MISCEL•LÀNIA D'ANÈCDOTES I CURIOSITATS DELS JOCS OLIMPICS
Des de Los Ángeles de 1932 fins a Melbourne de 1956
LOS ÁNGELES – 1932
Amb aquests Jocs, que van travessar l'Atlàntic per segona vegada, es van iniciar una sèrie d'elements tècnics, que actualment encara perduren, en totes les olimpíades celebrades fins avui.
L'estadi que va ser inaugurat en 1923, va ampliar posteriorment la seva capacitat fins als 108.000 espectadors, amb la mateixa estructura, que 61 anys després, acolliria els Jocs de Los Angeles de 1984.
Per primera vegada es va fer oficial el cronometratge elèctric, que ja va tenir la seva presència, de forma oficiosa, en els Jocs d'Estocolm de 1912. Paral·lelament també va aparèixer la foto fínish, que tants dubtes resol actualment, si ho comparem amb les arribades d'antany, que de vegades eren l'origen d'agres discussions.
Una altra novetat va ser la instal·lació de megafonia, amb la idea que tots poguessin escoltar l'himne dels seus respectius països, quan el protocol dels esdeveniments ho feia necessari. Així mateix, la instal·lació d'un gran marcador lluminós, on s'inserien els resultats de les competicions, era una altra de les grans novetats. Com també ho va ser, la possibilitat que per primera vegada, els jocs van poder radiar-se per arribar a tots els racons del món.
Les cerimònies d'inauguració i clausura van ser dissenyades i dirigides pel famós director de cinema Cecil B. de Mille, resultant totes elles d'una bellesa i glamuor, propi de les millors pel·lícules rodades a Hollywood. L'actuació de milers de persones entre les quals, es trobaven els millors dansaires, músics, ballarines, cors musicals, així com també la presència i col·laboració dels més famosos actors de la meca del cinema, entre els quals es trobaven, Charles Chaplin, Gary Cooper, Claudette Colbert o la mateixa Mary Pickford, que van donar l'esplendor que mereixien aquests jocs.
Claudette Colbert |
L'atleta nord-americana, Mildred “Babe” Didrikson, que va guanyar l'or en 80 tanques i javelina, podia haver estat també, or en salt d'altura, però en passar el llistó amb el cap per davant, va ser desqualificada, amb la qual cosa es va haver d'acontentar amb una de plata, però que portava adherida, la plusmarca mundial amb 1.65 la mateixa altura que va saltar el seu compatriota Jean Shiley, guanyadora de la prova.
En aquest mateix any 1932, el COI la va declarar professional, per haver competit en basquet, beisbol, tennis, golf, natació i billar. Aquesta gran estrella, va ser la primera dona a ingressar en el Hall de la Fama, aconseguint renom mundial com a jugadora de golf, en guanyar gran quantitat de tornejos, des de l’Obert de USA fins l’Open de Grand Bretanya.
Mildred “Babe” Didrikson |
Igualment va fundar l'Associació de Jugadors Professionals de Golf, sent proclamada l'any 1950, com la millor esportista mundial, de la primera meitat del segle XX.
Una trista escena, va ser la presència en l'estadi del gran Jim Thorpe, que enfonsat en la misèria, va haver de pidolar per poder comprar la seva entrada d'accés.
Quan va ser reconegut pel públic, va esclatar una gran ovació recordant la gran injustícia que es va cometre amb ell, en els Jocs d'Estocolm de 1912, en ser-li retirades injustament, totes les seves medalles i desqualificat per vida, per participar en un torneig de futbol americà de les categories inferiors, amb un sou de 12 dòlars setmanals, amb la qual cosa vulnerava la carta olímpica. Percebre aquesta miserable quantitat, va ser suficient per ser declarat professional.
La construcció de la primera Vila Olímpica de la història, distant 20 km. del centre de Los Ángeles, va ser l'estel de les construccions amb els equipaments més moderns de l'època, incloent entitats bancàries, tendes de confeccions, sales d'oci, biblioteques, farmàcies, entre unes altres novetats.
Aquest emblemàtic recinte era custodiat permanentment per vigilants muntats en cavall i abillats com ho feien els vaquers d'antany, que tantes vegades hem visionat en les pel·lícules del vell oest americà, El paisatge de la mateixa, situada prop del mar en Baldwin Hills, era un meravellós regal per a la vista, per l'entorn natural que l’envoltava. Cada esportista devia pagar com a hostalatge, inclosa la manutenció, la quantitat de 2 dòlars diaris.
Pel desplaçament dels esportistes per arribar a Pasadena, on se celebren les proves de ciclisme, i dels participants en les proves de nàutica, que s'organitzaven en els meravellosos cayos de Long Beach, es van utilitzar uns setanta autobusos, en un incessant continu d'anar i venir, durant totes les jornades.
El motiu de la baixa participació de nacions i esportista, es va deure en gran part als alts costos de desplaçament des del continent europeu. Aquests viatges suposaven 2 setmanes de vaixell fins a Nova York i 5 dies amb tren, des d'aquesta ciutat a Los Ángeles, viatjant en el llegendari “Pacífic-Exprés”.
ALGUNS DELS PÒSTER DE LOS ÁNGELES 1932
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Los Ángeles 1932
BERLIN -1936
Els Jocs de Berlín 1936, són considerats com un dels millors organitzats de tota la història olímpica, malgrat celebrar-se en plena repressió antisemita, liderada pel führer Rudolf Hitler, que triat com a Canceller en 1933, es va trobar sobre la taula de treball, amb la concessió d'aquest esdeveniment per part del Comitè Olímpic Internacional.
Aquesta nova trucada del COI al govern alemany, que en aquest cas era nazi, ja va haver d'organitzar-se l'any 1916, però els avatars de la primera Guerra mundial, va impedir realitzar-los. També cal assenyalar, que es va estar molt prop de seguir la mateixa sort, amb aquests de la capital alemanya, per la circumstància que aquesta crida per a Berlín-1936, en la mateixa avantsala de la segona Guerra mundial va poder no celebrar-se, per l'esmentada política antiracista del règim nazi.
La decisió d'organitzar aquests jocs, va ser presa pel Comitè Olímpic, al seu Congrés celebrat a Barcelona l'any 1931, on la Ciutat Comtal, era l'altra candidata. Davant d’aquesta decisió, es va prendre l'alternativa d'organitzar paral·lelament altres jocs, titulats com els Jocs Populars de Barcelona, pels quals ja havien donat la seva conformitat diversos països, entre els quals es trobaven aquells que havien boicotejat els de Berlín. Però una altra Guerra, en aquest cas, la civil espanyola, va frustrar aquest projecte.
No obstant el Govern nazi, no va dubtar a aprofitar aquest esdeveniment per mostrar al món tota la bondat de la seva política i intentant mostrar la seva millor imatge. Per a això, no va regatejar esforços per organitzar els millors jocs mai vistos, fins a aquest moment.
El Canceller nazi Adolf Hitler,entrant a l’Estadi Olímpic, seguit del seu sèquit |
Es va formar un comitè de treball, que seguint ordres emanades del govern nazi, va seleccionar els millors esportistes del país, amb la idea de tancar les portes del podi als millors practicants del món, encara que en el fons, el que es pretenia, era que els atletes de color i d'altres ètnies, quedessin arrasats pels esportistes de la raça ària.
Però va succeir el que ningú esperava: Els atletes negres van guanyar moltes més medalles de les previstes, encara que en el còmput final va ser Alemanya qui va liderar el llistat, amb 89 presees, per 56 d'Estats Units, la qual cosa va donar per satisfets als governants alemanys, malgrat que el gran vencedor d'aquests jocs, va ser un atleta de color anomenat Jesse Owens, guanyador de quatre medalles d'or. Per veure més fer clik al final d'aquest document.
Amb aquesta gesta, Alemanya igualava, 40 anys més tard, la seva llegendària gesta dels Jocs d'Atenes de 1896, quan va liderar per primera vegada, aquest rànquing de medalles de la història olímpica.
Encesa de la torxa olímpica per a Berlín, en la Vall de Olympya en 1936 |
Entre les moltes novetats, destaca per primera vegada, l'arribada d'una flama olímpica encesa pels rajos del sol, en el Temple de Zeus. El seu viatge fins al majestuós Estadi de Berlín, es va realitzar per relleus d'un quilòmetre fins a arribar a l'estadi olímpic, on 110.000 persones esperaven enfervorides i ansioses, el moment culminant de l'encesa del pebeter, que va realitzar el mig fondista alemany Frizt Schilgen.
L’idea d’aquesta nova decisió va correspondre A Carl Diem, Cap del Comitè Organirzador, el qual creia, que els antics grecs, eren antecessors aris de l'Alemanya nazi. El recorregut de la torxa, va ser de 3.422 Km, que travessant set països, va ser portada per 3.422 esportistes.
En la seva fosca campanya antisemita, els seleccionadors alemanys, van posar molta atenció a seguir les directrius del govern nazi, per anar eliminant a tots aquells esportistes d'origen jueu. Un cas escandalós va ser l'eliminació, entre d’altres, de la saltadora Gretel Berghan, que un mes abans dels jocs, va igualar el rècord alemany d'altura, per la seva ascendència jueva.
No obstant això per netejar la imatge d'aquesta discriminació, l’esgrimista Helena Mayer, també d'origen jueu, va acceptar traslladar la seva residència a Estats Units, per ser cridada posteriorment, i formar part de la Delegació Alemanya. Aquesta esportista va guanyar la medalla de plata.
Per primera vegada, encara que en una zona molt limitada, es van televisar alguns dels millors moments d'aquests jocs, tot i que les seves imatges eren bastant deficients, malgrat l'alta tecnologia que en aquells moments posseïa Alemanya. Sempre es recordarà que Berlín, va ser la pionera d'aquestes retransmissions televisives.
Una altra novetat va ser l'aparició de Richard Strauss, que personalment va dirigir l'orquestra, quan es va interpretar l'himne olímpic, compost especialment per a aquesta ocasió. D'igual forma, va dirigir un cor de prop de 3500 veus, que van interpretar l'himne alemany i també el nazi.
Lliurament del ram d’olivera de Spyridon Louis a A. Hitler |
Un dels moments més emotius, dels molts que va haver-hi en aquests jocs, va ser la presència del grec Spyridon Louis, vencedor de la primera marató olímpica d'Atenes de 1896, que va portar l'estendard de l'equip hel·lè en la cerimònia d'obertura.
Aquest llegendari atleta va rebre, després de 40 anys del seu triomf d'Atenes, el tribut d'aquella memorable gesta amb el reconeixement del govern nazi, en nomenar-lo hoste d'honor.
A la vegada Spyridon Louis, va oferir al Canceller Rudolf Hitler, una branca verda d'oliva portada des de Olímpia , lloc de naixement dels jocs olímpics, com a símbol de pau. Aquest atleta, que en els seus.
Aquest atleta, que en els seus inicis va ser pastor i venedor d’aigua al seu poble natal de Mourissi, va ser considerat com l'atleta amateur que més diners va guanyar, gràcies als molts obsequis rebuts, per la qual cosa va ser sancionat per vida, per depassar els límits de l'amateurisme. Quatre anys més tard en 1940, va morir d’un atac de cor, però el mite de la seva llegenda encara contínua viu, en la seva Grècia natal.
ALGUNS DELS PÒSTER DE BERLÍN 1936
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Berlín 1936
LONDRES - 1948
Després d'un parèntesi de 12 anys, provocat pels estralls de la segona Guerra mundial, Londres va acollir aquests jocs amb un cert descontentament de la ciutadania. El difícil moment que travessava la capital anglesa, sumida en una profunda crisi econòmica i social, no convidava per fer aquests dispendis econòmics, quan pels carrers encara estaven presents les restes de la contesa bèl·lica, amb edificis en ruïnes i gairebé tots els serveis públics deteriorats.
Aquests jocs, també coneguts com els Jocs de l'Austeritat, van propiciar que les autoritats angleses assumissin uns riscos molt perillosos, que podien suposar la desaparició de les olimpíades, atès que aquestes ja es van haver de suspendre en els anys 1940 i 1944, amb motiu d'esmentada contesa bèl·lica.
El panorama que van deixar les seqüeles d'aquesta guerra va arribar a ser demolidor, afectant gairebé a tots els països del món, el quals també van veure malmeses les seves estructures esportives i econòmiques. Fins i tot alguns països van haver de portar-se el seu propi menjar i equipaments.
En aquesta ocasió no va haver-hi Vila Olímpica. Per allotjar als homes, es van habilitar barracons que havien estat utilitzats pels soldats britànics durant el conflicte bèl·lic. No així per a les dones, que van haver de residir al centre de la capital i desplaçar-se amb el metro, per arribar als seus recintes d'actuació.
Però malgrat el descontentament del poble britànic, aquest projecte va seguir endavant, conscients que solament l'organització d'aquest esdeveniment, evitaria la desaparició dels jocs, per la qual cosa finalment van recolzar al govern britànic, omplint tots els recintes esportius. Només amb la jornada de clausura, a l'estadi de Wembley amb 85.000 espectadors, es va cobrir una part molt important del pressupost inicial, que finalment i malgrat totes les calamitats, es va poder presentar un superàvit, al voltant de 30.000 lliures.
Com queda palès, van succeir infinitat de gestes i anècdotes, però cal assenyalar algunes que es desconeixien, com va ser la de l'atleta afroamericana Alice Coachman, primera atleta de color en guanyar una medalla d'or, i que l'any 1952, es convertiria en la primera dona negra, a promocionar un producte internacional com la Coca Cola.
L’americana Alice Coachman |
La novetat d’aquests Jocs van ser les retransmissions per la televisió en blanc i negre, en zona limitada que arribaria a més 500.000 espectadors. Va ser la primera vegada tant mateix, que en atletisme, es van utilitzar els tacs de sortida des dels 100 metres fins als 400 m. llisos. Una altra novetat va ser que per primera vegada es van donar Diplomes d'Honor als sis primers classificats en cada esport.
Altres fets a ressaltar, va ser l'aparició de l'atleta prodigi americà, Bob Mathias, que a els 17 anys i després de quatre mesos només d’iniciar-se en l’atletisme,va guanyar la dura prova del decatló, convertint-se en el guanyador més jove de la història en aquesta especialitat.
Una altra perla d'aquests jocs, qualificada unànimement, com la millor atleta de tots els temps, coneguda també com la “holandesa voladora” Fanny Blankers-Köen de 32 anys d’etat, classificada per a sis disciplines, solament va poder competir en les quatre permeses, guanyant totes elles, amb clara superioritat. És fàcil d’imaginar, el que podia haver guanyat aquesta atleta, d'haver pogut participar en els anteriors jocs suspesos en els anys 1940 i 1944.
L’argentí Delfo Cabrera |
En la marató, no va faltar la dramàtica escena que sempre acompanya en la seva arribada a la meta. El belga Etiene Gailly, que des d'un principi va encapçalar la prova, va poder mantenir-se primer i entrar totalment esgotat a la pista de l'estadi, però gairebé incapaç de mantenir-se en peu, sent passat a falta de 200 metres, per l'argentí Delfo Cabrera i el britànic Tom Richards. No obstant el belga, fent un titànic esforç va aconseguir arribar a meta en tercer lloc i guanyar el bronze.
Aquests jocs també van contemplar per primera vegada, al txec Emil Zatopek, conegut també com “ la locomotora humana” guanyador d'una medalla d'or i una altra de plata, que posteriorment faria història en totes les proves de fons, tant en pista, com en ruta i camp a través.
En aquesta cita de Londres, va haver-hi una gran diversitat, d'anècdotes, curiositats, fotografies, i amb la finalitat d'evitar repeticions, podem entrar en el link inserit al final d'aquest document, per veure tots els detalls d'aquests memorables jocs.
L'HOME I LA DONA MÉS RELLEVANTS EN ATLETISME
El txecoslovac Emil Zatopek | L'holandesa Fanny Blankers-Koën |
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Londres 1948
HELSINKI – 1952
Els jocs d'Hèlsinki sempre seran recordats per ser l'edició on més rècords olímpics i mundials es van batre, pel debut de la Unió Soviètica i Israel, i pel retorn de Japó i Alemanya, apartades per motiu de la II Guerra Mundial.
La soterrada guerra freda que mantenien la Unió Soviètica i tots els països de la seva òrbita de la zona oriental europea, contra Estats Units i els països capitalistes de l’Europa Occidental, va crear una atmosfera de convivència discordant, de la que hauria de ser la unió de tots els països de món.
El cap suprem de la nació russa Josef Stalín, es va negar al fet que la torxa olímpica transités per territori soviètic i països sota el seu domini, negant-se tots ells a conviure en la Vila Olímpica de Käpyla, per la qual cosa va haver d'habilitar-se una segona vila en Otaniemi, situada a fora de l’àrea olímpica.
El pastor Bob Richards |
En bàsquet per decidir la medalla de bronze, les seleccions d'Argentina i Uruguai es van enfrontar en un brusc i dur partit, on els àrbitres no van parar de xiular faltes personals a tort i a dret, acabant el partit amb quatre jugadors els argentins i tres els uruguaians. El partit el va guanyar l’Uruguai per 50 a 60 punts.
Un dels casos singulars es va donar quan el pastor protestant d'Estats Units, Bob Richards, guanyador del salt amb perxa, va dir la famosa frase: “Sóc l'únic sacerdot del món, que puc pujar al cel pels meus propis mitjans”, després de superar al rècord mundial, pujant fins als 4.55 metres d'altura. Cal recordar que en aquell temps, encara no existien les actuals perxes de fibra de carboni.
En la prova de ciclisme en ruta un jove francès anomenat Jacques Anquetil, va arribar en un honrós novè lloc, però guanyant a més, en la competició contra rellotge per equips la medalla de bronze. Anys més tard, guanyaria en cinc ocasions el Tour de França, sent considerat com un dels més grans ciclistes de la història.
Un altre cas molt singular va succeir en la final dels pesos pesats en boxa, on el suec, Ingemar Johansson, tremendament impressionat davant el seu rival americà Edward Sanders, que havia vençut en tots els seus anteriors combats per fora de combat, es va passar tots els assalts donant voltes al voltant del quadrilàter, sense llançar a prou feines cap cop, per la qual cosa va ser desqualificat per falta de combativitat, sent-li retirada la seva medalla de plata.
Aquest fugisser boxador, anys més tard en 1959, donaria un sorpresa monumental, quan contra pronòstic, va vèncer al campió mundial absolut professional, l'americà Floyd Patterson per KO al seu propi país. El Comitè Olímpic Internacional, va decidir en 1982, retornar-li la seva medalla de plata, en una decisió molt discutida.
La danesa Lis Hartel |
En hípica per primera vegada, es van enfrontar homes contra dones i una danesa anomenada Lis Hartel, afectada per la “polio” als 8 anys, que li va paralitzar el moviment de les seves cames des dels genolls fins als turmells, no li va impedir però guanyar la medalla de plata. Aquesta admirable amazona havia de ser ajudada pel seu entrenador, cada vegada que pujava i baixava de la seva muntura.
La gimnàstica russa, va iniciar el seu domini, amb les 4 medalles d'ors de Viktor Chukarin, el va seguir el seva compatriota Maria Gorokhuskaya, amb 2 d'or i 5 de plata, gesta de gran calibre en aquell llunyà temps.
ALGUNS DELS PÒSTER D’HELSINKI DE 1952
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Helsinki 1952
MELBOURNE – 1956
Després dels afables jocs d'Hèlsinki de 1952, recordats com Els Jocs de l'Amistat, ningú imaginava el que els esperava en aquests de Melbourne, que seran recordats també, com l'esdeveniment més boicotejat de la història de les olimpíades.
Una vegada més, molts països van aprofitar la cita olímpica, per reivindicar les seves divergents idees polítiques, econòmiques, culturals i socials, que políticament, van ser incapaces de resoldre per si mateix, havent d'utilitzar una vegada més l'esport per fer-se sentir.
L’australià Murray Rose |
En la part esportiva, al marge del detallat en l'esmentat link, van existir altres fets que és grat recordar. En natació per exemple, la selecció australiana, conjuntament amb dones i homes, va aconseguir vuit medalles d'or, quatre de plata i dues de bronze, sobresortint Murray Rose, amb tres ors i la nedadora Dawn Fraser, amb dues d'or i una de plata.
En gimnàstica, la russa Larisa Latynina, que va guanyar quatre medalles d'or i una de plata en aquests jocs, va completar en el curs de la seva participació en diferents olimpíades, un total de nou medalles d'or, cinc de plata i quatre bronze, sent la dona mes llorejada de tota la historia olimpica.
Una anècdota curiosa va succeir en la competició d'aixecament de peses, quan el nord-americà Charles Vinci, sobrepassava el pes en 200 grams, ho va solucionar tallant-se el cabell per aconseguir el pes reglamentari. Una vegada solucionat aquest problema, va aconseguir l'or, i a més va batre el rècord mundial de la seva categoria.
L’hungarés Lásló Papp |
El boxador hongarès del pes mitjà, Lázló Papp que va batre en la final a l'americà José Torres, va aconseguir la seva tercera medalla d'or consecutiva, sent el primer púgil a aconseguir-ho.
La jove promesa de l'atletisme australià, Ron Clarke, seleccionat per participar en la prova de 1500 metres, va ser el triat per encendre el pebeter, però amb la mala sort que la flama li cremés un braç, havent de ser ingressat en un hospital de Melbourne, havent de fer llit amb el braç embenat.
Aquest atleta amb el pas de molt pocs anys, arribaria a cúspide del fons mundial, batent un total de disset rècord mundials i la medalla de bronze en els Jocs de Tòquio de 1964. A la dècada de 1960, va ser l’atleta més destacat del món en proves de fons, sent a més, el primer atleta a trencar la barrera dels 28 minuts, en la prova de 10.000 metres.
ALGUNS DELS PÒSTER DE MELBOURNE -1956
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Melbourne 1956
Fonts d'informació:
Correcions de català per gentilesa d’Anna Martí
Llibres de l'Associació Espanyola d'Estadístics d'Atletisme (AEEA)
Recerca per Internet
Arxius de la Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA)
Llibres de la International Athletic Foundation (IAAF)
Documentació pròpia
Gener de 2014