ELS JOCS OLÌMPICS DE MÙNIC DE 1972

 

UNA BRILLANT CERIMÒNIA D'OBERTURA

 

La inauguració dels XX Jocs de Munic, va tenir lloc el dia  26 d'agost de 1972, en l'Estadi del Parc Olímpic, construït en 1968 per l'arquitecte alemany Günter  Behnisch, amb la novetat de les seves tribunes cobertes amb cristall, el disseny del qual va ser  obra de Frei Otto, igualment arquitecte del seu gabinet.

 

Aquest  tipus de sostre transparent, va ser un referent que amb el pas del temps, imitarien  altres dissenyadors, per embellir altres grans estadis mundials.

 

L'acte  d'inauguració va ser presidit pel President d'Alemanya, Gustav Heinenam davant  la presència de més de 80.000 espectadors, que omplint tot l'estadi van presenciar entusiasmats la desfilada  dels 7134 esportistes, entre els quals es trobaven 1059 dones, que representant a 121 països, van establir  un rècord de participació, com mai es va donar en altres esdeveniments olímpics.

 

L'honor  d'arribar a l'estadi com a últim relleu amb la torxa olímpica i dipositar  la flama en el pebeter, va correspondre a l' ex atleta alemany Günter Zahn. Mentre l'encarregat  de realitzar el “Jurament Olímpic”  ho va efectuar per primera vegada una dona, Heidi  Schüller participant en aquests Jocs, on en el salt de llargada va aconseguir la cinquena  posició i amb ella el Diploma Olímpic.

 

Aquests  Jocs, com va succeir en altres anteriors, va portar amb si, la construcció de noves instal·lacions  esportives i urbanístiques, amb un gran desemborsaven econòmic, com mai es va produir en cap de les anteriors  olimpíades.

 

Es van construir a més de l'esmentat estadi,  un nou Palau d'Esports, un velòdrom, diverses piscines, pistes poliesportives i d'una Vila  Olímpica, capaç per albergar fins a unes 12.000 persones,. Per a una millor comoditat i rapidesa  de desplaçament per tot l'entorn olímpic, es va construir uns nous trams de carretera de prop de 50  quilòmetres de longitud i 32 ponts a diferents nivells, repartits per tot el Parc Olímpic de Munic.

 

Les proves de piragüisme, canotaje i rem, es van  celebrar en l’Eiscanal d’Augsbrug i als seus voltants, en paratges naturals  d’una gran bellesa, mentre les regates de vela es van disputar a la ciutat de Kiel.

 

Per  primera vegada en uns Jocs, es va crear la mascota dels mateixos,  escollint per a aquesta ocasió la figura d'un gos pastor alemany, al que se li va posar el nom Waldi,  el qual posteriorment es va convertir en gairebé una ensenya nacional, pels diversos formats  i aplicacions que d’ell que es van fer, acaparant l'admiració de tot el poble alemany.

 

QUAN EL TERRORISME ENVAEIX L'ENTORN ESPORTIU

 

Després de deu dies de competició, marcats per la brillantor de les proves,  va aparèixer la cara més trista i fosca que mai es va donar en uns Jocs Olímpics. Una vegada  més aquests van ser utilitzats com l'escenari ideal per airejar al món els problemes polítics que aguaitaven  a una part del nostre planeta, on els governants d'alguns països, no sabien resoldre de forma pacífica,  els problemes que tenien dins dels seus propis territoris.

 

 Habitatge israelià a la Vila Olímpica
Habitatge israelià a la Vila Olímpica

Això  va succeir en la matinada del dia 5 de setembre, quan una facció formada per un grup de fedayins, procedents  dels camps de refugiats de Síria, Jordània i sobre tot  del Líban, coneguda  com a “Setembre Negre”, sempre seguint indicacions dels cervells d'aquesta organització,  vinculada segons es va dir, a la coneguda Al Fatah (Moviment Nacional d'Alliberament de  Palestina) van poder arribar a la capital bavaresa per executar una criminal i sagnant operació que  va commocionar a tot el món.. El fonament d'aquesta incursió, no era  altre que el conegut conflicte entre els països àrab e israelià.

 

Els  lamentables fets succeïts en l'anterior olimpíada de Mèxic en 1968,  van ser superats amb escreix, pels haguts en aquests de Munic, on a priori ningú podia imaginar  que la plaga del terrorisme, que ja estava envaint a molts països del món, impactes directament en la  integritat física dels grans protagonista dels Jocs, que no són uns altres que els propis esportistes.

 

Aquest  grup camuflat com si de participants en els jocs es tractés,  vestits amb xandalls esportius i borses d'esport, proveïts amb magranes i armes automàtiques, van arribar  a les estribacions de la Vila Olímpica, on acaben d'arribar diversos esportistes d'Israel,  després d'una moguda i alegre nit pel centre de Munic.

 

Es  va donar el fet anecdòtic que quan intentaven escalar el reixat exterior  per accedir a les dependències que ocupava la delegació israeliana, van ser sorpresos per alguns integrants  de l'equip nord-americà, els quals creient que igual que ells, es tractava d'un grup d'esportistes que  després d'una nit de diversió en el centre de la ciutat, intentaven accedir als seus apartaments esquivant  la vigilància dels guardians del recinte. Aquests fets van succeir sobre les quatre hores i trenta minuts de  l'esmentat dia 5 de setembre de 1972.

 

Una vegada dins de  les habitacions on dormien els esportistes d'Israel, quan aquests van descobrir la seva presència  i van intentar defensar-se, van ser assassinats dues d'ells alhora que van raptar a altres onze dels  vint integrants de l'equip, sent utilitzats com a ostatges, per negociar les seves reivindicacions polítiques.

 

Quan va candir l'alarma i el desconcert era total, al  fer acte de presència la policia en la Vila Olímpica, és quan es van conèixer les condicions  d'aquest comando, que no eren altres que la immediata alliberament de 249 presos palestins i una sortida  plàcida amb avió des de Munic, amb direcció a Egipte, condicions que immediatament  Israel va rebutjar.

 

UNA EQUIVOCADA I POLÈMICA OPERACIÓ DE RESCAT

 

 Un dels terroristes  de l’atemptat, en un balcó dels habitatges, estat d’alertat
Un dels terroristes  de l’atemptat, en un balcó dels habitatges, estat d’alertat

Davant la gravetat de la situació, el Govern d'Israel, va  sol·licitar al Canceller de la República Federal d'Alemanya Willy Brant, com així mateix  al Ministeri de l'Interior, l'autorització per enviar les forces especials del seu país, la  qual cosa van rebutjar tallantment, al·legant que solament. la intervenció de la policia local, estava autoritzada  per organitzar un urgent pla de rescat, que no va  aconseguir l'objectiu previst. Aquesta inesperada negativa, va provocar un inútil vessi de sang, que es podia  evitar, si s'hagués actuat, amb una diferent forma de diàleg amb els terroristes.

 

En  principi es van acceptar les condicions dels terroristes, els quals van ser  traslladats en tres helicòpters a una base d'aviació que segons els segrestadors seria l'aeroport de Riem,  el més proper a Munic, on els estaria esperant un avió tipus Boeing,  per traslladar-los a la destinació desitjada. Però la realitat va ser molt diferent, quan l'aeronau  va ser desviada cap a un altre aeroport més allunyat, on es desenvoluparien els sagnats successos.

 

Una  vegada en terra, dos membre del comando terrorista van baixar  per inspeccionar a l'avió estacionat, que en veure-ho buit encara que amb els pilots dins, es van adonar  que es tractava d'un engany, atès que difícilment l'avió podria desenganxar, en veure's envoltat per un grup  de franc tiradors i forces d'assalt.

 

 La policia alemanya preparant el rescat als voltants de l’apartament israelià
La policia alemanya preparant el rescat als voltants de l’apartament israelià

Mentre els ostatges  seguien lligats dins dels helicòpters, un dels terroristes saltava a terra, mentre feia  explotar una magrana  dins d'un dels aparells, en el qual hi havia quatre ostatges i el pilot En aquest moment va començar  a desencadenar-se l'assalt definitiu de la policia, ocasionant la mort de cinc dels  vuit fedayins i detinguts  els tres restants.

 

En el curs d'aquesta massacre van morir  o van ser assassinats, disset ostatges a més d’un pilot i d’un dels policies alemanys.

Es té que fer esment, quan tardanament, es van donar les ordenis per entrar  les tanquetas militars en acció, aquestes van arribar 45 minuts tard per culpa de l'intens trànsit de vehicles  que hi havia en les carreteres.

 

En aquell moment les  agulles del rellotge marcaven les 23 hores i.45 minuts d'aquest maleït dia. Esta molt clar que aquesta intervenció  de rescat va constituir un total fracàs.

 

LA RESPOSTA DEL GOVERN ISRAELIÀ

 

La ira del Govern d'Israel, presidit en aquell moment per  Golda Meier, va ser dels quals marquen època. Immediatament es va ordenar un intens bombardeig  aeri, sobre tots els camps de refugiats de Síria, Líban i Jordània,  com així mateix d'altres punts, des d'on suposadament podien estar els autors d'aquesta macabre acció, que van  ser totalment arrasats.

 

L'altra immediata decisió, va  ser la posada en acció de la denominada “Operació de Còlera de Deu” per part del servei secret  del “Mossad”, amb la missió d'assassinar on i com fos, a cadascun dels capitosts d'aquesta  massacre, en qualsevol dels diferents països que podien amagar-se tant d'Europa, com fora  d'ella.

 

Tots ells, de forma gradual van ser abatuts pel  “Mossad”, el qual va posar en moviment a tota la xarxa d'espionatge que té escampada pel món,  fins que el dia 22 de gener de 1979, amb l'assassinat de l'últim i presumpte impulsor d'aquesta criminal  acció, mitjançant l'explosió d'un cotxe bomba, es va donar per finalitzada aquesta operació de venjança, que  va tenir una durada propera als vuit anys.

 

EL POSICIONAMENT DEL COMITÈ OLÌMPIC

 

La bandera olímpica ondejant a mitja asta 
La bandera olímpica ondejant a mitja asta

Les seqüeles que va deixar aquest inesperat atemptat terrorista, ho podem  trobar en la decisió que van adoptar diferents països en proposar suspendre els Jocs, alhora que molts esportistes  van decidir emprendre pel seu compte, el viatge de retorn als seus país, davant la incertesa de viure  noves represàlies.

 

Per la seva part el CIO,  procurant guanyar temps al temps, va decidir suspendre totes les activitats durant vint-i-quatre hores,  per a una vegada conclòs aquest temps i estudiat totes les possibilitats per evitar un altre crebant olímpic,  va optar per la represa de totes les competicions previstes.

 

Una  decisió que va ser a punt de perllongar aquesta crisi, la va constituir el propi President de CIO  l'americà Avery Brundage, quan en la cerimònia religiosa celebrada l'endemà  dels luctuosos successos, no va fer cap esment que justifiqués l'acció dels terroristes, limitant-se a  dir que la força i l'embranzida de l'olimpisme, van sortir reforçats, per la qual cosa es va optar per la represa  de les competicions.

 

Com a mostra de condolença, es  va hissar la bandera olímpica a mitja asta, com així mateix la dels països participants, la qual cosa va enervar  als països àrabs, que van exigir que la seva bandera onegés en el més alt  de tot.

 

Aquesta  decisió que enutjo enormement a la delegació israeliana, va provocar  la decisió de tornar immediatament al seu país tota la resta dels seus components. De la mateixa forma com ho  van fer els països àrabs, per temor a possibles represàlies. Tanmateix l'equip de Filipines per  ordre del seu president Ferdinand Marcos, va retornar al seu país, a més d'altres esportistes  de diferents delegacions, que com queda esmentat, van tornar a les seves llars.

 

 Placa d’ homenatge als màrtirs de Munic, a la Vila Olímpica
Placa d’ homenatge als màrtirs de Munic, a la Vila Olímpica

 

ELS GRANS MOMENTS ESPORTIUS

 

Si hem de triar un nom que va sobresortir entre la gran élite de participants,  no hi ha dubte que el triat seria el nedador nord-americà Mark Spitz guanyador de set  medalles d'or, incloses amb set noves plusmarques mundials, una gesta que va trigar 36 anys a ser superada,  quan en els Jocs de Pequín de 2008, el seu compatriota Michael Phelps, va  poder deposar-la. Per descomptat que els condicionaments tècnics i de material, eren uns altres molt diferents.

 

El nord-americà Mark Spitz, guanyador de set medalles d’or 
El nord-americà Mark Spitz, guanyador de set medalles d’or

Però Mark Spitz que va arribar a tenir  26 plusmarques mundials, amb 3 medalles d'or i una d’argent en els anteriors Jocs de Mèxic, ningú  li pot discutir, que ha estat el millor nedador de tota la història.

 

Un  lluitador rus Ivan Yarygin, es va imposar de forma inesperada, als  grans especialistes de l’Orient Mitjà en una especialitat que sempre va ser dominada per  ells, en aconseguir set medalles d’or, al guanyar de forma consecutiva a set diferents lluitadors, en la seva  primera participació a uns a uns Jocs Olímpics.

 

Una  altra gesta que pot figurar aquest esquematitzat llistat de grans protagonistes, ho trobarem  en l'amazona de l'Alemanya Federal, Liselott Linsenhoff , la primera dona  a guanyar una medalla d'or, en la prova d’hípica, en l'especialitat d’ensinistrament.

 

La australiana Shane Gould 
La australiana Shane Gould

  No es pot deixar d'esmentar-se la gesta de la nedadora australiana Shane Gould, que amb quinze anys d'edat, va guanyar tres medalles d'or amb els seus respectius rècords mundials, a més d'una d’argent i una d’altra de bronze, alhora que deixava constància del potencial  que sempre ha tingut la natació d'aquest país, en tots els grans esdeveniments individual.

 

  En bàsquet es va originar un conflicte arbitral, que va portar amb si la p rotesta de l'equip d'USA  que va disputar la final contra la URSS, quan en  l'últim sospir del partit, la taula arbitral va decidir que es realitzés una última jugada, que es va transformar en una encistellada dels soviètics, que contra pronòstic van guanyar per un sol punt als americans que  dit sigui, es va presentar amb un equip format pels millors jugadors univrsitaris.

 

Aquesta incidència va motivar com a protesta, que l’equip americà no es presentés al pòdium a recollir la medalla d’argent que els corresponia. Aquesta medalla esta actualment dipositada i  custodiada en el Museu Olímpic de Lausanne.

 

Després de 50 anys d'absència, va ser introduït novament al programa olímpic, el Tir amb Arc, com tanmateix, l'Handbol després d'altres 26 anys. Per primera vegada també, s'introduïa al programa de competicions, l'especialitat del eslalón en canoa.

 

Un fet que va fer córrer molts rius de tinta, la va protagonitzar l'atleta  finlandès Lasse Virén doble guanyador dels 5.000 i 10.00 metres, fet que va repetir en els següents Jocs a Montreal de 1976, convertint-li en l'únic atleta a aconseguir-ho, per dues vegades consecutives en tota la història olímpica.

 

Lasse Virén, vencedor dels 5000 i 10000 metres llisos 
Lasse Virén, vencedor dels 5000 i 10000 metres llisos

Aquestes dues gestes històriques sempre han estat molt qüestionades pel mètode emprat en la seva preparació. Lasse Virén que acostumada a entrenar en planícies d'altitud, aombrava aquestes gestes, per la  qual cosa segons la rumors, utilitzava la auto transfusió sanguínia, pràctica que encara no estava prohibida   en aquells moments. El sí era cert segons es deia, que tenia un important avantatge sobre atletes que no utilitzaven aquests mètodes. Encara que ell mai va voler contestar a aquestes afirmacions,  quan era assetjat per la premsa.

 

Seria a partir de la dècada de 1980, quan aquest tipus de dopatge va ser prohibit per tots els estaments internacionals, però deixant la porta oberta, per a una nova via d’estímul físic, que més tard han sabut aprofitar de forma sibilina molts altres esportistes, malgrat dels innombrables controls realitzats fins a dia d’avui.

 

En la categoria femenina, també van aparèixer les ombres d'aquesta plaga, que a partir d'aquests Jocs anirien danyant la imatge i puresa del nostre esport. Encara que no existeixen proves oficials que això fos  així, tots els ulls es dirigeixen cap a aquest sector de l'Europa Oriental.

 

De les tretze proves programades, totes les  vencedores van ser dones pertanyent a la part oriental d'Europa. Sis ho van ser de l'Alemanya Oriental, quatre de la Federal i dues de la URSS, la qual cosa encara sense tenir proves com queda explicat, donen una idea del que presumptament podia succeir en l'Est europeu. Sols una atleta fora d’aquest sector, va ser l’anglesa, Mary Peters vencedora de la prova de l'Heptatló.

 

 El soviet  Valeri Borzot, al centre, doble vencedor dels 100 i 200 metres llisos
El soviet  Valeri Borzot, al centre, doble vencedor dels 100 i 200 metres llisos

Un altre fet a destacar va ser l'intent de boicot de molts països, per l'admissió de Rodesia, esquitxada pels problemes  de racisme que encara existien en aquest país, però que finalment no va ser admesa.

 

Un altre destacat atleta va ser l'ucraïnès Valeri Borzov, únic atleta europeu fins als nostres dies, doble vencedor en les proves de 100 i 200   metres llisos a uns mateixos Jocs, encara que cal fer esment, que a la final no estaven dos del tres atletes, nord-americans que per una errata del seu entrenador, varen confondre l'horari de les proves.

 

Aquest gran atleta de la URSS,  es va casar en l’any de 1977, amb la seva compatriota y gran figura de la gimnàstica en aquests Jocs, Ludmila Turishcheva.

 

Com tots els esdeveniments olímpics, les proves de la gimnàstica van ocupar un lloc preferent en l'atenció de tots els afeccionats. No poden ometre els noms de les soviètiques Olga Kórbut i Ludmila Turishcheva, guanyadores ambdues de dues medalles d'or, dos d’argent i una de bronze, però sobresortint la primera d'elles, per la seva formidable demostració en la prova de paral·leles asimètriques, on segons el parer de tots, va ser fins aquest moment, la mes perfecta de totes les realitzades, al llarg la història olímpica.

 

El llistat final de guardons, va ser encapçalat per l’equip de la Unió Soviètica (URSS), amb un total de 99 medalles, seguit per la delegació de USA amb 94 i de l’Alemanya Oriental, amb 66.

 

ELS GRANS ESTELS DE LA GIMNÀSTICA MUNDIAL

 

Olga Korbut   Ludmila Turishcheva
Olga Korbut Ludmila Turishcheva

 

LES ANÈCDOTES DE LA PROVA DE LA MARATÓ

 

La prova de marató va tenir un just i merescut guanyador en l'atleta Frank  Shorter, el qual atresorava un excel·lent historial, amb grans marques en les proves de fons  en pista, en carreres de camp a través i en els més importants maratons internacionals. Cal assenyalar que  abans de la prova dels 42.195 metres, ja havia participat en la final dels 10.000 metres arribant en el 5er  lloc, darrere del nostre compatriota Mariano Haro.

 

 El nord-americà Frank Shorter
El nord-americà Frank Shorter

Frank  Shorter, nascut a Alemanya, però nacionalitzat americà,  va ser després de 64 anys el tercer americà a guanyar una medalla d'or, però tots ells sense arribar mai a  la glòria de trepitjar primer la meta.

 

Aquesta prova sempre  omple d'anècdotes, va contemplar la primera d'elles en Sant Louis en 1904 on va guanyar  Thomas J. Hichs. Als Jocs de Londres en 1908, un altre americà John  J.Hayes, va guanyar tanmateix, un altre or. Però no tenint cap d'ells l'honor, com queda dit,  de trepitjar en primer lloc la cinta d'arribada.

 

En la primera  d'elles, J.Hichs va ser precedits pel seu compatriota Fred Lorz, un  trampós que en el Klm.16, sense pensar-lo dues vegades, es va pujar a un carro tirat per cavalls, fins al final.

 

En la segona J.Hayes, va ser eclipsat  pel italià Dorando Prieti, que va ser ajudat pels propis jutges, per poder arribar a la  meta en primer lloc, en el seu esforç per no caure a terra.

 

En  la tercera a Munic, un xifrat estudiant alemany, Norbert Sadhaus, mancant  dos quilòmetres, es va agregar gratuïtament a la prova, privant al gran Frank Shorter, d'aquest  moment històric que suposa arribar primer. Per descomptat tots ells, van ser desqualificats.

 

LA PARTICIPACIÓ ESPANYOLA ALS JOCS

 

El nostre país va estar present en les competicions d'atletisme,  bàsquet, waterpolo, handbol i boxa, sent la millor actuació, la del boxador asturià Enrique  Rodríguez Cal, guanyador de la medalla de bronze,  en la categoria del pes mini-mosca, única medalla guanyada per l'esport espanyol en aquests Jocs.

 

En  atletisme es va presentar un equip format per dotze atletes,  que van tenir malgrat no aconseguir cap medalla, una gran actuació que es pot considerar com la primera anellada  del que pocs anys mes tarda, aconseguiria el nostre atletisme en uns Jocs Olímpics.

 

 Mariano Haro, liderant els 10.000 metres davant de Lasse Viren
Mariano Haro, liderant els 10.000 metres davant de Lasse Viren

Van  accedir a la final Mariano Haro, que  després de passar la semifinal, va aconseguir un extraordinari  4er lloc en la final dels 10.00 metres, amb  el magistral registre de 27:48,14, que solament per la seva coneguda mancada de esprint final, li va deixar  fora del pòdium que sens dubte mereixia.

 

Per la seva banda  Javier Alvarez Salgado, present en la final de 5.000 metres, va aconseguir un meritori desè  lloc amb l'excel·lent marca de 13:.41,8 , el mateix que en els 10.000 metres, que amb un registre de 28:56,38  li va valer el 12e lloc després de superar en ambdues proves, unes durissimes sèries eliminatòries.

 

Quant  a la resta de participants espanyols, Antonio  Ortiz en els 800 metres, va ser desqualificat per sortir-se del carrer, abans d'entrar a la zona lliure  de la pista i Manuel Carlos Gayoso (1:47,5) que no va poder accedir a la final, malgrat  aquesta magnífica marca.

 

D'altra banda Agustín  Fernández i Carlos Pérez en la marató, van tenir una discreta actuació, classificant-se  el primer en la 39e posició i el segon en la 50e, amb els temps de 2h.27,24’2 i 2h.33,22’6 respectivament,  marques molt per sota dels seus registres personals.

 

En  els relleus l'equip de 4 x 100 compost per Manuel Carballo, Luis Sánchez Paraiso, Luis  Javier Sarria i Francisco J, García López, van ser desqualificats per no lliurar correctament  el testimoni en el tercer relleu.

 

Altres participacions  espanyoles van ser les de Manuel Soriano en 400 metres tanques (50,88) eliminat en la seva  sèrie i Francisco J. García López en 200 metres llisos (20,89) els quals malgrat aquestes  bones marques, no van poder superar les sèries prèvies.

 

En  la prova de ciclisme, el representant espanyol Jaime Huélamo, tercer en l'arribada, va  ser desqualificat en passar el control antidopatge, en detectar-se una dosi de “coramina”, substància  no prohibida per la Federació Internacional, però si pel COI.

 

El  piragüisme espanyol va estar representat pel especialista asturià Herminio  Menéndez, el qual va demostrar les seves enormes possibilitats, que va rubricar en els següents  Jocs de Montreal, en guanyar la medalla de plata.

 

En  regates la participació espanyola va ser a càrrec en l’embarcació el “Fortuna”,  el patró del qual era el llavors príncep d'Espanya, Juan  Carlos, acompanyat per Félix Gancedo, Gonzalo Fernández de Córdova, Francisco Viudes i Juan  A. Ragués, l'embarcació dels quals, va finalitzar en la dècima quinta posició. Aquest vaixell esta  exposat actualment, en el Museu Olímpic de Barcelona “Juan Antonio Samaranch” com a obsequi  del Rei Juan Carlos I d'Espanya.

 

 El púgil Enrique Rodríguez Cal, medalla de bronce
El púgil Enrique Rodríguez Cal, medalla de bronce

En bàsquet,  la selecció espanyola va obtenir l'onzè lloc en la final. Pel que es refereix al waterpolo, el nostre  equip va aconseguir la desena posició, mentre en handbol, els nostres representants van quedar 4rt i últims  en el seu grup eliminatori, amb tres derrotes i zero punts, per finalitzar en el còmput final en el 5e lloc  entre setze equips participants.

 

Aquesta final la primera  en uns Jocs Olímpics, la va guanyar Iugoslàvia en imposar-se a Txecoslovàquia per  21 a 16 gols. L'última classificada va ser la selecció de Tunísia.

 

LES MEDALLES PELS CAMPIONS

 

 

Campions    Olímpics

100    metres llisos

Valeri    Borzov

10,14

URSS

200    metres llisos

Valeri    Borzov

20,00

URSS

400    metres llisos

Vincent    Matthews

44,46

USA

800    metres llisos

David    Wotlle

1:45,    9

USA

1500    metres llisos

Pekka    Vasala

3:36,    3

FIN

5000    metres llisos

Lasse    Virén

13:26,    4

FIN

10000    metres llisos

Lasse    Virén

27:38,    4

FIN

Marató

        Frank     Shorter

2h.12:19,8

USA

3000    obstacles

Hipchoge    Keino

8:23,    6

KEN

110    metres tanques

Rodney    Milburn

13,24

USA

400    metres tanques

John    Akii-Bua

47,82

UGA

20    km. marxa

Meter    Frankel

1h.26:42,    4

GDR

50    klm. marxa

Bernad    Kannenberg

3h.56:11,    6

GER

Relleus    4 x 100

Equipo    de USA

38,19

USA

Relleus    4 x 400

Equipo    de Kenya

2:59,    8

KEN

Salt    d’alçada

Yuri    Tarmak

2.33

URSS

Salt    de perxa

Wolfgang    Nordwig

5.50

GDR

Salt    de llargada

Randy    Willians

8.24

USA

Triple    salt

Viktor    Saneyev

17.35

URSS

Llançament    de pes

Wladyslaw    Komar

21.18

POL

Llançament    de disc

Ludvik    Danek

64.39

TCZ

Llançament    martell

Anatoli    Bondarchuk

75.49

URSS

Llançament    javelina

Klaus    Wolfermann

90.47

URSS

Dacatlò

Nikolai    Avilov

8454    p.

URSS

Campiones Olìmpiques

100    metres llisos

Renata    Stecher

11,07

GDR

200    metres llisos

Renata    Stecher

22,40

GDR

400    metres llisos

Monika    Zehrt

52,08

GDR

800    metres llisos

Hildegard    Falck

1:58,    6

GER

100    metres tanques

Annelie    Ehrhardt

12,59

GDR

       Relleus    4 x 100

Equipo    de GER

42,81

GER

Relleus    4 x 400

Equipo    de GDR

3:23,    0

GDR

Salt    d’alçada

Ulrike    Meyfarth

1.92

GER

Salt    de llargada

Heide    Rosendahl

6.78

GER

Llançament    de pes

Nadyezda    Hhizhova

21.03

URSS

Llançament    de disc

Faina    Meinik

66.62

URSS

Llançament    javelina

Ruth    Fuchs

63.38

GDR

Heptatlò

Mary    Peters

4801    p.

GBR

Waldi, la mascota dels Jocs

Waldi, la mascota dels Jocs

 

Fonts d'informació: 

 

Llibres de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme (AEEA)

Recerca per Internet

Correccions de català per gentilesa d’Anna Martí

Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA)

Llibres de l’AAF World Records

Arxius de la Internacional Athetic Foundatión

Documentació pròpia

 

Maig de 2012