ELS JOCS OLÌMPICS DE MÙNIC DE 1972
UNA BRILLANT CERIMÒNIA D'OBERTURA
La inauguració dels XX Jocs de Munic, va tenir lloc el dia 26 d'agost de 1972, en l'Estadi del Parc Olímpic, construït en 1968 per l'arquitecte alemany Günter Behnisch, amb la novetat de les seves tribunes cobertes amb cristall, el disseny del qual va ser obra de Frei Otto, igualment arquitecte del seu gabinet.
Aquest tipus de sostre transparent, va ser un referent que amb el pas del temps, imitarien altres dissenyadors, per embellir altres grans estadis mundials.
L'acte d'inauguració va ser presidit pel President d'Alemanya, Gustav Heinenam davant la presència de més de 80.000 espectadors, que omplint tot l'estadi van presenciar entusiasmats la desfilada dels 7134 esportistes, entre els quals es trobaven 1059 dones, que representant a 121 països, van establir un rècord de participació, com mai es va donar en altres esdeveniments olímpics.
L'honor d'arribar a l'estadi com a últim relleu amb la torxa olímpica i dipositar la flama en el pebeter, va correspondre a l' ex atleta alemany Günter Zahn. Mentre l'encarregat de realitzar el “Jurament Olímpic” ho va efectuar per primera vegada una dona, Heidi Schüller participant en aquests Jocs, on en el salt de llargada va aconseguir la cinquena posició i amb ella el Diploma Olímpic.
Aquests Jocs, com va succeir en altres anteriors, va portar amb si, la construcció de noves instal·lacions esportives i urbanístiques, amb un gran desemborsaven econòmic, com mai es va produir en cap de les anteriors olimpíades.
Es van construir a més de l'esmentat estadi, un nou Palau d'Esports, un velòdrom, diverses piscines, pistes poliesportives i d'una Vila Olímpica, capaç per albergar fins a unes 12.000 persones,. Per a una millor comoditat i rapidesa de desplaçament per tot l'entorn olímpic, es va construir uns nous trams de carretera de prop de 50 quilòmetres de longitud i 32 ponts a diferents nivells, repartits per tot el Parc Olímpic de Munic.
Les proves de piragüisme, canotaje i rem, es van celebrar en l’Eiscanal d’Augsbrug i als seus voltants, en paratges naturals d’una gran bellesa, mentre les regates de vela es van disputar a la ciutat de Kiel.
Per primera vegada en uns Jocs, es va crear la mascota dels mateixos, escollint per a aquesta ocasió la figura d'un gos pastor alemany, al que se li va posar el nom Waldi, el qual posteriorment es va convertir en gairebé una ensenya nacional, pels diversos formats i aplicacions que d’ell que es van fer, acaparant l'admiració de tot el poble alemany.
QUAN EL TERRORISME ENVAEIX L'ENTORN ESPORTIU
Després de deu dies de competició, marcats per la brillantor de les proves, va aparèixer la cara més trista i fosca que mai es va donar en uns Jocs Olímpics. Una vegada més aquests van ser utilitzats com l'escenari ideal per airejar al món els problemes polítics que aguaitaven a una part del nostre planeta, on els governants d'alguns països, no sabien resoldre de forma pacífica, els problemes que tenien dins dels seus propis territoris.
 |
| Habitatge israelià a la Vila Olímpica |
Això va succeir en la matinada del dia 5 de setembre, quan una facció formada per un grup de fedayins, procedents dels camps de refugiats de Síria, Jordània i sobre tot del Líban, coneguda com a “Setembre Negre”, sempre seguint indicacions dels cervells d'aquesta organització, vinculada segons es va dir, a la coneguda Al Fatah (Moviment Nacional d'Alliberament de Palestina) van poder arribar a la capital bavaresa per executar una criminal i sagnant operació que va commocionar a tot el món.. El fonament d'aquesta incursió, no era altre que el conegut conflicte entre els països àrab e israelià.
Els lamentables fets succeïts en l'anterior olimpíada de Mèxic en 1968, van ser superats amb escreix, pels haguts en aquests de Munic, on a priori ningú podia imaginar que la plaga del terrorisme, que ja estava envaint a molts països del món, impactes directament en la integritat física dels grans protagonista dels Jocs, que no són uns altres que els propis esportistes.
Aquest grup camuflat com si de participants en els jocs es tractés, vestits amb xandalls esportius i borses d'esport, proveïts amb magranes i armes automàtiques, van arribar a les estribacions de la Vila Olímpica, on acaben d'arribar diversos esportistes d'Israel, després d'una moguda i alegre nit pel centre de Munic.
Es va donar el fet anecdòtic que quan intentaven escalar el reixat exterior per accedir a les dependències que ocupava la delegació israeliana, van ser sorpresos per alguns integrants de l'equip nord-americà, els quals creient que igual que ells, es tractava d'un grup d'esportistes que després d'una nit de diversió en el centre de la ciutat, intentaven accedir als seus apartaments esquivant la vigilància dels guardians del recinte. Aquests fets van succeir sobre les quatre hores i trenta minuts de l'esmentat dia 5 de setembre de 1972.
Una vegada dins de les habitacions on dormien els esportistes d'Israel, quan aquests van descobrir la seva presència i van intentar defensar-se, van ser assassinats dues d'ells alhora que van raptar a altres onze dels vint integrants de l'equip, sent utilitzats com a ostatges, per negociar les seves reivindicacions polítiques.
Quan va candir l'alarma i el desconcert era total, al fer acte de presència la policia en la Vila Olímpica, és quan es van conèixer les condicions d'aquest comando, que no eren altres que la immediata alliberament de 249 presos palestins i una sortida plàcida amb avió des de Munic, amb direcció a Egipte, condicions que immediatament Israel va rebutjar.
UNA EQUIVOCADA I POLÈMICA OPERACIÓ DE RESCAT
 |
| Un dels terroristes de l’atemptat, en un balcó dels habitatges, estat d’alertat |
Davant la gravetat de la situació, el Govern d'Israel, va sol·licitar al Canceller de la República Federal d'Alemanya Willy Brant, com així mateix al Ministeri de l'Interior, l'autorització per enviar les forces especials del seu país, la qual cosa van rebutjar tallantment, al·legant que solament. la intervenció de la policia local, estava autoritzada per organitzar un urgent pla de rescat, que no va aconseguir l'objectiu previst. Aquesta inesperada negativa, va provocar un inútil vessi de sang, que es podia evitar, si s'hagués actuat, amb una diferent forma de diàleg amb els terroristes.
En principi es van acceptar les condicions dels terroristes, els quals van ser traslladats en tres helicòpters a una base d'aviació que segons els segrestadors seria l'aeroport de Riem, el més proper a Munic, on els estaria esperant un avió tipus Boeing, per traslladar-los a la destinació desitjada. Però la realitat va ser molt diferent, quan l'aeronau va ser desviada cap a un altre aeroport més allunyat, on es desenvoluparien els sagnats successos.
Una vegada en terra, dos membre del comando terrorista van baixar per inspeccionar a l'avió estacionat, que en veure-ho buit encara que amb els pilots dins, es van adonar que es tractava d'un engany, atès que difícilment l'avió podria desenganxar, en veure's envoltat per un grup de franc tiradors i forces d'assalt.
 |
| La policia alemanya preparant el rescat als voltants de l’apartament israelià |
Mentre els ostatges seguien lligats dins dels helicòpters, un dels terroristes saltava a terra, mentre feia explotar una magrana dins d'un dels aparells, en el qual hi havia quatre ostatges i el pilot En aquest moment va començar a desencadenar-se l'assalt definitiu de la policia, ocasionant la mort de cinc dels vuit fedayins i detinguts els tres restants.
En el curs d'aquesta massacre van morir o van ser assassinats, disset ostatges a més d’un pilot i d’un dels policies alemanys.
Es té que fer esment, quan tardanament, es van donar les ordenis per entrar les tanquetas militars en acció, aquestes van arribar 45 minuts tard per culpa de l'intens trànsit de vehicles que hi havia en les carreteres.
En aquell moment les agulles del rellotge marcaven les 23 hores i.45 minuts d'aquest maleït dia. Esta molt clar que aquesta intervenció de rescat va constituir un total fracàs.
LA RESPOSTA DEL GOVERN ISRAELIÀ
La ira del Govern d'Israel, presidit en aquell moment per Golda Meier, va ser dels quals marquen època. Immediatament es va ordenar un intens bombardeig aeri, sobre tots els camps de refugiats de Síria, Líban i Jordània, com així mateix d'altres punts, des d'on suposadament podien estar els autors d'aquesta macabre acció, que van ser totalment arrasats.
L'altra immediata decisió, va ser la posada en acció de la denominada “Operació de Còlera de Deu” per part del servei secret del “Mossad”, amb la missió d'assassinar on i com fos, a cadascun dels capitosts d'aquesta massacre, en qualsevol dels diferents països que podien amagar-se tant d'Europa, com fora d'ella.
Tots ells, de forma gradual van ser abatuts pel “Mossad”, el qual va posar en moviment a tota la xarxa d'espionatge que té escampada pel món, fins que el dia 22 de gener de 1979, amb l'assassinat de l'últim i presumpte impulsor d'aquesta criminal acció, mitjançant l'explosió d'un cotxe bomba, es va donar per finalitzada aquesta operació de venjança, que va tenir una durada propera als vuit anys.
EL POSICIONAMENT DEL COMITÈ OLÌMPIC
 |
| La bandera olímpica ondejant a mitja asta |
Les seqüeles que va deixar aquest inesperat atemptat terrorista, ho podem trobar en la decisió que van adoptar diferents països en proposar suspendre els Jocs, alhora que molts esportistes van decidir emprendre pel seu compte, el viatge de retorn als seus país, davant la incertesa de viure noves represàlies.
Per la seva part el CIO, procurant guanyar temps al temps, va decidir suspendre totes les activitats durant vint-i-quatre hores, per a una vegada conclòs aquest temps i estudiat totes les possibilitats per evitar un altre crebant olímpic, va optar per la represa de totes les competicions previstes.
Una decisió que va ser a punt de perllongar aquesta crisi, la va constituir el propi President de CIO l'americà Avery Brundage, quan en la cerimònia religiosa celebrada l'endemà dels luctuosos successos, no va fer cap esment que justifiqués l'acció dels terroristes, limitant-se a dir que la força i l'embranzida de l'olimpisme, van sortir reforçats, per la qual cosa es va optar per la represa de les competicions.
Com a mostra de condolença, es va hissar la bandera olímpica a mitja asta, com així mateix la dels països participants, la qual cosa va enervar als països àrabs, que van exigir que la seva bandera onegés en el més alt de tot.
Aquesta decisió que enutjo enormement a la delegació israeliana, va provocar la decisió de tornar immediatament al seu país tota la resta dels seus components. De la mateixa forma com ho van fer els països àrabs, per temor a possibles represàlies. Tanmateix l'equip de Filipines per ordre del seu president Ferdinand Marcos, va retornar al seu país, a més d'altres esportistes de diferents delegacions, que com queda esmentat, van tornar a les seves llars.
 |
| Placa d’ homenatge als màrtirs de Munic, a la Vila Olímpica |
ELS GRANS MOMENTS ESPORTIUS
Si hem de triar un nom que va sobresortir entre la gran élite de participants, no hi ha dubte que el triat seria el nedador nord-americà Mark Spitz guanyador de set medalles d'or, incloses amb set noves plusmarques mundials, una gesta que va trigar 36 anys a ser superada, quan en els Jocs de Pequín de 2008, el seu compatriota Michael Phelps, va poder deposar-la. Per descomptat que els condicionaments tècnics i de material, eren uns altres molt diferents.
 |
| El nord-americà Mark Spitz, guanyador de set medalles d’or |
Però Mark Spitz que va arribar a tenir 26 plusmarques mundials, amb 3 medalles d'or i una d’argent en els anteriors Jocs de Mèxic, ningú li pot discutir, que ha estat el millor nedador de tota la història.
Un lluitador rus Ivan Yarygin, es va imposar de forma inesperada, als grans especialistes de l’Orient Mitjà en una especialitat que sempre va ser dominada per ells, en aconseguir set medalles d’or, al guanyar de forma consecutiva a set diferents lluitadors, en la seva primera participació a uns a uns Jocs Olímpics.
Una altra gesta que pot figurar aquest esquematitzat llistat de grans protagonistes, ho trobarem en l'amazona de l'Alemanya Federal, Liselott Linsenhoff , la primera dona a guanyar una medalla d'or, en la prova d’hípica, en l'especialitat d’ensinistrament.
 |
| La australiana Shane Gould |
No es pot deixar d'esmentar-se la gesta de la nedadora australiana Shane Gould, que amb quinze anys d'edat, va guanyar tres medalles d'or amb els seus respectius rècords mundials, a més d'una d’argent i una d’altra de bronze, alhora que deixava constància del potencial que sempre ha tingut la natació d'aquest país, en tots els grans esdeveniments individual.
En bàsquet es va originar un conflicte arbitral, que va portar amb si la p rotesta de l'equip d'USA que va disputar la final contra la URSS, quan en l'últim sospir del partit, la taula arbitral va decidir que es realitzés una última jugada, que es va transformar en una encistellada dels soviètics, que contra pronòstic van guanyar per un sol punt als americans que dit sigui, es va presentar amb un equip format pels millors jugadors univrsitaris.
Aquesta incidència va motivar com a protesta, que l’equip americà no es presentés al pòdium a recollir la medalla d’argent que els corresponia. Aquesta medalla esta actualment dipositada i custodiada en el Museu Olímpic de Lausanne.
Després de 50 anys d'absència, va ser introduït novament al programa olímpic, el Tir amb Arc, com tanmateix, l'Handbol després d'altres 26 anys. Per primera vegada també, s'introduïa al programa de competicions, l'especialitat del eslalón en canoa.
Un fet que va fer córrer molts rius de tinta, la va protagonitzar l'atleta finlandès Lasse Virén doble guanyador dels 5.000 i 10.00 metres, fet que va repetir en els següents Jocs a Montreal de 1976, convertint-li en l'únic atleta a aconseguir-ho, per dues vegades consecutives en tota la història olímpica.
 |
| Lasse Virén, vencedor dels 5000 i 10000 metres llisos |
Aquestes dues gestes històriques sempre han estat molt qüestionades pel mètode emprat en la seva preparació. Lasse Virén que acostumada a entrenar en planícies d'altitud, aombrava aquestes gestes, per la qual cosa segons la rumors, utilitzava la auto transfusió sanguínia, pràctica que encara no estava prohibida en aquells moments. El sí era cert segons es deia, que tenia un important avantatge sobre atletes que no utilitzaven aquests mètodes. Encara que ell mai va voler contestar a aquestes afirmacions, quan era assetjat per la premsa.
Seria a partir de la dècada de 1980, quan aquest tipus de dopatge va ser prohibit per tots els estaments internacionals, però deixant la porta oberta, per a una nova via d’estímul físic, que més tard han sabut aprofitar de forma sibilina molts altres esportistes, malgrat dels innombrables controls realitzats fins a dia d’avui.
En la categoria femenina, també van aparèixer les ombres d'aquesta plaga, que a partir d'aquests Jocs anirien danyant la imatge i puresa del nostre esport. Encara que no existeixen proves oficials que això fos així, tots els ulls es dirigeixen cap a aquest sector de l'Europa Oriental.
De les tretze proves programades, totes les vencedores van ser dones pertanyent a la part oriental d'Europa. Sis ho van ser de l'Alemanya Oriental, quatre de la Federal i dues de la URSS, la qual cosa encara sense tenir proves com queda explicat, donen una idea del que presumptament podia succeir en l'Est europeu. Sols una atleta fora d’aquest sector, va ser l’anglesa, Mary Peters vencedora de la prova de l'Heptatló.
 |
| El soviet Valeri Borzot, al centre, doble vencedor dels 100 i 200 metres llisos |
Un altre fet a destacar va ser l'intent de boicot de molts països, per l'admissió de Rodesia, esquitxada pels problemes de racisme que encara existien en aquest país, però que finalment no va ser admesa.
Un altre destacat atleta va ser l'ucraïnès Valeri Borzov, únic atleta europeu fins als nostres dies, doble vencedor en les proves de 100 i 200 metres llisos a uns mateixos Jocs, encara que cal fer esment, que a la final no estaven dos del tres atletes, nord-americans que per una errata del seu entrenador, varen confondre l'horari de les proves.
Aquest gran atleta de la URSS, es va casar en l’any de 1977, amb la seva compatriota y gran figura de la gimnàstica en aquests Jocs, Ludmila Turishcheva.
Com tots els esdeveniments olímpics, les proves de la gimnàstica van ocupar un lloc preferent en l'atenció de tots els afeccionats. No poden ometre els noms de les soviètiques Olga Kórbut i Ludmila Turishcheva, guanyadores ambdues de dues medalles d'or, dos d’argent i una de bronze, però sobresortint la primera d'elles, per la seva formidable demostració en la prova de paral·leles asimètriques, on segons el parer de tots, va ser fins aquest moment, la mes perfecta de totes les realitzades, al llarg la història olímpica.
El llistat final de guardons, va ser encapçalat per l’equip de la Unió Soviètica (URSS), amb un total de 99 medalles, seguit per la delegació de USA amb 94 i de l’Alemanya Oriental, amb 66.
ELS GRANS ESTELS DE LA GIMNÀSTICA MUNDIAL
 |
 |
| Olga Korbut | Ludmila Turishcheva |
LES ANÈCDOTES DE LA PROVA DE LA MARATÓ
La prova de marató va tenir un just i merescut guanyador en l'atleta Frank Shorter, el qual atresorava un excel·lent historial, amb grans marques en les proves de fons en pista, en carreres de camp a través i en els més importants maratons internacionals. Cal assenyalar que abans de la prova dels 42.195 metres, ja havia participat en la final dels 10.000 metres arribant en el 5er lloc, darrere del nostre compatriota Mariano Haro.
 |
| El nord-americà Frank Shorter |
Frank Shorter, nascut a Alemanya, però nacionalitzat americà, va ser després de 64 anys el tercer americà a guanyar una medalla d'or, però tots ells sense arribar mai a la glòria de trepitjar primer la meta.
Aquesta prova sempre omple d'anècdotes, va contemplar la primera d'elles en Sant Louis en 1904 on va guanyar Thomas J. Hichs. Als Jocs de Londres en 1908, un altre americà John J.Hayes, va guanyar tanmateix, un altre or. Però no tenint cap d'ells l'honor, com queda dit, de trepitjar en primer lloc la cinta d'arribada.
En la primera d'elles, J.Hichs va ser precedits pel seu compatriota Fred Lorz, un trampós que en el Klm.16, sense pensar-lo dues vegades, es va pujar a un carro tirat per cavalls, fins al final.
En la segona J.Hayes, va ser eclipsat pel italià Dorando Prieti, que va ser ajudat pels propis jutges, per poder arribar a la meta en primer lloc, en el seu esforç per no caure a terra.
En la tercera a Munic, un xifrat estudiant alemany, Norbert Sadhaus, mancant dos quilòmetres, es va agregar gratuïtament a la prova, privant al gran Frank Shorter, d'aquest moment històric que suposa arribar primer. Per descomptat tots ells, van ser desqualificats.
LA PARTICIPACIÓ ESPANYOLA ALS JOCS
El nostre país va estar present en les competicions d'atletisme, bàsquet, waterpolo, handbol i boxa, sent la millor actuació, la del boxador asturià Enrique Rodríguez Cal, guanyador de la medalla de bronze, en la categoria del pes mini-mosca, única medalla guanyada per l'esport espanyol en aquests Jocs.
En atletisme es va presentar un equip format per dotze atletes, que van tenir malgrat no aconseguir cap medalla, una gran actuació que es pot considerar com la primera anellada del que pocs anys mes tarda, aconseguiria el nostre atletisme en uns Jocs Olímpics.
 |
| Mariano Haro, liderant els 10.000 metres davant de Lasse Viren |
Van accedir a la final Mariano Haro, que després de passar la semifinal, va aconseguir un extraordinari 4er lloc en la final dels 10.00 metres, amb el magistral registre de 27:48,14, que solament per la seva coneguda mancada de esprint final, li va deixar fora del pòdium que sens dubte mereixia.
Per la seva banda Javier Alvarez Salgado, present en la final de 5.000 metres, va aconseguir un meritori desè lloc amb l'excel·lent marca de 13:.41,8 , el mateix que en els 10.000 metres, que amb un registre de 28:56,38 li va valer el 12e lloc després de superar en ambdues proves, unes durissimes sèries eliminatòries.
Quant a la resta de participants espanyols, Antonio Ortiz en els 800 metres, va ser desqualificat per sortir-se del carrer, abans d'entrar a la zona lliure de la pista i Manuel Carlos Gayoso (1:47,5) que no va poder accedir a la final, malgrat aquesta magnífica marca.
D'altra banda Agustín Fernández i Carlos Pérez en la marató, van tenir una discreta actuació, classificant-se el primer en la 39e posició i el segon en la 50e, amb els temps de 2h.27,24’2 i 2h.33,22’6 respectivament, marques molt per sota dels seus registres personals.
En els relleus l'equip de 4 x 100 compost per Manuel Carballo, Luis Sánchez Paraiso, Luis Javier Sarria i Francisco J, García López, van ser desqualificats per no lliurar correctament el testimoni en el tercer relleu.
Altres participacions espanyoles van ser les de Manuel Soriano en 400 metres tanques (50,88) eliminat en la seva sèrie i Francisco J. García López en 200 metres llisos (20,89) els quals malgrat aquestes bones marques, no van poder superar les sèries prèvies.
En la prova de ciclisme, el representant espanyol Jaime Huélamo, tercer en l'arribada, va ser desqualificat en passar el control antidopatge, en detectar-se una dosi de “coramina”, substància no prohibida per la Federació Internacional, però si pel COI.
El piragüisme espanyol va estar representat pel especialista asturià Herminio Menéndez, el qual va demostrar les seves enormes possibilitats, que va rubricar en els següents Jocs de Montreal, en guanyar la medalla de plata.
En regates la participació espanyola va ser a càrrec en l’embarcació el “Fortuna”, el patró del qual era el llavors príncep d'Espanya, Juan Carlos, acompanyat per Félix Gancedo, Gonzalo Fernández de Córdova, Francisco Viudes i Juan A. Ragués, l'embarcació dels quals, va finalitzar en la dècima quinta posició. Aquest vaixell esta exposat actualment, en el Museu Olímpic de Barcelona “Juan Antonio Samaranch” com a obsequi del Rei Juan Carlos I d'Espanya.
 |
| El púgil Enrique Rodríguez Cal, medalla de bronce |
En bàsquet, la selecció espanyola va obtenir l'onzè lloc en la final. Pel que es refereix al waterpolo, el nostre equip va aconseguir la desena posició, mentre en handbol, els nostres representants van quedar 4rt i últims en el seu grup eliminatori, amb tres derrotes i zero punts, per finalitzar en el còmput final en el 5e lloc entre setze equips participants.
Aquesta final la primera en uns Jocs Olímpics, la va guanyar Iugoslàvia en imposar-se a Txecoslovàquia per 21 a 16 gols. L'última classificada va ser la selecció de Tunísia.
LES MEDALLES PELS CAMPIONS
|
|
| Campions Olímpics | |||
|
100 metres llisos |
Valeri Borzov |
10,14 |
URSS |
|
200 metres llisos |
Valeri Borzov |
20,00 |
URSS |
|
400 metres llisos |
Vincent Matthews |
44,46 |
USA |
|
800 metres llisos |
David Wotlle |
1:45, 9 |
USA |
|
1500 metres llisos |
Pekka Vasala |
3:36, 3 |
FIN |
|
5000 metres llisos |
Lasse Virén |
13:26, 4 |
FIN |
|
10000 metres llisos |
Lasse Virén |
27:38, 4 |
FIN |
|
Marató |
Frank Shorter |
2h.12:19,8 |
USA |
|
3000 obstacles |
Hipchoge Keino |
8:23, 6 |
KEN |
|
110 metres tanques |
Rodney Milburn |
13,24 |
USA |
|
400 metres tanques |
John Akii-Bua |
47,82 |
UGA |
|
20 km. marxa |
Meter Frankel |
1h.26:42, 4 |
GDR |
|
50 klm. marxa |
Bernad Kannenberg |
3h.56:11, 6 |
GER |
|
Relleus 4 x 100 |
Equipo de USA |
38,19 |
USA |
|
Relleus 4 x 400 |
Equipo de Kenya |
2:59, 8 |
KEN |
|
Salt d’alçada |
Yuri Tarmak |
2.33 |
URSS |
|
Salt de perxa |
Wolfgang Nordwig |
5.50 |
GDR |
|
Salt de llargada |
Randy Willians |
8.24 |
USA |
|
Triple salt |
Viktor Saneyev |
17.35 |
URSS |
|
Llançament de pes |
Wladyslaw Komar |
21.18 |
POL |
|
Llançament de disc |
Ludvik Danek |
64.39 |
TCZ |
|
Llançament martell |
Anatoli Bondarchuk |
75.49 |
URSS |
|
Llançament javelina |
Klaus Wolfermann |
90.47 |
URSS |
|
Dacatlò |
Nikolai Avilov |
8454 p. |
URSS |
| Campiones Olìmpiques | |||
|
100 metres llisos |
Renata Stecher |
11,07 |
GDR |
|
200 metres llisos |
Renata Stecher |
22,40 |
GDR |
|
400 metres llisos |
Monika Zehrt |
52,08 |
GDR |
|
800 metres llisos |
Hildegard Falck |
1:58, 6 |
GER |
|
100 metres tanques |
Annelie Ehrhardt |
12,59 |
GDR |
|
Relleus 4 x 100 |
Equipo de GER |
42,81 |
GER |
|
Relleus 4 x 400 |
Equipo de GDR |
3:23, 0 |
GDR |
|
Salt d’alçada |
Ulrike Meyfarth |
1.92 |
GER |
|
Salt de llargada |
Heide Rosendahl |
6.78 |
GER |
|
Llançament de pes |
Nadyezda Hhizhova |
21.03 |
URSS |
|
Llançament de disc |
Faina Meinik |
66.62 |
URSS |
|
Llançament javelina |
Ruth Fuchs |
63.38 |
GDR |
|
Heptatlò |
Mary Peters |
4801 p. |
GBR |
|
|
| Waldi, la mascota dels Jocs |
Fonts d'informació:
Llibres de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme (AEEA)
Recerca per Internet
Correccions de català per gentilesa d’Anna Martí
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA)
Llibres de l’AAF World Records
Arxius de la Internacional Athetic Foundatión
Documentació pròpia
Maig de 2012