Aquesta pàgina web d'opinions personals oberta pels meus fills, és l'única finestra oberta on he pogut expressar i intervenir directament per tal de donar la meva visió de l'actualitat del nostre atletisme.

ELS JOCS OLÍMPICS DE MELBOURNE DE 1956

ELS JOCS DE LA RECONCILIACIÓ

Per primera vegada en la història, els “Jocs de Melbourne de 1956” es van disputar en l'Hemisferi Meridional, havent-se d'esperar fins a l'estiu austral, ja que en alguns països encara era hivern, amb la qual cosa s'havien de modificar els calendaris de competicions. Això va motivar, que des de les últimes olimpíades celebrades en Los Angeles en 1932, la participació de països fora de les més baixes. D'altra banda, els alts costos de desplaçament per a molts països, era un altre dels problemes afegits.

Austràlia, que des de l'any 1908, ja pretenia assumir l'organització d'uns Jocs Olímpics, va poder per fi, veure complimentats els seus somnis en vèncer per un sol punt de diferència a la ciutat de Buenos Aires, que entre altres ciutats del continent americà, també pretenien organitzar aquest esdeveniment olímpic.

Per primera vegada en un mateix any, es van celebrar dos Jocs Olímpics d'Estiu, atès que la hípica, per culpa de les rígides lleis australianes, impedien pel motiu de la quarantena, que els cavalls poguessin accedir a la capital australiana. Aquesta competició, va haver de celebrar-se anticipadament, a Estocolm, entre el 11 y 17 de juny de 1956.

El començament dels jocs en el mes de novembre, com queda dit,era una data no assequible per a molts països del nord, els quals normalment ja havien conclòs gairebé totes les seves competicions. Això comportava l'haver de recompondre els seus calendaris d'activitats, per enfocar-los exclusivament a uns jocs, que a priori estaven considerats, com els Jocs de l'Amistat, després dels successos polítics succeïts al món, però que inesperadament, van tornar a aflorar en aquests de Melbourne.

QUAN LA POLÍTICA VOL INTERVENIR EN L’ESPORT

L’estadi de Melbourne Cricket Ground, el l’estadi de Melbourne dels jocs de 1956

Des d'un principi, s'esperava un retrobament d'unitat i concòrdia, entre tots els països del món, quan ja es donaven per solucionats tots els accidents polítics esdevinguts, abans i després dels jocs de Berlin i Londres que van danyar seriosament, els valors olímpics. Es tenia l'esperança que el canvi, d'escenari a un hemisferi inèdit en una olimpíada, ajudaria a buscar la reconciliació de tot l'entorn esportiu mundial.

El gran èxit del reclam d' Hèlsinki de 1952, va donar motius per creure, que aquestes discrepàncies que ja semblaven superades, tindrien en aquests jocs disputats en les nostres Antípodes, el final feliç desitjat. Però no va anar així...

La realitat va ser molt diferent. Novament van tornar a ressuscitar, aquells recels i aquells odis que semblaven oblidats, Molts països al principi, van amenaçar amb un boicot als jocs, com a protesta per la sagnant invasió de les forces armades de la URSS, a Hongria, amb la intenció d'implantar la seva política comunista, en un país que rebutjava totalment aquesta intromissió. Però finalment tot va quedar reduït a l'absència d' Holanda, Suïssa i Espanya. No així Hongria que si va decidir participar.

D'altra banda també estava present, el litigi dels països àrabs, contra França i Anglaterra, pel domini i propietat del Canal de Suez., la qual cosa va provocar l'absència d' Egipte, Líban i l' Iraq.

Un jove Ronald Clarke, encenent el pebeter dels Jocs de Melbourne en 1956

Però encara hi havia més. La República Popular de Xina, va abandonar la Vila Olímpica i la seva retirada dels Jocs, com a protesta per la presència, de l'altra República Xina, amb el nom de Taiwan.

Però si tot això fos poc, Alemanya es va presentar aquesta vegada, amb un sol equip, conformat amb esportistes de l' Est i Oest del país, sota una sola i unificada bandera, i com a himne, una simfonia de Beethoven. Era una altre forma de fer política, mitjançant l’esport.

LA CERIMÒNIA D'OBERTURA

Aquesta va tenir efecte el dia 8 de novembre de 1956, en el Melbourne Cricket Ground, una vegada condicionat, sota la presidència del Príncep Felipe Duc d’Edimburg, amb l’assistència de més de 100.000 espectadors, que van acollir amb una fragorosa ovació, aquest somni tan desitjat des de principis de segle, quan van veure aparèixer per la porta de l'estadi, a una jove promesa de l'atletisme australià, anomenat Ronald Clark, portant la flama olímpica.

La participació va ser de 3.184 homes i 376 dones, que representant a 67 països, van escoltar emocionats, el Jurament Olímpic, que va pronunciar l' ídol local John Landy, plusmarquista mundial dels 1.500 metres, en nom de tots els participants.

Per primera vegada l'equip de l’URSS amb 98 medalles, va guanyar als Estats Units, que va aconseguir en els 17 esports programats, una total de 74 medalles.

ACTUACIONS DESTACADES ANÈCDOTES I CURIOSITATS

“La chica dorada” Betty Cuthbert, doble guanyadora de l’or en 100 y 200 metres

Si hem d'enumerar els noms que van brillar en aquests jocs, és difícil per on començar, però sens dubte s'ha de nomenar a les australianes, Betty Cuthbert que amb 18 anys d'edat, va guanyar tres medalles d'or, en les proves de 100 metres llisos, 200 metres llisos i relleus 4 x 100 metres. Aquesta gesta li va valer, per ser coneguda posteriorment com la “Noia Daurada”

L'altra heroïna va ser la seva compatriota Dawn Fraser que en natació va aconseguir altres tres medalles en 100 i 200 metres lliures i la d’argent en els 400 metres lliures. Se ha de dir que per segona vegada, que totes les de natació es van desenvolupar en piscina coberta

En aquests jocs també va fer la seva aparició l'amor, amb el romanç entre el llançador de martell nord americà Harold Connolly i la també llançadora de disc la txecoslovaca Olga Fikotova, que van contreure enllaç matrimonial una vegada finalitzats els jocs. Olga que es va nacionalitzar americana, va defensar al seu nou país, en els Jocs Olímpics de Roma de 1960.

Melbourne, també va propiciar la consagració d'un gran fondista rus, possiblement el més gran de tots els temps de la Unió Soviètica, l'ucraïnès Vladimir Kuts. Aquest atleta que era oficial de l'exèrcit, va ser el clar guanyador dels 10.000 metres llisos, establint una nova plusmarca mundial amb una marca de 28:30,4, a més de guanyar els 5.000 metres llisos, davant els més famosos atletes mundials, entre els quals estava el recordista mundial d'aquesta distància, l'anglès Gordon Pirie.

L’australiana Shirley Strickland, als 80 metres tanques, als Jocs de Melbourne

Una de les atletes més grans de tots els temps, l'australiana Shirley Strickland, va revalidar en aquests jocs, la medalla d'or que ja havia aconseguit a Hèlsinki, la qual obstenta un impressionant historial amb set medalles olímpiques. Aquesta gran especialista de 80 metres tanques, proves de velocitat i salts, va aconseguir l'or en aquests jocs, a l'edat de 31, anys sent mare de família. Veritablement era una autèntic ídol a Austràlia.

Però també a Melbourne, es van consagrar altres atletes dels països occidentals, com el velocista nord-americà Bobby Morrow, conegut amb el sobrenom de la Fletxa Blanca, guanyador de 3 medalles d'or en els 100, 200 i relleus 4 x 100 metres llisos.

Un altre èxit per a Hongria, ho va proporcionar la gimnasta Agnes Keleti, que va guanyar 4 medalles d'or i 2 d’argent. Així mateix la soviètica Larissa Latynina, amb 4 d'or i 1 d’argent, va deixar palesa la seva gran categoria. Sense sortir-nos de la gimnàstica cal esmentar el nom del rus Boris Shakhlin que va guanyar 13 medalles. Set van ser d'or, quatre d’ argent i dues de bronze

DOS GRANDES HEROINAS DE LA GIMNASIA OLÍMPICA

La soviética Larissa Latynina guanyadora de cinc medalles		La hongaresa Agnes Keleti guanyadora de sis medalles

L’APARICIÓ DE UN GRAN BOXADOR HONGARÉS

El boxador hongarès Lazlo Papp, va asseure un referent encara no igualat per cap altre púgil, aconseguint per tres vegades consecutives la medalla d'or, en els jocs de 1948, 1952 i 1956, per passar al professionalisme en 1957, on va aconseguir fama mundial, en proclamar-se Campió d'Europa del pes mitjà, titulo que va defensar amb èxit en set ocasions. La boxa professional estava prohibit en l' Europa de l'Est, però pels mèrits contrets, Lazlo Papp va ser autoritzat per passar a la boxa professional, sent l'únic a aconseguir-ho, en aquest sector de l' Europa Oriental.

UN LAMENTABLE ESPECTACLE EN WATERPOLO

Els atzars del sorteig en la competició de waterpolo, van voler que en les semifinals, s'enfrontessin els equips de la URSS i Hongria, que per fets esdevinguts, a Budapest, van despertar una enorme expectació, amb un públic crespat totalment a favor d'Hongria, que va omplir totalment la piscina.

Com no era difícil vaticinar, el partit va constituir una mostra del que mai va haver de succeir. Els jugadors hongaresos amb el slogan que prèviament van divulgar als quatre vents, reivindicant que ells jugaven aquest encontre, no solament amb set jugadors, sinó amb tot el poble hongarès darrer d'ells, va fer el seu efecte. Els cops, empentes, insults i totes les calamitats que un pot imaginar-se, no van cessar en tota la trobada.

El jugador hongarès Ervin Zádor amb la cara plena de sang, per la agressió de un jugador rus, en waterpolo

Hongria que aviat es va ensenyorir del partit i amb el resultat de 4 a 0, a pocs minuts del final, el jugador hongarès Ervin Zádor, va rebre un fort cop de puny que li va obrir una cella, deixant un reguer de sang, que va acolorir l'aigua de la piscina, per la qual cosa va haver d'abandonar la piscina.

Aquest incident va exaltar al públic, saltant part del mateix a la piscina, alhora que la policia envaïa el recinte obligant a la gent a desallotjar el mateix. Solament faltava un minut per al final, però el partit va ser suspès. En la final Hongria va guanyar a Iugoslàvia pel tempteig de 2 a 1 amb la qual cosa va aconseguir la medalla d'or.

Cal assenyalar que després de finalitzar els jocs, la meitat del centenar d'esportistes hongaresos, no van retornar al seu país, pel temor a possibles represàlies, entre ells el llegendari jugador de waterpolo, Derso Gyarmati, guanyador de l'or en els Jocs de 1952-1956 i 1964, a més de la medalla d’argent, en els jocs de 1948 i 1960, que va emigrant als Estats Units, on es va dedicar a l'ensenyament de l'esport nàutic, per a les joves promocions americanes, entre els quals es trobada un nen de 9 anys, el nom del qual responia a Mark Spitz.

ALAIN MIMOUN TROBA LA SEVA MERESCUDA MEDALLA D’OR

Una decisió digna de ressaltar., és la que va intentar el francès Alain Mimoun, possiblement el millor atleta de la història de Franca, conegut com “l'ombra de Emil Zatopek” quan amb 37 anys complerts, intentar per tercera vegada i última vegada, guanyar glòria olímpica, que se li va negar en anteriors jocs.

L’arribada de Alain Mimoun, com a guanyador de la marató

En aquests de Melbourne, després d'una frustrant participació en els 5000 metres llisos, davant els millors especialistes mundials, on va tenir una grisa actuació, classificant-se en el lloc onzè, lo qual li va donar motius mes que suficients, per entrar en una profunda desil·lusió, amb la convicció que totes les seves il·lusions, van arribar a un final sense tornada.

En els dies posteriors, no donant-se per vençut, recuperada en part la seva moral, prega als responsables de la delegació francesa, que facin efectiva la seva inscripció per poder participar en en l'últim dia dels jocs, en la prova del marató.

Davant aquesta inesperada petició, algun directiu francès, li va respondre si de debò, no s’havia tornat boig, per creure que era una bogeria, que sense cap tipus de preparació, intentés córrer els 42.192 de metres d'aquesta clàssica i dura prova. Finalment, tenint-se en compte el seu impecable historial, van accedir a la seva petició.

Aquesta prova disputada sota una temperatura de 38º centígrads, va ésser un infern per a molts atletes que van haver d'abandonar per manca de forces. Entre ells es trobava l'home, que sempre li va tancar les portes per pujar al més alt d'un pòdium olímpic,.com era ni més ni menys, que el mític Emil Zatopek, que també afectat per les condicions climatològiques, va arribar extenuat en sisena posició, mentre Alain Mimoun, trencava la cinta d'arribada com a guanyador, d'aquesta agònica prova.

Cal assenyalar que a Alain Mimoun, li va tocar portar el dorsal nombre 13, lamentant la seva mala sort per tenir clar, que les seves possibilitats eren remotes. Una mica decebut, va estar durant la carrera una mica amagat, a l'expectativa del que podia passar. Amb prou feines va beure aigua, segons es va dir, no va prendre ni una sola gota en tot el recorregut, per desorientar als seus contrincants, que en arribar al quilòmetre 35, contemplaven estupefactes com Alain Mimoun, cada vegada s’allunyava més d'ells, fins a trencar aquesta cinta d'arribada, que portava aparellada, aquesta anhelada medalla d'or que tant desitjava.

Emil Zatopek, felicitant a Alain Mimoun, després del seu gran triomf olímpic.

El seu temps va ser de 2h.25,00, seguit del iugoslau Franco Mihalic amb 2h.26,32, completant el pòdium, el finlandès Veikko Karvonen amb 2h.27,47. Cal esmentar que Emil Zatopek, va arribar totalment extenuat, en sisena posició amb 2h.29,34, sent aquesta la seva última participació atlètica, però deixant darrere seu, un palmarès inigualable.

A la immensa alegria de Alaín Mimoun, es va afegir una altra no menor, quan li van comunicar al final de la prova, que la seva esposa acabada de donar llum a la seva filla, a la qual se li va posar el nom d’Olimpia, per recordar-li el referent dels Jos Olímpics.

Segons sembla aquesta vegada el número 13, no era el de la mala sort, atès que aquesta vegada, almenys per a ell, podia considerar-se, com el de la bona sort, doncs a més de guanyar la seva primera medalla d'or, va néixer en aquesta mateixa data, la seva filla.

LA LAMENTABLE ABSÈNCIA D'ESPANYA A MELBOURNE

Com queda assenyalat, Espanya no va estar present, com a protesta per la intervenció armada soviètica en Hongria, però si va estar present a Estocolm, amb motiu de les proves de hípica, que es van disputar entre els dies 11 al 17 de juny, on l’equip format, per López Quesada, Francisco Goyoaga i Carlos Figuerola, que van aconseguir la sisena posició, en la prova del Gran Premi de les Nacions.

Com queda explicat, mentre el país envaït Hongria, si va estar a Melbourne, amb més d'un centenar d'esportistes, que van aconseguir una brillant actuació, els esportistes espanyols, van haver de quedar-se a casa, llegint les cròniques del que succeïa a Austràlia, gràcies als mitjans de comunicació.

UNA BRILLANT CERIMÒNIA DE CLAUSURA

Després de tots els fets succeïts en els jocs, amb tot tipus de discrepàncies, un jove adolescent australià John Wing, va proposar, en un llarg escrit dirigit als organitzadors, que la Cerimònia de Cloenda, consistís en una desfilada comuna de tots els participants, com si d'un sol equip es tractés, com a símbol de la unitat mundial de tots els esportistes.

Aquesta proposta va ser acceptada de bon grat per tots, i des de llavors en gairebé tots els esdeveniment olímpics, es pot contemplar la repetició d'aquesta escena, de la qual posteriorment, en els Jocs de Barcelona en 1992, també va tenir la seva repetició, amb una espectacular cerimònia de comiat, encara no igualada, en aquests sempre brillants esdeveniments olímpics.

Sota les rumbas de Peret i Los Manolos, i els sons de la inoblidable cançó “amics per sempre”, interpretada, per la soprano anglesa Sharah Brightman i el tenor espanyol Josép Carreras. Aquest acte final ha quedat gravat per sempre, a la memòria de tots els que varen tenir la sort de ser presents.

LES MEDALLES OLÍMPIQUES PELS GUANYADORS

Campions  olímpics

100 metres llisos	Bobby Morrow	10,5	EUA
200 metres llisos	Bobby Morrow	20,6	EUA
400 metresl lisos	Charles Jenkins	46,7	EUA
800 metres llisos	Tom Courteney	1:47,7	EUA
1.500 metres llisos	Ronald Delany	3:41,2	IRL
5.000 metres llisos	Vladimir Kuts	13:39,6	URS
10.000 metres llisos	Vladimir Kuts	28:45,6	URS
3.000 obstàcles	Chris Braher	8:41,2	GBR
110 metres taanques	Lee Calhoun	13,5	EUA
400 metres tanques	Glen Davis	50,1	EUA
Marató	Alain Mimoun	2h.25:00,0	FRA
20 klm. marxa	Leonid Spirin	1h.31:27,4	URS
50 klm. marxa	Norman Read	4h.32:57,0	NZL
Salt d’ alçada	Charles Dumas	2.12	EUA
Salt de perxa	Bob Richards	4.56	EUA
Salt de llargada	Greg Bell	7.83	EUA
Triple salt	Adhemar Ferreira da Silva	16.35	BRA
Llançament de pes	Parry O’Brien	18.57	EUA
Llançament de disc	Al Oerter	56.36	EUA
Llançament martell	Harold Connolly	63.19	EUA
Llançament javelina	Egil Danielsen	85.71	NOR
Decathló	Milton Campbell	7937 p.	EUA
Relleus 4 x 100	EUA	39,5	EUA
Relleus 4 x 400	EUA	3:04,8	EUA

Campiones olímpiques

100 metres llisos	Betty Cuthbert	11,5	AUS
200 metres llisos	Betty Cuthbert	23,4	AUS
80 metres tanques	Shirley Strickland	10,7	AUS
Salt d’ alçada	Mildred McDaniel	1.76	EUA
Salt de llargada	Elzbieta Krzesinska	6.35	POL
Llançament de pes	Tamara Tyshkevich	16.59	URS
Llançament de disc	Olga Fikotová	53.69	TCH
Llançament javelina	Inese Jaunzeme	53.86	URS
Relleus 4 x 100	Australia	44,5	AUS

Tornar a l'índex

Fonts d'informació:

Llibres de l’Associació Espanyola d Estadístics de l’Atletisme (AEEA).
Recerca per Internet.
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA).
Documentació personal.
Arxius de la International Athletic Foundation