Aquesta pàgina web d'opinions personals oberta pels meus fills, és l'única finestra oberta on he pogut expressar i intervenir directament per tal de donar la meva visió de l'actualitat del nostre atletisme.

CRONOLOGÍA HISTÒRICA DELS 400 METRES TANQUES MASCULÌ

ELS PRIMERS MOVIMENTS

Aquesta espectacular prova dels 400 metres tanques, va veure per  primera vegada la seva llum, a unes pistes atlètiques, el dia 27 d'abril de 1867, quan a la població anglesa d'Eltham, l'atlèta anglès N. Paterson, va trigar 67,0 en recórrer la distància de 440 iardes (402.34 m).

Però no seria fins al dia 28 de juny de 1903, quan les iardes, donarien pas a la mesura mètrica, quan un atleta francès Georges Filliátre, va fer a París, aquesta distància, amb una marca de 57 1/5, durant el curs dels Campionats de França disputats en el Bois du Boulogne. Aquests registres sempre van ser considerats posteriorment per l'IAAF, com a millors marques, però sense la oficialitat, per ser considerades, en qualsevol d'aquelles dècades, com plusmarques mundials.

Com ha tants altres esports, aquesta prova atlètica, va tenir el seu origen a les Illes Britàniques, ha on era molt habitual al seus programes atlètics, fins que l’aparició del nord americà  John Tewsbury als “Jocs de París” de 1900, proclamin-se nou campió olímpic, amb la marca de 57,6 va trencar aquesta hegemonia dels británics.

Però no tot acabaria aquí. Vuit anys més tard a la “Olimpíada de Londres” de 1908, un altre americà Charles J. Bacon, assoleix la marca de 55,0 que la Federació Internacional, no dubtaria en acceptar-la com un nou record mundial oficial, el dia 22 de juliol de 1908.

A partir d’ aquest Jocs, es va anar fent una alternança, als programes internacionals, amb les iardes i el sistema decimal, segons la tendència del país organitzador, proposant els partidaris de le messura anglesa, que tanmateix es reconeixes oficialment, un record mundial als 440 iardes, pel qual l’atleta anglès Gerard L. Anderson, va tenir l’honor dues anys més tard, aquest reconeixement, quan a Londres, va aconseguir la marca de 56, 4/5 el dia 16 de juliol de 1910, plusmarca que es mantindria imbatible, fins l’any 1920, quan altre americà, John Norton, va assolir a Pasadena, el temps de 54,1/5, el 26 de juny de 1920.

Per la seva part Frank Loomis, dels USA, en la distancia mètrica dels 400 metres tanques, rebaixa el record del seu compatriota Charles J. Bacon, als “Jocs de Anvers” d’aquest mateix any, amb un temps de 54,0.

A partir d’ aquesta nova plusmarca mundial, la messura mètrica es va anar imposant, amb l’aparició dels grans especialistes americans, que durant dècades varen ser els dominadors absoluts, amb l’única intromissió del suec Sten Pettersson, que amb 53,8 el dia 4 d’octubre de 1925, va aconseguir aturar momentàniament, a Colombes, aquest acaparador domini, que fins llavors era propietat dels atletes dels USA.

La rèplica dels atletes americans, no es va fer esperar, encapçalant tots els records internacionals. Els noms de F. Morgan A Taylor, Glenn Hardin, Roy Cochran, Charlie Moore, tots ells, al seu moment, plusmarquistes mundials, van anar elevant constantment la qualitat d'aquests records, fins a 1953, quan un atleta de l'URS, Yurly Lituyev, sorprèn a tots, amb un nou record de 50,4 a Budapest, el 20 de setembre de 1953.

EL COMENÇAMENT DE LES GRANS MARQUES

Encara que les marques sempre, són respectables en qualsevol època, no hi ha dubte, que l'aparició de l'americà Glenn “Jeep” Davis, en els Trials d' USA, recuperant el record mundial per al seu país, va ser l'espoleta, perque aquesta prova assolis, el seu punt més alt d'acceptació, entre tots els seus practicants. Glenn Davis, que a més de ser el primer home, en baixar dels 50,0 amb l'increïble registre de 49,5, repetiria dues anys més tard a Budapest, un nou record amb 49,2 en el curs de l’encontre Hongria-USA en el Népstadión, de la capital hongaresa.

EL MILLOR DE TOTS I EL GRAN REFERENT D’AQUESTA PROVA

L’atleta d’ Ohio Glenn ”Jeep”Davis, doble campió olímpic a Melbourne 1956 i Roma 1960, plusmarquista mundial en tres oportunitats, i el primer home en baixar dels 50 segons.

Posteriorment Glenn Davis, es va proclamar doble campió olímpic als “els Jocs de Melbourne” de 1959 i de Roma de1960, per la qual cosa sempre ha estat considerat com el més gran especialiste de la història d’ aquesta emblemàtica disciplina, si tenim en compte que fins llavors, tot es realitzave, damunt de pistes de cendra.

Glenn Davis, oriünd d'Ohio, sobrenomenat el "Jeep" per la seva fortalesa, va ser premiat l’any 1958, amb el Premi Sullivan, al millor atleta amateur del seu país, guanyant a més dels dues títols olímpics, una altra medalla d'or als “Jocs de Roma”, en el relleu de 4 x 400 metres.

És veritat que darrere seu, van anar sorgint contínuament, altres grans especialistes com el sud-africà Gert Potgieter, l'italià Salvatore Morale, l’alemá Harold Schmid, l'anglès David Hemery, l'ugandès John Akii-Bua, campió olímpic en els “Jocs de Munic” de 1972, i primer atleta en deposar la barrera dels 48 ,0, el dominicà Fèlix Sánchez, campió olímpic en Atenes, l’americà Angelo Taylor, campió olímpic a Pequín, però sempre Glenn “Jeep” Davis, ha sigut l’exemple a seguir i el referent, de tots els especialistes actuals.

Félix Sánchez Campió olímpic en Atenes		Angelo Taylor Campió olímpic a Pequín

COMENÇA UNA NOVA ERA A PARTÌR DELS ANYS 1960 - 1970

La aparició de les pistes sintètiques, els nous materials esportius, el professionalisme refrenat per l’ IAAF, l’incidència mediàtica de la TV, els patrocinadors, els managers, etc., son  ingredients que molt tenen que veure, amb l’impuls que ha experimentat a les  ùltimes dècades, el nostre esport atlètic. Tot això amb el suport institucional, en forma de beques i noves instal·lacions, a quasi tots els països del món.

El salt cap endavant amb les noves tecnologies, a  sigut impressionant, donat que molt aviat van començar a donar els seus fruits, amb la aparició de l’esmentat John Akii-Bua. i d’un altre gran  campió, el carismàtic Edwin Mosses, atleta que  tanca les portes d’accès, per a la millora dels seus impressionants registres d’aquelle època, dels  quals, sobresurt, la marca de 47,02 assolit a la ciutat de Koblenza, el dia 31 d’agost de 1983, com a nou record mundial.

Però com els records sempre es estableixen, per que altres els milloren, sorgeix als inoblidables “Jocs Olímpics de Barcelona” de 1992, un altre americà Kevin Young, que amb els seus 46,78 aconsegueix, a més del títol olímpic, batre la plusmarca mundial, que a la vegada representava, ésser el primer atleta en baixar dels 47,0 segons

Encara que per molts, no va deixar de ser un fet soprenent la seva victoria a Barcelona, la veritat es que Kevin Young, ja va anar deixant senyals de la seva vàlua, quan a Lausanne, va obtenir a l’any 1987 un temps de 48,15, que representava  la cinquena millor marca mundial.

A Seül, dins del marc, dels seus “Jocs Olímpics”  ja tenir a mà, el pòdium al classificar-se en quart lloc, amb 47,94, essent a l’any següent a Berlín el líder mundial de 1989, amb la marca de 47, 86. Per lo tant, no va ser fruit de l’atzar, la seva Medalla d’Or, a Barcelona-92, als quals ja va arribar imbatible al llarg de tot l’any. El seu extraordinari record, succeint al mític Edward Mosses, amb 46,78, el 6 d’agost, del 1992, encara a dia d’avui, continua intacte, desprès de 17 anys.

LA PROGRESSIÒ A L’ ENTORN DEL NOSTRE PAÍS

Els primers referents al nostre país, datant a partir de l'any 1921 essent entre las ciutats de Madrid i Tolosa, on es reparteixen l'organització d'aquesta prova, dins dels seus calendaris atlètics, recordant que encara no existia l'Estadi de Montjuïc de Barcelona, considerat durant molts anys, com la catedral de tots els grans esdeveniments atlètics a  Espanya.

És a la capital espanyola on apareixen per primera vegada, els noms dels primers especialistes, Antonio Helguera, José Maria Peña,  José Luis Gasset, Juan Becerril, José Luis Emaldi Andrés Iguarán, entre altres destacats atletes de l’època, que dic de pas, no van poder baixar del minut, fins que Juan Cuñat, del F.C.Barcelon, assoleix un temps de 59,8 el 30 de juny de 1930, marca que més tard, igualarien, Manuel Mateu i Joaquim Roca.

Serà a mitjans dels anys 1940, quan  es comença a perfilar un llistat gaire molt acceptable, tenint en  consideració, la precarietat de l’infrastructura atlètica i les seqüeles d'una difícil postguerra, on destacaren per damunt de tots, l’asturià José Luis Rubio, els guipuscoans Juan Bautista Adarraga i Gaspar Gómez, amb marques al voltant dels 55,0 als quals segueixen la seva empremta, ja dins els anys 1950, Sebastian Junqueras, José Fórmica, F. Javier Artiach, Bernardino Lombao y Antonio Cazorla, que amb temps lleugerament inferiors, arriben fins a l'any 1960, que amb l'aparició de les pistes de tartán al nostre país, també els registres s’enlairen fins  unes cotes, que feia pocs anys, ningú imaginava.

Ivan Rodríguez		José María Romera

Un dels grans referents, en l'època de les pistes sintètiques, va ser Manuel Carlos Gayoso, que per nou vegades rebaixa la plusmarca nacional, fins a arribar a un registre de 51,3 el 25 de setembre de 1966 a Berna, que després superarien,  Francisco Suarez Canal, amb 50,5 i un altre gran  atleta Manuel Soriano, que  amb 49,8 el dia 8 de juliol de 1972 a Madrid, aconsegueix a més del record espanyol, ser el primer atleta del nostre país, en rebaixar el topall dels 50,0 segons.

Amb el camí molt bé marcat, sorgeixen també José Casabona amb 50,6, Carlos Azulay amb 49,59, Oscar Pitillas amb 49,50, per donar pas a l'actual recordista espanyol, José Alonso Valero, que després d'haver rebaixat en set ocasions la millor marca espanyola, aconsegueix el 31 d'agost de 1987 a Roma, el registre de 49,0 el més longeu de tots els actuals records espanyols.

EL ACTUAL RECORDMAN ESPAÑOL DE LA ESPECIALIDAD

Els grans referents del segle XX

1e. Campió Olímpic	John Tewksbury	USA	57,6	París	1900
1e. Campió Mundial	Edwin Moses	USA	47,50	Helsinki	1983
1e. Record Olímpic	John Tewksbury	USA	57,6	París	1900
1e. Record Mundial	Charles Joseph Bacon	USA	55,0	Londres	1908

Plusmarquistas olímpics, mundials i continentals

Record olímpic	Kevin Young	46,87	USA	Barcelona	6-08-1992
Record mundial	Kevin Young	46,87	USA	Barcelona	6-08-1992
Record d'Àfrica	Samuel Matete	47,10	ZAM	Zürich	7-08-1991
Record d'Àsía	Hadi Soua Al Somaily	47,53	KSA	Sydney	2-09-2000
Record d'Amèrica	Kevin Young	46,87	USA	Barcelona	6-08-1992
Record de Europa	Stèfane Diagana	47,37	FRA	Lausana	5-07-1995
Record de Oceanía	Rohan Robinson	48,28	AUS	Atlanta	31-0-1996

Tots els campions olímpics de l’ “Era Moderna”

1896	Atenes	No es van celebrar	---------	--------
1900	París	John Tewksbury	57,6	USA
1904	Sant Louis	Harry Hillman	53,0	USA
1908	Londres	Charles Joseph Bacon Jr.	55,0	USA
1912	Estocolm	No es van celebrar	---------	--------
1920	Anvers	Frank Loomis	54,0	USA
1924	París	Morgan Taylor	52,6	USA
1928	Amsterdam	David Burghley	53,4	GBR
1932	Los Angeles	Bob Tisdall	51,7	IRL
1936	Berlín	Glenn Hardin	52,4	USA
1948	Londres	Roy Cochran	51,1	USA
1952	Hèlsinki	Charles Moore	50,8	USA
1956	Melbourne	Glenn Davies	50,1	USA
1960	Roma	Glenn Davies	49,3	USA
1964	Tokio	Rex Cawley	49,6	USA
1968	Mèxic	David Hemery	48,12	GBR
1972	Munic	John Akii-Bua	47,82	UGA
1976	Montreal	Edwin Moses	47,64	USA
1980	Moscou	Volker Beck	47,70	GDR
1984	Los Angeles	Edwin Moses	47,75	USA
1988	Seül	André Phillips	47,19	USA
1992	Barcelona	Kevin Young	46,78	USA
1996	Atlanta	Derrick Adkins	47,54	USA
2000	Sidney	Angelo Taylor	47,50	USA
2004	Atenes	Félix Sánchez	47,63	DOM
2008	Pequin	Angelo Taylor	47,25	USA

Cronologia de tots els campions mundials a l’aire lliure

Hèlsinki	1983	Edwin Moses	47,50	EUA
Roma	1987	Edwin Moses	47,46	EUA
Tokio	1991	Samuel Matete	47,63	ZAM
Stuttgart	1993	Kevin Young	47,18	EUA
Göteborg	1995	Derrick Adkins	47,98	EUA
Atenes	1997	Stéphane Diagana	47,70	FRA
Sevilla	1999	Fabricio Mori	47,72	ITA
Edmonton	2001	Félix Sánchez	47,49	DOM
París	2003	Félix Sánchez	47,25	DOM
Hèlsinki	2005	Bershawn Jackson	47,30	EUA
Osaka	2007	Kerrón Clement	47,61	EUA
Berlín	2009	Kerron Clement	47,91	EUA

Les 15 millors marques mundials de tots els temps

Kevin Young	EUA	46,78	Barcelona	06-08-1992
Edwin Moses	EUA	47,02	Koblenza	31-08-1983
Bryan Bronson	EUA	47,03	Nova Orleans	21-06-1998
Samuel Matete	ZAM	47,10	Zürich	07-08-1991
André Phillips	EUA	47,19	Seül	25-09-1988
Anadou Dia Ba	SEN	47,23	Seül	25-09-1988
Kerron Clement	EUA	47,24	Carson	26-06-2005
Félix Sánchez	DOM	47,25	París	20-08-2003
Angelo Taylor	EUA	47,25	Pequin	18-08-2008
Bershawn Jackson	EUA	47,30	Hèlsinki	09-08-2005
Stéphane Diagana	FRA	47,37	Lausanne	05-07-1995
Danny Harris	EUA	47,38	Lausanne	10-07-1991
James Carter	EUA	47,43	Hèlsinki	08-09-1985
Harald  Schmit	GER	47,48	Atenes	08-09-1982
Hadi Al Somaily	KSA	47,53	Sidney	27-09-2000

           (Llista tancada el 20 de juny de 2009)

Les 10 millors atletes espanyols de tots els temps

José Alonso Valero	49,00	Roma	31-08-1987
Ivan Rodriguez	49,08	Huelva	07-08-2004
José María Romera	49,34	Soria	20-07-2004
Oscar Pitillas	49,50	Monachil	10-06-1997
Salvador Vila	49,52	Granada	10-07-1996
Carlos Azulay	49,59	Madrid	13-07-1983
Jaime Juan	49,80	Salamanca	21-07-2002
Iñigo Monreal	49,86	Baerum	08-07-2000
Marcellano Ruiz	49,87	Madrid	22-07-1981
Manuel Soriano	49,8	Madrid	08-07-1972

           (Llista tancada el 20 de juny de 2009)

Els millors atletes espanyols per dècades

1920 - 1929	Juan Cuñat	59,8	Barcelona	30-06-1929
1930 - 1939	Joaquin Roca	57,8	Barcelona	12-08-1933
1940 - 1949	Juan B. Adarraga	56,2	Barcelona	10-07-1949
1950 - 1959	José Fórmica	54,4	Barcelona	20-05-1951
1960 - 1969	Manuel C. Gayoso	51,3	Berna	25-09-1966
1970 - 1979	José Casabona	50,06	Mèxic	11-09-1979
1980 - 1989	José Valero Alonso	49,00	Roma	31-08-1987
1990 - 1999	Oscar Pitillas	49,50	Monachil	10-06-1997
2000 - 2009	Ivan Rodriguez	49,08	Huelva	07-08-2004

Tornar a l'índex

Fonts d'informació

Recerca per internet
Documentació pròpia
Arxius de la AEEF
Arxius de la RFEA
Llibres de l’IAAF.