i gaudir d’aquestes competicions olímpiques, en les que estava involucrada tota la població mexicana.
ESCENARIS PER LES PROVES DE VELA I SOTA SOSTRE
 |
 |
| L’Abadia d’Acapulco | El Palau d’Esports |
En les competicions de regates en mar obert, els organitzadors es van decantar per la bella abadia d’Acapulco en ple Oceà Pacífic on, en un dels seus espectaculars penya-segats es va habilitar una tribuna perquè els espectadors poguessin veure en directe aquestes competicions.
Per a les proves de rem es va construir un ampli canal artificial d'uns dos quilòmetres de llargada en un frondós paratge, situat a l'interior d'un parc natural, on es van habilitar unes graderies per acollir a unes 30.000 persones.
UN DIFICIL REPTE PER AL COMITE OLIMPIC
La concessió d'aquests a jocs a Mèxic, com es va poder observar, no va ser una decisió fàcil. A part dels temes polítics ja comentats, es van afegir immediatament, unes acerades critiques per part de molts països, especialment d'Europa, que sens dubte van ser els més agressius, reclamant una nova seu per evitar una catàstrofe imprevisible per a la salut dels esportistes, donada l'alçada en què estava situada el país mexicà.
 |
| Jim Hines, guanyador dels 100 metres amb 9,95 nova plusmarca olímpica |
En principi els arguments esgrimits, tenien un cert sentit esportiu, si ho atribuïm a la consecució de les marques. L'altitud del país mexicà, proper als 2500 metres sobre el nivell mitjà del mar, evidentment podia afectar els participants en aquelles proves de perllongat esforç, com solen ser les de fons i marató, com així va succeir, però no a la salut dels seus participants.
De tots és conegut, que el percentatge d'oxigen en aquesta altitud, oscil·la en un 30% menys que al nivell del mar i això anava en perjudici de les disciplines ja descrites. Però per un altre banda, les proves de velocitat, salts i llançaments, tenen un plus addicional d'avantatge sobre el que poden realitzar a nivell de mar.
 |
| Wyomia Thys, guanyadora dels 100 metres amb 11,0 seg, nova plusmarca mundial |
Val la pena mirar els resultats atlètics, inserits al final d'aquest document, on es podran observar, que excepte quatre proves, en totes les altres es van superar els registres aconseguits en l'última olimpíada de Tòquio, enregistrant-se més de 200 records olímpics, així com 27 plusmarques mundials.
Però també és oportú esmentar que, per primera vegada en uns Jocs es van utilitzar les modernes pistes sintètiques de tartan, que indubtablement van tenir una influència decisiva perquè s’aconseguissin aquesta gran quantitat de de plusmarques com mai abans s'havien produït en anteriors olimpíades.
UNA IMATGE QUE VA DONAR LA VOLTA AL MÓN
Quan semblava que tots els conflictes polítics que, prèviament havien qüestionat l'èxit d'aquests jocs ja eren solucionats, d’imprevist van tornar a sorgir a arrel d’una imatge que va donar la volta al món i que encara avui dia continua present en la retina i la memòria de tots els afeccionats.
Aquesta històrica escena va aparèixer quan van pujar al pòdium els vencedors de la prova dels 200 metres llisos, els americans Tommie Smith, John Carlos i l'australià Peter Norman, disposats a recollir les seves medalles.
En aquest precís moment tot el públic que omplia l'estadi, va contemplar atònic i estupefacte, com els dos americans accedien a aquest amb els peus descalços, coberts amb uns mitjons negres, i les mans enfundades amb guants del mateix color.
 |
| El pòdium del Black Power |
Justament, quan va sonar l'himne nacional d'Estats Units, tots dos van inclinar el cap, alhora que aixecaven el puny negre en alt. Aquesta acció va ser interpretada com el Black Power un crit per a la llibertat, davant la política segregacionista que sofrien tots els ciutadans afroamericans, residents en la nació nord-americana.
Aquesta acció els hi va costar molt cara. Immediatament van ser expulsats de l'equip i desallotjats de la Vila Olímpica, sent rebuts a la seva arribada als Estats Units, com si d'uns delinqüents es tractés. No només van ser repudiats i insultats pels mitjans de comunicació, sinó que també es van trobar amb l'afegit de no poder accedir a un lloc de treball estable, per afrontar un mitja de vida, com qualsevol altre ciutadà nord-americà.
El Black Power (Poder Negre), era una organització creada als Estats Units, que aconsellava els atletes de color no participar en els Jocs, com a protesta a la diferència de tracte rebut respecte als blancs, a la qual es van adherir tots els atletes de color americans després de la represàlies que van rebre, Tommie Smith i John Carlos.
Aquest mal viure va causar estralls en els seus sins familiars, provocant el suïcidi de l'esposa de John Carlos, totalment desesperada de tanta desconsideració. De Tommie Smith, es pot dir va morir uns anys més tard, sumit en la més profunda misèria. D'altra banda l'australià Peter Norman, medalla de plata en la mateixa prova, també va sofrir certes represàlies i critiques dels seus compatriotes, pel seu suport a l'actitud dels dos americans.
Però com el temps sempre sol posar les coses en el seu just lloc, també amb la justícia de vegades succeeix el mateix. Van haver de passar quaranta anys, per reconèixer que aquests atletes que van anteposar la lluita per la llibertat del seu poble, als seus interessos personals, anessin guardonats i reconeguts com a herois per gairebé totes les institucions nord-americanes, considerant que van ser els avançats per reclamar uns drets legítims i humans, que en justícia els corresponien.
LA PART ESPORTIVA I AGRADABLE DELS JOCS
 |
| Lee Evans, guanyador dels 400 llisos, amb una marca de 43,86 nou rècord mundial |
Una altra gesta d'un atleta de color americà, va correspondre a Lee Evans en els 400 metres llisos, en aconseguir una estratosfèrica marca de 43,86 seg. que va romandre inalterable com a rècord mundial, durant 24 anys. En aquesta prova els tres primers classificats eren atletes de color els quals igualment van repetir el gest, d'aixecar el puny dret dins d’un guant però a més cobrint-se el cap amb unes boines negres.
Van ser molts els fets i anècdotes succeïdes a la Ciutat de Mèxic, on va emergir la figura mítica del saltador de llargada americà Bob Beamon, amb un fabulós i increïble salt de 8.90 m. que va suposar un nou topall universal, que va romandre imbatible durant més de 22 anys.
Sens dubte, entre els molts records aconseguits, el més impactant de tots va ser aquest atleta de color, quan es va adherir a la protesta solidaritzant-se amb el Black Power, al pujar al pòdium descalç amb mitjons negres, ho va fer evident al públic, en aixecar-se els pantalons del xandall, a la vegada que alçava el puny dret amb el guants negres.
Per primera vegada, es va oficialitzar una altra plusmarca històrica en la prova dels 100 metres llisos, quan l'atleta de color d'USA, Jim Hines, va guanyar l'or per sota dels 10,0 seg., en marcar un crono de 9,95., establint una nova plusmarca mundial i igualant la plusmarca olimpica i mundial. S' ha de dir que tots els finalistes eran atletes de color.
Però el llistat de plusmarques mundials va continuar sense pauses. Aquesta vegada va ser un atleta blanc, el britànic David Hemery que va sorprendre al món, amb la impensable marca de 48,12 seg.. Per un altre lloc, el soviètic Victor Saneyev estableía en triple salt, un magistral nou record mundial, amb un salt de 17.39 metres. No es pot oblidar en aquest esclat de plusmarques mundials, les assolides pels quartets d'USA en els relleus de 4 X 100. i 4 x 400 metres, ambdós també amb records mundials.
 |
| El jove americà Dick Fosbury, saltant a Mèxic, fins els 2.24 metres, nou rècord mundial |
Continuant amb els fets històrics d'aquests jocs, un d’ells va ser la presència de l'americà Dick Fosbury, l'inventor de el “Fosbury-Flop”, un nou estil pel salt d'alçada, que va acabar amb les moltes tècniques hagudes fins llavors en aquesta disciplina.
Aquesta nova tècnica de salt, roman fins els nostres dies, com la habitual per a tots el especialistes del món. Per descomptat que, la sorpresa que a produir aquest innovador estil, va ser tan inesperada, com espectacular, atès que el mateix Dick Fosbury, va rebaixar el topall mundial, amb un salt de 2.24 metres. Aquest atleta nascut a l’estat d’Oregón, tenia en aquests moments 21 anys d’edat, i sense cap referent de certa qualitat que fes esperar aquesta majúscula sorpresa.
Com ja s’ha fet menció anteriorment, aquests jocs es van desenvolupar per primera vegada sobre pista sintètica de tartán, la qual cosa va suposar, juntament amb l'altitud del país mexicà, una ajuda addicional com mai havia tingut una competició atlètica. No és gratuït afirmar que a partir d'aquests jocs va néixer un nou model d'atletisme, ja fos una mica fora de l'atletisme clàssic, (tot i conservar aspectes de l’atletisme clàssic) com es coneixia abans d’aquesta cita de Mèxic.
Cal assenyalar que per primera vegada que les dones van ser admeses en la prova de tir, en la qual es van presentar tres participants, la polonesa Eulalia Rolinsks, la peruana Gladis de Seminario i la mexicana Nuria Ortiz, les quals varen tenir una acceptable actuació, destacant la classificació d’aquesta última, amb un meritori 13è lloc.
Per primera vegada, com estava previst, les dues Alemanyes van desfilar per separat amb les seves respectives banderes i noves denominacions, escollint, l’Alemanya del sector Oriental, com a himne oficial, la simfonia de Beethoven el “Himne de l'Alegria”. Aquesta nova Alemanya, va tornar al seu país amb una sola medalla d'or, gràcies a Christoph Hohne, guanyador de la prova dels 50 klm marxa., amb el temps de 4h.h20,13.
 |
| Vera Cáslasvská |
La gran gimnasta txeca, Vera Caslavska, que va estar amagada durant tres setmanes, arran de la invasió al seu país per les tropes de l’URS, va sortir del seu amagatall a la vigília dels Jocs, per conquistar quatre medalles d'or i dos d’argent. Aquesta circumstància que va arribar a coneixement de tots els afeccionats, la va convertir en l'esportista més popular de totes les participants. Una vegada conclosos els jocs, es va casar amb el seu compatriota, el destacat atleta Josef Odlozil, a la catedral de la Ciutat de Mèxic.
Una gesta que no pot quedar sense fer-ne esment, correspon novament al discòbol americà Al Oerter que, per quarta vegada consecutiva aconsegueix l'or olímpic, quan el favorit era el seu compatriota Jay Silvestre, en aquell moment recordista mundial. Però Al Oerter, traient a relluir la seva fama de lluitador, aconsegueix en el seu tercer intent un nou record olímpic amb la marca de 64.78 metres.
D'aquest grandiós atleta, cal dir que, l'any 1980, ja amb més de 43 anys complerts, hagués pogut participar en una cinquena olimpíada, atès que en les proves selectives per als jocs de Moscou, va llançar el disc fins als 69.46 metres, la millor marca de la seva vida. Però, el boicot d'Estats Units a aquests jocs el va privar d’acudir a aquesta cita. Sens dubte es tracta del millor discòbol de la història, amb unes gestes èpiques, molt difícils de superar, que continuaran inassolibles durant moltes dècades.
 |
| L’americà Al Oerter |
Un moment àlgid pel públic mexicà, es va deure a l'actuació del marxador José Pedraza, el qual en la prova dels 20 Km. va fer la seva entrada a l'Estadi en tercera posició, aconseguint amb l'ajut del publicar, aixecat i posat de peu, assolir la medalla d’argent, pocs metres abans d’accedir a l'arribada S’ha de reconèixer que els jutges varen ser una lleugerament tolerants amb l’estil del mexicà, que a judici de molta gent, més que marxar, quasi corria en els últims metres finals. La seva avantatge sobre el seu immediat seguidor va ser només d’ un segon.
Un altre deliri de goig per a Mèxic, va arribar amb la inesperada victòria del seu nedador Félix Muñoz, a l’imposeu-se en els 200 metres braça als grans especialistes americans i russos que, a priori, eren els favorits per guanyar aquesta medalla d'or. Aquesta gesta va provocar uns instants d’exaltació patriòtica, mai vista en un esdeveniment esportiu a Mèxic. Tot el públic assistent que no deixava de victorejar-lo, el va passejar pujant-lo a l’esquena, per tot el recinte aquàtic, després de rebre un telegrama del President del Govern, felicitant-lo per aquest increïble triomf. Mèxic ja tenia en aquests jocs el seu gran heroi.
Pel que es refereix a l'atletisme femení, Wyomia Tyus va repetir el seu triomf de Tòquio, rebaixant a la vegada la plusmarca mundial amb un temps de 11,0 seg, justos. A més d’ aquesta plusmarca mundial, tanmateix les dones van assolir diferents marques olímpiques, superant quasi totes els registres aconseguits al país nipó.
LA INCOGNITA DE LA PROVA DE MARATÓ EN ALTITUD
El seu inici es va realitzar a la Plaça de la Constitució a les tres de la tarda, havent d'envoltar tota la ciutat fins a arribar a l'estadi, on ja havia començat l'última jornada dels Jocs, en el qual el etíop Mamo Wolde, al qual la fortuna no li va acompanyar en les dues últimes olimpíades, era el gran favorit fent bons el pronòstics, guanyant l’or.
 |
 |
| L’etíop Mamo Wolde, el primer en arribar a la meta | El tanzani John Akhwaci, el últim en arribar a la meta |
Però Mamo Wolde, sergent de la guàrdia imperial del Negus, amb 35 anys complerts, que havia aconseguit la plata en els 10.000 metres llisos, va arribar a l'estadi amb les forces justes, per poder arribar a meta, amb un temps de 2h.20,26 malgrat els tres minuts d'avantatge, que tenia sobre el seu immediat seguidor, el japonès, Kenji Kimihara, que també al límit de les seves forces, aconseguia la medalla de plata amb un temps de 2h.23,31, sent la de bronze de forma sorprenent, pel neozelandès Mike Ryan amb 2h.23,46.
Però la inesperada anècdota la va protagonitzar, contra la seva voluntat, l'atleta de Tanzània, John Akhwaci que totalment destrossat per l'esforç, després d'una caiguda en el quilòmetre 19, dislocant-se l’espatlla, va entrar a l'estadi passada més d'una hora, quan ja les medalles van ser atorgats als vencedors i els espectadors començaven a desallotjar l'estadi.
Quan la megafonia va anunciar que encara hi havia un atleta per arribar, tot l'estadi va quedar atònic i expectant, esperant veure’l entrar, la qual cosa va fer en mig d'una fogosa ovació. Dir que el seu aspecte era totalment lamentable, amb una cama embenada amb trossos de roba, donant bandades d'un costat a l’altre i amb serioses dificultats per mantenir-se en peu, es conèixer com l'agonia, que a vegades afecta els participants d'aquesta històrica prova.
Els seus últims metres finals van ser realment dramàtics, però animat per tot l'estadi, va poder arribar pels seus propis mitjans a la meta. Immediatament va caure desmaiat en braços de les assistències, per ingressar-ho a l'hospital per a la seva recuperació. El seu temps va ser de 3h.25,17,0. Tot l’estadi va poder comprovar un acte de valor i superació, que sempre es recordarà.
Al preguntar-li la premsa sobre aquesta qüestió, va contestar que a ell no el van enviar des de 5000 milles només per prendre la sortida, sinó per arribar al final de la prova.
Sens dubte l'alçada de la Ciutat de Mèxic, va passar la seva factura, atès que dels 83 atletes participants que van prendre la sortida, 26 d'ells van haver d'abandonar la prova extenuats per l'esforç, entre els quals es trobava el nostre compatriota, el gallec Carlos Pérez, conegut per la seva perseverança davant ‘esgotament, que en aquesta ocasió no va poder evitar.
 |
| L’atleta deTúnez, Mohamed Gammoud, guanyant l’or als 5.000 m. primera medalla per l’atletisme del seu país |
Un cas imprevist, donada la presència dels atletes africans de les altes planícies, va ser l'actuació de l’atleta de Tùnez, Mohamed Gammoudi que va vèncer en la prova dels 5.000 metres, amb la discreta marca de 14,05,01 Abans havia assolit la medalla de bronze, en els 10.000 metres amb un temps de 29,34,20. El guanyador del qual va ser Naftali Temo de Kenia amb 29:27,40 molt allunyat de la seva millor marca.
UNA MARATONIANA PROVA DE PÈRTIGA
A la prova de perxa, cal assenyalar que aquesta es va iniciar cap a les 9 hores, amb una temperatura sufocant, per finalitzar a les 22 hores del mateix dia, sent la successió de rècords entre els participants, una altra cota històrica.
Onze d'ells es van anar alternant, o passant-se el rècord d'un a l’altre contínuament, fins que finalment, l'americà Bob Seagren, guanyador de la prova, el va fitxar en una alçada de 5.40m. que representava un nou record mundial.
 |
| El saltador espanyol, Ignacio Sola |
Entre aquest grup de plusmarquistes efímers, es trobava el nostre compatriota Ignacio Sola, el qual en un dels seus intents, va aconseguir l'alçada de 5.20 m. que superava l'anterior rècord de 5.10m. de l'americà Fred Hansen, guanyador en els anteriors jocs de Tòquio de 1964.
Encara que només fos per uns breus instants, ningú li podrà llevar aquest honor d'haver estat fins avui, l'únic atleta espanyol en aconseguir una plusmarca olímpica.
En aquesta recopilació de successos esportius, deixo pel final el més trist i fosc de tots. Seguint amb les noves formatives, per primera vegada es van realitzar els controls antidòping, sent el primer esportista caçat, l'especialista suec en la competició del pentaló, Hanns-Gunnar Liljenval, amb un elevat percentatge d'alcohol.
LA PRESÈNCIA ESPANYOLA VA CONTINUAR SENT DISCRETA
La presència d'Espanya va ser molt limitada, participant en atletisme, bàsquet , waterpolo, natació, hoquei sobre gesta, ciclisme, futbol, tir , a més dels esports de demostració en pilota basca i tennis.
En els esports oficials la millor actuació va correspondre a l'atletisme, amb la gran actuació d'Ignacio Sola ja ressenyada, aconseguint la novena posició, amb l'afegit del seu fugaç pas per la taula de rècords olímpics.
Altres atletes que van aconseguir finals, van ser Javier Alvarez Salgado, l' 11è classificat en els 3000 metres obstacles, Luis María Garriga, l’11è en alçada i.Luis Felipe Areta, el 12è en triple salt Els altres atletes seleccionats van ser, Mariano Haro, en 3000 m. obstacles, on va ser desqualificat, José Luis `Sánchez Paraiso, en 100 metres, Ramón Magariños, en 400 metres llisos, José Luis Martínez, en martell, tots ells, eliminats en les sèries prèvies i Carlos Pérez, retirat a la marató.
En tir al plat, els nostres representants van aconseguir una meritòria classificació, per part de Miguel Mariñas, amb un 12è lloc, mentre l’altre representant, Martínez de Ubago, ho feia en un discret lloc, com era el 36è classificat.
En bàsquet, Espanya es va classificar quarta, en la primera sèrie, sense tenir opció a la fase següent. En futbol, el nostre equip va arribar fins els quarts de final, sent eliminat per Mèxic pel tempteig de 2 a 0.
Per altra banda en waterpolo, Espanya va quedar classificada en la novena posició en guanyar en l'últim partit a Alemanya pel tempteig de 7 a 5 gols.
 |
| Mari Pau Corominas |
A natació, la nostra jove i bonica nedadora Mari Pau Corominas, va demostrar, als seus 16 anys ja complerts, el seu gran caràcter guanyador, classificant-se per la final dels 200 metres esquena, on va aconseguir un meritori setè lloc. Això va ser un fet històric per a la nostra natació.
Per primera vegada una dona espanyola, aconseguia un lloc entre les vuit millors del món, la qual cosa fins a dia d'avui, cap altra nedadora ha pogut superar.
Un altre nedador que va estar molt a prop de les medalles, va ser el nostre gran campió Santiago Esteva, el qual malgrat el gran nivell que existia en la seva especialitat, quasi aconsegueix el que des d'un principi semblava impossible, assolir ser present a una final olímpica.
En ciclisme els espanyols, Gómez Lucas, Lasa, Linares i Jiménez, van decebre una 12ª posició, que no es corresponia amb els credencials que tenien abans dels Jocs.
ESPORTS DE DEMOSTRACIÓ
En els esports d'exhibició de pilota basca i tennis, els nostres representants van brillar a gran altura. En el primer d'ells, es va participar en l'especialitat de pilota a mà per parelles, cistella punta, i frontenis, amb la participació altres quatre països, Mèxic, França, Argentina i Uruguai, aconseguint els nostres jugadors, dues medalles d'or, una d’argent i una altra de bronze. Els components van ser Esquizabel, Basabé, Sagristà, Iruzubieta, Beascorchea, Arrien i els germans Miralpeix.
Quant al tennis, el nostre gran campió Manolo Santana, es va imposar en la final en cinc sets a Manolo Orantes, en un emocionant partit, guanyant l'or i un xec de 882 pessetes, el qual guarda emmarcat a la seva casa com a simple anècdota. Aquesta irrisòria quantitat, va ser compensada a nivell personal, per Juan Antoni Samaranch, el qual li va regalar un atractiu rellotge d'or.
LA MEDALLA OLÍMPICA PELS GUANYADORS
| Campions olímpics | |||
|
100 metres llisos |
Jim Hines |
9, 95 r.m. |
USA |
|
200 metres llisos |
Tommie Smith |
19,83 r.m. |
USA |
|
400 metres llisos |
Lee Evans |
43,86 r.m. |
USA |
|
800 metres llisos |
Ralp Doubell |
1:44, 40 |
AUS |
|
1500 metres llisos |
Kipchoge Keino |
3:34, 91 |
KEN |
|
5000 metres llisos |
Mohamend Gammoudi |
14:05, 01 |
TUN |
|
10000 metres llisos |
Naftali Temu |
29:27, 40 |
KEN |
|
Marató |
Mamo Wolde |
2h.20:26 |
ETH |
|
3000 metres obstacles |
Amos Biwott |
8:51,02 |
KEN |
|
110 metres tanques |
Willie Davenport |
13, 33 r.o |
USA |
|
400 metres tanques |
David Hemery |
48,12 r.m. |
GBR |
|
Relleus 4 x 100 |
Equipo de EUA |
38,24 r.m. |
USA |
|
Relleus 4 x 400 |
Equipo de EUA |
2:56, 16 r.m. |
USA |
|
20 klm. marxa |
Vladimir Golubnichy |
1h.33:58 |
URS |
|
50 klm. marxa |
Christoph Hohne |
4h.20:13 |
GDR |
|
Salt d’alçada |
Dick Fosbury |
2.24 r.m. |
USA |
|
Salt de perxa |
Robert Seagran |
5.40 r.o. |
USA |
|
Salt de llargada |
Bob Beamon |
8.90 r.m. |
USA |
|
Triple salt |
Victor Saneyev |
17.39 r.m. |
URS |
|
Llançament de pes |
Randy Matson |
20.54 |
USA |
|
Llançament de disc |
Al Oerter |
64.78 r.o. |
USA |
|
Llançament martell |
Gyula Zsivotzky |
73.36 r.o. |
HUN |
|
Llançament javelina |
Manis Lusis |
90.10 r.o. |
URS |
|
Decatló |
William Toomey |
8193 r.o. |
USA |
 |
|
El magistral salt de Bob Beamon, superant el record mundial, amb un salt de 8.90 metres, que es va mantenir imbatible durant 23 anys
|
| Campiones Olímpiques | |||
|
100 metres llisos |
Wyomia Tyus |
11,0 |
USA |
|
200 metres llisos |
Irena Szewinska |
22,5 |
POL |
|
400 metres llisos |
Colette Beson |
52,0 |
FRA |
|
800 metres llisos |
Madeline Manning |
2:00, 9 |
USA |
|
80 metres tanques |
Mauren Caird |
10,3 |
AUS |
|
Relleus 4 x 100 |
Equipo de EUA |
42,8 |
USA |
|
Salt d’ alçada |
Margitta Rezkova |
1.82 |
ROU |
|
Salt de llargada |
Viorica Viscopoleanu |
6.82 |
ROU |
|
Llançament de pes |
Margitta Gummel |
19.61 |
GER |
|
Llançament de disc |
Lia Manoliu |
58.28 |
ROU |
|
Llançament javelina |
Angela Németh |
60.36 |
HUN |
|
Hextaló |
Ingrid Becker |
5098 p. |
GER |
Fonts d'informació:
Llibres de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme (AEEA)
Recerca per Internet
Correccions del català, per gentilesa d’Anna Martí
Llibre de l’IAAF World Records
Llibre de l’International Atlhetic Foundation
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme.(RFEA)
Documentació pròpia
Abril de 2012