L’ ATLETISME ESPANYOL  DESPRÉS  DE LA GUERRA  CIVIL ESPANYOLA: 1936 - 1939

 

LA  DIFÍCIL  DÈCADA  DELS  ANYS  1.940

No hi ha dubte que la dècada dels anys 40 varen ser els pitjors de tota la història del nostre esport. Tot l’esforç dels nostres avantpassats, que tant varen treballar per situar el nostre atletisme en un lloc preferent dins de l`àmbit internacional, es va anar cap  avall bruscament  per una trista i lamentable campanya bèl·lica que mai no hauria d’haver succeït.

 

Varen ser uns anys de molts patiments i moltes penúries, sent  llavors jo encara un infant, recordo amb molta nitidesa que el més preocupant era la subsistència diària per tal de poder continuar caminant cap endavant. Parlar d’esports aquells anys era com predicar al desert, donat que tota l’atenció de la ciutadania estava orientada cap a una altra direcció molt diferent de la desitjada pels pocs aficionats que encara tenia el nostre esport. Tota  la seva atenció i preocupació eren, òbviament, molt allunyades de l’esport degut als fets que encara hi havia per resoldre  al nostre país.

 

S’ha de dir que no sols varen desaparèixer totes les federacions, sinó també,  totes les seves estructures, tots els seus expedients, les seves documentacions, els seus arxius i, també, molts dels seus dirigents. Per una altra part, molts atletes varen quedar amb seqüeles físiques de per vida, altres es varen haver d’exiliar i, una majoria, va envellir prematurament, sense oblidar als que varen  perdre la vida en plena guerra civil.

 

No obstant totes aquestes misèries, encara quedava gent del nostre esport, sobretot antics atletes, ara reconvertits en directius i federatius que, treballant amb tot tipus de precarietat i plens d’il·lusió, anaven recuperant el temps perdut mitjançant l’organització de petits festivals, amb l’objectiu de poder reconduir els Campionats d’Espanya, aturats des de l’any 1936 i que sempre van ser el punt de trobada de tot l’entorn atlètic espanyol.

 

No tardarien massa temps, tant sols un any després del nostre conflicte bèl·lic, quan van contactar amb la C.N.S precursora del “FF. del  JJ”. Es va organitzar al “Estadio Metropolitano” de Madrid, el dia , un festival atlètic amb unes acceptables marques que, donades les precarietats que havia en aquells moments, varen aconseguir atreure  una gran quantitat d’espectadors, que van ser testimonis de veure, entre d’altres resultats, la gesta de L'Ernest Pons, del C.A. Laietana de Mataró,  assolint el rècord d’Espanya, en passar el llistó situat a l’alçada de 1.86m. amb el seu peculiar estil “lewden” que va provocar sensació en tot l’àmbit atlètic del país. S’ha de  dir que aquesta plusmarca nacional va ser la primera després de la post-guerra. 

Ernesto Pons, passant el llistó situat a l’alçada de 1.86m amb el seu peculiar estìl “lewden” assolint el rècord d’Espanya a Madrid, el dia 04/05/1944.

Ernesto Pons, passant el llistó situat a l’alçada de 1.86m amb el seu peculiar estìl “lewden” assolint el Rècord d’Espanya a Madrid, el dia 04/05/1944.

La reanudació dels Campionats Absoluts d’Espanya tampoc va haver d’esperar massa temps. Tot va ser ràpid malgrat el difícil moment en que estava  el nostre país. El seu marc ideal en aquell temps va ser l’estadi de Montjuic, de Barcelona, que va sortir  bastant ben parat dels bombardejos que va patir aquella zona; els dies  27 i 28 de Juliol de 1940.  Van haver-hi unes marques molt discretes, donat que molts dels antics atletes  estaven sense forma física i d’altres varen patir el llarg parèntesi produït, però el més important era que aquests campionats ja eran una realitat.

 

Els resultats en aquells moments potser eren el que  menys preocupava, encara que dins d’aquestes discretes marques, es poden mencionar els salts de l’Ernest Pons, amb 1.84m en altura i 13.43m en triple salt; mentre que l’entranyable atleta basc Félix Eurausquín, aconseguia un altre doble pòdium en llançar el pes a una distància de 11.95m i el disc a 40.20m.  Així mateix, Carlos Ceballos, als 100 metres llisos, assolia un cron de 11,4 i l’Enric Piferrer, un dels millors mig-fondistes de l’època, guanyava els 800 metres amb un temps de 1,59,6. Tot l’altre,  molt pobre, amb marques inferiors a la majoria de  les assolides abans de l’any 1936 per altres atletes espanyols. Però el gran èxit d’aquests campionats va ser la presència i participació de molts atletes vinguts des de diferents regions d’Espanya.

 

No va tardar massa temps en adonar-se  el Gobierno Español   que l’esport  podia assumir una funció molt positiva i eficaç per a recuperar l’atenció i la il·lusió d’una població molt de ebuda per tot el que havia passat feia tant sols uns pocs anys. Es varen començar a proporcionar recursos econòmics a moltes federacions, les quals poc a poc anaven recuperant la il.lusió perduda, amb l’aparició de joves promocions d’atletes, convençuts de que aquesta decisió governamental, podia ser la millor teràpia per oblidar  fets que mai ningú voldria tornar a viure.

Molt aviat, també es va crear la Delegación Nacional de Deportes, a la vegada que es nomenava un nou President de la Federació Espanyola en la persona del Tinent Coronel d’Infanteria, don Joaquin Agulla i, com a secretari, a un antic campió dels 110 metres tanques, Manuel Segurado, habilitant un ampli despatx a un edifici del carrer del Barquillo, núm. 19, a Madrid, conegut com la Casa del Deporte” malgrat que tots els temes federatius sempre es desenvolupaven a la botiga de roba que tenia el senyor Segurado al carrer de la Montera de la capital d’Espanya.

 

Antonio Gómez Urtiaga, un dels millors atletes de l’època, vàries vegades Campió d’Espanya, de cros, els anys 1943-44-45.Tot un referent pels fondistes espanyols.

Antonio Gómez Urtiaga, un dels millors atletes de l’època, vàries vegades Campió d’Espanya, de cros, els anys 1943-44-45.Tot un referent pels fondistes espanyols.

Però com ja queda reflectit, tot era tornar a començar de nou, i d’una forma contínua anaven apareixent per tot el territori espanyol noves instal·lacions atlètiques, sent l’atletisme en aquell temps, quasi una assignatura obligatòria a les escoles i universitats. El gran actiu que va proporcionar aquesta política esportiva, es pot resumir en l’organització dels “Jocs Universitaris del S.E.U.”, que congregaven  vora del 80% dels millors atletes espanyols, a la vegada que arrossegaven  una gran quantitat d’aficionats per a presenciar-los. Es pot dir, sense tenir cap tipus de dubte, que va haver anys que aquets campionats eren molt més atractius i superiors, tant per la quantitat com per la qualitat de les marques, que els  propis Campionats Absoluts d’Espanya.

 

Però l’explicació d’ aquesta diferenciació, també tenia la seva lògica. Les subvencions de l’Estat per tal d’ enfortir l’esport estudiantil, eren molt més superiors que les destinades per a les federacions les quals, per una altra banda, també tenien les seves compensacions amb la construcció de noves instal·lacions atlètiques.

 

Es va fer una remodelació integral de les pistes de la Ciutat Universitària a Madrid, que foren en el seu moment, el marc per a competicions molt importants. A la vegada, començaven  obres de construcció, sempre sota la supervisió del “FF. de JJ”, en moltes províncies espanyoles com ara Vigo, Burgos, Valladolid, Lugo, Mieres, Sant Sebastià, Torrelavega, Palència, Lleó, Avilès, entre moltes altres, i que foren fonamentals per a l’aparició de nous nuclis atlètics dels que ràpidament varen sorgir grans atletes que varen enriquir tots els rànkings espanyols, sobresortint el nom d’un  gallec, Moncho Rodríguez, guanyador alFestival de la Juventud Europea a Milà a la prova dels 400 metres llisos, l’any 1942, sent aquesta la primera sortida a l’ estranger  de l’atletisme espanyol després de molts anys d’absència.

 

 Aquest mateix atleta va aconseguir a Barcelona, anys més tard, concretament el dia 27 de Juliol de 1946, el rècord absolut d’Espanya als 400 metres llisos, amb la increïble marca en aquella època de 49,0 justos, registre que es va mantenir intocable durant un període de 13 anys, fins que l’atleta Jesús Rancaño, va superar-lo a Madrid el dia 12 de Juliol de 1959, amb un cron de 48,9, esborrant de la taula de plusmarques nacionals, el nom d’un dels més grans atletes  que, degut a la inevitable aturada que va patir el nostre esport, no va tenir temps de demostrar tota la seva fortalesa  i qualitat natural  per a la pràctica atlètica.

 

Els millors fondistes espanyols del anys  1940 –50 a l’estadi de Montjuic, a la prova dels 5000 metres del Campionat de Catalunya; Constantino Miranda, Josep Coll, Gregorio Rojo, Benito Losada i Ricardo Yebra, per ordre d’aparició a la foto.

Els millors fondistes espanyols del anys  1940 –50 a l’Estadide Montjuic, a la prova dels 5000 metres del Campionat de Catalunya; Constantino Miranda, Josep Coll, Gregorio Rojo, Benito Losada i Ricardo Yebra, per ordre d’aparició a la foto.

A mitjans d’aquesta dècada les competicions són molt freqüents  i els encontres interregionals són constants, els Catalalunya-Castilla-Guipúscoa, els Barcelona-  Madrid, els Catalunya-Castilla-Vascònia, els Catalunya-Aragó-València, els duels entre Madrid–Lisboa, entre molts d’altres, com així mateix les confrontacions internacionals entre Espanya i Portugal, Espanya i França-Sud, o Espanya – França-B, eren tota una atracció i un estímul, tant per als atletes com per als aficionats, que cada cop anaven en major nombre a presenciar aquests tradicionals encontres.

La contractació pel “FF. de JJ.” a Madrid, de l’italià Giovanni Mova i del seu compatriota Alberto Paolone a Barcelona, per a la Federació Catalana, va ser un encert total. Amb ells també varen arribar uns nous conceptes de preparació i les primeres concentracions de tecnificació arrel de tot el país, arribant a la conclusió que el camí de l’ascens del nostre esport, ja començava a tenir una direcció molt definida.

 

No hi ha cap dubte que l’ambient atlètic anava creixent, com així mateix l’enlairament de l’atletisme  per tot el territori espanyol, que no sols es limitava a Catalunya, Madrid i Guipúscoa, com quasi sempre, sinó també per altres regions quasi oblidades i que ara tornaven a donar senyals de vida, gràcies a la integració i al treball d’antics atletes, ara ja com a tècnics, els quals varen contribuir molt positivament a la recuperació del nostre esport.

 

Sempre caminant cap amunt, després de molts anys, torna a haver-hi presència espanyola a uns “Jocs Olímpics,” a Londres, l’any  1948, quan un reduït grup d’atletes espanyols, deixa constància del ressorgiment de l’esport espanyol. Tanmateix hi ha participació espanyola als “Jocs Mundials Universitaris”, a més a més d’ un seguit d’encontres interregionals de països estrangers, començant a la vegada les primeres sortides dels nostres equips de cros, convidats, cosa gens normal en aquella època, per tal de poder participar en importants competicions de contrastat prestigi.

 

Els noms d’Ernesto Pons, Gregorio Rojo, Constantino Miranda, A. Enrique Vilaplana, Gómez Urtiaga, Josep Culí, Daniel Poyan, Manuel Macías, Enric Vilaplana, Pedro Apellániz, Moncho Rodríguez, José Luís Torres, Manuel Andreu, Félix Erauzquin, Oscar Simón, Juan B. Adarraga, Enrique Piferrer, Gerardo García, José A. Iguarán, José Luís Celaya, Suárez Molezúm, Joan Cano, i molts d’altres, sense oblidar l’aparició a finals d’aquesta dècada de l’atleta del R.C.D. Espanyol, María Victor, veritable precursora de la segona i definitiva etapa de l’atletisme femení a Espanya; són atletes que, l’esport espanyol en general i el nostre en particular, sempre els recordaran com a pioners d’un període molt complicat per a la pràctica esportiva.

 

María Victor, el referent de tot l’atletisme femení espanyol a la segona part del segle XX,  guanyant una de les edicions de la “Jean Bouin”, l’any 1948 a Barcelona

María Victor, el referent de tot l’atletisme femení espanyol a la segona part del segle XX,  guanyant una de les edicions de la “Jean Bouin”, l’any 1948 a Barcelona

LA  DÈCADA  MÀGICA DELS ANYS  1950 - 65

Al meu entendre,  aquests anys de 1950 – 65, varen tenir per al nostre esport una incidència molt positiva, pel definitiu ascens al cim de l’entorn internacional, del qual quasi res se’n sabia fora de les nostres fronteres, deixant de banda les competicions de cros, que sí varen aportar una certa credibilitat amb magnífiques classificacions per davant de moltes nacions de gran  tradició atlètica. Les actuacions del nostre equip nacional a  l’acreditat  “Cros de las Naciones”, conegut actualment com a “Campionat del Món de Cros”, foren ja, en aquells anys, el primer avís del que Espanya podia assolir en pocs anys per tots els millors  estadis d’Europa.

 

Campionat de Catalunya de cros a Terrasa, als finals de 1950, amb Tomàs Barris, Josep Molins, Luís García “Paganini,”  Antonio Amorós, per ordre d’aparició a la foto. L’expectació sempre era enorme per veure aquest tipus de competició.

Campionat de Catalunya de cros a Terrasa, als finals de 1950, amb Tomàs Barris, Josep Molins, Luís García “Paganini,”  Antonio Amorós, per ordre d’aparició a la foto. L’expectació sempre era enorme per veure aquest tipus de competició.

De la mateixa manera a com va succeir als anys 40, però amb molta més força i amb més mitjans al seu abast, tant tècnics com econòmics, varen aparèixer una gran quantitat d’atletes que, poc a poc, van anar guanyant en grans mítings internacionals com així mateix, van anar pujant posicions en els rànkings de marques internacionals, amb una credibilitat que feia molt poc ningú reconeixia.

La contractació de prestigiosos entrenadors nacionals, tant per part de la RFEA com de la pròpia Federació Catalana, varen tenir una incidència molt positiva, enlairant considerablement el nivell dels nostres atletes i entrenadors. La contractació del finlandès Olli Virho, del suec Gunnar Mellberg i els contactes amb altres grans tècnics europeus, entre ells l’alemany Woldemar Gerchler, foren unes decisions molt encertades per part de les institucions esportives de l’època.

 

Campionat d’Espanya a Montjuic, l’any 1955. Final dels 1500 metres, on es poden veure els millors especialistes, Manuel Macías, Daniel Poyán, Cesáreo Marín, Josep Mª. Jiménez i, a l’autor d’aquets comentaris, entre d’altres destacats atletes.

Campionat d’Espanya a Montjuic, l’any 1955. Final dels 1500 metres, on es poden veure els millors especialistes, Manuel Macías, Daniel Poyán, Cesáreo Marín, Josep Mª. Jiménez i, a l’autor d’aquets comentaris, entre d’altres destacats atletes.

Era evident que, cada cop més, el nostre esport anava pujant més esglaons, gràcies als molts campionats que repetidament es realitzaven per tot el territori espanyol, a partir del anys  1950. Per un costat, estaven els ”Els Jocs Universitaris” del S.E.U, els  Campionats Absoluts d’Espanya, els nacionals del FF. de JJ., els nacionals Militars a Toledo, els de “Educación y Descanso”, els de l’obra sindical de l’OAR, ja fos tant a pista com a camps a través, competicions  que sols podien aportar actius molt a tenir en compte, pel futur del nostre esport.

Luís Felipe Areta, un dels millors saltadors de llargada i triple salt de la nostre història, vàries vegades campió i rècordman d’Espanya. Anys 1950-60

Luís Felipe Areta, un dels millors saltadors de llargada i triple salt de la nostre història, vàries vegades campió i rècordman d’Espanya. Anys 1950-60

 

La presència d’Espanya als més rellevants esdeveniments mundials, com poden ser els “Jocs Olímpics”, els “Campionats d’Europa”, els “Jocs del Mediterrani”, els “Jocs Iberoamericans”, com així mateix, moltes confrontacions amb països molt superiors al nostre nivell atlètic, van justificar sobradament tot l’ajut rebut que va tenir,  en forma de grans victòries i rècords de tota mena, tant col·lectius com a individuals, dels que molt poca gent podia imaginar-se  pocs anys abans.

 

Tot aquest seguit d’esdeveniments, deixant de costat les tendències polítiques que es poden interpretar a gust de cadascú,  varen ser el seu fruit  de l’aparició de  noves promocions de practicants, que a la fí, varen ser els que encapçalaren tots els nostres rànkings, de la mateixa manera que anaven apareixent als llistats de millors marques europees i mundials.

 

Si a tot això, li afegim la presència d’atletes espanyols als centres d’entrenament més rellevants d’Europa i  la seva participació als grans mítings europeus, com  Berlín Estocolm, Londres, París, Roma, Atenes, Brussel-les, Helsinki, Zúrich, entre d’altres, que són  més o menys els que conformen actualment el calendari del “Gran Prix Internacional de Meetings”, arribarem a la conclusió de que aquells anys han sigut els més importants de tota la història de l’atletisme espanyol i els que varen marcar el camí a seguir per a totes les generacions d’atletes que venien  darrera.

Grup d’atletes i monitors al costat de l’entrenador Itàlia, Giovanni Mova, a Toledo, a un curs d’entrenadors, finals dels anys 1960.

Grup d’atletes i monitors al costat de l’entrenador Itàlia, Giovanni Mova, a Toledo, a un curs d’entrenadors, finals dels anys 1960.

La consecució, amb el pas del temps, de que un atleta espanyol pugués pujar al punt  més alt d’un “Pòdium Olímpic”, als memorables “Jocs Olìmpics de Barcelona – 92”, a càrrec del nostre emblemàtic Fermín Cacho, precisament a la meva prova predilecta, els 1500 metres, ha sigut, al meu entendre, el màxim guardó d’un atleta espanyol, durant tot el segle XX que, repeteixo, va tenir al transcurs dels anys 1955-65, el trampolí definitiu per tal de donar el gran salt qualificatiu del que avui gaudeix el nostre atletisme.

 

Els noms dels Antonio Amorós, Luís Felipe Areta, Luís María Garriga, José Luís Albarrán, Tomàs Barris, Josep Molins, Miguel de la Quadra-Salcedo, Daniel Poyán, Jesús Rancaño,  Manuel A. Alonso, Carlos Pérez, José L.Sánchez Paraíso, Sebastián Junqueras, Cesáreo Marín, Emilio Campra, Sergio Vázquez, Fernando Aguilar, Ignacio Sola, Miguel Navarro, Suárez Molezúm, Julio Gómez, José Ignacio Ariño, Alfonso Vidal Quadras, Pedro Apellániz, Bernardino Adarraga, Pascual Aparici a marxa atlètica, Luís García “Paganini”, Rafael Cano, entre tants d’altres  d’un llistat inacabable, són noms que tampoc s’haurien d’oblidar, ja que com atletes i més tard com a dirigents, van fer possible que avui el nostre atletisme estigui considerat com a un dels més acreditats del món.

 

La selecció espanyola a l’aeroport d’Istambul, a la qual es pot veure una majoria dels atletes encarregats de continuar el treball dels seus avantpassats dels anys  1950 – 1965.

La selecció espanyola a l’aeroport d’Istambul, a la qual es pot veure una majoria dels atletes encarregats de continuar el treball dels seus avantpassats dels anys  1950 – 1965.

 

                                                                                                                                                        Desembre de 2006