Aquesta pàgina web d'opinions personals oberta pels meus fills, és l'única finestra oberta on he pogut expressar i intervenir directament per tal de donar la meva visió de l'actualitat del nostre atletisme.

LA SENSACIÓ PERSONAL D’ ASSOLIR UN RECORD

En el nostre esport igual que en la majoria d’altres, el fet d'arribar a un record, no sols significa la conclusió del treball ben realitzat en dures sessions de preparació, sinó que també comporta un actiu molt positiu, per a la millora global del teu esport, donat que sempre manté el repte permanent perquè altres ho superin.

En l’atletisme sempre ha de prevaldre el repte constant de saber qui llença més lluny, qui salta més distància o qui corre més ràpid, perquè una de les grandeses del nostre esport, radica precisament en la superació constant de l'atleta, amb el que, sense arribar a ser el primer, pots ser igualment un guanyador, si ets capaç de superar la teva pròpia marca personal, ja sigui com a rècord del teu club, de la teva comunitat o del teu propi país.

Una prova d'aquesta afirmació, la podem trobar si ens parem a repassar les taules de rècords absoluts d' Espanya de les últimes dècades, on comprovarem que un alt percentatge d'atletes en el moment de batre el seu  rècord, no van ser els guanyadors de la seva prova. Aquest és l’avantatge, al meu entendre, que té el rècord sobre el títol, que posats a escollir, sempre m’inclinaria per la primera d'aquestes dues opcions.

Cal recordar que el barem que defineix el potencial atlètic d'un país, no ho propicien els títols per importants que siguin, sinó pels rànkings de marques, en els quals sempre estarà el rècord.

DIFERENCIACIÓ DELS RÈCORDS SEGONS LES ÈPOQUES

PRIMERA ÈPOCA FINS A 1970

Puc assegurar que per a entrar en aquest apartat de definir o comparar els rècords segons l'època que aquests van ser realitzats, forçosament he de parlar de mi mateix, per la qual cosa no m'ha estat gens fàcil de trobar les paraules adequades per a no ferir la susceptibilitat de ningú, ni deixar besllums de petulància pels meus comentaris.

Però d' alguna forma es té que començar, per recordar passatges de la dilatada història atlètica que duc penjada sobre la meva esquena, la qual em va proporcionar unes vivències molt actives, que van influir en gran mesura, per a ajudar entre altres, al progrés i al reconeixement internacional de l'atletisme espanyol.

Va ser una inoblidable etapa iniciada allà pels anys 1930/40, quan el nostre atletisme va començar la seva lenta però segura ascensió, fins a arribar a l'any 1970, on segons la meva opinió, es va tancar amb èxit un llarg i difícil període de la nostra història, alhora que naixia un altra de nou, que va saber aprofitar positivament, un camí molt ben preparat per les anteriors generacions.

SEGONA ÈPOCA FINS 2007

Amb l’aparició de la primera pista de tartán a Espanya, al mes de juny de 1969 a Madrid, es pot dir que va començar un nou referent i un nou punt de sortida pel nostre atletisme, especialment pels corredors i saltadors, els quals varen trobar amb el terra de material sintètic de les noves pistes, l’escenari ideal per enriquir la taula de rècords espanyols.

No així pels llançadors, que varen tenir que continuar competint amb els tradicionals i antics cercles de llançament d’abans, però amb una meritòria i constant superació, com queda reflectit també a la taula de plusmarques d’Espanya.

Aquest relleu que també es podria titular com a generacional, va tenir uns començaments certament brillants escalant altes cotes en tots els rànkings internacionals. Però amb el pas del temps que tot ho canvia i de vegades ho esborra, van anar apareixent progressivament certs interrogants amb una àmplia nebulosa que cobreix moltes incògnites, encara per desxifrar, que poden danyar seriosament la salut del nostre esport en general i de l'atletisme en particular, sinó es troben les solucions adequades per part dels màxims responsables de l'esport mundial

L’organització dels grans "meetings" internacionals, obliguen en certa manera als seus organitzadors, a exigir el màxim rendiment de l'atleta per a justificar el gran muntatge dels seus costosos festivals, a on el públic sempre acudeix en gran quantitat àvid per contemplar un anunciat espectacle de màxima competitivitat, amb la possible caiguda d'un rècord, amb la qual cosa l'esportista té que competir sempre al límit de les seves forces i assumint el risc que pot comportar per a la seva salut, la reiteració d'aquestes exhaustives actuacions amb el pas dels anys.   

L'aparició de les televisions amb tot el seu poder mediàtic, les llebres professionals pagades pels propis organitzadors, els espònsors i patrocinadors, expectants per rebre el retorn de les seves inversions econòmiques, les sofisticades pistes sintètiques de competició, com així mateix, els incentius també econòmics proporcionats per les pròpies federacions, són amb la inevitable intervenció dels "managers", els factors principals que incideixen en el seu conjunt, que l'atletisme actual tingui molts punts foscos encara per desxifrar.

EL FUTUR DELS RECORDS DEL DEMÁ

Tot dependrà de les decisions dels grans rectors de l'esport internacional, per a eliminar d'una vegada per sempre, aquesta lacra maligna que actualment esta minant l'esport mundial, com és la farmacologia aplicada a l'esport, per gent que sense cap tipus d'escrúpols, no repara en no-res, per tal de poder arribar als seus objectius personals.

Aquest preocupant tema es pot considerar com l’ assignatura que encara tenen pendent d’aprovar totes les institucions mundials, que podria tenir la seva solució positiva, si s'apliquessin sancions exemplars de per vida, tant per a uns com pels altres. Però el gran problema radicarà en saber qui li posa el cascavell al gat, quan hi ha tants interessos en joc. 

Tots aquests factors, que jo diria externs de l'autèntic atletisme, són els que propicien que existeixi aquesta diferenciació entre l'atletisme d'abans amb el d’avui, fet que impedeix el poder fer una valoració justa de les marques en les seves diferents èpoques. No és el mateix una plusmarca assolida  fins a 1970, que una d’altra assolida  des d' aquesta data, fins als nostres dies d'avui.

ALGUNS CONSELLS PER A INTENTAR BATRE UN RECORD

Els rècords mai es preparen d'una forma específica, ni en el dia, ni en l'hora, ni en el lloc. El punt culminant de tot el treball acumulat per l'atleta al llarg del període hivernal, gairebé sempre apareix en el moment més inesperat. És igual que sigui en un gran "meeting" internacional, que en altres esdeveniments amb un cert nivell de qualitat.

La consecució d’una plusmarca, pot dependre de molts i diferents factors, com poden ser entre d’altres, el contacte continuat amb atletes d'alt nivell, la repetició de competicions en diferents ambients i estadis, i sobretot en el propi convenciment de les teves possibilitats.

Actualment hi han alguns entrenadors molt propensos a fixar dia, hora i fins i tot l'estadi, on el seu atleta ha de realitzar seu esforç màxim, per a arribar a l'objectiu previst, sense importar-los ni com ni de quina manera, i sense adonar-se de lo que realment  estan fent, és ficar més pressió a l'atleta de la que habitualment aquest ja té, quan arriba l'hora d'afrontar un repte de certa categoria.

Per a patir ja tenim l'entrenament i per a gaudir està la competició, a on trobarem  el fruit de tot el nostre treball, que no deixa de ser el que tots esperem i volem. Aquest és un dels grans secrets i el consell que sempre donaria a un atleta, en el moment de la seva concentració, abans d'afrontar una prova, ja que en aquest instant, el millor entrenador és un mateix.

Un rècord es pot assolir tant al mes de maig com al de setembre. No hi ha una època determinada. Sols el manteniment adequat  a l’època competitiva, fa possible que un atleta pugui mantenir durant tot el període estival, un nivell de forma de primer ordre.

Un que va ser protagonista en infinitat de "meetings" internacionals, amb més de 200 participacions, entre encontres internacionals i festivals d’alt nivell, va arribar a rebaixar en el període d’un mes, fins a 7 rècords absoluts d’Espanya, (des del 6 de juliol fins el 5 d’agost ambdós inclosos a l’any de 1957), frec a   frec amb els campions olímpics i plusmarquistes mundials de l’època, per a continuar amb les seves gires atlètiques sense succeir absolutament res que fes perillar la seva integritat física

I així any rere any, durant més d'una dècada. Aquesta continuïtat participant en els grans esdeveniments, em van facilitar el poder arribar a la xifra de 34 rècords absoluts reconeguts per la RFEA, sempre realitzades en competicions a l'aire lliure i pistes de cendra, que van ser considerades com uns actius molt positius, que sens dubte van marcar tota una època del nostre esport, de la qual em sento orgullós d’haver estat un dels seus protagonistes.

INSTÀNTANEA DEL MEU PRIMER RECORD OFICIAL

Fotografia del meu primer rècord absolut de Catalunya a l’Estadi de Montjuic de Barcelona, l’any 1950.

Va ser en aquest escenari a on vaig assolir per primera vegada, el primer rècord oficial, al curs d’un intent especial el dia 22 de juny de 1950, guanyant la prova dels 1500 metres, amb un temps de 4,02”6 plusmarca absoluta de Catalunya, seguit per a Ricardo Yebra, Gregorio Rojo i Manuel Macías, classificats per aquest ordre.

Aquest entranyable e inoblidable record de la meva primera plusmarca oficial, en els albors de la meva trajectòria atlètica, sempre es quedarà gravada a la meva memòria.

Entrant de ple a l’apartat de les competicions d’alt nivell, dins de les quals durant més d’una dècada vaig tenir tantes oportunitats de batre rècords espanyols, sense  cap  dubte, em quedaria amb el que vaig aconseguir al Neckar Stadium de Stuttgart, el dia 17 de maig de 1958, a l’arribar a una sola dècima del guanyador, Siegfried Valentín d’Alemània Oriental, (plusmarquista mundial 2 anys més tard) a l’aturar-se el crono en 2,22”1, nou rècord de Espanya, per davant de l’actual rècordman mundial dels 1.500 metres, el xec Stanislav Jungwirth, entre d’altres grans atletes Internacionals.

UNA ARRIBADA AMB RÈCORD D’ESPANYA

La disputada arribada dels 1.000 metres del “meeting” de Stuttgart, el día 17 de juny de 1958

Aquesta prova dels 1.000 metres llisos, va ser considerada en aquell any, com una de les  més espectaculars i emotives sobre aquesta distància, donat que a falta d’uns 200 metres per l’arribada, tot el grup d’atletes continuava compacte, esperant la recta final, a on qualsevol d’ells podria ser el guanyador.

Es evident que sempre que rebaixes un rècord, et portes amb ell un record molt gratificant i amb la satisfacció afegida, de veure com tot el teu treball i entrega, han tingut la seva recompensa amb la fita assolida. Però sempre hi ha un, que sobresurt un mica més per sobre d’els altres.

Personalment aquest assolit a Stuttgart, serà junt amb el rècord de Catalunya, aconseguit als llindars dels meus inicis atlètics, com un dels records més entranyables i emotius de tota la meva trajectòria  esportiva.

Aquests document és la meva aportació al Llibre dels Rècords, que en breu, editarà l’Associació Espanyola d’Estadístics de l’Atletisme (AEEA)

Tornar a l'índex

Gener de 2008