MISCEL•LÀNIA D'ANÈCDOTES I CURIOSITATS DELS JOCS OLIMPICS

 

 

Des de Los Ángeles de 1932 fins a Melbourne de 1956

 

LOS ÁNGELES – 1932

 

Amb aquests Jocs, que van travessar l'Atlàntic per segona vegada, es van  iniciar una sèrie d'elements tècnics, que actualment encara perduren, en totes les olimpíades celebrades fins  avui.

 

L'estadi que va ser inaugurat en  1923, va ampliar posteriorment la seva capacitat fins als 108.000 espectadors, amb la mateixa estructura, que  61 anys després, acolliria els Jocs de Los Angeles de 1984.

 

Per  primera vegada es va fer oficial el cronometratge elèctric, que ja va tenir la seva  presència, de forma oficiosa, en els Jocs d'Estocolm de 1912. Paral·lelament també va aparèixer  la foto fínish, que tants dubtes resol actualment, si ho comparem amb les arribades d'antany, que de  vegades eren l'origen d'agres discussions.

 

Una altra novetat  va ser la instal·lació de megafonia, amb la idea que tots poguessin escoltar l'himne dels seus respectius  països, quan el protocol dels esdeveniments ho feia necessari. Així mateix, la instal·lació d'un gran marcador  lluminós, on s'inserien els resultats de les competicions, era una altra de les grans novetats. Com també  ho va ser, la possibilitat que per primera vegada, els jocs van poder radiar-se per arribar a tots els racons  del món.

 

Les cerimònies d'inauguració i clausura van  ser dissenyades i dirigides pel famós director de cinema Cecil B. de Mille, resultant totes  elles d'una bellesa i glamuor, propi de les millors pel·lícules rodades a Hollywood. L'actuació  de milers de persones entre les quals, es trobaven els millors dansaires,  músics, ballarines, cors  musicals, així com també  la presència i col·laboració dels més famosos actors de la meca del cinema, entre  els quals es trobaven, Charles Chaplin, Gary Cooper, Claudette Colbert o la mateixa Mary  Pickford, que van donar l'esplendor que mereixien aquests jocs.

 

Claudette Colbert
Claudette Colbert

L'atleta nord-americana, Mildred “Babe” Didrikson, que va  guanyar l'or en 80 tanques i javelina, podia haver estat també, or en salt d'altura, però en passar el llistó  amb el cap per davant, va ser desqualificada, amb la qual cosa es va haver d'acontentar amb una de plata,  però que portava adherida, la plusmarca mundial amb 1.65 la mateixa altura que va saltar el seu compatriota  Jean Shiley, guanyadora de la prova.

 

En  aquest mateix any 1932, el COI  la  va declarar professional, per haver competit en basquet,  beisbol, tennis, golf, natació i billar. Aquesta gran estrella, va ser la primera dona a ingressar en el  Hall de la Fama, aconseguint renom mundial com a jugadora de golf, en guanyar gran quantitat  de tornejos, des de  l’Obert de USA fins l’Open de Grand  Bretanya.

 

Mildred “Babe” Didrikson
Mildred “Babe” Didrikson

Igualment va fundar l'Associació  de Jugadors Professionals de Golf, sent proclamada l'any 1950, com la millor esportista  mundial, de la primera meitat del segle XX.

 

Una  trista escena, va ser la presència en l'estadi del gran Jim Thorpe, que enfonsat  en la misèria, va haver de pidolar per poder comprar la seva entrada d'accés.

 

Quan  va ser reconegut pel públic, va esclatar una gran ovació recordant la gran injustícia  que es va cometre amb ell, en els Jocs d'Estocolm de 1912, en ser-li retirades injustament,  totes les seves medalles i desqualificat per vida, per participar en un torneig de futbol americà de les  categories inferiors, amb un sou de 12 dòlars setmanals, amb la qual cosa vulnerava la carta olímpica. Percebre  aquesta miserable quantitat, va ser suficient per ser declarat professional.

 

La  construcció de la primera Vila Olímpica de la història, distant  20 km. del centre de Los Ángeles, va ser l'estel de les construccions amb els equipaments  més moderns de l'època, incloent entitats bancàries, tendes de confeccions, sales d'oci, biblioteques, farmàcies,  entre unes altres novetats.

 

Aquest emblemàtic recinte  era custodiat permanentment per vigilants muntats en cavall i abillats com ho feien els vaquers d'antany,  que tantes vegades hem visionat en les pel·lícules del vell oest americà, El paisatge de la mateixa, situada  prop del mar en Baldwin Hills, era un meravellós regal per a la vista, per l'entorn natural  que l’envoltava. Cada esportista devia pagar com a hostalatge, inclosa la manutenció, la quantitat de 2  dòlars diaris.

 

Pel desplaçament dels esportistes per arribar  a Pasadena, on se celebren les proves de ciclisme, i dels  participants en les proves de  nàutica, que s'organitzaven en els meravellosos cayos de Long Beach, es van utilitzar uns  setanta autobusos, en un incessant continu d'anar i venir, durant totes les jornades.

 

El  motiu de la baixa participació de nacions i esportista, es va deure en gran  part als alts costos de desplaçament des del continent europeu. Aquests viatges suposaven 2 setmanes de vaixell  fins a Nova York i 5 dies amb tren, des d'aquesta ciutat a Los Ángeles, viatjant  en el llegendari “Pacífic-Exprés”.

 

ALGUNS DELS PÒSTER DE LOS ÁNGELES 1932

 

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Los Ángeles 1932

 

BERLIN -1936

 

Els Jocs de Berlín 1936, són considerats com un dels millors  organitzats de tota la història olímpica, malgrat celebrar-se en plena repressió antisemita, liderada pel  führer Rudolf Hitler, que triat com a Canceller en 1933, es va trobar sobre  la taula de treball, amb la concessió d'aquest esdeveniment per part del Comitè Olímpic Internacional.

 

Aquesta nova trucada del COI al  govern alemany, que en aquest cas era nazi, ja va haver d'organitzar-se l'any 1916, però els avatars  de la primera Guerra mundial, va impedir realitzar-los. També cal assenyalar, que es va estar molt prop de  seguir la mateixa sort, amb aquests de la capital alemanya, per la circumstància que aquesta crida per a Berlín-1936,  en la mateixa avantsala de la segona Guerra mundial va poder no celebrar-se, per  l'esmentada política antiracista del règim nazi.

 

La decisió  d'organitzar aquests jocs, va ser presa pel Comitè Olímpic, al seu Congrés celebrat  a Barcelona l'any 1931, on la Ciutat Comtal, era l'altra candidata.  Davant d’aquesta decisió, es va prendre l'alternativa d'organitzar paral·lelament altres jocs, titulats  com els Jocs Populars de Barcelona, pels quals ja havien donat la seva conformitat diversos  països, entre els quals es trobaven aquells que havien boicotejat els de Berlín. Però  una altra Guerra, en aquest cas, la civil espanyola, va frustrar aquest projecte.

 

No  obstant el Govern nazi, no va dubtar a aprofitar aquest esdeveniment  per mostrar al món tota la bondat de la seva política i intentant mostrar la seva millor imatge. Per a  això, no va regatejar esforços per organitzar els millors jocs mai vistos, fins a aquest moment.

 

El Canceller nazi Adolf Hitler,entrant a l’Estadi Olímpic, seguit del seu sèquit
El Canceller nazi Adolf Hitler,entrant a l’Estadi Olímpic, seguit del seu sèquit

Es  va formar un comitè de treball, que seguint ordres emanades del  govern nazi, va seleccionar els millors esportistes del país, amb la idea de tancar les portes del podi als  millors practicants del món, encara que en el fons, el que es pretenia, era que els atletes de color i d'altres  ètnies, quedessin arrasats pels esportistes de la raça ària.

 

Però  va succeir el que ningú esperava: Els atletes negres van guanyar moltes més medalles de les previstes,  encara que en el còmput final va ser Alemanya qui va liderar el llistat, amb 89 presees,  per 56 d'Estats Units, la qual cosa va donar per satisfets als governants alemanys, malgrat  que el gran vencedor d'aquests jocs, va ser un atleta de color anomenat Jesse Owens, guanyador  de quatre medalles d'or. Per veure més fer clik al final d'aquest document.

 

Amb  aquesta gesta, Alemanya igualava, 40 anys  més tard, la seva llegendària gesta dels Jocs d'Atenes de 1896, quan va liderar per primera  vegada, aquest rànquing de medalles de la història olímpica.

 

Encesa  de la torxa olímpica per a Berlín, en la Vall de Olympya en 1936
Encesa  de la torxa olímpica per a Berlín, en la Vall de Olympya en 1936

Entre  les moltes novetats, destaca per primera vegada, l'arribada d'una flama olímpica encesa pels rajos  del sol, en el Temple de Zeus. El seu viatge fins al majestuós Estadi de  Berlín, es va realitzar per relleus d'un quilòmetre fins a arribar a l'estadi olímpic, on  110.000 persones esperaven enfervorides i ansioses, el moment culminant de l'encesa del pebeter, que va realitzar  el mig fondista alemany Frizt Schilgen.

 

L’idea d’aquesta nova decisió va correspondre A Carl DiemCap del Comitè Organirzador, el qual creia, que els antics grecs, eren antecessors aris  de l'Alemanya nazi. El recorregut de la torxa, va ser de 3.422 Km, que travessant set països,  va ser portada per 3.422 esportistes.

 

En la seva fosca  campanya antisemita, els seleccionadors alemanys, van posar molta atenció a seguir les directrius del govern  nazi, per anar eliminant a tots aquells esportistes d'origen jueu. Un cas escandalós va ser l'eliminació,  entre d’altres, de la saltadora Gretel Berghan, que un mes abans dels jocs, va igualar el rècord  alemany d'altura, per la seva ascendència jueva.

 

No  obstant això per netejar la imatge d'aquesta discriminació, l’esgrimista  Helena Mayer, també  d'origen jueu, va acceptar traslladar la seva residència a Estats Units, per ser cridada  posteriorment, i formar part de la Delegació Alemanya. Aquesta esportista va guanyar la medalla de plata.

 

Per primera vegada, encara que en una zona molt limitada,  es van televisar alguns dels millors moments d'aquests jocs, tot i que les seves imatges eren bastant deficients,  malgrat l'alta tecnologia que en aquells moments posseïa Alemanya. Sempre es recordarà  que Berlín, va ser la pionera d'aquestes retransmissions televisives.

 

Una  altra novetat va ser l'aparició de Richard Strauss, que  personalment va dirigir l'orquestra, quan es va interpretar l'himne olímpic, compost especialment per a aquesta  ocasió. D'igual forma, va dirigir un cor de prop de 3500 veus, que van interpretar l'himne alemany i també  el nazi.

 

Lliurament del ram d’olivera de Spyridon Louis a A. Hitler
Lliurament del ram d’olivera de Spyridon Louis a A. Hitler

Un dels moments més emotius, dels molts que  va haver-hi en aquests jocs, va ser la presència del grec Spyridon Louis, vencedor de la primera  marató olímpica d'Atenes de 1896, que va portar l'estendard de l'equip hel·lè en la  cerimònia d'obertura.

 

Aquest llegendari atleta va rebre,  després de 40 anys del seu triomf d'Atenes, el tribut d'aquella memorable gesta amb el reconeixement  del govern nazi, en nomenar-lo hoste d'honor.

 

A  la vegada Spyridon Louis, va oferir al Canceller Rudolf Hitler, una branca  verda d'oliva portada des de Olímpia , lloc de naixement dels jocs olímpics, com a símbol  de pau. Aquest atleta, que en els seus.

 

Aquest atleta, que en els seus inicis va ser pastor i venedor d’aigua al  seu poble natal de Mourissi, va ser considerat com l'atleta amateur que més diners va guanyar,  gràcies als molts obsequis rebuts, per la qual cosa va ser sancionat per vida, per depassar els límits de  l'amateurisme. Quatre anys més tard en 1940, va morir d’un atac de cor, però el mite de la seva llegenda encara  contínua viu, en la seva Grècia natal.

 

ALGUNS DELS PÒSTER DE BERLÍN 1936

 

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Berlín 1936

 

LONDRES  - 1948

 

Després d'un parèntesi de 12 anys, provocat pels estralls de la segona Guerra  mundial, Londres va acollir aquests jocs amb un cert descontentament de la ciutadania.  El difícil moment que travessava la capital anglesa, sumida en una profunda crisi econòmica i social, no convidava  per fer aquests dispendis econòmics, quan pels carrers encara estaven presents les restes de la contesa  bèl·lica, amb edificis en ruïnes i gairebé tots els serveis públics deteriorats.

 

Aquests  jocs, també coneguts com els Jocs de l'Austeritat, van  propiciar que les autoritats angleses assumissin uns riscos molt perillosos, que podien suposar la desaparició  de les olimpíades, atès que aquestes ja es van haver de suspendre en els anys 1940 i 1944, amb motiu d'esmentada  contesa bèl·lica.

 

El panorama que van deixar les  seqüeles d'aquesta guerra va arribar a ser demolidor, afectant gairebé a tots els països del món, el quals  també van veure malmeses les seves estructures esportives i econòmiques. Fins i tot alguns països van haver  de portar-se el seu propi menjar i equipaments.

 

En aquesta  ocasió no va haver-hi Vila Olímpica. Per allotjar als homes, es van habilitar barracons  que havien estat utilitzats pels soldats britànics durant el conflicte bèl·lic. No així per a les dones, que  van haver de residir al centre de la capital i desplaçar-se amb el metro, per arribar als seus recintes d'actuació.

 

Però malgrat el descontentament  del poble britànic, aquest projecte va seguir endavant, conscients que solament l'organització d'aquest esdeveniment,  evitaria la desaparició dels jocs, per la qual cosa finalment van recolzar al govern britànic, omplint  tots els recintes esportius. Només amb la jornada de clausura, a l'estadi de Wembley amb  85.000 espectadors, es va cobrir una part molt important del pressupost inicial, que finalment i malgrat  totes les calamitats, es va poder presentar un superàvit, al voltant de 30.000 lliures.

 

Com  queda palès, van succeir infinitat de gestes i anècdotes, però cal assenyalar  algunes que es desconeixien, com va ser la de l'atleta afroamericana Alice Coachman,  primera atleta de color en guanyar una medalla d'or, i que l'any 1952, es convertiria en la primera dona negra,  a promocionar un producte internacional com la Coca Cola.

 

L’americana Alice Coachman
L’americana Alice Coachman

La  novetat d’aquests Jocs van ser les retransmissions per la televisió en blanc i negre,  en zona limitada que arribaria a més 500.000 espectadors. Va ser la primera vegada tant mateix, que en atletisme,  es van utilitzar els tacs de sortida des dels 100 metres fins als 400 m. llisos. Una altra novetat  va ser que per primera vegada es van donar Diplomes d'Honor als sis primers classificats en  cada esport.

 

Altres fets a ressaltar, va ser l'aparició de l'atleta prodigi americà, Bob  Mathias, que a els 17 anys i després de quatre mesos només d’iniciar-se en l’atletisme,va  guanyar la dura prova del decatló, convertint-se en el guanyador més jove de la història en aquesta especialitat.

 

Una altra perla d'aquests jocs, qualificada unànimement,  com la millor atleta de tots els temps, coneguda també com la “holandesa voladora” Fanny Blankers-Köen  de 32 anys d’etat, classificada per a sis disciplines, solament va poder competir en les  quatre permeses, guanyant totes elles, amb clara superioritat. És fàcil d’imaginar, el que podia haver guanyat  aquesta atleta, d'haver pogut participar en els anteriors jocs suspesos en els anys 1940 i 1944.

 

L’argentí Delfo Cabrera
L’argentí Delfo Cabrera

En  la marató, no va faltar la dramàtica escena que sempre acompanya  en la seva arribada a la meta. El belga Etiene Gailly, que des d'un principi va encapçalar  la prova, va poder mantenir-se primer i entrar totalment esgotat a la pista de l'estadi, però gairebé incapaç  de mantenir-se en peu, sent passat a falta de 200 metres, per l'argentí Delfo Cabrera i  el britànic Tom Richards. No obstant el belga, fent un titànic esforç  va aconseguir arribar a meta en tercer lloc i guanyar el bronze.

 

Aquests  jocs també van contemplar per primera vegada, al txec Emil  Zatopek, conegut també com “ la locomotora humana” guanyador d'una medalla  d'or i una altra de plata, que posteriorment faria història en totes les proves de fons, tant en pista, com  en ruta i camp a través.

 

En aquesta cita de Londres,  va haver-hi una gran diversitat, d'anècdotes, curiositats, fotografies, i amb la finalitat d'evitar  repeticions, podem entrar en el link inserit al final d'aquest document, per veure tots els detalls d'aquests  memorables jocs.

 

L'HOME I LA DONA MÉS RELLEVANTS  EN ATLETISME

 

El txecoslovac Emil Zatopek L'holandesa Fanny Blankers-Koën
El txecoslovac Emil Zatopek L'holandesa Fanny Blankers-Koën

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Londres 1948

 

HELSINKI – 1952

 

Els jocs d'Hèlsinki sempre seran recordats per ser l'edició  on més rècords olímpics i mundials es van batre, pel debut de la Unió Soviètica i Israel,  i pel retorn de Japó i Alemanya, apartades per motiu de  la II Guerra Mundial.

 

La soterrada guerra  freda que mantenien la Unió Soviètica i tots els països de la seva òrbita de la zona oriental  europea, contra Estats Units i els països capitalistes de l’Europa Occidental,  va crear una atmosfera de convivència discordant, de la que hauria de ser la unió de tots els països  de món.

 

El cap suprem de la nació russa Josef  Stalín, es va negar al fet que la torxa olímpica transités per territori soviètic i països sota el  seu domini, negant-se tots ells a conviure en la Vila Olímpica de Käpyla, per la qual cosa  va haver d'habilitar-se una segona vila en Otaniemi, situada a fora de l’àrea olímpica.

 

El pastor Bob Richards
El pastor Bob Richards

En bàsquet per decidir la medalla de bronze, les seleccions  d'Argentina i Uruguai es van enfrontar en un brusc i dur partit, on els  àrbitres no van parar de xiular faltes personals a tort i a dret, acabant el partit amb quatre jugadors els  argentins i tres els uruguaians. El partit el va guanyar l’Uruguai per 50 a 60 punts.

 

Un  dels casos singulars es va donar quan el pastor protestant  d'Estats Units, Bob Richards, guanyador del salt amb perxa, va dir la famosa  frase: “Sóc l'únic sacerdot del món, que puc pujar al cel pels meus propis mitjans”, després  de superar al rècord mundial, pujant fins als 4.55 metres d'altura. Cal recordar que en aquell temps,  encara no existien les actuals perxes de fibra de carboni.

 

En la prova de ciclisme en ruta un jove francès anomenat Jacques  Anquetil, va arribar en un honrós novè lloc, però guanyant a més, en la competició contra rellotge  per equips la medalla de bronze. Anys més tard, guanyaria en cinc ocasions el Tour de França,  sent considerat com un dels més grans ciclistes de la història.

 

Un altre cas molt singular va succeir en la final dels pesos pesats en boxa,  on el suec, Ingemar Johansson, tremendament impressionat davant el seu rival americà Edward  Sanders, que havia vençut en tots els seus anteriors combats per fora de combat, es va  passar tots els assalts donant voltes al voltant del quadrilàter, sense llançar a prou feines cap cop, per  la qual cosa va ser desqualificat per falta de combativitat, sent-li retirada la seva medalla de plata.

 

Aquest  fugisser boxador, anys més tard en 1959, donaria un sorpresa  monumental, quan contra pronòstic, va vèncer al campió mundial absolut professional, l'americà Floyd  Patterson per KO al seu propi país. El Comitè Olímpic Internacional, va decidir  en 1982, retornar-li la seva medalla de plata, en una decisió molt discutida.

 

La danesa Lis Hartel
La danesa Lis Hartel

En hípica per primera vegada, es van enfrontar homes contra  dones i una danesa anomenada Lis Hartel, afectada per la “polio” als  8 anys, que li va paralitzar el moviment de les seves cames des dels genolls fins als turmells, no li va impedir  però guanyar la medalla de plata. Aquesta admirable amazona havia de ser ajudada pel seu entrenador, cada  vegada que pujava i baixava de la seva muntura.

 

La gimnàstica  russa, va iniciar el seu domini, amb les 4 medalles d'ors de Viktor Chukarin, el va  seguir el seva compatriota Maria Gorokhuskaya, amb 2 d'or i 5 de plata, gesta de gran calibre  en aquell llunyà temps.

 

ALGUNS DELS PÒSTER D’HELSINKI DE 1952

 

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Helsinki 1952

 

MELBOURNE – 1956

 

Després dels afables jocs d'Hèlsinki de 1952, recordats  com Els Jocs de l'Amistat, ningú imaginava el que els esperava en aquests de Melbourne,  que seran recordats també, com l'esdeveniment més boicotejat de la història de les olimpíades.

 

Una vegada més, molts països van aprofitar la cita olímpica,  per reivindicar les seves divergents idees polítiques, econòmiques, culturals i socials, que políticament,  van ser incapaces de resoldre per si mateix, havent d'utilitzar una vegada més  l'esport per fer-se sentir.

 

L’australià Murray Rose
L’australià Murray Rose

En la part esportiva, al marge del detallat en l'esmentat link, van existir  altres fets que és grat recordar. En natació per exemple, la selecció australiana, conjuntament amb dones  i homes, va aconseguir vuit medalles d'or, quatre de plata i dues de bronze, sobresortint Murray Rose,  amb tres ors i la nedadora Dawn Fraser, amb dues d'or i una de plata.

 

En  gimnàstica, la russa Larisa Latynina, que va  guanyar quatre medalles d'or i una de plata en aquests jocs, va completar en el curs de la seva participació  en diferents olimpíades, un total de nou medalles d'or, cinc de plata i quatre bronze, sent la dona mes llorejada  de tota la historia olimpica.

 

Una anècdota curiosa  va succeir en la competició d'aixecament de peses, quan el nord-americà Charles Vinci, sobrepassava  el pes en 200 grams, ho va solucionar tallant-se el cabell per aconseguir el pes reglamentari. Una  vegada solucionat aquest problema, va aconseguir l'or, i a més va batre el rècord mundial de la seva categoria.

 

L’hungarés Lásló Papp
L’hungarés Lásló Papp

El boxador hongarès del pes mitjà, Lázló Papp  que va batre en la final a l'americà José Torres, va aconseguir la seva tercera  medalla d'or consecutiva, sent el primer púgil a aconseguir-ho.

 

La  jove promesa de l'atletisme australià, Ron Clarke, seleccionat per participar en  la prova de 1500 metres, va ser el triat per encendre el pebeter, però amb la mala sort que la flama li cremés  un braç, havent de ser ingressat en un hospital de Melbourne, havent de fer llit amb el  braç embenat.

 

Aquest atleta amb el pas de molt pocs anys,  arribaria a cúspide del fons mundial, batent un total de disset rècord mundials i la medalla de bronze en els  Jocs de Tòquio de 1964. A la dècada de 1960, va ser l’atleta més destacat del món en proves  de fons, sent a més, el primer atleta a trencar la barrera dels 28 minuts, en la prova de 10.000 metres.

 

ALGUNS DELS PÒSTER DE MELBOURNE -1956

 

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Melbourne 1956

 

Fonts d'informació:

 

Correcions de català per gentilesa d’Anna Martí

Llibres de l'Associació Espanyola d'Estadístics d'Atletisme (AEEA)

Recerca per Internet

Arxius de la Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA)

Llibres de la International Athletic Foundation (IAAF)

Documentació pròpia

 

Gener de 2014