REFERENTS HISTÒRICS DE LLANÇAMENT DE PES - HOMES
ELS SEUS ORÍGENS MÉS REMOTS
|
El llançament de pes té els seus orígens en la mitologia grega, on ja es parlava, de competències de llançament de pedres, en alguns concursos de força i destresa.
Però buscant, com en gairebé totes les especialitats atlètiques, els seus antecedents històrics, aquests se situen a la llunyania dels Jocs de l'Antiguitat, desenvolupats als Segles IV-V-VI a. de C. considerats pels historiadors, com els millors d'aquells remots temps.
En aquell llunyà període, cal significar que el llançament de pes, no figurava en cap d'aquells clàssics Jocs, encara que sí ho estaven els de javelina i disc, emmarcats en la prova del Pentatló.
Cal conèixer, que aquesta prova, conformada per cinc disciplines, era la més emblemàtica i valorada de totes, atès que l'objectiu fonamental era trobar el prototip, com es diu actualment, de l'atleta més complet i llaurat, que haurien de ser, tots els pretendents, per aspirar a accedir com a guerrers, en el cas d'una contesa armada.
Ser el més hàbil, el més ràpid, el més fort i el millor lluitador, era l'objectiu principal de tots els aspirants que pretenien integrar-se en l'exèrcit grec. És per això que habitualment s'organitzaven molts concursos populars, al marge dels Jocs. D'altra banda, aquestes opcions de fortalesa, podien donar accés, per participar en l'esmentat Pentatló, per al que es requerien unes determinades qualitats físiques.
|
Seria centenars d'anys més tard, ja en ple Segle XVII d. de C. quan en el curs dels nombrosos desafiaments, que solien realitzar-se a Grècia, van començar a disputar-se concursos de tota esmena esportiva, entre els quals sobresortien, els llançaments d'artefactes pesats, en els quals, predominava el llançament de pedres de diferents grandàries i pes. Aquestes pedres en forma esfèrica, se anaven modelant per a un millor encaix a les màns del llançador.
Una vegada exposats aquests antecedents, entrem amb un gran salt entre èpoques, en ple període del Segle XVII, on serien una vegada més, els països britànics els qui començarien a organitzar, diferents desafiaments de demostració de força, incloent el llançament de la bala, com es denominava en els seus principis, en els típics festivals rurals, que anualment es desenvolupaven per tots els comtats d'Irlanda i Escòcia, trobant molt ràpid, el seu lloc natural en aquests tradicionals esdeveniments.
George Gray-1898
|
Aquests primers moviments, es van experimentar amb bales de canó, d'un pes aproximat, als 7 quilos, que amb el pas del temps, s'anirien modelant fins a arribar als 7.257 actuals. Com en altres disciplines atlètiques, molt ràpid també, aquesta prova va traspassar l'Atlàntic, fins a arribar als Estats Units, on va ser introduïda en col·legis i universitats, amb un gran acceptació.
Els llançaments en els seus inicis , es realitzaven partint d'una zona quadrada, pintada en el sòl, amb unes línies de calç, sobre terra o herba, segons les característiques del terreny, però sense el contenidor frontal de fusta.
Aquesta plataforma de llançament, utilitzada en els Jocs deAtenes de 1896, i París de 1900, no va ser reemplaçada fins els Jocs de Sant Louis en 1904, per una d’altre de forma circular de 2.13 de diàmetre, tal com es va reglamentar, sobre pis de terra o cendra. No seria fins als anys de 1952 i 53, quan aquesta superfície seria substituïda, per l'actual de ciment, que tots coneixem.
Igualment la seva tècnica amb el pas del temps, s'aniria perfeccionant amb una gran varietat d'estils, com eren els llançaments de front i parat, de torsió del tronc cap endavant, de costat amb desplaçament lateral, d'esquena amb translació cap endavant, llançament amb mig gir, llançament amb girs complet, semblants al llançament actual del disc, a més d'alguns altres assajo tècnics, com en el seu moment, va intentar realitzar, el nostre recordat compatriota, Emilio Campra, dels quals s’aprofiten alguns dels seus moviments, per aplicar-los als estils actuals.
LA VERSIÓ MODERNA D’AQUESTS LLANÇAMENT
Si hem de nomenar a un atleta del com existeix una marca, encara que sigui extraoficial, per tractar-se d'un professional, la trobarem en els llibres de la pròpia IAAF, en els quals tenen registrat el nom de l'anglès William Goodfellow, el qual va llançar el pes en la localitat de Innerleihten, fins a una distància d'11.43m. el dia 26 de setembre de 1827.
Durant un període de prop de 15 anys, seguirien les evolucions d'aquests atletes professionals, que aconseguirien marques que oscil·laven, entre els esmentats d'11.43m. de Goodfellow, i els 12.55m. del seu compatriota Charles Balleny, registrats en la població de Ayton, el 14 d'octubre de 1842.
La primera marca reconeguda d'un atleta amateur, no va arribar fins a 17 anys més tard quan un altre anglès, Hugh Williams, va aconseguir en Cambridge, la discreta marca de 10.72m. el 15 de març de 1859.
Sempre sota el domini dels atletes britànics, aquesta disciplina, va sofrir una certa paràlisi quant a registres de qualitat es refereix, fins que va aparèixer per primera vegada un atleta no britànic, en la figura indiscutible, del canadenc George Gray, que va ser reconegut com el millor llançador del Segle XIX amb una marca de 14.76m. aconseguida a Ottawa, el 1 d'agost de 1898.
Però seguint amb la cronologia d’aquest segle, no es pot silenciar el nom de l'irlandès Denis Horgan, un peculiar i genial gran atleta, que va dominar tots els llistats de millors marques d'aquest final de segle, en el qual va trobar el seu zenit en Mallow, en llançar fins als 14.88m. però que no va poder ser oficialitzar-se, pels dubtes que va generar, tant pel pes de l'artefacte, com per les característiques del lloc de llançament.
UN NOU CONCEPTE DE LLANÇAMENT DE PES
Ja de ple en l'època moderna dels Jocs Olímpics, que es van reprendre a Atenes en 1896, aquesta especialitat es consolida definitivament, amb el primer campió olímpic d'aquesta nova època, l'americà Robert Garret. Aquest atleta procedent d'una acabalada família americana, es va costejar el seu desplaçament a la capital grega amb altres quatre compatriotes, als quals també va costejar el viatge.
Aquest polifacètic atleta, que en principi solament pensava participar en pes, ho va fer igualment en disc, aconseguint en ambdues proves la medalla d'or. Però si això no fos suficient, també va prendre part en els concursos d'alçada i llargada, ha on aconseguiria en ambdues, la medalla d’argent.
La progressió d'aquesta especialitat, que cada vegada tenia més addictes, va continuar de forma incessant amb la seva progressió, aconseguint la seva majoria d'edat, en els Jocs Olímpics de Sant Louis de 1904, on l'aparició arrasadora d'un altre americà Ralph Rose, li va permetre aconseguir el títol de campió olímpic, amb 14.81m. El seu domini absolut, continuaria fins els propers Jocs de Londres de 1908, ha on també va assolir la medalla d’or, amb un llançament de 14.21m.. Un any més tard, aquests gran atleta, es reconegut com a primer plusmarquista mundial, en llançar a San Francisco, fins els 15.54m. el dia 21 d’agost de 1909.
Ralph Rose, primer plusmarquista mundial, a San Francisco-1909 |
Robert S.Garret, primer campió olímpic en Atenes-1896 |
Com pot observar-se el domini dels llançadors americans, excepte unes breus aparicions de diferents atletes de l'Europa de l'Est, va ser totalment aclaparant, liderat tots els rànkings mundials, fins a la dècada de 1970, on finalitza el seu domini, quan un altre americà Terry Albritton, estableix un nou record mundial de 21.78m. el dia 21 de febrer de 1976 en Honolulu.
Actualment la plusmarca mundial, després d'una altra dècada, amb noves aparicions de nous llançadors europeus, torna a estar en possessió d'un altre atleta de EE.UU., “Randy” Barnes, amb un tir de 23.12m. aconseguit el dia 20 de maig de 1990, a la ciutat de Los Angeles.
ELS PRIMERS MOVIMENTS A ESPANYA
Els llançaments en el nostre calendari de proves, han estat durant moltes dècades l’ assignatura pendent de millora, en relació amb altres disciplines. Com es podrà observar per les taules inserides al final d'aquest document, les marques malgrat els esforços dels tècnics de l'època, estaven totalment estancades, sense aparèixer ni tan sols a la llunyania, la figura que podria representar per als nostres atletes, el trampolí que es necessitava per donar el salt qualitatiu que tots desitjaven.
Alfonso Vidal- Quadras en 1958 |
José Luis Torres, en 1948 |
Si que és cert, que després del llegendari José Luis Torres 14.01m. en 1948 i Alfonso Vidal Quadras 15.12m. en 1950, aquesta especialitat comença a despertar tímidament, gràcies als noms d'Antonio Herreria 17.51m. en 1969 i de Martín Vara, dominador durant dues dècades 1970 i 1980, amb uns esperançadores 18.40m., amb la qual cosa es comença a dotar a aquesta especialitat, el nivell de qualitat que tant necessitava.
Però el recolzament definitiu arribaria, en les dècades de 1997 i 2002, quan apareix el nom del lleonès Manuel Martínez, pot ser que una mica tard, quan aconsegueix per fi remuntar el nivell d'aquesta especialitat. Les seves marques de 20.27m. en 1997 i 21.47m. en 2002, són els actius que necessitava aquesta prova, per recuperar l'immens retard que tenia, en relació amb els llistats internacionals
Una prova evident, del lluny que estàvem en aquells temps, en els ránkings d'alt nivell, bastarà comprovar, que l'any 1965 “Randy” Matson, llançava fins als 21.52m. Ho dit tot. D’una altra manera, quan el nostre actual plusmarquista, aconsegueix els seus 21.47m. l'any 2002, portava un retard de 37 anys, amb respecte al record mundial.
Un fil d'esperança per romandre en els llocs alts de les taules internacionals, oberta per Manuel Martínez, dependrà dels nostres actuals campions, Borja Vivas, Germán Millán, Daniel Anglés, que juntament amb uns altres que seguiran sorgint, dels reconeguts centres de tecnificació del nostre país, sàpiguen aprofitar el referent i el camí marcat, pel nostre actual plusmarquista espanyol, per seguir mantenint aquests llocs de privilegi, que tants anys de treball va costar aconseguir.
ELS PILARS PER CONSOLIDAR AQUESTA PROVA A ESPANYA
Borja Vivas, de Málaga |
Germán Millán, de Tenerife |
Daniel Angles, de Castelló |
Manuel Martínez, de Lleó |
Els grans referents històrics dels segles XIX i XX |
Millor marca Segle XIX | George Gray | 14.75 |
CAN |
Ottawa | 01-08-1898 |
Millor marca Segle XX | Randy Barnes | 23.12 | EUA | Westwood | 20-06-1990 |
Primer campió olímpic | Robert Garret | 11.22 | EUA | Atenes | Abril-1896 |
Primer record mundial | Ralph Rose | 15.54 | EUA | San Francisco | 21-08-1909 |
Cronologia de tots els campions olímpics |
Atenes - 1896 | Robert S. Garret | 11.22 | EUA |
París - 1900 | Richard Shekdon | 14.10 | EUA |
Sant Louis - 2004 | Ralph Rose | 14.81 | EUA |
Londres - 1908 | Ralph Rose | 14.21 | EUA |
Estocolm - 1912 | Patrick MaDonal | 15.34 | EUA |
Anvers - 1920 | Ville Pörhöla | 14.81 | FIN |
París - 1924 | Clarence Houser | 14.99 | EUA |
Amsterdam - 1928 | John Kuck | 15.87 | EUA |
Los Angeles - 1932 | Leo Sexton | 16.00 | EUA |
Berlín - 1936 | Hans Woelke | 16.20 | GER |
Londres - 1948 | Wilbur Thompson | 17.12 | EUA |
Hèlsinki - 1952 | Perry O’Brien | 17.41 | EUA |
Melbourne - 1956 | Perry O’Brien | 18.57 | EUA |
Roma - 1960 | Hill Nieder | 19.68 | EUA |
Toquio - 1964 | Dallas Long | 20.33 | EUA |
Mèxic - 1968 | Randy Matson | 20.54 | EUA |
Munic - 1972 | Wladyslaw Komar | 21.18 | POL |
Montreal - 1976 | Udo Beyer | 21.05 | GRD |
Moscou - 1980 | Wladimir Kiselyov | 21.35 | URS |
Los Angeles - 1984 | Alessandro Andrei | 21.26 | ITA |
Seül - 1988 | Ulf Timmermann | 22.27 | GER |
Barcelona - 1992 | Wike Stulce | 21.70 | EUA |
Atlanta - 1996 | Randy Barnes | 21.62 | EUA |
Sydney - 2000 | Arsi Harju | 21.19 | FIN |
Atenes – 2004 | Yurli Bilonog | 21.16 | UKR |
Pequín - 2008 | Tomasz Majewski | 21.51 | POL |
Londres - 2012 | Tomasz Majewski | 21.89 | POL |
Rio Janeiro - 2016 | Ryan Crouser | 22.52. | EUA |
L'INDISCUTIBLE PLUSMARQUISTA MUNDIAL
L’americà Randy Barnes, recordman mundial amb 23.12 metres, |
Els millors atletes internacionals “All Time” a l’ aire lliure |
Randy Barnes | 23.12 | EUA | Westeood | 20-05-1990 |
Ulf Timmermann | 23.06 | GDR | Chania | 22-05-1988 |
Alessandro Andrei | 22.91 | ITA | Viareggio | 12-08-1987 |
Brian Oldfield | 22.86 | EUA | El Paso | 10-05-1975 |
Werner Günthör | 22.75 | SUI | Berna | 23-08-1988 |
Kevin Toth | 22.67 | EUA | Lawrence | 19-04-2003 |
Udo Beyer | 22.64 | GDR | Berlín | 20-08-1986 |
Christian Cantwell | 22.54 | EUA | Gresham | 05-06-2004 |
John Brenner | 22.52 | EUA | Nuez | 26-04-1987 |
Ryan Croser | 22.52 | EUA | Rio de Janeiro | 18-08-2016 |
Els millors atletes espanyols “All Time” a l’ aire lliure |
Manuel Martínez | 21.47 | Salamanca | 10-07-2002 |
Borja Vivas | 21. 07 | Alcobendas | 27-07-2014 |
Carlos Tobalina | 20.57 | Las Palmas | 12-03-2017 |
Yloser Toledo | 20.25 | Alcobendas | 27-07-2014 |
German Millán | 19.34 | La Laguna | 14-07-2007 |
José Luis Martínez | 19.31 | Salamanca | 18-07-1995 |
José María Peña | 19.10 | Sevilla | 17-02-2007 |
José Angel Pinedo | 19.09 | Madrid | 14-07-2017 |
Iker Sukia | 19.05 | Tolosa | 07-07-1999 |
Daniel Anglés | 19.03 | Alcobendas | 27-07-2013 |
( Llistats tancats el dia 26 de Juliol de 2018 )
Fonts d'informació:
Recerca per Internet
Arxius de l’Associació Espanyola d Estadístics de l’Atletisme AEEA
Apunts del llibre de Conrado Durantez Corral
Arxius de l’International Association of Athletics Federation. IAAF
Correccions de català per Anna Marti
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme RFEA
Llibre de Josep Corominas
Documentació personal
Març de 2011