ANÈCDOTES I CURIOSITATS DELS JOCS OLÍMPICS DE SANT LOUIS DE 1904
INTRODUCCIÓ
Un dels cartells dels Jocs |
Després del desastre dels Jocs de París, considerats com els pitjor organitzats de tota la història olímpica, el president Baró Pierre de Coubertín, les hi prometia molt feliços, davant el repte de responsabilitzar a la ciutat de Sant Louis, per organitzar per primera vegada, més enllà de l'Oceà Atlàntic, els III Jocs Olímpics, atès que segons ell, era molt difícil superar la desastrosa organització de quatre anys abans a la capital francesa.
James L. Sullivan |
Però com diu un refrany “no querías caldo, pués toma dos tazas” Tot més del mateix. Una altra, Exposició Internacional capitalitzant l'organització dels Jocs al seu gust i conveniència, supeditant el programa esportiu a les exigències i disponibilitats i als seus interessos. Per al seu president David Francis, el més important en aquells moments, era assegurar l'èxit del certamen firal.
Per a més calvari, si els organitzadors de París-1900 van tenir la singular ocurrència d'organitzar paral·lelament uns jocs populars, amb tot un maremàgnum de concursos, en Sant Louis, va ocórrer el mateix, amb l'excepció de denominar-los com els “Anthropological Day” o Dia de l'Antropologia, amb el suport de l'Amèrica segregacionista i alguns mitjans de comunicació. Cal assenyalar que entre els responsables d'aquesta increïble i infaustes jornades, estava el propi cap del departament de cultura dels Jocs, James I. Sullivan.
MISCEL.LÀNIA DE NOTÍCIES OLÍMPIQUES
Primera medalla de oro en Sant Louis-1904 |
Aquests Jocs van marcar un fet que va fer història. Per primera vegada es van lliurar medalles d'or, plata i bronze pels tres primers de cada prova, a diferència d'Atenes en 1896, en què solament va haver-hi plata i bronze pels dos primers, i una corona de llorer per al tercer. A París de 1900, solament va haver-hi obsequis a escollir, cosa que més d'un, es va negar a recollir. Les poques medalles que es van donar a la capital francesa, van tenir una destinació molt diferent, sent atorgats per a algun esportista professional, algun directiu de l'organització, o bé per a algun col·laborador de l'Exposició.
La precarietat de participants en algun esport, va posar en perill la celebració d'algun d'ells, com podien ser l'esgrima amb només dos països representants Estats Units i Cuba, on va guanyar l'equip cubà, amb quatre medalles d'or, dos de plata i tres de bronze, destacant el mític tirador Ramón Fonst.
En rem, més del mateix. El mínim per poder realitzar una competició, amb sol dos països, Estats Units i Canadà, guanyant nou medalles els primers, per una de Canadà.
Altres esports, com el tir amb arc, tennis, waterpolo, lluita lliure, boxa, ciclisme, tracció de corda, solament es van presentar esportistes del país amfitrió, destacant en ciclisme Marcus Hurley amb quatre ors i una de bronze. En la prova de tracció de corda, la victòria va correspondre a equip de Milwaukee.
La final de tracció de corda, guanyada per Milwaukee |
L’americà Marcus Hurley |
Un dels esports que més públic arrossega actualmente, com és el futbol, solament es van presentar tres equips d'Estats Units i un de Canadà, representats per equips de club, que va guanyar el representant de Canadà, el Galt Football Club, pel resultat de quatre gols a zero.
Per primera vegada en uns Jocs Olìmpics, es va disputar la prova del deccatló, denominada en aquell temps com “All-Around” a disputar en una sola jornada. Les proves per a aquesta primera edició van ser, 100 iardes, 1 milla, pes, martell, altura, longitud, perxa, marxa atlètica, 120 iardes tanques, i com a tancament final, un altre llançament de pes de “56 lliures” equivalent a 25 quilos. El primer guanyador d'aquesta prova combinada, va ser l'irlandès, Thomas Francis Kiely, amb una puntuació de 6036 punts, convertint-se en el nou campió olímpic, després de 16 segles.
Thomas Francis Kiely |
L’arribada de Archie Hahn als 100 metres |
Sense surtir de l’atletisme un altre dels grands guanyadors,va ser el nord-americà Archie Hahn, conegut com el “meteor de Milwaukee”, que va guanyar l'or en 60,100 i 200 metres llisos, amb una marca en aquesta última disciplina de 21,6 seg. nova plusmarca mundial, figurant així mateix, com record olímpic durant 28 anys fins als Jocs de Berlín de 1936, on va ser batuda pel mític atleta nord-americà color Jesse Owens, amb una marca de 20,7.
El gran Ray Ewry, va tornar a revalidar les seves tres medalles d'or, conquistades en els anteriors Jocs de París, en les especialitats d'altura, longitud i triple, sense carrera d'impulsió, especialitat que quedaria anul·lada al programa olímpic, després dels Jocs de Londres de 1908.
Un cas únic es va registrar en aquests jocs. Un gimnasta alemany, nacionalitzat nord-americà George Eyser, al qual se li va haver d'amputar una cama, per un accident de trànsit, es va convertir en el primer esportista a participar, amb una minusvalidesa física, guanyant tres medalles d'or, una de plata i una de bronze, amb una cama artificial de fusta, als 32 anys d'edat.
Charles Daniels |
George Eyser |
Ray Ewry |
En les proves de natació, tot va ser un caos. No es va construir cap piscina, amb un mínim reglamentari. Totes les proves van haver de realitzar-se, en un llac amb aigua pudent, que segons algun participant, era més propi d'un abocador d’aigües residuals, que no per a unes proves olímpiques.
Les dimensions del rectangle van ser un altre tema impresentable. La longitud de la mateixa era de 110 iardes, però amb la variant que es podia reduir fins a les 50 iardes, per a les competicions de velocitat. Tant per unes com para unes altres, els viratges van ser assenyalats amb cordes travessades lateralment de costat a costat de la improvisada piscina, que en tocar-la amb la mà, es canviava d'adreça, el mateix que en les arribades en la presa de temps.
Es van programar totes les distàncies en iardes, no incloent en principi cap prova per estils, però a petició dels nedadors europeus, es van incloure a última hora els 100 iardes esquena i els 440 iardes braça.
Igual com va succeir a París quatre anys abans, es va incloure una prova atípica consistent a nedar submergit, per intentar arribar el més lluny possible en posició immòbil, que va guanyar el nord-americà Dickey que va recórrer una distància de 19,05 iardes.
Un nedador que va destacar poderosament, va ser el nord-americà Charles Daniels, que va guanyar dues medalles d'or i una de bronze en l'especialitat de 220 iardes, lliure, 440 iardes lliures, una de plata en 100 iardes lliures i una de bronze en 50 iardes lliure.
En aquesta sortida de natació, va estar a punt de trencar-se el lloc de soport, dels nedadors |
El bàsquet, que actualment té milions de seguidors a tot el món, en Sant Louis, solament va figurar com a esport de demostració, amb la participació de sis equips nord-americans, sense cap jugador de color. Aquest espectacular esport, no va ser oficial en el calendari olímpic, fins als Jocs de Berlín de 1936.
En boxa, va succeir una altre anècdota històrica, que mai més va tornar a succeir, quan el boxador d'Estats Units, Olive Kirk de 20 anys d'edat, va guanyar dues medalles d’or, en uns mateixos Jocs Olímpics, al vèncer per K.O al seu compatriota George Finnegan, dins del peso gall. Després d'aquest triomf va declarar que estava disposat a participar en la divisió superior, en assabentar-se que únicament es presentaven dos boxadors. Els jutges li van donar la victòria per puntuació, davant el seu compatriota Frank Halter.
EN LA MARATÓ COM GAIREBÉ SEMPRE, VA SUCCEIR DE TOT
L’americà Fred Lorz |
El primer trampós de la història olímpica, es va donar a conèixer en la més clàssica de totes les competicions. El nord-americà Fred Lorz, que es va haver de retirar esgotat per la forta calor, va demanar pujar a un automòbil perquè el portés fins a l'estadi, on va dir que recolliria la seva roba. Quan faltaven uns set quilòmetres per arribar, va baixar del vehicle, es diu que per una avaria del motor, però veient-se recuperat i amb la meta a prop, va reprendre la carrera arribant entre un gran clam del públic, netament destacat a meta, on va saludar i es va retratar amb l’Alicia, la filla del president dels Estats Units Theodore Roosevelt.
Quan va arribar el segon classificat Thomas Hicks, es va descobrir el parany, cosa que va reconèixer sent desqualificat per un any, però abans de finalitzar el mateix, va tornar a demanar perdó, afegint que es tractava d'una broma, sent-li acceptat. No va trigar molt a tornar a la competició, per guanyar la famosa marató de Boston.
Però per més coses rares, el vencedor oficial també va haver de ser desqualificat, atès que durant un curt tram la va efectuar caminant, la qual cosa va aprofitar per ingerir un fàrmac anomenat “estrictina” una substància que produeix un gran estímul, barrejat amb un got de brandy. Quan va creuar la meta es va esvair i per uns moments la seva vida va estar en risc. Aquest medicament, actualment esta prohibit per la Federació Internacional, amb la qual cosa ja tenim també, el primer cas de dopatge de l'olimpisme.
El vencedor de la marató Thomas J. Hicks, caminant i ajudat per no caure a terra |
De totes maneres la marató també va tenir el perdedor més gloriós de la seva història. Un humil cubà Félix Carvajal, sobrenomenat el “andarín” un personatge molt singular i volgut al seu país, que igual treballava de limpiabotas (o enllustrador de sabates), que realitzava qualsevol treball de portador, o netejar cotxes. Ell es va inscriure, a nivell personal, atès que en aquells temps es podia fer, sempre que fos ell qui es fes càrrec de les despeses de desplaçament i estada. Per poder recollir els diners es va asseure en una cantonada de la ciutat cubana, reclamant ajut econòmic per desplaçar-se fins a l'estat de Missouri, per participar en la marató olímpica de Sant Louis.
Segons s'explica, va recaptar els diners suficients i es va embarcar per arribar al país nord-americà. Sembla ser que durant el curs del viatge va acudir a la sala de joc del vapor, amb la mala sort de perdre tots els diners recaptats en el joc de la ruleta.
Quan el bo de Carvajal va arribar a Nova Orleans, solament tenia de valor el que portava posat, per la qual cosa va haver de realitzar autoestop per arribar a la capital de Louisiana, i així es va presentar a la sortida de la prova. O sigui, amb la roba de carrer amb pantalons llargs, una camisa amb màniga llarga i uns molt usats sabates, cosa que va disparar la hilaritat de tots els presents.
La sortida de la marató, amb Felix Carvajal, portant el dorsal 3 |
Aquest singular personatge de 1.52cm d'alçada va tenir la fortuna que el discòbol americà Jhon Sheridan, el vencedor del llançament de disc, va recórrer en el seu ajut amb unes tisores, tallant-li els pantalons a l'altura dels genolls, amb la qual cosa va emprendre la prova, destacant-se netament dels seus perseguidors, malgrat córrer amb les sabates fetes una calamitat.
Félix Carvajal, amb la seva copa de plata |
Aprofitant aquest gran avantatge, en passar per davant d'un hort, va agafar unes pomes que es va menjar immediatament en reprendre la prova, però pel que sembla ser després d'uns quilòmetres se li va indigestar, atès que encara eren molt verds. Es va haver de parar i una vegada reposat, quan ja li havien depassat diversos corredors, va entrar en la prova amb molta fermesa, però li van faltar uns quilòmetres per recuperar el primer lloc, arribant en una meritòria quarta posició.
Aquesta gran actuació, li va valer per coronar-se com el “campió dels pobres”, segons la premsa local. Va ser tanta la simpatia que va despertar entre els seus companys, que aquests no van dubtar a fer una recol·lecta, per sufragar les despeses del retorn al seu país.
Per cert, aquest entranyable “andarín” cubà, va competir en el cercle de la plaça de toros de Saragossa, a la fi del segle XIX, competint contra l'aragonès Mariano Bielsa, sobrenomenat com “Chistavin de Berbegal” un mític i gran referent del pedestrisme d'Aragó i Espanya, guanyant una copa de plata, que segons els historiadors, hauria d'estar en la seva desapareguda prestatgeria de trofeus de la seva Cuba natal.
Per primera vegada en la història olímpica, van participar accidentalment, dos atletes de color de la tribu, Kaffir, els noms de la qual eren Lentauw i Kamasani, treballadors eventuals en l'Exposició. L'un va haver de retirar-se i l'altre Lentauw, va haver de desviar-se del circuit i amagar-se, quan dos gossos salvatges gairebé els devoren.
LES JORNADES DEL ANTHROPOLOGICAL DAY
La celebració d'aquesta mascarada, va tenir efecte dues setmanes abans dels Jocs, amb unes proves paral·leles a les olímpiques, amb la participació d'esportistes no pertanyents a la raça blanca, amb la qual cosa no solament es restava la serietat, que han de tenir uns Jocs Olímpics, sinó que donaven motiu, per presenciar el més vergonyós i indignant espectacle de discriminació racial, mai vista en un recinte esportiu.
Es va arribar a conformar un grup mixt, compost per indis cocopas i sioux de diferents ètnies d'Estats Units, juntament amb mestissos, negres, moros, turcs, pigmeus de l'Àfrica Central, nans, igoratas de Filipines, sirians, ètnies de la Patagònia, ainus del Japó, és a dir tot el que els venia per davant, per exhibir-los durant la desfilada de la seva presentació, amb els seus vestits típics i amb les seves “tapa cues”, la qual cosa va provocar la hilaritat i la mofa de gairebé tot el públic assistent, com si d'una funció circense es tractés.
Joves esportistes africans |
Llançament de la "llança"
|
Arquès en acció |
Tir de precisió |
A
questes jornades es van desenvolupar en dues parts. En una d'elles, es va programar algun dels esports, que més tard es veurien en aquests Jocs de Sant Louis.
En la segona, se'ls convidava a demostrar les seves aptituds en els seus esports habituals, com serien el llançament amb llança, tirs amb arc, salts, llançaments, proves de velocitat, grimpar pels arbres, guerres amb boles de fang, amb la qual cosa l'espectacle estava garantit i més encara, com va donar a conèixer per algun mitjà de comunicació, que aquests salvatges s'havien portat d'Àfrica, tres micos i set lloros que després es menjarien.
Cal assenyalar que la gent es trencava de riure, quan va veure als pigmeus llançar el pes reglamentari, a menys de tres metres de distància, saltar la longitud per sota dels quatre metres, o contemplar com un pigmeu anomenat Shamba corria les 100 iardes en 14,4 seg. Va ser precisament en aquesta prova, on es va donar la nota més alta d'aquest “desmadre”, on la majoria de participants van ser eliminats per efectuar sortida nul·la, mentre altres espantats en sentir el tret, s'allunyaven de la pista, com va succeir també en la cinta d'arribada, quan algun d'ells passaven per sota, uns altres dubtaven a passar-la i algun passava per fora. La prova la va guanyar, entre més de 14 participants, un indi americà George Ments amb 11,4 seg.
Però el moment de gloria també va arribar per a aquests indígenes, quan un igorot originari de les Filipines, va grimpar per una perxa de quinze metres, en 20 segons, així com la demostració a càrrec d’un grup de pigmeus, d'un dels seus jocs ancestrals, com era la guerra de fang, imitant als nens quan juguen llançant-se boletes de neu, que va ser molt ben acceptat pel públic, on va quedar patent les seves aptituds per llançar, esquivar i córrer.
Va ser tan denigrant i vergonyós aquesta idea dels organitzadors, que el propi president del Comitè Olímpic, Baró Pierre de Coubertín, va decidir abandonar els Jocs i tornar al seu país, sense deixar de dir abans de la seva partida, que aquests esportistes negres que ara, us fan riure, deixar-los temps per assimilar les noves tècniques, i sereu testimonis de com ridiculitzen a la raça blanca.
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Sant Louis 1904
Fonts d'informació:
Llibres de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme (AEEA)
Documentació de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA)
Recerca per Internet
Correccions de català per gentilesa d’Anna Martí
Llibre de l’International Athletic Foundation IAAF
Documentació pròpia
Agost de 2014