ELS JOCS OLÍMPICS DE MONTREAL DE 1976
LA OLIMPIADA BILINGÜE
Per quarta vegada els Jocs van tornar al Continent Americà i, encara que és cert que els Jocs de Montreal van ser un èxit total en la seva faceta esportiva, no és menys cert, que, pel que fa a l'aspecte econòmic i polític van deixar molt que desitjar.
Canadà que ja havia sol·licitat ser seu organitzadora d'uns Jocs Olímpics en tres ocasions, aquesta vegada va veure acomplerts els seus somnis quan la flama portada d'Olímpia va il·luminar el cel de la bella nació canadenca.
La primera oportunitat, va ser, amb motiu dels Jocs que havien de celebrar-se en l'any 1944 que va guanyar Londres, però per imperatius de la “II Guerra Mundial” no es van poder disputar. Va tornar a postular-se pels de Melbourne de1956, però la sort no li va acompanyar, essent eliminada.
Més tard, després de 16 anys d'espera, ho tornaria a intentar pels de Munic de 1972, d'on va tornar per enèsima vegada, sense l'objectiu previst.
No obstant aquests contratemps, ho tornaria a intentar pels volts de l'any 1976, on va arribar a la votació final conjuntament amb Moscou i Los Angeles. En la primera votació la capital russa va guanyar per escàs marge a Montreal, quedant eliminada la ciutat de Los Angeles, que ja els havia organitzat anteriorment en 1932, passant alguns vots de la ciutat angelina a Montreal, que finalment va aconseguir el premi a la seva perseverança, per organitzar-los al seu país.
EL GRAN DIA DE LA INAUGURACIÓ DELS JOCS
Aquest dia va ser el 17 de juliol, per a finalitzar l'1 d'agost. La participació va ser bastant inferior als anteriors de Munic de 1972, desfilant un total de 6.028 esportistes entre ells 1247 dones representants de 92 països. Van participar per primera vegada els països d'Andorra, Antiga i Barbuda, Illes Caiman i Papua Nova Guinea, Camerun, Egipte i el Marroc.
La Cerimònia inaugural va ser presidida per la Reina Isabel II, en la seva condició de membre de la Commomwealth, juntament amb les autoritats del Govern i del Comitè Olímpic, la qual va donar per oberts els Jocs, parlant en llengua anglesa i francesa.
El Jurament dels esportistes, el va portar a cap l'esportista practicant d'halterofília Pierre Saint-Jean. Els portadors de la torxa fins al peveter, van ser dos joves atletes Stéphane Prèfontaine de 16 anys representant a la part francòfona i Sandra Hendersen de 15 anys que ho feia per la part anglòfona, els quals corrent junts la dipositarien en el pebeter per il·luminar aquesta gran cita de l'olimpisme, alhora que simbolitzava, la unió dels dos pobles fundadors de Canadà. Aquesta escena de l'encesa va portar aparellades la seva història d'amor entre aquests rellevistes, que anys més tard contraurien matrimoni.
 |
| Un aspecte de l’estadi, a la desfilada dels participants del 17 de juliol de 1976, sense el sostre mòbil |
La flama encesa en les ruïnes d'Hero en Olímpia amb la seva tradicional i clàssica Cerimònia el dia 13 de juliol, seria lliurada per un atleta grec a un altre canadenc, que ho portaria mitjançant relleus fins a Atenes. Des de la capital hel·lena, el foc seria transferit a un sensor, que va ser transmès per impulsos elèctrics via satèl.lit, per arribar a Canadà, on mitjançant rajos làser tornaria a ser encesa per continuar els relleus a peu per tot el país, fins a arribar al peveter.
ON COMENÇA LA PART FOSCA DELS JOCS
D'una banda el govern canadenc, així com l'estat de Quebec, van deixar molt clar que no contribuirien a finançar el cost dels Jocs. No obstant el President del govern Pierre Trudeau, que en principi com queda dit, no volia assumir aquesta responsabilitat, va decidir finalment concedir una subvenció de 250.000 milions de dòlars, quantitat sens dubte insuficient, per garantir la construcció de les noves seus, que havien d'acollir els diferents esports.
 |
| La torxa mes tecnificada de la història |
Aquesta decisió no va desanimar a l'Alcalde de la ciutat, Jean Drapeau, incansable i obstinat en portar a terme l'organització d' aquest esdeveniment, i tot i que era conscient que aquesta ajuda no cobria ni de molt tros el cost total que requeria aquesta cita olímpica, va engegar el projecte.
Aquests Jocs de Montreal, van ser un cas ruïnós, finançat per la iniciativa privada en gairebé tota la seva totalitat. Una solució per amortitzar aquest deute, va ser la decisió del Consistori Municipal d'imposar un impost sobre el preu del tabac, l'alcohol, a més d'una emissió de segells i monedes, sorteigs de loteria, com tanmateix, d’alguna aportació personal d'algun ciutadà.
La construcció de l’ "Stade Olympique de Montreal” el vaixell almirall d'aquest esdeveniment olímpic, va ser dirigida per l'arquitecte francès Roger Taillibert, el qual el va habilitar per a una capacitat de 75.000 espectadors. Una vaga laboral dels treballadors en la fase final, exigint un augment salarial, que oscil·la prop dels 900 dòlars setmanals, va provocar un considerable retard en les obres pel que l'estadi va quedar a mig construir.
El projecte contemplava a més la construcció d'una moderníssima torre metàl·lica inclinada de gran tonatge, de 175 metres d'alçada, capaç de sostenir el sostre mòbil transparent que havia de cobrir tot l'estadi, per salvaguardar les pistes de competició i al públic, davant els rigors del cru període hivernal, quan el gel i la neu fan la seva aparició en aquesta època de l'any.
Aquesta prolongació dels treballs amb el seu cost addicional, va portar a que posteriorment, es pensés en la possibilitat d'acondicionar l'estadi per a altres competicions esportives, com el beisbol, futbol americà, bàsquet, futbol clàssic, jockey sobre gel, entre altres esdeveniments, però aquesta intenció es va enfonsar en comprovar que l'estructura no era prou sòlida, atès que una vegada acabada, s'anava esquerdant, caient al sòl enormes trossos de la mateixa, per la qual cosa es requeria una nova construcció.
 |
| L’estadi i la seva moderna torre inclinada una dècada desprès dels Jocs |
Aquesta torre que va ser considerada en aquell moment, com la més alta del món, es va construir l'any1982 i finalitzà el 1987.
Però el desastre final va venir , tal com queda dit, amb les obres ja finalitzades, quan la sòlida torre, pocs mesos més tard, es va enfonsar i amb ella els suports que sostenien el modern sostre de fibra transparent, que no va poder aguantar tot el pes que la inestabilitat climàtica anava dipositant sobre el mateix.
Això va succeir en el precís instant que s'estava disputant un partit de beisbol, que afortunadament no va produir cap desgràcia personal.
No seria fins a l'any 2005, quan quedarien definitivament amortitzats tots els deutes, atès que el pressupost inicial es va multiplicar per cinc per culpa de la feble suportació de l'estadi. La quantitat final va arribar a prop dels 1500 milions de dòlars.
És obvi dir que tant els enginyers com els contractistes i fabricants van ser demandats judicialment, per les repetides fallades que s'anaven succeint. Aquest estadi va ser sobrenomenat com el “Estadi del Gran Deute”.
UNA VEGADA MES, LA POLÍTICA ENTERBOLEIXEN ELS JOCS
Com si d'un fet normal es tractés, una altra vegada van aparèixer vestigis de les reivindicacions polítiques a càrrec d'alguns països africans, que reclamaven l'expulsió de la delegació de Nova Zelanda, pel fet que el seu equip de rugbi acceptés jugar un partit amb la República de Sud-africà, contravenint els principis del propi COI que va excloure al país africà per la seva política de l'apartheid. Però inexplicablement, el Comitè Olímpic no va cedir a les pressions, la qual cosa va provocar que 24 països africans no participessin en els Jocs tornant immediatament al seu país.
Un altre fet que va motivar la retirada de la República de la Xina Continental, va ser el reconeixement per part del Govern canadenc, de la Xina Popular de Taiwan. Per suavitzar el conflicte es van efectuar negociacions perquè aquesta última acceptés participar només amb el nom de Taiwan, però sense onejar en l'estadi la seva bandera ni escoltar el seu himne nacional, cosa que aquesta no va acceptar, retirant-se al seu país.
Cal fer constar, que després dels lamentables successos de Munic-1972, el Govern canadenc va instruir puntualment a 15.000 policies en previsió i protecció de tot l'entorn olímpic, que afortunadament no va ser amenaçat per cap signe de violència.
ELS GRANS PROTAGONISTES DELS JOCS
 |
| Nadia Comaneci |
Si hi va haver una autèntica heroïna a Montreal, aquesta va ser sens dubte, una nena romanesa de 14 anys d'edat, que no superava el metre i mitjà d'alçada, nomenada Nadia Comaneci, un prodigi de la gimnàstica mundial.
Fins a aquest moment mai en uns Jocs, els jutges van atorgar un 10,0 a cap gimnasta, cosa que ella va aconseguir per primera vegada. Aquesta extraordinària puntuació la repetiria cinc vegades en diferents exercicis, aconseguint amb això, tres medalles d'or, una de plata per equips i un bronze en exercicis en el sòl.
En la competició d'halterofília va destacar una vegada més el rus Vassily Alexeyev, que en la dècada de 1970 va aconseguir la “friolera” xifra de 79 plusmarques mundials, que va revalidar el seu títol dels Jocs de Munic, en la categoria dels semi pesats.
Altres figures que van donar un toc de qualitat, van venir de la natació amb les brillants actuacions del saltador italià Klaus Dibiasi, en les proves de salts de palanca, on va donar una autèntica exhibició de les seves grans facultats, aconseguint tres medalles d'or.
Cal fer constar que la natació, va ser la disciplina que més plusmarques olímpiques i mundials, va assolir. Si va haver un nedador que destaqués entre els molts campions que van participar, s'ha de anomenar l'americà “Jim” Montgomery en la prova de 100 metres lliures, on va aconseguir un ràcord galàctic en cobrir la distància amb l'increïble crono de 49,99 ,100, rebaixant per primera vegada en la història el topall dels 50,00 seg.
 |
| Kornelia Ender |
També van tenir una actuació d'honor, els nord-americans Brian Goodell, Jhon Nader, Bruce Furniss, que en les seves diferents especialitats, també van acaparar topalls olímpics i mundials.
Referent a les dones, va haver-hi infinitat de grans registres que van deixar la seva petjada en els llistats de millors marques, però sobresortint en diferència, la representant de l'Alemanya de l'Est, Kornelia Ender, la qual va aconseguir quatre medalles d'or amb sengles rècords olímpics i mundials i una de plata en relleus.
Sobre aquesta gran esportista cal assenyalar que als 25 minuts després de guanyar els 100 metres papallona amb rècord olímpic inclòs, es va imposar igualment en els 200 metres lliures, amb un temps d'1:59, 26 sent la primera nedadora a rebaixar el topall dels dos minuts. Altres nedadores que van destacar poderosament van ser la seva compatriota Barbara Krause i la nord-americana Shirley Babashoff.
LA PROVA DE LA MARATÓ
Com sempre succeeix en la més clàssica de totes les proves olímpiques, la competició sobre els 42.195 Km. va deixar marcada la seva petjada en la cronologia dels guanyadors olímpics, en vèncer contra pronòstic l'alemany Waldemar Cierpinski, antic especialista 3000 metres obstacles, en coronar-se campió amb un temps de 2h.09:55,0 rebaixant el rècord olímpic en més de dos minuts.
 |
| Waldemar Cierpinski |
En aquesta prova, comandada des d'un principi pel nord-americà Frank Shorte, guanyador de Munic de 1971 i pel finlandès Lasse Virén, que després de les seves victòries en 5000 i 10000 llisos, intentava igualar la gesta del mític Emil Zatopek, en els Jocs d'Hèlsinki de 1952, on va aconseguir aquest triplet històric, que encara a dia d'avui roman inalterable, però aquesta intenció es va enfonsar, en arribar en cinquena posició amb un temps de 2h.28:37,8.
Referent a l'atletisme, un altre mític atleta, Víctor Saneyev representant de la Unió Soviètica, que aconseguiria l'or, que afegiria als altres dos aconseguits en els Jocs de Munic i Mèxic, amb la qual cosa deixaria patent el segell del seu indiscutible domini en les proves de triple salt.
Un cas molt gratificant va ser la victòria del llançador hongarès, Miklos Németh en javelina, fill del llegendari Imre Németh, que en els Jocs de Londres de 1948, va guanyar l'or en llançament de martell.
| El cubà Alberto Juantorena, guanyant els 800 metres llisos |
Per primera vegada en uns Jocs, un atleta va guanyar les proves de 400 i 800 metres llisos. Aquest fet va ser a càrrec del cubà Alberto Juantorena, sobrenomenat el “cavall cubà” que en una gran demostració del seu poder, es va permetre aconseguir aquesta gesta que ningú fins llavors havia aconseguit.
El gimnasta també soviètic Nikolay Andrianov, amb quatre medalles daurades, dues plata i una de bronze, en cinc disciplines, ratificaria el domini que sempre van tenir els gimnastes de la Républica Soviéica.
Una altra gesta que ha de conèixer-se es deu a la medalla de bronze aconseguida pel boxador de les Bermudes, Clarence Hill, en el pes semi pesat, convertint-se en el primer habitant del país més petit del món, amb sol 53.500 habitants, a guanyar una medalla olímpica.
Altres anècdotes la va protagonitzar l'equip de voleibol femení del Japó, en guanyar tots els sets de tots els partits, en el debut d'aquesta disciplina en una olimpíada i els velocistes d'USA que per primera vegada en la història van estar absents en el pòdium de guanyadors dels 100 metres llisos.
 |
| Irina Szewinska |
Igualment és de justícia anomenar, la gran atleta polonesa Irina Szewinska, que en el seu debut olímpic en la prova de 400 metres llisos, va guanyar l'or amb la gran marca de 49,29, amb la qual cosa va engrossir el seu rànquing de medalles olímpiques, amb les tres també daurades, dues de plata i dues de bronze, guanyades en els Jocs de Tòquio, Mèxic i Munic que sumen un total de set medalles en cinc proves.
Una altra novetat que es va portar a terme per primera vegada, va ser el control de les drogues. El punt negre de gairebé tots els esports, que desgraciadament tants rius de tinta fan córrer en qualsevol àmbit esportiu mundial.
Seguint amb les anècdotes i curiositats, també en aquest esdeveniment olímpic va aparèixer el trampós de torn. Es tracta del esgrimista soviètic Boris Omischenko, que va ser desqualificat en descobrir-se que portava adossat al seu cos un artefacte que li permetia enregistrar punts inexistents en el tauler.
Aquests Jocs també van tenir el seu trist i còmic personatge. Durant la Cerimònia Inagural, va irrompre inesperadament a l'estadi un “Streaker” completament nu. La policia el va fer fora de l'Estadi i el va detenir. Encara no se sap a part del riure que va provocar entre el públic, quina era la seva veritable reivindicació.
El rànquing final de medalles guanyades, el va encapçalar la URSS amb 49, seguida de l'Alemanya de l'Est amb 40 i els Estats Units amb 34.
UN RECORD PER EL BOXADOR CUBÀ TEÓFILO STEVENSON
Un dels grans herois va ser el púgil cubà Teófilo Stevenson, en la categoria dels pesos pesats, aconseguint la seva 100 victòria abans del límit, que li va permetre revalidar la medalla d'or, conquistat a Munic i com posteriorment ho faria, en els Jocs de Moscou de 1980, establint un rècord de tres medalles d'or consecutives, que només l'hongarès Lazlo Papp en el pes mitjà pesat va ser capaç d'igualar.
 |
| Teófilo Stevenson |
Precisament, en el moment de confeccionar aquest document, ens arriba la trista notícia de la seva defunció, motivat per un coàgul arterial, que ja en el passat mes de gener, li va donar un primer avís. Aquesta trista desaparició va succeir el 12 de juny de 2012, a l'edat de 60 anys d'edat. Teófilo Stevenson era un autèntic ídol a Cuba, on sempre van comptar amb ell. Era l'admiració tant de tot el poble cubà com del seu president Fidel Castro, el qual va ser un dels seus més acèrrimes admiradors.
Teófilo Stevenson, va ser considerat en aquell moment el millor pes pesat del món, encara que la seva condició d'amateur, li va impedir contrastar-ho amb els grans de l'època, Mohamed Alí i Joe Frazier, quan van arribar ofertes milionàries dels grans promotors americans i anglesos, per passar-se al professionalisme. Tots els entesos van qualificar unànimement, que seria sens dubte la baralla del segle, però ell, sempre les va rebutjar totes, al·legant que preferia l'amor de vuit milions de cubans, que un milió de dòlars.
LA PARTICIPACIÓ ESPANYOLA
La Delegació Espanyola, present en aquests Jocs, va estar integrada per 115 esportistes entre ells 11 dones, que van tenir una notable actuació, aconseguint dues medalles de plata i deu “Diplomes Olímpics”. Aquest fet es venia repetint des dels Jocs de Londres de 1948 pels sis primers classificats, la qual cosa es va modificar posteriorment en els Jocs de Los Ángeles de 1984, ampliant-ho fins als vuit primers classificats, que són els que actualment prevalen.
El banderer de la selecció espanyola, va ser el boxador asturià Enrique Rodríguez Cal, medalla de plata en els jocs de Munic de 1972.
En les proves de mar obert, l'equip de vela en la classe de 470, compost per Antonio Gorostegui i Pedro Lluis Millet, van guanyar una de les dues medalles de plata, sent l'altra en la prova de piragüisme de K4 1000 m., on Herminio Menéndez, José Ramón López, José María Esteban i Luis Gregorio Ramos, van completar aquests destacats llocs d'honor, accedint al pòdium de guanyadors.
Quant els altres mereixedors del “Diploma Olímpic”, ho van aconseguir Mariano Haro en la prova de 10.000 llisos, el judoka José Luis de Frutos, en el pes de 80 quilos,. l'equip d'hípica en la prova de salts per equips, format per Luis Alvarez, José María Rosillo, Eduardo Amorós i Alfonso Segura, completant aquest quadre d'honor, els components dels equips de piragüisme en les categories de K2100m., K 2500m. i K 1500m. i de l'equip de jockey sobre gespa.
 |
| Carmen Valero |
L'equip d'atletisme va estar conformat per 16 homes i una dona Carmen Valero, participant en els 800 i 1500 metres, la qual es va convertir com la primera atleta espanyola participant en uns Jocs Olímpics.
En els homes els nostres representants van ser, Andrés Ballbé en 800 m., Antonio Baños, Santiago Manguán, Agustín Fernández els quals van prendre part en el marató, Rafael Blanquer en llargada, Antonio Campos en 3000 obstacles, Juan Carrasco i Fco. Martín Morillas, tots dos en alçada, Fernando Cerrada en 5000 m Ramón Cid en triple salt, Mariano Haro, José.
Luis Bernal els dos en 10.000 m. i José Luis Sánchez Paraiso, Fco. J.García López, Luis J. Sarria i Javier Martinez, en els relleus de 4 x 100 metros.
Excepte Mariano Haro, assolint el “Diploma Olímpic” i Antonio Campos i els maratoniants que van accedir directament a la final, la resta malgrat aconseguir unes bones marques, van quedar eliminats en les sèries prèvies, de les seves respectives especialitats.
LA MEDALLA DELS JOCS DE MONTREAL
  |
|
| Campions Olímpics | |||
|
100 metres llisos |
Hasely Crawfort |
10,60 |
JAM |
|
200 metres llisos |
Don Quarrie |
20,23 |
JAM |
|
400 metres llisos |
Alberto Juantorena |
44,26 |
CUB |
|
800 metres llisos |
Alberto Juantorena |
1:45, 50 |
CUB |
|
1500 metres llisos |
John Walker |
3:39,17 |
AUS |
|
5000 metres llisos |
Lasse Virén |
13:24, 76 |
FIN |
|
10000 metres llisos |
Lasse Virén |
27:40,38 |
FIN |
|
Marató |
Waldemar Cierpinski |
2h.12:19 |
GER |
|
3000 obstacles |
Anders Gärderud |
8:08,02 |
SWE |
|
Relleus 4 x 100 |
Equipo de USA |
38,33 |
USA |
|
Relleus 4 x 400 |
Equipo de USA |
2:58,65 |
USA |
|
20 Klm. marxa |
Daniel Bautista |
1h.24:40,6 |
MEX |
|
110 metres tanques |
Guy Drut |
13,30 |
FRA |
|
400 metres tanques |
Edwin Moses |
47,63 |
EUA |
|
Salt d' alçada |
Jacek Wszola |
2.25 |
POL |
|
Salt de perxa |
Tadeusz Slusarski |
5.50 |
POL |
|
Salt de llargada |
Clarence Robinson |
8.35 |
EUA |
|
Triple salt |
Víctor Saneyev |
17.29 |
URS |
|
Llançament de pes |
Udo Bayer |
21.05 |
GER |
|
Llançament de disc |
Maurice”Mac”Wilkins |
67.50 |
EUA |
|
Llançament martell |
Yuriy Sedykh |
77.52 |
URS |
|
Llançament javelina |
Miklos Németh |
94.58 |
HUN |
|
Decathló |
Bruce Jenner |
8617 p. |
USA |
| Campiones Olímpiques | |||
|
100 metres llisos |
Annegret Richter |
11,08 |
GER |
|
200 metres llisos |
Barbel Eckert |
22,37 |
GER |
|
400 metres llisos |
Irena Szewinska |
49,29 |
POL |
|
800 metres llisos |
Tatyana Kazánkina |
1:54, 94 |
URS |
|
1500 metres llisos |
Tatyana Kazánkina |
4:05,5 |
URS |
|
100 metres tanques |
Johanna Schaller |
12,77 |
GER |
|
Relleus 4 x 100 |
Equipo de GDR |
42,33 |
GDR |
|
Relleus 4 x 400 |
Equipo de GDR |
3:19,23 |
GDR |
|
Salt d'alçada |
Rosemarie Achermann |
1.93 |
GER |
|
Salt de llargada |
Angela Voigt |
6.72 |
GDR |
|
Llançament de pes |
Ivanka Hristova |
21.18 |
HUN |
|
Llançament de disc |
Elekin Schlaak |
69.00 |
GDR |
|
Llançament javelina |
Ruth Fuchs |
65.94 |
GER |
|
Pentathló |
Siegrun Siegl |
4777 p. |
GDR |
AMIK, LA EMBLEMÁTICA MASCOTA DE LOS JUEGOS
 |
|
El nom d' Amik, és com es coneix a un castor en llenguatge indígena. Els seus habitats naturals són els llacs i rius de Canadà |
Fonts d'informació:
Arxius de l'Associació Espanyola d'Estadístics d'Atletisme (AEEA)
Recerca per Internet
Correccions en català, per gentilesa d'Anna Martí
Llibres de la IAAF i de la International Athletic Foundatión
Arxius de la Real Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA)
Documentació pròpia
Juliol de 2012