LES PRIMERES ACTUACIONS FEMENINAS DEL ATLETISME MUNDIAL

La complicada integració de les dones al nostre esport

Com en totes les coses de la vida, també a l’esport, les dones ho han tingut molt més pitjor que els homes. Quan l’atletisme masculí començava amb els seus primers moviments a la dècada dels anys 1820, elles ho feien a finals del segle XIX, concretament a l’any 1885. Tot va començar a la petita vila de Poughkeepsie a l’estat de New York,  on existia el “Vassar College,” un centre dedicat a l’educació de senyoretes, que aprofitaven sempre la festa del “field day” o “dia del camp”, per a la pràctica de tot tipus de jocs tant lúdics com a esportius.

 

Al voltant de l’esmentat centre educatiu, existien àmplies zones vorejades d’espessos boscos, camps de gespa, arbreda, prats, etc.,  on s’improvisaven petits espais  per ubicar unes pistes  on poder realitzar les seves primeres evolucions atlètiques que, amb el pas del temps, alguna d’elles seria reconeguda per a figurar al “Llibre dels Rècords” de la International Athletic Foundation.

 

El primer festival oficial reconegut en aquell temps, va tenir lloc el dia 9 de Novembre de 1895, amb un míting conformat per cinc proves, al qual cada any, quan arribava el “field day” se li afegien altres disciplines. Els seus resultats no podien ser comparats amb els dels homes donat que aquests ho realitzaven en unes condiciones i pistes normals, mentre que elles ho feien on podien.

 

Però també s hauria de dir que, aquests festivals del “Vassar College” amb motiu del “field day”,  varen tenir la seva  continuïtat fins l’any 1937 i, poc a poc, varen saber trobar el  lloc natural  on poder desenvolupar  les seves actuacions atlètiques,  en les mateixes condicions que els homes i, a més a més  assolir la satisfacció de que una de les seves alumnes fos reconeguda amb el pas del temps com  la primera dona rècordwoman mundial a la història del salt d’alçada.  Estem parlant de la Laura Brownell, que el dia 9 de Novembre de 1895, durant el transcurs del festival del “field day” es va enlairar a 1 metre i 22 centímetres, encapçalant el llistat d’aquesta especialitat al “Llibre de Rècords” de la I'AAF.

 

Tot això va succeir a USA, però a Europa encara era molt pitjor. Això de córrer, saltar o llançar, era totalment rebutjat per una gran majoria de la societat de l’època, sobretot a les Illes Britàniques,  on se les  considerava com a "suffragettes" o alguna cosa més lletja, pel qual no se’ls permetia competir en els mateixos festivals, havent de buscar els seus propis espais per tal de poder-ho dur a terme.

Era creença general, sobretot a Alemanya, que les seves evolucions atlètiques eren seguides per tot el públic amb una mitja mirada, per una part veien les seves evolucions, mentre que per una altra part,  ho feien sobre “alguna cosa” que despertava una certa “descàrrega elèctrica” per part dels homes, actitud aquesta que, segons els comentaris dels mitjans de comunicació,  no agradava a l’entorn social i elitista d’aquella època.

 

L’informe d’un diari alemany, l’any 1904 deia: “Sols anomenarem a les guanyadores pel seu nom. El nostre principi de considerar a cadascú com a molt respectable, mentrestant no es demostri el contrari, creiem que estem assumint que..... estem tractant de dones respectables, que les seves  famílies no poden estar d’acord en fer públic els seus noms complets perquè poden atraure l’atenció pública en veure els seus cognoms, al llistat dels seus resultats. Per tant, solament mencionarem que en aquesta o en aquella altra prova,  les guanyadores varen ser les senyoretes,  Ingrid  o la senyoreta Helga

 

BUSCANT EL SEU LLOC A LA IAAF I ALS  JOCS  OLÍMPICS

 

Està molt clar que això, a més a més de ridícul, no podia continuar sent tan ambigu. Cada cop s’afegien més noies, quasi sempre per iniciativa d’altres dones, que se sentien agreujades per aquesta discriminació, que res havia de veure amb l’abans  esmentada comparació de les “suffragettes” i no varen parar en la seva lluita per a que la IAAF reconegués  la seva presència oficial  a l’igual que la  dels homes.  La Federació Internacional Atlètica Amateur (IAAF), constituïda l’any 1912 amb motiu dels “Jocs Olímpics d’Estocolm”, no contemplava aquesta possibilitat, ni conjunta ni separada dels homes, malgrat que les dones, als “Jocs de l’ Era Antiga”, molt abans de Crist, ja tenien els seus propis jocs que es realitzaven uns mesos després que els dels homes. Per cert, s’ha de  conèixer que la presència de les dones a les graderies, per veure els jocs del homes estava prohibida.

 

A més a més, el considerat com a artífex i creador dels “I Jocs Olímpics de l’Era Moderna”, el baró francès Pierre de Coubertin, no va contribuir a ajudar-les massa ja que sempre va manifestar un rebuig irreversible a la presència de les dones als Jocs Olímpics. Si per ell fos, les dones mai haurien estat presents en cap Olimpíada, perquè, segons les seves paraules, “el deporte femenino no es práctico, ni interesante, ni estético, además de incorrecto”. Per al baró, l’únic heroi olímpic és l’esportista  individual masculí i adult, una frase lapidaria que va pronunciar l’any 1936, tres anys abans de la seva mort, quan els Jocs ja eren un esdeveniment d’interès mundial.

 

Una peça fonamental de tot el moviment femení, va ser la presència i la iniciativa particular de madame Alice Milliat, a la qual se la coneixia amb el sobrenom de la  "passionària de l’esport femení"; nascuda a Nantes el 1884,  sempre va practicar esport, especialment el rem, sent la principal  promotora i fundadora, l’any 1915, del “Club Femení de París”, per a promoure l’esport femení de la ciutat i poder donar un pas més tard, l’any 1919, per a  la constitució de la "Federació Esportiva Femenina Internacional" (FSFI) amb seu a la capital francesa.

 

S’hauria de dir que sempre va comptar amb el gran suport de moltes atletes, sent  destacable com a una de les més impulsives, la japonesa  Kinue Hitomi, la primera dona de l’oposició femenina contra les tradicions natives del país asiàtic i, d’una altra gran lluitadora, com era l’americana Mildred “Babe”Didriksen, atleta amb un gran impuls i una forta mediació per a trobar la igualtat entre homes i dones en tots els aspectes, tant socials  com a esportius.

 

L’aparició de la FSFI es va convertir en un cert martiri per a Coubertin i per la IAAF, als quals se’ls va exigir l’entrada de les dones però, malgrat una altra negativa,  madame Milliat va organitzar els “I Jocs Mundials Femenins” a París, l’any 1922, amb un gran èxit que es va tornar a repetir quatre anys més tard a Göteborg,  on encara va ser major el nombre de participació.

Davant d’aquesta evidència, el llavors President de la IAAF, J.S. Edstrom, no va  tenir més remei que començar a fer un projecte, que donés la possibilitat de donar entrada, per primera vegada a la història de l’atletisme femení,  als “Jocs Olímpics d’Amsterdam” el 1928, programant tan sols cinc proves : 100 metres llisos, 800 metres llisos, relleus 4x100, salt d’alçada i llançament de disc.

 

Un fet que va motivar en gran mesura, l’atenció de tothom, va ser la no presència de Pierre de Coubertín, a la cerimònia d’inauguració d’aquests jocs. Va averí moltes i diferents opinions, segons els uns per malaltia, segons pels altres,  el no voler veure amb els seus propis ulls, lo que èll sempre va rebutjar. La presència femenina a una competició atlètica, dins del  marc de uns “Jocs Olímpics”

 

La primera campiona olímpica a una prova atlètica, va ésser la nord-americana Elizabeth Robinson, guanyant els 100 metres llisos amb un temps de 12"2. Si fem una comparació amb el guanyador als “Jocs d’Atenes de 1896” un altre nord americà, Tom Burke amb 12,0 justos, veurem que la seva marca, no desmereix en absolut de l’assolida per un atleta masculí, a la vegada que deixava patent, lo molt que podien aconseguir les dones a proves atlètiques.

 

Però ha on va arribar el gran espectacle, va ser a la prova dels 800 metres, a la qual de les vint i cinc participants, unes van tenir que deixar la prova per esgotament, altres inclòs s’arribaven aturar per agafar aire i tornar a córrer, i les que varen arribar a la meta, quasi totes extenuades pel cansanci, caient a terra algunes d’elles, que van tenir que ser auxiliades  pels serveis mèdics de l’estadi, donat el seu lamentable estat físic. La guanyadora va ser l’alemanya Lina Racke Bastchauer amb un temps de 2,16,8

 

Aquesta va ésser l’excusa perfecte per que tant Pierre de Coubertín i molts dels seus propers, demanessin l’eliminació d’aquesta prova, lo qual va comptar amb el suport de la majoria dels mitjans de comunicació.

Segons ells era inhumà que les dones participessin a una distància superior als 200 metres llisos, esgrimint la seva manca de preparació i la seva fragilitat per a una disciplina tan  exigent.

 

Va ser tan gran l’aldarull que varen provocar aquestes manifestacions que el President del COI, el comte Baillet-Lafour, va demanar l’eliminació d’aquesta prova aconseguint l’efecte que desitjava, donat que varen tenir que esperar 32 anys per tal de que  tornés a ser admesa al programa olímpic,  als “Jocs de Roma”, el 1960.   Però,  si parlem de curses més llargues com la marató, podem dir que  aquesta no va fer la seva aparició,  fins als “Jocs de Los Angeles”, el 1984.

 

No obstant, madame Milliat va tornar amb les seves pressions i va tornar a organitzar els “III Jocs Mundials Femenins”, a Praga l’any 1930, amb la participació rècord de 16 països, la qual cosa es va tornar a repetir quatre anys més tard, amb el “IV Jocs Mundials Femenins”, a Londres l’any 1934. Finalment, el moviment olímpic va  claudicar per a obrir definitivament  les portes del Jocs a les dones que, al llarg del temps varen anar guanyant la seva pròpia personalitat esportiva.

 

Alice Milliat va morir a París l’any  1957 i les seves despulles varen anar a descansar al cementiri de Nantes. Cada atleta olímpica actual és un homenatge a la seva memòria. La FSFI es va dissoldre el 1938 una vegada l’atletisme femení va entrar, de manera  ferma, al programa del COI.

 

Exposat tot això, i donada la diversitat de criteris a l’hora de reconèixer marques i rècords oficials per part  de les dues Federacions, faré un recull  de marques de tres diferents etapes, enquadrades en tres apartats estadístics, dels quals el primer serà, el període on no existia la FSFI, el segon, seria una vegada conformada aquesta i, un tercer, amb l’ oficialitat i control de la IAAF fins  l’any  1950.

 

MILLORS MARQUES DEL SIGLE XIX

 

Des de 1890 fins 1900

 

MILLORS MARQUES  MUNDIALS ABANS DE LA F. S. F. I.

Des de 1900 fins 1921

 

MILLORS MARQUES MUNDIALS SOTA EL MANDAT DE LA F.S.F.I

.

Des de 1921 fins 1936 

 

Des de 1936  fins  1950

  

Fent una ullada al quadre estadístic sota el control de l’IAAF, podrem comprovar que hi ha  manca de moltes disciplines que, actualment, són habituals dins de tots els calendaris atlètics del món. És per això que, a mesura que la Federació Internacional anava incorporant de forma progressiva noves proves oficials,  poc a poc, les dones amb la seva constància i la seva tenacitat han anat assolint i fent realitat el somni d’aquelles pioneres de finals del segle XIX que, tant varen lluitar per trobar el lloc que els corresponia, per tal de poder compartir i gaudir tots junts un esport que mai,  hauria d’haver tingut cap tipus de limitació ni sectarisme.