REFERENTS HISTÒRICS DEL TRIPLE SALT MASCULÍ

Antecedents del triple salt al segle XIX

Possiblement la prova del triple salt, sigui una de les disciplines atlètiques, més enrevessades, de totes les que conformant el llistat de proves olímpiques. Els seus antecedents daten des de mitjans del segle  XIX, quan a les Illes Britàniques, sempre impulsats per la seva addició a les apostes, ja es coneixien al 1826, aquest tipus de competició.

S'haurà de dir, que aquesta era una parcel·la quasi  exclusivament, propietat dels  atletes professionals, que van acaparar les millors marques, fins l’any 1873, deixant registrada com a millor registre d’ aquest col·lectiu, la realitzada per Tom Aitken amb un salt de 14,96 aconseguida a la ciutat d’ Innerleithen, localitat d’ ha on procedeixen, la quasi totalitat dels referents, de les proves atlètiques de l’ atletisme masculí.

Es veritat que al intermedi, d’ aquest domini dels “atletes professionals” varen anant apareixen els  que vertaderament exercien aquesta disciplina, com una gratificant forma de fer esport, sense cap tipus d’incentius econòmic, ha on sols es permetia el lliurament de medalles i d’alguns trofeus honorífics, als guanyadors. Hi ha que recordar que estem parlant dels atletes “amateurs”.

Un dels primers que varen atreure l’atenció dels afeccionats, va ser l’irlandès Daniel Shanhan, amb un registre de 14.50 al 1886, com així mateix un altre compatriota seu, John Purcell,  amb 14.70 al any següent. Més tard a l’ultima dècada d’aquest segle,  un americà Edward Bloss, assolia un salt de 14.78 a Chicago, el dia 16 de setembre de 1893, registre que va ésser considerat oficialment, com la millor marca del Segle XIX, però que mai reconeguda com a plusmarca mundial.

En aquells llunyans temps, era obvio el parlar de tècniques i estils, donat que l’únic que preocupava era saltar lo més lluny possible i amb l’estil que fora. Els hi havia que realitzaven els tres salts seguits amb el mateix peu, com si es tractes de fer-ho a “la pota coixa”, igualment els hi havia, que solien realitzar, els dues primers salts, amb un peu per anar caure al tercer, amb el dues junts, damunt de la sorra.

De la mateixa manera, i per parlar de més confusió, també hi havia, els que realitzaven, els salts tres salts seguits, caient en cadascú d’ells, amb els dues peus junts, per impulsar-se, de nou, des de aquesta posició, per a realitzar, el tercer. Es mesuraven els tres salts i el que més lluny arribava, era proclamat el guanyador.

Evidentment, això no era el triple salt que tots coneixem, però no deixava de ser veritat, que realment es tractava de tres salts seguits, sense pauses al intermedi, pel qual, al no existir una reglamentació oficial, s’acceptaven com a vàlids tots aquests salts.

Inclòs existeixen  documents, oficialment reconeguts per l’ IAAF, que ens parlant del “triple salt sense impuls”, que varen  perdurar durant moltes dècades, fins els “Jocs Olímpics a Londres de 1908”, ha on el mític saltador Ray Ewry, el dia del seu comiat actiu de l’atletisme, havia assolit guanyar, ni més ni menys, que vuit medalles d’or, a les proves de alçada. Llargada i triple salt, després de superar una poliolimitis als 12 anys de edat. Ray  Ewry, conegut també, com el home de goma, va ésser, a més d’un gran campió, un exemple a seguir i un autèntic ídol a tot el món.

DOS LLEGENDARIS SALTADORS DE TRIPLE SALT

     

Els nord-americans, James B.Connolly, primer campió olímpic de l’Era Moderna en Atenes de 1886, i Ray Ewry, altre mític campió olímpic a Londres de 1908, a la prova de triple salt, sense impuls.

LES PRIMERES COMPETICIONS AL SEGLE XX

Com és d’imaginar, de tot aquest maremàgnum d’estils, alguns dels pocs entrenadors que existien, varen anar treient les seves conclusions, amb  la finalitat d’aprofitar, tot lo positiu d’aquests moviments atlètics, que també els hi havia, per anar donant forma a un estil concret de salt, conscients de que aquesta prova, es prestava per a fer moltes modificacions, donada la seva complexitat,  però que més a més, van atreure l’atenció dels afeccionats, per la seva espectacularitat., per lo qual no deixava d’ésser, una  motivació més, per trobar la seva milloria.

La primera plusmarca mundial oficial, va ser reconeguda, pel registre de 15.52 de l’ atleta americà/irlandès, Daniel F. Ahearn, assolida a la ciutat de  Nova York, el dia 30 de maig de 1911. Hi ha que significar, que aquest atleta d’origen irlandès, es va  nacionalitzar com a ciutadà dels EE.UU. trenin que eliminant una lletra del seu cognom, concretament, l’ultima, o sigui la ‘e’ final, donat que el seu veritable nom, era Daniel F. Ahearne.

ELS GERMANS AHEARNE, CAMPIONS EN DIFERENTS PAÏSOS

     

Timoty J. Ahearne

 

Daniel F. Ahearn

Campió Olímpic a Londres 1908

 

Primer plusmarquista mundial -1911

El seu germà  Timoty J. Ahearne, que si conservaria la seva lletra final, va ésser el guanyador de la medalla d’or , als  “Jocs Olímpics de Londres de 1908” amb un salt de 14.92, el  dia 25 de juliol de 1908, com a representant del seu país natal, Irlanda, donat que aquest pais, encara mantenia la seva independència, abans de pertany al Regne Unit.

La acceptació d’ aquest  record oficial, per part de l’ IAAF, no deixa de ser un cas atípic, si tenim en compte, que la Federació Internacional, no va ser constituïda, fins l’any 1912, amb motiu del seu primer congrés d’Estocolm, celebrat amb motiu dels  “Jocs Olímpics”, organitzats a la capital  escandinava, ha on entre d’altres acords, va sortir elegit com a president, el suec J. Sigfrid Edström, a la vegada es va decidir, el reconeixement d’ aquest primer record mundial.

 Però sempre  hi haurà el dubte, del perquè no va ser reconeguda, la marca de Timoty, als “Jocs de Londres de 1908”, com a record universal, donat que tots els requisits reglamentaris, eren correctes, en aquell esdeveniment universall.

A partir dels esmentats “Jocs d’Estocolm”, i motivat per la paràlisis de l’esclat de la “Primera Guerra Mundial”, totes les activitats atlètiques, es van suspendre, tenint-se que esperar fins l’any 1920, quan es va poder continuar amb el cicle olímpic, establert de quatre anys, lo qual afortunadament, va succeir amb els “Jocs d’Anvers”, ha on aquesta espectacular i bella prova, va  tornar a ser, el centre d’atenció de tots els afeccionats.

Era lògic, que de totes les modalitats de salts, que fins llavors eren habituals, s’aprofitaren lo millor de cadascuna d’elles, afegint nous actius tècnics, essent els tècnics japonesos, els primers a implantar els nous mètodes de salt, que molt aviat varen assumir els seus atletes.

Ells varen ser tanmateix, els primers en crear, lo que al curs dels anys, es coneixeria com a centres de tecnificaci, sorgint dels mateixos, molts especialistes que van enlluernar al món, amb uns registres de gran rellevància.

La tècnica que varen fer servir en aquella època, els saltadors nipons, es basava per damunt de tot, a la velocitat, que imprimien a la cursa de impuls, amb dos salts previs més horitzontals, de lo que era normal en aquella època, amb un tercer espectacular, ha on esclatava tota la força acumulada, per aquest últim salt.

Però no seria fins els  “Jocs  Olímpics d’ Amsterdam” de 1928, quan va aparèixer un espigat atleta de Japó, Mikio Oda que enlluernarien a tot  el món, amb un nou estil, de salt, per a proclamar-se campió  olímpic amb 15.21, gesta que repetirien els seus compatriotes, Chuhei Nambu. amb 15.72 als “Jocs de Los Angeles” de 1932 i més tard a Berlín, 1936, quan un altre  japonès  Naoto Tajima, es penjava la medalla d’or, al saltar 16 metre, nou  record olímpic i mundial, com tanmateix, ésser, el  primer atleta a la historia en aconseguir aquesta mítica distància.

Aquesta nova escola de salt, que va perdurar fins l’any 1950, conformant, entre tots ells, un monopoli, que finalitzaria fins l’aparició, d’un altre dels grans mites d’aquesta especialitat, el brasiler Adhemar Ferreira Da Siva, precursor d’una nova tècnica de salt.

Més tard, com sempre ha succeït al llarg de tots els temps, els uns, intentant millorar, les conclusions dels altres, inclouen noves variants   tècniques. Així es com va succeir als “Jocs d’Hèlsinki”1952 i “Melbourne” al 1960, quan va aparèixer, l’abans esmentat, brasiler Adhemar Ferreira da Silva, guanyador d’aquests dues esdeveniments, amb unes marques, que tanmateix varen provocar l’admiració a tots els tècnics i afeccionats mundials, al assolir les distancies de  16.22 y 16.35 metres respectivament, amb nous  records olímpics.

Adhemar Ferreira da Silva, consolidaria no tant sols, el seu domini absolut, amb cinc plusmarques mundials al  llarg del seu brillant historial, si no més també, va donar pas, a una nova escola de salt brasilera, més flexible i equilibrada en la seva tècnica, que la japonesa. El millor registre d’aquest extraordinari saltador, es de 16.56 metres, aconseguit als “Jocs Panamericans” de Mèxic, el dia 16 de març de 1955.

CONTINUA LA PROGRESSIÓ AL CONTINENT EUROPEU

Però l’inquietat per aquesta excitant prova, va arribar molt ràpid per tot Europa, de forma  especial en aquells països, coneguts en aquell moment, com els de més enllà,  d’ el “teló de acero”, baix l’influencia de l’ Unió Soviètica, que va ésser  quan realment,  aquesta disciplina va assumir el seu cim més alt, amb una successió continua de grans atletes, entre els que varen destacar el polonès, Jösef Schmidt, guanyador de dues “Jocs Olímpics” consecutius, Roma –1960  i Tokio en 1964, amb 16.81 y 16.85 respectivament, i dels quals varen saber recollir molt be, el seu relleu, altres grans  atletes de l’ Europa Oriental.

     

Víctor Saneyev-1968

 

Jonathan Edwards-1095

Un d’ ells, possiblement, el que mes engalanaria aquesta prova, va ser el rus Víctor Saneyev, guanyador de tres olimpíades consecutives, Mèxic -1968 amb 17.39, Munic -1972 amb 17.35 i  Montreal - 1976 amb 17.29, seguint darrera d’ell, un altre atleta de la URS, Jaak Uudmäe, guanyador a Moscou –1980 amb un registre de 17.36, i amb lo qual, finalitzar en certa manera, aquest acaparador  domini dels atletes soviètics.

Una vegada finalitzat, el regne d’ aquests grans campions, la prova del triple salt, continua amb una dinàmica positiva, millorant cada cop més les seves prestacions tècniques, amb l’ajut que va suposar, l’aparició de les pistes de tartàn, que tant influeixen, a les cada cop, més llargues curses d’impuls.

S’hauria de dir, que tots els atletes a partir dels “Jocs de Tokio-64”, varen saber aprofitar molt be, aquests passadissos de salt, com l’evidència els barems de millors marques, després de l’ esdeveniment de la capital japonesa.

Per no ser menys que altres països d’Europa, al continent americà, sobre tot, centre i nord, aporten igualment nous i grans actius, amb noves tècniques de salt, igual de com ho feien els seus predecessors.

Als noms dels nord-americans, Kenny Harrisón, 18.09, en 1996 ,Willie Banks 17.97 en 1985, ambdós atletes e EUA, molt aviat s’ajuntarien amb ells, uns altres grans atletes d’aquest hemisferi, com podien ser, els jamaicans, cubans y brasilers, entre els que sobresurten els noms de  James Beckfort de Jamaica, 17.92, Jadel Gregorio, de Brasil amb 17.90, un altre brasiler, Joäo Carlos Oliveira, amb 17.87, els quals  conjuntament amb el cubà, Yoelbi Quesada amb 17.85, van ser entre d’altres,  la punxa  de llança, per trobar la pluralitat mundial, que tant necessitava aquesta prova.

No era per lo tant, massa d’estranyar, que a la vella Europa, la gent, també se espavilés, aportant nous valors, que varen donar els seus fruits, mitjançant, l’aparició el més gran de tots dels temps, l’anglès Jonathan Edwards, amb l’increïble i actual record mundial, de 18.29, assolida el dia 7 d’agost de 1995, a la ciutat de Göteborg.

La tècnica de Jonathan Edwards, radicava en la velocitat de la seva carrera d’impuls, amb dos primers salts, relativament còmodes, una variant de l’escola japonesa, potser una mica més rasants, del que era normal, per a descarregar, tota la seva força e impuls terminal, amb un tercer decisiu, que era ha on aconseguia assolir, les seves extraordinàries marques.

QUE SUCCEÏA MENTRESTANT AL NOSTRE ATLETISMO

Mentrestant tot això succeïa, per la resta del món, el nostre atletisme com a quasi totes les seves especialitats, lo que més preocupava, era el poder recuperar,l’enorme retard que tenia, en relació amb altres països europeus. Les primeres documentacions, tenen el seu origen als voltants dels anys 1914, quan un català, Jaime Vidal, es reconegut com el primer plusmarquista espanyol, amb la marca de 10.60 assolida a Barcelona, el 5 de juliol de 1914.

Tant sols dos anys més tard, un atleta de Madrid, Camilo Calleja, aconsegueix saltar la acceptable distància de 11.84, el 22 de setembre a la capital d’Espanya, al qual segueixen en aquesta ascensió de marques, les realitzades per José Maria Yermo, de Biscaia  amb 13.48 en 1924, i del madrileny Manuel Robles, amb 13.70 al 1930, però essent el valencià, José Catalina amb 14.07, el primer espanyol a traspassar els 14 metres, al any 1935. A partir d’aquest punt, el silenci més absolut, motivat per l’esclat de la guerra civil espanyola.

Després dels difícils anys, d’una traumàtica postguerra, poc a poc es van anar recuperant, sempre han moltes dificultats, les competicions atlètiques, amb la aparició de una nova generació de practicants, entre els que molt aviat, sobresurt un atleta de Madrid Oscar Simón, quan a Barcelona el dia 28 de juliol de 1951 va realitzar un registre de 14.48, donant pas a la vegada, al millor saltador de la història de l’atletisme espanyol, Luis Felipe Areta, quan a Sant Sebastià aconsegueix el seu primer record nacional amb 14.54 el 25 d’octubre de 1959, utilitzant encara el passadís d’impuls de cendra.

Luis Felipe Areta va arribar a ostentar, sempre estem parlant de proves a l’aire lliure, l’increïble xifra de 21 records absoluts, essent la seva millor marca, els 16.36 metres assolits a Estocolm, el 2 de juliol de 1968, marca que millora, quasi dos metres, de la que tenia registrada l’any  1959, lo qual evidència, l’aportació positiva, que també tenen pels salts, les pistes de tartàn, per damunt de les de cendra.

DOS ATLETES QUE HAN MARCAT UN CAMÍ, I UN ALTRE QUE EL SEGUEIX

     
Ramón Cid-1979
Santiago Moreno-1989
Andres Capellán-2008

Amb la posterior aparició de Ramón Cid amb 16.68 a Madrid l’any 1970, de Juan Ambrosio, amb 16.92 a Salamanca l’any 1985, de Santiago Moreno, actual plusmarquista espanyol amb 16.93, en Ávila, l’any 1989 i l’ultima de l’asturià Andrés Capellán, amb 16.67 l’any 2008 a València, queda molt definit, que aquesta especialitat, ja esta sòlidament afermada al nostre país, però amb l’ assignatura pendent d’assolir els 17 metres, fita que pot ésser a l’abast del propi Andrés Capellán, com tanmateix, de Raul Chapado, amb 16.87, si justificant a l’aire lliure, les seves magnífiques actuacions a pista coberta, lo qual seria el millor aval, per ésser presents als propers “Jocs Olímpics de Londres de 2012”, amb unes actuacions dignes d’una olimpíada.

DOS GRANS CAMPIONS ESPANYOLS, DE DOS ÈPOQUES DIFERENTS

   
Santiago Moreno - 1989
 
Luis Felipe Areta ,1959 -1968

Grans referents dels Segles XIX – XX

  Millor marca del Segle XIX

      Edward Bloss

 EUA

 14.78

    Chicago

1893

 Millor marca del Segle XX

 Jonathan Edwards

GBR

 18.29

   Göteborg

1995

     Primer  Campió olímpic

  James B. Connolly

 EUA

 13.71

    Atenes

1886

     Primer Record olímpic

 James  B. Connolly

 EUA

 13.71

   Atenes

1986

    Primer  Campió mundial

   Zdzislaw Hoffman

 POL

 17.42

    Hèlsinki

1983

    Primer  Record  Mundial

   Daniel F. Ahearn

 EUA

 15.52

  Nova York

1911

Plusmarques Olímpiques, Mundials i Continentals

Record Olímpic

  Kenny Harrison

EUA

  18.09

   Atlanta

1994

Record Mundial

  Jonathan Edwards

GBR

  18.29

  Göteborg

1995

 Record d’Europa

  Jonathan Edwards

GBR

  18.92

  Göteborg

1995

 Record d’Àfrica

  Tarik Bouquetaib

MAR

  17.37

  Khémisset

1.970

          Record d Àsia

      Oleg Sakirkin

KAZ

  17.35

    Moscú

1994

  Record d’Oceania

      Kan Lorrway

AUS

  17.46

   Londres

1982

  Record d’América

    Kenny Harrison

EUA

  18.09

    Atlanta

1994

Campeons Olímpics dels Jocs de l' "Era Moderna"

Atenes

James Connolly

EUA

13.71

1886

París

Myer Prinstein

EUA

14.47

1900

Sant Louis

Myer Prinstein

EUA

14.35

1904

Londres

Timote J. Aherne

GBR

14.92

1908

Estocolm

Gustaf Lindblon

SWE

14.76

1912

Ambers

Vilho Tuulos

FIN

14.50

1920

París

     Anthony Winter

AUS

15.52

1924

Amsterdam

Mikio Oda

JAP

15.21

1928

Los Angeles

Chuchei  Nambú

JAP

15.72

1932

Berlín

NaotoTajima

JAP

16.00

1936

Londres

Arne Ahman

SWE

15.40

1948

Hèlsinki

A.Ferreia da Silva

BRA

16.22

1952

Melbourne

A,Ferreira da Silva

BRA

16.35

1956

Roma

      Jozef Schmidt

POL

16.81

1960

Tokio

Jozef Schmidt

POL

16.85

1964

Mèxic

Viktor Saneyev

URS

17.39

1968

Munic

     Viktor Saneyev

URS

17.35

1972

Montreal

Viktor Saneyev

URS

17.29

1976

Moscou

       Jaak Uudmäe

URS

17.36

1980

Los Angeles

         Al Joyner

EUA

17.26

1984

Seül

Khristo Markov

BUL

17.61

1988

Barcelona

Mike Conley

EUA

* 18.17

1992

Atlanta

Henny Harrison

EUA

18.09

1996

Sidney

Jonathan Edwards

GBR

17.71

2000

Atenes

Christian Olsson

SWE

17.79

2004

Pequín

Nelson Évora

POR

17.67

2008

               * Amb vent superior als 2 metres

Cronologia de tots els Campions Mundials a l'aire liure

Hèlsinki

Zdzislaw Hoffman

BUL

17.42

1983

Roma

Hristo Markov

EUA

17.92

1987

Tokio

Kenny Harrison

EUA

17.78

1991

Stuttgart

Mike Conley

EUA

17.86

1993

Göteborg

Jonathan Edwards

CUB

18.29

1995

Atenes

Yoelbi Quesada

GER

17.85

1997

Sevilla

Charles M. Friedek

GBR

17.59

1999

Edmonton

Jonathan Edwards

SWE

17.92

2001

París

Christián Olsson

EUA

17.72

2003

Hèlsinki

Walter Davis

    EUA

17.57

2005

Osaka

Nelson Évora

POR

17.74

2007

Berlín

Phillips Idowu

GBR

17.73

2009

Les 30 millors marques mundials de tots els temps

Jonathan Edwards

GBR

18.29

Göteborg

07-08-1995

Kenny Harrison

EUA

18.09

Atlanta

27-07-1996

Willie Banks

EUA

17.97

Indianápolis

16-06-1985

Khristo Markov

BUL

17.92

Roma

31-08-1987

James Beckford

JAM

17.92

Odessa

20-05-1995

Vladimir Inozemtsev

URS

17.90

Bratislava

20-06-1990

Jadel Gregorio

BRA

17.90

Belem

20-05-2007

Joäo C. Oliveira

BRA

17.89

Méjico

15-10-1975

Mike Conley

EUA

17.87

San José

27-06-1987

Charles Simpkins

EUA

17.86

Kobe

02-09-1985

Yoelvi Quesada

CUB

17.85

Atenas

08-08-1997

Marian Oprea

ROM

17.81

Lausanne

05-07-2005

Christian Olsson

SWE

17.79

Atenas

22-08-2004

Nicolay Musiyenko

URS

17.78

Leningrado

07-06-1986

Lázaro Bentacourt

CUB

17.78

La Habana

15-06-1986

Melvin Lister

EUA

17.78

Sacramento

17-07-2004

Aleksandr Kovalenko

URS

17.77

Bryansk

18-07-1987

Oleg Protsenko

URS

17.75

Moscú

10-06-1990

Leonid Voloshin

URS

17.75

Tokio

26-08-1991

Nelson Évora

POR

17.74

Osaka

27-08-2007

Walter Davis

EUA

17.71

Indianápolis

25-06-2006

Aliecer Urrutia

CUB

17.70

Sevilla

06-06-1996

Igor Lapshin

URS

17.69

Minsk

31-07-1986

Phillips Idowu

GBR

17.68

Manchester

28-07-2002

Danil Burkenya

URS

17.68

Tula

31-07-2004

Ralf Jaros

GER

17.66

Frankfurt

30-06-1991

Aleksandr Yakovlev

URA

17.65

Moscú

06-06-1987

Denis Kapustin

RUS

17.65

Oslo

09-07-1998

Nathan Douglas

GBR

17.64

Manchester

10-07-2002

Kenta Bell

EUA

17.63

Walnut

21-04-2002

 Yoandris Betanzos

CUB

17.63

La Habana

04-02-2006

Els millors atletes espanyols per dècades

1910 - 1919

Camilo Calleja

11.84

22-09-1918

Madrid

1920 - 1929

Manuel Robles

13.58

16-06-1929

Madrid

1930 - 1939

José Catalina

14.07

07-07-1937

Valencia

1940 - 1949

Oscar Simón

14.21

26-07-1947

Barcelona

1950 - 1959

Luis Felipe Areta

14.54

25-10-1959

Madrid

1960 - 1969

Luis Felipe Areta

16.47

10-03-1968

Madrid

1970 - 1979

Ramón Cid

16.68

10-05-1970

Madrid

1980 - 1989

Juan A. Ambrosio

16.92

30-06-1985

Salamanca

1990 - 1999

Santiago Moreno

16.93

04-07-1991

Ávila

2000 - 2009

Andrés Capellán

16.67

07-03-2008

València

Llistat tancat el 2 de maig de 2009

 


Fonts d'informació

Recerca per internet
Documentació pròpia