Abans de la seva primera prova oficial, Barris, quan encara no havia complert els tretze anys d'edat, era un habitual participant de les proves pedestres que es celebraven en tots els barris de Barcelona amb motiu de les festes majors. El seu circuit d'entrenament transcorria per la plaça del Pi, carrer Petritxol, carrer Portaferrisa, carrer del Pi i plaça de Sant Josep Oriol amb un perímetre aproximat de 700 metres en ple barri gòtic de Barcelona. El seu control sempre era, quantes més voltes millor. Aquí és on va començar la seva trajectòria atlètica.

A més dels mèrits ja exposats en anterior apartats, Tomàs Barris té igualment en el seu historial, grans gestes dins de l'atletisme català. Com a atleta va pertànyer al C.D. Hispano-Francès, R.C.D. Espanyol i F.C. Barcelona. Com a entrenador va estar un any en el R.C.D. Espanyol fins a la disolució de la seva secció atlètica; i en el C.A. Laietània de Mataró un període de vuit anys.

Fou seleccionat en diverses ocasions per a representar a la Federació Catalana en events interrregionals i internacionals, essent la seva primera actuació, l'encontre celebrat a la ciutat italiana de Gènova contra la selecció de Ligúria l'any 1.950 a la prova dels 1.500 m.

Va participar en totes les proves de cros i curses pedestres més tradicionals del calendari català, les quals farien una llista inacabable. Es va proclamar campió i rècordman de Catalunya de la categoria júniors a les proves de 800 i 1.500 metres. Així mateix va conquerir els títols de campió de Barcelona i Catalunya absoluts de 800 metres, els anys 1.951-52-55-56-58-60-62 i 64 i, dels 1.500 metres, els anys 1.952-54-55-56-61-62 i 64, disputats a diferents localitats de la geografia catalana.

Entre d'altres molts fets que Barris va marcar per a l'atletisme espanyol, esà també l'haver estat l'introductor al nostre país de l'Interval Training, sistema d'entrenament fraccionat. Encara que alguna cosa samblant ja es practicava a Espanya, la meticulositat d'execució que requereix aquest sistema era totalment desconegut entre nosaltres. La seva experiència en aquest tipus de treball, juntament amb els descobridors del mateix, Woldemar Gerschler i el doctor Reindall, a Friburg durant diversos anys, va fer què l'implantés a Espanua celebrant tot tipus de col·loquis amb tècnics i atletes.

Malgrat el seu dilatat historial, Barris solament va competir una vegada en pista coberta. Fou a la inauguració del Palau d'Esports de la Comunitat de Madrid l'any 1.960 a la prova dels 1.000 metres llisos, que va guanyar establint el primer rècord oficiós d'Espanya amb el temps de 2'29"2. Aquesta prova organitzada per la Federació Espanyola, es va desenvolupar sobre el perímetre de la pista de fusta de ciclisme. S'ha d'assenyalar que tots els atletes participants van córrer amb les clássiques "bambes" de goma, sense claus ni cap tipus d'adherència amb el terra.

En aquells temps encara no hi havia a Espanya les pistes sintètiques quant a pista coberta ens referim, sent aquesta especialitat pràcticament desconeguda dins del nostre entron atlètic. No hi havia campionats estatals ni res que fós semblant, sols alguna prova experimental com podrien ser el Campionats de Catalunya en pista de ciment. Aquests es van celebrar en un dels pavellons de l'actual Fira de Mostres de Barcelona, amb un perímetre de pista d'escassos 150 metres de corda, totalment plana, sense peralts i amb unes curves una mica atípiques, voltejades de columnes per tot arreu. Però tot era començar.

La presentació de Tomàs Barris a Escandinàvia và ser un altre fet històric dins de l'atletisme espanyol. Fou a la ciutat de Göteborg el dia 4 de juliol de 1.957, quan guanyant contra pronòstic, la prova dels 2.000 metres llisos als millors especialistes nòrdics, es va convertir en el primer atleta espanyol que va guanyar una prova atlètica en un míting internacional d'alta competició, en pista a l'aire lliure.

El seu rècord de 1.500 metres de 3'41"7 aconseguit a la ciutat finlandesa de Turku el 1.958, li va significar ser l'atleta espanyol que més a prop va estar mai de batre un rècord mundial absolut en pista a l'aire lliure, del que sols el van separar 3 anys. Aquest rècord, que va conservar durant 27 anys, el va superar José Luis González l'any 1.985 quan a la ciutat de Niça va batre el rècord espanyol amb el temps de 3'30"92 que l'apropaven en 2 anys a aquest límit universal. Actualment, en els començaments del segle XXI, 42 anys després d'aquell memorable rècord de Turku, Barris és el segon espanyol en aquest singular rànking, compartint-lo amb J. M. Abascal i Antonio Campos.

Tomàs Barris va obrir les portes d'Europa a molts atletes espanyols, sortint a competir amb ell, als més famosos estadis del continent Pep Molins, Antonio Amorós, Carlos Pérez, Manuel Augusto Alonso, José Luis Martínez, Luis Felipe Areta, José Luis Albarrán, Sergio Vázquez, Luis Mª Garriga, José Mª Isasa, Cesareo Marín, Francisco Celaraín, Luis Garcia, Atilano Amigó, entre molts d'altres. Tots ells campions o plusmarquistes espanyols, que van saber aprofitar molt bé la seva oportunitat per tal de deixar constància de la seva gran qualitat atlètica. Es pot afirmar que va ser a partir d'aquest moment quan va començar l'enlairament de l'atletisme espanyol a nivell internacional..

Encara que Barris mai va poder baixar dels 50 seg. als 400 metres llisos, va poder aconseguir malgrat aquesta manca de rapidesa natural, el rècord espanyol de 800 metres amb 1'48"7, gràcies a la seva duresa de ritme i la seva força terminal, que sempre acabava imposant en la segona fase d'aquesta prova a atletes molt més ràpids que ell.

Un dels rècords, no per tots conegut,de Tomàs Barris, encara que millor seria dir millor marca, és el temps que va aconseguir a la prova de 800 metres llisos de 1'50"3 a Mainz el 26 de juny de 1.963 o la marca també de 1'50''3 aconseguida a Madrid el dia 7 de juny de 1.964 i que li va suposar ser el millor atleta mundial per a majors de 33 i 34 anys respectivament. Aquest temps es va mantenir fins l'any 1.971 en que el neozelandès George Scott el va superar amb 1'49"8. També va aconseguir amb 32 anys la millor marca europea de 800 amb 1'49''8, realitzada a Burdeos el 22 de juliol de 1.962 i que va mantenir fins el 1.965 quan R. Tutin va fer 1'49''6.

Una altra gesta dins de l'entorn espanyol del mig-fons que encara conserva, és l'haver estat l'atleta que més àmpliament va rebaixar el rècord espanyol d'aquesta especialitat. Des del 1'54"5 de Manuel Macias l'any 1.954 en la distància de 800 metres fins el 1'48"7 de l'any 1.959 de Barris, trobem una millora de 5 seg. i 8 dècimes. De la mateixa manera, en els 1.500 metres, els 3'54"5 del mateix Macias de l'any 1.954, el rebaixa en 12 seg. i 8 dècimes deixant-lo en un crono de 3'41"7 l'any 1.958.

Tomàs Barris va poder realitzar tota la seva intensa activitat atlètica gràcies a les facilitats que sempre va trobar per part de la Diputació Provincial de Barcelona i de la qual era funcionari de plantilla. Destinat a la Biblioteca Nacional de Catalunya, va ocupar un càrrec de responsabilitat en el Gabinet de Serveis Tècnics Industrials en el qual es va dedicar totalment en finalitzar la seva activitat atlètica.

En el transcurs de les seves freqüents gires per Europa, Barris va tenir l'oportunitat de conviure amb atletes i entrenadors de diferents nacionalitats, en les més importants escoles esportives. Friburg, Ruit, Jonville, Verömekki, Volodalen, entre d'altres, foren oportunitats que va saber aprofitar molt bé per tal de recopilar dades de diferents sistemes de preparació que sempre va saber adaptar amb l'Interval Training de l'escola de Friburg i transmetre'l a l'atletisme espanyol.

La seva victòria més important per la transcendència que va tenir a Europa, fou l'aconseguida a Madrid el mes de maig de 1.957, quan en el transcurs de l'encontre entre les seleccions d'Espanya i Alemanya, disputat a les pistes universitàries de la capital d'Espanya, va vèncer malgrat tot pronòstic i aconseguint l'ùnica victòria d'Espanya, al ex-rècordman mundial Werner Luegg a la prova dels 1.500 metres. Aquest triomf va tenir una gran repercusió a tot Europa i on se li van obrir les portes dels més famosos estadis .

La seva major frustació esportiva va ser la seva participació en els Jocs Olímpics de Roma el 1.960, on va tenir una de les seves pitjors actuacions de la seva vida atlètica. Una lesió en el tendó d'Aquil·les en una de les seves actuacions nòrdiques, li va suposar interrompre tota la seva preparació per a la cita olímpica. Quan semblava superada se li va tornar a reproduir als 900 metres de carrera, la qual va acabar en llastimoses condicions.

El domini de Barris a Espanya, concretament en la seva prova preferida dels 1.500 metres llisos, fou tan ampli i absolut que va marcar una gesta no superada encara per cap altre atleta espanyol. Durant deu anys seguits, des del 1.955 fins al 1.965, cap atleta hispà va aconseguir superar-lo en aquesta emblemàtica distància. Va haber de ser en el campionat d'Espanya, disputat a l'estadi Vallhermoso de Madrid, el dia 18de Juliol de 1.965, quan en veure's superat en la final dels 1.500 metres pel guipuscoà Aguilar i el madrileny Morera, quan Barris va perdre aquesta imbatibilitat que amb tant d'empeny sempre va defensar. Fou el moment de la seva retirada definitiva de l'atletisme. Havia acabat un cicle i s'havia de deixar pas a noves generacions d'atletes. Es va retirar conservant en el seu poder tots els rècords absoluts d'Espanya de mig-fons, des dels 800 metres fins els 3.000 metres llisos.

Retirat ja de tota la competició, Barris fou requerit per la Federació Espanyola d'Atletisme per tal de capitanejar la selecció espanyola en el seu encontre contra Turquia a Estambul. Era desig de la Federació que el seu acomiat tingués el marc digne que el seu historial atlètic mereixia. Fou un acte celebrat a la mateixa Ambaixada d'Espanya de la capital turca, on Barris va rebre de mans del President de la Federació i del propi Ambaixador, dues distincions que recordaven la seva trajectòria atlètica.

Com que el rècords s'estableixen perquè d'altres els millorin, també els de Tomàs Barris van tenir el seu successor. Va ser un jove atleta aragonès, Alberto Esteban, el contrincant més difícil de vèncer que Barris va trobar en els últims anys de la seva trajectòria esportiva, el digne successor d'uns registres que es van mantenir inamovibles durant tota una dècada a la taula de rècords espanyols. El primer d'ells va ser el de 800 metres, quan a París, l'any 1.966, va finalitzar aquesta prova amb un temps de 1'48''0, sent més tard a Estocolm, ja l'any 1.968, quan amb una marca de 3'41''3 rebaixà el dels 1.500 metres, precisament al mateix Estadi Olímpic de la capital sueca, a on Tomàs Barris va cimentar la seva credibilitat internacional amb importants victòries i rècords espanyols durant el curs dels anys cinquanta.

Un cop finalitzada la seva etapa competitiva, Barris es va casar amb Mila, la filla del que va ser el seu entrenador en el R.C.D. Espanyol, de Barcelona, Manel Cutié i amb la que té 4 fills: Anna, Marta, Josep Mª i Víctor.

En el transcurs de les seves contínues gires atlètiques, Barris es va veure obligat a utilitzar l'avió en 512 ocasions, amb un total de 1.003 hores de vol, experimentant moltes incidències i anècdotes no recomanables per a ningú. S'ha de comentar que tenia autèntic pànic als viatges en aquest medi de locomoció, però, o voles o et quedes a casa...

Durant 5 anys Tomàs Barris va desenvolupar el càrrec de vice-president de la Federació Catalana d'Atletisme sota la presidència d'en Romà Cuyàs en el seu primer període de govern. Una vegada guanyades les eleccions per una segona etapa, la qual es presentava molt prometedora per acabar d'estructurar els fonaments de l'atletisme català, Tomàs Barris va tenir que dimitir per estar en desacord amb Romà Cuyàs per la seva personal manera de governar i conduir aquest segon període, que al seu entendre, tenia una altre lectura d'execució diferent a l'anterior.

PREFERÈNCIES PERSONALS

Personalitat esportiva espanyola més universal del Segle XX: Juan A. Samaranch.

Atleta internacional que més va admirar: Herbet Elliott.

Atleta internacional femenina que més va admirar: F. Blankers-Koen.

Mig-fondista espanyol més complet: José Luís González.

Mig-fondista espanyola més completa: Maite Zúñiga.

Millor atleta espanyol de tots els temps: Fermín Cacho.

Millor atleta espanyola de tots els temps: Carmen Valero i Marta Domínguez.

Atleta espanyol més difícil de vèncer: Alberto Esteban.

Millor atleta espanyol de marató: Abel Antón i Martín Fiz.

Millor atleta espanyol de cros: Mariano Haro.

Millor atleta espanyola de cros: Carmen Valero.

Millor atleta de marxa atlètica: Josep Marín i Francisco "Paquillo" Fernández.

Millor atleta femenina de marxa atlètica: Mari Cruz Díaz i Maria Vasco.

Millor record esportiu: Jocs Olímpics de Roma de 1.960.

El seu millor amic: Pep Molins i Antonio Sabugueiro.

El seu millor club: C. A. Laietània de Mataró.

La seva millor victòria atlètica: Els 1.500 m. a l'Espanya-Alemanya a Madrid.

Persones que més el varen ajudar en els seus inicis: Gerau García y Josep Mir.

El seu millor entrenador: Manuel Cutié, Olli Virho y Woldemar Gerschler.

Millor entrenador espanyol de mig-fons: Gregorio Rojo.

Millor estadista atlètic espanyol del segle XX: José Mª García.

La millor ciutat que ha conegut: després de Barcelona, Londres.