Aquesta pàgina web d'opinions personals oberta pels meus fills, és l'única finestra oberta on he pogut expressar i intervenir directament per tal de donar la meva visió de l'actualitat del nostre atletisme.

REFERENTS HISTÒRICS DEL SALT AMB PERXA MASCULÍ

ANTECEDENTS

Possiblement sigui el salt amb perxa, una de les disciplines amb els antecedents més remots, dins de les proves del calendari atlètic olímpic. Existeixen documents que ens relleven, que en temps ancestrals, ja existien vestigis de l’ us de una barra cilíndrica de fusta, amb la qual, els habitants de molts poblats de Xina, i altres països asiàtics, es feien servir d’ella, per a sortejar petits rius o xacres d’aigua, com així, per saltar petits desnivells de terreny per accedir a cotes difícils d’assolir.

Però si volem profunditzar en el temps, poden assenyalar, que potser fora, en el nostre propi país, ha on també, es realitzaven aquests aquest salts, amb l’ajut de un pal, concretament a als festivals de braus, amb l’anomenat “salto de la garrocha”.

Un referent d’aquesta modalitat de salt, la podem trobar en el segle XVII, quan la historia de la nostra tauromàquia, ja ens parlava dels “saltos con garrocha”, molt habituals en aquelles èpoques.

Estem parlant de documents, dels anys de 1723 y 1731, quan a la plaça de braus de la ciutat de Pamplona, el torero andalús Francisco Martínez, va realitzar molts d’aquest arriscats salts, els quals requerien una acurada sincronització, entre la cursa del torero i l’empenta del brau.

El moment crucial apareixia, quan el matador, que esperava davant la porta de “chiqueros”, la sortida del brau per, iniciava una ràpida cursa cap ell, amb el sopor de la “garrotxa” a la sorra, en mig de les banyes de l’ animal, per a saltar longitudinalment per sobre d’ell, per anat a caure a terra per la seva part posterior, deixant anar ho no, la “garrotxa”, segons les dificultats del salt.

Existeixen pintures, de Francisco de Goya,i de Pablo Picasso, els quals, varen reflectir als seus llenços i dibuixos, aquests ancestrals salts, molt habituals, en aquells temps, a totes les places de braus de la nostra península.

Sempre com anècdota, inclòs podem fer esment de les pel·lícules de “Tarzán” ha on en infinitat de seqüències, veiem com el Rey de la Selva, es val d’ una llarga canya de bambú, per a sortejar tots els obstacles que van apareixen pel seu camí.

No en va, el mateix campió olímpic i plusmarquista mundial Don Bragg, als Jocs Olímpics de Roma de 1960, se el coneixia com a Tarzán-Bragg, quan s’enlairava amb la seva perxa, a cotes inaccessibles per altres atletes.

ELS PRIMERS MOVIMENTS DEL SEGLE XIX

El salt amb perxa, potser sigui l’única disciplina atlètica, ha on l’atleta a part de les seves condicions físiques naturals, requereixi, per poder enlairar-se, lo més alt possible, d’un element complementari, que conjuntament en base a una tècnica específica, pugui millorar les seves pròpies marques. Aquest element no es altre que la perxa., sigui del material que sigui.

Si ens remuntem als inicis de la historia d’aquesta prova, es pot trobar documentació de principis del segle XIX, que ja ens parlant de certs moviments, que d’alguna forma, podem considerar atlètics, donat que amb l’ajuda d’un pal de fusta d’uns 5 a 6 metres de llargada, amb un clau adossat a un dels seus extrems, para una millor fixació al terra, ja es realitzaven competicions de salts horitzontals en Anglaterra que més tard, els mateixos anglesos, convertirien en verticals.

Aquestes primeres competicions, en la que podien participat atletes professionals i amateurs, sempre varen tenir el seu escenari, per diferents poblacions de les illes britàniques, favorit la seva propagandació entre els afeccionats, per les apostes que s’efectuaven en els esmentats festivals, dins del programes als quals, sempre hi havia, altres d’esports rurals, segons els “condados” ha on es realitzaven.

Estem parlant de les dècades de 1864 a 1870, ha on l’atleta professional David Jhonstone, va saltar el dia 29 de juliol de 1864, l’alçada de 3.27 en la població de Jegburgh, considerada com la millor marca de la època professional, fins que un atleta amateur, Edwin Woodburn, també anglès, li prenia aquesta supremacia, el dia 21-07-1876, saltant 3.38 a la ciutat d’Ulverston.

Per pogué valorar en la seva justa mesura, els registres assolits en aquells allunyats anys, es tindria de dir, que els atletes podien trepar a pols, quan la perxa estava en la seva posició vertical, amb lo qual, aquell que solia tenir més força als braços, tenia una lleugera avantatja respecte als altres que no tenien tanta. Afortunadament aquest recurs que podíem anomenar com a trampa, va serprohibit al curs de l’any 1898.

Es pot considerar que l’aparició de nous atletes amateurs, ja amb un bon nivell de marques, entre els quals van sobresortir els anglesos Thomás Ray, 3.55 en 1888, Ernest Stones, 3.57 en 1889 i Richard Dickinson, 3.58 en 1891, aquesta disciplina, va agafar un nou impuls, a la vegada que relegaven al ostracisme als atletes professionals.

Però com premonició de lo arribaria molt aviat, referent al domini i a la millora de marques, apareix un nord-americà Raymond Clapp, quan sobrepassa en Chicago, el dia 16-06-1898, el llistó situat a l’ alçada de 3.62, amb una condiciones de total precarietat tècnica, com es por comprovar per la fotografia annexa, ha on ni ha, el caixó de suport per la perxa, però que va ser considerada com millor marca del Segle XIX, però mai homologada com a record mundial, donat que en aquells temps, encara no existia l’ IAAF.

COMENÇA EL DOMINI DELS ATLETES DE EUA

Per lo tant, la primera plusmarca mundial oficial, de aquesta excitant prova, la va aconseguir el americà Marc Wricht, en Cambridge, el dia 8 de juny de 1912, amb un salt de 4.02, essent el primer atleta, en sobrepassar els quatre metres, i l’avís de lo venia darrera d’ell, que no era altre, que una gran majoria de compatriotes, que dominarien per complet aquesta especialitat, durant moltes dècades..

La hegemonia EUA, a la taula de records mundials, y olímpics ha sigut impressionat, arribant a ostentar, la increïble xifra de 50 plusmarques mundials y 16 medalles olímpiques d’ or consecutives, fins arribar als “Jocs de Munich” l’any 1972, quan el alemany oriental Wolfgang Nordwig, es va coronar com a nou campió olímpic amb 5.50, metres, amb la nova perxa de fibra de carboni.

A partir d’ aquesta gesta, es va obrir una nova etapa, amb l’aparició d’un llarg llistat de grans campions de diferents nacionalitats, trencat totalment el monopoli, que fins llavors, va ser propietat dels atletes de EUA.

En aquesta increïble taula de plusmarques mundials, dels atletes de EUA, sols es van interferir el noruec Charles Hoff, amb 4.25 a la ciutat de Turku en 1925 i el finlandès Pentti Nikula, 37 anys més tard, quan a la ciutat de Kauhava, es va enlairar fins els 4.94 en 1962, saltant ja, amb una de les primeres perxes de fibra de vidre, que van aparèixer als inicis de la dècada 1960.

Hi ha que fer esment que el noruec Charles Hoff, va ostentar en 7 ocasiones el record mundial i el mític Cornelius Warmerdam, un dels més grans especialistes de la historia, ho va aconseguir 9 vegades, el últim d’ ells, sempre amb la perxa de bambú, amb un salt de 4.77 a la ciutat de Modesto (EUA) el dia 23 de maig de 1942.

CANVI CONSTANT DEL MATERIAL DE LA PERXA

Per pogué ordenar els tipus de perxes, segons el material de cada època, que tant varen influir a la valoració de les marques, ha hi que assenyalar que les de canya de bambú o similars, varen tenir vigència oficial, fins a finals de 1940, ha on van aparèixer les primeres metàl·liques, amb les quals, tant el reverent pastor americà, Bob Richards, doble campió olímpic en Hèlsinki, amb 4.55 l’any 1952, i Melbourne, amb 4.56 en 1956, com així mateix del seu compatriota Robert Gutowski, saltant en Palo Alto, 4.78 el dia 27 d’abril de 1957, fins arribar als 4.80 d’un altre americà Don Bragg, guanyant la medalla d’or amb nou record mundial, als “Jocs de Roma” de 1960, els quals poden ser considerats, com els últims en utilitzar les perxes d’alumini.

Don Bragg, conegut com a Tarzán, recordman del món i campió olímpic, amb 4. 80 als “Jos olímpics de Roma” de 1960 saltant amb la perxa metàl·lica

No hi ha dubte que l’aparició de la perxa metàl·lica, que ja tenia una certa flexibilitat, va donar peu pel estudi i recerca de nous materials, que encara li poguessin donar més flexibilitat, lo qual donat els resultats positius, amb les de fibra de vidre en primer lloc, i les de carboni més tard, provocarien, una autentica revolució entre els especialistes de aquesta difícil i complicada prova

APARÈIXEN LES PRIMERES PERXES DE FIBRA DE VIDRE Y CARBONI

L’aparició de la nova perxa de fibra de vidre, com queda reflectit, promou un gran moviment i una expectació, fins llavors desconeguda a l’ambient atlètic mundial, poden considerar-se, com un nou punt de sortida, per molts atletes pràcticament desconeguts en els rankings internacionals, pels quals una nova porta s’obria, per assolir nous reptes que fins llavors, quasi tots ja havien arribat al seu nivell màxim.

El americà George Davies, dona el primer avís, de lo que venia per darrera, al saltar 4.78 en Boulder (EUA), el dia 20 –05- de 1961, al que segueix el finlandès Pentti Nikula amb 4.94 en Kauhava el dia 22-06- de 1962, i seguint la seva la mateixa lìnea, l’ americà, Brian Stemberg, primer atleta en sobrepassar els 5.00 metres, al saltar 5.08 el dia 07-06-1963 a la ciutat Monroe, com de Fred Hansen amb 5.28 en Los Angeles, el dia 25 –07- 1964, de Bob Seagren amb 5.41 a Lake Tahoe, el dia 12-09-1968 i John Pennel, que amb 5.44 en Sacramento. el dia 21-09-1969, tancaria un altre gloriós període, de grans gestes dels atletes americans.

Amb l’arribada de Wolfgang Nordwig, i del nou material de la fibra de carboni, es torna a obrir novament, un altre etapa per la millora en aquesta especialitat, lo qual queda reflectit en tots els rankings atlètics internacionals.

El primer record amb la nova perxa, per part de l’alemany Wolfgang Nordwig, amb un salt de 5.46 en Berlín el dia 17 de juliol de 1970, va provocar una forta lluita entre els americans i la resta de competidors d’altres nacionalitats, lo que també va provocar pel bé d’aquesta disciplina, enriquir cada cop més aquesta especialitat.

El llistat de nous noms, no para de créixer, poden citar entre altres, al grec Christos Papanikolaou, amb 5.49 en 1970, al suec Kell Isaksson, amb 5.59 en 1972, a Bob Seagren, EUA, amb 5.63 en 1972, a Dave Roberts, EUA amb 5.65 en 1975, al francès Philips Houvión, amb 5.77 en 1980, a Wladyszaw Kozakiewicz de Polonía amb 5.78 en 1980, als també francesos, Pierre Quinon, amb 5.82 en 1983 i Pierre Vigneron, amb 5.91 en 1984, al soviet Maksim Tarasov, amb 5.80 en 1992, a Nick Hysong, EUA amb 5.90 en el 2000 i Timoty Mack, EUA amb 5.95 en 2004, conjuntament amb l’australià Steve Hooker, amb 6.06 en 2009, segona millor marca mundial de tots els temps.

TRES NOMS HISTÓRICS DEL SALT AMB PERXA

Charles Hoff (4.25 en 1925)	Cornelius Warmerdam ( 4.77 en 1942)	Wolfgang Nordwig (5.50 en 1972)

Tres atletes històrics, plusmarquistes mundials, en èpoques molt diferenciades

COMENÇA EL MANDAT DEL MÉS, GRAN DE TOTS ELS TEMPS

Es a partir de la dècada de l’any 1984 quan el nom de Sergei Bubka, apareix per primer cop als llistats internacionals, al aconseguir el seu primer record mundial el dia 26 de maig de 1984, en Bratislava, al passar el llistó situat a l’ alçada de 5.70, com atleta representant, de la extingida URSS.

Serà precisament als inoblidables “Jocs de Barcelona de 1992”, considerats per tothom com els millors de la historia moderna, ha on Sergei Bubka, va poder desfilar i participar, amb les sigles del seu país natural, Ucraïna, fins el seu comiat definitiu de la competició.

El seu actual record mundial ( sempre estem parlant a l’aire lliure), ho va assolir a la localitat italiana de Sestriere el dia, 31 de juny de 1994 al passar per sobre dels 6.14 metres.

En el seu brillant e irrebatible palmarès, figuren la consecució, de 17 records mundials, absoluts, 6 títols de campió mundial i un com a campió olímpic, als “Jocs de Seül”, de 1988, al saltar per sobre dels 5.90 metres.

Sergei Bubka, va deixar la competició, a rel d’una sèrie continua de lesions que varen disminuir seriosament, la seva capacitat física, per a poder exercir aquesta difícil especialitat. A l’actualitat es membre del Comitè Olímpic Internacional.

LA GRAN DIFERENCIA ENTRE LES PERXES D’AHIR I D’AVUI

Sergei Bubka, (UKR) record de món,amb 6.14 a Sestriere el 31-09-1994(Amb perxa de fibra de carboni)	Charles Hoff, (NOR) record del món,amb 4.25 a Turku, el 27-09-1925 (Amb perxa de canya de Bambú)

ELS REFERENTS ESPANYOLS AL LLARG DE LA SEVA HISTORIA

Com en moltes altres disciplines atlètiques, en el nostre país, al arribar a les dècades de 1940-1950, segons alguns historiadors, el nostre retard referent a altres països, estava als voltants de uns 50 anys. Inclous a determinades proves olímpiques, com la que origina aquest document, ni tant solts es practicava als inicis del segle XX.

Quan ja s’assolien alçades sobre 3.60 i 3.80 i fins que Raymond Clapp de EUA, situava el record mundial en 4 metres, a l’any de 1912, en Espanya, quasi rés se en sabia de això de la perxa.

Mentrestant als països britànics, sempre els pioners de quasi tots els esports més importants de l’actualitat, ja existien als començaments, del segle XIX, competicions atlètiques en quasi totes les proves del calendari, amb marques de certa rellevància, en el nostre país, a part de les curses de “korrikolaris” i llançament de la barra basca, al País Basc i les “pollarades” (carreras de pollos”) amb llançament també, de la barra aragonesa, en el País d’Aragó, poc més s’encabia de la resta de proves.

Les primeres noticies que es tenien, centrant-nos en la prova de perxa, provenien dels estudis del històric guipuscoà, José Antonio Iguarán, que ens proporciona detalls de gran valor. Segons ens explica en Madrid l’any 1907, un espanyol José Bernardo Quirós, saltava junt amb altres atletes, l’alçada de 2.60, considerada com a la millor marca espanyola de aquella època, a la vegada que obria un repte, per que altres atletes intentaran superar-la.

Els nous referents històrics, que venien pel darrera, com José Luis Elósegui, Julio Barrena, Sócrates Quintana, Juan B. Reice, tots ells, provenint dels països bascos, vàrem aconseguir per primera vegada, atreure l’atenció dels afeccionats, que primer per curiositat, i més tard com expectants seguidors d’ aquests salts, van deixar molt ben marcat el camí, , perquè que altres regions del nostre país, especialment a Catalunya, acceptaren el repte d’ aquell domini basc.

Es mitjans de l’any 1927, quan apareix per primera vegada, el dia 5 de juny, un català, José Culí, atleta de la comarca de Vic, que dominaria totalment aquesta prova, des de l’any 1927, fins l’any 1948, situant el màxim espanyol, a una alçada de 3.74 el dia 27 d’octubre de 1929, a la localitat tarragonina de Valls, record que va perdurar fins la finals de la dècada de 1940.

Aquest atleta va aconseguir al llarg de la seva trajectòria atlètica, superar 13 plusmarques absolutes d’ Espanya, dins del cicle dels anys de 1927 i 1932, a més a més d’assolir 6 títols, com campió absolut d’ Espanya. Tots elles per suposat , a l’aire lliure, molt diferent, de lo que avui, tant agrada de dir en el nostre país, barrejant i sumant conjuntament, amb els de pista coberta.

José Culí va ser el primer atleta olímpic espanyol en participar a una Jocs Olímpics, en aquesta especialitat, concretament els d’ Amsterdam, de 1928, als quals Espanya inscrivia per primer cop un atleta en aquesta especialitat.

Josep Culí, primer atleta olímpic espanyol en salt amb perxa als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928

ES COMENÇA A CONSOLIDAR AQUESTA ESPECIALITAT A ESPANYA

Un nom que molt aviat va captà l’atenció de molts afeccionats, que ja començava a generar el nostre esport, va ser Juan Cano, un atleta de la localitat catalana, de Calella de la Costa, que va saltar fins 3.86 amb perxa de bambú, el dia 10 de juny de 1951 a Madrid, al que varen seguir, Felipe Rodriguez Armengol, con 4.10, el dia 15-06-1960 en Colònia, Fernando Adarraga, amb 4.20 el dia 15-10-1960 a Santiago de Xile, i Miguel Consegal, amb 4.23 el dia 07-09-1963 a Saragossa, tots ells en el seu moment plusmarquistes espanyols.

Amb aquesta etapa del salt de perxa a Espanya, finalitzaria, el cicle de la canya de bambú, començant, l’època de la metàl·lica, que per cert, va tenir una curta durada de pocs anys, donat que a principis de la dècada dels anys de 1960, ja varen aparèixer les de fibra de vidre, amb la qual alguns dels abans esmentats, ja utilitzaren en alguns festivals.

L’ APARICIÓ DE LA PERXA DE FIBRA DE VIDRE I CARBONI

No hi ha dubte que l’arribada dels els nous materials de perxes, com tanmateix el canvi de la pista de impuls de cendra, per la sintètica, varen tenir en tots els àmbits atlètics del món, entre els quals també, estava el nostre país, una incidència força positiva per a la millora de plusmarques, que res tenien que veure amb les que s’assolien molts pocs anys abans.

UN DELS MILLORS SALTADORS ESPANYOLS, EN SALT AMB PERXA

Ignacio Sola, l’atleta que va canviar positivament, la direcció del salt amb perxa a Espanya. Únic espanyol en assolir una plusmarca olímpica als “Jocs de Mèxic” de 1968

Un dels primers atletes espanyols, que varen tenir la sort d’adquirir una d’aquestes perxes, va ser Ignacio Sola, quan ambdós varen coincidir a l’inauguració de la “Ciutat Esportiva del Real Madrid”, dins d’un festival internacional, presidit pel General Francisco Franco, al qual, vaig participar a la prova dels 1000 metres, conjuntament amb altres atletes espanyols. Ignacio Sola que va saber fer un bon negoci, negociant amb un atleta americà, per adquirir la seva perxa de fibra de vidre, per la quantitat de uns 100 dòlars de l’època, i començar a saltar amb ella, en aquest mateix esdeveniment..

La aparició continua, de grans saltadors espanyols va ésser incessant, però sempre hi haurà un abans i un desprès de Ignacio Sola, al meu entendre, el millor saltador espanyol dins de l’historia d’aquesta disciplina.

El seu palmarès amb 18 plusmarques espanyoles absolutes, i els 7 títols com a campió d’Espanya, tots ells entre els anys de 1963 i 1972, afegint en aquest palmarès, la seva presència a dues olimpíades, Tokio-1964 i Mèxic 1968, assolint a la capital mexicana, encara que fos, per uns breus instants, el record olímpic amb un salt de 5.20 metres.

L’anterior record era propietat del americà Fred Hansen, amb un salt de 5.10, assolit als Jocs de Tokio de 1964, però ningú li pot treure, l’honor d’haver sigut, fins a dia d’avui, ésser el primer i únic atleta espanyol en assolir-lo.

Hi ha que fer esment, que aquest esdeveniment, que va començar a les 9.30 hores, amb una temperatura asfixiant, va finalitzar als voltants de les 22 hores del mateix dia, essent aquests jornada, una altre fita històrica, pel constant el canvi d’aquest record, entre els participants. Onze d’ells es anaven passant d’un al altre, aquest record que finalment va quedar fitxat als 5.40, pel americà Bob Seagren, guanyador de la prova.

UN EXTRAORDINARI LLISTAT DE GRANS SALTADORS

En aquesta gran progressió espanyola, te molt que veure, la presencia e incidència, del millor entrenador espanyol de tots els temps, dins de l’entorn d’aquesta especialitat, Hans Ruf, ha on sota la seva direcció tècnica, han passat i continuen fen-lo, tots els grans especialistes d’Espanya, tan d’ahir, com d’avui, i segur de demà.

Els noms de Felipe Rodríguez Armengol, primer atleta en sobrepassar els 4 metres, de Roger Oriol, 8 vegades plusmarquista espanyol absolut, de Alberto Ruiz 7 cops també recordman espanyol, de Javier Garcia Chico, medalla de bronze, als Jocs de Barcelona – 92, de Daniel Martí, millor marca mundial junior a l’any 1993, com tanmateix de Javier Gazol, campió d’ España, i de Albert Vélez, una de las poques promeses, que poden ésser present als Jocs Olímpics de Londres de 2012, són entre molts d’altres, els actius i les credencials, que pot presentar aquest gran entrenador, que va saber fer, un conviure perfecte, amb el seu món de la perxa.

Es molt clar, que dins d’aquests il·lustre llistat de saltadors, el nom de Montxo Miranda, actual plusmarquista de la especialitat, amb 5.81, des de l’any 2000, es el que li dona el toc de qualitat, que des de feia anys, tant necessitava aquesta especialitat a Espanya.

Els grans referents dels Sigles XIX i XX

Millor marca segle XIX	Raymond Clapp	EUA	3.62	Chicago	16-06-1898
Primer campeón olímpic	William Hoyt	EUA	3.30	Atenes	10-04- 1896
Primer record olímpic	William Hoyt	EUA	3.30	Atenes	10-04-1896
Primer record mundial	Marc Wright	EUA	4.02	Cambridge	08-06-1912

Records Olímpics, Mundials i Continentals

Record Olímpic	Steve Hooker	AUS	5.96	Pequín	22-08-2008
Record Mundial	Sergei Bubka	UKR	6.14	Sestriere	31-07-1994
Record de Europa	Sergei Bubka	UKR	6.14	Sestriere	31-07-1994
Record de Àfrica	Okkert Brits	RSA	6.03	Colònia	18-08-1995
Record de Àsia	Grigory Yegorov	KAZ	5.90	Stuttgart	19-08-1993
“ “	Igor Potapovich	KAZ	5.90	Niçe	10-07-1996
Record de Oceania	Steve Hooker	AUS	6.06	Boston	09-02-2009
Record de Amèrica	Brad Walker	EUA	6.04	Eugene	08-06-2008

Tots els Campions Olímpics de la “Era Moderna”

Atenes	1896	William Hoyt	EUA	3.30
París	1900	Irving Baxter	EUA	3.30
Sant Louis	1904	Charles Dvorak	EUA	3.50
Londres	1908	Edward Cook	EUA	3.71
“	1908	Alfred Gilbert	EUA	3.71
Estocolm	1912	Harry Babcock	EUA	3.95
Ambers	1920	Frank Foss	EUA	4.09
París	1924	Lee Barnes	EUA	3.95
Amsterdam	1928	Sabin Carr	EUA	4.20
LosAngeles	1932	William Miller	EUA	4.31
Berlín	1936	Earle Meadows	EUA	4.35
Londres	1948	Guinn Smith	EUA	4.30
Helsinki	1952	Bob Richards	EUA	4.55
Melbourne	1956	Bob Richards	EUA	4.56
Roma	1960	Don Bragg	EUA	4.70
Tokio	1964	Fred Hansen	EUA	5.10
Mèxic	1968	Bob Seagren	EUA	5.40
Munic	1972	Wolfgang Nordwig	GDR	5.50
Montreal	1976	Tadeusz Slusarki	POL	5.50
Moscú	1980	Wlads. Kozakiewicz	POL	5.78
LosAngeles	1984	Pierre Quinon	FRA	5.75
Seül	1988	Sergei Bubka	URS	5.90
Barcelona	1992	Maksim Tarasov	RUS	5.80
Atlanta	1996	Jean Galfione	FRA	5.92
Sydney	2000	Nick Hysong	EUA	5.90
Atenes	2004	Timothy Mack	EUA	5.95
Pequín	2008	Steve Hooker	AUS	5.96

Cronologia de tots els Campions Mundials

Helsinki	1983	Sergei Bubka	5.70	URS
Roma	1987	Sergei Bubka	5.85	URS
Tokio	1991	Sergei Bubka	5.95	URS
Stuttgart	1993	Sergei Bubka	6.00	UKR
Göteborg	1995	Sergei Bubka	5.92	UKR
Atenes	1997	Sergei Bubka	6.01	UKR
Sevilla	1999	Maksim Tarasov	6.02	RUS
Edmonton	2001	Dmitri Markov	6.05	AUS
París	2003	Giuseppe Gibilisco	5.90	ITA
Helsinki	2005	Rens Blom	5.80	HOL
Osaka	2007	Brad Walker	5.86	EUA
Berlín	2009	Steven Hooker	5.90	AUS

Les millors marques de tots els temps al salt amb perxa

Sestriere	1993	Sergei Bubka	6.14	Ucraina
Bostón	2009	Steve Hooker	6.06	Australia
Atenes	2001	Maksim Tarasov	6.05	Russia
Edmontòn	2001	Dimitri Markov	6.05	Australía
Eugene	2008	Brad Walker	6.04	EUA
Colonía	1995	Okkert Brits	6.03	RSA
Jonesboro	2000	Jeff Hartwig	6.03	EUA
Tokio	1989	Rodion Gataulin	6.02	URSS
San Petersburgo	1996	Igor Tradenkov	6.01	Russia
Mónaco	2004	Tim Mack	6.01	EUA
Moscou	2008	Evgeny Lukyanenko	6.01	Russia
Colonìa	1997	Tim Lobinger	6.00	Alemanya
Maebashi	1999	Jean Galfione	6.00	França
Dormund	2001	Danny Ecker	6.00	Alemanya
Modesto	2004	Toby Atevenson	6.00	EUA
Perth	2005	Paul Burgess	6.00	Australía

DUES GRANS CAMPIONS, AMB ESTÍL SIMILAR

L’espanyol, Montxu Miranda	L’australía, Steve Hooker

Les 10 millors marques espanyoles de tots els temps a l’aire lliure

Montxo Miranda	5.81	Barcelona	02-09-2000
José Manuel Arcos	5.76	Madrid	12-06-1996
Jose Garcia Chico	5.75	Sant Cugat	03-08-1990
Daniel Martí	5.70	Lisboa	18-06-1994
Juan G. Concepción	5.70	Barcelona	06-07-1996
Isaac Molinero	5.65	Granada	10-07-1996
Alberto Ruiz	5.61	Manresa	26-06-1986
Francisco Mas	5.52	Sant Cugat	30-07-1991
Ignacio Pardiñas	5.51	Sant Cugat	06-09-1990
Alfonso Cano	5.50	Newcastle	06-07-1984
Luis Vallejo	5.50	Basauri	07-06-1997

Les millors marques espanyoles per dècades

1930-1939	Josep Culí	3.74	27-10-1929	Valls
1940-1949	Juan Cano	3.75	20-08-1948	Burgos
1950-1959	Fernando Adarraga	4.10	31.-10-1959	Madrid
“ “	Felipe Rdz.Armengol	4.10	31-10-1959	Madrid
1960-1969	Ignacio Sola	5.20	16-10-1968	Mèxic
1970-1979	Roger Oriol	5.35	28-08-1979	Barcelona
1980-1989	Javier García	5.71	05-09-1989	San Cugat V.
1990-1999	José Manuel Arcos	5.76	12-06-1996	Madrid
2000-2009	Montxu Miranda	5.81	02-09-2000	Barcelona

(Llistats tancats el 20/09/2009)

UNA FERMA ESPERANÇA PELS JOCS DE LONDRES DEL 2012

Tornar a l'índex

Fonts d’ informació

Recerca per Internet
Archius de la l´AEEA
Documentació pròpia Fotos històriques de Enric Plà, membre de l’AEEA
Llibre de l’ International Athletic Foundation

Febrer de 2009