ELS JOCS OLÍMPICS DE LONDRES DE 1948

 

ELS JOCS DE L'AUSTERITAT

 

L'organització dels Jocs Olímpics de 1948, no va ser una  tasca fàcil per a ningú. Mai com en aquest moment el moviment olímpic va estar tan prop de desaparèixer. Eren  moments molt complicats per a tots els països del món, més preocupats per guarir les ferides sofertes per  la Segona Guerra Mundial, que pensar en el repte d'assumir, la responsabilitat d'organitzar  un esdeveniment de l'envergadura d'uns Jocs Olímpics, quan el que realment desitjaven, era  la reconstrucció de les seves ciutats, i la recuperació dels seus valors històrics i polítics.

 

La  tasca per al COI, encara amb totes les seqüeles  d’aquesta sangrant guerra, va ser complicadissima. per trobar una seu organitzadora,. Després dels intents  fracassats per realitzar-los a Tòqui en 1940, ciutat que posteriorment va  renunciar, com així mateix amb els adjudicats a Londres per el 1944, que  el conflicte bèl·lic mundial, feia impossible realitzar, va provocar un enorme desànim dins de l'entorn del  moviment olímpic internacional, que va fer témer el pitjor per a la seva continuïtat.

 

Però  com tot  té la seva història, cal dir, que al Congrés urgent celebrat a Londres  el 9 de juny de 1939, el COI després de la negativa de Tòqui,  va proposar organitzar-los a la capital britànica, en l'anteriorment assenyalat any 1944, la qual  cosa va ser acceptat pel govern d'Anglaterra. Però que els avatars de la contesa bèl·lica  mundial, com queda explicat,va fer impossible organitzar.

 

Davant  d'aquesta nova conjuntura, no va haver-hi més remei que esperar, a la finalització aquesta cruenta guerra  mundial, per convocar, a l’ any 1946, un nou Congrés perquè el “Comitè Olímpic Internacional”,  en la seva sessió celebrada en Laussane, fes valer la seva anterior decisió, per  poder concedir l'organització dels Jocs de 1948, a la capital londinenca, cita que també aspirava organitzar  Hèlsinki, però que per problemes fronterers amb la Unió Soviètica, es va  decidir que seria la capital finlandesa, la que organitzés els corresponents a l'any1952, decisió que va ser  acceptada unànimement per tots.

 

Queda molt clar, després  de tot l'exposat, que la perspectiva que s'aveïnava per a la capital londinenca, no era un camí de roses. No  s'havia d'oblidar que Londres acceptava un repte molt difícil d'assumir, que no tota la població  acceptava de bon grat. El poble britànic estava molt més preocupat en la reconstrucció social i econòmica  del seu país, que no en esdeveniments esportius, encara que foren, de la importància d'uns Jocs  Olímpics.

 

Els estralls de la guerra sobre la capital londinenca a mitjans dels anys 1940
Els estralls de la guerra sobre la capital londinenca a mitjans dels anys 1940

No cal oblidar d'altra banda, que encara  la ciutadania, amb la seva ciutat mitjà derruïda pels estralls dels bombardejos, es proveïa dels aliments  bàsics com el pa, la llet els ous, mitjançant les cartilles de racionament. 

 

Per  un altre costat, no acabaven d'entendre aquest dispendi econòmic, quan era evident  que gràcies a l'ajuda de molts països estrangers  subministrant tones d'aliments de primera necessitat, eren  el principal sosteniment per a la seva supervivència. Però per als organitzadors era vital recuperar aquests  Jocs, que van estar molt prop de desaparèixer.

 

UNES VELLES I PRECÀRIES INSTAL•LACIONS ESPORTIVES

 

Com queda exposat, la malfeta economia no donava per a molt. A part de la  construcció de la piscina olímpica, subvencionada per una empresa privada, l'organització no va poder construir  res nou. L'entranyable Estadi de Wembley va ser condicionat per passar, d'una capacitat  de 80.000 a 100.000 espectadors, a més de substituir la pista de ciment, habilitada per a carreres de llebrers  i motocicletes, per una de cendra, on es desenvoluparien les proves atlètiques.

 

Això  va produir l'enuig dels esmentats col·lectius d'aquests esports, que clamaven  al cel, quan les imprevisibles condicions climatològiques, de Londres, en forma de pluges,  torrencials, varen deixar inundades les pistes de competició, en un autèntic lodazal.

 

L’Estadi de Wembley, en l’inauguració dels Jocs Olìmpics
L’Estadi de Wembley, en l’inauguració dels Jocs Olìmpics

 

L'única instal·lació nova que es va construir, especialment per a aquests  Jocs, va ser el pavelló per a les proves de natació, el "Wembley Bristish Empire Pool” que  va ser finançat per una empresa privada, la qual va albergar per primera vegada,  uns Jocs Olímpics,  amb les proves de natació sota sostre.

 

Sense  sortir-nos de l'aigua, cal conèixer, que les proves de rem que despertaven al país britànic, durant aquella  època, tanta o més passió que l'atletisme, van tenir el seu escenair en les cabaloses aigües del riu Tàmesi.

 

Aspecte d’un dels habitatges militars de la Villa Olímpica
Aspecte d’un dels habitatges militars de la Villa Olímpica

Si ens referim a l'allotjament dels esportistes,  millor dit, si parlem de la “Vila Olímpica”, es van haver d'habilitar uns atrotinats  i vells barracons militars, utilitzats durant la passada contesa bèl·lica per les tropes britàniques.. En  aquest tètric lloc, va ser on van haver de conviure els esportistes de diferents països. Els que no cabien,  van ser allotjats per altres sectors de la ciutat.

 

El  centre principal d'operacions, estava situat en el campament de “Richmond Park”, on es van  allotjar la majoria dels 4.500 de participants.

 

Com queda  explicat, es van condicionar altres espais de la ciutat, per a l'allotjament de la resta de participants, com  podien ser albergs, casernes, escoles, on molts dels seus escriptoris, van ser substituïts per llits, facilitant  l'organització a cada participant, la seva corresponent  roba de llit, però no així, les tovalloles,  que haurien de ser de la seva propietat o comprar-les a la seva arribada.

 

Per  la seva banda els esportistes anglesos, van proporcionar una de les anècdotes més curioses,  en ser obsequiats cada membre de la delegació, amb un parell de calçotets, gràcies a la gentilesa d'un  conegut centro comercial de la capital.

 

En el que fa referència  a l'equip femení anglès, aquest es va instal·lar en el vuitè pis d'un edifici, del qual el seu ascensor  no funcionaba,  amb els inconvenients que això ocasionava.

 

En  fi tot un rosari de calamitats, però que gràcies, a l'esforç de tots, els Jocs gairebé contra pronòstic,  van poder celebrar-se, amb una molt perfecta organització. A partir d'aquest puntual moment, ja mai més  van deixar de celebrar-se, fins als nostres dies d'avui.

 

ELS ACTES PROTOCOL•LARIS D'OBERTURA

 

La Cerimònia d' Obertura, es va efectuar el 29 de juliol, sent presidida  pel Rei George IV. El jurament dels atletes, va ser efectuat per l'atleta el britànic Don  Finlay, i el portador de la flama olímpica, en l'últim relleu, ho va realitzar el seu compatriota  John Marks.

 

L'assistència de públic,  malgrat les veus en contra, va ser massiva, omplin l’estadi de gom a gom, que van acollir amb entusiasme  aquest emblemàtic acte, el qual per primera vegada, va ser retransmès en directe per Televisió, encara que fora  en blanc i negre, encara que no tots el van poder contemplar.

 

La  precarietat d’aquell temps no permetia que tothom pogués tenir el luxe de poder accedir a ella,  atès que solament els més afortunats, van poder gaudir d’aquest esdeveniment a la seva pròpia llar. Foren molts  els països entre ells Espanya, als quals no van arribar les senyats.

 

L’arribada de la flama olímpica a l’Estadi de Wembley, portada per l’atleta anglés John Mark
L’arribada de la flama olímpica a l’Estadi de Wembley, portada per l’atleta anglés John Mark

Malgrat  les poc optimistes perspectives, l'assistència de 59 països, van  constituir un rècord de participació, amb prop de 4.465 esportistes, entre els quals es trobaven, 390 dones.  Però aquesta massiva presència,, no va ser suficient, per enlairar el nivell de marques, que va ser més aviat  baix, assolint-se solament, deu records olímpics.

 

El llistat  de guardons ho va encapçalar la delegació d'Estats Units, amb 84 madalles, seguida per  Suècia amb 44. Cal esmentar que tant Alemanya com Japó,  van ser exclosos d'aquesta cita olímpica, per les diferències polítiques originades, pel recent conflicte  de la Segona Guerra Mundial.

 

ELS GRANS TRIUMFADORS DELS JOCS

 

No hi ha dubte que entre els molts atletes que van destacar, va sobresortir  amb llum pròpia dos noms, que deixarien la seva empremta per sempre, en els anals de la història olímpica.

 

La holandesa Fanny Blankers-Köen, als 200 metres llisos i Medalla d’Or
La holandesa Fanny Blankers-Köen, als 200 metres llisos i Medalla d’Or

En primer lloc ens estaríem referint, a la més gran de  totes les atletes que mai van trepitjar una pista atlètica. L'holandesa Fanny Blankers-Köen, coneguda com la “holandesa voladora” guanyadora de les medalles d'or, a totes les proves  que va disputar. Els seus triomfs en 100 metres llisos, 200 metres llisos, 80 metres tanques i  relleus 4 x  100, van tenir una ressonància enorme, que encara avui, recorden els vells estadístics del nostre esport atlètic.

 

Aquesta grandíssima atleta, ja amb 32 anys d'edat, estava inscrita en sis proves, que sens dubte hagués guanyat,  però l'organització solament li va permetre participar en quatre d'elles. La seva gesta d'aconseguir  quatre medalles d'or, en una mateixa olimpíada, va ser un fet històric que encara avui, cap dona ha aconseguit  superar.

 

Emil Zatopek, als 5000 metres a Londres, ha on assoliria la Medalla de Argent, darrera del belga Gastón Reiff, tercer en la foto
Emil Zatopek, als 5000 metres a Londres, ha on assoliria la Medalla de Argent, darrera del belga Gastón Reiff, tercer en la foto

L’altre succés històric ho va constituir, l'aparició del txec Emil  Zatopek, també conegut com “la locomotora humana”. Contemplar la seva evolució  en una pista d'atletisme, era una escena digna de figurar en els millors arxius atlètics fotogràfics del món.

 

El seu peculiar estil, gens semblat al que manen els cànons  del corredor perfecte, era una de les notes més destacades, que sempre el públic desitjava presenciar, en les seves actuacions per totes les pistes  d'Europa.

 

La seva contínua crispació  de la cara, el seu cos contusionant-se  constantment, amb l'aparença de l'atleta esgotat, que en qualsevol moment  podia desplomar-se al sòl, era segons la seva versió, una manera molt particular per superar-se així mateix,  y la seva lluita personal contra l'esgotament. Ressaltar que la seva victòria en els 10,000 metres en  aquests Jocs, amb un temps de 29,59,6 va significar un nou record mundial i primer atleta a baixar dels 30 minuts.

 

Un que va tenir la sort, de compartir hotel amb aquest  gran campió txec a Oslo, amb motiu dels Bislett Games en 1957, vaig saber  per les seves pròpies paraules, quan li vaig preguntar per aquesta peculiar forma de córrer, que no sabia fer-ho  d'una altra manera.

 

L’argenti Delfo Cabrera, guanyador de l’or, al marató olímpic de Londres
L’argenti Delfo Cabrera, guanyador de l’or, al marató olímpic de Londres

Un altre dels grans mites d'aquests  Jocs, com no podia ser d'una altra forma, va estar en la prova de Marató, on una altra vegada un atleta  argentí, Delfo Cabrera, va recuperar per al seu país, aquell gran triomf del seu compatriota  Juan Carlos Zabala, als Jocs de Los Angeles de 1932, vencent en uns patètics  últims metres, a l'anglès Thomas Richards i al belga Étiene Gailly amb   tan sols 17 segons d'avantatge, sobre els  mateixos.El temps de Delfo Cabrera Cabrera,  va ser de 2h.34,51,8.

 

MISCELANEAS RELLEVANTS DELS JOCS

 

Com queda explicat, el nivell marques va ser més aviat baix. No hi ha dubte  que els rigors del parèntesi de 12 anys sense esport, va passar factura en aquests Jocs a molts atletes.  Uns van desaparèixer, altres van quedar mutilats de per vida i els que varen tenir la sort de poder arribar  fins aquests de Londres, ja tenien molt minvades per l'edat, les seves condicions físiques.

 

Cap dels campions en atletisme de Berlín va  estar present, sent els únics esportistes que van revalidar el seu títol, varen ser el txecoslovac Jan  Brzak en els 1.000 metres del kayac a dos, i la esgrimista hongaresa Llona Elek, vencedora  en l'especialitat de floret.

 

La francesa Micheline Ostermeyer, doble guanyadora de l’or en el llançament de peso i disc
La francesa Micheline Ostermeyer, doble guanyadora de l’or en el llançament de peso i disc

Una altra  nota a destacar, seria dir que l'atleta grega, Domnitsa Latinou, l’única atleta d'aquest país  a Berlín, va repetir actuació en aquests de Londres, sent una altra vegada,  l'única dona en la delegació hel·lènica.

 

Una altra  dona que va repetir el pòdium d'honor a Londres, va ser la francesa Michelín Ostermeyer,  guanyadora en els llançaments de pes i disc i bronze en alçada. Aquesta atleta una gran amant  de la música i excel·lent pianista, era neboda del compositor Lucien Parache, a més de tenir  una gran amistat amb l'escriptor Víctor Hugo, i filla d'un conegut músic francès.

 

Micheline  Ostermeyer, va saber alternar perfectament, l'art amb l'esport, que per  altra banda, donada  la seva envergadura, de1.81 d'alçada, li facilitava en gran manera, adaptar-se a diverses disciplines atlètiques.

 

El americà Bob Mathias, el més jove campió a la decathló
El americà Bob Mathias, el més jove campió a la decathló

Tanmateix, una altre gratificant aparició en el  firmament olímpic, ho va constituir la presència a Londres, del jove nord-americà Bob  Mathias, que amb tan sol 17 anys d'edat, es va convertir en el més jove campió olímpic de la historia,  en la més completa prova del decathló , gairebé nou vingut a l'esport atlètic, pocs mesos abans.

 

Una  altra dona, l'americana Audrey Pattersón es  va convertir en la primera atleta de color, a guanyar una medalla olímpica, en aconseguir el bronze en els  200 metres llisos. Però solament uns dies més tard, una altre compatriota seva, també de color, Alice  Coachman, va aconseguir la mateixa gesta històrica en guanyar la medalla d'or en salt d'alçada.

 

Una de les notes més destacades d’aquests Jocs, va ser  l’introducció per primera vegada, d’una prova femenina de canoa, guanyada per la danesa, Karen Hoff.

 

El hongarés Karoly Takács medalla de or, en tir de pistola
El hongarés Karoly Takács medalla de or, en tir de pistola

Un altre nota digna de destacar, es l’actuació del tirador Karoly  Takács, antic campió nacional d´Hongria, el qual l’any 1938, que va perdre la seva  mà dreta, a causa de l'explosió d'una bomba, als curs de unes maniobres militars.

 

Després  d'aquesta gran frustració al de sortir de l'hospital, on va estar reclòs  durant uns mesos,  recuperant-se de una forta depressió d’haver perdut la seva mà bona, i de les il·lusions  que tenia per assolir una medalla d’or a uns propers Jocs Olímpics.

 

Una  vegada recuperat física i anímicament, va començant un exhaustiu i silenciós  treball de recuperació, entrenant-se a practicar amb la mà esquerra, la qual cosa li va permetre revalidar,  davant la sorpresa de tots, els seus títols nacionals.

 

Però  el seu somni de ser campió olímpic, va semblar esfumar-se, per la suspensió dels Jocs de 1940 i 1944,  temps que va saber aprofitar per continuar perfeccionant, la seva nova forma de tirar, per aconseguir dotze  anys més tard, el somni de guanyar la medalla de or, en aquests Jocs de Londres de 1948.

 

Aquests  Jocs, malgrat totes les circumstàncies adverses esmentades  al principi, es poden considerar com un gran èxit d’organització, que el mateix Pierre de Coubertin,  mort l’any 1937, hagués signat orgullós. Quasi es pot assegurar, que gràcies a l’esforç dels  organitzadors londinencs, els Jocs no varen ser suspesos, malgrat els pitjors auguris, i tal com contempla  la carta olímpica, la capital britànica, va veure reunida, com cada quatre anys, a tots els esportistes del  món.

 

ESPANYA TAMBÉ ES PRESENT EN AQUESTA CITA OLIMPICA

 

El nostre país que també estava al corrent de la crisi mundial, va acudir  amb un considerable grup d'uns 60 participants, que van intervenir en deu esports: atletisme, boxa, rem, vela,  pentathló-modern, hockey sobre gespa, natació, hípica, tir i waterpolo.

 

Els  resultats van ser els que normalment s'esperaven d'ella. Tenint en compte el retard esportiu  d’Espanya, en relació amb altres països, tanmateix, tenia afegit al conflicte mundial,  el nostre l'esclat  bèl·lic, del  que tantes vegades ens veiem obligats a comentar, quan d'analitzar les  nostres possibilitats amb altres països es refereix.

 

El  millor resultat, com ve succeint des d'anteriors olimpíades, va venir per mediació dels nostres genets, els  quals amb l'equip format per Jaime Garcia, José Navarro i Marcelino  Galán, van aconseguir una meritòria medalla de plata en la disciplina de salts per equips.

 

Per altre banda  el nostre equip d'atletisme, compost per Pedro Apellániz javelina, Juan Bautista  Adarraga 800 i 1500 metres, Félix Erausquín disc, Constantino Miranda,  3000 obstacles, 5000 i 10.000 metres, Gregorio Rojo, que també va doblar actuació,  en 5000 i 10.000 metres, Suárez Molezún en 110 metres tanques i Enrique Vilaplana  en els 50 kilòmetres de marxa atlètica.

 

Constantino Miranda, finalista en els 3000 metres obstàcles i premi Fair-Play a Londres de 1948
Constantino Miranda, finalista en els 3000 metres obstàcles i premi Fair-Play a Londres de 1948

Les actuacions  dels nostres atletes, dignes de destacar, van estar a càrrec de Constantino Miranda,  que després de superar la primera semifinal en els 3000 obstacles, amb 9:24,2, va aconseguir a la passar a  la final, on va obtenir un magnífic vuitè lloc amb 9:25,0. Per cert que aquest gran atleta, va ser distingit  amb el premi FAIR PLAY, pel seu esportiu detall, d'ajudar a aixecar-se a un atleta que li  precedia, en caure al sòl en passar la fossa d'aigua. 

 

Una  altra actuació digna d'assenyalar va estar a càrrec del manresà Enrique Vilaplana, novè,  a la final dels 50.000 marxa, amb una marca de 5h.03,31. Els altres atletes no van poder superar les seves eliminatòries.  Van accedir directament a la final dels 10.000 metres, Constantino Miranda amb  l'onzè lloc i la marca de 31:07,8  a més de Gregorio Rojo, amb el vintè lloc.

 

Per  finalitzar aquest document, vaig a permetre'm la llicència, de poder  dir, que aquests Jocs de Londres, van suposar per a mi, “viure en directe” els  primers Jocs que van arribar al meu coneixement, mitjançant els medis de comunicació, i els que van  despertar el meu 'interès, per tot el relacionat amb l'olimpisme. Això va succeir un any després del meu debut atlètic.

 

LA MEDALLA PER ALS GUANYADORS OLÍMPICS

 

 

Campions olímpics
100 metres   llisosl Harrison   Dillar 10,3 EUA
200   metres llisos Melvin Pattón 21,1 EUA
400 metres   llisos Arthur Wint 46,2 JAM
800 metres   llisos Melvin Whitfield 1:49,2 EUA
1.500   metres llisos Henry Erikson 3:49,8 SWE
5.000   metres llisos Gastón Reiff 14:17,6 BEL
10.000   metres llisos Emil Zátopek 29:59,6 TCH
3.000   obstàcles Tore Sjostrand 9.04,6 SWE
110 metres   tanques William Porter 13,9 EUA
400 metres   tanques Leroy Cochran 51,1 EUA
Marató Delfo Cabrera 2h.34:,51,6 ARG
50 klm.   marxa John Ljunggren 4h.41:,52 SWE
Salt d’    alçada John Winter 1.98 EUA
Salt de   perxa Guinn Smith 4.30 EUA
Salt de   llargada Willie Steele 7.82 EUA
Triple   salt Arne Ahman 15.40 SWE
Llançament   de pes Wilbur Thompson 17.12 EUA
Llançament   de disc Adolfo Consolini 52.78 ITA
Llançament   de martell Imre Nemeth 56.07 HUN
Llançament   de Javelina Tapio Rautavaara 69.77 FIN
Decathló Robert Mathias 7139 p.. EUA
Relleus   4 x 100 EUA 40,6 EUA
Relleus   4 x 400 Jamaica 3:10,4 JAM
Campiones olímpiques
100 metres   llisos Fanny   Blankers-Köen 11,9 NED
200 metres   llisos Fanny Blankers-Köen 24,4 NED
80 metres   tanques Fanny Blankers-Köen 11,2 NED
Salt d   alçada Alice Coachman 1.68 EUA
Salt de   llargada Olga Gyarmati 5.69 HUN
Llançament de pes Micheline Ostermeyer 13.75 FRA
Llançament   de disc Micheline Ostermeyer 41.92 FRA
Llançament   de javelina Herma Bauma 45.57 AUT
Relleus    4 x 100 Paísos Bajos 47,5 PBS

 

Fonts d'informació:

 

Arxius de l’Associació Espanyola d Estadístics de l’Atletisme (AEEA)

Recerca per Internet

Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA)

Documentació personal

Llibres de la International Athletic Foundation

 

Agost de 2011