Aquesta pàgina web d'opinions personals oberta pels meus fills, és l'única finestra oberta on he pogut expressar i intervenir directament per tal de donar la meva visió de l'actualitat del nostre atletisme.

ELS REFERENTS HISTORICS DEL LLANÇAMENT DEL DISC

ELS ORIGENS MÉS REMOTS D’AQUESTA PROVA

Còpia de l’escultura, del discòbol de Mirón, als voltants 455 a.de c.

Els primers referents que es tenen d’aquesta prova, els trobarem des de principi dels Jocs de l'Antiguitat, els anys 776 A. de C., on el llançament del disc, emmarcat en el conjunt de proves, que conformaven el Pentaló, disciplina considerada per excel·lència, com la més completa i més seguida per la població grega.

En aquells ancestrals temps, aquest llançament considerat, com un dels més antics, encara mancava d'una base tècnica de llançar, per la qual cosa és difícil valorar distàncies, marques i noms històrics d'aquells primers llançadors.

Encara que tot són conjectures, i sense una base exacta del que succeïa en aquella època, si és cert que existeixen documents, que ens parlen del pes i grandària dels discos, tots de bronze, que variaven considerablement les seves característiques, segons les èpoques, d’uns Jocs a uns altres.

La seva mesura i pes oscil·laven, entre un quilo i mig fins tres o quatre quilos, fins i tot en algun cas existeix evidència, d'algun que gairebé arribava als sis quilos.
La seva base de llançament era una zona de terra rectangular, emmarcada per les seves parts laterals i frontal, deixant lliure la seva part posterior, quan a la seva llargada es refereix

Sempre que es barreja. la història amb la llegenda, sorgeixen els dubtes de la veracitat, del que realment succeïa en aquells segles. Un fet donat com a real, per molts historiadors, diu que els primers moviments olímpics, s'efectuaven amb els discs més lleugers i a mesura que transcorria el temps, s'utilitzaven els més pesats.

Tota aquesta frenètica activitat esportiva, que tenia molts i diferenciats fonaments es va anar a terra, amb l'aparició dels romans, els quals amb la seva religió, i el seu marcat concepte del mercantilisme, la cosa que menys els importava eren els Jocs, que varen anar perdent el seu fulgor i la seva puresa, allunyant-se cada cop més dels valor olímpics, que des d'un principi van inspirar la seva practica.

Va ser l'Emperador Teodosio I el Gran, qui els va abolir per complet l'any 394 de nostra Era, adduint que l'esport era un culte al cos humà, no admès per Roma, a més de considerar que es tractava d'uns jocs pagans, que solament podien portar la desgràcia i la destrucció del seu Imperi.

A partir d'aquí va desaparèixer tot. Les inclemències meteorològiques, els terratrèmols, els desbordament dels rius, els saquejos per part de la població, etc., van arrasar totalment el Valle Sagrado de Olimpia, el qual després de més de 1200 anys, d'intensa activitat esportiva, es va submergir, en el silenci més absolut durant 800 anys.

ELS PRIMERS PASOS PER A LA RECUPERACIÓ

Una vegada explicat gairebé telegràficament, aquesta obligada introducció històrica, es pot assegurar que no seria fins a finals del segle XIX, quan el francès Pierre de Coubertín, escoltant als grans historiadors de l'olimpisme de diverses nacionalitats, van començar projectar la recuperació aquells esdeveniments de l'antiguitat, considerats unànimement per tots, com el bressol de l'esport actual. Aquí va començar a prendre forma aquest gran repte, que no tardaria molts anys, en convertir-se en una realitat

L’americà Robert Garrett, primer Campió Olímpic a Atenes -1896

Com no podia ser menys i centrant-nos en l'històric d'aquest llançament, el primer assaig es va organitzar a Estats Units, on en els Campionats de la Universitat d'Harvard , un americà Charles Hayden, llançava en Cambridge/DT., el disc fins a una distància de 24.99 el 22 de maig de 1882.

Amb l’imminent recuperació dels Jocs Olímpics d'Atenes de1896, tots els ulls del món, estaven mirant a la capital grega, on es produiria la primera constància de aquesta recuperació, a càrrec de l’atleta grec, Panayiótis Paraskevópoulos, que va llançar l'artefacte de 2 quilos, a la distància de 27.81m., ja en un cercle reglamentari de 2.50m, marca que milloraria en diverses ocasions, fins a arribar als esmentats Jocs, on apareixeria el primer campió olímpic de la història moderna.

Aquest honor correspondria a l’americà Robert Garrett, en llançar fins els 29.15m, el dia 6 d’abril de 1896, seguit per l’esmentat atleta grec, que amb un tir de 28.95m va fer possible, aconseguir la medalla d’argent. La cronologia, no va fer més que començar.

LA CONSOLIDACIÓ DEFINITIVA D'AQUEST LLANÇAMENT

Com sempre ha succeït en tots els Jocs, el moviment de marques per tots els països, va ser constant. Ja pocs mesos després de finalitzats aquests d'Atenes, la superació de registres és constant. El grec Sotirios Versis, els americans John J. Flanagan i Richard Sheldón, superen amb escreix el registre de Robert Garrett, als quals s’adhereix un altre americà Charles H. Henneman, que amb un llançament de 36.19m assolit a Nova York, el 28 d'agost de 1897, aconsegueix ser nomenat com el millor llançador d'aquest històric segle XIX.

Martín J. Sheridan, als Jocs de Londres

En aquestes èpoques sempre es parlava de millors marques o plusmarques olímpiques, però mai de records mundials, atès que encara no existia la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF), que no va veure la llum, fins a l'any 1912, amb motiu dels Jocs d'Estocolm en 1912, quan en el seu congrés celebrat amb aquesta finalitat, es va nomenar com a primer president, al suec J.Sigfrid Edström que va dirigir la federació fins a l'any 1946.

Mentre s'esperava aquesta decisió, el moviment atlètic no cessava un sol instant, sent l'aparició dels atletes americans, que a més de constant, era d'una gran qualitat, els que li van donar el toc excepcional, que aquesta històrica prova mereixia

Es podrien citar diversos noms que van contribuir a donar brillantor a aquest llançament, on sobresortia amb llum pròpia, el mític discòbol americà Martín J.Sheridan, el qual va exercir un domini absolut, entre els anys de 1901 fins a 1909, rebaixant durant aquest període, fins a 18 vegades la seva pròpia marca personal, que alhora també eren les millors mundials. Aquest gran atleta es va coronar amb les Medalles d'Or en els Jocs Olímpics de Sant Louis en 1904 i a Londres en 1908.

Però, Martín J. Sheridan, ja en les darreries de la seva dilatada trajectòria atlètica, no va poder veure complit el seu somni de ser reconegut, com el primer plusmarquista mundial, com es mereixia pel seu llarg i brillant historial. Aquest honor va correspondre a un altre compatriota seu, James H.Duncan, realitzant a Nova York, un tir de 47.58 el dia 27 de maig de 1912, una vegada constituïda la Federació Internacional.

A partir d'aquest moment i provocat per la Primera Guerra Mundial com ja preveia, totes les activitats esportives a Europa, van quedar paralitzades, incloses l'Olimpíada de 1916, que va ser atorgada a Berlín. Aquesta designació, sempre es va comptabilitzar per part del CIO com realitzada, en la seva cronologia dels Jocs Olímpics, però la veritat, és que mai va arribar a celebrar-se

No seria fins als Jocs d'Anvers de 1920, quan tornaven a ressorgir, alguns d'aquells atletes, que van veure frenada la seva trajectòria esportiva, però amb la sort d’haver pogut salvar la seva vida, la qual cosa desgraciadament, no va succeir amb alguns d'aquells mítics campions.

Amb la represa dels esdeveniments olímpics, la hegemonia d’aquesta prova, va anar canviant constantment. D’aquell domini acaparador dels Estats Units, es va passar a un domini altern, amb els països de l’Est d’Europa, els quals en molts pocs anys, tal com va succeir amb el llançament del pes, varen acaparar totes les plusmarques mundials, amb registres de una qualitat inimaginables.

Però dècades abans d'arribar al problemàtic tema de l'Alemanya Oriental, el llistat de noms il·lustres en aquesta prova, era veritablement espectacular. Ja en els anys de 1930 i 1940, malgrat el conflicte de la Segona Guerra Mundial, els noms de l'americà Eric Krenz, primer atleta a traspassar la distància dels 50 metres i de l'italià Adolfo Consolini, primer atleta d'un país del mediterrani, a aconseguir un record mundial i una Medalla Olímpica, van ser considerats, com els avantpassats més importants, d’aquesta denominada època moderna, per donar pas als millors especialistes mundials.

L’italià Adolfo Consolini-1949

Adolfo Consolini, tota una llegenda de l'esport italià, va ser durant la dècada de 1940 un avançat del que arribaria darrere d'ell. Durant aquest decenni, va exercir un domini total amb la consecució de la plusmarca mundial, en els anys de 1941-1945 i 1948, aconseguint a Milà, la seva millor marca de 55.33 metres, el dia 10 d'octubre d'aquest mateix any. Però el cim de la seva carrera, ho va aconseguir, quan va assolir la Medalla d'Or, en els Jocs de Londres de 1948.

Unes dècades més tard, entre 1960 a 1980, és l'època on segueixen apareixent els grans especialistes impulsors d'aquesta prova, sempre sota les tècniques més avançades, que responen als noms de Richard Babka, Jay Silvestre, Alfred Oerter, Simeón G.Iness, Ben Plucknett, Ludivk Danek i Malcon M.Wilkins, primer atleta a llançar més enllà dels 70 metres, posseïdors tots ells en el seu moment, de plusmarques mundials i títols olímpics.

Però amb l'arribada de la dècada de 1980, tot es va acabar. Van ser uns anys de molta confusió i incertesa, on els nous mètodes de preparació en alguns països de l'Europa de l'Est, van motivar que el nostre esport, fos perdent gradualment en gairebé tots els seus vessants, aquells valors més purs, que sempre van presidir la seva practica atlètica.

No van trigar massa en aparèixer, gairebé sorprenent altres nous atletes, com Lars Riedel, Virgilijus Alekna, Jürgen Schult, Rolf Dannenberg, que junt amb nous llançadors, van crear el que molta gent va entendre i propagar de forma gratuïta, com “l'època daurada” d'aquesta prova.

Si donem un repàs al llistat “All Times” inserit al final d'aquest document, observarem que el 90% de aquests atletes, són originaris de l'Alemanya Oriental, incloent l'actual plusmarquista mundial Jürgen Schult, que amb la seva fabulosa marca de 74.08m va marcar un límit, gairebé impossible de superar, per cap atleta del món.

Com gairebé sempre succeeix, quan s’intenta aprofundir sobre la filosofia, i dels sistemes de preparació esportiva, en aquest sector d'Europa, sempre sorgeixen les opinions i comentaris de tot tipus, que encara avui, no estan massa clars del que realment va succeir en aquells anys.

Però mentre els estaments oficials, no es pronuncien, després de tres dècades de dubtes, s'han d'acceptar i donar com a vàlids, tots aquells registres homologats, procedeixin del país que sigui, que en aquests moments, són inserits en els rànkings internacionals.

DOS ATLETES QUE VAN MARCAR UNA ÈPOCA

L’alemany oriental, Lars Riedel -1997	L’americà, Alfred Oerter-1968

LES PRECARIETATS A ESPANYA D’AQUESTA PROVA

Al nostre país, com ja queda explicat en anteriors documents, quan parlem de la nostra integració a l'atletisme internacional, aquesta sempre va ser molt difícil. Eren anys emmarcats, dins d'un sistema polític molt complicat, en el qual les ajudes estatals, tenien en aquells moments, una destinació molt allunyada de l'esport. No es pot oblidar que abans i després de la nostra contesa bèl·lica, hi havia temes molt urgents que resoldre, per que la nostre societat pogués continuar caminant cap endavant.

Només l'entusiasme i el treball de molta gent, com a antics atletes, dirigents, entrenadors i alguns mitjans de comunicació, van fer possible que a poc a poc, s'anés creant, encara que fora en precari, una mínima estructura, més que suficient, per poder començar a treballar a la recerca de la millora del nostre atletisme

L’atleta basc José Luis Celaya a Tolosa. Campionat d’Espanya de 1935

Seria a partir de els anys 1949-1950 i 1960, quan es va començar a conèixer alguns noms, que amb el pas dels anys, serien reconeguts com els autèntics pioners, d'una especialitat, encara embrionària , però que ja començava a donar senyals de vida, en els escassos festivals atlètics que s'anaven organitzant al nostre país.

El retard era abismal, però l'activitat no s’aturava, si no més, poc a poc anava en augment. Els llegendaris i inoblidables, José Luis Celaya, Félix Erausquin, José Luis Torres, Alfonso Vidal-Quadras, Pascual Banzo i una mica més tard, Miguel de la Quadra-Salcedo, van ser l'exemple a seguir.

Com també va succeir, en el llançament de pes, el nostre retard, quan ho volem comparar amb la resta d'altres països, encara continuava sent molt allunyat, però el relleu de la seva millora, continuava la seva marxa cap endavant. Els David Martínez, Sinesio Garranchón, Carlos Esparza, entre uns altres, van ser els que van començar a donar competitivitat a aquesta prova, obrint a més el pas, a l'actual plusmarquista espanyol, Mario Pestano, que igual que va succeir amb Manuel Martínez en pes, van saber situar el nivell del disc espanyol en el lloc, que des de feia dècades es perseguia.

Miguel de la Quadra Salcedo a Barcelona l’any 1959

Un exemple d'aquesta asseveració, la tenim en el cas de Mario Pestano. Si volem comparar la seva actual marca de 69.50m, amb l'any que va poder haver estat plusmarca mundial absoluta, hauríem que remuntar-nos al 24 d'abril de 1976, quan l'americà Maurice "Mac" Wilkins, tenia el record del món, amb un registre de 69.18 metres aconseguit a la ciutat de Walnut.

O sigui uns 32 anys de retard, però ja en consonància, amb el lloc que li correspon, d'acord amb el nostre actual .nivell internacional.

Grans referents  històrics dels  segles  XIX – XX

El millor del segle XIX	Charles Henneman	36.19	Nova York	EUA	28-08-1897
Millor marca segle XX	Jürgen Schult	74.08	Neubrandenburg	GDR	06-06-1986
1º  Campió Olímpic	Robert Garrett	29.15	Atenes	EUA	06-04-1896
1º  Campió Mundial	Imrich Bugár	67.72	Hèlsinki	CZE	14-08-1983
Primer record mundial	James Duncan	47.58	Nova York	EUA	27-05-1912

Plusmarques, olìmpiques, mundials i continentals

Plusmarca olímpica	Virjilijus Alekna	69.86	Atenes	LIT	23-08-2004
Plusmarca mundial	Jürgen Schult	74.08	Neubrandenburg	GDR	06-06-1986
Plusmarca d’Amèrica	Ben Plucknett	71.32	Eugene	EUA	04-06-1983
Plusmarca  d’Europa	Jürgen Schult	74.08	Neubrandenburg	GDR	06-08-1986
Plusmarca d’Àfrica	Frantz Kruger	70.32	Salon.de.Provence	RSA	26-05-2002
Plusmarca d’Àsia	Ehsan Hadidi	69.32	Tallín	IRA	03-06-2008
Plusmarca d’Oceania	Benn Harradine	66.45	Split	AUS	05-09-2010

Cronologia de tots els  campions olímpics

Atenes - 1896	Robert Garrett	29.15	EUA
París - 1900	Rudolf Bauer	36.04	HUN
Sant Louis - 1904	Martín Sheridan	39.28	EUA
Londres - 1908	Martín Sheridan	40.89	EUA
Estocolm - 1912	Armas Taipale	45.21	FIN
Anvers - 1920	Elmer Niklander	44.68	FIN
París - 1924	Clarence Houser	46.15	EUA
Amsterdam - 1928	Clarence Houser	47.32	EUA
Los Angeles - 1932	John Anderson	49.49	EUA
Berlín - 1936	Kenneth Carpenter	50.48	EUA
Londres - 1948	Adolfo Consolini	52.78	ITA
Hèlsinki - 1952	Simeon Iness	55.03	EUA
Melbourne - 1956	Alfred  Oerter	56.36	EUA
Roma - 1960	Alfred  Oerter	59.18	EUA
Toqui - 1964	Alfred Oerter	61.00	EUA
Mèxic - 1968	Alferd Oerter	64.78	EUA
Munic - 1972	Ludvik Danek	64.40	CZE
Montreal - 1976	Maurice "Mac" Wilkins	67.50	EUA
Moscou - 1980	Viktor Rashchupkin	66.64	URS
Los Angeles - 1984	Rolf Dannenberg	66.60	GDR
Seül - 1988	Jürgen Schult	68.82	GDR
Barcelona - 1992	Romas Ubartas	65.12	LIT
Atlanta - 1996	Lars Riedel	69.40	GDR
Sydney - 2000	Virgilijus Alekna	69.30	LIT
Atenes - 2004	Virgilijus Alekna	69.89	LIT
Pequin - 2008	Gerd Kanter	69.82	EST

L’actual plusmarquista mundial, Jürgen Schult en 1986

Tots els campions mundials

Hèlsinki - 1983	Imrich Bugár	67.72	CZE
Roma - 1987	Jürgen Schult	68.74	GDR
Toqui - 1991	Lars Riedel	66.20	GDR
Stuttgart - 1993	Lars Riedel	67.72	GDR
Götegorg - 1995	Lars Riedel	68.76	GDR
Atenes - 1997	Lars Riedel	68.54	GDR
Sevilla - 1999	Anthony Washington	69.08	EUA
Edmonton - 2001	Lars Riedel	69.72	GDR
París - 2003	Virgilijus Alekna	69.69	LIT
Hèlsinki - 2005	Virgilijus Alekna	70.17	LIT
Osaka - 2007	Gerd Kanter	68.94	EST
Berlín - 2009	Robert Harting	69.43	GER

Els 10 millors atletes internacionals “All Time”

Jürgen Schult	74.08	GDR	Neubrandenburg	06-06-1986
Virgilijus Alekna	73.88	LIT	Kaunas	03-08-2000
Gerd Kanter	73.38	EST	Helsinborg	04-09-2006
Yuriy Dumchev	71.86	URS	Moscou	29-05-1983
Róbert Fazekas	71.70	HUN	Szombathely	14-07-2002
Lars Riedel	71.50	GER	Wiesbaden	03-05-1997
Ben Plucknett	71.32	EUA	Eugene	04-06-1983
John Powell	71.26	EUA	San José	09-06-1984
Ricky Bruch	71.26	SWE	Malmö	15-11-1984
Imrich Bugár	71.26	CZE	San José	25-05-1985

L’atleta canari Mario Pestano, l’indiscutible plusmarquista espanyol, de llançament de disc.

Els 10 millors atletes espanyols  “All Time”

Mario Pestano	69.50	Tenerife	27-07-2008
Frank Casañas	67.61	Castelló	07-06-2008
David Martínez	65.52	Aranjues	07-06-1997
Roberto Moya	61.21	València	27-07-2002
Pedro José Cuesta	60.37	Quinta do Anjo	22-03-2009
José  Luis Valencia	58.76	Barcelona	03-07-1999
Frank Vicet	58.73	Castelló	17-06-2006
Sinesio Garrachón	58.46	Vigo	15-08-1982
Martín Brea	58.10	València	22-07-2001
Carlos Esparza	57.82	Basauri	07-06-1997

Els millors  atletes espanyols per dècades

1910 - 1919	Juan Ansola	37.50	Elgóibar	06-07-1919
1920 - 1929	Gabino Lizarza	41.44	Tolosa	11-05-1924
1930 - 1939	José  Luis Celaya	41.78	Burdeos	21-06-1936
1940 - 1949	José  Luis Torres	44.84	Madrid	19-03-1949
1950 - 1959	Miguel Quadra Salcedo	50.13	Barcelona	05-08-1956
1960 - 1969	José  Pascual Banzo	54.80	Barcelona	28-05-1969
1970 - 1979	Sinesio Garrachón	57.68	Barcelona	10-08-1979
1980 - 1989	David Martínez	59.98	Madrid	09-06-1989
1990 - 1999	David Martínez	65.52	Aranjuez	07-06-1997
2000 - 2009	Mario Pestano	69.50	Tenerife	27-07-2008

          Llistats tancats el dia 5 de juliol de 2011 

Tornar a l'índex

Fonts d'informació:

Arxius de l’Associació Espanyola d Estadístics de l’Atletisme (AEEA).
Llistats de l’Association of Athletics Federation.
Recerca per Internet.
Arxius de la Real Federación Espanyola de l’Atletisme (RFEA).
Documentació personal.
Llibres de la International Athletic Foundation