ELS JOCS OLÍMPICS DE MÈXIC DE 1968

 

QUAN LA POLÍTICA INTERVÉ EN L'ESPORT

 

Quan la Ciutat de Mèxic va ser designada pel CIO  a Baden Baden, com a organitzadora dels XIX Jocs Olímpics, llavors  presidit per l'americà Avery Brundage, en competència amb les ciutats de Lyon, Detroit  i Buenos Aires, va ser considerat com el moment ideal  per  alguns col·lectius, que no tenien  res a veure amb l'esport, per airejar  al món els seus problemes interiors.

 

A  part dels vaticinis negatius per la qüestió de l'alçada del país mexicà, que segons  es deia podia ocasionar greus perjudicis a la salut dels esportistes, es van unir d’altres de tarannà polític,  motivades la discriminació racial, que en aquell  moment era el tema cabdal en diversos estats de l’Amèrica  del Nord.

 

Aquests moviments coneguts  com la Revolució Estudiantil de 1968, que va commoure al món, van tenir el seu inici en el  marc de les universitats d'Estats Units, però que ràpidament va creuar l'Atlàntic  per niar als països més poderosos del continent europeu, trobant el ressò perseguit, però no per  tots  compartit.

 

Com succeeix en gairebé tots els Jocs  Olímpics, aquests són utilitzats com a escenari ideal per a tot tipus de reivindicacions, ja siguin  com en aquest cas, d'índole cultural i social, o com l’esmentat anteriorment, la segregació racial que  patia la població afroamericana.

 

Martin Luther King – 1968
Martin Luther King – 1968

La mort per assassinat del  reverend pastor, Martín Luther King a Memphis el 4 d'abril de 1968 , va  desencadenar una onada de violència en gairebé tots els estats de la unió nord-americana, que van provocar  multitud de protestes reclamant un tracte d'igualtat i d'oportunitats per a tota la població, sense discriminació  de credos ni races.

 

Si a tot això afegim la decisió  de l'anomenat Pacte de Varsòvia d'envair el país de Txecoslovàquia, per  les tropes de la URSS el dia 20 d'agost de 1968, arribarem a la conclusió que no era gratuït  afirmar que aquest any olímpic fora considerat com el més difícil de la seva història. La perspectiva que  tenia per davant el comitè organitzador, per portar a terme unes jornades que haurien d'estar presidides per  la unió i l'amistat de tots els pobles, es va convertir en un repte molt difícil de superar.

 

És  evident que aquesta ambició reeixida que tots desitjaven, cada vegada  estava més allunyada dels objectius previstos per aquests lamentables fets succeïts  més enllà de la seva  frontera, però que en certa forma, també van esquitxar la consciència dels ciutadans mexicans, que igualment  van començar a reclamar els mateixos drets d'igualtat.

 

Unes  tímides manifestacions que fins  aquest moment es venien produint per tot el país, reclamant un canvi polític,  com a pas previ a una transició democràtica, van desembocar en una massiva protesta, a la Plaça  de les Cultures de la Ciutat de Mèxic, que l’exèrcit mexicà va avortar mitjançant  una sagnant intervenció, que va ocasionar centenars de morts, a tan sols dues setmanes de l'inici dels jocs.

 

UNA BRILLANT CERIMÒNIA D'INAUGURACIÓ

 

La desfilada inaugural dels Jocs
La desfilada inaugural dels Jocs

La desfilada inaugural es va efectuar el dia 12 d'octubre, ja en ple període  tardorenc, atès que en aquest hemisferi, durant l'estiu espanyol, les pluges són molt freqüents i podien  danyar la bellesa global dels jocs. Aquesta era la primera vegada que uns Jocs Olímpics s’organitzaven a Llatinoamèrica.

 

La Cerimònia, presidida pel president Gustava  Díaz Orgaz, va tenir com escenari l’Estadi Olímpic Universitari, ampliat  per aquest gran esdeveniment, fins un aforament per a 80.000 espectadors els   quals  van  contemplar emocionats  la desfilada dels 5650 esportistes, entre ells 751 dones, que van representar a 113 països participants.

 

Enriqueta Basilio, encenen el peveter amb la Flama Olímpica
Enriqueta Basilio, encenen el peveter amb la Flama Olímpica

L'acte solemne de la jornada inaugural, com sol ser sempre,  és l'entrada de la Flama Olímpica en l'estadi. Per primera vegada en la història, una dona va ser la  portadora del foc encès a la vall d’Olímpia, dipositant en l'últim relleu, la flama, en el  pebeter situat a la part alta de l'estadi. El seu nom, Enriqueta Basilio, que va ser una atleta  practicant en els 80 metres tanques i proclamada en la seva època, com l'atleta més completa de Mèxic.

 

Un altre moment culminant d’aquest tradicional  acte, va ser a càrrec de l’atleta mexicà Pablo Garrido, especialista en la marató,  quan un cop acabada la desfilada va portar a cap  el solemne Jurament Olímpic, en nom  de tots  els atletes participants.

 

Amb la finalitat  posada en l’èxit, es va edificar un Palau d’Esports per acollir còmodament a més de 20.000  espectadors,  on es van disputar quasi totes les proves sota sostre que diàriament el públic va omplir  de gom a gom, deixant de costat els conflictes polítics que amenaçaven  la capital mexicana, per involucrar-se  i gaudir d’aquestes competicions olímpiques, en les que estava involucrada tota la població mexicana.

 

ESCENARIS PER LES PROVES DE VELA I SOTA SOSTRE

 

L’Abadia d’Acapulco El Palau d’Esports
L’Abadia d’Acapulco El Palau d’Esports

 

En les competicions de regates en mar obert, els organitzadors es van decantar  per la bella abadia d’Acapulco en ple Oceà Pacífic on, en un dels seus  espectaculars penya-segats es va habilitar una tribuna perquè els espectadors poguessin veure en directe  aquestes competicions.

 

Per a les proves  de rem es va construir un ampli canal artificial d'uns dos quilòmetres de llargada en un frondós paratge, situat  a l'interior d'un parc natural, on es van habilitar unes graderies per acollir a unes 30.000 persones.

 

UN DIFICIL REPTE PER AL COMITE OLIMPIC

 

La concessió d'aquests a jocs a Mèxic, com es va poder observar,  no va ser una decisió fàcil. A part dels temes polítics ja comentats, es van afegir immediatament,  unes acerades critiques per part de molts països, especialment d'Europa, que sens dubte van  ser els més agressius, reclamant una nova seu per evitar una catàstrofe imprevisible per a la salut dels esportistes,  donada l'alçada en què estava situada el país mexicà.

 

Jim Hines, guanyador dels 100 metres amb 9,95 nova plusmarca  olímpica
Jim Hines, guanyador dels 100 metres amb 9,95 nova plusmarca  olímpica 

En  principi els arguments esgrimits, tenien un cert sentit esportiu, si ho atribuïm a la consecució  de les marques. L'altitud del país mexicà, proper als 2500 metres sobre el nivell mitjà del mar, evidentment  podia afectar els participants en aquelles proves de perllongat esforç, com solen ser les de fons i marató,  com així va succeir, però no a la salut dels seus participants.

 

De tots és conegut, que el percentatge d'oxigen en aquesta altitud, oscil·la  en un 30% menys  que al nivell del mar i això anava en perjudici  de les disciplines ja descrites. Però  per un altre banda, les proves de velocitat, salts i llançaments, tenen un plus addicional d'avantatge sobre  el que poden realitzar a nivell de mar.

 

Wyomia Thys, guanyadora dels 100 metres amb 11,0 seg, nova plusmarca mundial
Wyomia Thys, guanyadora dels 100 metres amb 11,0 seg, nova plusmarca mundial

Val la pena mirar  els resultats atlètics, inserits al final d'aquest document, on es podran observar, que excepte quatre proves,  en totes les altres es van superar els registres aconseguits en l'última olimpíada de Tòquio,  enregistrant-se més de 200 records olímpics, així com 27 plusmarques mundials.

 

Però  també és oportú esmentar que, per primera vegada en uns Jocs es van utilitzar  les modernes pistes sintètiques de tartan, que indubtablement van tenir una influència decisiva perquè  s’aconseguissin aquesta gran quantitat de de plusmarques com mai abans s'havien produït en anteriors olimpíades. 

 

UNA IMATGE QUE VA DONAR LA VOLTA AL MÓN

 

Quan semblava que tots els conflictes polítics que,  prèviament havien qüestionat  l'èxit d'aquests jocs ja eren  solucionats, d’imprevist van tornar a sorgir a arrel d’una imatge que  va donar la volta al món i que encara avui dia continua present  en la retina i la memòria de tots els afeccionats.

 

Aquesta històrica escena va aparèixer quan van  pujar al pòdium els vencedors de la prova dels 200 metres llisos, els americans Tommie SmithJohn Carlos i l'australià Peter Norman, disposats a recollir les seves  medalles.

 

En aquest precís moment tot el públic que omplia  l'estadi, va contemplar atònic i estupefacte, com els dos americans accedien a aquest amb els peus descalços,  coberts amb uns mitjons negres, i les mans enfundades amb guants del mateix color. 

 

El pòdium del Black Power
El pòdium del Black Power

Justament,  quan va sonar l'himne nacional d'Estats Units, tots  dos van inclinar el cap, alhora que aixecaven el puny negre en alt. Aquesta acció va ser interpretada com  el Black Power un crit per a la llibertat, davant la política segregacionista que sofrien  tots els ciutadans afroamericans, residents en la nació nord-americana.

 

Aquesta  acció els hi va costar molt cara. Immediatament van ser expulsats de l'equip i desallotjats  de la Vila Olímpica, sent rebuts a la seva arribada als Estats Units,   com si d'uns delinqüents es tractés. No només van ser  repudiats i insultats pels mitjans de comunicació,  sinó que també es van trobar amb l'afegit de no poder accedir  a un lloc de treball estable, per afrontar  un mitja de vida, com qualsevol altre ciutadà nord-americà.

 

El  Black Power (Poder Negre), era una organització creada als Estats Units,  que aconsellava els atletes de color no participar en els Jocs, com a protesta a la diferència de tracte  rebut respecte als blancs, a la qual es van adherir tots els atletes de color americans després de la represàlies  que van rebre, Tommie Smith i John Carlos.

 

Aquest  mal viure va causar estralls en els seus sins familiars, provocant el  suïcidi de l'esposa de John Carlos, totalment desesperada de tanta desconsideració. De Tommie  Smith, es pot dir va morir uns anys més tard, sumit en la més profunda misèria. D'altra  banda l'australià Peter Norman, medalla de plata en la mateixa prova, també va sofrir certes  represàlies i critiques dels seus compatriotes, pel seu suport a l'actitud dels dos americans.

 

Però  com el temps sempre sol posar les coses en el seu just lloc, també  amb la justícia de vegades succeeix el mateix. Van haver de passar quaranta anys, per reconèixer que aquests  atletes que van anteposar la lluita per la llibertat del seu poble, als seus interessos personals, anessin  guardonats i reconeguts com a herois per gairebé totes les institucions nord-americanes, considerant que  van ser els avançats per reclamar uns drets legítims i humans, que en justícia els corresponien.

 

LA PART ESPORTIVA I AGRADABLE  DELS  JOCS

 

Lee Evans, guanyador dels 400 llisos, amb una marca de 43,86 nou rècord mundial
Lee Evans, guanyador dels 400 llisos, amb una marca de 43,86 nou rècord mundial

Una altra gesta d'un atleta de color americà, va correspondre a Lee  Evans en els 400 metres llisos, en aconseguir una estratosfèrica marca de 43,86 seg. que va romandre  inalterable com a rècord mundial, durant 24 anys. En aquesta prova els tres primers classificats eren atletes  de color els quals igualment van repetir  el gest, d'aixecar el puny dret dins d’un guant però a més  cobrint-se el cap amb unes boines negres.

 

Van ser molts els  fets i anècdotes succeïdes a la Ciutat de Mèxic, on va emergir la figura mítica del saltador  de llargada americà Bob Beamon, amb un fabulós i increïble salt de 8.90 m. que va suposar  un nou topall universal, que va romandre imbatible durant més de 22 anys.

 

Sens  dubte, entre els molts records aconseguits, el més impactant de tots va ser aquest  atleta de color, quan es va adherir a la protesta solidaritzant-se  amb el Black Power, al  pujar al pòdium descalç amb mitjons negres, ho va fer evident  al públic, en aixecar-se els pantalons del xandall,  a la vegada que alçava  el puny dret amb el guants  negres.

 

Per primera vegada, es va oficialitzar una altra  plusmarca històrica en la prova dels 100 metres llisos, quan l'atleta de color d'USA, Jim  Hines, va guanyar l'or per sota dels 10,0  seg., en marcar un crono de 9,95., establint una nova plusmarca mundial i igualant la plusmarca olimpica i mundial. S' ha de dir que tots els finalistes eran atletes de color.

 

Però  el llistat de plusmarques  mundials va continuar sense pauses. Aquesta vegada va ser un atleta  blanc, el britànic David Hemery que va sorprendre al món, amb la impensable  marca de 48,12 seg.. Per un altre lloc, el soviètic Victor Saneyev estableía en triple  salt, un magistral nou record mundial, amb un salt de 17.39 metres.  No es pot oblidar en aquest esclat  de  plusmarques mundials, les assolides pels quartets d'USA en els relleus de 4 X 100. i 4 x 400  metres, ambdós també amb records mundials.

 

El jove americà Dick Fosbury, saltant a Mèxic, fins els 2.24 metres, nou rècord mundial
El jove americà Dick Fosbury, saltant a Mèxic, fins els 2.24 metres, nou rècord mundial

Continuant  amb els fets històrics d'aquests jocs, un d’ells va ser la presència de l'americà Dick Fosbury,  l'inventor de el “Fosbury-Flop”, un nou estil pel salt d'alçada, que va acabar amb les  moltes tècniques hagudes fins llavors en aquesta disciplina.

 

Aquesta  nova tècnica de salt, roman fins els nostres dies, com la habitual per a tots el especialistes  del món. Per descomptat que, la sorpresa que a produir aquest innovador estil,  va ser tan inesperada, com espectacular, atès que el mateix  Dick Fosbury,  va rebaixar el topall mundial, amb un salt de 2.24 metres. Aquest atleta nascut a l’estat d’Oregón,   tenia en aquests moments 21 anys d’edat, i sense cap referent de certa qualitat que fes esperar  aquesta majúscula sorpresa.

 

Com ja s’ha fet menció  anteriorment, aquests jocs es van desenvolupar per primera vegada sobre pista sintètica de tartán, la qual cosa  va suposar, juntament amb l'altitud del país mexicà, una ajuda addicional com mai havia tingut  una competició  atlètica. No és gratuït afirmar que a partir d'aquests jocs va néixer un nou model d'atletisme, ja fos  una mica fora de l'atletisme clàssic, (tot i conservar aspectes de l’atletisme clàssic)  com es coneixia abans  d’aquesta cita de Mèxic.

 

Cal assenyalar  que per primera vegada que les dones van ser admeses en la prova de tir, en la qual es van presentar tres participants,  la polonesa Eulalia Rolinsks, la peruana Gladis de Seminario i  la mexicana Nuria Ortiz, les quals varen tenir una acceptable actuació, destacant la classificació  d’aquesta última, amb un meritori 13è lloc.

 

Per  primera vegada, com estava previst, les dues Alemanyes van desfilar per separat amb les seves  respectives banderes i noves denominacions, escollint,  l’Alemanya del sector Oriental, com a himne oficial,  la simfonia de Beethoven el “Himne de l'Alegria”.  Aquesta nova Alemanya,  va tornar al seu país amb una sola medalla d'or, gràcies a Christoph Hohne, guanyador  de la prova dels 50 klm marxa., amb el temps de 4h.h20,13.

 

Vera Cáslasvská
Vera Cáslasvská

La gran gimnasta txeca, Vera Caslavska, que va estar amagada  durant tres setmanes, arran de la invasió al seu país per les tropes de l’URS, va sortir  del seu amagatall a la vigília dels Jocs, per conquistar quatre medalles d'or i dos d’argent. Aquesta circumstància  que va arribar a coneixement de tots els afeccionats, la va convertir en l'esportista més popular  de totes les participants. Una vegada conclosos els jocs, es va casar amb el seu compatriota, el destacat atleta  Josef Odlozil, a la catedral de la Ciutat de Mèxic.

 

Una  gesta que no pot quedar sense fer-ne esment, correspon novament al discòbol  americà Al Oerter que, per quarta vegada consecutiva aconsegueix l'or olímpic, quan  el favorit era el seu compatriota Jay Silvestre, en aquell moment recordista mundial. Però  Al Oerter, traient a relluir la seva fama de lluitador, aconsegueix en el seu tercer intent  un nou record olímpic amb la marca de 64.78 metres.

 

D'aquest  grandiós atleta, cal dir que, l'any 1980, ja amb més de 43 anys complerts, hagués pogut participar en una  cinquena olimpíada, atès que en les proves selectives per als jocs de Moscou, va llançar  el disc fins als 69.46 metres, la millor marca de la seva vida. Però, el boicot d'Estats Units a  aquests jocs el va privar  d’acudir a aquesta cita. Sens dubte es tracta del millor discòbol de la història,  amb unes gestes èpiques, molt difícils de superar, que continuaran inassolibles durant moltes dècades.

 

L’americà Al Oerter
L’americà Al Oerter

Un moment àlgid pel públic mexicà, es va deure a l'actuació  del marxador José Pedraza, el qual en la prova dels 20 Km. va fer la seva entrada a l'Estadi  en tercera posició, aconseguint amb l'ajut del publicar, aixecat i posat de peu, assolir la medalla d’argent,  pocs metres abans d’accedir a l'arribada S’ha de  reconèixer que els jutges varen ser una lleugerament  tolerants amb l’estil del mexicà, que a judici de molta gent, més que marxar, quasi corria en els últims  metres finals. La seva avantatge sobre el seu immediat seguidor va ser només d’ un segon.

 

Un  altre deliri de goig per a Mèxic, va arribar amb la inesperada  victòria del seu nedador Félix Muñoz, a l’imposeu-se en els 200 metres braça als grans  especialistes americans i russos que, a priori, eren els favorits per guanyar aquesta medalla d'or. Aquesta  gesta va provocar uns instants d’exaltació patriòtica, mai vista en un esdeveniment esportiu a Mèxic.  Tot el públic assistent que no deixava de victorejar-lo, el va passejar pujant-lo a l’esquena,  per tot el recinte aquàtic, després de rebre un telegrama del President del Govern, felicitant-lo per aquest  increïble triomf. Mèxic ja tenia en aquests jocs el seu gran heroi.

 

Pel  que es refereix a l'atletisme femení, Wyomia Tyus va repetir  el seu triomf de Tòquio, rebaixant a la vegada la plusmarca mundial amb un temps de 11,0  seg, justos. A més d’ aquesta plusmarca mundial, tanmateix les dones van assolir diferents marques olímpiques,  superant quasi totes els registres aconseguits al país nipó.

 

LA INCOGNITA DE LA PROVA DE MARATÓ EN ALTITUD

 

El seu inici es va realitzar a la Plaça de la Constitució a  les tres de la tarda, havent d'envoltar tota la ciutat fins a arribar a l'estadi, on ja havia començat  l'última jornada dels Jocs, en el qual el etíop Mamo Wolde, al qual la fortuna no li va  acompanyar en les dues últimes olimpíades, era el gran favorit fent bons el pronòstics, guanyant l’or.

 

L’etíop Mamo Wolde, el primer en arribar a la meta El tanzani John Akhwaci, el últim en arribar a la meta
L’etíop Mamo Wolde, el primer en arribar a la meta El tanzani John Akhwaci, el últim en arribar a la meta

 

Però Mamo Wolde, sergent de la guàrdia imperial del Negus,  amb 35 anys complerts, que havia aconseguit la plata en els 10.000 metres llisos, va arribar  a l'estadi amb les forces justes, per poder arribar a meta, amb un temps de 2h.20,26 malgrat els tres minuts  d'avantatge, que tenia sobre el seu immediat seguidor, el japonès, Kenji Kimihara, que  també al límit de les seves forces, aconseguia la medalla de plata amb un temps de 2h.23,31, sent la de bronze  de forma sorprenent, pel neozelandès Mike Ryan amb 2h.23,46.

 

Però  la inesperada anècdota la va protagonitzar, contra la seva voluntat, l'atleta  de Tanzània, John Akhwaci que totalment destrossat per l'esforç, després d'una caiguda en el  quilòmetre 19, dislocant-se l’espatlla, va entrar a l'estadi passada més d'una hora, quan ja les medalles  van ser atorgats als vencedors i els espectadors començaven a desallotjar l'estadi.

 

Quan  la megafonia va anunciar que encara hi havia un atleta per arribar, tot l'estadi  va quedar atònic i expectant, esperant  veure’l  entrar, la qual cosa va fer en mig d'una fogosa ovació.  Dir que el seu aspecte era totalment lamentable, amb una cama embenada amb trossos de roba, donant bandades  d'un costat a l’altre i amb serioses dificultats per mantenir-se en peu, es conèixer com  l'agonia, que a  vegades afecta els participants d'aquesta històrica prova.

 

Els  seus últims metres finals van ser realment dramàtics, però animat per tot l'estadi, va poder arribar pels  seus propis mitjans a la meta. Immediatament va caure desmaiat en braços de les assistències, per ingressar-ho  a l'hospital per a la seva recuperació. El seu temps va ser de 3h.25,17,0. Tot l’estadi va poder comprovar  un acte de valor i superació, que sempre es recordarà.

 

Al  preguntar-li la premsa sobre aquesta qüestió, va contestar que a ell no el van enviar des de 5000 milles  només per prendre la sortida, sinó per arribar al final de la prova.

Sens  dubte l'alçada de la Ciutat de Mèxic, va passar la seva factura, atès  que dels 83 atletes participants que van prendre la sortida, 26 d'ells van haver d'abandonar la prova extenuats  per l'esforç, entre els quals es trobava el nostre compatriota, el gallec Carlos Pérez,  conegut per la seva perseverança davant ‘esgotament, que en aquesta ocasió no va poder evitar.

 

L’atleta deTúnez, Mohamed Gammoud, guanyant l’or als 5.000 m. primera medalla  per l’atletisme del seu país
L’atleta deTúnez, Mohamed Gammoud, guanyant l’or als 5.000 m. primera medalla  per l’atletisme del seu país

Un  cas imprevist, donada la presència dels atletes africans de les altes  planícies, va ser l'actuació de l’atleta de Tùnez, Mohamed Gammoudi que va vèncer en la  prova dels 5.000 metres, amb la discreta marca de 14,05,01 Abans havia assolit la medalla de bronze, en els  10.000 metres amb un temps de 29,34,20. El guanyador del qual va ser Naftali Temo      de Kenia amb 29:27,40 molt allunyat de la seva  millor marca.

 

UNA MARATONIANA PROVA DE PÈRTIGA

 

A la prova de perxa, cal assenyalar que aquesta es va iniciar cap a les 9  hores, amb una temperatura sufocant, per finalitzar a les 22 hores del mateix dia, sent la successió de rècords  entre els participants, una altra cota històrica.

 

Onze  d'ells es van anar alternant, o passant-se el rècord d'un a l’altre contínuament, fins que finalment, l'americà  Bob Seagren, guanyador de la prova, el va fitxar en una alçada de 5.40m. que representava  un nou record mundial.

 

El saltador espanyol, Ignacio Sola
El saltador espanyol, Ignacio Sola

Entre aquest grup de plusmarquistes  efímers, es trobava el nostre compatriota Ignacio Sola, el qual en un dels seus intents,  va aconseguir l'alçada de 5.20 m. que superava l'anterior rècord de 5.10m. de l'americà Fred Hansen,  guanyador en els anteriors jocs de Tòquio de 1964.

 

Encara  que només fos per uns breus instants, ningú li podrà llevar aquest honor d'haver  estat fins avui, l'únic atleta espanyol en aconseguir una plusmarca olímpica.

 

En  aquesta recopilació de successos esportius, deixo pel final el més trist i fosc  de tots. Seguint amb les noves formatives, per primera vegada es van realitzar els controls  antidòping,  sent el primer esportista caçat, l'especialista suec en la  competició del pentaló, Hanns-Gunnar Liljenval, amb un elevat percentatge d'alcohol.

 

LA PRESÈNCIA ESPANYOLA VA CONTINUAR SENT DISCRETA

 

La presència d'Espanya va ser molt limitada, participant  en atletisme, bàsquet , waterpolo, natació, hoquei sobre gesta, ciclisme, futbol, tir , a més dels esports  de demostració en pilota basca i tennis.

 

En els esports oficials  la millor actuació va correspondre a l'atletisme, amb la gran actuació d'Ignacio Sola ja  ressenyada, aconseguint la novena posició, amb l'afegit del seu fugaç pas per la taula de rècords olímpics.

 

Altres atletes que van aconseguir finals, van ser Javier  Alvarez Salgado, l' 11è classificat en els 3000 metres obstacles, Luis María  Garriga, l’11è  en alçada i.Luis Felipe  Areta, el 12è en triple salt   Els altres atletes seleccionats van ser, Mariano  Haro, en 3000 m. obstacles, on va ser desqualificat, José Luis `Sánchez Paraiso,  en 100 metres, Ramón Magariños, en 400 metres llisos, José Luis Martínez, en  martell, tots ells, eliminats en les sèries prèvies i Carlos Pérez, retirat a la marató.

 

En tir al plat, els nostres representants van aconseguir  una meritòria classificació, per part de Miguel Mariñas, amb un 12è lloc, mentre l’altre  representant, Martínez de Ubago, ho feia en un discret lloc, com era el 36è classificat.

 

En bàsquet, Espanya es va classificar  quarta, en la primera sèrie, sense tenir opció a la fase següent. En futbol, el nostre equip va arribar fins  els quarts de final, sent eliminat per Mèxic pel tempteig de 2 a 0.

 

Per  altra banda en waterpolo, Espanya va quedar classificada  en la novena posició en guanyar en l'últim partit a Alemanya pel tempteig de 7 a 5 gols.

 

Mari Pau Corominas
Mari Pau Corominas

A natació, la nostra jove i bonica nedadora Mari  Pau Corominas, va demostrar, als seus 16 anys ja complerts, el seu gran caràcter guanyador, classificant-se  per  la final dels 200 metres esquena, on va aconseguir un meritori setè lloc. Això va ser un fet  històric per a la nostra natació.

 

Per  primera vegada una dona espanyola, aconseguia un lloc entre les vuit millors  del món, la qual cosa fins a dia d'avui, cap altra nedadora ha pogut superar.

 

Un  altre nedador que va estar molt a prop de les medalles, va ser el  nostre gran campió Santiago Esteva, el qual malgrat el gran nivell que existia en la seva especialitat,  quasi  aconsegueix el que des d'un principi semblava impossible, assolir ser present a  una final  olímpica.

 

En ciclisme els espanyols, Gómez Lucas, Lasa, Linares i Jiménez, van  decebre una 12ª posició, que no es corresponia amb els credencials que tenien abans dels Jocs.

 

ESPORTS  DE DEMOSTRACIÓ

 

En els esports d'exhibició de pilota basca i tennis, els nostres representants  van brillar a gran altura. En el primer d'ells, es va participar en l'especialitat de pilota a mà per  parelles, cistella punta, i frontenis, amb la participació altres quatre països, Mèxic, França, Argentina  i Uruguai, aconseguint els nostres jugadors, dues medalles d'or, una d’argent i una altra de  bronze. Els components van ser Esquizabel, Basabé, Sagristà, Iruzubieta, Beascorchea,  Arrien i els germans Miralpeix.

 

Quant  al tennis, el nostre gran campió Manolo Santana, es va imposar en la final en cinc  sets a Manolo Orantes, en un emocionant partit, guanyant l'or i un xec de 882 pessetes,  el qual guarda emmarcat a la seva casa com a simple anècdota. Aquesta irrisòria quantitat, va ser compensada  a nivell personal, per Juan Antoni Samaranch, el qual li va regalar un atractiu rellotge d'or.

 

LA MEDALLA OLÍMPICA PELS GUANYADORS

 

 

Campions olímpics

100    metres llisos

Jim    Hines

9,    95   r.m.

USA

       200    metres llisos

Tommie    Smith

19,83   r.m.

     USA

400    metres llisos

Lee    Evans

43,86   r.m.

USA

800    metres llisos

Ralp    Doubell

1:44,    40

AUS

1500    metres llisos

Kipchoge    Keino

3:34,    91

KEN

5000    metres llisos

 Mohamend    Gammoudi

14:05,    01

TUN

10000    metres llisos

Naftali    Temu

29:27,    40

KEN

Marató

          Mamo Wolde

2h.20:26

ETH

3000    metres  obstacles

Amos    Biwott

8:51,02

KEN

110    metres tanques

Willie    Davenport

13,    33   r.o

     USA

400    metres tanques

David    Hemery

48,12   r.m.

GBR

Relleus    4 x 100

Equipo    de  EUA

38,24   r.m.

USA

Relleus    4 x 400

Equipo    de EUA

2:56,    16 r.m.

USA

20    klm. marxa

Vladimir    Golubnichy

1h.33:58

URS

50    klm. marxa

Christoph    Hohne

4h.20:13

GDR

Salt    d’alçada

Dick    Fosbury 

2.24  r.m.

USA

Salt    de perxa

Robert    Seagran

5.40  r.o.

USA

Salt    de llargada

Bob    Beamon

8.90  r.m.

USA

Triple    salt

Victor    Saneyev

17.39  r.m.

URS

Llançament    de pes

Randy    Matson

20.54

USA

Llançament    de disc

Al    Oerter

64.78  r.o.

USA

Llançament    martell

Gyula    Zsivotzky

73.36  r.o.

HUN

Llançament    javelina

Manis    Lusis

90.10  r.o.

URS

Decatló

William    Toomey

8193  r.o.

USA

 

El magistral salt de Bob Beamon, superant el record mundial, amb un salt de  8.90 metres, que es va mantenir imbatible durant 23 anys

El magistral salt de Bob Beamon, superant el record mundial, amb un salt de  8.90 metres, que es va mantenir imbatible durant 23 anys

 

Campiones Olímpiques

100    metres llisos

Wyomia    Tyus

11,0

USA

200    metres llisos

Irena    Szewinska

22,5

POL

400    metres llisos

Colette    Beson

52,0

FRA

800    metres llisos

Madeline    Manning

2:00,    9

USA

80    metres tanques

Mauren    Caird

10,3

AUS

Relleus    4 x 100

Equipo    de EUA

42,8

USA

Salt    d’ alçada

Margitta    Rezkova

1.82

ROU

Salt    de llargada

Viorica    Viscopoleanu

6.82

ROU

Llançament    de pes

Margitta    Gummel

19.61

GER

Llançament    de disc

Lia    Manoliu

58.28

ROU

Llançament    javelina

Angela    Németh

60.36

HUN

Hextaló

Ingrid    Becker

5098  p.

GER

 

Fonts d'informació:

Llibres de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme (AEEA)

Recerca per Internet

Correccions del català, per gentilesa d’Anna Martí

Llibre de l’IAAF World Records

Llibre de l’International Atlhetic Foundation

Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme.(RFEA)

Documentació pròpia

 

Abril de 2012