EL QUE NO HAVIA D'HAVER ESTAT
Fa uns tres mesos, vaig complir 90 anys d'edat en les raneres de la revolució republicana a Espanya, dotat amb una memòria prodigiosa, allà pels anys de 1929 i 30 El meu naixement va tenir efecte el dia 1 de febrer 1930 A l'complir en 1933 els 3 anys d'edat, aquells records tan nítids, em permeten recordar avui com si fos ahir, tots els avatars en què ens vam veure assumits, en una època molt complicada, per tot el que estava succeint políticament a Barcelona, la meva ciutat de naixement, distant només 50 m de l'Església de la Sagrada Família, en la qual vaig rebre les aigües baptismals i on va transcórrer una part molt important de la meva vida.
 |
| A veure qui són "les més fortes” |
Els meus pares que eren els conserges d'un edifici modernista del carrer Sardenya, 345 em van donar la vida al mateix, situat també a 100 metres del Temple de la Sagrada Familia però per avatars de seguretat de la ciutat, molt aviat, ens vam traslladar a un nou domicili al mateix carrer de Sardenya, 355 on ens vam instal·lar fins als primers compassos de la Guerra Civil Espanyola, i on vaig viure un dels episodis més cruents de la revolució nacional.
Era una època de precarietats, venjances entre ciutadans, revolucions, profanació de cementiris d'Esglésies, amb fèretres exposats a el públic amb les seves mòmies dins, assalts a establiments, persecucions a punta de pistola, la crema d'Esglésies amb les seves relíquies saquejades i tirades a la foguera, situada a la com vaig poder observar personalment, des del balcó del meu domicili, situat al Carrer de la Palla a pocs metres de l'escenari, que un, no hagués volgut observar mai.
 |
| El desgavell dels “asaltos” |
Un altre dels successos, que un mai hagués volgut veure, va succeir en el trist escenari de el Camp de la Bota, allà al Barri de l'Somorrostro, ancorat en la mateixa sorra de la platja de la Barceloneta, on per a nosaltres, nens rebels on els hagi, no érem aliens a les matances que es succeïen gairebé diàriament sent ajusticiats centenars de persones, en judicis molt severs dictats pels Jurats Populars que s'organitzaven per qualsevol cantonada de la ciutat. El desgavell dels "assalts" van ser un dels passos pels quals van ser assassinat centenars de persones, sense previ avís.
La vigilància policial pels carrers era brutal amb un abús d'autoritat bestial, que norespectaven res del que havia sigut. Allí no valien les discussions, al més la gran bufetada a la comissaria, que segons els queies bé o malament, et arreaban la gran pallissa al calabós provisional, ja caseta esperant la segona vegada, que això ja era un altre cantar
 |
|
Afusellament al Camp de la Bota de “ La Barceloneta” |
Eren els temps de l'explosió humana, de l'estraperlo i de l'abús d'autoritat dels guàrdies de torn, que venien la seva problemàtica i nul·la protecció a un determinat tipus de dones, a canvi de compartir amb elles les alcoves dels seus domicilis. Ja llavors tot era corrupció sense més.
L'espectacle sens dubte, estava quan el tren arribava a l'Estació de França, quan veies els passagerts llençar per les finestres els paquets de viandes, aprofitant quan el tren premeditadament, disminuïa la seva marxa,fins a parar del tot, i donartemps a recollir la mercaderia. Cal dir que si el tren entra en agulles, estaves perdut perquè llavors tot el que un portava a sobre, era requisat pels guàrdies i adéu tota la feina feta.
Esta molt clar que tot el requisat, com el que no, era fomentar l'estraperlo, el qual donava motiu per fomentar les especulacions, i "el viu com puguis" encara que sigui a costa del teu veí.
UNA PART D'AQUELL ESPORT
En aquest llarg trajecte han anat succeint tants esdeveniments, que enumerar-cronològicament, seria una tasca molt difícil atès que hi va haver de tot. En aquest món esportiu que ens va tocar viure en aquella època, vaig conèixer personatges nefastos que mai hagués volgut conèixer, sempre rondant per passadissos i despatxos a la recerca d'una personalitat i sou, que afortunadament mai van arribar assolir.La fotografía del Rac esta feta en maig de 2020
Si parlem de clubs especialment de futbol, ens trobem amb el més negre que un es pot trobar. Entitats que van haver de ser exemple per a la formació d'esportistes, com el “Barça” van ser per contra l'obstacle més, perquè florissin joves desitjosos de practicar esport sol, amb la il·lusió i orgull de portar en els seus equipaments els colors de l'entitat de aquest club..El futbol no els importava un rave.
Aquests modèlics clubs si volien tenir seccions pròpies els compraven als intermediaris i assumpte acabat. Però això si, que ningú els toqués perquè llavors eren considerats patrimoni sagrat dels mateixos i castigats severament. Lôgicament. quan entres en aquest laberint de coses, de vegades sense voler ensopeg
Jo amb persones de 80 anys no parlo, deixant-me indefens. Però el temps corre i amb ell, les respostes vénen soles, i així ha arribat la meva"mira elque son amb homes tremendament egòlatres, que sense escrúpols falten el respecte a persones molt superiors a ells. Recordo quan en una assemblea de l´RCD Espanyol un home sempre deambulant per passadissos a la recerca d'un lloc estable de treball hi alguna cosa més, un tal Enrique, Daniel, Juan, Iván Cendrer, o alguna cossa asemblada al teu segon cognom, al qual l'formular-li una pregunta em escup a la cara amb la següent frase.Jo amb homes de 80 anys no parlo, y "mira lo que son les coses"
La meva contestació li diu, que ja tinc 90 anys en molt bona forma física, puc córrer, saltar i realitzar tot tipu d'exercicis de preparació. Tu pots fer el mateix? Lamento molt el haver-te conegut, i sàpigues més que et considero, com una de les persones més nefastes que hagi trobat en el meu llarg camí esportiu, encara que hagi estat contra la meva voluntat.
Però la vida segueix igual per a tots, els uns amb la cara ben alta i per a altres molt baixa, per amagar les seves ridículs, que han anat sembrant en el seu pas per la vida.
^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^
Barcelona, Maig -2020