MISCEL·LÀNIA D'ANÈCDOTES I CURIOSITATS DELS JOCS OLIMPICS

 

 

Des de Londres - 1908   fins  Amsterdam - 1928

 

JOCS DE  LONDRES – 1908

 

No hi ha dubte  que d’entre les moltes anècdotes i vivències que van succeir  en aquests jocs, cal destacar per sobre de totes, la dramàtica arribada a l'estadi de l'italià Dorando  Pietri, totalment esgotat, caient i aixecant-se de terra repetides vegades, en un titànic esforç  per arribar com a vencedor a la meta, la qual cosa va aconseguir amb l'ajut dels jutges en els metres finals.  La seva imatge patètica, després d'entrar com a guanyador i caure al sòl totalment extenuat, va donar  la volta al món.

 

Es va rumoreja en principi, que havia ingerit  un fàrmac anomenat estricnina, que estimula el sistema nerviós, que unit a l'esgotament,  li va fer perdre totalment l'orientació, per la qual cosa en entrar en l'estadi donant tombs, va equivocar  el camí correcte, i en comptes de  seguir per la seva dreta, ho va fer cap a l'esquerra, havent de rectificar  guiat pels jutges.

 

Dorando Pietri
Dorando Pietri

Solament uns breus segons més tard, va fer l’aparició a la pista, el seu  immediat seguidor,  l'americà John J.Hayes, que malgrat no passar per davant de l'italià, seria  proclamat vencedor oficial. La delegació nord-americana va protestar, aconseguint que Dorando Pietri,  fos  desqualificat per l'ajuda rebuda.

 

Cal  conèixer, sobre aquest atleta, la iniciativa que va tenir el periodista i historiador Conan Doyle,  el creador de “Sherlock Holmes”, en promoure una recol·lecta que ell va obrir amb  una aportació de 5 lliures esterlines. Ell creia, que en ser desqualificat l'italià en els últims metres, mereixia,  a més de la copa d'or rebuda de mans de la Reina Alejandra com un obsequi personal,  un reconeixement popular dels tots els afeccionats, per a un esportista que va estar a les portes de la mort.  Es va arribar a recaptar 3000 lliures, amb la qual cosa Dorando Pietri, va obrir una fleca  al seu poble natal de Correggio.

 

Un  altre fet, afortunadament no tan dolorós, va ser el debut en uns jocs de la marxa atlètica, amb la programació  de dues proves de 3500 metres i una altra de 10 milles, guanyades ambdues pel britànic George Larner,  amb unes marques de 14:55,01 i 1h.15:01 respectivament.

 

L’americà Ray Ewery, en un intent en salt d’altura
L’americà Ray Ewery, en un intent en salt d’altura

Una  actuació digne de ressaltar va ser la de l'americà Ray Ewery, conegut com  el “home de goma,” guanyador de vuit medalles d'or, entre els Jocs de París, Sant Louis  i Londres, en les proves de salt sense carrera d'impuls. Ewery, que  als set anys va superar una poliomielitis, va ser un autèntic ídol mundial de l'època, amb marques encara  per batre com van ser, 1.67 en alçada, 3.37 en llargada i 10.86 en triple.

 

Aquesta  prova va ser eliminada del llistat olímpic, una vegada finalitzats aquests Jocs  de Londres però el record i l'exemple d'aquest gran esportista, encara perduren en la memòria  de tots els historiadors de l’olimpisme.

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Londres 1908.

 

JOCS D’ ESTOCOLM -1912

 

Aquest esdeveniment d'Estocolm serà sempre recordat com  l'inici de la modernitat olímpica. Va ser a la capital sueca on es va fundar la Federació Internacional  d'Atletisme (IAAF), escollint  com a primer president, al suec Sigfrid Edström.  A partir d'aquest instant, va començar l'oficialitat dels rècords mundials, encapçalats per tots els guanyadors  d'aquests Jocs. Fins aquest moment, els rècords sol eren reconeguts com a oficiosos, o com a millors marques.

 

Porta d’accés a l’estadi olímpic
Porta d’accés a l’estadi olímpic

Per primera vegada, a part de l'èxit d'assistència  de públic, també ho va ser l’aspecte econòmic, amb un balanç positiu de 46.767 corones sueques. Es va construir  un estadi tipus fortalesa o castell medieval amb maons color gris volcànic, amb un aforament per 14.500  espectadors, amb corbes semicirculars en comptes d'el·líptiques, amb la qual cosa es va convertir en la pista  més ràpida del món, com ho justifiquen els 83 rècords mundials, obtinguts fins al dia d'avui.

 

En  aquests Jocs es van inaugurar el cronometratge elèctric oficiós amb el que d’aquesta forma s'evitaven moltes de les polèmiques arribades d'anteriors  Jocs. El nom d'aquesta joia arquitectònica, dissenyada per l'arquitecte Torben Grut, és  el Djungarden-Stadión.

 

Per a les proves  de natació, es va habilitar, com en anteriors jocs, una piscina flotant de 100 metres de longitud en un recó  del port, situat a la badia de Djungarden, on es van disputar les proves de natació.

 

Una  altra novetat, va ser la presentació del Pentatló  Modern, així com també l'aparició d'esportistes del Japó, inèdits fins a aquest  moment. Aquesta participació, la primera d'un país asiàtic, va permetre que també per primera vegada, estiguessin  representats els cinc continents.

 

Una anècdota va ser  protagonitzada  per un atleta d'aquest país, Shizo Kanakuri, que va donar molt que parlar.  Va participar en la prova de la marató, i a causa de les altes temperatures i atabalat per l'esforç, es va  veure obligat a retirar-se. Sense pensar-ho dues vegades, va tornar immediatament al seu país sense avisar  a ningú, ni als organitzadors, ni als membres de la seva delegació. Simplement va desaparèixer i durant molts  anys, ningú va saber res d' ell.

 

Localitzat en 1966 per la televisió sueca, es va limitar a dir que va beure  molta aigua i que la calor era insuportable, per la qual cosa per no passar vergonya, va retornar immediatament  a casa seva.

 

APAREIX  L'ESPORTISTA MÉS GRAN DE LA HISTÒRIA

 

Integrat en la delegació d'Estats Units, apareix un atleta  procedent d'una tribu d'indis americans, anomenat Jim Thorpe, conegut també com el gegant  de Carliste, nét del “Gran Cap Falcó Negre” que va causar sensació en tot  l'àmbit esportiu mundial.

 

Aquest fenomenal atleta, antic  practicant de beisbol, futbol americà i bàsquet, va ser l'admiració de tots els espectadors, des de l'inici  de les seves primeres evolucions en l'estadi. Va vèncer de forma aclaparant en les dues disciplines més completes  del calendari olímpic, com solen ser el pentatló i el decatló.

 

IMATGES DE JIM THORPE, EN TRES ESPORTS DIFERENTS

 

Futbol americà Atletisme Beisbol

Futbol americà

Atletisme

Beisbol

 

En aquesta última prova, va guanyar amb una puntuació de 8412 punts, batent  el rècord mundial oficiós per gairebé 1000 p. que posseïa l'americà  J. Austin Menaul amb  una puntuació de 7414 p. aconseguida el dia 24.05.1912. Quan Gustavo V de Suècia, li va lliurar  una de les medalles d'or li va dir, “ senyor, vostè és el més gran atleta del món”.

 

Davant l'estupor mundial, tretze mesos més tard en 1913,  Jim Thorpe, va ser desqualificat per a tota la vida, sent-li retirades les dues medalles d'or,  tan legítimament guanyades, per haver percebut diners per practicar esport. Algú va fer aparèixer una fotografia  seva en un periòdic del seu país, formant part d'un equip de futbol americà.

 

Ni  cal dir, que va ser desqualificat per a tota la vida obligant-li a retornar  les seves medalles, en comprovar-se que efectivament, havia format part d'un equip militant en les categories  inferiors, percebent la quantitat de 12 dòlars al mes, cosa que ell mai va negar.

 

La  seva pròpia federació, la “Amateur Athletic Unió” li va obrir  un expedient, dirigit per l'investigador i director James I. Sullivan, recordat per la seva  nefasta actuació en els Jocs de Sant Louis de 1904, en l'organització del Anthropological  Day, que va fer enrojolar  al món, en presenciar el més vergonyós i indignant espectacle  racial mai vist en un recinte esportiu.

 

El comitè del COI  va voler donar la carpetada final, atorgant les medalles als següents atletes classificats  darrere d'ell, cosa que aquests van rebutjar, al considerar  que el veritable vencedor era Jim Thorpe,  el qual es va passar la resta de la seva vida reclamant les seves medalles.

 

No  seria fins a l'any 1982, quan el president del COI, Juan Antonio  Samaranch, va decidir lliurar aquests guardons als seus néts (trenta anys després de la seva defunció)  en la localitat de Lomita (Califòrnia), el dia 22 de març de 1953.

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics d'Estocolm 1912

 

ELS JOCS D’ANVERS – 1920

 

Un dels pòster d’ Anvers
Un dels pòster d’ Anvers

Els Jocs d'Anvers, van ser considerats, com els VII de l'Era  Moderna, malgrat l'anul·lació dels previstos per 1916, que havien estat concedits a Berlín,  però que l'esclat de la I Guerra Mundial de l'any 1914, va impedir la  seva celebració.

 

El Comitè Olímpic Internacional  va decidir, malgrat  no celebrar-se aquest esdeveniment, mantenir la vigència en la seva cronologia  de quatre anys, com es va decidir en una reunió del Comitè Executiu del COI Atenes en 1895.

 

Aquests Jocs també  van ser reconeguts, com els Jocs de la Pau, tot i no convidar a nacions perdedores en la  recent contesa bèl·lica. És veritat que l'aspecte de la capital belga, era patètic per les calamitats sofertes  arran d'aquesta guerra, amb una ciutat arrasada, plena de rebles i filats, i amb una precària situació econòmica,  que no va impedir l'èxit d'una organització perfecta, amb una assistència rècord de països i esportistes.

 

Referent als resultats esportius, aquests van ser  més aviat discrets, atès que les seqüeles que van deixar la guerra, amb la desaparició de molts esportistes,  i l’escassa preparació de molts altres,  era evident que aquesta cita olímpica, no podia tenir la brillantor de les anteriors, pel que fa referència  als seus resultats esportius.

 

En la cerimònia d'inauguració,  no hi va haver la tradicional festa de benvinguda. En el seu lloc es va celebrar una missa en memòria  dels caiguts en la Catedral d'Anvers, amb un llistat d'esportistes desapareguts, entre els  que figurava el francès Jean Bouin, guanyador d'una medalla de plata en els últims Jocs  d'Estocolm de 1912, en la prova 5000 metres.

 

La bandera olímpica
La bandera olímpica

La  capital belga va ser testimoni per primera vegada, de diverses novetats al calendari olímpic, que romandrien  intocables fins al dia d'avui. La més emblemàtica de totes elles, va ser la presentació de la bandera  olímpica, dissenyada per Pierre de Coubertín en 1913, confeccionada en els magatzems “Bon  Marche” de la capital francesa, la qual va guardar gelosament fins a 1920, quan la va fer  aparèixer per primera vegada en aquests Jocs d'Anvers.

 

De  la mateixa forma també, es va escoltar per primera vegada l'Himne olímpic i  el Jurament dels esportistes, que va ser a càrrec de l'esportista belga Victor Boin.

 

ALTRES FETS RELLEVANTS

 

Va ser l'aparició del finlandès Johan “Hennes” Kolehmainen,  un atleta que va enlluernar al món en els Jocs d'Estocolm de 1912, coronant-se amb les  medalles d'or, en les proves de 5.000 i 10.000 metres, tan mateix com en l'especialitat de camp a través individual  i amb la medalla de plata per equips.

 

El finlandès Johan “Hennes” Kolehmainen
El finlandès Johan “Hennes” Kolehmainen

Aquest gran  atleta després dels jocs de la capital sueca de 1912, va traslladar el seu domicili a Estats Units,  on va poder seguir amb la seva pràctica atlètica, juntament amb el seu germà William, igualment  un gran fondista professional, però fora ja de l'àmbit d'alt nivell.

 

L'anècdota  sorgeix quan la federació finlandesa, sol·licita la seva presència, vuit  anys més tard, per participar en el certamen olímpic de la capital belga.

 

Aquest  admirable atleta, després meditar-ho detingudament, va accedir a participar en la  històrica marató, única prova que faltava en el seu brillant palmarès, on exercint tota la seva experiència  i la seva astúcia, corrent de menys a més, va aconseguir l'anhelada medalla d'or amb un avantatge de 13 seg.  sobre el seu immediat seguidor, el estonià Juri Lossman. El seu temps va ser de 2h.32:35,8  nou rècord mundial.

 

Un altre gran fondista finès Paavo Nurmi, que anys més tard seria conegut com el finlandès volador, va fer la seva presentació en uns Jocs Olímpics, guanyant tres medalles d'or i una de plata.

 

En l'especialitat d'esgrima, dos germans italians Aldo i Nelo Nadi, van guanyar vuit medalles d'or, de les 15 que va guanyar Itàlia. Una gesta irrepetible, no igualada fins avui.

 

 L’equip espanyol amb els mìtics, Zamora, Pichichi, Samitier, Belauste, Sabino, Vallana, al costat de F.Brú
L’equip espanyol amb els mìtics, Zamora, Pichichi, Samitier, Belauste, Sabino, Vallana, al costat de F.Brú

Una inesperada medalla de plata, va correspondre a l'equip espanyol de futbol, per atzars d'una sèrie de factors inesperats. Després de superar en les sèries prèvies, a Itàlia per 2 a 0 gols i a Suècia per 2 a 1, es va quedar a les portes de les semifinals, que havien de disputar les seleccions dels Països Baixos  i França, però per aquelles  coses, que de vegades succeeixen en l'esport, l'equip francès va optar per  retirar-se, sent substituit la seva  plaça per l'equip espanyol, que va guanyar als holandesos pel tempteig de 3 a 1, amb la qual cosa va guanyar aquesta inesperada medalla de plata, una gesta que no tornaria a repetir-se fins 36 anys mes tard, a l’Eurocopa  de Bilbao en 1964.

 

Cal assenyalar que la final, que van disputar els equips de Bèlgica i Txèquia, i quan l'equip belga ja guanyava per 2 a 0, l'equip eslovac es va retirar del camp, sent desqualificat sense opció a medalla, per la qual cosa el podi d'honor va quedar format pels equips de: Bèlgica  l'or, Espanya la plata i els Països Baixos el bronze. Com pot comprovar-se, en aquells temps el futbol ja tenia el seva “marxa”.

 

 Luis Meléndez, competint pels carrers de Barcelona, l’any de 1922
Luis Meléndez, competint pels carrers de Barcelona, l’any de 1922

En aquests Jocs d'Anvers, un espanyol va aconseguir l'honor de ser el primer finalista en una prova d'atletisme. Es tracta de Luis Meléndez, que després de superar la seva eliminatòria amb un cinquè lloc, es va guanyar el dret a disputar la final olímpica dels 10.000 marxa, però veient-se obligat a abandonar intervinguda la carrera, per una inoportuna indisposició.

 

Aquest gran atleta barceloní, una vegada retirat de la competició, va ser considerat com un dels grans impulsors de l'atletisme català, des de la seva columna com a periodista des del diari barceloní del Mundo Deportivo.

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics d'Anvers 1920

 

ELS  JOCS DE PARIS DE 1924

 

 Pierre de Coubertin
Pierre de Coubertin

En aquests segons Jocs, realitzats a la capital francesa, el govern francès  i el Comitè Olímpic Internacional, van tenir molt en compte el succeït en aquella nefasta  olimpíada de l'any 1900, totalment absorbida per l'Exposició Internacional, i que encara avui se la recorda, com l'olimpiada pitjor organitzada de tota la història.

 

Un fet històric digne de ressaltar, és  la decisió del comte Pierre de Coubertin, on per imperatius de l'edat, decideix presidir per  última vegada un esdeveniment olímpic. Un adéu molt emotiu per part d'un home, que sempre guiat pels seus  ideals olímpics, mai va deixar de lluitar, per poder conservar-los en la seva més pura essència.

 

Aquests  jocs van suposar, també per primera vegada , l'aparició  d'una vila olímpica per allotjar els esportistes masculins, mentre les dones van ser allotjades en hotels del  centre de la ciutat, per evitar possibles temptacions, segons es va dir en aquells moments.

 

Continuant amb les noves aportacions, a la realitat de  l'esport modern, que cada dia exigia més, es va construir per primera vegada una piscina reglamentària 50 x  18 metres, amb tots els equipaments actualitzats tal com requereix un certamen olímpic. Amb això, es van acabar  les piscines improvisades en mar obert, recons de rius o piletes, sempre construïdes a última horta amb  distàncies molt dispars entre elles.

 

L’americà  Johny Weissmüller 
L’americà  Johny Weissmüller

En aquest esdeveniment  olímpic va debutar un nedador austro-americà, Johny Weissmüller, guanyant tres medalles  d'or i una de bronze en waterpolo.  Aquest fabulós nedador, que en la seva infància va poder superar una poliomielitis,  va ser el primer a baixar de la màgica barrera d'un minut, en un esdeveniment olímpic, en parar  el cronòmetre  en 59,0. Però cal assenyalar que ja anteriorment, als 17 anys d'edat, va fer el propi a nivell  mundial, quan va aconseguir el rècord universal en la població d'Almeda en aconseguir una  marca de 58,6 seg. el  dia 22 de juliol de 1922, rebaixant l'anterior rècord mundial que posseïa el famós  nedador hawaià. Duke Kahananoku.

 

La seva  fama es va incrementar encara més, quan requerit per la indústria del cinema, accepta protagonitzar al mític  personatge de Tarzán, en una sèrie de més de dotze pel·lícules, entre les més de trenta que  va realitzar, demostrant en totes elles, no solament els seus dots com a gran nedador, sinó també com un  excel·lent actor.

 

Una vegada retirat de tota la seva trepidant  activitat Johny Weissmüller, aquest va entrar en un període crític pel que fa a la seva  salut, sent-li diagnosticat un deteriorament crònic cerebral que va provocar dos vessaments cerebrals. Els  seus últims anys de vida, van ser un gradual procés demencial, on va embogir, creient-se fermament, que realment  era ell, era el veritable “Tarzán Rei de la Selva”, imitant aquelles veus que arribaven  a tots els racons de la selva.

 

La seva defunció motivada  per un edema pulmonar, es va produir el 20 de gener de 1984 en la localitat de Acapulco, als  79 anys d'edat.

 

 La tennista Lili Alvarez primera dona olimpica espanyola
La tennista Lili Alvarez primera dona olimpica espanyola

Una altra novetat en aquest certamen,  va ser l'aparició per primera vegada, d'una esportista espanyola concretament en l'especialitat de tennis,  Lili Alvarez que va arribar a les portes del podi en assolir un excel·lent cinquè lloc, en  les finals individuals, aconseguint amb això un diploma com a finalista.

 

Però seria en dobles, fent parella amb Rosa Torres, on aconseguirien ambdues,  la millor classificació de tota la delegació espanyola, en arribar als quarts de final, conquistant un  altre diploma. Cal assenyalar, que Espanya, solament va presentar per a aquesta competició,  a dues tennistes.

 

Quant al quadre masculí,  l’espanyol  Manuel Alonso va disputar els quarts de final contra l'americà Vicent Richard ,  que fet i fet seria el guanyador de la medalla d'or. Aquest partit, va ser qualificat com el millor del  torneig, on la parcialitat de l'àrbitre italià, que va haver de ser canviat davant la protesta del públic  per afavorir clarament al tennista americà, va ser decisiu en el resultat final.

 

Seguint  amb la presència espanyola, cal destacar igualment al regatista Santiago  Amat, que va aconseguir un altre diploma, en classificar-se en quart lloc, a la classe  monotip, que seria el preludi d'allò, que més tard aconseguiria en els Jocs de Los Ángeles  de 1932, amb una medalla de bronze.

 

Una actuació,  que també parla accent espanyol, va estar en l'actuació del saltador argentí Luis Barreto,  que va aconseguir per al seu país la medalla de plata en triple salt, amb una distància de 15.42 nou rècord  olímpic en aquell instant. Aquest registre figuraria com a plusmarca sud-americana fins a l'any 1951 i  com a rècord argentí fins a 1975. Tota una gesta d'aquest magistral saltador crioll.

 

L’equip de futbol d’Uruguay brillant guanyador de l'or olimpic 
L’equip de futbol d’Uruguay brillant guanyador de l'or olimpic

Un altre èxit de l'esport llatí, va ser la victòria en futbol d'Uruguai,  en guanyar inesperadament al seleccionat de Suïssa pel tempteig de 3 gols  zero, amb la qual cosa iniciava una sèrie de triomfs en els més importants certàmens mundials. Era l'època dels  Scarone, Petrone, Nasazzi, noms famosos, entre uns altres, i grans referents de futbol  sud-americà, que tanta glòria mundial va aportar, per a aquest esport.

 

Una  altra referència històrica per a l'esport atlètic, va ser l'actuació de l'americà William  Del-Heart Hobbard, on en la prova de longitud, saltant fins als 7.44, va guanyar l'or , convertint-se  alhora, com el primer atleta de color, en guanyar una medalla daurada en una competició olímpica.

 

EL PRIMER LOGOTIP D'UNS JOCS OLIMPICOS

 

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de parís 1924

 

ELS JOCS D’AMSTERDAM DE 1928

 

Per fi les dones, encapçalades per Alice Milliat, coneguda  com “la pasionaria de l'esport femení”, guanyen la seva batalla, i malgrat  les objeccions  del Baró de Coubertín i del propi Papa Pio XI, que s'oposaven al fet que  la dones practiquessin un esport  que comportés un cert  esforç físic. La seva presència en uns Jocs  Olímpics es va fer realitat en aquests històrics de Amsterdam de 1928.

 

Amb  la presència del nou president del Comitè Olímpic Internacional,  el belga Henri de Baillet-Latour, un altre aristòcrata, com Coubertin,  va poder programar  entre moltes divergències, cinc proves femenines. 100 metres llisos, 800  metres, altura, disc i relleus 4 x 100 metres, les vencedores  de les quals totes elles van aconseguir noves plusmarques mundials.

 

Valgui  aquesta recopilació de curiositats i anècdotes olímpiques de Amsterdam-1928,  com un homenatge per a totes les participants i un record per a la dama francesa Alice Milliat,  la veritable impulsora d'aquest somni d'integració de les dones.

 

LES PRIMERES HEROÏNES I CAMPIONES OLÍMPIQUES

 

 L’americana Elizabeth Robinson en els 100 m. llisos amb  12,2 Equip de Canadà en 4 x 100. M.Cook, Ethel Smith,F.Rosenfeld y Jane Bell 

L’americana Elizabeth Robinson en els 100 m. llisos amb  12,2

Equip de Canadà en 4 x 100. M.Cook, Ethel Smith,F.Rosenfeld y Jane Bell

 

 Ethel Catherwood  de Canadà en altura amb 1.59 m  Lina Radke d’Alemania de 800 m amb 2:16,8  H.Konopcka de Polònia en disc amb 39.62

Ethel Catherwood  de Canadà en altura amb 1.59 m

Lina Radke d’Alemania de 800 m amb 2:16,8

H.Konopcka de Polònia en disc amb 39.62

 

PER VEURE MOLTES MÉS CURIOSITATS I ANÈCDOTES

 

En aquests jocs, a part d'aquesta gran realitat (d’aquest gran triomf) de  les dones, de poder competir juntament amb els homes, existeix una àmplia recopilació de seqüències que deixen  en evidència, la particular clarividència dels gestors de l'esport mundial, en la relació de la paritat  de gènere, en gairebé tots els ambients socials i esportius.

 

     

 

Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics d'Àmsterdam 1928

 

Fonts d'informació:

 

Correcions de català per gentilesa d’Anna Martí

Llibres de l'Associació Espanyola d'Estadístics d'Atletisme (AEEA)

Recerca per Internet Arxius de la Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA)

Llibres de la International Athletic Foundation (IAAF)

Documentació pròpia

 

Novembre de 2014