LES TRADICIONALS CURSES DE “POLLASTRES” A L’ARAGÓ

 

UNA HISTORIA ATLÈTICA POC CONEGUDA

 

Molt s’ha escrit d’aquestes tradicionals “corridas de pollos” també conegudes com a “pollaradas que es realitzaven al curs de les Festes Patronals de quasi tots els pobles d’Aragó, de la qual la seva història, es pot trobar a moltes biblioteques aragoneses, a on trobarem a la “La Gran Enciclopedia Aragonesa”  una extensa i molt acurada documentació, realitzada pels historiadors de l’esport rural d’aquestes comarques.

De la mateixa manera altres documentalistes de aquests esports a Aragó, com poden ser Celedonio García, José Antonio Adell i Mariano Gracia, ens obsequien amb una detallada exposició d’aquestes competicions, parlar-nos de la seva historia, de la seva antiguitat, i de les seves incidències, al voltant d’aquelles allunyades èpoques, que amb el pas del temps, varen tenir una positiva incidència per a l’aparició de grans atletes.

La creença general és que les curses a peu a Aragó, daten des de mitjans del segle XIX, amb l’aparició de mítics corredors com Mariano Bielsa y Latre, anomenat Chistavin de Berbegal, tot un ídol en aquells anys, que no rebutjava rés, quan d’ un enfrontament es tractava, acceptant sense pensar-ho dues vegades, un repte d’un italià,Achilles Bargossi, considerat com “el primer andarín del mundo”, per veure qui era capaç de donar més voltes a la plaça de braus de Saragossa, com va succeir el 22 d’octubre de 1882, donant-se el cas, de que el tal Bargossi, donava 500 pessetes, per aquell que pogués donar més voltes al cercle de la plaça.

La victòria sobre“ el hombre locomotora”, com també es coneixia a l’italià, va tenir una forta repercussió a tots els mitjans de comunicació d’Espanya, sent mes a mes rebut pel propi Rei. Aquest èxit va significar el inici per l’aparició, d’infinitat de andarines (corredors) que varen anar apareixent per tots els pobles d’Aragó començant amb ells,“ las corridas de pollos” que serà el tema a explicar en aquest document.

Des de llavors aquestes curses varen tenir un protagonisme molt puntual a totes les festes patronals de les comarques aragoneses i sempre el premi tradicional era, tres pollastres al primer, dos al segon i un al tercer, i algunes vegades, al quart classificat se l’obsequiava, amb una seva.

Els escenaris d’aquestes competicions, eren molt diferenciades entre elles i tant podien ser pels camins als voltants del poble, com a la plaça de braus, el camp de futbol i inclús a “las Eras de trillar los cereales” com es venia fent des de temps immemorials, sempre amenitzades per la banda de música, contractada pels Ajuntaments, per acompanyar la tradicional processió per anar a venerar a la seva Verge Patrona, com pel ball de la tarda, que quasi sempre es feia a la Plaça Major del poble.

Prèviament el pregoner enlairant unbieldoamb el sis pollastres vius penjats, anunciava la prova amb el clàssic pregó "De orden del "siñor Alcalde" y de la Comisión de Festejos, el que quiera correr la corrida de los pollos, que acuda después de la Misa Mayor, al lugar acostumbrado; al primero se le darán tres pollos, al segundo dos y al tercero uno. Que nadie sea usado de rempujarse el uno con el otro, con pena de cinco duros y tres días de cárcel "

 

 

Pedro Sierra,conegut com “el corredor de La Puebla”, gran referent de les “corridas de pollos”a Aragó, tres cops Campió d’ Espanya de Marató, actuant a la plaça de braus a Calanda. 

Pedro Sierra,conegut com el corredor de La Puebla”, gran referent de les corridas de pollos” a Aragó, 3 cops Campió dEspanya de Marató, actuant a la plaça de braus a Calanda.

 

I així continuaríem parlant d’infinitat de passatges d’aquestes tradicionals “corridas de pollos”que penjats de la forca que sostenia l’alguacil esperant als guanyadors, que una vegada traspassada l’arribada, els tocaven amb les mans i se'ls emportaven amb ells.

Aquestes confrontacions, aixecaven passions de tots tipus en aquells llunyans temps, del segle XIX i començaments del XX, amb moltes situacions a vegades molt dramàtiques, que sols es podien entendre per l'orgull ancestral del caràcter aragonès, d’aquelles èpoques, quan estava pel mig el prestigi personal.

Un exemple entre d’altres, és el drama que va succeir amb Pascual Andreu “El Floro” un noi de la Cerolleda, corredor invencible, fins que una tarda en que va sortir un rival que el va guanyar, i que un cop va traspassar l’arribada, el guanyador li va arrancar unes plomes dels pollastres de premi, i li va donar al “Floro”, humiliant-lo davant de tots.

La venjança va arribar un dia en que el campió destronat va aparèixer amb una escopeta a la finca a on llaurava el seu guanyador i després de caçar un ocell, apuntant-lo amb l'escopeta, li va fer menjar amb les plomes, abans de disparar. Després de l’ assassinat “El Floro” va fugir per les muntanyes.

Existeixen altres casos similars però no tan sagnants, però sí amb moltes crispacions, en una època, que era difícil d’entendre que sols pot haver-hi un guanyador, quan s’està competint amb altres joves dels pobles veïns.

 

BUSCANT EL COMENÇAMENT D’ AQUESTES TRADICIONALS COMPETICIONS

 

Alguns historiadors creuen que va ser als voltants dels anys 1880, conjuntament amb el llançament de la “barra aragonesa”  una altre de les perles de les tradicionals festes dels pobles d’Aragó, però encara no es sap amb exactitud si és cert, de la mateixa manera de l’origen de totes elles.

Des d'aquest punt i per la documentació trobada, sempre es parla de les zones del Baix Aragó, Ribera de l’Ebre Navarra, Alt Aragó i comarques pròximes a Catalunya Castelló, però mai ningú en parla de l’entorn dels molts i petits pobles que voregen els voltants de la famosa Llacuna d’aigua salada de Gallocanta, situada entre els límits que separen les províncies de Saragossa iTerol, a on aquests tipus de curses ja tenien una gran repercussió des de temps molt llunyans.

En aquest àrid racó, es troba el petit poble de Berrueco, d’uns escassos 150 habitants, situat al inici d’una petita muntanya, que per les investigacions que vaig fer personalment per aquets indrets, donat que per part materna tinc molts familiars, vaig poder recollir molta informació, que possiblement tinguin molt a veure amb la veracitat de l’origen d’aquestes proves.

Per la documentació adquirida quasi puc assegurar que als voltants dels anys 1850/60 ja va tenir lloc una “corrida de pollos”, a on al primer classificat una vegada tocats els pollastres amb les mans, podien tornar cap enrere, donar la volta per darrera del segon, tornar a tocar els pollastres, repetir el mateix amb el tercer, amb el que ell sol es podia emportar els sis pollastres posats en joc i cap pels altres.

Si això succeïa algun cop, aquest era el moment crucial de molts enfrontaments, entre els simpatitzants d'un altre i altre corredor, per allò de la humiliació personal que podrien patir.

 

Preparats per a la sortida a una “pollarada”, a la“era de trillar cereales”amb l’alguacildonant la sortida: a la una, a les dues i a les tres.... a córrer.....!! 

Preparats per a la sortida a una “pollarada”, a la “Era de trillar cereales” amb l’alguacil donant la sortida: a la una, a les dues i a les tres.... a córrer.....!!

 

UNA ETAPA POC CONEGUDA DE LA MEVA VIDA ATLÈTICA


Aquestes etapes viscudes dins d’aquests indrets de la llacuna de Gallocanta, em van permetre conèixer durant anys les seves festes patronals, a on les “corridas de pollos”foren el plat fort d’aquestes festivitats, que sempre van atraure una massiva presència de gent vinguda dels pobles més pròxims, àvids per animar als seus ídols, donat que cadascun d’ells tenien el seu propi, per veure els seus reptes amb els dels pobles veïns.

Va ser en aquest idíl·lic lloc a on per primera vegada quan tenia 12 anys d’edat, vaig veure una corrida de pollos a la qual en anys posteriors, mai vaig deixar de participar fins el nostre retorn a Barcelona uns anys més tard, i a on aprofitaria la meva afició de córrer a peu, per participar a moltes curses organitzades a la quasi totalitat dels barris de Barcelona, amb motiu de les seves festes majors.

També hauria de dir, que mai vaig poder guanyar un sol pollastre, malgrat que ja en els anys 1950/54, tenia llicència federativa amb algun rècord absolut de Catalunya i amb vàries seleccions amb l’equip nacional, no havia manera de guanyar a cap d’aquells corredors.

Pot ser per l’altitud d’aquells paratges, sempre per sobre dels 1000 metres o bé per la gran fortalesa que tenien aquells atletes rurals, dels quals puc assegurar que la seva força natural per córrer, estava molt a prop dels millors corredors espanyols. Però aquests nois mai sortien del seu pasturatge o del seu camp de conreu.

 

Els guanyadors d’una cursa de pollastres aBujaraloz, mostrant orgullosos els seus apreciats guardons, molt vius i cuejant. Darrera al terra les bosses d’uns famosos magatzems, ja deixa veure que torna a ser realitat la recuperació de les tradicionals “pollaradas”, ja quasi perdudes després molts anys d’història.

Els guanyadors d’una cursa de pollastres a Bujaraloz, mostrant orgullosos els seus apreciats guardons, molt vius i cuejant. Darrera al terra les bosses d’uns famosos magatzems, ja deixa veure que torna a ser realitat la recuperació de les tradicionals “pollaradas”, ja quasi perdudes després molts anys d’història.

 

EL MEU PRIMER REPTE A UNES “POLLARADAS”


Pocs anys més tard una vegada ja forjat, com atleta d’alt nivell, amb rècords absoluts d’Espanya i títols nacionals, assolits a l’any 1955, sota la direcció de l’entrenador finés Olli Virho, vaig aprofitar una aturada a les meves gires atlètiques, per acceptar un desafiament d’un corredor de la població de Bello, anomenat “El Felipillo”, que sempre solia córrer amb un cachirulo vermell cop.damunt del cap, el qual anteriorment, ja em va guanyar molt clarament més d’un

Aquest mozo al qual es va considerar durant molts anys, com un corredor invencible, va ser influenciat pels seus propis seguidors per desafiar al catalán que mai va poder amb ell i que en aquells moments ja era el campió d’Espanya de mig fons. Donat que un també porta a les seves venes sang aragonesa, no vaig dubtar en acceptar aquell repte que va aixecar una enorme expectació.

Va ser una confrontació impensable d'organitzar de no estar pel mig, les meves arrels aragoneses que cada any em portaven a visitar aquell incomparable racó d'Aragó, tan ple d'entranyables records i vivències de la meva infantesa, com també és cert que tenia una assignatura pendent d'aprovar amb aquell mozo al que mai vaig poder vèncer.

El resultat va ser el lògic, donat que vaig arribar unes setmanes abans per tal d'entrenar a l'altitud que té aquell entorn, i que tant influeix a les proves de fons.

La fotografia amb la samarreta delC. N. Barcelona, que em va regalar l'inoblidable senyor Nemesio Ponsatii els tres pollastres vius, subjectats amb la ma, són el testimoni gràfic d'aquella "efemèrides atlètica" que va tenir com escenari, aquell vell i entranyable racó de la nostra geografia espanyola, el mes de setembre de 1956.

 

Amb els tres pollastres a la ma, ben agafats i vius a Bello (Terol) l’any 1956

Cal ressenyar que tot va acabar feliçment, lo qual no hagués estat així, d'haver escoltat a la gent que m'incitaven a donar la volta per darrera del meu contrincant i treure-li els pollastres que li corresponien com a segon classificat, com succeïa antigament.


És a partir d'aquest moment quan finalitza la meva participació en aquests tradicionals esdeveniments, per a dedicar-me de ple a la meva preparació d'hivern a Friburg, que em portaria posteriorment a recórrer tota Europa, amb la finalitat d'obrir una porta a l'atletisme espanyol, la qual cosa em va omplir d'orgull haver aconseguit. Però sempre hi havia una "parada y fonda" en aquestes terres aragoneses que tant vull i tan recordo.

 

EL PUNT D’ENCONTRE D’AQUESTES COMPETICIONS

 

     Amb els tres pollastre molt vius y cuejant    Esa partir de finals de la dècada dels anys 1960, quan començo a conèixer el que en aquells moments es considerava com l’eix central des de on s’organitzaven totes les grans “pollaradas” amb la participació dels mes acreditats corredors espanyols


Pels resultats de la recerca realitzada, veig que tothom en parla dels pobles de les comarques dels Monegros, de les conques del Cinca,JilocaLa Litera entre d’altres, que foren els escenaris a on realment es vivien amb tota la seva intensitat, aquests tipus de desafiaments i a on es creu que va ser la “catedral” de las corridas de pollos a on regnava com amo i senyor, el millor corredor aragonès de tota la història: Pedro Sierra, tres cops campió d’Espanya de marató, amb record d’Espanya que va ostentar durant 15 anys, assolint a més a més, la samarreta de l’equip nacional espanyol a les competicions internacionals de camp a través.

Pedro Sierra, de la mateixa manera que altres coneguts corredors aragonesos, va sortir precisament d’aquestes curses a les quals moltes persones “assabentades de l’atletisme”, es prenien a broma sense voler entendre que aquestes competicions en aquells anys, eren la millor promoció que es podia realitzar per enfortir l’atletisme de fons tant d’Aragó com d’Espanya.

Aquestes curses no sempre tenien els tradicionals premis dels tres pollastres pel primer, dos pel segon i un pel tercer, sinó que també podien ser ovelles, vedells, anyells, inclús eugues com va succeir a Calanda, a on una vegada, el guanyador era recompensat amb una “yegua preñada por un semental del estado.”


A Alcolea del Cinca, a “la era del Monte”, una dona també guanya una “pollarada”. En mig dels guanyadors, el jutge de la prova i responsable de donar la sortida.

A Alcolea del Cinca, a “la Era del Monte”, una dona també guanya una “pollarada”. En mig dels guanyadors, el jutge de la prova i responsable de donar la sortida.

 

LA INCIDÈNCIA D’AQUESTES PROVES COM A PROMOCIÓ

 

Un exemple de la positiva promoció que aportaven aquestes pollaradas per enlairar les curses de fons i de cros de l’atletisme espanyol, la podem trobar amb l’entranyable atleta aragonès Francisco Guardia, un pastor del poble de Creta a Valljunquera, que tenia com un hàbit, anar corrent des de la seva llar fins a la “paridera” ,a on es solia deixar el ramat d’ovelles pel seu descans nocturn, o bé per protegir-los de les inclemències del temps. Aquests recorreguts d'uns quants kilòmetres, els feia cada dia, tant d’anada com de tornada durant tot la setmana.

Coneixedor un antic company de la caserna a on feia el seu servei militar, d’ aquestes corredories i molt amant de les corridas de pollos”, el va convidar a participar a una prova al poble de Calaceite, al Baix Aragó, per si es donava la casualitat de guanyar un pollastre, la festa ja estava feta, per gaudir-la conjuntament amb altres companys de la milícia.

En Francisco Guardia, no sols va guanyar els tres pollastres del primer al matí, sinó que també va guanyar uns altres tres, a les festes de Valldetorno, que es disputava el mateix dia per la tarda.

Tan satisfet va quedar de conèixer les seves pròpies forces naturals per córrer, que va repetir al cap de pocs dies, guanyant sis proves seguides als pobles dels voltants, a la vegada que es convertia en atleta federat sent considerat, a més a més, com un dels millors fondistes espanyols assolint els entorxats d’internacional, com un dels puntals de l’equip nacional a les seves participacions al“Cros de las Naciones”, considerat com l’actual campionat del món de l'especialitat..

I així darrera d’ell, varen anar apareixen altres mozos que varen seguir enfortint les curses de fons d’Aragó, encara que també es te que dir, que molts d’altres es van perdre per la manca d' “ojeadores”que és el que hauria d'haver fet la federació aragonesa en aquells moments.


Francisco Guàrdia, Luis García, Josep Molins i Francisco Aritmendi,els clàssics“polleros de l’època” a la plaça de braus a Calanda, el 1958.

Francisco Guàrdia, Luis García, Josep Molins i Francisco Aritmendi,els clàssicspolleros de l’època”a la plaça de braus a Calanda, el 1958.


QUAN CONEC A L’ELIT D’AQUEST TIPUS D’ATLETISME RURAL


Personalment per no ser menys, també vaig voler conèixer de prop aquestes competicions, participant en diferents “corridas de pollos” que rés tenen a veure amb les que ja coneixia dels petits pobles vorejant l’entorn de la esmentada llacuna de Gallocanta a la província deTerol.

Seria als voltants dels anys 1960-65 quan portat de les mans dels meus amics Pep Molins i Luis García “Paganini”, vaig efectuar el meu debut al desert dels Monegros,en ple mes de setembre.

Va ser al camp de futbol de Bujaraloza les quatre de la tarda i en plena canícula, al voltant dels 40º, a on estava anunciada dins de la seva Festa Major, una prova de 10.000 metres, sobre un terra més dur que el quitrà de la carretera general que passava pel costat.

Va ser una experiència difícil d’oblidar, donat que desprès d’estar donant voltes i més voltes sense cap aturada, poc a poc m’adonava que m’anava fonent, fins arribar a mitja cursa, quan vaig dir prou, i vaig tindre que plegar totalment fet caldo.

 

No escarmentat amb aquell infern, vaig repetir uns dies més tard, als pobles de Zuera, Sariñena, Almudèvar, a on coneixent el que em venia per davant i contra pronòstic, vaig guanyar en aquestes dos últimes poblacions, a la vegada que jurava no tornar mai més, per a repetir aquest excitant experiència atlètica.

 

LES CURSES DE “POLLASTRES” A LA SEVA ÈPOCA MÈS DIFÍCIL


Amb el pas dels anys, aquests tradicionals premis dels pollastres, varen anar desapareixent, transformant-se amb incentius en metàl·lic, que van ser realment el motiu principal pel qual varen anar apareixent els millors corredors espanyols de l’època, entre els quals hi havia una majoria de catalans.

Els noms de GregorioRojo, Constantino Miranda, Antonio Amorós, Buenaventura Baldomá, José Molins, Luis García “Paganini”, Benito Losada, Ricardo Yebra, José Coll, Ramón Serra de Ascó, José Faro, entre d’altres, ben aviat es varen afegir als millors corredors aragonesos, capitanejats pel inoblidable PedroSierra, que conjuntament amb altres atletes como Paco Binaburo, Alberto Murillo, Tomás García, Amador Hernández, Mariano Martín,Tomás Oztáriz, un altre ex campió d’ Espanya de marató, eren els que habitualment dominaven aquestes competicions, als quals també molt aviat es varen afegir altres destacats atletes, como Mariano Haro, campió d’Espanya de cros, Francisco Aritmendi, l’únic espanyol campió del mon de cros, i Luis Miguel Landa, l’actual responsable nacional de fons.

 

LA SORTIDA AL'“ERA DE TRILLAR” A UN PETIT POBLE

Típica foto per la sortida a una “pollarada” al poble deLa AlmondaalsMonegros,amb el públic molt expectant darrera per veure entre d’altres aFrancescGuàrdia, l'ídol del poble amb samarreta ratllada, aLuisGarcía ”Paganini” al Pep Molinsi Antonio Amorós, tots ells amb diferents estils per sortir, molt propis d’aquestes curses.

Típica foto per la sortida a una “pollarada” al poble de La Almonda als Monegros,amb el públic molt expectant darrera per veure entre d’altres a FrancescGuàrdia, l'ídol del poble amb samarreta ratllada, a Luis García ”Paganini” al Pep Molins i Antonio Amorós, tots ells amb diferents estils per sortir, molt propis d’aquestes curses.

 

Per no faltar ningú també la nostra campeoníssima Carmen Valero, nascuda a l’ Aragó, dues vegades Campiona del Món absoluta de Cross, va voler participar en aquestes curses conjuntament amb els homes, participant en dues competicions.

Pels resultats obtinguts posteriorment assolint el doble campionat mundial, és la prova més evident de que aquestes “pollarades” no li restaven gens la seva força per assolir grans resultats, com el ser la primera dona olímpica de l’atletisme Espanyol.

 

UNA FOTO PER A RECORDAR UNA ÈPOCA MOLT LLUNYANA


Els preliminars d’ una“carrera de pollos”a la Plaza Mayor del poble d’Albelda, l’ any 1901, plena de gom a gom de públic.

Els preliminars d’ una “corrida de pollos” a la Plaza Mayor del poble d’Albelda, l’ any 1901, plena de gom a gom de públic.

 

EL FINAL DE LES TRADICIONALS “CARRERAS DE POLLOS"


Com a totes les coses tradicionals, també l’esport rural, es va anar apagant poc a poc, per culpa dels premis en metàl·lic, molt més “llaminers” que els premis en espècies, i més en aquells temps.

Com es diu a Catalunya“ la pela és la pela” i encara que fos desafiant una possible desqualificació per part de la Federació Espanyola, donat que llavors era totalment prohibit rebre cap estímul en metàl·lic per competir, també és cert que els ulls de les pròpies federacions, de vegades miraven cap un altre costat donada la necessitat que tenien per la presencia d' aquests atletes, pel seus compromisos internacionals.

Avui desprès d’unes dècades de certa precarietat, encara que mai varen desaparèixer del tot, aquelles històriques “corridas de pollos”tornen a recuperar el seu vell esplendor, donat que moltes “comisiones de festejos” de molts petits pobles aragonesos, ja les estan incloent en les seves festes patronals, com a un dels esdeveniments més tradicionals de sempre.

Per sort, el nou atletisme professional que avui envaeix el nostre esport, pot ser un motiu positiu per aquesta recuperació, donat que els premis en metàl·lic que fins ara es donaven per les “pollarades”, són per aquests atletes d’alt nivell, simple “calderilla” amb comparació amb els que reben actualment, de les seves pròpies federacions.

És a dir, el camí per a la recuperació d'aquestes“corridas de pollos”, queda molt obert per a “todos aquellos mozos que quieran participar, donat que difícilment es trobarien amb els atletes d’elit, pel motiu abans expressat.

Retornar al passat d’aquestes curses, avui pot ser un pas cap endavant per enlairar el col·lectiu dels corredors de fons, com sempre havia passat a tots els pobles d’Aragó, i que tanta expectació aixecaven per tot arreu.

Crec que és una bona oportunitat per tal de que la Federació Aragonesa, deixant a banda l’aspecte lúdic que comporten aquestes curses, sàpiguen aprofitar el que tenen de positiu, com a promoció de la cursa a peu.

Que es puguin recuperar aquestes corridas de pollos” com ja sembla ser se està fent per part de moltesComisiones de Festejos”, és una bona notícia.

 

UNA FOTO AMB MOLTA HISTÒRIA “POLLERA”

Quasi rés... al costat de l’amfitrió Francisco Guàrdia, amb “chaquetilla blanca” com a bonmaitre, podem veure al Pep Molins, Jaume Guixà, Josep Quesada, Josep Pro, Miquel Navarro, Gregorio Rojo, Bonaventura Baldomá, Antonio Amorós, Josep Faro i ajupit l’ autor d’ aquest document, preparats per atacar aquest preciós corder vingut de Valljunquera, cuinat amb molta cura, per la dona d’enGuardia,a la vegada que es recordaven, “viejas batallitas del pasado” pels pobles d’ Aragó.

Quasi rés... al costat de l’amfitrió Francisco Guàrdia, amb “chaquetilla blanca” com a bon metre,podem veure al Pep Molins, Jaume Guixà, Josep Quesada, Josep Pro, Miquel Navarro, Gregorio Rojo, Bonaventura Baldomá, Antonio Amorós, Josep Faro i ajupit l’ autor d’ aquest document, preparats per atacar aquest preciós corder vingut de Valljunquera, cuinat amb molta cura, per la dona d’en Guardia,a la vegada que es recordaven, “viejas batallitas del pasado” pels pobles d’ Aragó.

 

Fons d’informació:
La Gran Enciclopedia Aragonesa 
Dels historiadors, Celedonio García, José Antonio Adell i Mariano Gracia
Recerca per Internet
Arxius de l’AEEA
Arxius personals

Febrer de 2008