ELS JOCS OLÍMPICS DE MONTREAL DE 1976

 

LA OLIMPIADA BILINGÜE

 

Per quarta vegada els Jocs van tornar al Continent Americà i, encara que  és cert que els Jocs de Montreal van ser un èxit total en la seva faceta esportiva, no és menys  cert, que, pel que fa a l'aspecte econòmic i  polític van deixar molt que desitjar.

 

Canadà  que ja havia sol·licitat ser seu organitzadora d'uns  Jocs Olímpics en tres ocasions, aquesta vegada va veure acomplerts els seus somnis quan la  flama portada d'Olímpia va il·luminar el cel de la bella nació canadenca.

 

La primera oportunitat, va ser, amb motiu dels Jocs que havien de celebrar-se  en  l'any 1944 que va guanyar Londres, però per imperatius de la “II Guerra Mundial”  no es van poder disputar. Va tornar a postular-se pels de Melbourne de1956,  però la sort no li va acompanyar, essent eliminada.

 

Més  tard, després de 16 anys d'espera, ho tornaria a intentar pels de Munic de 1972, d'on va tornar  per enèsima vegada, sense l'objectiu previst.

 

No obstant  aquests contratemps, ho tornaria a intentar pels volts de l'any 1976, on va arribar a la votació final  conjuntament amb Moscou i Los Angeles. En la primera votació la capital russa  va guanyar per escàs marge a Montreal, quedant eliminada la ciutat de Los Angeles,  que ja els havia organitzat anteriorment en 1932, passant alguns vots de la ciutat angelina a  Montreal, que finalment va aconseguir el premi a la seva perseverança, per organitzar-los al  seu país.

 

EL GRAN DIA DE LA INAUGURACIÓ DELS JOCS

 

Aquest dia va ser el 17 de juliol, per a finalitzar l'1 d'agost. La participació  va ser bastant inferior als anteriors de Munic de 1972, desfilant un total de 6.028  esportistes entre ells 1247 dones representants de 92 països. Van participar per primera vegada els països  d'Andorra, Antiga i Barbuda, Illes Caiman i Papua Nova Guinea, Camerun,  Egipte i el Marroc.

 

La Cerimònia  inaugural va ser presidida per la Reina Isabel II, en la seva condició  de membre de la Commomwealth, juntament amb les autoritats del Govern i  del Comitè Olímpic, la qual va donar per oberts els Jocs, parlant en llengua anglesa i francesa.

 

El Jurament dels esportistes, el va portar a cap  l'esportista practicant d'halterofília Pierre Saint-Jean. Els portadors de la torxa fins al  peveter, van ser dos joves atletes Stéphane Prèfontaine de 16 anys representant a la part  francòfona i Sandra Hendersen de 15 anys que ho feia per la part anglòfona, els quals corrent  junts la dipositarien en el pebeter per il·luminar aquesta gran cita de l'olimpisme, alhora que simbolitzava,  la unió dels dos pobles fundadors de Canadà.  Aquesta escena de l'encesa va portar aparellades  la seva història d'amor entre aquests rellevistes, que anys més tard contraurien matrimoni.

 

Un aspecte de l’estadi, a la desfilada dels participants del 17 de juliol de 1976, sense el sostre mòbil
Un aspecte de l’estadi, a la desfilada dels participants del 17 de juliol de 1976, sense el sostre mòbil

La  flama encesa en les ruïnes d'Hero en Olímpia  amb la seva tradicional i clàssica Cerimònia el dia 13 de juliol, seria lliurada per un atleta  grec a un altre canadenc, que ho portaria mitjançant relleus fins a Atenes. Des de la  capital hel·lena, el foc seria transferit a un sensor, que va ser transmès per impulsos elèctrics via satèl.lit,  per arribar a Canadà, on mitjançant rajos làser tornaria a ser encesa per continuar els  relleus a peu per tot el país, fins a arribar al peveter.

 

ON COMENÇA LA PART FOSCA DELS JOCS

 

D'una banda el govern canadenc, així com  l'estat de Quebec, van  deixar molt clar que no contribuirien a finançar el cost dels Jocs. No obstant el President del govern  Pierre Trudeau, que en principi com queda dit, no volia assumir aquesta responsabilitat,  va decidir finalment concedir una subvenció de 250.000 milions de dòlars, quantitat sens dubte insuficient,  per garantir la construcció de les noves seus, que havien d'acollir els diferents esports.

 

La torxa mes tecnificada de la història
La torxa mes tecnificada de la història

Aquesta  decisió no va desanimar a l'Alcalde de la ciutat,  Jean Drapeau, incansable i obstinat en portar a terme l'organització d' aquest esdeveniment,  i tot i que era conscient que aquesta ajuda no cobria ni de molt tros el cost total que requeria aquesta  cita olímpica, va engegar el projecte.

 

Aquests Jocs  de Montreal, van ser un cas ruïnós, finançat per la iniciativa privada en gairebé tota la seva  totalitat. Una solució per amortitzar aquest deute, va ser la decisió del Consistori Municipal d'imposar  un impost sobre el preu del tabac, l'alcohol, a més d'una emissió de segells i monedes, sorteigs  de loteria, com tanmateix, d’alguna aportació personal d'algun ciutadà.

 

La construcció de l’ "Stade Olympique de Montreal” el vaixell  almirall d'aquest esdeveniment olímpic, va ser dirigida per l'arquitecte francès Roger Taillibert,  el qual el va habilitar per a una capacitat de 75.000 espectadors. Una vaga laboral dels treballadors  en la fase final, exigint un augment salarial, que oscil·la  prop dels 900 dòlars setmanals, va provocar  un  considerable retard en les obres pel que l'estadi va quedar a mig construir.

 

El projecte contemplava a més  la construcció d'una moderníssima torre metàl·lica inclinada de gran tonatge, de 175 metres d'alçada, capaç  de sostenir el sostre mòbil transparent que havia de cobrir tot l'estadi, per salvaguardar les pistes de  competició i al públic, davant els rigors del cru període hivernal, quan el gel i la neu fan la seva aparició  en aquesta època de l'any.

 

Aquesta prolongació dels treballs  amb el seu cost addicional, va portar a que posteriorment, es pensés en la possibilitat d'acondicionar  l'estadi per a altres  competicions esportives, com el beisbol, futbol americà, bàsquet, futbol clàssic, jockey  sobre gel, entre altres esdeveniments, però aquesta intenció es va enfonsar en comprovar que l'estructura  no era prou sòlida, atès que una vegada acabada, s'anava esquerdant, caient al sòl enormes trossos de la  mateixa, per la qual cosa es requeria una nova construcció.

 

L’estadi i la seva moderna torre inclinada una dècada desprès dels Jocs
L’estadi i la seva moderna torre inclinada una dècada desprès dels Jocs

Aquesta torre que va ser considerada en aquell moment, com la més alta del món, es va construir l'any1982  i finalitzà el 1987.

 

Però el desastre final va venir ,  tal com queda dit, amb les obres ja finalitzades, quan la sòlida torre, pocs mesos més tard, es va enfonsar  i amb ella els suports que sostenien el modern sostre de fibra transparent, que no va poder aguantar tot el  pes que la inestabilitat climàtica anava dipositant sobre el mateix.

 

Això va succeir en el precís instant que s'estava  disputant un partit de beisbol, que afortunadament no va produir cap desgràcia  personal.

 

No seria fins a l'any 2005, quan quedarien definitivament  amortitzats tots els deutes, atès que el pressupost inicial es va multiplicar per cinc per culpa  de la feble suportació de l'estadi. La quantitat final va arribar a prop dels 1500 milions de dòlars.

 

És  obvi dir que tant els enginyers com els contractistes i fabricants  van ser demandats judicialment, per les repetides fallades que s'anaven succeint. Aquest estadi va ser  sobrenomenat com el “Estadi del Gran Deute”.

 

UNA VEGADA MES, LA POLÍTICA ENTERBOLEIXEN ELS JOCS

 

Com si d'un fet normal es tractés, una altra vegada van aparèixer vestigis  de les reivindicacions polítiques a càrrec d'alguns països africans, que reclamaven l'expulsió de la delegació  de Nova Zelanda, pel fet que el seu equip de rugbi acceptés jugar un partit amb la República  de Sud-africà, contravenint els principis del propi COI que va excloure  al país africà per la seva política de l'apartheid. Però inexplicablement, el Comitè Olímpic no  va cedir a les pressions, la qual cosa va provocar que 24 països africans no participessin en els  Jocs tornant immediatament al seu país.

 

Un altre fet que  va motivar la retirada de la República de la Xina Continental, va ser el reconeixement per  part del Govern canadenc, de la Xina Popular de Taiwan. Per suavitzar el conflicte  es van efectuar negociacions perquè aquesta última acceptés participar només amb el nom de Taiwan,  però sense onejar en l'estadi la seva bandera ni escoltar el seu himne nacional, cosa que aquesta  no va acceptar, retirant-se al seu país.

 

Cal fer  constar, que després dels lamentables successos de Munic-1972, el Govern canadenc  va instruir puntualment a 15.000 policies en previsió i protecció de tot l'entorn olímpic, que afortunadament  no va ser amenaçat per cap signe de violència.

 

ELS GRANS PROTAGONISTES DELS JOCS

 

Nadia Comaneci
Nadia Comaneci

Si hi va haver una autèntica  heroïna a Montreal, aquesta va ser sens dubte, una nena romanesa de 14 anys d'edat,  que no superava el metre i mitjà d'alçada, nomenada Nadia Comaneci, un prodigi de la gimnàstica  mundial.

 

Fins a aquest moment mai en uns Jocs, els  jutges van atorgar un 10,0  a cap gimnasta, cosa que ella va aconseguir per primera vegada. Aquesta extraordinària  puntuació la repetiria cinc vegades en diferents exercicis, aconseguint amb això, tres medalles d'or,  una de plata per equips i un bronze en exercicis en el sòl.

 

En  la competició d'halterofília va destacar una vegada més el rus Vassily Alexeyev, que  en la dècada de 1970 va aconseguir la “friolera” xifra de 79 plusmarques mundials, que va revalidar el seu  títol dels Jocs de Munic, en la categoria dels semi pesats.

 

Altres figures que van donar un toc de qualitat, van venir de la natació  amb les brillants actuacions del saltador italià Klaus Dibiasi, en les proves de salts de palanca,  on va donar una autèntica exhibició de les seves grans facultats, aconseguint tres medalles d'or.

 

Cal  fer constar que la natació, va ser la disciplina que més  plusmarques olímpiques i mundials, va assolir. Si va haver un nedador que destaqués entre els molts campions  que van participar, s'ha de anomenar  l'americà “Jim” Montgomery en la prova de 100 metres  lliures, on va aconseguir un ràcord galàctic en cobrir la distància amb l'increïble crono de 49,99 ,100,  rebaixant per primera vegada en la història el topall dels 50,00 seg.

 

Kornelia Ender
Kornelia Ender

També  van tenir una actuació d'honor, els nord-americans Brian Goodell, Jhon NaderBruce Furniss, que en les seves diferents especialitats, també van acaparar topalls  olímpics i mundials.

 

Referent a les dones, va haver-hi infinitat  de grans registres  que van deixar la seva petjada en els llistats de millors marques, però sobresortint  en diferència, la representant de l'Alemanya de l'Est, Kornelia Ender,  la qual va aconseguir quatre medalles d'or amb sengles  rècords  olímpics i mundials i una de plata en relleus.

 

Sobre aquesta gran esportista cal assenyalar que als 25 minuts després de  guanyar els 100 metres papallona amb rècord olímpic inclòs, es va imposar igualment en els 200 metres lliures,  amb un temps d'1:59, 26   sent la primera nedadora a rebaixar el topall dels dos minuts. Altres nedadores  que van destacar poderosament van ser la seva compatriota Barbara Krause i la nord-americana  Shirley Babashoff.

 

LA PROVA DE LA MARATÓ

 

Com sempre succeeix en la més clàssica de totes les proves olímpiques, la  competició sobre els 42.195 Km. va deixar marcada la seva petjada en la cronologia dels guanyadors olímpics,  en vèncer contra pronòstic l'alemany Waldemar Cierpinski, antic especialista 3000 metres  obstacles, en coronar-se campió amb un temps de 2h.09:55,0 rebaixant el rècord olímpic en més de dos minuts.

 

Waldemar Cierpinski
Waldemar Cierpinski

En aquesta prova, comandada des d'un principi pel nord-americà  Frank Shorte, guanyador de Munic de 1971 i pel finlandès Lasse  Virén, que després de les seves victòries en 5000 i 10000 llisos, intentava igualar la gesta del  mític Emil Zatopek, en els Jocs d'Hèlsinki de 1952, on va aconseguir aquest  triplet històric, que encara a dia d'avui roman inalterable, però aquesta intenció es va enfonsar, en arribar  en cinquena posició amb un temps de 2h.28:37,8.

 

Referent a l'atletisme, un altre mític atleta, Víctor Saneyev representant  de la Unió Soviètica, que aconseguiria l'or, que afegiria als altres dos  aconseguits en els Jocs de Munic i Mèxic, amb la qual cosa deixaria patent  el segell del seu indiscutible domini en les proves de triple salt.

 

Un  cas molt gratificant va ser la victòria del llançador hongarès, Miklos Németh en  javelina, fill del llegendari Imre Németh, que en els Jocs de Londres de  1948, va guanyar l'or en llançament de martell.

 

El cubà Alberto Juantorena, guanyant els 800 metres llisos

Per  primera vegada en uns Jocs, un atleta va guanyar les proves de 400 i 800 metres llisos. Aquest fet va ser a  càrrec del cubà Alberto Juantorena, sobrenomenat el “cavall cubà” que en  una gran demostració del seu poder, es va permetre aconseguir aquesta gesta que ningú fins llavors havia aconseguit.

 

El gimnasta també soviètic Nikolay Andrianov, amb quatre  medalles daurades, dues plata i una de bronze, en cinc disciplines, ratificaria el domini  que sempre van tenir  els gimnastes de la Républica Soviéica.

 

Una altra  gesta que ha de conèixer-se es deu a la medalla de bronze aconseguida pel boxador de les Bermudes,  Clarence Hill, en el pes semi pesat, convertint-se en el primer habitant del país més petit del món,  amb sol 53.500 habitants, a guanyar una medalla olímpica.

 

Altres  anècdotes la va protagonitzar l'equip de voleibol femení del Japó, en guanyar tots  els sets de tots els partits, en el debut d'aquesta disciplina en una olimpíada i els velocistes d'USA  que per primera vegada en la història van estar absents en el pòdium de  guanyadors dels 100 metres llisos.

 

Irina Szewinska 
Irina Szewinska

Igualment  és de justícia anomenar, la gran atleta polonesa Irina Szewinska, que en  el seu debut olímpic en la prova de 400 metres llisos, va guanyar l'or amb la gran marca de 49,29, amb la qual  cosa va engrossir el seu rànquing de medalles olímpiques, amb les tres també daurades, dues de plata i dues  de bronze, guanyades en els Jocs de Tòquio, Mèxic i Munic que sumen un  total de set medalles en cinc proves.

 

Una altra novetat que  es va portar a terme per primera vegada, va ser el control de les drogues. El punt negre de gairebé tots  els esports, que desgraciadament tants rius de tinta fan córrer en qualsevol àmbit esportiu mundial.

 

Seguint  amb les anècdotes i curiositats, també en aquest esdeveniment  olímpic va aparèixer el trampós de torn. Es tracta del esgrimista soviètic Boris Omischenko,  que va ser desqualificat en descobrir-se que portava adossat al seu cos un artefacte que li permetia  enregistrar punts inexistents en el  tauler.

 

Aquests Jocs  també van tenir el seu trist i còmic personatge. Durant la Cerimònia Inagural, va irrompre  inesperadament a l'estadi un “Streaker” completament nu. La policia el va fer fora de l'Estadi  i el va detenir.  Encara no se sap a part del riure que va provocar entre el públic, quina era la seva  veritable reivindicació.

 

El rànquing final de medalles guanyades,  el va encapçalar la URSS amb 49, seguida de l'Alemanya de l'Est amb  40 i els Estats Units amb 34.

 

UN RECORD PER EL BOXADOR CUBÀ TEÓFILO STEVENSON

 

Un dels grans herois va ser el púgil cubà Teófilo Stevenson,  en la categoria dels pesos pesats, aconseguint la seva 100 victòria abans del límit, que li va permetre  revalidar la medalla d'or, conquistat a Munic i com posteriorment ho faria, en els Jocs  de Moscou de 1980, establint un rècord de tres medalles d'or consecutives, que només l'hongarès  Lazlo Papp en el pes mitjà pesat va ser capaç d'igualar.

 

Teófilo Stevenson
Teófilo Stevenson

Precisament, en el moment de confeccionar  aquest document, ens arriba la trista notícia de la seva defunció, motivat per un coàgul arterial, que  ja en el passat mes de gener, li va donar un primer avís. Aquesta trista desaparició va succeir el 12 de juny  de 2012, a l'edat de 60 anys d'edat. Teófilo Stevenson era un autèntic ídol a Cuba,  on sempre van comptar amb ell. Era l'admiració tant de tot el poble cubà com del seu president  Fidel Castro, el qual va ser un dels seus més acèrrimes admiradors.

 

Teófilo  Stevenson, va ser considerat en aquell moment el millor  pes pesat del món, encara que la seva condició d'amateur, li va impedir contrastar-ho amb els grans de l'època,  Mohamed Alí i Joe Frazier, quan van arribar  ofertes milionàries dels  grans promotors americans i anglesos, per passar-se al professionalisme. Tots els entesos van qualificar unànimement,  que seria sens dubte la baralla del segle, però ell, sempre les va rebutjar totes, al·legant que  preferia l'amor de vuit milions de cubans, que un milió de dòlars.

 

LA PARTICIPACIÓ ESPANYOLA

 

La Delegació Espanyola, present en aquests Jocs, va estar integrada per 115  esportistes entre ells 11 dones, que van tenir una notable actuació, aconseguint dues medalles de plata i  deu “Diplomes Olímpics”. Aquest fet es venia repetint des dels Jocs de Londres de  1948 pels sis primers classificats, la qual cosa es va modificar posteriorment en els Jocs  de Los Ángeles de 1984, ampliant-ho fins als vuit primers classificats, que són els que actualment  prevalen.

 

El banderer de la selecció espanyola, va ser el  boxador asturià Enrique Rodríguez Cal, medalla de plata en els jocs de Munic de  1972.

 

En les proves de mar obert, l'equip de vela en  la classe de 470, compost per Antonio Gorostegui i Pedro Lluis Millet, van  guanyar una de les dues medalles de plata, sent l'altra en la prova de piragüisme de K4 1000 m., on Herminio  Menéndez, José Ramón López, José María Esteban i Luis Gregorio Ramos, van completar aquests  destacats llocs d'honor, accedint al pòdium de guanyadors.

 

Quant  els altres mereixedors del “Diploma Olímpic”, ho van aconseguir Mariano  Haro en la prova de 10.000 llisos, el judoka José Luis de Frutos, en el pes de 80  quilos,. l'equip d'hípica en la prova de salts per equips, format per Luis Alvarez, José María Rosillo,  Eduardo Amorós i Alfonso Segura, completant aquest quadre d'honor, els components dels equips  de piragüisme en les categories de K2100m., K 2500m. i K 1500m. i de l'equip  de jockey sobre gespa.

 

Carmen Valero
Carmen Valero

L'equip d'atletisme va estar conformat  per 16 homes i una dona Carmen Valero, participant en els 800 i 1500 metres, la qual  es va convertir com la primera atleta espanyola participant en uns Jocs Olímpics.

 

  En els homes els nostres representants van ser, Andrés  Ballbé en 800 m., Antonio Baños, Santiago Manguán, Agustín Fernández els quals van  prendre part en el marató, Rafael Blanquer en llargada, Antonio Campos en  3000 obstacles, Juan Carrasco i Fco. Martín Morillas, tots dos en alçada, Fernando  Cerrada en 5000 m Ramón Cid en triple salt, Mariano Haro, José.

 

Luis Bernal els dos en  10.000 m. i José  Luis Sánchez Paraiso, Fco. J.García López, Luis J. Sarria i Javier  Martinez, en els relleus de 4 x 100 metros.

 

Excepte  Mariano Haro, assolint el “Diploma Olímpic” i Antonio Campos  i els maratoniants que van accedir directament a la final, la resta malgrat aconseguir unes bones  marques, van quedar eliminats en les sèries prèvies, de les seves respectives especialitats.

 

LA MEDALLA DELS  JOCS  DE MONTREAL

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campions Olímpics

100 metres llisos

Hasely Crawfort

10,60

JAM

200 metres llisos

Don Quarrie

20,23

JAM

400 metres llisos

Alberto Juantorena

44,26

CUB

800 metres llisos

Alberto Juantorena

1:45, 50

CUB

1500 metres llisos

John Walker

3:39,17

AUS

5000 metres llisos

Lasse Virén

13:24, 76

FIN

10000 metres llisos

Lasse Virén

27:40,38

FIN

Marató

Waldemar Cierpinski

2h.12:19

GER

3000 obstacles

Anders Gärderud

8:08,02

SWE

Relleus 4 x 100

Equipo de USA

38,33

USA

Relleus 4 x 400

Equipo de USA

2:58,65

USA

20 Klm. marxa

Daniel Bautista

1h.24:40,6

MEX

110 metres tanques

Guy Drut

13,30

FRA

400 metres tanques

Edwin Moses

47,63

EUA

Salt d' alçada

Jacek Wszola

2.25

POL

Salt de perxa

Tadeusz Slusarski

5.50

POL

Salt de llargada

Clarence Robinson

8.35

EUA

Triple salt

Víctor Saneyev

17.29

URS

Llançament de pes

Udo Bayer

21.05

GER

Llançament de disc

Maurice”Mac”Wilkins

67.50

EUA

Llançament martell

Yuriy Sedykh

77.52

URS

Llançament javelina

Miklos Németh

94.58

HUN

Decathló

Bruce Jenner

8617 p.

USA

Campiones Olímpiques

100 metres llisos

Annegret Richter

11,08

GER

200 metres llisos

Barbel Eckert

22,37

GER

400 metres llisos

Irena Szewinska

49,29

POL

800 metres llisos

Tatyana Kazánkina

1:54, 94

URS

1500 metres llisos

Tatyana Kazánkina

4:05,5

URS

100 metres tanques

Johanna Schaller

12,77

GER

Relleus 4 x 100

Equipo de GDR

42,33

GDR

Relleus 4 x 400

Equipo de GDR

3:19,23

GDR

Salt d'alçada

Rosemarie Achermann

1.93

GER

Salt de llargada

Angela Voigt

6.72

GDR

Llançament de pes

Ivanka Hristova

21.18

HUN

Llançament de disc

Elekin Schlaak

69.00

GDR

Llançament javelina

Ruth Fuchs

65.94

GER

Pentathló

Siegrun Siegl

4777 p.

GDR

 

AMIK, LA EMBLEMÁTICA MASCOTA DE LOS JUEGOS

 

 El nom d' Amik, és com es coneix a un castor en  llenguatge indígena. Els seus habitats  naturals són els llacs i rius de Canadà

El nom d' Amik, és com es coneix a un castor en  llenguatge indígena. Els seus habitats  naturals són els llacs i rius de Canadà

 

Fonts d'informació:

 

Arxius de l'Associació Espanyola d'Estadístics d'Atletisme (AEEA)

Recerca per Internet

Correccions en català, per gentilesa d'Anna Martí

Llibres de la IAAF i de la International Athletic Foundatión

Arxius de la Real Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA)

Documentació pròpia

 

Juliol de 2012