REFERENTS HISTÒRICS DE 100 METRES LLISOS-HOMES 

 

ELS ANTECEDENTS  D’AQUESTA EMBLEMÀTICA PROVA VAN COMENÇAR AMB LES  100 IARDES

 

La història d'aquesta espectacular disciplina va tenir uns passatges llargs i complicats, fins a arribar a la realitat actual. Al principi, movent-se en ple, la prova dels 100 metres llisos, tenia una importància molt relativa, essent la prova de les 100 iardes  ( 91.44m.) la que acaparaven  l'atenció dels seguidors, la qual sempre tenia un lloc preferent, en gairebé tots els festivals atlètics.

 

La primera marca reconeguda com oficial, es va efectuar a Cambridge el dia 29-11-1855 quan el britànic Thomas Bury  corre la distància amb un temps de 10,0, marca que igualarien posteriorment, ni més ni menys, que 79 atletes, casualment tots ells de  raça blanca i amb nacionalitat anglesa, fins que l'any 1890, sorgeix un tal John R Owen, d'Estats Units, que aconsegueix a Washington, un temps de 9,4/5., que trenca aquesta hegemonia, en la qual ja es trobaven inclosos sis australians i un canadenc.

 

Luther Cary - 1891
Luther Cary - 1891

És a partir d'aquest instant, quan l'aparició d'atletes americans és constant fins a finals de 1899, sent considerada com la millor marca d'aquest Segle, la de l'atleta americà Luther Cary, amb una marca de 9,3/4 a Lawrenceville el 01-06-1891.

 

Cal assenyalar que totes aquestes marques van ser reconegudes com a tals, però mai com a records, ja que encara no existia la Federació Internacional, la qual al-legant posteriorment, que la falta d'aparells mesuradors de la velocitat del vent, que no existien en aquelles èpoques, els impedien donar la validesa a molts altres registres, que es van succeir en aquells anys.

 

Aquest sistema per verificar la velocitat del vent, s'implantaria Londres el 1886, on el britànic Arthur Whartón assoleix un temps de 11,0. Un any més tard el velocista anglès Charles Sherrill, és  considerat com el primer atleta que surt abaixat amb els blocs de sortida adossats al terra, la qual cosa provoca certa hilaritat entre el públic assistent i els propis jutges, per la seva "atípica postura ".

Tom Burke-1896
Tom Burke-1896

Sobre aquesta opinió no estaria de més, recordar que el guanyador dels 100 metres en l'Olimpíada d'Atenes" de 1896, Ton Burke, va ser l'únic dels finalistes en sortir en aquesta actitud, guanyant la medalla d'or amb 12,0 seg.

 

Una altra anècdota per ajudar-nos a entendre una mica més, el tipus d'atletisme que es realitzava en aquells temps, resideix en qui va ser el primer atleta, que va córrer amb sabatilles de claus, assenyalant alguns estudiadors, que va ser l'americà William Curtis le 1880, encara que contínua el dubte, si aquesta idea va venir d'Amèrica, o va néixer a la pròpia Gran Bretanya, país innovador de molts dels aspectes tècnics del nostre esport.

 

Sempre recopilant dades dels 100 iardes, ja en plena vigencia federativa, la primera marca que aquest organisme reconeix com plusmarca mundial, pertany a un altre americà Daniel Nelly, pel seu temps de 9,3/5, aconseguit a Spokane el 23-06-1906.

 

ELS 100 METRES LLISOS COMENÇENT A TROBAR EL SEU ESPAI

 

Malgrat que les mesures anglosaxones, segueixen presents durant el Segle XIX, la prova dels 100 metres, comença a buscar el seu propi espai, que a poc a poc aconsegueix assolir, encara que considerat com un plat de segona taula, en alguns dels programes atlètics.

 

La primera cursa sobre la distància de 100 metres llisos, es va desenvolupar el dia 27-07-1867 a la localitat d'Haslingden, on l'anglès William MacLaren, va ser el guanyador amb la marca d'11,0 seg., encara que existeixen dubtes sobre l'exactitud de la distància, que van dir eren 110 iardes (100.58) , amb lo qual  es van córrer uns 58 cn de més.

 

Així mateix en aquest preàmbul de l'època moderna, es va reconèixer una altra una marca a l'hectòmetre, a càrrec d'un altre britànic Cecil Lee, quan el 25-09-1892 va guanyar la seva prova en els "Campionats de Bèlgica", amb un temps de 10 4/5, (llavors es cronometrava per cinquens, en comptes de dècimes), registre que igualaria un any més tard, el belga Etienne de , a Brussel·les, el 04-07-1893.

 

Des d'aquest moment i fins al año 1906, se s'uneixen en aquesta marca de l'atleta belga, una gran quantitat de velocistes anglesos, que aconsegueixen igualar aquest temps, fins que apareix un desconegut atlete suec, Knut Linberg, el qual rebaixa aquesta marca, amb un crono de 10,3/5, per entrar ja a l'avantsala dels "Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912", on un alemany Emil Ketterer, és considerat com el primer atleta cronometrat per dècimes, en guanyar els 100 metres amb un temps de 10,5 en la ciutat alemanya de Karlsruhe, el 09-07-1911.

 

Però el realment històric, succeeix quan per primera, és reconegut oficialment per l'IAAF, la primera plusmarca mundial, atorgada al americà Donald Lippincott, quan en els "Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912", assoleix en una de les sèries eliminatòries, la marca de 10,6. El vencedor d'aquesta final olímpica, va ser l'americà Ralph Cook, que va aconseguir la medalla d'or, amb un temps inferior de 10,8.

 

Charlie Paddock - 1921
Charlie Paddock - 1921

Aquesta marca de Lippincoot, que va ser igualada vuit anys més tard, al mateix estadi d'Estocolm, per l'americà Jackson Scholz, exactament el 19 de setembre de 1920, va tenir una durada de nou anys, fins al dia 23 d'abril de 1921, quan va sorgir un altre prodigi de la inesgotable pedrera dels Estats Units, Charles Paddock, aconseguint un nou record mundial amb 10,4 a la ciutat californiana de Redlands.

 

M'agradaria fer constar que quan parlem d'aquests grans  velocistes, tots de raça blanca, apareix al firmament d'aquesta prova, el primer plusmarquista de color, Thomas "Eddie" Tolan, conegut com "l'exprés de mitjanit", potser a causa del color de la seva pell, però que ja tenia en seu haver-hi, unes marques de gran relleu de 10,4 aconseguides el 8 de setembre de 1929 a Estocolm, com així mateix uns extraordinaris 10,3 assolits en els "Jocs Olímpics de Los Angelesde 1932" el dia 1 d'agost, amb la qual igualava el record mundial del canadenc Percy Williams, assolit dos anys abans a Toronto.

 

                                                BREU RELAT DE UNA GRAN INJUSTICIA

Thomas “Eddie” Tolán
Thomas “Eddie” Tolán

 

El parlar de forma específica de Thomas "Eddie" Tolán, ve donat per una de les injustícies més grans que es van originar, després dels lamentables episodis racials succeïts en els "Jocs de Sant Louis" de l’any 1904. Això va succeir en un festival atlètic organitzat a Vancouver, a mitjants de l’any 1928, quan va posar de peus tot l'estadi, en registrar l'estratosfèrica marca de 10,2 que representava una nova plusmarca mundial.

 

Tot seguit aquest registre, va ser injustament anul·lat pels jutges, al·legant que no es podia acceptar, per manca del mesurador del vent, i perquè la pista no era plana, ja que la línia d'arribada, segons ells, estava situada 50 cn.més alta, que la línia de sortida, amb el qual es dedueix, que si veritablement existia un cert desnivell, aquest era en un pla ascendent.

 

Quan a la intensitat del vent, tot el públic va veure, que en aquells instants no bufava ni mica d’ell, pel qual el record mundial va romandre inalterable, en els 10,4 de Charles Paddock des de l'any 1921.

 

UNA ARRIBADA QUE VA PODER SER HISTÒRICA A VANCOUER L’ANY 1928

 

L’estadounident Thomas “Eddie” Tolan, guanya al canadenc Percy Williams, en Vancouer l’any 1928

L’estadounident Thomas “Eddie” Tolan, guanya al canadenc Percy Williams, en Vancouer l’any 1928

 

PER PRIMERA VEGADA UN ATLETA DE COLOR, GUANYA L’OR OLÎMPIC A LA PROVA DELS 100 METRES LLISOS

 

Però la revenja, per dir-lo d'alguna manera, va venir donada uns anys més tard, quan en els "Els Jocs Olimpics de Los Angeles de 1932" el propi Thomas "Eddie" Tolan, no sols va aconseguir ser el primer campió olímpic, de raça negra de la història, guanyant els 100 metres amb 10, 3, que igualava la vigent la plusmarca mundial de Percy Williams, sinó que més a més, va guanyar així mateix, la Medalla d'Or, als 200 metres, amb el temps de 21,2 el que constituïa una nova Plusmarca Olímpica.

 

Amb aquestes victòries de Thomas "Eddie" Tolan, va començar el domini acaparador dels atletes de raça negra en aquesta distància, en la qual el mític Jesse Owens, guanyador de quatre medalles d'or, a Berlín, l'any 1936, abans de l'esclat de la "II Guerra Mundial de 1936" seguiria el mateix camí, fet que va determinar, que el propi Adolf Hitler, propulsor de la superioritat de la raça ària, sobre la de color, rebutgés felicitar-lo, per considerar aquest fet com una humiliació, pel qual va abandonar l'estadi, abans d'efectuar-se la Cerimònia de les Premiaciones.

 

EL GRAN REFERENT DE LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX

 

Jesse Owens a Berlín  en  1936, després de guanyar quatre Medalles d’Or, en 100 m. 200 m. llargada i relleu 4 x 100

Jesse Owens a Berlín  en  1936, després de guanyar quatre Medalles d’Or, en 100 m. 200 m. llargada i relleu 4 x 100

UNA NOVA ETAPA DESPRÉS DE LA “II GUERRA MUNDIAL DE 1936”

 

Les gestes d'aquests dos grans atletes, van tenir la seva continuïtat, en un altre compatriota, també de color Harrisón Dillard, que una vegada finalitzada la contesa bèl·lica mundial, aconseguiria en la represa dels “Jocs Olímpics de Londres el 1948”, assolir una altra medalla d'or, en la mateixa prova dels 100 metres.

 

Cal significar que des dels Jocs de la capital anglesa, fins als nostres dies, tan sol quatre atletes de raça blanca, han tingut l'honor de pujar  al cim mes alt del podi olímpic, amb Lindy Remigio dels EUA, en els d'Hèlsinki de 1952, Bobby Morrow d'EUA, a Melbourne el 1956, Armín Hary de GER a Roma el 1960 i Valeri Borzow, de la URS, a Munic el 1972.

 

LA POLÉMICA SORTIDA DE ARMÍN HARY ALS JJ.OO. DE ROMA DE 1960

 

Fotografía de la segona sortida d’Armín Hary, amb tot l’estadi pendent d’ell, a on es pot apreciar la seva velocitat de reació al sortir dels blocs, que els jutges varen donar com bona, després d’haver anul.lat la primera. La seva marca de 10,2 damut de pista de cendra, li va valer per guanyar la medalla d’or

Fotografía de la segona sortida d’Armín Hary, amb tot l’estadi pendent d’ell, a on es pot apreciar la seva velocitat de reació al sortir dels blocs, que els jutges varen donar com bona, després d’haver anul.lat la primera. La seva marca de 10,2 damut de pista de cendra, li va valer per guanyar la medalla d’or

Sobre l'alemany Armín Hary, caldria dir, que ha estat fins a la data, l'atleta amb més poder de reacció al tret de sortida, creant gairebé sempre el dubte d'una sortida nul·la, a qual seguien polèmiques de tot tipus.

 

Per part meva, que en més d'una ocasió vaig coincidir amb ell, en diversos festivals internacionals, en el curs   de les meves gires europeas, puc dir que era molt difícil assegurar la legalitat de les seves sortides. No crec que existís mai, tanta expectació en una sortida de 100 metres, com quan en ella estava Armín Hary.

 

Era un verdader llampec, que va encertar de ple, el dia 21 de juny de 1960, quan en la pista de cendra, de Zürich es va coronar plusmarquista mundial, amb l'increïble temps de 10.0 seg., marca que va romandre imbatuda fins a l'any 1968, quan l'americà, Jim Hines, li va  rebaixar a Sacramento el dia 28-08-1968 en pista de tartan, amb 9,9 (manual), registre que milloraria mesos més tard en “Els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968” fins als 9,95 ja amb el cronometratge elèctric en vigor, en pista de tartan i amb una altitud idònia, per les proves de velocitat i salts.

 

  EL COMENÇAMENT D’UNA NOVA ÈPOCA EN AQUESTA ESPECIALITAT

 

Carl Lewis Donovan Bailey Maurice Greene

Carl Lewis

Donovan Bailey

Maurice Greene

 

Per un costat la IAAF, amb l'aparició de les pistes sintètiques, els nous patrocinadors, els mitjans de comunicació, les televisions amb les seves noves tecnologies, etc., van ser en certa manera, un assajament constant per a la Federació Internacional, que davant de tanta pressió mediàtica, no va tenir més remei que claudicar i canviar les seves pròpies normatives, admetent el professionalisme obert per a tot el col·lectiu atlètic internacional, encara que fora en contra, dels principis fonamentals de la història olímpica.

 

Aquest canvi va proporcionar sens dubte, una contínua organització de grans meetings internacionals, on les organitzadores gràcies a aquests nous patrocinadors, els permetia la contractació dels millors atletes mundials. La disponibilitat econòmica derivada entre altres ingressos, de les televisions, els permetia oferir suculents incentius econòmics, als millors atletes del moment, com així mateix la contractació dels “atletes-llebres” professionals per a les carreres, amb la qual cosa no és d'estranyar el continu remolí de grans registres, que actualment s'assoleixen en aquests festivals, en les proves de mitjà fons i fons.

 

RECORDANT L’INJUSTICIA MÈS GRAN DE LA HISTORIA ATLETICA

 

Jim Thorpe en 1912
Jim Thorpe en 1912

Quan un intenta aprofundir a la historia del nostre esport, per conèixer els seus orígens, i poder contrastar-ho amb l’ actual que ens ha tocat viure, un no pot deixar de recordar, una de les injustícies més grans de la nostra història atlètica, quan es recorda que per una exigua quantitat, que no arribava als 200 dòlars mensuals, el “indi americà” Jim Thorpe, considerat l'atleta més complet de la història, va ser desqualificat per a tota la vida, per profanar l'amateurismo, sent desposseït de les seves cinc medalles olìmpiques tan legítimament guanyades als “Jocs d’Estocolm de 1912” en descobrir-se, que por  aquesta irrisòria quantitat, havia fitxat per un equip de futbol americà de categoria secundària

 

Van haver de transcórrer 30 anys després de la seva mort, perquè el COI, presidit per l'espanyol Juan Antonio Samaranch, li tornés aquelles històriques medalles, que fins al moment de la seva mort, l'any 1953, totalment destrossat per l'alcoholisme, sense feina i en la misèria més profunda, venia reclamant constantment la seva devolució.  essent els seus nets i familiars, qui van recollir aquests guardons, 72 anys després, de la seva memorable actuació en la capital sueca.

 

Quan analitzes aquests fets, és quan et dones compte, de la impossibilitat de poder comparar l'atletisme d'abans, amb què ara el ens ha tocat conviure, amb l'agreujant afegit, de veure-se esquitxat aquest, per la intromissió de la farmacologia i altres beuratges per personatges, sense escrúpols que estan danyant, no sol la puresa de l'esport, si no el que més important, la salut del mateix practicant.

 

    L’ENLAIRAMENT CAP A CIMS IMPEMSABLES

 

Continuant amb la prova reina del calendari atlètic, que sense desmerèixer a les altres, són al meu judici, juntament amb el marató i el mitjà fons, les que acaparen la màxima atenció, de gairebé tots els aficionats, en els grans meetings internacionals.

 

Jim Hines en 1968
Cristie Linford en 1992

Posats a recordar noms, apareixen immediatament, una llarga llista on apareixen els de Jim Hines el 1968, Carl Lewis el 1984, Christie Linford el 1992, Donovan Bailey el 1996 i Maurice Greene, el 1996, que foren entre d’altres, els que marquessin el camí, per a les noves generacions que vindran per darrere, a les portes del Segle XXI.

 

Els coneguts Justin Gatlin el 2004, Asafa Powell, el 2008, Tyson Gay el 2007 i per descomptat, al fins avui invencible i actual recordman mundial, el jamaicà Usain Bolt, que amb la seva marca de 9,58 no marca, ni de bon tros, el límit de l'ésser humà, pel que  a velocitat es refereix, atès que els continus avenços tècnics en tots les vessants atlètiques, fan imprevisible qualsevol vaticini.

 

                      L'ANCESTRAL RETARD A ESPANYA

 

La prova dels 100 metres llisos al nostre país, també té com totes les disciplines atlètiques, la seva història i els seus referents. El llegendari record del primer atleta espanyol Miguel Valdés, que va ser cronometrat amb un temps de 12,0 seg,. el dia 18 de novembre de 1900 a Barcelona, és considerat, juntament amb J. Segarra i A. Sánchez, que igualarien la seva marca, en els anys de 1906 i 1909 respectivament, com els més remots en l'historial d'aquesta prova i els primers referents de la mateixa al nostre país.

 

El nom de Miguel Valdés, molt famós a Catalunya, atès que va ser el fundador i propietari, de l'actual Administració de Loteries Valdés, ubicada en la mateixa Rambla de les Flors, de la ciutat Comtal, és molt coneguda pels molts premis que aquesta administració, reparteix contínuament. Però gairebé ningú recorda, que el seu fundador, va ser el primer atleta espanyol, a recórrer oficialment aquesta distància de l'hectòmetre.

 

Ja en les dècades dels anys 1920 i 1930, van començar a registrar-se marques molt notables en aquells temps, començant a ser reconegudes oficialment, les primeres plusmarques espanyoles, per part d'atletes de Castella, Biscaia i Catalunya, on van sobresortir entre altres, els noms de Diego Ordoñez, Félix Mendiazábal, Juan Serrahima, Daniel García Truñon, i Miguel Arévalo, els quals gairebé quasi sempre, solien cobrir la distància al voltant dels 11,0 seg., però va ser el català Luis Sereix, amb un temps de 10,9 assolit a Barcelona el dia 29 de juny de 1931, el que més temps va poder mantenir aquest record, fins que Javier Llana va rebaixar la marca a 10,8 el dia 11 d'agost de 1953, a la ciutat francesa de Bordeus.

 

  ELS MILLORS VELOCISTES ESPANYOLS A LES DÈCADES DE 1950 -1960

 

José Luis Sánchez Paraíso, ( 96 ) possiblement el millor velocista espanyol de tots els temps, guanyant a Barcelona, un dels molts Campionats d’ Espanya, l’any 1963. Encara en les impresentables pistes de cendra de l’època.

 

José Luis Sánchez Paraíso, ( 96 ) possiblement el millor velocista espanyol de tots els temps, guanyant a Barcelona, un dels molts Campionats d’ Espanya, l’any 1963. Encara en les impresentables pistes de cendra de l’època

 

José Luis Albarrán i Armando Roca, grans referents dels anys de 1950 - 1960

José Luis Albarrán i Armando Roca, grans referents del anys 50 i -60-

Precisament els anys 1950 i 1960, sorgeixen diversos atletes que rebaixen amb relativa facilitat els 11,0 seg. entre els quals sobresortiren els noms, d'Armando Roca, José Luis Albarrán, Melanio Asensio, per seguir el 1960, amb altres marques de certa qualitat realitzada per ells mateixos, com així mateix, de l'atleta gallec Ramón Magariños, amb 10,5 i José Luis Sánchez Paraíso, possiblement el millor velocista espanyol de tots els temps, amb 10,6 i 10,4 ( aquest el 1971) atès que totes les seves marques van ser realitzades sobre “pistes de cendra” o terra batuda, com era l'habitual durant aquells anys.

 

Es a partir d'aquí amb les noves tècniques de preparació, millors equipaments, les noves pistes sintètiques, els incentius econòmics, etc. Són actius  molt ben aprofitats per les noves promocions, els quals ja en els finals del passat Segle, i principis de l'actual, engrandeixen el nivell mig de la velocitat espanyola, en els ránkings internacionals, però sense arribar encara, al que ja hauria de tenir en aquests moments el nostre esport. Una marca per sota dels 10,0 seg.

 

Angel David Rodruguez
Angel David Rodriguez

La gran distància existent durant moltíssimes dècades, amb els millors especialistes europeus, ens passa ara la seva factura, si recordem que l'actual record espanyol d'Angel David Rodríguez, de 10,14 hagués estat amb aquest registre, plusmarca mundial 54 anys endarrere, superant el mític americà Bobby Morrow, que ja tenia en aquella llunyana data del 29 de juny de 1956, el límit universal en 10,2 en pista de cendra.

 

Però això sol és una anècdota recordatoria, per incentivar, a aquesta nova “pura sang” de la velocitat espanyola i als seus seguidors, per assumir aquest repte, que sens dubte mereix tenir el nostre atletisme.

 

EL MILLOR DEL PASSAT I EL MILLOR DEL PRESENT

             

Jesse Owens a Berlín l'any 1936 (a pista de cendra)

Jesse Owens a Berlín l'any 1936 (a pista de cendra   

Usain Bolt a Pekín l'any 2008 (a pista de tartán)

Usain Bolt a Pekín l'any 2008 (a pista de tartán

 

Els grans referents dels Segles XIX    – XX - XXI
Millor marca Segle XIX John H. Rush EUA 9, 4/5 Chicago 18-06-1898
Millor marca Segle XX Maurice Greene EUA 9,79 Atenes 16-06-1999
Millor marca Segle XXI Usain Bolt JAM 9,58 Berlín 16-08-2009
Primer Campió Olímpic Tom Burke EUA 12,0 Atenes Abril -1896
Primer Récord Mundial Donald Lippincot EUA 10,3/5 Estocolm 06-07-1912
           
Cronologia de tots els campions olímpics de la  “Era Moderna”
Atenes 1896 Tom Burra EUA 12,0
París 1900 Franc Jarvis EUA 11,0
Sant Louis 1904 Archie Hahn EUA 11,0
Londres 1908 Reginal Walker RSA 10,8
Estocolm 1912 Ralph Craig EUA 10,8
Anvers 1920 Charlie Paddock EUA 10,8
París 1924 Harold Abrahams GBR 10,6
Amsterdam 1928 Percy Williams EUA 10,8
Los Angeles 1932 Thomas  “Eddie”Tolan EUA 10,3
Berlín 1936 Jesse Ownes EUA 10,3
Londres 1948 Harrison Dillar EUA 10,3
Hèlsinki 1952 Lindy Remigio EUA 10,4
Melbourne 1956 Bobby Morrow EUA 10,6
Roma 1960 Armin Hary GER 10,2
Tokio 1964 Robert Hayes EUA 10,0
Mèxic 1968 Jim  Hines EUA 9,95
Munic 1972 Valeri Borzow URS 10,14
Montreal 1976 Hasely Crawford TRI 10,08
Moscou 1980 Allan Wells GBR 10,25
Los Angeles 1984 Carl Lewis EUA 9,99
Seül 1988 Carl Lewis EUA 9,92
Barcelona 1992 Linford Christie GBR 9,96
Atlanta 1996 Donovan Bailey CAN 9,84
Sydney 2000 Maurice Greene EUA 9,87
Atenes 2004 Justin Gatlin EUA 9,85
Pequín 2008 Usain Bolt JAM 9,69
Londres 2012 Usain Bolt JAM 9,63 r.o
Rio de Janeiro 2016 Usain Bolt JAM 9,81
Els 10 millors  atletes mundials “All Time”
Usain Bolt 9,58 JAM Berlín 16-08-2009

Tyson Gay

Jhohn Blake

9,69

6,69

EUA

JAM

Sanghai

Lausanne

20-09-2009

23-08-2012

Asafa Powell

Justin Gatlin

Nesta Carter

9,72

9,74

9,78

JAM

EUA

JAM

Lausanne

Doha

Rieti

02-09-2008

15-05-2015

28-08-2010

Maurice Greene

Steva Mullings

Richard Thompson

Christian Coleman

9,79

9,80

9.82

9.82

 

EUA

JAM

T.i T

EUA

Atenes

Eugene

Puerto España

Atlanta

16-06-1999

04-06-2011

21-06-2014

07-06-2017

         
Els 10 millors atletes espanyols “All Time”
Bruno Toledano 10,06 Madrid 23-06-2016
Angel David Rodríguez 10,14 Salamanca 02-07-2008
Aitor Same Ekobo 10,16 Getafe 21-07-2018
Patrick Chinedu Ike 10,16 Getafe 21-07-2018
Venancio José 10,17 Castellón 09-08-2000
Javier Arques 10,21 Madrid 04-06-1986
Frutos Feo 10,22 Monachil 09-07-1997
Diego Moisés Santos 10,26 Castellón 25-07-1998
Luis Rodriguez 10,27 Sevilla 30-05-1990
Jordi Mayoral 10,28 Monachil 10-07-1996
Carlos Berlanga  10,29  Monachil  10-07-1996 

                                                           Llistats tancats el 25  de Juliol2 018

 

  • Els temps de Ricardo Sáenz de Heredia, Juan Ruano, Francisco Sánchez Madriguera, amb 10,9 assolits en Avilès els anys 1947 i 1948 , no varen poder ésser  homologats com a record pel  desnivell de la pista, com tanmateix, una altra d'Antolín García, amb la mateixa marca registrada l,’any 1950 a Lisboa, durant el curs d'un encontre Portugal - Espanya, que no va poder ser oficial, per manca dels cronòmetres reglamentaris.

Fonts d'informació:

Arxius de la Reial Federaciò Espanyola d'Atletisme  RFEA

Recerca per Internet

Llibres de l’International Athletic Foundation IAAF

Arxius de lAssociació Espanyola d'Estadistics d'Atletisme AEEA

Correcions de català per Anna Martí

Documentaciò pròpia

                                                                                                                                            Maig de 2010

 

 

 

 

 

 

 

REFERENTS HISTORICS DE 100 METRES LLISOS-DONES

 

UNA PROVA MESURADA PER DOS SISTEMES DIFERENTS

 

Encara que molts analistes atlètics de l'època moderna del nostre esport, situen l'aparició d'aquesta prova en l'any 1902, la veritat és que a la fi del Segle XIX, ja s'havien desenvolupat competicions sobre aquesta distància, però sempre mesurades per iardes (91.44m).

 

La cronologia de les 100 iardes va començar quan l'atleta americana Mamie Hubbard, va recórrer aquesta distancia en 17,0 seg. a Nova York, el dia 11 d'agost de 1890, marca que molt aviat milloraria la britànica Eva Francisco, amb un més que acceptable temps de 13,0 seg.a Dublín el 8 d'agost de 1891, a la qual seguirien una correlació d'atletes americanes i del Regne Unit, que any darrera d’any, anirien millorant les seves marques, fins a arribar al dia 16 de juliol de 1920, quan l'anglesa Mary Lines amb 12,0 seg. aconseguiria la primera plusmarca mundial, sota el control de la nova “Federació Internacional de l'Esport Femení” FSFI  fundada a París l'any 1919, però no reconeguda per la IAAF, que encara trigaria uns anys per oficialitzar-la la qual cosa va succeir, quan la atleta sud-africana Barbara Burke,  aconsegueix el dia 20 d'abril de 1935 a Pretoría, la marca de 11,seg.

 

 “Fanny” Blankers-Köen La millor atleta del Segle XX

“Fanny” Blankers-Köen

 La millor atleta del Segle XX

Com es pot deduir la prova que predominava eren les mesurades per iardes, on sobresortien en les seus ránkings, els noms més emblemàtics d'aquella època com els de l'holandesa “Fanny” Blankers-Köen, les australianes Marjorie Jackson, “Betty” Cuthbert, Marlene Mathews, l'americana Wyomia Tyus, entre altres destacades figures d'aquell temps, fins a arribar a l'any de 1970, quan l'atleta de (TPE) Chi Cheng, amb una marca de 10,0 seg. aconseguida en Pòrtland, el 13 de juny de 1970, la qual es considerada com la millor marca de tots els temps.

 

Amb aquesta nova plusmarca, es tanca gairebé per complet el llistat d'aquesta prova, que des de feia anys ja havia perdut tot el seu carisma, donant pas als 100 metre amb mesura pel sistema mètric, com desitjaven quasi tots els països de l’entorn atlètic  mundial.

 

                                      ELS  ORÌGENS DE LA PROVA  DELS  100 METRES LLISOS

 

Curiosament en contrast, amb el que gairebé sempre era creença general, que el bressol del nostre esport, eren les Illes Britàniques, aquesta dels 100 metres, va néixer en els països nòrdics, concretament a Finlàndia, on una atleta d'aquest país, Aino Rannanpaa va guanyar una prova, amb un temps gairebé testimonial de 17,4 a Hèlsinki, el dia 16 de maig de 1902, que molt aviat altres vuit compatriotes seves, anirien millorant lentament, amb temps molt discrets, fins que l'aparició de l'alemanya María Kiessling, assenyalant una marca de 12,8 seg., el 3 d'agost de 1918 a Frankfurt, atorga a aquesta incipient prova, el to de qualitat que tant necessitava.

 

De totes maneres aquesta disciplina va haver de conviure durant bastants dècades, amb la mesurada per iardes, però la presència, de la nova federació FSFI, com va fer anteriorment amb les 100 iardes, reconeix com a primera plusmarca mundial amb  mesures mètriques, el temps assolit per la txecoslovaca Marie Mejzliková de 13,3/5 seg. a Praga el 5 d'agost de 1922. Mentre tot això succeïa, la IAAF, que gens volia saber de les evolucions de les dones, sota el seu control, es mantenia al marge de tot tipus de plusmarques mundials.

 

izabeth Robinson al 1928 La primera campiona olímpica de la historia 

Elizabeth Robinson al 1928

La primera campiona olímpica de la historia

Pressionada per diferents estaments esportius de molts països, i pel propi col•lectiu atlètic mundial, encapçalat per les seves figures més il•lustres, com l'americana Mildred “Babe” Didrikson i la japonesa Kinue Hitomi, autèntiques lluitadores al costat de la presidenta de la FSFI la francesa Alice Milliat, per a la recerca de la paritat amb els homes en esdeveniments esportius, l’IAAF no va tenir més remei que donar el seu braç a torçar, acceptant com un gest de bona voluntat, la presència femenina en els  “Jocs Olímpics de Ámsterdam de 1928”, incloent en el seu calendari de proves cinc competicions, entre les quals figura la de l00 metres llisos, de la qual la guanyadora va ser l'americana Elizabeth Robinson, assolint la primera medalla d'or, amb un temps de 12,2 seg., marca que va compartir amb altres dos atletes canadenques, que la van acompanyar al pòdium, el qual representava un nou record olímpic, però no mundial.

 

Cal significar que aquesta marca solament va ser dos dècimes inferior a la del guanyador dels primers “Jocs d'Atenes de 1896”, el també americà Tom Burke, que va guanyar l'or olímpic amb la marca de 12,0 seg. Aquestes marques de Ámsterdam, no desmereixien de les assolides pels homes, alhora que deixava palès, del que en un futur podrien arribar a fer les dones, en altres proves atlètiques.

 

    L'ENLAIRAMENT DEFINITIU D'AQUESTA EMBLEMÀTICA PROVA

 

Una vegada exposats tots els inconvenients que van precedir a aquesta estranya discrepància per a oficialitzar de manera definitiva aquesta disciplina, la Federació Internacional l’IAAF va acceptar a partir de l'any 1934, responsabilitzar-se de tot el control de les dones, però assumint des d'un principi, solament algunes disciplines del calendari olímpic.

 

Una vegada arribada aquesta llegendària pretensió, la “Federació Internacional de l'Esport Femení” FSFI es va dissoldre en l'any 1938. Alice Milliat, l'ànima i fundadora de la mateixa, va morir a París l'any 1957. sent enterrats les seves restes en Nantes. Es diu que cada nova atleta, que arriba a participar a uns Jocs Olímpics, és un homenatge a la seva memòria.

 

Però no seria fins a l'any l'any 2001, quan l'atletisme femení, va tenir per fi incorporades en el seu calendari, totes les mateixes disciplines que els homes, sent l'última prova incorporada, la dels 20 klms. marxa, quan es va reconèixer la marca de l'atleta de Xina, Wang Yan, amb un temps de 1h.26,22 el dia 19 de novembre de 2001 en la ciutat de Guangzhov.

 

Stanislawa Walasievicz Primera recordwomen del món 

Stanislawa Walasievicz

Primera recordwomen del món

La primera marca mundial oficial reconeguda per la IAAF va correspondre a l'atleta txecoslovaca, Stanislawa Walasievwicz, quan va assolir a Varsòvia, un temps de 11,7 seg., el dia 26 d'agost de 1934, que obria el camí per a altres noves atletes, entre les quals va sobresortir per damunt de totes, l'americana Wilma Rudoph, coneguda com la “gasela negra” guanyadora de tres ors en els “Jocs de Roma de 1960”, que juntament amb la seva compatriota Wyomia Tyus i les polacas Irena Kirszenstein i Irena Szewinska, mantindrien intacte fins a finals dels anys 1960, tots els valors olímpics, que sempre va mantenir aquesta prova.

 

Però el pas del temps, com succeeix amb moltes cosa de la vida, també el nostre esport va tenir les seves innovacions i les seves variants, que poques èpoques  abans, ningú podia  preveure, la qual cosa va canviar tots els hàbits fins a llavors coneguts.

 

                                                             EL COMENÇAMENT D'UN ATLETISME DIFERENT

 

Una de les primeres novetats ho va constituir la fabricació de les pistes de tartán, homologades per la Federació Internacional, seguida de l'acceptació per part de totes les Institucions atlètiques mundials, del professionalisme  en tots els seus aspectes, la qual cosa varen saber aprofitar positivament, totes les televisions del món, que van saber imposar les seves normes a tots els organitzadors dels grans esdeveniments internacionals, inclosos els Jocs Olímpics.

 

Tot aquest conjunt de novetats, van portar amb si, unes altres ja no tan lògiques novetats, com poden ser la permissió dels “atletes llebres professionals” fins a llavors terminantment prohibit, com així mateix la intromissió de la farmacologia, amb els problemes que aquesta comporta, que desgraciadament tots coneixem.

 

A partir d'aquestes noves perspectives, l'aparició de noves atletes, com així mateix la contínua successió de grans plusmarcas mundials, encapçalades, per una gran majoria  d’atletes de la part oriental del nostre continent, a on la mirada de tots els ulls del món, es dirigeixen a un punt molt concret, que no era altre, que l’Alemanya de l'Est, on a partir de l’any 1970, neix una nova versió del nostre esport, quan atletes d’aquests països sorprenen a l'univers atlètic, amb marques impensables d'igualar per les velocistes d'altres nacionalitats.

 

Marlies Görh al 1983 Primera campiona mundial 

Marlies Görh al 1983 Primera campiona mundial

Els noms de Renate Meissmer, Renate Stecher, Ellen Strophí, Marlies Oeisner, Marlies Görh són la punta de llança d'aquesta nova era de la velocitat femenina, les quals acaparant tots els records mundials. Tot aquest domini, va acabar gairebé al mateix temps, quan es van unificar les dues Alemanyes, apareixent entre uns altres, els noms, els de les americanes Evelyun Ashfort i l'actual plumarquista mundial Florence Grifftifh, que amb marques de 10,79 i 10,49 seg. aconseguides els anys 1983 i 1988, van trencar definitivament aquest domini tan qüestionat de les  atletes d'Alemanya de l'Est.

 

El progrés després d'aquesta fosca etapa, és imparable com ho testifica el fet, que prop de 50 atletes han rebaixat fins a avui, la mítica marca dels 11,0 seg, entre les quals destaquen poderosament, les atletes de Jamaica, Marlene  Ottey amb 10,74, Kerron Stewart amb 10,75 Shally-Ann Fraser amb 10,73, sent aquesta l'última, la doble campiona olímpica a Pequín de 2008 i mundial a Berlín de 2009, a les quals se’ls adjunta en els llistats mundials, el nom de l'americana Carmelita Jefer, amb una gran marca de 10,64 seg, la segona millor a la història d’aquesta cursa, assolida a el dia 10 de juliol de 2009 en Xangai.

 

            LES ATLETES AMERICANES QUE VAN TRENCAR LA HEGEMONIA

           DE LE  ATLETES DE L’ALEMANYA DE L’EST

 

 Florence Grifftith  al 1988 elyn Ashfort al 1984 

Florence Grifftith  al 1988

Evelyn Ashfort al 1984

 

EL PRINCIPI DE LES PROVES DE VELOCITAT AL NOSTRE PAIS

 

Com en moltes altres disciplines atlètiques en el nostre país, els primers moviments es van localitzar en els entorns del País Basc, Catalunya i Madrid, on grups molt reduïts de noies, sempre animades i conduïdes per persones amants de l'esport atlètic, van poder efectuar les seves primeres evolucions, en aquelles proves que es van considerar en aquelles dècades, com les més assequibles per a les dones. Un dels grans inconvenients amb els quals van haver d'enfrontar-se, radicava en la poca credibilitat dels afeccionats, que també els havia en el nostre país, per considerar que aquest no era l'esport mes adequat per a elles.

 

UNA DE LES GRANS I AUTÈNTIQUES PIONERES DEL NOSTRE ESPORT

 

La “faldilleta” no era un obstacle per la actuació de les nostres dones. Rosa Maria Castelltort, a l’Estadi de Montjuïc, guanyan la prova dels  80 metres llisos, l’any 1930

La “faldilleta” no era un obstacle per la actuació de les nostres dones. Rosa Maria Castelltort, a l’Estadi de Montjuïc, guanyan la prova dels  80 metres llisos, l’any 1930

 

No obstant aquestes opinions, entre altres inconvenients, com era la falta d'instal•lacions amb una mínima infrastructura, feien molt difícil la captació de noies per a poder practicar aquest esport. El primer nom que apareix en els llistats  de marques en aquesta distància dels 100 metres llisos, es remunta a l'any 1931 sobre la distància dels 80 metres llisos, quan a Barcelona, Maria Rosa Castelltort venç amb una marca de 11,1 seg. per a realitzar més tard, en els 100 metres un temps de 11,8 seg. Amb lo qual aconsegueix la millor marca espanyola el dia 1 de novembre de l'esmentat any 1931.

 

Molt aviat segueixen el mateix camí, altres noies com Emilia Trepat, Carmen Ribé, Aurora Vila, Carmen PérezMaría Morros i Antonia Eguiluz, tanmateix en la dècada dels anys 1930, a les quals s'unirien més tard altres atletes del nord d'Espanya, amb la qual cosa l'activitat encara que era en precari, ja estava assolint un camí, que es va paralitzar bruscament, amb l'esclat de la nostra Guerra Civil en l'any 1936.

 

Una vegada finalitzat el nostre conflicte bèl•lic, excepte alguna esporàdica actuació en els anys 40, l'atletisme femení espanyol, va estar silenciat fins a l'entrada dels anys de 1960, on novament es torna a començar de zero, amb les primeres evolucions d'Eva Gosse, Anna Maria Gispert, Carmen Ruiz i Maria Luisa Consegal, aconseguint  aquesta última, en l'Estadi de Montjuïc Barcelona, un temps de 13,6 considerat oficialment, com la primera plusmarca espanyola, el dia 13 d'octubre de 1960, que dos  anys més tard a Vigo, gaudeix de tenir l'honor, de ser la primera dona a Espanya en baixar dels 12,0 seg. defensant els colors del Club Hispano Francès de Barcelona.

 

 María Luisa Consegal en 1963

María Luisa Consegal en 1963

Sobre l'aparició de Maria Luisa Consegal, molt van tenir a veure els seus pares, Maria Luisa Oliveras i Miguel Consegal, grans referents de l'atletisme català i espanyol, els quals varen saber inculcar tanmateix, als seus altres fills Miquell i Xavier, com aquests van  fer més tard, als seus fills i familiars, la importància de la practica atlètica, com un element bàsic per a la seva pròpia formació com persones, tant fora com dintre de les pistes de competició.

 

Cal deixar constància que la dinastia Consegal sempre serà un referent històric del nostre esport. Tots ells una vegada finalitzeu la seva activitat competitiva, es van involucrar en tasques de formació atlètica, des de diferents estaments ja fos federatius, directius de clubs, entrenadors, jutges y cronometradors.

 

Tots ells sempre, van seguir impartint els seus savis coneixements, per a totes les noves promocions, que anaven sorgint per tot l'àmbit atlètic de Catalunya, amb lo qual cosa, mai va decaure la seva contribució a l'atletisme català i espanyol.

 

    ES CONSOLIDA L'ATLETISME FEMENÍ

 

Una vegada definitivament trencats, molts dels “tabús” que injustament van haver de suportar les nostres atletes, durant aquesta segona etapa, molt aviat van començar a sorgir per tot el territori espanyol, els noms de Emma Albertos, Maria Elena Souto, Maria Luisa Orobía, Blanca Miret, Isabel Montañá, que entre unes d’altres, també van aplanar el camí fins a finals de 1960, per a la integració de nous noms, que també al seu moment, van marcar, una altra nova època molt diferenciada de les anteriors, amb una nova estructura tant d'equipaments com tècnica.

 

L'aparició de les noves pistes de tartán, que tanta influència han tingut per a elevar els nostres llistats de millors marques, van ésser un esperó més, per a la incorporació de nous noms, com l'emblemàtica Rosa Maria Colorado, Pilar Fanlo, Elia Cifuentes, Olga Martorell, Lourdes Valdor, que van ésser amb Teresa RionéSandra Myers, les qui van donar definitivament el to de qualitat, que durant tants va perseguir el nostre atletisme femení.

 

Actualment la presència de les atletes africanes, Glory Alozie, Josephine Onya, conjuntament amb la colombiana Digna Luz Murillo, nacionalitzades i integrades al nostre país, han motivat encara més si cap, la rivalitat s esportiva, que sempre ha imperat entre les nostres velocistes.

 

LA  MILLOR VELOCISTA ESPANYOLA DE LA HISTORÍA

Sandra Myers, l’actual recordwomen absoluta d’Espanya, de 100, 200 y 400 metres llisos a l’aire lliure, la qual amb la seva  positiva aportació, tant va  contribuir pel l’enlairament  de l’atletisme espanyol

 

Sandra Mayers, la reina de la velocitat espanyola, que tant positivament va

contribuir perl'enlairament de l'atletisme espanyol   

      

Els grans referents dels Segles XIX i XX
Millor marca Segle XIX Mamie  Hubbard  * 17,0 EUA Nova York 11-08-1890
Millor marca Segle  XX Florence Grifftith 10,49 EUA Indianàpolis 16-07-1988
1ª  Campiona Olímpica Elizabeht Robinson 12,2 HOL Amsterdam 22-06-1928
1ª Plusmarquista Olímpica  Elizabetht Robinson  12,2  CAN  Amsterdam  22-06-1928 
1ª Plusmarquista Mundial S.Walasiewic 11,7 POL  Varsovia 22-08-1934
           

* Temps cronometrat en  100 iardes.

Cronologies de totes les Campiones Olìmpiques  de la “Era Moderna”
Amsterdam 1928 Elizabeht Robinson 12,2 EUA
Los Angeles 1932 Stanislawa Walasiewicz 11,9 POL
Berlín 1936 Helen H. Stephens 11,5 EUA
Londres 1948 “Fanny” Blankers-Köen 11,9 HOL
Hèlsinki 1952 Marjorie Jackson 11,5 ASUS
Melbourne 1956 Betty Cuthbert 11,82 AUS
Roma 1960 Wilma Rudolph 11,0 EUA
Tòquio 1964 Wyoma Tyus 11,4 EUA
Mèxic 1968 Wyoma Tyus 11,4 EUA
Munic 1972 Renata Stecher 11,07 GRD
Montreal 1976 Annegret Stecher 11,08 GRD
Moscú 1980 Lyudmila Kondratyeva 11,06 URS
Los Angeles 1984 Evelyn Ashford 10,97 EUA
Seül 1988 Florence Friffith 10,54 EUA
Barcelona 1992 Gail Devers 10,82 EUA
Atlanta 1996 Gail Devers 10,94 EUA
Sydney 2000 Marión Jones 10,78 EUA
Atenes 2004 Yulia Nesterenko 10,93 BLR
Pequín 2008 Shelly-Ann Fraser 10,78 JAM
Londres 2012 Shelly-Ann Fraser 10,75 JAM
Rio de Janeiro 2016 Elaine Thompson 10,71 JAM

 

                               DOBLE CAMPIONA OLÍMPICA  A PEQUIN I LONDRES 2008 I 2012

L’atleta de Jamaica Shally-Ann Fraser en la arribada de Pequin

L’atleta de Jamaica Shally-Ann Fraser en la arribada de Pequin

 

 

Les 10 millors atletes mundials  “All Time” a l’ aire lliure
Florence   Griffith EUA 10,49 Indianápolis 16-07-1988
Carmelita   Jeter EUA 10,64 Xangai 20-09-2009
Christine   Arron FRA 10,73 Budapest 19-08-1998
Shally-Ann   Fraser JAM 10,73 Berlín 17-08-2009
Marlene   Ottey JAM 10,74 Milà 07-09-1996
Kerron   Stewart JAM 10,75 Berlín 17-08-2009
Evelyn   Ashfort EUA 10,76 Zürich 22-08-84
Irina   Privalova RUS 10,77 Lausanne 06-07-1994
Ivet Lalova BUL 10,77 Plovdiv 19-06-2004
Dawn Sowell EUA 10,78 Provo 03-06-1989
Torri   Edwards EUA 10,78 Eugene 28-06-2008
Les 10 millors atletes   espanyoles ”All Time” a l’ aire lliure
Sandra   Mayers 11,06 Vigo 23-07-1991

Glory   Alozie

Estela García

11,14

11,30

Lisboa

Getafe

25-05-2002

21-07-2018

Cristina Castro 11,36 Salamanca 17-07-1992
Josephine   Onya 11,37 Albufeira 26-05-2007
Cristina   Pérez 11,39 Barcelona 13-07-1988
Cristina Lara 11,40 Barcelona 22-07-2017
Paula Sevilla  11,41  Jesolo  ITA  09-06-2018 
Blanca Lacambra 11,43 Barcelona 13-07-1988
Digna Luz Murillo 11,43 Castellón 30-05-2009
     

Llistats tancats el dia 24 Juliol 2018

 

L’ARRIBADA DELS 100 METRES LLISOS ALS “JOCS OLÍMPICS A ROMA DE 1960”

 

dels 100 metres, amb un temps de 11,0 seg. nova plusmarca olímpica i mundial, encara a les  velles pistes de cendra

Wilma Rudoph, coneguda com a la “gasela negra” arribant guanyadora dels 100 metres, amb un temps de 11,0 seg. nova plusmarca olímpica i mundial, encara a les  velles pistes de cendra

 

   Fonts d'Informaciò

Arxius de la Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme   AEEA

Recerca per Internet

Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme  RFEA

Llibres de la Federació Internacional d'Atletisme  IAAF

Correcions de català  per Anna Martí

Documentació personal

                                                                                                                                              Maig  de 2010

 

CONEIX LA TEVA PROVA

INTRODUCCIÓ

 

tomas barrisMai es fa res de nou i menys en esport. Es diu que sempre són els referents, els que indiquen un camí a seguir. Quan un intenta buscar les arrels de l'esport que practica, no hi ha res millor que cercar en la memòria històrica i  en el  record d'aquelles persones que ens van precedir, i que amb el seu treball  i tenacitat, van fer possible l'aparició de les nostres proves atlètiques.

 

Com un dels referents n´ hi ha prou en recordar la primera prova atlètica  reconeguda en el llibre de la International Athletic Foundation, amb data del dia 17 de març de 1826, quan un atleta professional britànic, anomenat Andrew Beattie, va aconseguir en la població escocesa de Mount Benger, una distància de 12.95m. en la prova de triple salt, en el curs dels Games Border Scottish.

 

Des d'aquelles  remotes  dates, han succeït infinitat de moviments, tant en la seva cronologia, com en els seus avenços tècnics i en l'aparició de noves disciplines. Per tot això, la intenció d'inserir aquests històrics, obeeix a crear un punt de trobada, des d'on, encara que sigui d'una forma esquematitzada, es pugui iniciar la cerca dels orígens de cada prova atlètica, així com també de les seves gratificants i belles històries de qualsevol època i moment.

 

ÍNDEX
HOMES Publicat DONES Publicat
100 metres 27/04/2010 100 metres 27/05/2010
200 metres 22/10/2013 200 metres 19/11/2013
400 metres 09/09/2013 400 metres 30/09/2013

800 metres

23/04/2013 800 metres 16/07/2009
1500 metres 23/05/2013 1500 metres 15/12/2011
5000 metres 30/06/2013 5000 metres 22/07/2013
10000 metres 16/12/2010 10000 metres 07/01/2011
Marató 30/10/2010 Marató 30/11/2010
110 metres tanques 24/06/2012 80-100 metres tanques 30/08/2010
400 metres tanques 01/07/2009 400 metres tanques 04/07/2009
3000 m obstacles 03/09/2009 3000 m obstacles 03/09/2009
Alçada 17/11/2008 Alçada 17/11/2008
Perxa 27/02/2009 Perxa 17/03/2009
Llargada 22/08/2009 Llargada 30/0//2009
Triple 30/05/2009 Triple 30/05/2009
Pes 31/04/2011 Pes 31/03/2011
Disc 13/07/2011 Disc 30/07/2011
Martell 29/06/2010 Martell 20/07/2011
Javelina 20/01/2010  Javelina 28/02/2010 
Decatló 05/01/2012 Heptatló 10/02/2012
20 Km marxa 09/03/2017 20 Km marxa 26/11/2013
50 Km marxa 04/07/2016    

 

 

LA PROVA DE LA MARATÓ EN ELS JOCS OLÍMPICS

     QUAN LA LLEGENDA ES BARREJA AMB LA HISTÒRIA

 

Póster de l’Aniversari de la Batalla  de Marató

Póster de l’Aniversari de la Batalla  de Marató

Sempre basant-nos en la llegenda, aquesta ens diu, que l'any 490 A. C. el general Milciades va decidir enviar un emissari a Atenes, per donar notícia de la victòria dels grecs, sobre les tropes perses, triant a Phillípides, un de soldat participant, en la Batalla de Marathón, per evitar una possible massacre entre la població, en cas d'una derrota dels seus soldats.

 

Sobre fets utòpics, la llegenda ens diu, que un manifest dels perses, anunciava que en cas de victòria, aquests saquejarien la ciutat, violarien a les dones, matarien als nens i calarien foc a la capital grega.

 

Amb la finalitat d'evitar una matança massiva de la  població, Phillípides va haver de recórrer a peu, una distància, que oscil•lava entre 35 i 39 km. per portar la  notícia victoriosa de les tropes gregues.

 

Coneixedora la ciutadania d'aquesta intenció dels perses, les  dones van manifestar, que si en el termini de 24 hores, guiant-se per la posta del sol, no rebien la notícia de la victòria grega, elles mateixes, s'encarregarien, d'aniquilar a tots els nens, per suïcidar-se posteriorment totes elles.

 

Com la victòria sobre els perses, es va demorar més temps del previst, i a punt de finalitzar el termini, Phillípides, va haver de fer un esforç  sobre humà, per arribar a temps a la capital i impedir aquesta matança, cosa que va aconseguir evitar, però arribant tan exhaust, que després d'anunciar la victòria, va caure desplomat al sòl sense vida. Aquesta és la llegenda, que va donar origen a la història que tots coneixem.

LA BATALLA DE MARATHON

 

Existeixen diverses versions d'aquesta dramàtica guerra. Segons la visió de cadascun dels historiadors, aquesta té aspectes molt diferenciats, sobre el suposat emissari Phillípides.

 

La Flama eterna de Marathon

La Flama eterna de Marathon

Majoritàriament, gairebé tots coincideixen, que en la batalla de Marató, el general Melciades va enviar un emissari a Esparta, distant uns 240 Km. en un trajecte que va durar dos dies, amb la finalitat de demanar ajuda militar contra la invasió persa, petició que va ser denegada pels espartans, que celebraven els seus festivals de Artemis. Però ningú esmenta el nom del portador del missatge.

 

L'historiador grec més important del V Segle A. C. Heródoto, tampoc menciona per cap lloc, el nom de Phillípides. La historia de la prova de marató, és cert, que es va inspirar en la llegenda  sobre aquest emissari, però no va quedar escrita, fins al Segon Segle D.C. uns 600 anys mes tard, d'aquella suposada gesta, que és quan ens parla d'aquest heroic soldat.

 

LA PRIMERA MARATÓ EN ELS JOCS OLÍMPICS

 

ATENES DE 1896

 

En vespres dels Primers Jocs Olímpics de l'Era Moderna que es van celebrar a Atenes en 1896, Pierre de Coubertín, va recollir un suggeriment del seu compatriota Michel Bréal, el qual va proposar crear una prova de gran fons, amb el nom de la llegendària Batalla de Marató.

 

Els organitzadors d'aquesta primera olimpíada, havien de decidir, qual de les dues opcions era la idònia, entre els 240 km. de Esparta, i els 39 km. que existeix entre Marató i Atenes, decidint triar aquesta última.

 

El guanyador aquesta primera marató olímpica, va ser un humil pastor grec, anomenat Spyridon Louis, que solament havia corregut una marató de preelecció, un mes abans a la pròpia capital grega, en la qual va arribant en cinquè lloc, amb un de temps de 3h.18: 27. Uns 30 dies més tard, davant la sorpresa i deliri dels 60.000 espectadors, que van omplir l'actual estadi de marbre del Panatheinakos, aquest modest ciutadà, va tenir l'honor de recordar a tothom, la llegenda convertida en història, d'aquella batalla de Marató, de la qual el seu Aniversari,  compleix ara els 2500 anys.

 

Spyridon Louis ganador en atenes 1896

Spyridon Louis ganador en atenes 1896

En aquesta primera edició van prende la sortida 17 corredors dels quals 12 eren ciudatans grecs i cinc estrangers, que el dia 10 d'Abril de 1896 des de la població de Marató fins a l' estadi de marbre de Panatenaikos a Atenes sola una calor sofocant, que va causar estralls als participants dels quals, sol 9 van arribar a meta entre ells 4 estrangers.

 

Cal assenyalar que el temps invertit en els aproximadament 40 klm per Spiridon Louis va ser de 3h.58:50 seguit per altres dos atletes grecs Kharilaos Wasilakos amb 3h.02:06 i Spiridon Belokas, que va ser desqualificat en comprovar que s'havia pujat a un carro tirat per caballs, de manera que la medalla de bronze va ser per a l'hongarès Gyula Kellner que va marcar un temps de 3h.06:35. Diuen els historiadors que Spiridon Louis va estar resant 24 hores abans de la prova, menjant una gallina sencera abans de la sortida

 

Cal assenyalar que Sipiridon Louis, no va còrrer mai més. una altra marató, passant de ser humil ciudatà, a un més acabalat, gràcis a les generositats, de la Casa Reial i comercianta de la ciutat, que li van facilitar una vida còmoda.

 

Parò més tard en l'any 1936, va ser convidat pel propi Comitè Olímpic Internacional per assistir als Jocs de Berlín, com a President Honorari de la delegació grega, uniformat per la matei roba que va portar el di de ls seva victòría en 1896. Cal dir que va ser rebut cordialment per Adolfo Hitler, a qui va lliurar una brancs d'olivera en senyal de pau, tallada en el mateix "Muntanya de l'olivera" a Olímpia.

 

Spiridon Louis va morir a Maurose (Grècia) el dia 24 de març de 1940 a l'edat de 66 anys.

 

UNA CURIOSA INSTANTÀNIA DE LA MARATÓ D'ATENES 1896

1896 MARATO ATENES

Corredors anònims en plena marató a Atenes - 1896 

 

Fins a entrar en ple Segle XXI, la Federació Internacional d'Atletisme    IAAF no reconeixia cap marca, com   record mundial en ruta. És a partir del dia 1 de gener de 2003, quan es reconeixen els registres, com a millors marques mundials. Un any més tard, a partir del dia 1 de gener de 2004, es comencen a oficialitat les millors marques, com records mundials. Abans d'aquestes dates, solament s'arxivaven els temps de cada prova, com a testimoniatge oficial de les mateixes.

 

CURIOSITATS I MISCELANEAS OLÍMPIQUES

INTRODUCCIÓ

 

En aquesta recopilació d'anècdotes de la marató en Jocs Olímpics, solament es recullen les succeïdes fins als Jocs de París de 1924. Fins a arribar a aquest punt, no s'ha d'oblidar, que va haver-hi entre mitjà, una Guerra Mundial, que va afectar al progrés d'aquesta prova, de la qual es recordaven més les anècdotes, que els seus registres.

 

De la sèrie de curiositats esdevingudes, moltes d'elles es deuen a la normativa del CIO, que permetia en aquells anys, la inscripció individual d'un esportista, amb la qual cosa es justifica per si sols, la interminable quantitat d'anècdotes succeïdes, en aquest primer decenni del Segle XX.

 

Seria en els Jocs d'Estocolm de 1912, on es va determinar que a partir d'aquell moment, ningú podria participar, sinó era formant part l'equip oficial representatiu del seu propi país, i amb la prèvia revisió mèdica del seu estat de salut.

 

Cal assenyalar que fins als Jocs de Londres de 1908, no existia una distància exacta per a aquesta prova, oscil•lant sempre, entre els 39 i 40 quilòmetres, segons les peculiaritats dels seus recorreguts.

 

Aquesta distància, no seria modificada, fins als esmentats Jocs de la capital anglesa, per un capritx de la seva Majestat la Reina Alejandra, que desitjava que els seus néts veiessin la sortida de la prova, des dels propis jardins del Palau de Windsor. Això va portar amb si, realitzar una marrada de 2195 metres, per arribar a l'Estadi de White City, on estava fixada l'arribada.

 

D'aquesta forma va quedar establerta per sempre la distància oficial de 42.195 metres, per a totes les maratons del futur, recordant, que en els Jocs d'Antiguitat, la cursa més llarga, tenia solament un recorregut de 4614 metres.

 

Abebe Bikila  vencedor a Roma de 1960

Abebe Bikila  vencedor a Roma de 1960

Això no vol dir que en els següents Jocs, no haguessin més fets anecdòtics i històrics, com poden ser les gestes de Emil Zapotek conegut també con la “locomotora humana” que va guanyar la marató d'Hèlsinki en 1952, després de fer-ho en les proves de 5000 i 10000 metres, com així mateix la inesperada victòria de Alaín Mimoun a Melbourne de 1956, o del etíop Abebe Bikila, corrent descalç a Roma de 1960, com la de l'actual recordista olímpic, el keniata Samuel K. Wanjiru, vencedor a Pequín de 2008.

 

Per descomptat que tots ells, juntament amb uns altres, tenen la tota l'admiració  general, per la seva gran contribució al moviment olímpic, com així mateix, per engrandir la història d'aquesta espectacular prova. Si van haver-hi algunes, aquestes no van tenir l'impacte mediátic de les anteriors, atès que amb el pas del temps, les normatives oficials, van anar posant cada cosa en el seu lloc, evitant episodis curiosos, però també altres, molt lamentables.

PARÍS DE 1900

 

Si la primera marató d'Atenes, va ser considerada la més impactant i històrica de tots els temps, no podem dir el mateix, de la disputada a en els Jocs de París de 1900, considerada de forma unànime, com la pitjor organitzada, també de tota la història olímpica.

 

Els participants conforme anaven arribant a la capital francesa, es van trobar sense recepció, sense allotjament, sense saber les seus dels esports, etc. Veure'ls passejar pels bulevards parisencs, sense saber on anar, ni venir, era tot un lamentable succés.

 

Però el batibull organitzat va tenir el seu cènit, en la prova del marató, que estava programat en un recorregut entre Versalles i París, que va haver de ser modificat, pocs moments abans de donar-se la sortida, que es va efectuar en els Boscos de Boulonge, com així mateix l'arribada, davant el desconcert de gairebé tots els participants, que no donaven crèdit a aquesta inesperada decisió d'última hora.

 

Al no conèixer exactament el recorregut, atès que uns anaven d'una banda, i uns altres per un altre, es van originar grans dubtes, donat que uns van córrer més que uns altres, per la qual cosa les marques van ser tan abismals. L'americà Arthur Newton, que anava en primer lloc faltant 10 Km. es va equivocar i va arribar en sisena posició, amb un temps de 4h.04,12.

 

Michel Théato

Michel Théato

Una mica abans, quan el seu compatriota Dick Grant liderava la prova, li va atropellar una bicicleta, perdent molt temps, però podent arribar a la meta, encara que sense temps oficial, en última posició.

 

Un altre corredor anglès, seguint les indicacions del poc públic que hi havia presenciant la prova, es va dirigir per altres carrers en direcció oposada a la correcta, perdent-se entre els bulevards de la ciutat, com a molts altres participants.

 

Mentre això succeïa, el luxemburguès Michel Théato, de 22 anys, que els jutges van convertir en francès, era un treballador de jardineria, en les instal•lacions del Racing Club de París, i un perfecte coneixedor de tot aquest entorn per on discorria la prova, en aquesta variant dels organitzadors, especialment de les dreceres de terra, que va aprofitar segons es va dir, per evitar els dures llambordes dels carrers parisencs, per arribar guanyador.

 

És anecdòtic dir, que Michel Théato es va assabentar que havia guanyat oficialment, molts anys més tard, després d'un llarg i difícil debat, entre les delegacions de EUA i el CIO, pel fet que un corredor de l'equip americà, que va sortir amb un ritme infernal, sense que ningú aconseguís sobrepassar-li, va entrar a la meta pel recorregut marcat, però davant la sorpresa de veure's relegat al final, com a últim classificat.

 

  A causa que hi havia molt poca gent presenciant la competició, l'organització va entendre que podia haver estat possible, fer més d'un parany, per la qual cosa es va trigar gairebé 12 anys, a reconèixer com a vencedor oficial, al francès Michel Théato, amb un temps de 2h.59,45 seguit pel seu compatriota Emile Champion, amb 3h.04,17 i del suec Ernest Fast, amb 3h.37,14.

 

S'ha de dir que va ser tan gran el desconcert que va provocar, el canvi de recorregut, que dels 30 participants que van prendre la sortida, solament 7 d'ells, van poder arribar a la meta. Els altres van abandonar per l'esforç, per la temperatura propera als 39º, o es van perdre pels carrers de la capital de França.

 

SANT LOUIS - 1904

 

El fet més curiós i impactant del marathón de Sant Louis, que va afectar molt directament, a tots els espectadors que omplien les graderías de l'estadi, va tenir com a protagonista al cubà Félix Carvajal, especialista en marató, que mesurava 1.52 d'alçada, sobrenomenat “el andarín” que va provocar el riure de tots els assistents, en presentar-se en la desfilada inaugural, amb uns vells pantalons llargs de caminar pel carrer, una deteriorada camisa de màniga llarga i unes sabates que estaven fetes una “calamitat”, amb els quals es va present  presenta en la línia de sortida.

 

S'ha d'esmentar que Félix Carvajal, quan va arribar amb vaixell a Nova Orleáns, es va anar directament al casino, on va perdre tots els diners que havia recaptat a l'Havana, en jocs d'atzar, per la qual cosa va haver de realitzar el viatge fins a Sant Louis, en “auto stop.”

 

Tenint sempre com a protagonista a aquest singular personatge, s'hauria de dir que la sortida de la marató, va haver de demorar-se uns instants, els suficients perquè el discòbol americà, Jhon Sheridan guanyador de la prova de disc, acudís en la seva ajuda amb unes tisores per tallar-li els pantalons a l'alçada dels genolls, podent arribar en un meritori quart lloc, després de superar alguns inconvenients.

 

Aquest extravagant atleta quan anava netament destacat en primer lloc, va haver de parar-se esgotat pel cansament, la qual cosa va aprofitar per detenir-se davant d'un hort, per ingerir unes pomes, que segons es va dir, encara estaven molt verdes, que li va provocar una indigestió i la possibilitat d'una victòria, que pràcticament tenia assegurada, però rebent posteriorment el qualificatiu de “el perdedor más glorioso de la historia”.

 

Félix Carvajal que va mendigar pels carrers de l'Havana, fent demostracions atlètiques per pagar-se el seu viatge als Jocs, va arribar a sensibilitzar de tal manera als seus col•legues atlètics, que aquests van pagar el viatge de retorn al seu país natal.

 

Una altra dada molt eloqüent, que potser cobri actualitat, en aquests moments tan complicats que viu el nostre esport, amb el tema de la farmacologia, és de l'atleta, de EUA, Thomas J. Hicks, participant en aquesta  prova, per un presumpte intent de dopatge, en haver d'injectar-se en plena competició, amb sulfat de estrictina, i amb xarrups de brandy, per poder arribar a la meta com a guanyador, amb un temps de 3h. 28,59.

 

Cal significar que en aquesta mateixa prova, va sorgir el primer trampós de la història olimpica, quan el americà  Fred Lorz, que va arribar en primer lloc, va haver de parar-se esgotat per l'esforç, en arribar al quilòmetre16, amb la qual cosa va aprofitar per pujar-se a un carro tirat per cavalls, realitzant assegut en ell, un bon tram del recorregut. No obstant això, no va dubtar a fotografiar-se, al costat de la filla del president dels EUA, Alice, quan era a punt de rebre la seva medalla de guanyador.

 

Descobert el frau pels jutges, aquest atlete no va tenir cap problema a reconèixer el seu error, pel qual va ser desqualificat, donant per guanyador, al abans esmentat  nord-americà, Thomas J. Hicks.

 

LONDRES EN 1908

 

Per desig de la Reina Alejandra, esposa del Rei Eduardo VII, la sortida de la prova de la marató, es va realitzar des del Palau Real de Windsor, pel fet que els seus néts veiessin en directe, des de la pròpia residència, la sortida d'aquesta clàssica prova.

 

Per aquest simple detall de la Reina, la distància de la Marató, es va oficialitzar en 42.195 metres de recorregut, atès que es va tenir afegir als 40 quilòmetres, que més o menys tenien tots els anteriors Jocs, uns 2195 metres que era la marrada, que havia de realitzar-se, per complaure a la seva Majestat i poder arribar a l'estadi de White City. Mai l'arribada va estar davant del Palau Real, com testifiquen alguns analistes atlètics A partir d'aquest moment, aquesta distància seria la clàssica oficial per a totes les maratons olímpiques del futur.

 

La prova va ser duríssima tant per la seva distància, com pels desnivells que hi havia en el seu recorregut. L'italià Dorando Pietri, en efectuar la seva entrada a l'estadi, destacat en primer lloc, per la porta del marató, va equivocar direcció per arribar a la meta, rectificant immediatament, totalment esgotat, sense forces per mantenir-se en peu, caient i aixecant-se varies vegades, fins a arribar a uns 10 metres de l'arribada, on una vegada més va caure, ajudant-li a aixecar-se, els propis jutges i auxiliars, fins a poder traspassar la cinta d'arribada com a vencedor, per caure definitivament al sòl, totalment extenuat per l'esforç realitzat.

 

La delegació de EUA va protestar, per la qual cosa va ser desqualificat, donant per vencedor a l'americà John J. Hayes, que passarà a la història sense pena ni glòria. Una vegada recuperat, el guanyador moral, Dorando Pietri va rebre de la Reina Alejandra, una copa banyada en or, com a obsequi a l'esforç realitzat per poder arribar a la cinta de meta.

 

L’italià Dorando Pietri

L’italià Dorando Pietri

Possiblement el seu gran triomf, va anar el no guanyar, passant a la història olímpica, com el més dramàtic perdedor d'una medalla d'or. Amb el pas del temps, 100 anys més tard, es va erigir a Milà, una estàtua que perdura la seva gesta, mentre que de l'americà, Hayes, ningú s'acorda. Est és un exemple, del que poden aportar, uns Jocs Olímpics, perquè un participant, àdhuc sense guanyar, pot accedir a la glòria de l'olimpisme.

 

ESTOCOLM  EN 1912

 

L'organització d'aquests Jocs, amb molt bon criteri, va exigir per primera vegada a tots els participants a la cursa de marató, un certificat mèdic, per poder prendre part en ella. Aquest detall tan important que no tots van acceptar de bon grat. Desgraciadament aquesta decisió, va donar la raó als organitzadors. Durant la prova el portuguès Francisco Lázaro es va desplomar al sòl, a causa de la forta calor regnant, morint posteriorment a l'hospital.

 

Kenneth MacArthur

Kenneth MacArthur

Aquesta històrica prova de marató, que sempre va ser guanyada en tots els anteriors Jocs Olímpics, per atletes de baixa alçada, aquesta vegada va tenir un guanyador de gran estatura. Un policia sud-africà Kenneth MacArthur, va ser capaç de trencar aquesta tradició, amb una marca de 2h.36,55, seguit del seu compatriota Christian Gitsham, amb un temps de 2h37,52. Aquestes medalles, varen ser les úniques que va guanyar la República de Sud-africà en aquests Jocs.

 

Per cert en aquesta mateixa prova un altre maratonià, el japonès Shizo Kanakuri va desaparèixer de la prova, i mai més es va saber d'ell, fins que l'any 1966, va ser localitzat per la televisió sueca, per contestar amb tota naturalitat, a les preguntes que li van formular per aquella misteriosa desaparició.

 

Segons ell, tot es va deure  per el sufocant calor, que van haver de suportar durant la prova, la qual cosa li va obligar a beure massa aigua, per la qual  no va poder continuar, abandonant no solament la competició, sinó també Suècia, sense avisar a ningú. Ni als organitzadors, ni a la seva delegació. Segons confessió pròpia, per la vergonya d'haver d'abandonar la prova.

 

Per acabar de descriure aquesta prova d'Estocolm, es te que fer esment, de la primera defunció d'un atleta en una prova de marató olímpica. Segons testimoniatges dels seus companys d'equip, Francisco Lázaro, va poder ingerir estríctina juntament amb altres fàrmacs, a més  d'empastifar-se el cos, amb un liniment molt gratcient, la qual cosa, va poder ocasionar una falta d'absorció d'oxigen al seu organisme, que al costat de la forta calor regnant, va poder motivar una deshidratació general del seu cos.

 

ANVERS EN 1920

 

Per a no ser menys que en els anteriors jocs, Anvers també va tenir les seves curiositats i les seves anècdotes, sent  la bandera olímpica, una de la més significatives. Resulta que un saltador de l'equip americà de natació, en l'especialitat de palanca, el nom de la qual era Haig Prieste, va fer una aposta amb alguns dels seus companys d'equip, dient que seria capaç de portar-se la bandera olímpica, que onejava en el més alt de l'estadi, per endur-se al seu país, aposta que va aconseguir guanyar.

 

Aquest esportista, vuitanta anys més tard, ja amb una avançada edat propera als 100 anys, va ser portador de la Torxa Olímpica, en els “Jocs d'Atlanta de 1996”, però el fet anecdòtic ve donat, quan quatre anys més tard, en els “Jocs de Sydney del 2000”, aquest mateix esportista, ja amb 104 anys d’edat, va retornar aquella llegendària bandera, que amb tant zel va guardar Pierre de Coubertín, al President del CIO, Joan Antoni Samaranch, mitjançant la Cerimònia d'Inauguració.

 

Aquesta bandera és possiblement l'original, a pesar que ja en els “Jocs d'Atenes” de l'any 1896, va haver-hi una hissada en l'Estadi de Marbre del Panathenaikos. Aquest símbol olímpic, actualment esta exposat en el “Museu Olímpic a Lausanne”, com un dels records més entranyables, del moviment olímpic de l'Era Moderna.

 

Anys més tard després dels Jocs d'Estocolm de 1912 el atleta finlandès, Hannes Kolehmainen, una vegada finalitzats aquells Jocs, va traslladar el seu habitatge a Estats Units, des d'on va ser reclamat per la seva federació per participar en aquests jocs d'Anvers, gairebé en l'epíleg de la seva activitat competitiva, amb 31 anys d'edat.

 

Hannes Kolehmainen

Hannes Kolehmainen

Prèvia una exhaustiva revisió mèdica, va acceptar prendre part en el marató, on en una agònica cursa va guanyar la medalla d'or, quan a punt va estar de ser passat, pel estonià Lossman, que va arribar per darrere d' ell, a tan sol 13 segons, després d'haver liderat la prova, netament destacat, des del quilòmetre 35, amb un avantatge més que suficient per guanyar, però l'esgotament final era tan evident, que gairebé li va fer perdre, aquest guardó daurat, pel qual tant va lluitar durant tota la cursa.

 

PARÍS EN 1924

 

Continuant amb la saga dels atletes finlandesos, s'ha de dir, que Finlàndia va aconseguir en aquests Jocs, 37 medalles, superada solament, per l'equip dels EUA d'Amèrica. Els noms de Ville Ritola, Albín Stenroos, guanyador el primer dels 10000 metres i 3000 obstacles, i el segon del marató, van anar entre uns altres, els que van acompanyar al gran Paavo Nurmi, per merèixer l'elogi unànime de tot el món amb el qualificatiu dels finlandesos voladors.

 

Tornant al mític Paavo Nurmi, cal fer constar, que va asseure un precedent pel fet, de córrer amb un rellotge de polsera, per mesurar el temps i calcular la seva velocitat de carrera. En aquell temps, se li va considerar com un avantatjat tecnològicament sense precedents. Actualment infinitat de corredors fan el mateix, en gairebé totes les proves de fons i marxa atlètica, després de l'esdevingut fa 86 anys.

 

Si s'ha d'esmentar, el nom d'un esportista que va deixar la seva empremta en aquests Jocs, aquest va ser sens dubte, el finlandès Paavo Nurmi, reconegut com el més “gran de tots els temps”, el qual en aquest esdeveniment de París, va aconseguir guanyar 5 medalles d'or en les proves de 1500 i 5000 metres, amb un interval entre ambdues, inferior a una hora, deixant constància de la seva gran capacitat de recuperació A més de guanyar la prova Cros Country Individual i la de relleus de 3 x 3000 metres, va finalitzar la seva memorable actuació, amb la consecució d'una cinquena medalla, en el Cros Country per Equips.

 

Sumats aquests guardons als aconseguits en els anteriors Jocs d'Anvers de 1920, on va guanyar 3 medalles d'or i 1 de plata, i els que posteriorment aconseguiria en els de Amsterdam de 1928, amb 3 d'or i 2 de plata, completen un total de 12 medalles olímpiques, que justifiquen amb escreix, el sobrenom de “El més gran” i el més reeixit de la història olímpica. En quan al guanyador de la marató Albín Stenroos, s'ha de dir que des de, la seva primera marató l'any 1909, no havia pres part en cap altra, fins a aquests Jocs de París.

 

Era l'època daurada dels “finlandesos voladors”, on la gran quantitat i qualitat d'atletes finlandesos, en les proves de 5000 i 10000 metres, no li donaven opció per participar en elles. Aquest va ser el motiu, pel qual va optar prendre part, en la prova més agònica del programa olímpic, amb 35 anys ja complerts.

 

La seva actuació va merèixer els millors elogis, per la seva gran actuació, la qual cosa li va permetre arribar a la meta, amb un temps de 2h.41,22, amb més de 6 minuts d'avantatge sobre el seu immediat seguidor, l'italià Romeo Bertini, que va invertir un temps de 2h.47,19. Albín Stenroos, es va retirar de l'atletisme l'any 1927, després d'haver aconseguit la segona plaça en la famosa marató de Bostón, l'any anterior.

 

L’ ARRIBADA  DE LA MARATÓ A PARÍS DE 1924

 

El finlandès Albin Stenroos, arribant a meta

El finlandès Albin Stenroos, arribant a meta

 

LA PRESENCIA D’ESPANYA ALS JOCS OLIMPICS

 

El debut d'atletes espanyols en una olimpíada, es remunta als Jocs de París de 1924, on l'aragonès Dionisio Carreras es va classificar en 9º lloc, amb un temps de 2h.57,18. La segona participació, va ser la d’Emili Ferrer, en els Jocs de Amsterdam de 1928, amb una discreta actuació, aconseguint la 52ª posició, amb una marca de 3h.11,08.

 

Motivat per diversos problemes, originats per la Segona Guerra Mundial i pel nostre conflicte bèl•lic, amb una postguerra molt complicada, la presència espanyola, va quedar paralitzada durant 32 anys, fent la seva reaparició olímpica, en els memorables Jocs de Roma de 1960, on el nostre campió d’Espanya, Miguel Navarro, va aconseguir un meritori 17 lloc, amb una estimable marca de 2h.24,17.

 

Cal assenyalar que en aquesta prova que va guanyar l’inoblidable Abebe Bikila, es va produir el fet anecdòtic per part d’aquest atleta, de córrer descalç tota la prova, la qual cosa no li va privar d’aconseguir el millor temps mundial, amb una marca de 2h.15,16. Aquest temps, va ser millorat  en els següents Jocs a celebrar a Tòquio en 1964, amb un altre sensacional crono, de 2h.12,19 nou record mundial. Aquest vegada amb el calçat adequat.

 

A partir d’aquest moment, paral•lelament amb la millora general de tot l’atletisme espanyol, Espanya no va deixar d’estar present fins a l’actualitat, en totes les següents, olimpíades, ha on les classificacions de les quals, queden reflectides en la taula inserida al final.

 

De totes maneres, la gran assignatura pendent d’aprovar, que encara té el nostre marató, és aconseguir el pòdium olímpic, considerat mundialment, com el de major jerarquia, del calendari atlètic internacional, objectiu que sens dubte, en un futur a mitjà termini, podran aconseguir els nostres atletes, per unir-ho al costat del mundial i europeu, que en el seu moment van aconseguir, Martín Fiz i Abel Antón.

 

LES  ICONES DE LA MARATÓ ESPANYOLA

 

Martín Fíz Abel Antón

Martín Fíz

Abel Antón

 

Tots  els Campions Olímpics
Atenes –1896 Spyridon Louis GRE 2h. 58,50
París – 1900 Michel Théato LUX 2h.59,45
Sant Louis – 1904 Thomas Hicks EUA 3h.28,53
Londres – 1908 John Hayes EUA 2h.55,18
Estocolm – 1912 Kenneth McArthur SAF 2h.36,54
Anvers – 1920 Hannes Kolehmainen FIN 2h.32,35
París – 1924 Albín Stenroos FIN 2h.41,22
Amsterdam – 1928 El Bouguerra Quafi FRA 2h.32,57
Los Angeles – 1932 Juan Carlos Zabala ARG 2h. 31,36
Berlín – 1936 Sohn-Chung JPN 2h.29,19
Londres – 1948 Delfo Cabrera ARG 2h.34,51
Hèlsinki – 1952 Emil Zátopek CZE 2h.23,03
Melbourne – 1956 Alain Mimoun FRA 2h.25,00
Roma – 1960 Abebe Bikila ETH 2h.15,16
Tòquio – 1964 Abebe Bikila ETH 2h.12,11
Mèxic – 1968 Mamo Wolde EHT 2h.20,26
Munic – 1972 Frank Shorter EUA 2h.12,19
Montreal – 1976 Waldemar Cierpinski RFA 2h.12,19
Moscou – 1980 Waldemar Cierpinski RFA 2h.11,03
Los Angeles – 1984 Carlos Sousa López POR 2h.09,21
Seül – 1988 Gelindo Bordin ITA 2h.10,32
Barcelona – 1992 Hwang Young-Cho KOR 2h.13,23
Atlanta – 1996 Josia Thugwane RSA 2h.12,36
Sydney – 2000 Gezahgne Abera EHT 2h.10,11
Atenes – 2004 Stefano Baldini ITA 2h.10,55
Pequín – 2008 Samuel Kamau Wanjiru KEN 2h.06,32
Londres - 2012 Stephen Kiprotich UGA 2h.08,01
Rio de Janeiro - 2016  Eliud Kipchoge KEN 2h.08,44

 

Les 10 millors marques mundials "All Times"
Denis Kimetto KEN 2h.02:57 Berlín 28-09-201
Kenenisa B ekele ETH 2h.02:03 Berlín 25-09-2016
Eliud Kipchoge KEN 2h.03:05 Londres 24-04-2016
Wilson Kipsang Kiprotich KEN 2h.03:13 Berlín 25-09-2016
Emmanuel Mutai KEN 2h.03:13 Berlín 28-09-2014
Patrich Makau Musyoki KEN 2h.03:38 Berlín 25-09-2011
Stanley Biwott KEN 2h.03:51 Londres 24-04-2016
Haile  ETH 2h.03:59 Berlin 28-09-2008
Geofrey Muyai KEN   2h.04:15 Berlín 30-09-2012
Ayele Abshero ETH  2h.04:23 Dubai  27-01-2012

 

Les 10 millors marques espanyoles “All Time”
Julio   Rey 2h.06,52 Hamburg 23-04-2006
Fabian   Roncero 2h.07,23 Rotterdam 18-04-1999
Antonio   Peña 2h.07,34 Otsu 04-03-2001
José   Rios 2h.07,42 Otsu 07-03-2004
Fco. Javier   Cortés 2h.07,48 Hamburg 22-04-2001
Alejandro   Gómez 2h.07,54 Rotterdam 20-04-1997
Abel Antón 2h.07,57 Londres 26-04-1998
Alberto   Juzdado 2h.08,01 Tòquio 08-02-1998
Martín   Fiz 2h.08,05 Otsu 02-03-1997
José   Manuel Martinez 2h.08,09 Rotterdam 13-04-2003

Llistats tancats el dia 30 d'agost de 2017  

Fonts d'informació:

Recerca per Internet

Arxius de l'Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme     AEEA

Arxius de la   RFEA

Llibres de l’International Athelic Foundation

Documentació própia

                                                                                                                                                             Octubre de 2010

REFERENTS HISTÒRICS DE 400 METRES LLISOS- HOMES 

 

UNS INICIS MOLT COMPLEXOS

 

 Edgart Bredin, millor atleta
Edgart Bredin, millor atleta
del segle XIX

Des d'un principi, aquesta prova va comptar amb el suport de tots els afeccionats donades les seves peculiaritats i característiques de la mateixa. Com no podia ser d'una altra forma, la incidència mediàtica d'aquesta prova la van assumir, tant els Estats Units com Anglaterra, on eren molt freqüents els desafiaments i intents de millora de rècords.

 

Cal esmentar que els primers intents es van realitzar en línia recta, per part dels atletes professionals, i també per alguns amateurs, sent el millor de tots, el crono establert pel britànic Richard Buttery el dia 04-10-1873 a la ciutat de Gateshead, amb 48,1 sobre distància mesurada per iardes ( 400 i.=365.76 m.)

 

Però si intentem buscar la millor marca del Segle XIX aquesta la trobarem amb el britànic Edgar Bredin, quan el 22-06-1895 aconsegueix a Londres un temps de 48, seg. que va constar com la millor, segons els estadístics de l'època, però mai com a plusmarca mundial.

 

Cal fer constar, que fins als Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912, no es va homologar cap plusmarca. Va ser l'americà Charles Reidparth qui va tenir l'honor d'assumir el primer rècord oficial del món, en guanyar la medalla d'or amb un temps de 48,2 seg. el dia 13-07-1912.

 

Charles Reidparth, primer 
Charles Reidparth, primer
recordman mundial-1912

Fins a aquesta data, multitud d'atletes van rebaixar constantment les marques establertes, però sempre sense el recolzament oficial, donada la complexitat de les pistes, les distàncies mesurades per iardes o mètriques, i tanmateix pel seu cronometratge no sempre correcte, la qual cosa va motivar que moltes marques no fossin homologades com a registres oficials. Això explicaria que en els llibres històrics d'aquelles dècades, apareixessin alguns registres superiors als reconeguts com a autèntics., donat que en aquelles èpoques les estructures mundials estaven sempre en formació per disparitat de criteri.

 

UNA ANÈCDOTA HISTORICA

 

Com en gairebé totes les disciplines atlètiques, que sempre deixen un reguitzell d'anècdotes i curiositats, també en aquesta dels 400 metres, va sorgir una d'inesperada que va incidir en la reglamentació de la mateixa.

 

Fins als Jocs de Londres de 1908 totes les proves sobre aquesta distància, eren disputades pel carrer lliure, o sigui, sense carrers prefixats com en l'actualitat. En la final d'aquesta prova disputada a la capital londinenca, un dels favorits, l'anglès Wyndham Halswell, es va trobar en la recta final amb els americans Carpenter, Robbins i Taylor, entre altres atletes, i quan semblava que la seva victòria era un fet incontestable, l'americà Carpenter va impedir que ho depassés interposant el colze i els braços per impedir-ho, per la qual cosa els jutges van decidir suspendre la prova i repetir la final una hora més tard.

 

Després de moltes deliberacions es va decidir la repetició, però amb la desqualificació de l'americà, cosa que no van acceptar de bon grat els seus compatriotes i altres atletes, Efectivament es va repetir la sortida però sense la presència de cap dels classificats que solidaritzant-se amb l'americà, van decidir no prendre la sortida.

LA SOLITUD D'UN CAMPIÓ OLÍMPIC

 

El britànic Wyndham Halswell.guanyant l'or, en la final de Londres de 1908, sense contrincants a qui vèncer  

El britànic Wyndham Halswell.guanyant l'or, en la final de Londres de 1908, sense contrincants a qui vèncer

 

La polèmica va venir donada perquè segons els americans, els seus reglaments permeten la càrrega amb l'espatlla, mentre que a Europa això està prohibit. Aquest intercanvi d'interpretacions va originar que per primera vegada, una atleta guanyés la medalla olímpica, corrent en solitari i sense rivals que li molestessin  El temps de Halswell va ser de 50,2 seg.

 

A partir d'aquest moment la Federació Internacional va decidir que en el futur aquesta prova fos disputada per carrers igual com succeeix amb els 100 metres llisos, per evitar aquestes picabaralles o aldarulls, que en aquesta ocasió van incidir en aquest fet històric.

 

EL DOMINI AVASALLADOR D'USA

 

Mai es va donar en una disciplina atlètica, un domini tan aclaparador com l’exèrcit dels atletes nord-americans des dels orígens d'aquesta prova, com ho testifiquen els 19 títols olímpics, els actuals 10 atletes “All Time” amb 9 nord-americans, així com la presència dels seus millors atletes en els ránkings mundials dels Segles XIX, XX, XXI, els quals van dominar totalment.

 

Michel Johnson l’actual 
Michel Johnson l’actual
recordman mundial

Actualment la plusmarca mundial absoluta continua en possessió de l'espectacular atleta Michael Johnson, amb el crono de 43,18 des de l'any 1999 aconseguit en els mundials de Sevilla, recolzat pels seus grans compatriotes, Reynols, Wariner,Watts, Merrit, Evans, S.Lewis, Everett i Larry James, tots ells per sota dels 44 seg.

 

Però aquesta evident superioritat nord-americana, no va ser suficient perquè en la resta del món, el progrés quedés col·lapsat. Molts països van trobar en les competències amb els atletes ianquis, un motiu de superació per enriquir els seus llistats nacionals, especialment als Michel Johnson l’actual països del Carib d’un van sortir molts corredors d'aquesta distància, que també van aconseguir grans triomfs en jocs olímpics, campionats mundials i continentals. Un exemple el podem trobar a Jamaica, una veritable font de velocistes i migfondistes amb medalles d'or olímpiques.

 

Noms com Arthur Wint, Hert McKenley, George Rhoden, Berd Camerón, Nesta Carter,són un exemple, de la riquesa que atresora aquesta font inesgotable de grans talents, que és el país del Carib, a part dels seus grans velocistes, encapçalats pel mateix Usain Bolt o Asafa Powell.

 

 Lashawm Merrit i l’atleta de Grenada Kirani James
Lashawm Merrit i l’atleta de Grenada Kirani James

Al costat d'ells no podem oblidar al cubà Alberto Juantorena o a l'atleta de Grenada, Kirani James, Aquest últim, l'únic especialistes intercalat entre l'elit d'Estats Units en el llistat dels 10 millors “All Time” va ser el guanyador de l'última medalla d'or, en els Jocs Olímpics de Londres de 2012.

 

EL PROGRÉS AL NOSTRE PAÍS FINS EL 1940

 

Com ha succeït en moltes altres disciplines del nostre calendari nacional, trobar els ancestres d'aquesta prova és una mica complicat si es vols deixar reflectida la seva veritable exactitud. És conegut que en el primer decenni de 1900-09 ja va haver-hi uns tímids moviments destacant una marca de 60,8 de Zabala aconseguida el 25 d'abril de 1909 en el “Campionat de Sports” de Madrid. Però en aquella època era difícil homologar marques atès que la majoria d'elles, eren sobre asfalt en línia recta, o pistes habilitades en camp de terra, el mesurament de la qual era també molt complicat.

 

Era per aquestes dificultats tècniques, que la majoria de millors de marques, no podien tenir la confirmació oficial necessària per ser incloses en els llistats de millors marques de l'època. No obstant això els noms com Carlos Comamala, Cosme Duñabeitia, Carlos Gil, el guipuscuà Isidro Eizaguirre o Sòcrates Quintana sempre seran recordats com a autèntics referents d'aquesta espectacular prova.

 

En principi és recomanable com diu Josép Corominas en el seu llibre “Mig Segle de l'Atletisme Español”, comencés a oficialitzar llistats a partir de José Luis Elósegui el qual va aconseguir un temps de 59,8 en una eliminatòria dels “Jocs Madrilenys”, l'any 1914.

 

Un any més tard apareix en l'horitzó d'aquesta prova, un atleta català, Leandro Coll amb unes grans condicions per a aquesta prova, que aconsegueix un temps de 55,2 al Parc de la Ciutadella de Barcelona, on habitualment es disputaven totes les carreres a peu del calendari atlètic.

 

Però no seria fins als Campionats d'Espanya disputats en el camp d'Atocha a Sant Sebastià, quan va aparèixer un nom que va tenir el domini d'aquesta prova fins a ben entrada la dècada de 1930. El seu nom Miguel Garcia que aconsegueix davant l'expectació de tots, el títol nacional, amb un temps de 51,8, el 25 de juliol de 1920.

 

 Fernando Labourdette a Barcelona l’any 1930
Fernando Labourdette a Barcelona l’any 1930

Aquesta marca de Miguel Garcia, va estar vuit anys sense perillar, sent el català Joaquín Miquel qui el dia 15 de juliol de 1928 el va rebaixar fins a un crono de 50,1. a Tolosa. Però molt ràpid, una altra vegada, Guipúscoa recupera aquesta marca per mediació de Fernando Labourdette quan en un festival celebrat a Bolonya guanya la seva prova amb el temps de 50,0 seg. Marca que va tancar una època en la dècada del 1930. A partir d'aquest instant i motivat per l'explosió del conflicte bèl·lic espanyol, tot l'atletisme nacional va quedar forçosament paralitzat.

 

LA PROGRESSIÓ A LA POSTGUERRA

 

Amb la represa de totes les activitats polítiques i esportives a Espanya, apareix en el firmament atlètic espanyol, un jove gallec anomenat Ramón “Moncho” Rodríguez que enlluerna a tots els tècnics pel seu enorme coratge i força, elements bàsics, per destacar en aquesta prova, el qual aprofitant una competició celebrada a Milà en 1942 es va proclamar Campió Europeu de la Joventut amb l'extraordinari temps de 49,2.

 

Ramón “Moncho” Rodriguez a Monjuic a l’any 1946 

Ramón “Moncho” Rodriguez a Monjuic a l’any 1946

 

Posteriorment es va mantenir com a campió espanyol els anys 1943-1944-1946 i 1947 mantenint el rècord dels campionats fins a 1961. En la trobada contra Portugal de l'any 1946 a Barcelona, es va alçar amb la victòria amb un extraordinari temps de 49,0 seg., plusmarca que va perdurar fins a l'any 1959, en què va ser millorada pel madrileny Jesús Rancaño amb una marca de 48,9 seg.

 

 

         COMENÇA L'ENLAIRAMENT A ESPANYA

 

 Jesús Rancaño
Jesús Rancaño

L'aparició de Jesús Rancaño en la taula de rànquings nacionals va ser una gran pilota d’oxigen per a aquesta disciplina, que estava passant una etapa molt complexa malgrat la millora d'alguna marca, perquè la il·lusió de tots radicava que Espanya, hauria de tenir les seves plusmarques a to amb la de molts països europeus, que globalment inferiors a nosaltres, encara ens superaven en algunes marques, segons les seves taules de rècords nacionals.

 

Jesús Rancaño un atleta a qui tant cal agrair, pel seu lliurament i la seva constància, aconsegueix a l'Espanya-Àustria celebrat a Viena en 1960, igualar el rècord que posseïa llavors José Luis Martínez, un especialista de 800 passat al 400 amb un temps de 48,8 Tot seguit a Madrid dins del mateix any, Jesús Rancaño aconsegueix en el “Trofeo Canguro”, millorar aquesta plusmarca, amb el bon temps de 48,5, assenyalant nous camins que fins llavors, com queda dit, estaven una mica complicados.

 

GRANS REFERENTS DELS 400 METRES ESPANYOLS

 

 Cayetano Cornet David Canal 
Cayetano Cornet David Canal

 

La dècada de 1961 és considerada en la cronologia espanyola, com una època d'esplendor d'aquesta segona part del Segle XX. Per set vegades va ser millorat el rècord espanyol per tres atletes, les millors marques dels quals van ser Jaime López Amor, 48,5 , Virgilio González Barbeitos 47,5 i Ramón Pérez també amb 47,5.

 

Altres atletes com a J.F Suarez Garrudo, Ramón Magariños, Manuel C.Gayoso, Rogelio Rivas, Pedro Arteaga i Angel Gabernet, van ser grans actius que van tenir molt a veure en la millora col·lectiva del quatre-cents espanyol.

 

No hi ha dubte que aquesta legió d'especialistes, va deixar molt ben marcada la línia per on apareixerien els actuals especialistes, que amb les pistes sintètiques en vigor, aconseguirien grans registres, molt difícils d'aconseguir en pistes de cendra.

 

Aquests noms van ser David Canal (45,01) Antonio Sánchez (45,41) Angel Heras (45,54) Salvador Rodríguez (45,95) Antonio Reina (45,98), tots ells com a únics atletes espanyols per sota dels 46,seg., els quals poden ser considerats com els dignes escuders, que van obrir el pas a l'atleta de Reus, Cayetano Cornet, que amb la seva marca de 44,96,, aconseguida a Barcelona el 12 d'agost de 1989, va deixar palès la bonança d'aquesta marca, que encara avui, perdura com el rècord espanyol absolut, després de 24 anys.

 

Referents històrics  olímpics, mundials i continentals

Millor marca segle XIX

* Edgar Bredin

GBR

48,0

Londres

20-06-1895

Millor marca segle XX

Michael Johnson

USA

43:18

Sevilla

26-08.1999

Millor  marca segle XXI

Jeremy Wariner

USA

43:45

Osaka

31-08-2007

1er Campió Olímpic

Tom Burke

USA

54:2

Atenes

1896

1º Récord Mundial

Charles Reidparth 

USA

48,2 Estocolm 13.07-1912

 

 

 

 

 

 

* Distancia mesurada per iardes

 

Cronologia de campions olímpics

Atenes

1986

Tom Burke

54,2

USA

París

1900

Maxwelkw Long

49,4

USA

Sant Louis

1904

Harry Hilman

49,2

USA

Londres

1908

Wyndham Halswell

50,0

GBR

Estocolm

1912

Charles Reid Path

48,2

USA

Amvers

1920

Bevil Rudd

49,2

RSA

París

1924

Eric Liddel

47,6

GBR

Amsterdam

1928

Raymond Barbuti

47,8

USA

Los Angeles

1932

William Carr

46,2

USA

Berlín

1936

Archival Williams

46,5

USA

Londres

1948

Arthur Wint

46,2

JAM

Hèlsinki

1952

George Rhoden

45,9

JAM

Melbourne

1956

Charles Lamont

46,8

USA

Roma

1960

Otis Davis

44,9

USA

Toquio

1964

Michael D.Larrabee

45,1

USA

Méxic

1968

Lee Evans

43,86

USA

Munic

1972

Vicent E.Matthews

44,66

USA

Montreal

1976

Alberto Juantorena

44,26

CUB

Moscou

1980

Victor Markin

44,60

URS

Los Angeles

1984

Alonzo Babers

44,27

USA

Seúl

1988

Steve Lewis

43,87

USA

Barcelona

1992

Quincy Watts

43,50

USA

Atlanta

1996

Michael Johnson

43,49

USA

Sidney

2000

Michael Johnson

43,84

USA

Atenes

2004

Jeremy Wariner

44,00

USA

Pequin

2008

LaShawn Merrit

43,75

USA

Londres

2012

Kirani James

43,94

GRN

Rio de Janeiro 2016 Wayde van Niekerk 43,03 r.m. RSA

 

10 millors atletes internacionals “All Time” a l’aire lliure
Wayde van Niekerk 43,03 RSA Rio de Janeiro 14-08-2016

Michael Johnson

43,18

USA

Sevilla

26-08-1999

Harry Reynols

43,29

USA

Zurich

17-08-1988

Jeremy Wariner

43,45

USA

Osaka

31-08-2007

Quincy Watts

43,50

USA

Barcelona

05-08-1992

LaShawm Merrit

43,65

USA

Pequin

26-08-2015

Fred Kerley 43,70 USA Austin 26-05-2017
Isaac Makwala 42,72 BOT La Chaux de Fonds 05-07-2015

Kirani James 

43,74 GRN Lausanne 03-07-2014

Danny Everet

43,81 USA New Orleans 26-06-1992
         

 

10 millors atletes espanyols “All Time”a l’aire lliure

Bruno Hortelano

Oscar Husillos

44,69

44,73

Madrid

Madrid

22-06-2018

22-06-2018

Cayetano Cornet

44,96 Barcelona 12-08-1989

Samuel García

45,00 Monachil 07-07-2017
David Canal 45,01 Jerez de la Frontera 03-08-2003

Lucas Búa

45,25 Huelva 08-06-2018

Antonio Sánchez

45,41 Sttutgard 29-08-1986

Angel Heras

45,54

Milán 09-06-1984
Salvador Rodriguez 45,95 Madrid 19-07-2003

Antonio Manuel Reina

45,98

París

03-09-2005
       
       

 

                                                    Llistats tancats el día 24 de juliol de 2018 

 

Fonts d'informació:

Arxius de la Reial Federació Española de Atletisme. RFEA
Llibres de la Associació Espanyola de Estadístics d' Atletisme AEEA
Correccions de català per Anna Martí
Recerca por Internet
Llibre de Josep Coromines “Medio Siglo del Atletismo Español”
Llibres de la Internacional Atlètic Foundatión IAAF
Documentació pròpia

                                                                                                                                                                                                                                                    Agost de 2013