ELS JOCS OLÍMPICS DE LONDRES DE 1948
ELS JOCS DE L'AUSTERITAT
L'organització dels Jocs Olímpics de 1948, no va ser una tasca fàcil per a ningú. Mai com en aquest moment el moviment olímpic va estar tan prop de desaparèixer. Eren moments molt complicats per a tots els països del món, més preocupats per guarir les ferides sofertes per la Segona Guerra Mundial, que pensar en el repte d'assumir, la responsabilitat d'organitzar un esdeveniment de l'envergadura d'uns Jocs Olímpics, quan el que realment desitjaven, era la reconstrucció de les seves ciutats, i la recuperació dels seus valors històrics i polítics.
La tasca per al COI, encara amb totes les seqüeles d’aquesta sangrant guerra, va ser complicadissima. per trobar una seu organitzadora,. Després dels intents fracassats per realitzar-los a Tòqui en 1940, ciutat que posteriorment va renunciar, com així mateix amb els adjudicats a Londres per el 1944, que el conflicte bèl·lic mundial, feia impossible realitzar, va provocar un enorme desànim dins de l'entorn del moviment olímpic internacional, que va fer témer el pitjor per a la seva continuïtat.
Però com tot té la seva història, cal dir, que al Congrés urgent celebrat a Londres el 9 de juny de 1939, el COI després de la negativa de Tòqui, va proposar organitzar-los a la capital britànica, en l'anteriorment assenyalat any 1944, la qual cosa va ser acceptat pel govern d'Anglaterra. Però que els avatars de la contesa bèl·lica mundial, com queda explicat,va fer impossible organitzar.
Davant d'aquesta nova conjuntura, no va haver-hi més remei que esperar, a la finalització aquesta cruenta guerra mundial, per convocar, a l’ any 1946, un nou Congrés perquè el “Comitè Olímpic Internacional”, en la seva sessió celebrada en Laussane, fes valer la seva anterior decisió, per poder concedir l'organització dels Jocs de 1948, a la capital londinenca, cita que també aspirava organitzar Hèlsinki, però que per problemes fronterers amb la Unió Soviètica, es va decidir que seria la capital finlandesa, la que organitzés els corresponents a l'any1952, decisió que va ser acceptada unànimement per tots.
Queda molt clar, després de tot l'exposat, que la perspectiva que s'aveïnava per a la capital londinenca, no era un camí de roses. No s'havia d'oblidar que Londres acceptava un repte molt difícil d'assumir, que no tota la població acceptava de bon grat. El poble britànic estava molt més preocupat en la reconstrucció social i econòmica del seu país, que no en esdeveniments esportius, encara que foren, de la importància d'uns Jocs Olímpics.
 |
| Els estralls de la guerra sobre la capital londinenca a mitjans dels anys 1940 |
No cal oblidar d'altra banda, que encara la ciutadania, amb la seva ciutat mitjà derruïda pels estralls dels bombardejos, es proveïa dels aliments bàsics com el pa, la llet els ous, mitjançant les cartilles de racionament.
Per un altre costat, no acabaven d'entendre aquest dispendi econòmic, quan era evident que gràcies a l'ajuda de molts països estrangers subministrant tones d'aliments de primera necessitat, eren el principal sosteniment per a la seva supervivència. Però per als organitzadors era vital recuperar aquests Jocs, que van estar molt prop de desaparèixer.
UNES VELLES I PRECÀRIES INSTAL•LACIONS ESPORTIVES
Com queda exposat, la malfeta economia no donava per a molt. A part de la construcció de la piscina olímpica, subvencionada per una empresa privada, l'organització no va poder construir res nou. L'entranyable Estadi de Wembley va ser condicionat per passar, d'una capacitat de 80.000 a 100.000 espectadors, a més de substituir la pista de ciment, habilitada per a carreres de llebrers i motocicletes, per una de cendra, on es desenvoluparien les proves atlètiques.
Això va produir l'enuig dels esmentats col·lectius d'aquests esports, que clamaven al cel, quan les imprevisibles condicions climatològiques, de Londres, en forma de pluges, torrencials, varen deixar inundades les pistes de competició, en un autèntic lodazal.
 |
| L’Estadi de Wembley, en l’inauguració dels Jocs Olìmpics |
L'única instal·lació nova que es va construir, especialment per a aquests Jocs, va ser el pavelló per a les proves de natació, el "Wembley Bristish Empire Pool” que va ser finançat per una empresa privada, la qual va albergar per primera vegada, uns Jocs Olímpics, amb les proves de natació sota sostre.
Sense sortir-nos de l'aigua, cal conèixer, que les proves de rem que despertaven al país britànic, durant aquella època, tanta o més passió que l'atletisme, van tenir el seu escenair en les cabaloses aigües del riu Tàmesi.
 |
| Aspecte d’un dels habitatges militars de la Villa Olímpica |
Si ens referim a l'allotjament dels esportistes, millor dit, si parlem de la “Vila Olímpica”, es van haver d'habilitar uns atrotinats i vells barracons militars, utilitzats durant la passada contesa bèl·lica per les tropes britàniques.. En aquest tètric lloc, va ser on van haver de conviure els esportistes de diferents països. Els que no cabien, van ser allotjats per altres sectors de la ciutat.
El centre principal d'operacions, estava situat en el campament de “Richmond Park”, on es van allotjar la majoria dels 4.500 de participants.
Com queda explicat, es van condicionar altres espais de la ciutat, per a l'allotjament de la resta de participants, com podien ser albergs, casernes, escoles, on molts dels seus escriptoris, van ser substituïts per llits, facilitant l'organització a cada participant, la seva corresponent roba de llit, però no així, les tovalloles, que haurien de ser de la seva propietat o comprar-les a la seva arribada.
Per la seva banda els esportistes anglesos, van proporcionar una de les anècdotes més curioses, en ser obsequiats cada membre de la delegació, amb un parell de calçotets, gràcies a la gentilesa d'un conegut centro comercial de la capital.
En el que fa referència a l'equip femení anglès, aquest es va instal·lar en el vuitè pis d'un edifici, del qual el seu ascensor no funcionaba, amb els inconvenients que això ocasionava.
En fi tot un rosari de calamitats, però que gràcies, a l'esforç de tots, els Jocs gairebé contra pronòstic, van poder celebrar-se, amb una molt perfecta organització. A partir d'aquest puntual moment, ja mai més van deixar de celebrar-se, fins als nostres dies d'avui.
ELS ACTES PROTOCOL•LARIS D'OBERTURA
La Cerimònia d' Obertura, es va efectuar el 29 de juliol, sent presidida pel Rei George IV. El jurament dels atletes, va ser efectuat per l'atleta el britànic Don Finlay, i el portador de la flama olímpica, en l'últim relleu, ho va realitzar el seu compatriota John Marks.
L'assistència de públic, malgrat les veus en contra, va ser massiva, omplin l’estadi de gom a gom, que van acollir amb entusiasme aquest emblemàtic acte, el qual per primera vegada, va ser retransmès en directe per Televisió, encara que fora en blanc i negre, encara que no tots el van poder contemplar.
La precarietat d’aquell temps no permetia que tothom pogués tenir el luxe de poder accedir a ella, atès que solament els més afortunats, van poder gaudir d’aquest esdeveniment a la seva pròpia llar. Foren molts els països entre ells Espanya, als quals no van arribar les senyats.
 |
| L’arribada de la flama olímpica a l’Estadi de Wembley, portada per l’atleta anglés John Mark |
Malgrat les poc optimistes perspectives, l'assistència de 59 països, van constituir un rècord de participació, amb prop de 4.465 esportistes, entre els quals es trobaven, 390 dones. Però aquesta massiva presència,, no va ser suficient, per enlairar el nivell de marques, que va ser més aviat baix, assolint-se solament, deu records olímpics.
El llistat de guardons ho va encapçalar la delegació d'Estats Units, amb 84 madalles, seguida per Suècia amb 44. Cal esmentar que tant Alemanya com Japó, van ser exclosos d'aquesta cita olímpica, per les diferències polítiques originades, pel recent conflicte de la Segona Guerra Mundial.
ELS GRANS TRIUMFADORS DELS JOCS
No hi ha dubte que entre els molts atletes que van destacar, va sobresortir amb llum pròpia dos noms, que deixarien la seva empremta per sempre, en els anals de la història olímpica.
 |
| La holandesa Fanny Blankers-Köen, als 200 metres llisos i Medalla d’Or |
En primer lloc ens estaríem referint, a la més gran de totes les atletes que mai van trepitjar una pista atlètica. L'holandesa Fanny Blankers-Köen, coneguda com la “holandesa voladora” guanyadora de les medalles d'or, a totes les proves que va disputar. Els seus triomfs en 100 metres llisos, 200 metres llisos, 80 metres tanques i relleus 4 x 100, van tenir una ressonància enorme, que encara avui, recorden els vells estadístics del nostre esport atlètic.
Aquesta grandíssima atleta, ja amb 32 anys d'edat, estava inscrita en sis proves, que sens dubte hagués guanyat, però l'organització solament li va permetre participar en quatre d'elles. La seva gesta d'aconseguir quatre medalles d'or, en una mateixa olimpíada, va ser un fet històric que encara avui, cap dona ha aconseguit superar.
 |
| Emil Zatopek, als 5000 metres a Londres, ha on assoliria la Medalla de Argent, darrera del belga Gastón Reiff, tercer en la foto |
L’altre succés històric ho va constituir, l'aparició del txec Emil Zatopek, també conegut com “la locomotora humana”. Contemplar la seva evolució en una pista d'atletisme, era una escena digna de figurar en els millors arxius atlètics fotogràfics del món.
El seu peculiar estil, gens semblat al que manen els cànons del corredor perfecte, era una de les notes més destacades, que sempre el públic desitjava presenciar, en les seves actuacions per totes les pistes d'Europa.
La seva contínua crispació de la cara, el seu cos contusionant-se constantment, amb l'aparença de l'atleta esgotat, que en qualsevol moment podia desplomar-se al sòl, era segons la seva versió, una manera molt particular per superar-se així mateix, y la seva lluita personal contra l'esgotament. Ressaltar que la seva victòria en els 10,000 metres en aquests Jocs, amb un temps de 29,59,6 va significar un nou record mundial i primer atleta a baixar dels 30 minuts.
Un que va tenir la sort, de compartir hotel amb aquest gran campió txec a Oslo, amb motiu dels Bislett Games en 1957, vaig saber per les seves pròpies paraules, quan li vaig preguntar per aquesta peculiar forma de córrer, que no sabia fer-ho d'una altra manera.
 |
| L’argenti Delfo Cabrera, guanyador de l’or, al marató olímpic de Londres |
Un altre dels grans mites d'aquests Jocs, com no podia ser d'una altra forma, va estar en la prova de Marató, on una altra vegada un atleta argentí, Delfo Cabrera, va recuperar per al seu país, aquell gran triomf del seu compatriota Juan Carlos Zabala, als Jocs de Los Angeles de 1932, vencent en uns patètics últims metres, a l'anglès Thomas Richards i al belga Étiene Gailly amb tan sols 17 segons d'avantatge, sobre els mateixos.El temps de Delfo Cabrera Cabrera, va ser de 2h.34,51,8.
MISCELANEAS RELLEVANTS DELS JOCS
Com queda explicat, el nivell marques va ser més aviat baix. No hi ha dubte que els rigors del parèntesi de 12 anys sense esport, va passar factura en aquests Jocs a molts atletes. Uns van desaparèixer, altres van quedar mutilats de per vida i els que varen tenir la sort de poder arribar fins aquests de Londres, ja tenien molt minvades per l'edat, les seves condicions físiques.
Cap dels campions en atletisme de Berlín va estar present, sent els únics esportistes que van revalidar el seu títol, varen ser el txecoslovac Jan Brzak en els 1.000 metres del kayac a dos, i la esgrimista hongaresa Llona Elek, vencedora en l'especialitat de floret.
 |
| La francesa Micheline Ostermeyer, doble guanyadora de l’or en el llançament de peso i disc |
Una altra nota a destacar, seria dir que l'atleta grega, Domnitsa Latinou, l’única atleta d'aquest país a Berlín, va repetir actuació en aquests de Londres, sent una altra vegada, l'única dona en la delegació hel·lènica.
Una altra dona que va repetir el pòdium d'honor a Londres, va ser la francesa Michelín Ostermeyer, guanyadora en els llançaments de pes i disc i bronze en alçada. Aquesta atleta una gran amant de la música i excel·lent pianista, era neboda del compositor Lucien Parache, a més de tenir una gran amistat amb l'escriptor Víctor Hugo, i filla d'un conegut músic francès.
Micheline Ostermeyer, va saber alternar perfectament, l'art amb l'esport, que per altra banda, donada la seva envergadura, de1.81 d'alçada, li facilitava en gran manera, adaptar-se a diverses disciplines atlètiques.
 |
| El americà Bob Mathias, el més jove campió a la decathló |
Tanmateix, una altre gratificant aparició en el firmament olímpic, ho va constituir la presència a Londres, del jove nord-americà Bob Mathias, que amb tan sol 17 anys d'edat, es va convertir en el més jove campió olímpic de la historia, en la més completa prova del decathló , gairebé nou vingut a l'esport atlètic, pocs mesos abans.
Una altra dona, l'americana Audrey Pattersón es va convertir en la primera atleta de color, a guanyar una medalla olímpica, en aconseguir el bronze en els 200 metres llisos. Però solament uns dies més tard, una altre compatriota seva, també de color, Alice Coachman, va aconseguir la mateixa gesta històrica en guanyar la medalla d'or en salt d'alçada.
Una de les notes més destacades d’aquests Jocs, va ser l’introducció per primera vegada, d’una prova femenina de canoa, guanyada per la danesa, Karen Hoff.
 |
| El hongarés Karoly Takács medalla de or, en tir de pistola |
Un altre nota digna de destacar, es l’actuació del tirador Karoly Takács, antic campió nacional d´Hongria, el qual l’any 1938, que va perdre la seva mà dreta, a causa de l'explosió d'una bomba, als curs de unes maniobres militars.
Després d'aquesta gran frustració al de sortir de l'hospital, on va estar reclòs durant uns mesos, recuperant-se de una forta depressió d’haver perdut la seva mà bona, i de les il·lusions que tenia per assolir una medalla d’or a uns propers Jocs Olímpics.
Una vegada recuperat física i anímicament, va començant un exhaustiu i silenciós treball de recuperació, entrenant-se a practicar amb la mà esquerra, la qual cosa li va permetre revalidar, davant la sorpresa de tots, els seus títols nacionals.
Però el seu somni de ser campió olímpic, va semblar esfumar-se, per la suspensió dels Jocs de 1940 i 1944, temps que va saber aprofitar per continuar perfeccionant, la seva nova forma de tirar, per aconseguir dotze anys més tard, el somni de guanyar la medalla de or, en aquests Jocs de Londres de 1948.
Aquests Jocs, malgrat totes les circumstàncies adverses esmentades al principi, es poden considerar com un gran èxit d’organització, que el mateix Pierre de Coubertin, mort l’any 1937, hagués signat orgullós. Quasi es pot assegurar, que gràcies a l’esforç dels organitzadors londinencs, els Jocs no varen ser suspesos, malgrat els pitjors auguris, i tal com contempla la carta olímpica, la capital britànica, va veure reunida, com cada quatre anys, a tots els esportistes del món.
ESPANYA TAMBÉ ES PRESENT EN AQUESTA CITA OLIMPICA
El nostre país que també estava al corrent de la crisi mundial, va acudir amb un considerable grup d'uns 60 participants, que van intervenir en deu esports: atletisme, boxa, rem, vela, pentathló-modern, hockey sobre gespa, natació, hípica, tir i waterpolo.
Els resultats van ser els que normalment s'esperaven d'ella. Tenint en compte el retard esportiu d’Espanya, en relació amb altres països, tanmateix, tenia afegit al conflicte mundial, el nostre l'esclat bèl·lic, del que tantes vegades ens veiem obligats a comentar, quan d'analitzar les nostres possibilitats amb altres països es refereix.
El millor resultat, com ve succeint des d'anteriors olimpíades, va venir per mediació dels nostres genets, els quals amb l'equip format per Jaime Garcia, José Navarro i Marcelino Galán, van aconseguir una meritòria medalla de plata en la disciplina de salts per equips.
Per altre banda el nostre equip d'atletisme, compost per Pedro Apellániz javelina, Juan Bautista Adarraga 800 i 1500 metres, Félix Erausquín disc, Constantino Miranda, 3000 obstacles, 5000 i 10.000 metres, Gregorio Rojo, que també va doblar actuació, en 5000 i 10.000 metres, Suárez Molezún en 110 metres tanques i Enrique Vilaplana en els 50 kilòmetres de marxa atlètica.
 |
| Constantino Miranda, finalista en els 3000 metres obstàcles i premi Fair-Play a Londres de 1948 |
Les actuacions dels nostres atletes, dignes de destacar, van estar a càrrec de Constantino Miranda, que després de superar la primera semifinal en els 3000 obstacles, amb 9:24,2, va aconseguir a la passar a la final, on va obtenir un magnífic vuitè lloc amb 9:25,0. Per cert que aquest gran atleta, va ser distingit amb el premi FAIR PLAY, pel seu esportiu detall, d'ajudar a aixecar-se a un atleta que li precedia, en caure al sòl en passar la fossa d'aigua.
Una altra actuació digna d'assenyalar va estar a càrrec del manresà Enrique Vilaplana, novè, a la final dels 50.000 marxa, amb una marca de 5h.03,31. Els altres atletes no van poder superar les seves eliminatòries. Van accedir directament a la final dels 10.000 metres, Constantino Miranda amb l'onzè lloc i la marca de 31:07,8 a més de Gregorio Rojo, amb el vintè lloc.
Per finalitzar aquest document, vaig a permetre'm la llicència, de poder dir, que aquests Jocs de Londres, van suposar per a mi, “viure en directe” els primers Jocs que van arribar al meu coneixement, mitjançant els medis de comunicació, i els que van despertar el meu 'interès, per tot el relacionat amb l'olimpisme. Això va succeir un any després del meu debut atlètic.
LA MEDALLA PER ALS GUANYADORS OLÍMPICS
| Campions olímpics | |||
| 100 metres llisosl | Harrison Dillar | 10,3 | EUA |
| 200 metres llisos | Melvin Pattón | 21,1 | EUA |
| 400 metres llisos | Arthur Wint | 46,2 | JAM |
| 800 metres llisos | Melvin Whitfield | 1:49,2 | EUA |
| 1.500 metres llisos | Henry Erikson | 3:49,8 | SWE |
| 5.000 metres llisos | Gastón Reiff | 14:17,6 | BEL |
| 10.000 metres llisos | Emil Zátopek | 29:59,6 | TCH |
| 3.000 obstàcles | Tore Sjostrand | 9.04,6 | SWE |
| 110 metres tanques | William Porter | 13,9 | EUA |
| 400 metres tanques | Leroy Cochran | 51,1 | EUA |
| Marató | Delfo Cabrera | 2h.34:,51,6 | ARG |
| 50 klm. marxa | John Ljunggren | 4h.41:,52 | SWE |
| Salt d’ alçada | John Winter | 1.98 | EUA |
| Salt de perxa | Guinn Smith | 4.30 | EUA |
| Salt de llargada | Willie Steele | 7.82 | EUA |
| Triple salt | Arne Ahman | 15.40 | SWE |
| Llançament de pes | Wilbur Thompson | 17.12 | EUA |
| Llançament de disc | Adolfo Consolini | 52.78 | ITA |
| Llançament de martell | Imre Nemeth | 56.07 | HUN |
| Llançament de Javelina | Tapio Rautavaara | 69.77 | FIN |
| Decathló | Robert Mathias | 7139 p.. | EUA |
| Relleus 4 x 100 | EUA | 40,6 | EUA |
| Relleus 4 x 400 | Jamaica | 3:10,4 | JAM |
| Campiones olímpiques | |||
| 100 metres llisos | Fanny Blankers-Köen | 11,9 | NED |
| 200 metres llisos | Fanny Blankers-Köen | 24,4 | NED |
| 80 metres tanques | Fanny Blankers-Köen | 11,2 | NED |
| Salt d alçada | Alice Coachman | 1.68 | EUA |
| Salt de llargada | Olga Gyarmati | 5.69 | HUN |
| Llançament de pes | Micheline Ostermeyer | 13.75 | FRA |
| Llançament de disc | Micheline Ostermeyer | 41.92 | FRA |
| Llançament de javelina | Herma Bauma | 45.57 | AUT |
| Relleus 4 x 100 | Paísos Bajos | 47,5 | PBS |
Fonts d'informació:
Arxius de l’Associació Espanyola d Estadístics de l’Atletisme (AEEA)
Recerca per Internet
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA)
Documentació personal
Llibres de la International Athletic Foundation
Agost de 2011